Mon Actual 1a Parte (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Món Actual
Año del apunte 2017
Páginas 37
Fecha de subida 16/06/2017
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

MON ACTUAL EL FINAL DE LA II GUERRA MUNDIAL. EUA I URSS A LA POSTGUERRA Una guerra es guanya amb temps (GB), amb diners (EUA) i amb homes (URSS) es una frase pronunciada per Iosif Stalin, en referencia als tres grans (TG) de Yalta, Churchill, Roosevelt i Stalin. Cap a finals de 1942 l’eix ja havia arribat a la màxima expansió. Existia un cert pànic als aliats, que creien que la guerra podria estar perduda. Entre novembre del 42 i juliol del 43 hi hauran contraofensives aliades, com la Batalla de El Alamein, Stalingrad o Tunísia, que alliberaran Càucas i Nord d’Africà de les tropes alemanyes. Al pacífic, amb la batalla de Midway els japonesos es van veure molt afectats pels atacs americans. A això se li sumarà una campanya de bombardeig massius a Alemanya per part dels aliats i la derrota dels submarins alemanys al Atlàntic. El mon de la postguerra neix a partir de 2 factors: 1. Moviments de les tropes aliades. Depenent de com es mouen el exercits aliats es com es reorganitzarà el mon posterior a la IIGM 2. Conferencies interaliades, durant i després de la guerra.
Mentrestant la URSS començarà la alliberació de la zona est d’Europa i es alliberarà el sud d’Europa, concretament el sud d’Europa. Al pacífic s’anirà alliberant les diferents parts del sudest asiàtic i Polinèsia. A partir del 44, començaran a alliberar-se França i Itàlia, que significarà el destí final alemany. Després de alliberar Bielorússia, els soviètics marxaran al sud a alliberar els Balcans així com Romania, sense atacar directament Berlín. Al pacífic, s’aniran alliberant posicions fins arribar a zones dins el radi d’atac a Japó. Finalment la guerra acabarà amb la alliberació de Berlin i la rendició de Japó.
Noms a recordar: STALIN, ROOSEVELT, CHURCHILL. Charles de Gaulle, Chiang Kai-Sehk (president nacionalista xinès), Harry S. Truman i Clement Attlee, successors de Roosevelt i Churchill respectivament.
Les conferencies interaliades eren conferencies entre països aliats. Tenint la experiència dels errors de Versalles de 1918, es vol evitar un fracàs diplomàtic com aquella experiència. A aquestes conferencies es viu un declivi dels britànics a pesar dels esforços de Churchill, que serà el mes actiu dels 3 grans. A aquestes conferencies es parlarà de: 1. Com s’ha de guanyar la guerra 2. Com s’ha de articular el mon de la postguerra A la Conferencia de Teheran es com s’ha d’obrir el 2n front a Europa, però de també de qüestions diplomàtiques. El punt més conflictiu es el cas de Polònia, degut a que es la porta de la URSS i a que els britànics entren a la guerra per defensar la sobirania de Polònia. També es parlarà pel futur d’Alemanya. Ja parlant de Yalta, hem de dir que és mentirà la llegenda de que es van baixar els pantalons els americans i britànics per la divisió europea, ja que tot estava decidir.
En altres conferencies en les quals no estaven protagonitzades pels líders coneguts, es varen crear organitzacions mundials de la postguerra i s’establirà el futur ordre internacional. Es crearà la ONU i la creació de l’ordre financer i monetari de la postguerra, que finalment encara determina el nostre futur.
CONFERENCIAS INTERALIADAS:            ATLANTICO CASABLANCA EL CAIRO TEHERAN BRETTON WOODS DUMBARTON OAKS MOSCU YALTA SAN FRANCISCO POTSDAM PARIS Els EUA ja eren la 1a Potencia Mundial al 1919 i que a finals de la IIGM continuen sent el principal potencia econòmica mundial. Tenen un poder militar a tots el continents, predomini econòmic sense precedents, una absoluta superioritat tecnològica i científica. Tindran així un paper preponderant a les noves organitzacions internacionals i en el nou ordre econòmic i financer.
Colossal millora de les condicions de vida dels nord-americans durant la guerra. Tindran així un prestigi internacional degut al paper d’alliberadors.
Harry S. Truman arribarà al poder amb la mort de Roosevelt a Abril de 1945. No sempre es mostrarà a l’altura, i això provocarà certa inestabilitat social a EUA. Els republicans obtindran un control del congres, frustrant les mesures mes lliberals de Truman. En política exterior tot i desmobilitzant l’exercit, els EUA no apostaran per l’aïllacionisme. Hem de remarcar la enorme pressió a la que es va veure sotmès el President Harry Truman envers la decisió del bombardejos atòmics de Hiroshima i Nagasaki al final de la IIGM, i que han donat una mala visió totalment infundada d’un líder que va ser sotmès a una pressió quant menys insuportable.
La URSS era l’altre gran guanyador de la guerra , essent la segona superpotència mundial. Basarà el seu poder en el seu exercit i controlarà tota l’Europa oriental. Tindrà un gran prestigi enorme com a destructora del nazisme, sent milions de persones les que admiren els assoliments soviètics. El comunisme serà una valida opció de futur per a milions de persones. La URSS va haver d’enfrontar-se a greus problemes com la devastació econòmica i humana, així com la reconstrucció de la industria pesada i reparacions de guerra. Stalin es confiarà en la validesa de la comunisme i convençut de la guerra inevitable amb els capitalistes, però es desconfiat paranoic i cínic. Haurà una preocupació pel control soviètic de Europa oriental així com de la desprotecció dels accessos a l’URSS. S’eliminaran o apartaran a tots els opositors a Stalin.
EUROPA I ÀSIA A LA POSTGUERRA Una vegada vist els principals actors de la postguerra procedim a observar com es va desenvolupar en els anys inicials de la postguerra.
Europa va viure pocs canvis de fronteres a diferencia del que es va veure després de la IGM. Van ser modificacions a la zona oriental europea en favor de la Unió Soviètica. Polònia perdrà la seva zona oriental y guanyarà territoris a Silesià i l’orient Alemany, guanyant dos regions riques a diferencia de les pèrdues a orient. Àustria i Alemanya es dividiran en 4 zones d’ocupació al igual que Viena i Berlin. A algunes zones d’Europa s’establiran governs d’unitat nacional amb comunistes, i en altres nacions els comunistes tindran el poder com a Romania, Iugoslàvia, Bulgària i Albània. La URSS serà la gran beneficiada territorialment amb grans annexions a l’est d’Europa.
Europa serà devastada al 1945. A nivell humà les xifres de víctimes son espantoses. Alguns països van perdre el 10% de la seva població al 1939, com Alemanya, Polònia va perdre el 16% altres com la URSS 28 milions de persones un 13,5% de pèrdues respecte a la població del 1939. A nivell de conseqüències humanes hem de destacar les tragèdies dels desplaçats. A les darreres fases i final de la guerra hi hauran milions de persones desplaçades. Alguns marxaran per evitar els conflictes, cosa normal, cosa que es dona a l’est Europa amb milions d’alemanys que fugen de l’Exercit Roig. Després també de la guerra es portarà a terme una veritable operació de neteja ètnica que voldran expulsar els alemanys d’aquelles regions que no formen part de la nova alemanya. Van haver entre 12 i 15 milions de desplaçats dels que van morir quasi un 1 milió d’aquests desplaçats, el major èxode de la historia. Els Alemanys varen ser eliminats de la zona est d’Europa, una operació de neteja ètnica que tenia com a objectiu evitar conflictes posteriors vinculats a un problema alemany. Es una decisió conscient executada pels soviètics amb el vist i plau indirecte dels aliats, ja que els alemanys han perdut la guerra i ningú esta decidit a decidir el futur dels alemanys, pagant les conseqüències.
Parlant de les ruïnes físiques, pràcticament totes les ciutats europees varen patir destruccions terribles, Berlin va ser destruïda al 75%, Kiev al 80% i Varsovià totalment. Amb poques excepcions , tots els transports, infraestructures, industries, camps i ramaderia varen quedar totalment arrasats. A tot això s’afegeix un retorn a l’edat Mitjana, el retorn de la llei de la violència. La vida civil a Europa ha desaparegut, tant a les infraestructures físiques com a les socials, desaparició del Estat i la Llei. Han desaparegut també la policia i això afavorirà la aparició del mercat negre, venjances contra els col·laboracionistes, violacions col·lectives i sistemàtiques, Fam i prostitució, únic mitja de vida per a milions de dones d’Europa. També hauran milions d’orfes que vaguen per les ciutats intentant sobreviure robant. Això es l’any 0 després de la guerra. Però molt mes greu va ser la Ruïna Moral que va comportar el descobriment dels camps de concentració per part de les tropes aliades al final de la guerra, cosa que va provocar la reacció dramàtica dels europeus i la necessitat de reconstruir absolutament tot a Europa, la construcció d’un nou mon just on no torni a succeir això.
Naixerà un nou escenari polític a Europa que voldrà canviar-ho tot. S’eliminaran les classes dirigents antigues que van donar pas a les noves forces que normalment van comandar les forces antifeixistes durant la guerra, les classes dirigents liberals i radicals van entrar en declivi en contraposició a les grans 3 forces : els partits democristians, comunistes i socialistes. Podem veure un desplaçament cap a l’esquerra de la política europea amb 2 forces de esquerra i una de centre, cosa totalment normal després de veure el que va passar. Aquestes forces elaboraran governs de grans coalicions o governs de concentració nacional per combatre la emergència i reconstruir una Europa devastada.
A Gran Bretanya hi haurà una continuació de la política, amb conservadors i laboristes que continuaran governant després de la guerra fins avui dia. Gran Bretanya sortirà pobre i endeutada de la guerra. Gran Bretanya mantindrà el sistema bipartidista tradicional, amb la derrota de Churchill davant Attlee, que formarà un govern progressista gracies a la derrota de Churchill, ja que els anglesos volen esquerra, volen igualtat i oportunitats per tothom, que faran que els Laboristes arribin a Westminster. Els nous dirigents van trobar-se amb un país en ruïna econòmica, motiu per el qual es va determinar la independència d’Índia i Pakistan degut a que no es podia continuar mantenint econòmicament. Però també s’ha de destacar de la imposició a GB del Estat del Benestar, el Welfare State, sent el primer estat que va apostar per això, nacionalitzant sanitat i ferrocarrils, oferint la escola i la sanitat gratuïta, pensions, etc. Per els laboristes , el deute de l’estat era oferir a la gent igualtat des de el naixement fins la mort, atenent així les demandes de la gent.
França també sortirà de la guerra amb grans problemes, alguns d’aquests derivaran en problemes colonials amb Algèria i Indoxina. Els partits de la III república desapareixeran, deixant espai al SFIO socialistes, als comunistes i als democristians. De Gaulle deixarà la política activa per contrastos amb els partits d’esquerra. Al 1947, els comunistes abandonaran el govern que provocarà la debilitat de la IV República.
Itàlia sortirà de la guerra amb la voluntat de reconstruir-se totalment com a país. Amb el referèndum del 1946, s’abolirà la monarquia i es proclamarà la república. Els governs fins al 1947 seran coalicions antifeixistes entre les 3 grans forces.
A Europa Oriental la destrucció serà molt més catastròfica. Serà alliberada pels soviètics i s’aconsegueix una pau incerta sense llibertat política, però s’ha de dir que no es coneixia la llibertat política amb anterioritat a la guerra. Es viuran una transformació:    DEMOGRAFICA. 2 de 3 grups socials desapareixeran i només quedaran els eslaus, en detriment de jueus i alemanys SOCIAL. La mort o expulsió de les antigues classes dirigents.
ECONOMICA. Ocupació de les terres i industrialització forçada pels soviètics.
Políticament, son països amb governs de coalició amb participació comunista els quals acostumen a fer-se amb els ministeris mes importants, sobretot el ministeri d’interior pel control de la policia.
Alemanya al 1945 deixa d’existir com es coneixia abans. EL país es divideix en 4 zones d’ocupació.
Governarà un regim d’ocupació militar que te uns clars objectius, el mes important la desnazificació del país, altres seran jutjar els criminals de guerra i castigar-los i evitar que els alemanys puguin intentar una venjança amb França. Ningú pensarà en una divisió en 2 estats com finalment va passar.
A Àsia també va haver una situació tan dramàtica com a Europa així com importants transformacions. Japó va perdre tot el seu imperi. Les colònies europees ocupades per Japó varen tornar als seus propietaris. Tot i així les societats colonials començaran una lluita d’alliberament, sobre tot Indonesia i Indoxina.
S’erigiran com a potencies a la zona Japó i Xina. Japó perdrà totes les seves conquestes així com el seu imperi colonial. Devastat i amb grans pèrdues humanes, Japó serà ocupat pels EUA.
Mantindran Hirohito com a emperador, però imposarà un duríssim regim d’ocupació. Els americans impulsaran una democratització, desmantellant els complexos militar i industrial i proposant-se reeducar el país. Xina sortirà devastada de la lluita contra Japó. L’acord entre govern de Jiang i els guerrillers comunistes de Mao Zedong per lluitar contra l’invasor es trenca i al juny del 46 explota la guerra civil xinesa.
EL CAMI CAP A LA GUERRA FREDA (1945-1947) No podem parlar d’inici immediat de la Guerra Freda al finalitzar la IIGM. Es viuran darreres col·laboracions entre els aliats un cop derrotades les potencies de l’Eix com per exemple:    Judicis de Nuremberg La URSS declara la guerra al Japó Acord General a la conferencia de Paris de 1946 sobre les noves fronteres Europees a la zona oriental del continent.
Aquestes col·laboracions mantenen les esperances de continuar la col·laboració duta a terme durant tota la guerra.
Les tensions prèvies entre occident i URSS es remunten a la Guerra Civil Russa per part de tropes americanes. La por al comunisme i confiança en la revolució mundial son factors de contrast: molt occidentals prefereixen Hitler a Stalin durant els anys 30. La discussió de l’obertura del 2n Front serà motiu de discussions i incomprensions.
El messianisme de les dues superpotències serà un component fonamental per entendre la Guerra Freda. Tot i obligats a formes de coexistències, els dos països compartien una visió ideològica gairebé religiosa respecte al triomf final de la pròpia causa. Els EUA es veien com el país de la llibertat, destinant a fer triomfar la causa de la llibertat a nivell mundial, cosa que podem viure en les seves idees fundacionals. La URSS seguirà creient que son els destinats a imposar el comunisme per tot el mon.
Hi hauran pors i paranoies per un atac sorpresa, cosa que propiciarà la creació de les doctrines del “primer atac”. Hi hauran paranoies pel paper dels serveis secrets que explicarien el desastre de 1941. Això derivarà en la creació de la CIA en 1947. A tot això se li ha de sumar ingenuïtat, manca de coneixements sobre el rival i unes potencies poc preparades per al nou paper. En realitat, existeixen similituds entre URSS i EUA del New Deal: estat intervencionista, preocupació per benestar dels ciutadans...no son tan diferents.
Als EUA, Truman tindrà importants responsabilitats en el desencadenament de la Guerra Freda.
La clau serà la total inexperiència del president en Política Exterior, un error de FDR. Hi haurà una divisió interna en Washington entre els seguidors de Roosevelt, que defensen el manteniment de la gran aliança; i els republicans que defensen frenar la URSS. Truman i el secretari d’estat Byrnes oscil·laran entre les 2 posicions, amb provocacions que desperten els temors de Stalin.
Stalin temerà un atac per sorpresa de l’enemic. Stalin havia creat una relació amb Roosevelt fructífera, Truman no l’acaba d’entendre. Stalin interpreta Hiroshima com a demostració del poder nuclear americà. Les accions de Truman porten a Stalin a una actitud mes dura i agressiva, que portarà Molotov com a representant diplomàtic.
Les primeres friccions es donaran a 1946, quan Truman suspendrà els ajuts econòmics a la URSS.
A Hongria, Romania i Bulgària, la URSS ajudarà els comunistes locals tot i que en teoria els governs siguin coalicions antifeixistes amb secretisme, detencions i brutalitat A Polònia, els comunistes de Lublin ocupen el poder i detenen els membres del govern de Londres i no garanteixen eleccions lliures tot i els acords de Ialta i Potsdam. A Iran, Stalin intentarà mantenir tropes d’ocupació i es retira nomes quan ho imposa la ONU. Turquia i Libia seran ambicions soviètiques.
La guerra freda explotarà al 1947, amb el desencadenament de la Guerra Civil a GRECIA, la primera acció de contenció dels EUA. El resultat immediat va ser la sortida dels comunistes dels governs de coalició a la Europa Occidental. Es portarà terme la coneguda Doctrina Truman. El pla Marshall tindrà com a objectius:       Ajuts econòmics per als europeus per evitar el desplaçament polític cap a l’esquerra Millora de la imatge dels EUA, salvadors de les economies europees Reconstrucció del mercat econòmic europeu capaç de comprar la producció nord americana Lligar les economies europees a l’esfera d’influència EUA Afirmar la ideologia capitalista e forma eficaç: xocolata i mantega però també llibres i pel·lícules Dividir les esquerres europees entre qui accepta el pla i qui no.
Aquest pla tindrà conseqüències directes:    Reconstrucció, racionalització i modernització de les economies europees Afavoriment de l’enlairament econòmic successiu Divisió dels sindicats occidentals.
La URSS respondrà amb el Jominform i la doctrina Jdànov, resposta de la URSS al Pla Marshall de forma politco-ideologica que tanca la porta als fronts nacionals. Es crearà la Kominform, per harmonitzar les actuacions dels comunistes europeus a la voluntat de Moscou. Es parlarà de la divisió del mon en dos blocs: imperialistes i antiimperialistes.
ECLOSIÓ DE LA GUERRA FREDA (1948-49) De front nacional a democràcia popular, serà una transformació política a l’Europa Oriental, una resposta al que ha succeït a Europa Occidental. SI a occident s’acaben les coalicions antifeixistes a Orient passa més o menys el mateix, es passa de fronts nacionals a les veritables democràcies populars, on s’afirmen règims de partit únic amb brutalitat, terror i repressió. En alguns països no s’implantarà el monopartidisme, com per exemple a Polònia. S’implantaran aquest monopartidisme mitjançant fusions amb els principals partits comunistes. Es evident que tot això no es podia tirar cap avant sense un ampli suport de la població i Stalin tolerarà i estimularà lleugerament un cert nacionalisme a aquells països que entren dins la orbita comunista, en alguns llocs podrem veure lluita armada contra aquesta caiguda en la influencia . La economia es basarà en nacionalitzacions, col·lectivitzacions i plans quinquennals, apostant per una forta industrialització basada en la industria pesada. En alguns casos existeixen moviments de resistència armada per part d’alguns sectors de població contraris.
Finlàndia serà un cas especial degut a que hi ha un acord que diu que els finlandesos faran el que donin la gana econòmica i socialment però sense una política exterior.
Txecoslovaquia es viurà un cop d’estat. A Txecoslovaquia els comunistes guanyen les eleccions lliures de forma sobrada però sense majoria absoluta. Governaran amb altres partits, però pensen en mantenir un govern d’esquerres sense entrar a l’orbita dels Soviètics. Al Febrer del 1948 els Txecs varen renunciar al Pla Marshall i els comunistes imposaran la constitució d’un govern de partit únic, finalitzant la democràcia, el nomenat “Cop de Praga”. Això representarà un trauma important a territori Occidental. A partir d’aquí es pot considerar com a consolidat el bloc oriental.
El bloc oriental era format per la URSS, Polònia, RDA, Txecoslovaquia, Hongria, Romania, Bulgària, Iugoslàvia i Albània. Estava basada en :     Identificació entre estat i partit Obediència a Moscou Col·lectivització econòmica Integració política i ideològica Aquest bloc oriental es vera condicionat per Moscou i s’aïllarà de la resta d’Europa. Els estats perdedors de la guerra son obligats a pagar reparacions a la URSS. La divisió d’Europa en dos blocs es farà totalment realitat.
En mig de tot aquest percal, arriben les eleccions administratives a Itàlia el 18 d’abril de 1948, que portaran una creixent tensió internacional. Les anteriors victòries administratives de les esquerres faran que siguin unes eleccions polítiques crucials. Es viurà una agressiva i maniquea campanya electoral, amb implicació de Vaticà i EUA. La Democràcia Cristiana obtindrà una majoria absoluta, Itàlia es mantindrà dins del bloc occidental.
Iugoslavia en canvi s’havia alliberat a si mateixa, tenint gran prestigi els comunistes i Josip Broz “Tito”, que transformarà el país en un estat socialista de partit únic ja al 1945. Era considerat el mes fiable aliat de la URSS. Al 1948, Tito abandona la Kominform i es acusar de desviacionisme i es converteix en un enemic del bloc comunista, un traïdor segons ells, un home que no ha volgut acceptar aquella obediència necessària a Stalin. Això tindrà com a conseqüència l’establiment de bones relacions amb Occident, tot i no se “no-alineat”. Nomes tindrà un únic problema amb la qüestió de Trieste, solucionada al 1954. Les conseqüències seran que els soviètics reforçaran ulteriorment la pressió a Europa Occidental.
El cas d’Alemanya va ser el centre de totes les tensions a la primavera de 1948. A principis de 1947, UK i EUA ja havien unificat les seves zones, i França s’afegirà a mitjans de 1948. Aquests apostaran per la recuperació democràtica i política que faran que Alemanya Occidental rebi ajuts del Pla Marshall. A la zona Oriental, la URSS s’emporta reparacions bèl·liques i suporta els comunistes locals. Tot i les discussions i conferencies no hi ha acord sobre el futur del país La decisió dels occidentals d’introduir un nou Marc a la zona occidental, provoca que es tanquin tots el accessos terrestres a Berlín Oest al Juny del 1948. Llavors els EUA i els UK varen establir un pont aeri per abastir Berlín, una fita molt rellevant, una acció vista amb gran simpatia pels alemanys i en generals pels europeus. 11 mesos després, Stalin retirarà el bloqueig.
Conseqüències del Bloqueig de Berlin: 1. El naixement de les 2 alemanyes es conseqüència del bloqueig de Berlin. Naixerà la RFA, amb capital a Bonn, que pertany al bloc occidental, amb Adenauer com a canceller. A l’octubre, a la zona soviètica, es constitueix la RDA amb el domini dels socialistes unificats. Belin Occidental formalment no es part de la RFA, tot i la creixent integració dins de les seves estructures d’aquell d’Estat. Berlin Oriental era la capital de la RDA, estat dominat per Walter Ulbricht.
2. El naixement de la Aliança Atlàntica, conformada al abril de 1949 sota la es insistències dels països europeus occidentals. Una aliança de caràcter defensiu. Els membres mantenen una amplia llibertat d’opcions en el cas d’agressions: no és imprescindible la resposta armada. Al 1952 es conformarà la seva estructura militar, la OTAN EL PUNT ÀLGID DE LA GUERRA FREDA (1949-1953) L’Aliança Atlàntica es una conseqüència directa del bloqueig de Berlín. Al contrari del que es creu, la iniciativa de constituir-la va ser dels països europeus occidentals per defensar-se d’un possible atac de la Unió Soviètica, forçant l’administració Truman d’adherir-se a la Aliança. La OTAN es el braç armat de la aliança, nascut a partir de l’aliança. L’objectiu de la OTAN es : “To keep the Americans in, the Russians out and the Germans down” Els Soviètics respondran amb les dues aliances següents: 1. COMECON (Consell d’assistència econòmica mútua) una mena d’organització per integrar es economies dels països comunistes. Va ser un fracàs rotund i absolut.
2. PACTE DE VARSOVIA, una resposta a la OTAN. Una organització militar fundada al 1955 després de la adhesió de la RFA a l’OTAN. Els seus membres tenen més obligacions que els de la OTAN. El pacte garanteix el dret d’intervenció als membres també en cas de revolucions o subversió formalitza el dret d’intervenció soviètic als països signataris.
GUERRA CIVIL XINESA A Àsia es viurà una guerra civil a Xina. Altre centre de tensions internacionals a finals dels 40 serà l’Àsia Oriental. Al 1946, es recomença una guerra civil a Xina entre Jiang i els comunistes de Mao Zedong, tot i els esforços de mediadors internacionals. Inicialment es viurà una superioritat de l’exercici governamental nacionalista ja que era el govern legítim, controla la major part dels territori, rep ajuda econòmica i militar dels EUA i Mao no rep cap ajut soviètica. Tant americans com soviètics no volen la guerra civil a Xina, apostant i actuant per evitar-la. A partir de 1947 es viurà una modificació de la situació de la guerra degut a :       Corrupció, ineficiència, brutalitat dels nacionalistes Catastròfica situació econòmica Desmoralització dels soldats nacionalistes Escassa capacitat militar dels comandaments nacionalistes Prestigi comunista per la residencia a Japó Els pagesos donen suport als comunistes.
Els EUA comencen a retirar els ajuts a Jiang 1 d’octubre de 1949, Mao Zedong proclama la Republicà Popular Xina. Xina s’integrarà dins el bloc comunista al 1950, tot i haver tingut una revolució més nacional que comunistes. Jiang es refugia a Taiwan, constituint allí un govern que pretén ser l’únic govern legítim. Els comunistes de margarina son els comunistes xinesos, una frase dita per Iosif Stalin. Els soviètics mai varen entendre el motiu de la revolució soviètica.
La Guerra Freda a l’Àsia Oriental. La victòria de Mao estén les tensions també a l’Asia Orientalpoc considerada dins de l’estratègia global dels EUA i URSS. Primera atòmica soviètica va ser detonada al agost del 49. Taiwan rep suport militar i econòmic dels EUA seguint principis de contenció. Pocs països, fora dels comunistes, reconeixen diplomàticament la Xina de Mao. A la ONU, l’escó de Xina segueix ocupat per Jiang. Al 1950, GB començarà una missió diplomàtica a la Xina de Mao per 2 motius   Hong Kong Xina serà tard o d’hora una superpotència.
A Japó i Corea, es viurà una nova situació: el país ha de ser un bastió anticomunista. Al 1951 Japó recupera la independència i rep ajuts econòmics i soldats dels EUA. A Corea es viurà una situació més tensa, dividida en 2 països pel paral·lel 38. Al Nord governarà Kim Il-Sung, de ideologia comunista i al Sud governarà Syngman Rhee de ideologia pro-americana. La victòria de Mao a Xina serà el detonant del conflicte.
GUERRA DE COREA Kim il-sung pensa que els EUA han deixa caure a Xina i no intervindran, i estimulat per Mao i la aprovació de Stalin, ataca per sorpresa al 6-1950, ocupant casi tot el país en poques setmanes, l’exercit es molt fort. Davant d’això la ONU denuncia la agressió de ambdues corees, i decideix enviar als Cascos Blaus (EUA+ALTRES), els soviètics boicoteja la ONU. Es un cúmul de erros, primer de Kim, error de Stalin: boicot i aprovar l’acció militar a Kim. Resultat: Els soviètics no estan a la ONU, per això no poden imposar al vet. Això desemboca en que el Setembre del 1950: una força multinacional sota el comandament de MacArthur contraataca i derrota fàcilment els nord-coreans. Les tropes de la ONU, continuen la ofensiva, fins ocupar gairebé tota Corea del Nord Setembre, intenten unificar el país, però el problema es Xina, però encara no era un país sòlid, llavors Mao comença a llençar advertències als de la ONU, de que no s’apropin. Però no fan cas (Greu Error) , i Mao contraataca estimulat per Stalin.
2a Fase: Envia Mao un exercit de voluntaris. Xina derrota a la ONU, que es retira cap al sud (pitjor derrota dels EUA, però amb la tapadera que anaven com a Cascs Blaus, que bàsicament eren americans, això nomes s’ho esperava )histèria anticomunista: MacArthur, proposa un atac nuclear, però Truman el cessa, i a finals del 1951 el front s’estabilitza i contraataquen al inici de la primavera i s’estabilitza en la frontera actual de les dues corees. Amb la mort de Stalin arriba el armistici al 1953. Eisenhower substitueix a Truman, nous líders i noves perspectives per afrontar el problema i per això arriba el armistici: entre les dues corees.
Típic conflicte de la guerra freda: Els 2 bàndols no s’enfronten mai directament, les accions dels països satèl·lits escapen al control de les superpotències, al final s’acaba seguint les pautes de la contenció. Ningú va admetre aquest conflicte (NI EUA NI URSS) Mort i destrucció a Corea: Grans pèrdues humanes, 2500000 morts civils, Xina perd 152.000 homes o mes de 400.000 segons els EUA. Els EUA van perdre 36.574 soldats , l’exercit de Corea del nord pateix entre 215.000 i 350.000 morts, el de corea del sud, 137.899, això per una guerra que es coneix com la gran guerra olivada del segle XX. Això sumat a diferents bombardejos etc..
Les dues corees es desenvolupen de forma diferent. Corea del Nord sota Kim es converteix en un estat militar i aïllat. Al país s’implanta na dinastia comunista que controla tota la vida dels famolencs ciutadans. Corea del Sud: brutals règims militars dins als anys 80, per lo tant fins al 80 políticament eren el mateix unes dictadures. Gracies també als ajuts dels EUA, es converteixen en una superpotència econòmica a partir dels anys 60. I tècnicament els 2 països segueixen en guerra entre ells, amb el armistici però el conflicte esta obert, per lo que la unificació es inviable.
L’EQUILIBRI DEL TERROR La guerra de Corea especialment va provocar una veritable escalada d’una espiral de terror i paranoia als dos blocs, tant capitalista com comunista. L’enemic es un adversari perillós i enganyós que intenta infiltrar-se dins el sistema rival, perdent la seva condició humana. La propaganda dels dos bàndols es maniquea i apocalíptica: lluita ideològica alimentada pel pessimisme apocalíptic del S.XX. EUA i URSS utilitza qualsevol mitjà per lluitar contra l’enemic.
Es viurà una lluita cultural i ideològica . La URSS criticarà al consumisme dels EUA i els valors imposats per Hollywood: violència, sexe, decadència. La URSS també apostarà per models culturals més tradicionals com el ballet o la literatura. Els EUA al marge de la baixa cultura, aposten per avantguardisme artístic: Nova York serà la nova capital cultural del món. El major èxit serà el model americà.
A Europa Occidental, la Guerra es divideix l’opinió publica. Els comunistes presenten els EUA com a militaristes agressius i la URSS com a país pacífic. Neix un important moviment pacifista(amb un ampli suport d’intel·lectuals) que es un instrument, mes o menys voluntari, de la propaganda comunista. Per altre banda, els comunistes son representats com cruels, perillosos i contraris a la civilització i a la religió cristiana.
En lluita contra l’enemic, les superpotències utilitzen també antics rivals. Els casos mes coneguts son els antics científics i militars alemanys que ocupen càrrecs de gran importància dins dels països occidentals. També criminals de guerra japonesos passen al servei dels nord-americans.
Això explica la disminució dels processos contra els criminals de guerra després de 1949. Per la seva banda, la URSS també es beneficien dels servies d’antics militars nazis A la guerra freda, els serveis d’intel·ligència i espionatge veuen un augment de la seva importància, la guerra dels espies. Mes inquietant va ser la creació a occident d’una xarxa clandestina paramilitar. Aquesta, coneguda com Gladio, era destinada a operacions stay-behind als països de la OTAN, amb l’objectiu d’impedir que els comunistes arribin al poder tant per via legal i il·legal. Fins i tot alguns nuclis van participar en actes terroristes.
Els darrers anys d’Stalin van fer que el Regim entres en una paranoia brutal. Depuracions ideològiques després de la ruptura de Tito. Tancament total de la URSS respecte al mon exterior, amb purgues, gulags i depuració cultural que formen un clima pesat i fosc. Rebuig a occident i totes les seves manifestacions, amb conseqüències paradoxals. Tot i així quan Stalin mor a principis del 1953, la commoció de gran part dels soviètics es sincera: la mateixa sensació de pèrdua es viu també a molts altres països.
Als EUA es viurà una escalada anticomunisme. Truman guanyarà les eleccions del 1948. Els seus intents de reforma troben la oposició de republicans i demòcrates del sud. Aquests consideren que el New Deal i les reformes porten al socialisme : “ Gran Traïció” als EUA. Preocupació per infiltració comunista i per espionatge, augmentada pel sensacionalisme dels mitjans de comunicació. Truman no creu en tot això, però intenta prendre algunes mesures. Alguns casos reals d’espionatge com el de Alger Hiss. Molt coneguda també la llista negra de Hollywood.
Al 1950 McCarthy denuncia la infiltració comunista al departament d’estat, afirmant tenir un llistat de noms. Amb el seu ascens es viurà un veritable caça de bruixes amb el suport de republicans reaccionaris, catòlics, premses sensacionalistes i alguns demòcrates, i tenien com objectius els liberals, intel·lectuals, exponents del New Deal i sindicalistes. Molts afectats per la caça de bruixes com la sentencia de mort pel matrimoni Rosenberg.
Eisenhower guanya les eleccions del 1952, i no aprova els mètodes de McCarthy. Tot això, la caiguda de McCarthy es deu a 3 factors: 1. Nou clima internacional, amb l’armistici a corea i la mort d’Stalin 2. La oposició de part dels mass-media, especialment de Edward Murrow.
3. Conflicte entre McCarthy i Exercit que reacciona desautoritzant a McCarthy i provoca la seva caiguda i la fi de la Caça de Bruixes.
ELS ESTATS UNITS DE DWIGHT DAVID EISENHOWER Dwight David Eisenhower va esdevenir president entre 1953 i 1961. Políticament, la seva presidència es va caracteritzar per un fort anticomunisme i un enfrontament amb la URSS, aixi com una expansió econòmica considerable. Es una època molt mitificada i vista , a distancia de temps, com a veritable “època d’or” dels Estats Units.
En política exterior, Eisenhower va veure que la contenció era poc eficaç i va veurà la necessitat d’una nova estratègia més agressiva i activa. En el punt clau es una industria dels armaments i construcció de armes nuclears cada cop més destructives. L’escalada nuclear ha de preparar el Estats Units a una guerra contra la URSS; I també, per fer aquesta guerra cada cop més problema.
Altre punt clau serà la construcció d’una xarxa global d’aliances: ANZUS, OTAN, Pacte de Bagdad i SEATO. Les postures més agressives del secretari d’Estat John Foster Dulles van topar amb la oposició de Eisenhower.
Sota la presidència de Eisenhower es va potencia la CIA, dirigida per Allen Dulles, germà del secretari d’Estat. La CIA posarà en marxa operacions encobertes per garantir els interessos dels EUA, espionatge, subversió i cops d’estat com a practiques habituals. Serà destacat el cas de Guatemala, on hi estarà el president Jacobo Árbenz, liberal i absolutament no comunista, vagament progressista, amb la seva reforma agrària, amenaçava els interessos econòmics dels EUA (United Fruit Company). Es vist com un potencial comunista i un amenaça. Árbenz es enderrocat per un cop d’estat de la CIA i d’alguns rebels. Serà un cop d’estat que portarà a una llarga guerra civil, un clar exemple de la política dels EUA a l’Amèrica Llatina.
A Iran, els acords dels anys 30 garantien el predomini del petroli de la Anglo-Iranian Oil Company. Després de la guerra, el govern de Mossadeq intenta renegociar els acords. Londres es negarà, trencant amb Teheran, cosa que provocarà la nacionalització de la industria del petroli Iranià. Al 1953, els EUA ajuden els anglesos organitzant un cop d’estat degut a la debilitat interna de Mossadeq i por a la influencia comunista. El cop d’estat (Operació Ajax) enderroca Mossadeq, imposant el control nord-americà sobre el país. El Xa Reza Pahlavi es convertirà en aliat indispensable dels EUA, i les companyies petrolíferes nord-americanes entren al mercat iranià.
En política interior i economia, es continuen les polítiques del New Deal, augmentant els ajuts socials i els impostos a les classes més riques, reduint de la desigualtat salarial. Es duran a terme grans obres publiques, sent les més conegudes la xarxa d’autopistes interestatals encara vigents. També es lluitarà contra la discriminació racial, es crearà la NASA i continuarà el creixement nord-americà, però amb algunes recessions.
Es viurà un progrés tecnològic i científic, amb els antihistamínics, la bomba d’hidrogen, codi de barres, fibra òptica, descobriment de l’ADN, televisió a color o les píndoles anticonceptives. La Affluence Society o societat de consum naixerà a partir de diversos factors que expliquen la transformació de la societat nord-americana dels 50 en una societat de consum:      Creixement econòmic Aplicació de polítiques d’estat del benestar Redistribució de la riquesa Augment del lleure Procés tecnològic i científic El rebuig a la societat de consum s’expressa en les obres de la Beat Generation, convertint a Hollywood com Brando o James Dean en exemples per a milions de joves. La combinació entre societat de consum i procés tecnològic donarà vida a un nou fenomen de masses: el rock n’roll.
A partir del 56, el nou gendre musical conquista les llistes gracies a Elvis Presley.
LA URSS DE KHRUSXOV Ascens de Khrusxov al 1953 anys de grans transformacions ,internacionals i internes. La URSS, en aquests anys, arriba a desafiar obertament Occident. Tot i així, la URSS i el bloc comunista arrosseguen problemes greus i acumulen errors. Anys de política activa de la URSS internacionalment.
La successió de Stalin: Mort de StalinLluita de poder a la URSS. Març del 53 es tenen que prendre decisions ja que Stalin havia controlat tot. Hi ha 3 grans grups de poder a la URSS: Progressistes(Beria i Malenkov), progressistes moderats(Khrusxov) i els conservadors(Molotov).
En un primer moment Beria sembla el millor posicionat, i realitza importants reformes: amnistia, qüestió d’Alemanya). Khrusxvov no era el favorit per succeir a Stalin, es un home que entén que s’han de fer canvis, però no han de ser com els que proposen els progressistes. Immediatament després de la mort de Stalin s’arriba a la decisió que la direcció del país no pot estar en mans de una persona sinó una direcció mes col·legial, per tant cap d’aquests podien acumular el poder que havia acumulat Stalin. Però Beria sembla la persona que acumula el poder. Beria proposa una unificació de les dues alemanyes amb celebració de eleccions lliures, i portar a un país capitalista, però ha de ser un país neutralitzat, fora del conflicte entre els dos blocs. El problema de Beria es que en la etapa de Stalin, no es suficientment hàbil per trobar els recolzaments interns dins del partit. Per lo qual hi ha una aliança momentània entre Malenkov i Khrusxov, perquè es considera un perill per l’estat Beria, ja que podria ser el nou Stalin. Malenkov i Khrusxov tement un cop d’estat de Beria, l’aïllen, el detenen i afusellenNecessitat de radicalisme interior. Aquests dos es disputen el lideratge del estat, en un primer moment Malenkov es primer ministre i Khrusxov secretari de estat, durant un any i mig es Malenkov el líder mes destacat, el problema es que Malenkov no es carismàtic i no aconsegueix el suport dels membres del partir, com tampoc el suport dels líders mes destacats de les forces armades, Khrusxov en canvi te el suport d’aquests. Comença la lluita entre Khrusxov i Malenkov el primer aconsegueix el suport del partir i Malenkov es allunyat acaba en una central elèctrica, no el afusellen acaben l’època de les purgues, a Beria si perquè era un perill. Malenkov segueix de ministre fins al 1954 fins al 1956 no assoleix el poder total Khrusxov, encara que al 1954 es quan Khrusxov es converteix en el líder suprem de la URSS, però Malenkov no es aïllat fins al 56.
Política exterior: “La coexistència pacifica” Nova etapa en la GF: es pensa en una coexistència pacifica i no a un conflicte inevitable.
Exemples: acords sobre Àustria, reconciliació amb Tito i participació a la conferencia de Ginebra.
Els 4 països que van ocupar Àustria, abandonen el país, estratègicament per neutralitzar-la, ja que tenien al sud i al nord Italia i Alemanya, intenta trencar la línia de comunicació entre Italià i Alemanya, i així no poden entrar forces armades de USA. També es reconcilia amb Tito, considera que no ha de existir una única via al socialisme poden existir diferents vies, Tito pot ser una alternativa de socialisme, diferent a la URSS, es altre socialisme però no es enemic, tampoc aliat. Porten a reunions amb Iugoslàvia, que portarà a la dissolució de la Kominform.
Tambe Khrusxov accepta anar a la conferencia de Ginebra que ha de solucionar el problema del sud-est asiàtic, no arriben acords sobre Alemanya en aquesta conferencia, tampoc de Asia, no es practica però es important perquè es fa, cosa que era inviable fa uns anys (desglaç=rebaixada de tensions) Tot i així els soviètics segueixen convençuts de la seva superioritat del seu model, i aprofiten de tota ocasió per afeblir el poder D’occident. Consideren que no hi haurà un enfrontament, però consideren que el model capitalista caurà, sense necessitat de guerra. I també hi haurà coexistència pacifica, però no es renunciarà a las oportunitats per ampliar el poder i posar en dificultat Occident, lo qual porta amb un major inetres de la diplomàcia soviètica pels escenaris extra-europeus, ja que a Europa la situacio esta congelada( es diu que a Europa la GF mort al 1953), escenaris com mon colonial: Africa i Asia, allí hi ha mes marge de maniobra(al 1955 es viatja a Africa, cosa que Stalin no va sortir quasi mai de la URSS, mentre que Khrusxov viatja a la India, Asia...) Per altre banda els soviètics coneixen les seves deficiències, tot i tenir un imponent arsenal nuclear, no tenen els avions que permeten bombardejar els EEUU ho poden fer en ciutats europees però no a USA, perquè no tenen avantatge en les forces aèries, mentre que USA pot bombardejar Moscou quan vulguin) Llavors la estratègia de Khrusxov es amagar la debilitat, ostentar la seva pròpia força soviètica i alternat, en una diplomàcia directa i brutal, amenaces i propostes de diàleg. Khrusxov viatja a EE.UU, la visita d’aquest es una visita divertida, era un home bastant peculiar, que va sortir d’un àmbit pagès, va demanar visitar Disneyland, la seva actitud era bastant bipolar, no era un intel·lectual.
La revolta de Berlin-Est de 1953: Etapa Khrusxovprimeres tensions al bloc oriental... cal destacar que no es produeix encara en el lideratge total de Khrusxov, no existia un líder clar encara fins al 56. Dramàtica situació econòmica i rígid control policial a Alemanya Orientalvaga general dels treballadors. La protesta s’estén a altres ciutats, la situació econòmica es nefasta. Mentre que a Berlin-oest va progressant, això provoca la vaga general dels treballadors de Berlin Orienta, les vages estaven prohibides, la protesta es cada vegada mes una protesta política. La resposta es la repressió duríssima. Les autoritats aixafen la revolta amb la ajuda de les tropes soviètiques, la cosa es magnificada per Alemanya occidental(RFA), suposa un cop dur al mite de que la URSS tractava be als seus treballadors, peor no afecta molt a la imatge soviètica, per que es tracta d’una revolta d’alemanys que no tenien molt bona fama des de la IIGM.
El XX congres del PCUS, i el discurs secret: Congrés que consolida al Khrusxov com líder soviètic. Es produeix al Febrer del 1956: presenta un discurs en el qual denuncia els excessos de l’estalinisme. Critica el culte de la personalitat, les purgues i la repressió (dels antics militants comunistes) i la imposició d’un govern en solitari i no col·legial. Es una ruptura amb l’anterior etapa soviètica, no diu que la revolució del 17 va ser un error, sinó que Stalin va trair els principis revolucionaris de Lenin. No renega del marxismeleninsme, ni de la validesa del model soviètic. En la seva visióg Stalin han desvirtuat el model de Lenin.
Conseqüències internes: destalinitzacio i liberalització: Immediata difusió del discurs secret a la URSS. Impacte de la desestalinització a la URSS: Khrusxov consolida el seu poder, amb un nou estil de govern mes col·legial, mes obert i mes vitalista. Es rehabiliten dissidents. Major obertura respecte a noves idees, i també respecte a idees exteriors. Problemes: les idees de Khrusxov mancaven de definició. Les esperances de canvi de la societat eren massa profundes per ser satisfetes per l’aparat del Partit. Obertura no radical, amb moltes idees i influencies externes encara prohibides.
El discurs secret surt i te conseqüències externes: la desestalinització al Bloc Oriental: El discurs secret arriba ràpidament també a la resta dels països comunistes, on provoca importants conseqüències. Denuncia dels excessos de l’estalinisme i rehabilitació dels dirigents condemnatsmajor liberalització política i social. Important: retorn a posicions de poder d’alguns antics dirigents allunyats durant l’etapa anterior per les seves posicions no alineades.
Aquests retorn, i la liberalització, desencadenen dramàtics esdeveniments polítics. Els dos països son: Polònia: Les polítiques econòmiques havien portat al poble a la crisis. Persecució de l’església. Al juny del 56 els obrers de Poznan s’aixequen demanant millores salarials, però passa a ser una reivindicació política, i la protesta dels obrers es converteix en una revolta amb centenars de morts. La resposta de les autoritats es duríssima, però les però les protestes passen a ser antisovietiques, es passa a dir que es una guerra civil i per solucionar aquest problema es decideix el retorn de Gomulka, perseguint per anti-estalinista: aquest controla el país després de dures discussions amb Moscou, el col·loca el partir comunista, per controlar la situació, era com un símbol per no empitjorar el problema, Khrusxov dubta de posar a Gomulka però finalment accedeix. Gomulka comença petites liberalitzacions econòmiques i una normalització de lres relacions amb l’església, deixa de perseguir-la. A canvi es compromet a mantenir Polònia dins del bloc soviètic, es un pacte clar, tu tornes però Polònia segueix al bloc oriental, i els soviètics retiren les tropes. El problema es que el drama es trasllada a una altre país: Hongria: Situació semblant a la de Polònia, però al ser uns dels països derrotats estava pagant reparacions de guerra a la URSS. A Hongria dominada pel stalinista Rakosi, i es substitueix per Nagy. Nagy arriba al poder substituint Rakosi. Nagy demana millores econòmiques, intentant col·laborar amb la URSS, i fa tornar membres depurats. 23-10-1956: Estudiants i treballadors es manifesten a Budapest, demanant reformes i exigint transmetre les reivindicacions a Occident. Extensió de les manifestacionsrevoltarevolució. Atacs als soviètics, que es retiren d’Hongria. Khrusxov dubta i retira les tropes, es un dels errors del líder, el problema es que Nagy sembla controlar la situació però davant de la extrema tensió fa el error clamorós, de abandonar el pacte de Varsovia i convocar eleccions lliures, cosa que Gomulka no havia fet, i al resposta soviètica es duríssima.
Al 4-11-56 Kadar abandona Budapest i tropes soviètiques tornen a entrar al país. Tràgica resistència hongaresa (2500morts) La ONU no intervé , tot i les peticions de Nagy.. Nagy es detingut per Tito ja que es trobava a la ambaixada de Iugoslàvia, i l’entrega als soviètic,ja que tenien un nou pacte, unes noves relacions, i Nagy es sentenciat a mort i Kadar es el nou primer ministre de Hongria. Fonamental importància dels fets del 56: Cop terrible a la imatge internacional de la URSS, molts intel·lectuals abandonen els partits comunistes, avis als altres països d’Europa d’orient, occident no te intenció d’ajudar els països dins del bloc soviètic, sovint la política exterior de Khrusxov i de la URSS era erràtica i poc clara.
Economia i progres científic de Khrusxov: Etapes de canvis importants també a la economia. Gran programa agrari amb extensió de les terres conreades. Millora de la productivitatmajor autonomia de les unitats productives. Mes importància a al producció de bens de consum i programa de construcció d’habitatges.
Important creixement econòmic general. Major circulació d’ideesprogres científic. El exemple evident d’aquest progres es el programa espacial soviètic.
Els problemes econòmics: Creixement molt lligat a la reconstrucció post-bèl·lica. El nivells productius no arriben als dels EUAsuperar occident es un miratge. Industria que continua concentrant-se en la producció de bens de producció i no de consumqualitat de vida molt mes baixa que Occident. Amb ciutadans que tenen sous mes elevats que en el passat i no podem comprar res. Insuficiència de l’agricultura, tot i les noves terres conreadess’han d’importar cereals.
Pes excessiu de l’esforç militar i espacial. Excessiva rigidesa burocràtica de les estructures del regim escassa voluntat d’innovació tecnològica, excepte en el camp militar i espacial. Pes excessiu de la enorme burocràcia del partit. El seu model agrari no funciona, tot i el seu desenvolupament científic, la URSS no pot alimentar als seus propis ciutadans, això es el símbol del fracàs del sistema soviètic, ha de importar blat des de Canada y mes tard fins i tot dels EUA.
La burocràcia es contraria a la evolució científica i tecnològica, i en un país on la burocràcia ho controla tot les oposicions son molt mes evidents. El drama es que aquests problemes no tenen solució.
En matèria econòmica i científica es una etapa de canvis importants també a la economia. Gran programa agrari, amb extensió de les terres conreades. Es viu una millora de la productivitat amb una major autonomia de les unitats productives. Es dona més importància a la producció de bens de consum, i programa de construcció d’habitatges. Es important el creixement econòmic en general aixi com la major circulació d’idees que fa millorar el progres científic. Un exemple d’aquest progres es el programa espacial soviètic.
Però el creixement es molt lligat a la reconstrucció post-bèl·lica. Els nivells productius no arriben als dels EUA i superar a Occident es un miratge. La industria continua concentrant-se en la producció de bens de producció i no de consum, la qualitat de vida molt mes baixa que a Occident, amb ciutadans que tenen sous mes elevats que eren el passa i no poden comprar res.
Es ve una insuficiència de l’agricultura, tot i que les noves terres conreades, s’han de importar cereals. L’exercit i la carrera espacial tenen un pes excessiu, aixi com una excessiva rigidesa burocràtica de les estructures del regim, amb una escassa voluntat d’innovació tecnològica excepte en el camp militar i espacial, aixi com un enorme pes de la burocràcia del partit.
Es trencarà relacions entre la URSS i Xina. Després de la revolució, la URSS ajuda Xina, enviant diners i assessors científics. Les diferencies es van manifestar poc després:    Mao aposta per una revolució mundial i no accepta la coexistència pacifica Mao veu en el discurs secret i en la desestalinització una amenaça personal Xina comença a negar-se a col·laborar militarment amb la URSS A partir de 1958 les relacions es fan mes tenses i al 1960 es trenca amb la retirada dels tècnics soviètics. La clau per entendre la ruptura es la diferencia entre els 2 models de revolució xinesa i soviètica.
La direcció mes col·legial de la URSS i del Partit es una de les causes de la caiguda de la URSS. El partit es un organisme tancat i amb grans lluites de poder, i Khrusxov no ho va dominar mai totalment. La causa fonamental de la seva caiguda son els errors en política internacional i en les seves estratègies. Els fracassos de Cuba i Xina son interpretats com una mostra de manca de decisió i de incapacitat per guiar el país, i una amenaça pel sistema. A la tardor del 1964, el Comitè Central l’acusa de decisions erràtiques, i es allunyat del poder, fet únic en la historia de la URSS.
Els països d’Europa de l’est segueixen molts patrons i característiques de la URSS en aquesta etapa, amb major obertura i tolerància política amb el retorn d’anti-estalinistes; amb un creixement econòmic relatiu. Es viuran una sèrie de problemes:       Economia poc competitiva Baixa qualitat de vida Poca innovació tecnològica Pes de la burocràcia i exercit Reconstrucció lenta En alguns cassos hi hauran encara reparacions a la URSS Un cas especial es Albània, que amb la ruptura URSS-XINA es convertirà en aliat xines i trencarà amb el pacte de Varsòvia.
LA QUESTIÓ D’ORIENT MITJÀ I ELS ORIGENS DEL PROBLEMA A l’edat moderna, l’imperi Otomà dominava tot l’Orient Mitjà. En temps contemporanis ja que es veurà una decadència de l’imperi, cosa que provocarà el naixement dels primers moviments de caire nacionalisme. Els europeus s’aprofiten de la decadència otomà i comencen a colonitzar el territori, amb la colonització del Marroc, Algerià, Líbia i Egipte i els països del golf pèrsic, cosa que estimularan noves idees polítiques. Neix el concepte, encara embrional , del nacionalisme Àrab amb l’arribada dels europeus.
Els jueus també demanarà una pàtria pròpia. Aquest moviment es el sionisme polític, i Theodor Herzl el seu líder. El principal motiu d’aquesta reivindicació es les persecucions contra els jueus.
Al costat d’altres opcions, molts jueus europeus, per motius econòmics i polítics, i per les persecucions, miren a Palestina, sota el control dels Otomans. Comença la migració jueva a Palestina amb la 1a i 2a Aliyah, entre el 1882 i 1914. Encara que poc consistent, la migració desperta els recels dels àrabs de la regió.
A la 1a Guerra Mundial, els otomans declararan la guerra als Aliats. Aquest comencen un joc a 3 nivells:    Prometen la constitució d’un estat àrab a Orient Mitja Prometen als jueus la constitució d’una “nacional home” jueva a Palestina.
En realitat, Londres i Paris pensen en Orient Mitjà en una Operació Colonial.
Al final de la IGM, els Otomans desapareixen transformant-se en un estat laic i ètnicament turc.
França i Anglaterra es reparteixen els territoris otomans segons el regim de “mandats” de la SDN. França es queda Sirià i Líban i Anglaterra, Palestina, Transjordània i Iraq (independent al 1932) Anglaterra segueix controlant els països del golf Àrab, com Egipte (formalment independent des de 1936) Frustració àrab: nomes Aràbia Saudita obté la independència.
La Palestina d’entre guerres es veu creixent gracies a les migracions jueves des de Europa cap a Palestina. Els Jueues controlen les terres més productives i la major part de l’economia, cosa que provoca una creixen tensió entre les 2 comunitats que s’enfronten en una espiral violenta i terrorista que Londres no pot frenar. Es viurà la Fran reforma Àrab contra el domini britànic i la immigració jueva. El govern britànic no s’oposa a la migració jueva, tot i que a partir del 1933 intenta limitar-la. Aquesta continua especialment, amb l’inici de les persecucions nazis.
Després de la IIGM es viu una massiva migració jueva. La brutalitat anglesa i sentit de culpabilitat mundial fa que hagin simpaties cap als Jueus. Els àrabs, en creixent situació d’inferioritat econòmica i política, intenten oposar-se a les migracions. Entre el 45 i el 46 es viu una guerra oberta amb atemptats de les organitzacions extremistes jueves( Irgun i Lehi, d’ideari extremista) contra àrabs i britànics. Londres, en la impossibilitat de controlar la situació, remet el seu mandat a la ONU.
A la vegada, els països àrabs no tenen amics fora i per això decideixen organitzar-se entre ells , donant lloc a la Lliga Àrab al 1945.
DEL NAIXEMENT DE ISRAEL ALS ANYS 60.
Al 1947, la ONU presenta el seu Pla de Partició de Palestina, la coneguda com a Resolució 181.
El pla assigna als jueus,33% de la població, el 56% del territori diferencia per absorbir noves migracions. Jerusalem havia de ser administrada per la ONU, i el restant 44% constituir l’estat àrab. Les potencies i majoria dels líder sionistes accepten el pla. Els àrabs i la Lliga Àrab, no accepten el pla, cosa que provoca una Guerra Civil oberta a Palestina. Els Extremistes jueus deporten els àrabs fora dels territoris del futur estat jueu. Voluntaris àrabs entren a Palestina per lluitar contra els Jueus. Les autoritats britàniques no aconsegueixen frenar la violència i només pensen en marxar. La Guerra civil s’intensificarà i es tornarà mes violenta, amb operacions de neteja ètnica. El 14 de maig de 1948, Israel declara la independència, reconeguda instantàniament per EUA i la URSS. Egipte, Sirià i Iraq ataquen el nou estat; Jordània es limita a Cisjordania i Jerusalem. Els Jueus, veterans de guerra arnats per Txecoslovaquia , contraataquen i derroten fàcilment les tropes àrabs. Al 1949 es firma un armistici, amb Israel ocupant el 78% de Palestina, contra el 56% previst pel Pla de Partició. Aquest conflicte entre 1948 i 1949 es la I Guerra Araboisraeliana.
A conseqüència d’aquest conflictes, es va veure una veritable tragèdia humana per als civils.
Entre 800 mil i 1 milió de jueues son expulsats o obligats a fugir de les seves terres als països àrabs: les comunitats sefardites d’Àfrica del Nord desapareixen. Arribats a Israel, es converteixen en la classe dirigent del nou país. Igualment tràgic es el destí d’uns 700 mil civils Palestins víctimes de la neteja ètnica i dels combats, que abandoni les seves cases a palestina, la coneguda com Nakba (desastre). Els civils es refugiaran en camps fora de les fronteres d’Israel, en tràgiques condicions humanitàries, utilitzats com arma política pels països àrabs, poc interessats a la creació d’un estat pels Palestins. De fet, Egipte i Jordània ocupen Gaza i Cisjordània, teòricament destinades a l’estat palestí. La ONU crea una agencia per ocupar-se d’aquests refugiats, la UNRWA.
La 1a Guerra Arai israeliana te greus conseqüències encara sense solució. Amb la resolució 194, Jerusalem ha de passar a control internacional, i els refugiats tenen dret al retorn o a compensacions. Els bàndols ignoren la resolució: Jerusalem segueix dividida entre Jordània i Israel i els refugiats als camps. A partir d’aquest moment neix un moviment panarabista i antioccidental, es defineix a partir de la seva oposició a Israel i a la ingerència occidental.
La vida política d’Israel estarà dominada pels partits progressistes. Per consolidar l’estat s’ha de fer front a 2 punts claus: 1. La creació d’un fort exercit nacional 2. Llei de Retorn de 1950, que garantia la ciutadania als Jueus i facilita l’augment de la població.
En un primer moment Israel intenta mantenir bones relacions amb els dos blocs. Polítiques progressistes que provoqui la simpatia dels països comunistes i de les esquerres, i a partir del 1952 i 1953, Israel s’aproparà a altres països, sobretot França. Egipte, el país àrab mes important, sofreix un cop d’estat contra el govern pro-occidental del Rei Farouk I. Al 1952 militars nacionalistes organitzen un cop d’estat contra la monarquia. Farouk es enderrocat i es proclama la república, amb Naguib com a president. Tot i aixi, el líder del moviment es Gamal Abdel Nasser, que assumeix la presidència al 1954.
Nasser es converteix en el mes popular, influent i carismàtic líder àrab. Els punts claus de la seva acció política son:     Aposta per modernitzar el país en tots els aspectes, amb grans inversions econòmiques Lluita contra les faccions radicals de l’islamisme polítiques (Germans Musulmans), amb polítiques laiques i control estatal sobre la religió Fort personalisme, gracies també al seu gran carisma, sent un polític molt estimat Imposició d’un regim autoritari de partit únic que reprimeix les oposicions.
Però un tret destacat de Nasser es la diplomàcia. Inicialment per rearmar-se i construir la pressa d’Assuan, demana ajuts als EUA, que no son contrari a la seva revolució nacionalista. Però les exigències dels EUA son inacceptable i acorden amb Txecoslovaquia, cosa que provoca un allunyament entre Egipte i EUA, Egipte reconeix la Xina de Mao i Nasser es postula com a líder dels no-alineats i actua de forma autònoma. Això provoca que els EUA retirin la oferta de finançar la Presa d’Assuan, i Egipte s’apropi a la URSS, que finançarà la presa tot i l’anticomunisme de Nasser, cosa que provoca un gir diplomàtic fonamental a la regió. Nasser va també enemistar-se amb França i Anglaterra, donant suport als rebels algerians i critica el pacte de Bagdad. Moment crític quan Nasser nacionalitza el Canal de Suez i ho tanca al transit israelià, una mesura popular i legal. Denuncia la intromissió occidental al mon àrab i França i Anglaterra reaccionen amb Israel mitjançant els Acords de Sèvres amb una dura campanya anti-Nasser.
Aixo fa estellar la Guerra de Suez de 1956, Israel atacarà el Sinaí i derrotarà fàcilment als egipcis.
Paris i londres envien paracaigudistes per procurar la reacció de Nasser. Dura reacció dels EUA, condemnant la ONU(amb la URSS) l’acció tripartida i els inversors es retiren. Les conseqüències d’aquesta guerra seran:     Triomf propagandístic i enorme popularitat de Nasser Fi del Colonialisme Israel, factor decisiu a la zona EUA i URSS potencies dominants la regió, l’orient mitja entra a la guerra freda.
Nasser es convertirà en el líder del moviment del panarabisme i vol convertir-se en el guia del mon àrab. Seguint el exemple de Nasser, hi ha canvis polítics a Síria i Iraq, que s’apropen a la URSS. Síria i Egipte s’uniran en la Republicà Àrab Unida, la RAU, Fins al 1961. Es veurà una creixent rivalitat amb les monarquies conservadores com Aràbia Saudita, apropant-se als EUA.
Iemen del Nord tindrà una guerra civil amb participació d’egipcis ajudant els republicans; Aràbia Saudí en canvi ajuda els monàrquics. Nasser, com altres polítics àrabs utilitza també la causa dels Palestins.
La política de Nasser determina el posicionament de gairebé tot Orient Mitjà dins del marc de la Guerra Freda. Egipte, Síria i Iraq son aliats de la URSS, tot i no ser països comunistes. Aràbia Saudi, Iran i les monarquies del golf son aliats dels EUA; Israel es convertirà en soci prioritari de Washington a la segona meitat dels 60, Líban i Jordània, amb veïns poderosos i amb problemes ètnics interns, intenten mantenir una posició equidistant respecte a ambdues superpotències.
Irán serà un bastió occidental a la regió, degut a la gran influencia dels EUA gracies al cop d’estat de 1953. A partir de 1963 es portarà a terme una sèrie de polítiques reformistes com la reforma agrària, el vot a les dones, educació, privatitzacions econòmiques i alfabetització que portaran a un gran creixement econòmic i la formació d’una classe mitja que faran d’Iran del país mes ric i potent de la regió. Però aquesta modernització serà imposada amb força i brutalitat mitjançant la repressió dels opositors per la Savak. Les ambicions regionals i polítiques de grandesa del xa provocaran una creixen insatisfacció dels ciutadans.
CAUSES DE LA DESCOLONITZACIO. LA DESCOLONITZACIO ASIATICA La descolonització es un procés molt ràpid que s’engega al final de la IIGM i que dura uns 15 -20 anys. Alguns països trigaran mes i altres menys però dura aproximadament aquestes dues dècades. Es tan ràpid com en el fons va ser la mateixa colonització d’aquests països. Perquè es posa en marxa aquest final dels imperis colonials? Hi ha tota una sèrie de motius: 1. Progres als territoris colonials en matèria demogràfica, educativa i urbana, aixi com la formació d’una primera classe dirigent colonial.
2. Oposició al colonialisme dels sectors europeus per motius ideològics i pràctics.
3. Impacte de les derrotes europees (especialment contra Japó) a la IIGM 4. Impacte de la IIGM com a guerra contra la opressió i la llibertat 5. Increment del cost polític per mantenir les colònies.
6. Increment del cost econòmic per mantenir les colònies, ja no son fonts de beneficis 7. Crisi econòmica post-bèl·lica: diferents prioritats pels països europeus 8. Oposició dels EUA al colonialisme, per motius històrics, ideològics i també econòmics 9. Oposició de la URSS al colonialisme, per motius ideològics (anti-colonialisme soviètic sovint matisat i no sempre clar) 10. Oposició de la ONU al colonialisme: la carta fundacional de les Nacions Unides es anticolonial La ONU juga un paper fonamental en un dels primers processos de descolonització, les colònies italianes. La descolonització a Àsia es més rapida que a Àfrica, la majoria de països obtenen la independència abans dels anys 60. Segueixen molts patrons que també es donen a l’Africa:    Independències conflictives amb enfrontaments armats Lluites ètniques Descolonització mes fàcil per part de Londres que de París.
Els nous països independents, en molts casos, experimentaran importants creixements econòmics després de les primeres dècades d’independència. Indonesia era una colònia holandesa ocupada durant la IIGM per Japó, que estimula el nacionalisme indonesi. A l’agost de 1945 Indonesia proclama la independència, amb la subsegüent reacció de britànics i holandesos.
Tot i les ofensives victorioses, a finals de 1949 Holanda reconeix la independència de l’antiga colònia. Sikarno esdevindrà el primer president i entre 1949 i 1965 esdevindra un govern nacionalista autoritari amb un ampli i fort suport del PC i de l’exercit, que provoca una certa hostilitat occidental. A finals de 1965, un misteriós cop d’estat provoca la reacció de l’exercit, liderat per Suharto, que massacra els comunistes a tot el país. El nou regim (nou ordre) veu a dictadura pro-occidental de Suharto fins a finals dels anys 90.
La Índia Britànica comprenia l’actual Índia, Pakistan, Bangladesh i Sri Lanka. Havia una important divisió religiosa al territori indi. A finals del S.XIX, les primeres elits índies, sovint educades a Gran Bretanya, pensen en superar la colonització i millorar les condicions de vida del poble. El primer moment fonamental es el naixement del Congres Nacional Indi (Partit del congrés, 1855) amb un programa molt ampli que conquista el suport popular i va convertir-se en protagonista de la lluita. El 2n moment fonamental serà la creació de la lliga musulmana al 1926, que defensa els interessos de la minoria islàmica del país. Els anglesos no estaran disposat a abandonar la Índia, que provoca una dura reacció a les protestes, la coneguda Massacre d’Amritsar de 1919.
Els pares de la independència índia seran: 1. Mohandras Karamchand Gandhi (Mahatma Gandhi): apòstol de la no violència, defensor dels drets de tots el indis, enemic del colonialisme. Aposta per un retorn a sistemes socioeconòmics tradicionals com a lluita política, junt als dejunis. Empresonat en moltes ocasions, s’oposa sempre a la divisió de la Índia 2. Jawaharlal Nehru. Primer ministre de la Índia, defensor de la modernització del país, col·laborador de Gandhi amb empresonat en moltes ocasions. La seva dinastia domina la vida política a la india 3. Mohammed Ali Jinnah. Advocat, líder de la Lliga Musulmana. Defensa la creació d’una estat musulmà independent de la Índia, i per això trenca amb Gandhi. Primer governador general del Pakistan, es el pare de la pàtria d’aquell país.
Una vegada finalitza la IIGM, el camí a la independència s’accelera. Attlee decideix desfer-se ràpidament de la colònia, impossible de mantenir-se contra la voluntat dels indis. Creixent fractura entre el congres i Lliga Musulmana, que impedeix tot intent de mantenir la unitat de l’Índia. A l’agost de 1947, india i Pakistan aconsegueixen la independència: violents enfrontaments i massius desplaçaments de persones(entre 10 i 12 milions de persones) Víctima de l’odi ètnic fou el mateix Gandhi, assassinat per un fanàtic hindú a principis de 1948.
La Índia independent es un domini polític del partit del Congres de Nehru. Grans problemes de reformes socials i econòmiques, apostant per una economia de caire socialista. Aposta que te el seu reflex en la diplomàcia: tot i ser membre del “No alineats” s’apropa sovint a la URSS. Mort Nehru, la seva filla Indira Gandhi domina la política índia fins al seu assassinat. El fill d’Indira, Rajiv, també serà assassinat. Tot i els problemes (pobresa, tensions ètniques, discriminacions, terrorisme), l’Índia es manté com a democràcia i aconsegueix creixement, cosa que es veu al govern de Singh.
Hi hauran conflictes arran de la separació de 1947, una desconfiança i conflictivitat entre Índia i Pakistan. El principal problema serà la regió de Caixmir, poblat per musulmans però amb maharajà hindú. El conflicte comença amb la independència al 1947 amb la invasió de Pakistan, l’armistici deixa a Pakistan part del territori. Es viuran altres conflictes al 1965 i 1998. L’any 1971 la Índia derrota Pakistan i ajuda la independència de Bangladesh. La inestabilitat de Pakistan i carrera nuclear dels 2 països son motiu de tensions a la regió.
A Indoxina, el procés de descolonització més dur i volent. Durant la ocupacions japonesa, neix una guerrilla comunista liderada per Ho Chi Minh, que al setembre de 1945 proclama la independència de Vietnam. Paris forma la Unió Francesa, sense concedir una veritable independència. Al 1946, explota un guerra entre comunistes i francesos, que imposen un nou govern liderat per l’emperador Bao Dai. Durant el conflicte, també Laos i Cambodja es decanten per una independència total. Finalment a la primavera de 1954, sofrent una derrota catastròfica a Bien Phu que posa fi a la presencia francesa a Indoxina. El territori vietnamita es dividirà pel paral·lel 18?, al nord comunistes al sud capitalistes, amb capital a Hanoi i Saigon respectivament LA DESCOLONITZACIO AFRICANA La descolonització no va ser ni fàcil ni pacifica. Sovint s’acompanyen a violentes lluites anticolonials. Sovint segueixen enfrontament ètnics (guerres civils), ja que son resultat de les divisions no tradicionals fetes en temps de la colonització que defineixen països amb greus desequilibris i dificultats. La descolonització britànica va ser mes fàcil i ments conflictiva que la de altres països. El procés d’independència que molt sovint sorprèn als països europeus. Les colònies africanes britàniques son les primeres en independitzar-se, sent el patró de oest a est i després el centre i finalment el sud. Es va crear la Commonweatlh, una organització que reuneix a països que tenen lligams històrics amb Anglaterra i que ara defensa la pau, la democràcia i els drets socials. La Commonwelth serveix com una mena de xarxa que reuneix els països amb lligams amb les antigues colònies i espais de contacte, també comercial, entre els membres. No tothom que s’independitza entra en la Commonwealth. Es una bona sortida tant per metròpoli i la colònia ja que interès a tots dos. Els principals casos mes complicats varen ser Kenya i Rhodesia del Sud o Zimbabwe. A Kenya havia una gran presencia blanca que dominava la vida política econòmica i política de la colònia, tot i les protestes del KAU de Kennyatta. La revolta dels Mau-Mau significarà un punt de no-retorn, terroritzant els país durant 8 anys. Es una revolta ètnica de 8 anys de duració que va finalitzar amb Kenyatta com a 1r president de Kenya. A Rhodesia del sud s’aconseguirà la independència amb Ian Smith al 1965, abandonarà la Commonwealth i instaurarà un regim racista que rep suport de Sudàfrica. Al 1980 Smith serà obligat a pactar amb les guerrilles i naixerà el nou estat de Zimbabwe.
El regim de Sudàfrica era independent des de els anys 30, el 1948 Sudàfrica instaura un regim de segregació racista arran de la victòria del Partit Nacional. El sistema Apartheid separa els blancs dels altres pobles de Sudàfrica, assegurant la seva supremacia. Tota resistència com l’ANC de Nelson Mandela es brutalment reprimida. A la segona meitat dels 80, la situació es insostenible, creixent oposició internacional, aïllament, disturbis i protestes.
Les colònies franceses varen ser mes complicades de descolonitzar, ja que sovint es porta a terme per raons estratègiques i no per conviccions, com Marroc i Tunísia que seran unes independències estratègicament oportunes. França intenta jugar la carta de l’autonomisme per a mantenir el control de les colònies i fer front a l’independentisme. L’augment de les protestes, especialment al Marroc, on es viu un augment de la col·laboració entre nacionalistes del Istiqlal i els comunistes. França allunyarà el sultà i precipitarà els esdeveniments. Finalment s’abandonarà Marroc i Tunísia per centrar-se en Algerià. Les colònies centre-occidental seran ràpidament independents sense traumes ni violències. Després d’intents federals, el major realisme de la política francesa garanteix l’autodeterminació. El resultat en poques setmanes tot es declaren independents, 1960 any de l’africa. L’excepció va ser Madagascar. Els països que continuen dins de l’esfera d’influència francesa , la françafrique.
El Congo Belga era la única colònia de Bèlgica, va sofrir un dramàtic procés d’independència. Era un regim d’explotació paternalista i brutal,¡( amb funcionaris, empresaris i Església)que no havia entres que el temps havien canviat. Segons Bèlgica, els africans no poden governar-se i es proposa un pla per la independència en 30 anys. Neixen partits polítics, el Moviment Nacional Congolès de Lumumba serà l’únic amb Base Nacional i no tribal. Les violències i disturbis provoquen que Bèlgica accepta la independència del Congo. El Congo independent des de el 306-60 amb Kasa-Vabu com a president i Lumumba com a primer ministre. Es viurà la crisis del Congo, amb l’aixecament de militars que ataquen als europeus i Bèlgica envia tropes a la regió.
Secessió del Kasai Meridional per raons ètniques i econòmiques. També se independitzarà el Katanga sota protecció de mercenaris occidentals, Bèlgica.
La ONU intervé sense atacar als independentistes, i Lumumba demana ajuda a la URSS, els EUA intentaran assassinar a Lumumba. Kasa-Vubu i Lumumba es deposen recíprocament, i els partidaris del 2n ocupen l’est del país. En el caos, amb 2 regions secessionistes i 2 governs enfrontats, les superpotències implicades, mercenaris i guerrillers, Lumumba es assassinat.
L’home fort de l’exercit, Mobutu, acaba controlant del país i imposant una brutal dictadura prooccidental.
Les colònies africanes de Portugal varen patir un procés llarg i dramàtic . El regim colonial caracteritzat per brutalitat, tortures, treball forçats, segregació i control del exercit, cap espai per a les autonomies. Als 60 es difonen els primers moviments de lluita com el de Amilcar Cabral a Guinea Bissau. Per a la descolonització s’haurà d’espera a la caiguda del regim al 1973. A Moçambic i angola, les guerrilles independentistes d’esquerra es fan amb el poder, i s’enfronten a llargues guerres civils amb faccions pro-occidentals. España tindrà una descolonització lenta, oportunista i tardana. El Marroc es abandonat quan França abandona la seva part. Guinea Equatorial aconsegueix la independència el 1968 i el Sàhara des de el 1975 viuran en una situació rara.
Els països africans independents tindran grans esperances però mes grans decepcions:      Continua el domini indirecte de la metròpoli Economies subdesenvolupades, amb recursos en mans d’estrangers o d’oligarquies Manca d’estabilitat política, amb dictadures i règims cruels Països sovint implicats en la guerra freda, convertits en camps de batalla.
Divisions colonials causa d’enformaments, lluites ètniques, guerres civils i conflictes internacionals. Tràgiques contradiccions sanitàries i higièniques que empitjoren la difícil herència dels colonitzadors.
LA GUERRA DE ALGERIA Algèria es una colònia francesa ocupada a partir de 1830, després d’una campanya brutal. Es converteix en la mes important colònia francesa, i des de 1848, part integrant del territori metropolità. Hi haurà una gran quantitat d’immigrants, al 1954 gairebé 1 milió de blancs, ciutadans francesos a tots els efectes: els pieds-noirs. Els àrabs no tenen drets, i son discriminats en un sistema que oprimeix els autòctons.
El primer nacionalisme algerià naixerà a finals de la IIGM. Els esdeveniments del Setif del maig del 1951, amb atacs als colons europeus i la posterior massacre dels àrabs, augmenten la desconfiança i estimulen el nacionalisme algerià. Neixen els primers grups nacionalistes, el FLN, socialista, radical i liderat per Ben Bella, i el MNA.
El 1 de Novembre de 1954, el FLN comença la ofensiva, amb atacs contra civils i militars francesos a tota Algèria i crida general a l’aixecament. Rapida resposta francesa: el govern declara no imaginable abandonar Algèria, part integrant de França, ja que s’acaba de perdre el territori Indoxinès). Explota també la guerra intestina entre independentistes Locals del FLN i els àrabs que busquen una conciliació amb França. A França, entre els emigrants algerians ,explota la “guerra dels cafès”(episodis de atacs recíprocs entre faccions de FLN i MNA als cafès de la França continental) entre faccions de l’independentisme radical.
La violència es utilitzada pel FLN i la brutalitat també, com a estratègia de lluita, especialment contra els “moderats”, donant-se matances i mutilacions. Això provocarà la radicalització dels pieds-noirs, que responen amb violència, en una espiral de terror. A Phillippeville(agost de 1955) el FLN massacra dones i nens, despertant la rabia dels francesos. Els francesos reaccionen amb ràbia i es porta a lloc una tremenda repressió amb mes de 10 mil morts. El resultat es la radicalització dels àrabs, que s’apropen al FLN.
La batalla d’Alger es donarà a finals de 1956, el FLN portarà la guerra a la capital, atacant civils i militars. Els atacs sembren el pànic i Paris envia les tropes del general Massau. Les tropes acaben amb el FLN però amb un preu molt elevat. El FLN tot i la derrota, demostra ser capaç de d’atacar el cor de la colònia. Els resultats s’obtenen gracies a la tortura dels militants del FLN. La societat francesa quedarà horroritzada i , sobre tot, veu que això es una veritable guerra. Es donarà a terme la guerrilla al 1957, el FLN continuarà la lluita al camp tot i la derrota de les ciutats. Els pieds-noirs i l’exercit francès ajudat per harkis, tropes colonials musulmanes. La Guerra civil entre algerians. L’exercit francès utilitza tècniques i mètodes de contraguerrilla brutals: assassinats, deportacions i us del napalm. A finals de 1957 la situació serà insostenible. En mig del caos, amb governs molt inestables, l’exercit francès pensa en un cop d’estat per no perdre Algèria, veuen una manca de voluntat de conservar Algèria. Es te com a idea de tenir De Gaulle com a primer ministre. El 13-5-58, es viu un aixecament militar a Alger, demanant al president de la Republicà que nombre De Gaulle 1r Ministre: els militars ocupen Còrsega i es preparen a marxar sobre París. El parlament aprova el nou govern De Gaulle, aturant el golpe. De Gaulle serà nombrat seguint els procediments legals per salvaguardar els ideals republicans. El retorn de De Gaulle serà vist amb simpatia per molts. Els pieds-noirs pensen que no seran abandonats: De Gaulle “Je vous ai compris”. De Gaulle també entén la necessitat de canvis i proposa:   Reformes per millorar les condicions de vida als algerians.
Referèndum sobre la constitució de la V Republicà, al qual poden participar també els algerians.
Mentrestant, l’exèrcit ha pràcticament guanyat la guerra contra el FLN. El referèndum serà massivament votat per francesos i tots els algerians, i constitució aprovada: serà un triomf personal per a De Gaulle.
Tot i la victòria militar, creixerà l’oposició a la guerra tant a França com a l’estranger:      La ONU condemna les accions franceses.
Els no alineats donaran suport al FLN, sobretot d’Egipte Oposició del PCF, que aposta per l’autonomia d’Algèria Països comunistes i no alineats reconeixen el GPRA a l’exili Critica dels intel·lectuals francesos a la guerra.
A finals de 1959 De Gaulle començarà a parlar de l’autodeterminació algeriana. Això farà que els colons se sentin traïts per De Gaulle. A Principis de 1960, els pieds-noirs s’aixequen a Algèria, en la setmana de les barricades. Els colons seran el problema mes consistents per la pau, i obstacle a tota la negociació. De Gaulle els abandona, i es dirigeix per televisió als francesos, el 29/1/1960:    Demanant suport popular per les seves mesures Condemnen l’aixecament i evitant que l’exercit intervingui Anunciant que seran els algerians els que decidiran el seu futur.
Els militars traïts per De Gaulle, dreta i colons creen a finals de 1960, una organització terrorista secreta, la OAS, per defensar la presencia francesa a Algèria, amb atemptats contra àrabs i representants francesos. De Gaulle continua la seva estratègia: a principis de 1961 convoca i guanya un referèndum per a concedir a Algèria el dret d’Autodeterminació. L’exercit, al maig de 1961 organitza un cop d’estat a Algèria contra De Gaulle i les converses de pau entre Paris i el FLN. De Gaulle parla al poble francès per la radio, i els soldats no segueixen als seus generals. El resultat serà que l’exercit deixa de tenir un paper important en la qüestió, i De Gaulle decideix desfer-se definitivament els colons.
A Evian, després del cop d’estat fracassat, es continuen les converses entre París i FLN: Març de 1962 es viu un alt al foc. La resposta de la OAS: la campanya d’atemptats per reforçar la resposta del FLN i fer fracassar les negociacions, sense resultats. A l’abril, un referèndum dels francesos aprova els Acords d’Evian i al juliol un referèndum a Algèria aprova la independència. Els piedsnoirs abandonen Algèria i no voten. Els que queden son víctimes de la violència del FLN, la massacre d’Oran, que intenta forçar la seva fugida.
EL MIRACLE ECONOMIC EUROPEU. POLITICA I ECONOMIA A EUROPA OCCIDENTAL La edat dorada del capitalisme mundial. Les seves característiques son:          Important creixement demogràfic, el nomenat baby boom Augment de la esperança de vida Creixement de la urbanització Augment dels comerços internacionals i creixement de la mundialització econòmica.
Augment dels nivell d’educació i instrucció Noves tecnologies, especialment industrials i de comunicació Creixement pes del terciari Migracions de treballadors, tant dins d’un mateix país, com a altres països capitalistes Relativa pèrdua de pes percentual, dins de l’economia mundials dels EUA.
Les causes del boom econòmic seran:            L’estabilitat internacional i la pau als països desenvolupats Polítiques econòmiques que estimulen demanda i ocupació als països desenvolupats, i que intenten promoure el desenvolupament a altres països Liberalització dels comerç internacional Millora de les comunicacions Voluntat política d’augmentar les inversions, especialment tecnològiques, ja que mes inversió es igual a mes creixement Voluntat política d’augmentar l’acumulació de capital Augment dels gestos militars i millores tecnològiques Augment de la productivitat agrària i noves tècniques Política d’estímuls fiscals Pressió fiscal mes elevada sobre les classes mes riques Control de l’estat sobre l’economia, portant a la regulació econòmica Les conseqüències seran:   Tendència a la plena ocupació, amb un atur molt baix Augment dels consums, que afavoreixen l’expansió econòmica       Difusió d’un benestar massiu i generalitzat Augment de l’oci disponible Rapida reconstrucció post-bèl·lica Modernització de les infraestructures, sobre tot de la comunicació Progressiva reducció de la bretxa salaria Imitació del model nord-americà: americanització de la societat europea.
L’estat del benestar, serà un exemple del New Deal els europeus, a la post guerra, adopten polítiques econòmiques amb determinant intervenció estatal. Es l’estat del benestar, capitalisme corregit i regulat amb intervencions estatals. Un dels pares teòrics fou JM Keynes, fonamental assegurar-se els consums dels ciutadans per garantir el futur del capitalisme. Altre va se Beveridge,. Es posa un sistema que es generalitzat, unificat, uniforme i centralitzat que es basa en 3 pilars: ocupació, salut i habitatges familiars.
A europea, les intervencions estatals en economia es basen en la expansió dels serveis públics, els sistema fiscal basat en impostos progressius sobre riquesa i salaris. Polítiques que defensen els drets dels treballadors. Mecanismes per a la redistribució de la riquesa. Sistema de rendes per la tercera edat. Polítiques econòmiques que aposten per la plena ocupació.
La evolució política al Regne Unit estarà marcada per un bipartidisme entre conservadors i laboristes. Despres d’Attlee, els tòries de Churchill guanyen les eleccions al 1951 i es mantindran fins al 1964. Els tòries no abandonaran les polítiques de l’estat del benestar, apostant per la modernització econòmica. Al 1964, els laboristes tornen al poder amb Wilson. La evolució econòmica que es manté fidel als principis de l’Estat del benestar, millora de les condicions de vida i difusió de la societat de consum. Londres es converteix en metròpoli cultural. La economia britànica es convertirà en la menys dinàmica entre les europees.
Alemanya esdevindrà el país mes important d’Europa. La RFA es excepcional, la transformació política i econòmica, convertint-se en un país homologable a la resta dels Estats europeus. Les claus seran una democràcia solida, potents estructures econòmiques i vigilància dels EUA, que mantenen moltes tropes al territori Alemany. Políticament la RFA es dominada per CDU i CSU.
Alemanya tindrà una estabilitat política, constatant la preocupació dels europeus i dels polítics alemanys. La constitució federal de 1949 es preocupa per garantir amb mecanismes de control:     Penalització dels partits mes petits, que no entren al parlament Mocions de censura constructiva, per evitar la deposició d’un canceller sense substitució Amplis poders dels estats federals II·legalització de les extremes: els partits neonazis i els comunistes son prohibits.
Hi haurà una lenta desnazificació que afectarà en pocs àmbits.
Konrad Adenauer serà el protagonista de la vida política a la RFA, i canceller entre 1949 o 1963.
Era un democristià allunyat de la política sota el nazisme, es el responsable del renaixement del seu país. Es un anticomunista visceral que aposta per reintegrar alemanya a Europa i a les estructures occidentals, defensant l’aliança amb Washington. Governarà moltes vegades amb la CSU i la SPD. Els governs de la CDU seran els pares del miracle econòmic alemany.
El segon gran partit d’Alemanya serà la SPD. En un primer moment i sota la direcció de Schumacher, la SPD es manté fidel als postulats comunistes. Canvi fonamental al congres de Bad Godesberg. La SPD abandona també l’anticapitalisme marxista. Abans d’arribar al govern la SPD te un paper molt important en la oposició parlamentaria. Impuls a les mesures mes socials dels governs i pressió a la CDU a adoptar un perfil mes social. La qüestió dels refugiats a la RFA serà un greu problema per la RFA, refugiats dels territoris orientals i seva integració i allotjament.
S’adopten mesures socials i legals pels refugiats aprovant-se la llei del Dret de Retorn. Sera un problema que domina el debat polític. La RFA autoritza la creació d’associacions que defensen els drets dels refugiats a crear xarxes d’associació que defensen el dret de retorn. La RFA es nega a reconèixer la frontera del ODER-NEISSE LA CONSTRUCCIO DE LES INSTITUCIONS EUROPEES La evolució política a França serà marcada per la inestabilitat dels governs i presencia d’importants forces d’oposició, sent els principals els comunistes i els gaullistes. La descolonització serà llarga i dramàtica. Amb la caiguda de la IV República, De Gaulle instaurarà la V República, i serà president fins a l’any 1969. Es donarà una major estabilitat amb el canvi de república de 1958, experimentant grans canvis socials i econòmics durant els primers 30 anys des de la final de la IIGM.
La planificació econòmica francesa tindrà com a aspecte característic la panificació econòmica estatal. França serà el país occidental amb major intervenció econòmica de l’estat a l’economia, cosa que serà determinant en el creixement del país. La intervenció es realitzarà amb els Plans determinats. El primer (Plan Monnet) apostarà per la modernització i reconstrucció, consolidació industrial i competitivitat internacional, especialment respecte a Alemanya. Els “plans” successius acompanyen l’expansió econòmica, centrant-se en qualitat productiva, obertura de comerç internacional, plena ocupació, inversions i equilibri territorial.
Les principals característiques de l’economia francesa es la planificació, que ajuda al creixement fins als anys 70. Els sectors més destacats seran la industria agrària, la mecànica i de transformació. El creixement s’acompanya una millora general de les condicions de vida i a la difusió del consumisme. Tindrà una sèrie de defectes estructurals importants com:     Excessiva centralització de la producció Pes excessiu de l’agricultura Inestabilitat monetària Competitivitat reduïda respecte a altres països.
Itàlia era el quart país mes important d’Europa. Era protagonista de canvis molt importants fins convertir-se, per primera vegada, en potencia econòmica. El Govern des de 1948 era en mans de la Democràcia Cristiana fins a 1992. La DC sempre governa en coalició amb forces menors amb l’objectiu d’excloure del govern el Partit Comunista. Itàlia serà sinònim de democràcia imperfecta: plans i estructures que han d’impedir qualsevol intent comunista (legal o no) de ferse amb el poder. Altres característiques de la política italiana serà la inestabilitat dels governs, que mai esgoten el mandat. Constatant lluita de poder entre les faccions de la DC. La exclusió dels neofeixistes del MSI de qualsevol pacte nacional o local.
De Gasperi serà el primer ministre italià fins al 1953, i figura mes representativa dels democristians europeus junt amb Adenauer. Era un catòlic moderat, antifeixista, resisteix les pressions del Vaticà i EUA per il·legalitzar el PCI i aposta per governs de coalició tot i la seva majoria absoluta. Quan dimiteix al 1953, les faccions de la DC obren una lluita de poder. La DC, partit de centre dreta moderat, reunia al seu interior polítics amb idees i sensibilitats molt diferents. Als 50, les faccions mes conservadores dominen la vida política; a partit dels 60, emergeixen les mes progressistes, sobre tot gracies a Aldo Moro.
El partir comunista italià serà el major PC de tota Europa occidental. Era un partit amb poder a italià central i constant creixement electoral fins al 1976. Els seu plantejaments polítics seran fidels a Moscou però apostant per una “via italiana al comunisme” a finals dels 50 . Serà governat per Palmiro Togliatti. Aquesta via italiana reconeix les peculiaritats italianes respecte al model soviètic, un viatge cap a la socialdemocràcia.
El PSI era el tercer partit italià, anterior aliat amb el PCI, que veu una constant pèrdua de pes electoral. Al 1956, trenca amb el comunisme, apropant-se a les faccions progressistes de la DC, que necessita ampliar la coalició de govern. Tot i els dubtes, el psi, gracies a la acció de Moro, entra al 1963 entra al govern, inclinant l’eix polític cap a l’esquerra. El centre esquerra serà el primer intent de trencar els esquemes de Guerra Freda. Els governs de Centre-Esquerra posen en marxa nacionalitzacions estratègiques, tot i que les esperances de grans reformes quedin frustrades.
El miracle econòmic italià serà el mes espectacular i sorprenent, ja que Itàlia no tenia grans estructures productives. Les claus seran:        L’aposta per les inversions i per crear noves industries Disponibilitat de ma d’obra Tendència a l’estalvi de la societat Exportacions en sectors fonamentals per la societat consumista Constant intervenció estatal a l’economia Ajuts dels EUA Reorganització productiva.
A Itàlia també es tindrà el problema del crim organitzat. La Màfia, la Camorra i la N’Drangheta, els grups criminals que dominen la economia i política a algunes regions. La Màfia tindrà connexions polítiques amb la DC i controlarà sicilià. El sistema criminal en el qual tota activitat esta sota el control mafiós de forma directa o indirecta. La màfia serveix els interessos dels potents massacrats pagesos i militants d’esquerra. La resposta de l’estat italià serà bastant limitada Les característiques comunes dels països europeus a la postguerra seran: 1.
2.
3.
4.
Ja no son potencies mundials Comparteixen elements basics institucionals Comparteixen l’alineació internacional Veuen disminuir els anteriors motius d’enfrontament entre ells S’obre el camí per un ideal de unificació europea per: 1. Evitar qualsevol possible futur enfrontament 2. Refrenar el creixement de Deutschland com a superpotència un dia.
Els pares teòrics de la futura unificació europea seran Altiero Spinelli i Jean Monnet. Spinelli al 1941 escriurà el Manifest de Ventotene, apostant per una Europa unida lliure i federal. Després de la resistència, Spinelli crea el moviment federalista europeu, i serà un dels promotors de la UE. L’altre gran promotor es Jean Monnet, membre del comitè d’alliberament nacional durant la Guerra. Spinelli era el teòric i Monnet el pragmàtic que no comença com a europeista si no que troba en l’europeisme la solució a alguns problemes concrets.
Al 1944 naixerà el concili d’Europa, una institució sense poders que promoció de la cooperació entre països europeus en drets humans, cultura i democràcia. Al 1950, Robert Schumann, ministre exteriors francès proposa una comunitat europea per integrar les industries de carbó i acer, suggerit per Monnet. L’objectiu de la declaració Truma es integrar Alemanya a estructures europees per evitar un altre conflicte Alemanya i França i donar satisfacció a les exigències EUA de major racionalitat a Europa.
Es crearà la CECA, que pretén posar sota contra comú sectors econòmic fonamentals i es la base de totes les posteriors institució europees. La CECA rebrà la oposició dels comunistes i a França dels gaullistes. Els primers integrants seran ITA,GER,FRA,LUX,BEL I HOL.
Es proposarà també crear una COMUNITAT EUROPEA DE DEFENSA, però serà una idea que fracassarà degut a dificultats tècniques i resistències internes, a més el Parlament francès rebutja el tractat, morint la CED.
Amb els tractats de roma, els polítics europeus es dedicaran al camí econòmic per la integració.
Les negociacions per crear una rea d’intercanvi lliure sense aranzels de persones i mercaderies.
Tindrà un paper clau el belga Spaak, amb la signatur dels tractats de roma al 1957 en els quals neixen la EURATOM i la CEE. En això jugarà un paper important la Crisi de Suez, que da entendre a paris el seu declivi com a potencia internacional autònoma.
LA AMERICA LLATINA I LA REVOLUCION CUBANA DE 1959 Les característiques generals d’Amèrica llatina son les d’una experimentació de grandíssims canvis socials i econòmics des de 1945. El creixement demogràfic sobrepassarà la població de l’Amèrica anglosaxona. Es viu un procés de urbanització i expansió de les metròpolis. La emigració, especialment dels joves, que es dirigeixen a zones mes riques o altres països, com els EUA. Augment de l’esperança de vida i lenta, però constant, millora de les condicions sanitàries.
La economia a Amèrica Llatina, en general, presenta un bon creixement econòmic. Això va lligat a un augment de la industrialització, evident sobre tot després de 1945. Expansió de les zones industrials en noves àrees i disminució del pes de l’agricultura. El creixement, tot i aixi, es desigual i desequilibrat. El principal problema serà la desigualtat. La distribució de la riquesa serà mes desigual, ja que els sectors mes rics augmenten cada cop mes el seu benestar, al contrari dels mes pobres. La desigualtat provocarà la jerarquització social, i poques perspectives per les classes mes baixes. La escassa competitivitat internacional dels països d’Amèrica llatina farà que sigui baix el nivell d’ingressos globals, el resultat del qual serà l’augment de la pobresa i la misèria.
La ingerència dels EUA seran constants en matèria política i econòmica. Començarà amb la doctrina Monroe, amb la que els EUA imposen el seu control sobre tot el continent ja abans de 1945: el panamericanisme ser un instrument de domini. Al 1948, naixerà la OEA, un instrument visible de la influencia nord-americana. La OEA a la Guerra Freda, una eina per garantir el control dels EUA, per frenar el comunisme i per afavorir els interessos dels EUA. El cas mes conegut serà Guatemala, però a la postguerra tots els governs autoritaris en subordinats a Washington.
Mèxic serà un cas peculiar, no te dictadures personalistes, no pateix intervencions militars i manté el record de la revolució gracies a Cardenas. El Partido Revolucionario Institucional, PRI, domina la política, on les eleccions son formalitats sense importàncies. Tot i les declaracions, després de Cardenas la revolució mexicana perd sentit. Els polítics dels anys 50 i 60 obren el país a les inversions estrangeres i aposten pel liberalisme. Mèxic sempre manté posicions menys proamericanes que la resta de països.
L’Amèrica central, l’àrea mes pobre del continent , coneix constants intervencions militars a la política excepte Costa Rica. Intervencions sovint proporcionades o ajudades pels EUA, creant dictadures personalistes, llargues, brutals i corruptes. A diferencia d’altres règims, aquestes fan poc per millorar les condicions de vida de la població. La República Dominicana, amb Trujillo i Nicaragua, amb Anastasio Somoza seran els principals exponents d’aquestes brutals dictadures.
A Argentina, existirà el justicialisme argenti, encarat sobre tot pel militar Juan Domingo Perón, president fins al 1955. Perón utilitzarà la prosperitat de la postguerra per crear un regim econòmic nacionalista, amb elements progressistes i feixistes. Els ingressos de les exportacions milloren les condicions mes pobres, gracies a l’obra de la popular Eva Perón, la política social que garanteix a Perón el suport de les classes pobres i del sindicat CGT. Quan les exportacions disminueixen, l’economia es deteriora i Perón per el suport de les masses, sent enderrocat per un cop d’estat militat, que inicia les intervencions militars a la vida política del país. Brasil tindrà molts punts comuns amb Argentina. El regim de Getúlio Vargas s’acaba amb la derrota de l’eix.
Vargas tornarà a la presidència al 1951, amb un regim populista i centrat en el desenvolupament.
El seu successor, Kubitschek, continua apostant per la modernització i industrialització, especialment amb la creació d’una nova capital, Brasília. Tot i aixi, l’obertura a les inversions estrangeres, damnifica la economia local, que es tendencialment feble i poc estructurada, cosa que provoca la influencia de l’exercit en la vida política, que desembocarà en el cop d’estat del 1964.
A altres països d’Amèrica del Sud , les intervencions militars i retorns puntuals de governs democràtics mes o menys progressistes son comuns. Xile serà el país mes desenvolupat, les institucions son fortes i els partits d’esquerres son importants. Veneçuela oscil·la entre governs progressistes de Betancourt i dictadures militares. Colòmbia tindrà una llarga guerra civil entre liberals i conservadores, la nomenada Violència, i s’acaba amb el golpe del general Rojas Pinillas.
Paraguai serà la dictadura mes brutal amb Stroessner.
Cuba, desde la independència de 1898 , estarà sota influencia sota el control dels EUA. El domini es sobretot econòmic, les empreses nord-americanes controlen tots el recursos i les industries.
Això afavorirà les inversions, millors condicions de vida que a altres països, i la desigualtat al camp respecte a la ciutat, sent el país mes desigual en aquest sentit. L’home dels EUA es Fulgencio Batista, suportat per la CIA, la seva brutal policia i la màfia. La corrupció i la criminalitat desperten l’oposició de molts sectors de la població.
Fidel Castro i el Che Guevara son els líders de la revolució. Guevara, era un marxista, Castro amb ideologia més confusa. Castro s’apropa a les teories revolucionaries a la universitat: després d’intents a altres països, s’implica en la lluita a la dictadura. El 1953, ataca a la caserna de Moncada, i es empresonat; amnistiat, crea el Movimiento Revolucionario 26 de Julio(MR-26-7) primer nucli de la lluita revolucionaria. A Mèxic, coincideix amb Ernesto Guevara: aquest, testimoni de les desigualtats d’Amèrica, es dedica a al lluita amb un discurs revolucionari i marxista. Che Guevara esdevindrà un símbol de la lluita anticolonial i antiimperialista, i un els personatges mes influents del s.XX L’inici de la lluita armada comença a finals del 1956, els revolucionaris, embarcats en el Granma, no aconsegueixen provocar l’aixecament contra Batista: refugiats a la selva, comencen la guerrilla. Tindran un programa patriòtic i reformista mes que socialista, aconsegueixen el suport gracies a accions exitoses i a la propaganda, creant Radio Rebelde.
A principis de 1958, els EUA retiren els ajuts a Batista, i els revolucionaris reben creixent suport internacional, donant una visió romàntica de la lluita. Les últimes ofensives de Batista fracassaran, destacant la victòria del Che a Santa Clara a finals de 1958. Finalment el 1 de Gener de 1959 Batista fugirà, i la revolució triomfarà.
Castro començarà a dirigir en coalició, instaurant un govern progressista i no comunista. Les primeres mesures del govern, la millora de les condicions de vida de la població, sanitat i instrucció, i drets per les dones, son rebudes amb optimisme i simpatia, sent reconeguts pels EUA. Molt dura la repressió dels membres de l’antic règim i això donarà una impressió negativa.
Amb la llei de la reforma agrària de 1959 els moderats s’allunyen, i molts migraran cap als EUA, criticant el regim per Comunista. Serà el primer enfrontament amb Washington.
Els EUA consideraran desfer-se de Castro, que no sembla disposat a mantenir Cuba dins la orbita dels EUA. La nacionalització d’empreses nord-americanes crearà mes desconfiança per Eisenhower, que creurà que no hi ha lloc per una Cuba massa independent. Al 1960, els EUA deixen de subministrar petroli a Cuba, i Castro reacciona accentuant el perfil socialista i dirigintse a la URSS per ajuts. EL pas decisiu per la nacionalització de l’economia i per la instauració d’un regim comunista. La CIA organitza complots per matar Castro i arma els rebels anticastristes. A principis de 1961, EUA imposen l’embargament a Cuba i trenquen les relacions diplomàtiques.
LA ADMINISTRACIÓ KENNEDY Kennedy pertanyia a una poderosa família de Boston, Massachussets. El pare era ambaixador nord-americà a GB. Després de la guerra, comença el seu ascens a la política, impulsat per les ambicions del pare i del seu clan, el famós “clan Kennedy”. Com a Senador, JFK manté relacions poc clares amb MacCarthy, i comença a reconstruir el seu mite. Al 1960 es presentarà a la presidència tot i ser catòlic, jove i malalt. A les eleccions, derrotarà Richard Nixon, també a la compra de vots, al seu atractiu personal i al famós debat televisiu.
Kennedy es dedicarà a la política interior en l’ambició de transformar els EUA en un país mes modern i just: una nova frontera. Les seves actuacions van comprendre millores en els drets sindicals, en mesures per l’educació, pla d’habitatges, ampliacions dels drets socials, accions en defensa del medi ambient i millora dels serveis sanitaris. Sovint, les ambicions de Kennedy son frenades per necessitats polítiques com la legislació sobre els drets civils, les actuacions de JFK seran mes limitades, degut a la oposició dels demòcrates del sud. Kennedy serà el principal impulsor del programa espacial nord-americà.
En política diplomàtica, Kennedy necessitarà enfrontar-se al comunisme. Apostant per una estratègia mes activa i agressiva, nomenant Robert McNamara com a secretari de defensa.
S’augmentarà les despeses militars, i s’adopta el principi de Resposta Flexible. L’agressivitat de Kennedy provoca incomprensions amb Khrusxov. A mes d’apropar-se a Israel, la diplomàtica Kennedy va guiarse sobre tot per la Teoria del Domino. Segons aquesta teoria si un país queia sota un regim comunista, també els seus veïns podien caure i aixi consecutivament.
Aquesta teoria s’aplicarà a l’Àsia Sud-Oriental. La situació a Vietnam era especialment tensa, amb el regim de Ngo, al sud, incapaç de frenar al Viet-Cong. Kennedy augmentarà els assessors nord americans i les tropes especials, arribant fins als 16 mil. La administració americana te molts dubtes sobre la conveniència de mantenir-se al Vietnam, el cop d’estat contra Ngo i aprovat per EUA, no modifica gaire la situació. Es possible que Kennedy s’hagués retirat, de totes les maneres les seves accions preparen la successiva implicació dels EUA.
Altre punt clau serà Amèrica Llatina i les relacions amb aquesta. S’han de millorar les condicions de vida de la població per evitar temptacions revolucionaries. Es crearà la Aliança per al progres, mesures per garantir el progres socioeconòmic d’Amèrica llatina. Els EUA es comprometen a ajuts econòmics i educatius a tota la regió. La iniciativa garanteix a Kennedy gran popularitat.
L’aliança es un fracàs, amb ajuts poc consistents, polítics pocs disposats presidents poc interessat i sobre tot les exigències diplomàtiques mes importants que la voluntat de reforma.
Durant la presidència de Kennedy, Alemanya tornarà a ser l’epicentre de les tensions internacionals. Les diferencies entre est i oest seran cada cop mes visibles. Berlin Oest era l’aparador d’occident, es el lloc en el qual les diferencies son mes evidents. Això tindrà com a resultar l’èxode d’alemanys orientals cap a occident durant els anys 50. La crisi de supervivència de la RDA es veurà reflexada en que al 1961 es començarà a considera la possibilitat d’una separació física.
Es construirà el Mur de Berlin, la RDA decideix separar físicament Berlin Oest de la RDA, es construeix el famós mur. Les reaccions occidentals son molt limitades, amb nomes un enviament de tropes a Berlin-Oest per calmar els alemanys.
L’altre problema es veurà a Cuba, centre de tensions internacionals duran la presidència de Kennedy. Eisenhower aprova un projecte d’invasió d’exiliats cubans, armats per la CIA i finançat per la màfia. Kennedy, informat, aprova el projecte: a mitjans d’abril de 1961, els exiliats desembarquen a Bahia de Cochinos, i son fàcilment derrotats pels cubans. Això tindrà com a conseqüències el fracàs de Kennedy, un greu cop al prestigi dels EUA, s’inicien el projectes per assassinar Castro i aquest s’aproxima encara mes a la URSS.
Arran d’aquest incident es desencadenarà la crisis dels míssils cubans. Castro i la URSS, pacten desplegar míssils soviètics contra les amenaces nord-americanes, el 14/10/1962, un avio americà descobreix les instal·lacions. El dilema de Kennedy era sobre atacar o no reaccionar.
Kennedy reaccionarà amb un bloqueig total de Cuba. Finalment es retiraran els míssils de Cuba i els americans retiraran els de Turquia.
LA XINA DE MAO ZEDONG (1949-1976) La xina de la postguerra, presenta un país devastat i pobre, amb estructures encara de l’imperi.
PCC instaura un regim de virtual partit únic amb molta presencia al camp, on es concentren les reformes, com la reforma agrària, que elimina el poder dels terratinents feudals. Els drets de les dones, el fi de la poligàmia, la extensió dels serveis sanitaris i educatius, canvi d’estructures mil·lenàries seran en un intent de construir una societat sense classes. La segona preocupació serà la reconstrucció del país, mitjançant plans quinquennals, la industrialització, la nacionalització de la producció i contenció de la inflació. Els resultats son l’augment de la producció i suport de bona part de la població a les reformes.
Les primeres campanyes del PCC. La primera serà una campanya contra els contrarevolucionaris, que pertanyien al Kuomintang i als terratinents no satisfets amb la reforma agrària, i provoca milions de morts. Als mateixos anys, es dura a terme la campanya de 3 anti – 5 anti, contra la corrupció, burocràcia i propietaris i capitalistes, amb la voluntat d’eliminar aquestes classes del país, amb milers de víctimes també. Al 1957, es dura a terme la Campanya Anti-Dretes contra els dretans encara pressents a xina, sobre tots aquells del partit, ja que el partit decidia qui era de dretes i qui no ho era. El resultat serà que a finals dels 50, el PCC elimina tota oposició, en una imitació de les purgues d’Stalin que transforma radicalment la societat.
La política exterior xinesa s’iniciarà amb un tractat d’amistat i col·laboració amb la URSS.
Identificació amb el model soviètic, denunciant l’imperialista EUA i posicionant-se dins del bloc comunista. La guerra de corea impulsarà Xina com a potencia important. Amb la desestalinització comença l’allunyament amb la URSS , i s’envairà el Tibet.
La campanya de les 100 flors, entre el 1956 i el 1957, el PCC, sobre tot amb Zhou Enlai, 1r ministre i ma dreta de Mao, Llença una campanya inèdita, amb la idea de encoratjar el poble perquè expresses públicament les seves idees respecte al govern. Despres d’un inici lent, la iniciativa agafarà força quan Mao l’estimula amb la frase “que cent flors floreixin”, amb el resultat de milions de cartes al Partit i augmenten les queixes. Mao tanca bruscament la campanya, tot i la posició menys negativa de Zhou, també preocupat per la desestalinització a la URSS. La pregunta encara no te resposta:   Era una estratègia per individuar i eliminar els crítics? O un error estratègic de Mao, convençut d’un major fervor revolucionari? La campanya següent serà el GRAN SALTO ADELANTE, que te a veure amb la URSS, Xina ha de crear un nou model econòmic i no imitar el soviètic. Els punts claus seran la producció agrària i producció industrial, el model es basa en la voluntat dels treballadors revolucionaris i en la gran quantitat de força-treball. La producció agrària es formen les comunes populars, milions de pagesos abandonen les comunitats per viure en comunes teòricament autosuficients, en la devastació de la tradicional agricultura. Lluita contra els ocells, responsables de la destrucció de les collites. La industrialització de Mao, ignorant de qüestions tècniques, obliga els xinesos a fondre , en forns domèstics, els metalls: amb això Xina superaria la producció britànica.
Les conseqüències serien aquestes:       La lluita contra els ocells provoca plagues de llagostes La producció agrària a les comunes no funciona Milions de persones marxen a les industries i la producció agrària no pot alimentar les ciutats L’acer domèstic es qualitativament inútil Els buròcrates amaguen la realitat, i aquells que podien criticar ja havien estat reprimits.
Mao intensifica la campanya, que es topa amb catàstrofes naturals, que destrossen les collites El resultat serà la fam, amb 40 milions de morts, destrucció de milions de cases i habitatges i de tota l’economia rural, milers de morts assassinats per oposar-se a la campanya, essent la operació política mes destructiva, per vides humanes, de la historia.
A partir del 1960, les polítiques del GRAN SALTO ADELANTE son criticades per exponents del regim com Peng Dehuai. Zhou Enlai i Deng Xiaoping, 2 dels màxims càrrecs del Partit, posen en discussió Mao, i l’aïllen. Entre el 1961 i el 1964, Mao viu retirat de la política, sent nomes el pare moral de la revolució, sense poders polítics. Els nous dirigents abandonen les polítiques del GRAN SALTO, renunciant a les comunes populars i als forns del pati, i tornen a permetre el petit comerç privat. Mao cada cop serà focus de mes critiques i es utilitzat nomes com a referent moral. La contemporània caiguda de Khrusxov augmenta les seves preocupacions.
Al 1965, Mao torna a la política, imposant la seva dona Jiang Qing com a ministre de cultura. Al estiu del 1966, Mao llança la revolució cultural, amb els objectius:     Tornar a imposar el seu poder Eliminar tota resistència al procés revolucionaris Utilitzar els elements mes revolucionaris contra els ments radicals del govern Transformar radicalment la societat i donarli una nova empenta revolucionaria.
Els instruments per això seran els elements radicals del patit i sobre tot joves estudiants, els nomenats Guardies Rojos. Aquestes , armades del llibret roig i devotes al culte del líder, comencen a atacar tot allò que consideren resistir a la transformació revolucionaria. Es una lluita de poder dins del partit i una lluita entre generacions.
La Xina caurà en el caos per 2 anys, en un estat de total anarquia. Els Guàrdies Rojos ataquen destrossen tot allò que consideren antic(llibres, temples.....); en el descontrol, se succeïen enfrontaments entre faccions i amb exercit o policia. Naixien comitès revolucionaris, els intel·lectuals son purgats públicament i condemnats a la reeducació, i el culte Mao arriba a quotes extremes. A partir de 1968, la situació es normalitza gracies a Lin Biao, principal col·laborador de Mao, i a l’exercit que restableix a l’orde a les ciutats. Els joves estudiants i molts intel·lectuals (incloent-hi Guàrdies Rojos) son desterrats al camp per la seva reeducació i per allunyar-los de la ciutat.
Els anys finals de Mao es veuran marcats per un lent retorn a la normalitat. Mao es convertirà en una divinitat comunista i teòricament la revolució cultural segueix en marxa. Lin Biao ha però parcialment apagat el fervor revolucionari, i Mao estava malalt. Al 1971, Lin Biao intenta un cop d’estat contra Mao, fugint i el seu avio s’estavella precipita a la URSS, misteriosament. Mao començarà a rehabilitar dirigents antigament purgats, com Deng; també Zhou Enlai contribueix a normalitzar la situació. En canvi, la dona de Mao continua apostant pel radicalisme revolucionari i augmenta el seu poder.
Es viuran canvis a la política exteriors. Durant la revolució cultural no se sabrà res de l’interior de xina. En aquells anys es desenvolupa la bomba atòmica Xinesa, i en 1972 els EUA i Xina estableixen relacions amb la visita de Richard Nixon a Xina. Entre el 74 i el 76, es viurà un enfrontament entre els moderats de Deng Xiaoping i els radicals de la banda dels 4. Mort Zhou Enlai, es viu una gran commoció amb protestes aixafades per l’exercit. La banda dels 4 les protestes per desterrar Deng una altra vegada, la darrera empenta revolucionarà radical. La població, en canvi, vol pau i calma, i no vol mes campanyes revolucionaries. Al setembre del 76, mor Mao Zedong, designant Hua Guofeng com a seu successor.
A la mort de Mao Zedong es produeix l’enfrontament final entre radicals i moderats. La banda dels 4 planifica un cop d’estat contra Hua, però fracassa: els seus exponents detinguts i responsabilitzats dels fracassos precedents. Hua modera els aspectes mes extrems del culte de Mao; al mateix, temps continua seguint les seves polítiques, sense critiques en un transició tranquil·la. Hua no es carismàtic ni te grans suports: reton de Deng que es posiciona com nou home fort del país. A finals de 1978, Deng es fa amb el control del país i es prepara a una sèrie de canvis fonamentals .
LA PRESIDENCIA DE LYNDON B. JOHNSON I LA LLUITA PELS DRETS CIVILS Lyndon Johnson es un demòcrata Texà, de família modesta, als anys 50 es líder dels demòcrates al senat. Al 1960 es derrotat per Kennedy a les primàries i es nomenat vicepresident per aquest per tal de garantir-se els suport dels Demòcrates del Sud per les previstes iniciatives socials i civils. Arribat a la presidència, es dedica a continuar el somni de Kennedy respecte a una “nova Amèrica”. Guanaya fàcilment les eleccions de 1964 i governa amb un estil dur i personalista, tot per poder aprovar les seves propostes de llei. Es considerat el president més progressista de la historia dels EUA. L’element fonamental de la presidència Johnson va ser el seu programa social: sent el punt mes avançat del reformisme als EUA. L’objectiu era crear una “Great Society” més justa i igualitària, eliminant les causes de la pobresa i la discriminació amb:    War on Poverty, un gran programa per eliminar la pobresa mitjançant l’ajut estatal i programes comunitaris Reforma i finançament de l’educació publica Introducció dels programes Medicare (jubilats) i Medicaid (pobres), sent aquesta la primera reforma sanitària dels EUA  Liberalització de la immigració per atreure també els no-europeus.
Johnson crearà la PBS o televisió publica amb finalitat educativa. Donarà subvencions a centres artístics i culturals. Finançament el transport públic a les ciutats i creació del departament de transports. També instaurarà lleis de defensa ambiental i dels consumidors, cosa que tot junt, provocarà la reducció dels pobres del 22 al 12% entre 1963 i 1970.
Els EUA eren un focus important de discriminació racial contra els ciutadans negres, un 15% de la població. Discriminació de facto típica dels estats del Nord i Oest, tenien drets civils però:    Tenen pitjors treballs i sous mes baixos Tenen problemes per defensar els seus drets laborals Existeixen diferents formes d’exclusió i un racisme sempre present. Tot i que a les ciutats les coses eren millors La discriminació de iure als estats del Sud afegia disposicions que establien legalment la discriminació, les lleis de Jim Crow. Aquestes afegien una sèrie de requisits per exercir els drets de vot, impedint-ho de fet als afroamericans. Als estats del sud hi havia una veritable separació física entre comunitats . A les practiques discriminatòries s’afegeix la violència, especialment del KKK, mai frenada per l’estat.
Els primers moviments en defensa dels afroamericans neixen a principis de 1900: i serveixen per mobilitzar consciencies i crear xarxes associatives. LA IIGM fa augmentar la presa de consciencia, gracies al desplaçament a les ciutats, als soldats negres i als principis de llibertat. Un moment clau serà la sentencia Brown de 1954 que acaba amb la divisió racial a les escoles i inicia la lluita política pels drets civils.
Començaran les campanyes de desobediència civil, la lluita amb accions directes, protestes pacifiques i no violència, la desobediència social. Es desenvolupa en molts fronts: enviament de l’exercit a les escoles d’Arkansas, sit-ins a les botigues, lluita per integrar les universitats. Un episodi molt famós es el de Rosa Parks i del boicot dels transports de Montgomery.
Martin Luther King serà el líder del moviment pels drets civils: era pastor baptista, influenciat pel cristianisme i Gandhi, es fa conèixer com a protagonista al boicot de Montgomery de 1955.
La figura de referencia gracies al seu paper a les protestes contra la segregació a Birmingham, Alabama, difoses pels medià. El 28 de agost de 1963 serà un dels organitzadores de la Marxa Sobre Washington, pel treball i la llibertat, amb 250 mil persones, discurs que pasa a la historia.
Guanyarà el Nobel per la pau al 1964 i estén la protesta a ciutats del nord i lluita contra guerra a Vietnam i pobresa. Va ser investigar per l’FBI i empresonat, es considerat extremista i simpatitzant comunista; assassinat el 4 d’abril de 1968 en circumstancies poc clares. C Malcom X es l’altra cara del moviment, mes radical i polèmic encara discutit. Era un valent antiracista, o un racista violent defensor de la supremacia negra. Te una difícil historia personal, amb la adhesió a la Nation of Islam, un moviment que uneix islamisme i lluita en defensa dels negres.
Emergeix com un dels líders mes brillants de la NOI i es fa conèixer per les seves posicions radicals: separació entre negres i blancs, dret a l’autodefensa i supremacia racial negra. Malcom X te una gran influencia en la difusió del Black Islam i en altres grups més radicals de la segona meitat dels anys 60. La influencia de King i Malcolm X son moviments que defensen la identitat dels afroamericans. El Black Power es un moviment no organitzat que, amb diferent intensitat, subratlla.
Apareixeran el partit de les Panteres Negres, una organització política d’extrema esquerra, nascuda per la defensa racial. Les panteres actuen per millorar les condicions de vida dels negres i s’enfronten a la policia, son considerats una amenaça per l’FBI , patint vigilància i repressions Johnson posarà fi a la legislació amb el CIVIL RIGHTS ACT de 1964 i el VOTING RIGHTS ACT de 1965 que impedeixen que es restringeixi el dret a vot als negres. Johnson serà el primer president que prengui accions legals vs el KKK i nombra un negre a la cort suprema. Això provocarà que els demòcrates perdin els estats surenys i passin als republicans.
LA GUERRA DEL VIETNAM Al 1963 Johnson no mostra interès per Viernam, només cancel·larà la retirada d’un contingent.
A l’estiu del 1964 haurà un incident al golf de Tonquin, cosa que serveix per a començar l’escalada. Hauran dubtes però Johnson obtindrà poders per fer una guerra sense declarar-la i sense acudir al congrés, aixi la guerra de Vietnam mai va ser una gerra oficial. Aixo provocarà que la presidència podrà mentir sobre el que passa a Vietnam i Els periodistes no tenen censura de guerra.
Johnson es trobarà en un dilema estratègic, ja que s’implicarà sense idees molt clares, cosa que a la llarga serà la seva ruïna política. No podrà fer una guerra total ja que això causaria incidents amb la URSS i hauria d’abandonar la política interior reformista. Tampoc podrà retirar-se totalment ja que deixaria la victòria en mans comunistes causant l’oposició interior i seria la fi de la seva política interior. EL resultat va ser que es va a la guerra sense declarar-la, sense que la població sigui conscient, sense tenir una estratègia clara, sense saber com guanyar-a ni com sortir de Vietnam.
A 1965 s’enviaran mes de 200 mil americans a Vietnam. Es bombardejarà el nord i les bases del Viet-Cong en teoria nomes amb tasques defensives. L’objectiu irreal serà una estratègia defensiva no pròpia dels americans, Vietnam del sud serà incapaç de defensar-se. Inicialment l’enviament de tropes es ben vist als EUA I al sud del Vietnam. Serà necessari un gran esforç per girar el tren negatiu, el resultat serà l’enviament de cada cop mes tropes, sent obligatori el reclutament als EUA.
El Viet-Cong (Frente Nacional de Liberacion de Vietnam) es una coalició de forces dominada pels comunistes, però no son comunistes. Es mes un FRONT DE LLIBERAMENT NACIONAL QUE UNA LLUITA POLITICA. Tenen una estratègia de guerrilla i control del camp i infiltració a ciutats, terrorisme indiscriminat i repressió. Reben ajuda logística i militar del nord, l’exercit del qual participa a mes d’una campanya. Els objectius era enderrocar el sud i unificar el país sota un govern socialista. Rebran ajuts de xina i la URSS, que te contingents militars al nord.
Vietnam del Sud serà un regim corrupte i Inestable, amb una sèrie de cops d’estat fins l’arribada de Thieu. Tenien un exercit incapaç, que millora un cop arribat els americans. La violència i repressió contra els comunistes i el Viet-Cong serà extrema. També tindran contrastos religiosos i protestes budistes. Tindrà una societat occidentalitzada, Saigon serà la gran base americana.
Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda i Tailàndia també ajuden el govern del Sud però de forma mes limitada.
L’estratègia defensiva inicial dels americans s’haurà de modificar: el sud no pot derrotar als VietCong. El general Westermoreland apostarà per una implicació directa i ofensiva, una guerra de desgast. Tot i aixi els americans ni saben ni poden guanyar ja que:  Tenen nul·la preparació per una guerra a la jungla     Tenen nul·la preparació per lluitar contra una guerrilla Inutilitat dels bombardejos Logística massa pesada No entenen l’enemic i les seves raons Errors amagats al públic, però al 1967 cada mes moren 1000 americans, amb mes de 500000 soldats. Crims de guerra amb bombardejos defoliants, com el famós napalm. Matança de My Lai, on una patrulla mata mes de 300 persones.
El Viet-Cong llençarà un atac colossal al Tet contra Saigon i bases americanes al gener del 1968.
Mes 80mil soldats del sud lluitaran a tot al sud. Els EUA seran sorpresos, cosa que serà un gran fracàs de la intel·ligència americana. Els EUA i el Sud reaccionarà pagant un preu elevat, reconquisten el territori, que fa que el Viet-Cong deixin de tenir una capacitat combativa.
Serà una victòria militar però alhora una derrota policia, donat que hi haurà decepció dels ciutadans enganyats sobre una fàcil victòria, amb ràbia vs Johnson i Westermoreland. Serà un moment decisiu ja que entén els EUA que no poden guanyar el conflicte amb aquest preu.
La ofensiva del Tet farà créixer la oposició a la guerra, principalment per part de activistes dels drets civils, joves, liberals(traduïts com a progressistes a Europa), pacifistes i intel·lectuals. Al 1968 hi haurà una contestació a la convenció Demòcrata. Al 1969, hauran marxes pacifistes amb milions d’americans a tot el país. AL 1970 a la Kent State 4 estudiants seran assassinats en una protesta pacifista. Les protestes seran d’extensió mundial, demolint el mite americà.
Es veurà un declivi de la popularitat de Johnson ja que es considerarà que ell es el problema degut al Vietnam, Revoltes urbanes i la contestació dels joves. Abandonarà les primàries i es retirarà de la vida política. Es l’home de Vietnam però alhora es el dels drets civils i de la Great Society. Nixon canviarà el rumb del conflicte i de la impossibilitat de guanyar-la. Vietnamització del conflicte, els del sud lluiten i els americans ajuden amb avions i objectius limitats, entrenantlos i retirant.se de zones conflictives, l’ajut americà extern es suficient. 3 pautes d’acció:    Converses de pau amb el nord Lenta retirada de tropes Apropament a URSS i Xina Tot i aixi el sud, no pot guanyar, a finals de 1972, els darrers soldats americans abandonen Vietnam. Laos i Cambodja tindran una certa implicació en el conflicte, amb la famosa ruta Ho Chi Minh.
La pau de paris de 1973 (27/1/1973) Significaran el alto al foc permanent entre les 2 parts, l’alliberament de tots els presoners de guerra, eleccions als 2 països per a determinar el futur de Vietnam, i finalment, retirada completament de tots els americans en 60 dies. Aquest últim serà l’unic punt que es compleix, ja que Nord i Sud no estan disposats a una veritable pau. Hanoi compta amb la fi dels atacs EUA per reconstruir la seva logística abans de que el Sud sigui massa fort. A l’estiu, el sud sembla demostra capacitats combatives, reconquistant territori perdut.
Tot finalitzarà amb la caiguda de Saigon a la primavera de 1975, finalitzant la guerra. Les victòries successives al 1974 del Nord sentenciaran el futur del sud, que no rebrà ajuts americans, tendra una moral debilitada i un col·lapse econòmic derivat de la crisi del petroli i la retirada dels EUA del territori.
Tremenda destrucció de la regió, devastació en infraestructures i naturalesa. Societat dividida, repressió comunista, els “Boat People” que escapen del país. Pèrdues humanes amb 3 milions de morts, dels quals 58220 americans i mes de 300 mil ferits.
La victòria comunista de 1975 també arribarà a Laos i Cambodja. Pol Pot portar a terme un extermini a Cambodja. Amb la idea de transformar el país en una societat comunista perfecta amb el terror serà la que motivarà el genocidi dels Khemers Rojos (Jemeres Rojos) ...