Tema 2. Replicació del DNA I (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Bioquímica II
Año del apunte 2015
Páginas 12
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

Tema 2. Replicació del DNA (I) 1. LA REPLICACIÓ DEL DNA ÉS SEMICONSERVATIVA L’any 1953 Watson i Crick van publicar a la revista Nature “Ens hem adonat que l’aparellament específic de bases que hem postulat porta immediatament a suggerir un possible mecanisme de copiat del material genètic”.
Hi havia tres mecanismes possibles pels quals podia donar-se aquesta replicació: de manera conservativa, semiconservativa o dispersiva. El mecanisme conservatiu de replicació del DNA consistiria en generar una doble cadena a partir d’una altra doble cadena. El mètode semiconservatiu es basaria en la separació de les dues cadenes i la creació de les complementàries. Per últim, la replicació dispersiva implicaria el trencament de les cadenes originals durant la replicació i aquestes, d’alguna manera, es reordenarien en una molècula amb una barreja de fragments nous i vells en cada molècula de DNA.
Experiment per demostrar la replicació semiconservativa Per determinar quin mètode utilitzaven les cèl·lules per duplicar el seu DNA Meselson i Stahl van cultivar bacteris E. coli en un medi de N15 de manera que el DNA que sintetitzessin contingués aquest isòtop. A continuació van passar aquests bacteris a un medi amb N14 perquè realitzessin el procés de duplicació.
Prèviament s’havien separat dos cultius amb DNA N15 i DNA N14 i s’havia fet un estudi per conèixer la seva migració en un gradient de densitat de CsCl.
Si el DNA es duplicava pel procés conservatiu el resultat a l’estudiar la migració de les cadenes després del procés de duplicació seria l’aparició de dues franges de migració, una on migra el DNA amb N14 i una on migra el DNA amb N15. En lloc d’això la migració mostra una densitat intermitja, descartant-se així el mètode conservatiu. No pot determinar-se, però, si el DNA s’ha replicat pel mètode dispersiu o semiconservatiu.
Amb la realització d’un altre cicle de replicació s’observa que el DNA presenta dos pesos diferents mostrant que un 50% del DNA està format per N14 i un 50% està format per N14 i N15. Això permet determinar que el DNA es duplica de forma semiconservativa, doncs si ho fes pel mètode dispersiu la densitat de totes les molècules de DNA s’haurien d’anar fent gradualment més baixes.
9 2. ASPECTES GENERALS DE LA REPLICACIÓ La replicació del DNA s’inicia amb la separació de les dues cadenes generant una bombolla de replicació que està delimitada en els seus extrems per dos punts anomenats forquilles de replicació. En bombolla s’inicien 4 processos de duplicació, dos en cada forquilla, de manera que es dóna una síntesi bidireccional. Les DNA polimerases són els enzims encarregats de realitzar la duplicació i creen una cadena antiparal·lela a partir d’una cadena de ssDNA.
Sintetitzen sempre en direcció 5’-3’ i requereixen la presència de Mg2+.
Desenrotllament de la doble cadena Per desenrotllar les voltes d’hèlix s’introdueix tensió en forma de voltes de Watson i Crick per davant de la forquilla de replicació amb una velicitat de síntesi de 1000 nucleòtids per segon.
Hi ha diferents enzims que relaxen aquest enrotllament, com les helicases, enzims ATP dependents que trenquen ponts d’hidrogen entre bases complementàries, les SSB, que preveuen el reaparellament després d’actuar l’helicasa, i la DNA girasa, que compensa la tensió generada per l’helicasa disminuint el linking numer.
Clínica La importància de les helicases es manifesta per certs estats patològics que apareixen per deficiències en l’enzim. Un exemple és el síndrome de Werner, que provoca un envelliment prematur (progèria) .
Semidiscontinuitat Mitjançant marcatges radioactius va estudiar-se com, si l’activitat de la DNA polimerasa era sempre en direcció 5’-3’, podia crear-se una cadena en la direcció contrària.
La resposta és que la síntesi de les dues cadenes a partir de la forquilla de replicació no es dóna de manera idèntica sinó que hi ha una cadena guia o leadind que es sintetitza en direcció 5’-3’ i una cadena retardada o lagging que es sintetitza en direcció contrària.
La síntesi de la cadena guia és continua en direcció 5’-3’, però la síntesi de la cadena retardada es dóna de manera discontinua a través de la síntesi de fragments d’entre 1000 i 2000 parells de bases, anomenats fragments d’Okazaki. L’ordre de síntesi d’aquests fragments és de més allunyats a més a prop de la forquilla de replicació.
Model bàsic de la replicació La replicació del DNA s’inicia amb la formació de bombolles de replicació mitjançant l’actuació de l’helicasa, que trenca enllaços de pont d’hidrogen i separa les dues cadenes. Alhora SSB preveu el reaparellament i topoisomerasa II o girasa afegeix tensió en forma de superenrotllament i disminueix el linking number.
A la forquilla de replicació trobem la DNA polimerasa (3 a E. Coli), una molècula dimèrica que sintetitza DNA a partir d’un RNA encebador o primer que ha estat incorporat per la primasa.
En cada forquilla de replicació es sintetitzen dues cadenes, una de manera continua i una de manera discontinua a través dels fragments d’Okazaki. La cadena continua requerirà un sol encebador mentre que en la retardada se n’haurà d’afegir un per cada fragment d’Okazaki.
10 3. REPLICACIÓ DEL CROMOSOMA D’E. COLI A través d’experiments d’autorradiografia i microscopia electrònica va poder-se observar la bombolla de replicació marcada amb timines tritiades i com aquesta s’anava desplaçant a través de la cadena de DNA.
Les etapes de replicació del DNA són iniciació, amb la formació de la bombolla de replicació; elongació de les cadenes complementàries a partir d’un encebador i terminació en un punt oposat al punt d’iniciació.
En l’estudi d’E. coli s’observa que la majoria dels components de replicació són gens essencials que s’identifiquen gràcies a mutants condicionals. És a dir, la presència d’una mutació associada a un creixement més lent pot indicar que el gen on es troba aquesta mutació és un gen essencial per la replicació del DNA.
Hi ha tres tipus de DNA polimerasa i en E. Coli trobem els tres tipus: - DNA polimerasa III Sintetitza la major part del DNA durant la replicació - DNA polimerasa I Elimina el RNA encebador - DNA polimerasa II Intervé en la reparació del DNA, no en la replicació.
DNA polimerasa I Arthur Kornberg va identificar l’any 1955 la DNA polimerasa I i, durant uns anys, es va creure que aquesta era la DNA polimerasa que participava en la replicació del DNA humà.
La DNA polimerasa I té una sola subunitat de 103 kDa i, tot i no sintetitzar la majoria del DNA, és essencial. Requereix un DNA motlle, un encebador, dNTPs i magnesi. S’afegeix a la cadena complementaria i quan un nucleòtid s’estabilitza amb la cadena motlle mitjançant dos o tres ponts d’hidrogen provoca un atac nucleofílic que permet la unió d’aquest nucleòtid amb el grup OH del nucleòtid anterior mitjançant un enllaç fosfodiéster. La processivitat o capacitat d’enllaçar reaccions d’aquest enzim és moderada, d’uns 20 dNTPs, de manera que no catalitza una sola reacció sinó que sintetitza un polímer.
A més de l’activitat 5’-3’ polimerasa, la DNA polimerasa I té també activitat 3’-5’ exonucleasa.
Aquesta activitat serveix per comprovar si l’últim nucleòtid ha sigui incorporat correctament.
Quan es detecta un error en el procés de replicació, la síntesi de la cadena complementària s’atura i s’introdueix en el domini d’activitat 3’-5’ exonucleasa per eliminar la base problema.
Els errors de la DNA polimerasa I són de 10-4 per aparellament incorrecte. Això es redueix en 10-3 amb la correcció i en 10-4 en la reparació post-replicació. La fidelitat total de bases en DNA és de 10-10.
11 L’última activitat de la DNA polimerasa I és exclusiva seva i és l’activitat exonucleasa 5’-3’, que permet eliminar l’encebador i corregir errors. Actua fent un tall d’entre 1 i 10 nucleòtids que serà reomplert gràcies a l’activitat polimerasa 5’-3’.
Pel segellament dels fragments d’Okazaki intervé la DNA ligasa, capaç d’introduir un enllaç fosfodiéster sense necessitat d’afegir nucleòtids.
Conclusió: La DNA polimerasa I no es troba a les forquilles de replicació però té una funció essencial. S’enganxa entre els fragments d’Okazaki (nicks) i utilitza el seu domini exonucleasa 5’-3’ per eliminar l’encebador. Afegeix nucleòtids gràcies a l’activitat polimerasa 5’-3’ i corregeix possibles errors amb el domini exonucleasa 3’-5’.
En laboratori s’utilitza la Klenow per sintetitzar DNA. Consisteix en una DNA polimerasa I amb activitat polimerasa i 3’-5’ exonucleasa però sense l’activitat 5’-3’ exonucleasa.
DNA polimerasa III J. Cairns va identificar l’any 1969 un mutant d’E. coli amb un 1% d’activitat DNA polimerasa I que realitzava una replicació normal i era sensible a UV. Aquest fet era indicatiu de la presència d’una altra DNA polimerasa i es va identificar la DNA polimerasa III.
Les principals característiques de la DNA polimerasa III és una altíssima processivitat (1000 nucleòtids) i gran potència catalítica (1000 nucleòtids/segon enfront els 10 de DNA pol I). Això és possible gràcies a l’altíssima fidelitat que li proporciona l’activitat exonucleasa 3’-5’ i al dímer de la subunitat β que forma un anell anomenat pinça lliscant o sliding clamp envoltant el motlle de DNA.
La DNA polimerasa III realitza la major part de la síntesi del DNA i la mutació de la seva activitat 3’-5’ exonucleasa provoca 1000 vegades més mutacions ja que s’impedeix el procés de correcció.
12 Etapes de replicació en E. coli; altres components L’iniciació de la replicació en E. coli es dóna en un sol punt d’origen anomenat oriC. Quan les condicions nutritives ho permeten i la cèl·lula rep senyals positives, es forma una bombolla de replicació en aquest punt i s’activa el procés de replicació.
Sembla que la senyal que indica a E. coli que ha d’iniciar la copia del seu cromosoma és l’augment de la concentració de cardiolipina, que s’uneix a DNA A i provoca una alteració en la seva estructura exposant el domini d’unió a DNA. DNA A forma un multímer que s’uneix a Ori C i, conjuntament amb HU i IHF, doblega bruscament la cadena formant una curvatura anomenada bending amb energia extreta de la degradació d’ATP. Al mateix temps que el DNA s’enrotlla al voltant de DNA A formant el bending, en la zona contigua es forma una obertura.
Es tracta d’una zona rica en nucleòtids A i T donat que el DNA és més fàcilment separable si els enllaços de pont d’hidrogen són dobles i no triples.
DNA B o helicasa es situa als extrems de la bombolla de replicació. La primasa introdueix el primer i DNA polimerasa III comença el procés d’elongació de la cadena complementària. En aquest procés helicasa actua de manera dependent d’ATP desplaçant les forquilles de replicació, alhora que SSB evita el tancament del bucle.
13 La terminació del procés de replicació es dóna al costat oposat del punt d’origen en un punt anomenat Ter. En aquell punt el DNA es troba formant dos anells entrellaçats que ha de tallar la DNA girasa per separar les dues dobles cadenes.
4. REPLICACIÓ DE PLASMIDIS En E. coli hi ha aproximadament 300 plasmidis formats per entre 1 i 1000 kb formant dsDNA.
La seva replicació és independent a la replicació del cromosoma.
Control de la replicació en plasmidis La replicació en plasmidis genera incompatibilitat, és a dir, la replicació d’un plasmidi d’una família determinada impedeix la replicació d’un altre. Tot i que la seva replicació es fa de manera independent a la replicació dels cromosomes, els plasmidis tenen també la possibilitat d’introduir-se en un cromosoma i replicar-se conjuntament amb aquest. En aquest cas el plasmidi s’anomena episoma. Quan un plasmidi no s’utilitza es produeix el procés de curing, que consisteix en la seva eliminació.
El mecanisme de replicació de plasmidis en bacteris és diferents en funció de si els bacteris són Gram + o Gram -. Aquesta classificació es realitza en funció de la seva tinció amb el procés de tinció Gram. Els bacteris Gram +, com E. coli, es tenyeixen de color violeta i els seus plasmidis tenen una replicació similar a la dels cromosomes. Els Gram – com bacillus subtilis, en canvi, es tenyeixen de color rosa i repliquen els seus plasmidis per mitjà del mecanisme del cercle rodant. Aquests tenen també plasmidis lineals.
El mecanisme del cercle rodant consisteix en la realització un nick, és a dir, trencar una de les dues cadenes, i separar-la generant un extrem 3’ lliure on s’unirà la DNA polimerasa, que anirà copiant la cadena que queda dins. Aquesta cadena interior anirà girant, de manera que la cadena que originalment es trobava a l’exterior s’anirà alliberant i a partir d’ella es sintetitzarà la complementària.
La replicació de genomes lineals presenta un problema principal i és que la DNA polimerasa sintetitza DNA en direcció 5’-3’ i requereix DNA motlle i RNA encebador o primer. Seria possible inserir el primer i continuar la copia del DNA a partir d’aquell punt, però després aquest RNA no es podria substituir per DNA i per tant hi hauria pèrdua d’informació en cada replicació.
Aquest problema és present en alguns virus, en els cromosomes de les cèl·lules eucariotes i en els plasmidis lineals i hi ha diferents possibles solucions.
- DNA víric Circularització mitjançant sticky ends o extrems enganxosos.
Els extrems del genoma lineal víric són protuberans i complementaris, de manera que el cromosoma pot circularitzar-se i realitzar la replicació com s’ha descrit per E. coli.
14 - DNA eucariota Utilització seqüències repetitives als extrems anomenades telòmers.
- Plasmidis lineals Es dóna en bacteris Gram + i consisteix en la utilització d’un primer de proteïna que mimetitza el grup OH d’un nucleòtid i permet que la DNA polimerasa realitzi la replicació del DNA.
Conjugació en bacteris La conjugació és un dels tres mètodes pels quals els bacteris adquireixen DNA, juntament amb la transformació i la transducció.
El procés de conjugació consisteix en la formació d’un pont anomenat pilus que conecta un bacteri positiu (portador de l’episoma F) i un bacteri negatiu (no portador de l’episoma F).
L’episoma F és un plasmidi que codifica per totes les proteïnes necessàries per realitzar la conjugació i dota el bacteri d’una característica específica que resulta beneficiosa en aquell ambient. En aquest procés el bacteri positiu transfereix una de les dues cadenes del seu plasmidi i tots dos bacteris sintetitzen la cadena complementaria per acabar tenint un plasmidi de dsDNA.
5. REPLICACIÓ DEL DNA MITOCONDRIAL Característiques del DNA mitocondrial El DNA mitocondrial està format per dsDNA circular i cada cèl·lula conté entre 30 i 50 molècules. Aquest número depèn del número de mitocondris, la mida del DNA mitocondrial i el número de molècules de DNA mitocondrial en cada mitocondri. En vertebrats el 99,99% del DNA mitocondrial és d’herència materna.
La replicació del DNA mitodoncrial és durant l’interfase i la distribució entre les cèl·lules filles és a l’atzar. El codi genètic utilitzat és diferent al codi genètic nuclear i pot variar per diferents organismes, igual que varia la mida i la capacitat codificant. El mtDNA humà, per exemple, és dels més petits, amb 16.500 pb, mentre que el mtDNA dels llevats en té 78.000.
Per últim, si bé la majoria de les proteïnes mitocondrials són sintetitzades a partir del DNA nuclear, les proteïnes sintetitzades al mitocondri no surten al citosol.
Replicació del DNA mitocondrial La replicació de les dues cadenes del DNA mitocondrial es dóna de manera continua a partir de dues bombolles de replicació.
Inicialment es forma una primera bombolla de replicació a partir de la qual es comença a sintetitzar la primera cadena. Quan aquesta avança es genera una segona bombolla de replicació per començar la síntesi de la segona cadena. La DNA polimerasa encarregada de replicar el DNA mitocondrial és la polimerasa gamma.
15 6. REPLICACIÓ DEL CROMOSOMA EUCARIOTA Característiques generals i diferències amb procariotes La replicació del DNA en cèl·lules eucariotes és duta a terme per cinc tipus de DNA polimerases que no tenen activitat exonucleasa 5’-3’. L’eliminació dels encebadors és duta a terme amb dues activitats. La RNAsa H1 realitza per tall endonucleotídic específic entre RNA i DNA i la FEM1/MF1 utilitza l’activitat exonucleasa 5-3’ per eliminar el RNA. Els fragments d’Okazaki en eucariotes, en comparació amb els dels bacteris, són molt curts (uns 100 vs 1000 en bacteris).
Els problemes específics de la replicació eucariota són la major lentitud del procés que en procariotes (100-250 bases/segon), la necessitat de desmuntar l’estructura nucleosòmica i el problema de pèrdua d’informació als extrems al tractar-se d’un DNA lineal.
El problema de la velocitat se soluciona amb la generació de múltiples orígens de replicació anomenats ARS que posteriorment es fusionaran. Per desmuntar l’estructura nucleosòmica intervenen proteïnes específiques i per evitar la pèrdua d’informació als extrems els cromosomes tenen els tel·lòmers.
Reguladors de la replicació: ORCs, MCMs, quinasas En el llevat Saccharomyces cerisiae el punt d’inici de replicació, és a dir, el punt on es construeix la bombolla de replicació, es defineix per la presència de seqüències ARS. Aquesta seqüència està sempre present al DNA de la cèl·lula, per tant la seva presència no és indicativa de que la cèl·lula s’estigui duplicant. En altres eucariotes no s’han identificat encara seqüències d’origen consens.
L’ORC és el complex de reconeixement del punt d’origen i està també sempre present. La unió de CdC6 a ORC indica a MCM, proteïnes de manteniment del minicromosoma, que s’han d’unir per iniciar la replicació.
Clínica Algunes malalties genètiques es deuen a l’expansió de repeticions de tres nucleòtids en el DNA i sembla que això es deu a problemes en la replicació. En la forquilla de replicació es formen loops que expandeixen o contrauen les regions repetides. Per exemple, en la malaltia de Huntington, el gen que codifica per aquesta proteïna presenta normalment entre 6 i 30 repeticions de CAG (glutamina) però en malalts poden haver-hi entre 35 i 80 repeticions. La proteïna Huntington mutada, amb molta glutamina, tendeix a agregar i dóna signes neurològics.
DNA polimerases eucariotes  Alfa Inicia la replicació. Té també activitat primasa però no activitat 3’-5’ exonucleasa  Delta Realitza l’activitat principal durant la replicació i actua conjuntament amb tres subunitats de PCNA (equivalent a β en E. coli). Aquestes s’enganxen com un anell al DNA i permeten una alta processivitat. PCNA rep ajuda de RFC (Factor C de Replicació) per ensamblar-se. Aquest sí té activitat 3’-5’ exonucleasa.
 Beta Funcions de reparació de DNA  Gamma S’encarrega del DNA mitocondrial 16 IMPORTANT Les polimerases en eucariotes no tenen activitat 5’-3’ exonucleasa, no poden eliminar els fragments de RNA, però sí 3’-5’ exonucleasa, sí que poden corregir els errors.
Mecanisme de replicació del cromosoma eucariota Cadena continua La polimerasa delta sintetitza tota la cadena continua del DNA. Actua conjuntament amb PCNA, que requereix RFC per formar l’anell.
Cadena retardada RPA, la proteïna de replicació A, s’uneix a ssDNA, la cadena retardada. La primasa s’uneix a la polimerasa alfa i s’inicia la síntesi dels fragment d’Okazaki. Quan es finalitza el procés el complex polimerasa alfa – primasa es desenganxa del DNA. En aquest moment s’apropa RFC, que ajuda a la unió de polimerasa delta i PCNA, i aquest complex omple els fragments buits entre els diferents fragments d’Okazaki. Per eliminar l’encebador RNAsa H degrada el RNA fins deixar un sol ribonucleòtid i FEN1 (endonucleasa flap1) l’elimina. Aquest forat és omplert per la polimerasa delta i finalment ligasa uneix els fragments.
Replicació del DNA en els extrems Un dels principals problemes dels cromosomes lineals és la pèrdua d’informació als extrems.
Per aquest motiu s’utilitzen els telòmers, fragments de DNA no codificants localitzats als extrems del DNA que poden ser ampliats per acció de la telomerasa.
Els telòmers humans tenen milers d’hexàmers TTAGGG i el telòmer de l’extrem 3’ s’estén més que el 5’. Per evitar una recombinació excessiva l’extrem 3’ es plega sobre si mateix i s’uneix a proteïnes.
La telomerasa és una DNA polimerasa RNA dependent que conté RNA al seu interior que li serveix de motlle. Actua unint-se a l’extrem 3’ del DNA a través de ponts d’hidrogen amb el seu propi RNA. Aquesta característica fa que pugui ser desactivada per acció d’una RNAsa.
El mecanisme d’actuació de la telomerasa consisteix en la unió a l’extrem 3’ del DNA i la síntesi d’una nova repetició del telòmer a partir del seu RNA motlle. A continuació, una DNA polimerasa completa la cadena retardada a partir d’un encebador.
És important mantenir l’equilibri entre la longitud dels telòmers i l’activitat telomerasa, doncs existeix una relació entre la longevitat de les cèl·lules i la longitud dels seus telòmers. En cèl·lules diferenciades o que es divideixen poques vegades no és present aquesta activitat ja que no la requereixen, però en processos tumorals es pot veure reactivada.
S’observa que en espermatozoides i òvuls la seqüència TTAGGG es repeteix més de 1000 vegades als extrems dels cromosomes.
En ratolins KO en telomerasa es va observar un escurçament continu dels telòmers que es va acabar detenent, indicant que existeixen processos alternatius que encara es desconeixen per protegir la longitud dels telòmers.
17 7. REPLICACIÓ DE GENOMES DE RNA Els virus de RNA presenten dues activitats principals: l’activitat replicasa i l’activitat transcriptasa reversa. L’activitat replicasa permet la síntesi de RNA negatiu a partir de RNA positiu. L’RNA en sentit positiu és aquell que pot ser traduït directament en les proteïnes virals desitjades, mentre que el RNA en sentit negatiu és el seu complementari i haurà de ser convertit en RNA + per un enzim ARN polimerasa per ser traduït. L’RNA negatiu serveix com a motlle per les cadenes de RNA+ dels futurs virions. L’activitat transcriptasa reversa permet el pas de RNA a DNA i permet que el fago entri en fase de latència.
La familia dels retorvirus són una família de virus amb envoltura que tenen RNA amb DNA intermediari, per tant intervé l’enzim amb activitat transcriptasa reversa. Són importants perquè n’hi ha que causen malalties com el càncer o el SIDA i són utilitzats com a base de teràpia gènica ja que tenen la capacitat d’integrar-se en el genoma de l’hoste.
Transcriptasa reversa La transcriptasa reversa forma un dímer una subunitat del qual prové de la degradació de l’altre i té una estructura bastant similar a altres polimerases. Consta de tres dominis catalítics que la doten d’activitat DNA polimerasa RNA dependent, RNAsa H i DNA polimerasa ssDNA dependent.
18 Les repeticions terminals llargues (LTR) flanquegen els extrems del genoma de RNA dels retrovirus. Per acció de la transcriptasa inversa s’estén l’encebador gràcies a l’activitat DNA polimerasa RNA dependent i hi ha una degradació parcial del RNA per acció de l’activitat RNAsa H. A continuació es forma una estructura circular mitjançant l’aparellament de seqüències complementàries de RNA i DNA i s’estén la cadena de DNA alhora que s’elimina l’encebador. Mitjançant el desplaçament de la cadena de RNA es sintetitza la cadena de DNA complementària gràcies a l’activitat DNA polimerasa ssDNA dependent, obtenit-se com a producte final un DNA circular de doble cadena que serà introduït al cromosoma de la cèl·lula hoste.
Transcritasa reversa en el tractament del VIH La transcriptasa reversa és un enzim molt específic que pot utilitzar-se com a diana pel tractament del VIH. És bloquejada per l’AZT, un compost que es fosforila a l’introduir-se al flux sanguini assimilant-se a un DNTP però que no té un grup OH en la posició 3’, de manera que l’elongació no es pot continuar. No afectaran, però, a les DNA polimerases ja que aquestes tenen molt poca afinitat per AZT i continuaran utilitzant dNTPs.
19 Els principals efectes secundaris d’aquest medicament són la toxicitat sobre les cèl·lules òssies, doncs són cèl·lules en ràpida divisió, i les miopaties, potser per efectes tòxics sobre els mitocondris que tenen la seva pròpia polimerasa, la polimerasa gamma.
L’elevada tassa d’error de les polimerases víriques genera molts mutants que poden proporcionar als virus resistència als fàrmacs. Per aquest motiu s’intenten utilitzar teràpies combinades.
8. FIDELITAT DE LA REPLICACIÓ Les DNA polimerases tenen la capacitat de detectar mutacions espontànies i impedir la col·locació del següent nucleòtid. En lloc d’això, l’activitat 3’-5’ exonucleasa actua sobre el nucleòtid erroni eliminant-lo i aquest és substituït pel nucleòtid correcte.
En el cas dels virus de RNA, les replicases no corregeixen els errors de manera que hi ha una elevada tendència a l’error.
20 ...