TEMA 6. UNIONS CEL·LULARS. (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 1º curso
Asignatura Biología Celular
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 02/11/2014
Descargas 85
Subido por

Descripción

Apuntes realizados con el docente Lleonard Barrios.

Vista previa del texto

BIOLOGIA CEL·LULAR Tania Mesa González 1º CURS BIOLOGIA UAB TEMA 6: Unions cel·lulars.
Les interaccions entre cèl·lules i entre la cèl·lula i la matriu són crítiques pel desenvolupament i la funció dels organismes pluricel·lulars. Les unions estables entre cèl·lules tenen un paper molt important en la organització i comunicació de les cèl·lules en el teixit.
Tipus d’unions: 1. Molècules d’adhesió cel·lular (CAM): L’adhesió cèl·lula-cèl·lula és selectiva, és a dir, unes cèl·lules només s’adhereixen a tipus determinats de cèl·lules. Aquesta adhesió selectiva ve mediada per proteïnes transmembrana denominades molècules d’adhesió cel·lular. N’hi ha quatre grups principals, que es diferencien segons siguin, o no, calci dependents: 1.1 Les calci dependents, l’adhesió cel·lular que permeten requereix de Ca 2+:  Les selectines: permeten les interaccions transitòries entre leucòcits i les cèl·lules endotelials o les plaquetes. Aquestes unions, al ser transitòries, no són molt estables. Reconeixen carbohidrats de la superfície cel·lular. Un dels papers d’aquestes molècules és iniciar la interacció entre els leucocits circulants i les cèl·lules endotelials de la inflamació tissular. Després d’aquesta adhesió inicial poc estable es forma una unió molt més estable que permetrà ancorar els leucòcits a la membrana i penetrar als capil·lars. Unió a carbohidrats  Les integrines: són els principals receptors cel·lulars de superfície responsables de la unió de les cèl·lules a la matriu extracel·lular. Aquestes unions són fortes i estables. Les integrines s’uneixen a seqüències curtes d’aminoàcids presents en múltiples components de la matriu extracel·lular, incloent col·lagen, fibronectina i laminina. A més de permetre aquestes unions, també serveixen d’ancoratge pel citosquelet. Permeten els contactes cèl·lula-matriu, que són les adhesions focals i els hemidesmosomes.
Unió cèl·lula - matriu  Cadherines: també mostren especificitat d’unió homofílica. Estan implicades en l’adhesió selectiva entre cèl·lules embrionàries i a més a més també són les principals responsables de la formació d’adhesions BIOLOGIA CEL·LULAR Tania Mesa González 1º CURS BIOLOGIA UAB estables entre les cèl·lules als teixits. Hi ha unes cadherines diferents a part d’una subfamília diferent, les protocadherines. Unió cèl·lula – cèl·lula 1.2 Les calci independents, no requereixen de Ca2+ per permetre les adhesions:  La superfamília Ig: modulen unions no estables homofíliques i unions amb integrines. La unió de les ICAM (un tipus de Ig) a les integrines és un exemple d’interacció heterofílica. Tot i això el més normal són les interaccions homofíliques, en les que una molècula d’adhesió de la superfície cel·lular s’uneix a la mateixa proteïna d’una altra cèl·lula. Aquesta unió homofílica condueix a una adhesió selectiva entre cèl·lules del mateix tipus. Unió cèl·lula – matriu 2. Unions hermètiques: Són les unions entre cèl·lules que alhora aïllen el medi apical del medi basolateral (cèl·lules epitelials com a barreres entre compartiments fluids).
Constitueixen un precinte que evita el trànsit lliure de molècules per l’espai que queda entre dues cèl·lules. A més a més, separa el medi apical del medi basolateral impedint la difusió dels lípids i de les proteïnes de membrana d’un medi a l’altre.
Aquesta diferenciació permet als mètodes de transport controlar el trànsit de molècules entre els diferents compartiments extracel·lulars, (glucosa).
Són els contactes més íntims, sembla una fusió entre les membranes d’aquestes cèl·lules. Enlloc d’això, aquestes unions estan constituïdes per una xarxa de feixos proteics que s’estenen al llarg de tot el perímetre cel·lular. Aquests feixos estan formats per ocludina i claudina.
3. Unions ancorants: Hi ha 4 tipus principals d’unions ancorants: 3.1 Cinturons d’adhesió, zonula adhaerens o desmosomes en banda: són contactes cèl·lula-cèl·lula amb la intervenció del citoesquelet µF d’actina. En les zones de contacte formen una estructura contínua en forma de cinturó al voltant de la cèl·lula de tal manera que un feix contràctil de filaments d’actina s’uneix a la membrana plasmàtica. El contacte entre aquestes cèl·lules està mediat pels extrems de les cadherines. La cadherina E uneix les cèl·lules per l’espai extracel·lular. A l’interior de cada cèl·lula, unida a les cues intermembranals de la cadherina E hi ha la β-caterina, la qual s’uneix a l’α-caterina. Aquest complex αβ-caterina és el que s’uneix amb els filaments d’actina.
BIOLOGIA CEL·LULAR Tania Mesa González 1º CURS BIOLOGIA UAB 3.2 Contactes focals: són unions cèl·lula-matriu amb la intervenció de µF d’actina.
Les cèl·lules (com per exemple els fibroblasts) són capaces de crear unions amb la matriu extracel·lular. Això es fa a través d’unes proteïnes transmembranals, les integrines. Aquestes integrines s’uneixen a zones d’ancoratge discretes que serveixen com a llocs de subjecció per uns feixos de filaments d’actina bastant grans denominats fibres d’estrès. Els microfilaments d’actina arriben quasi fins la membrana plasmàtica, i a les seves proximitats s’uneixen a les proteïnes vinculina i talina, les quals estan unides a la subunitat β de la integrina. La integrina és la que s’uneix a la matriu extracel·lular i hi exerceix tensió.
3.3 Desmosomes puntiformes: són unions cèl·lula-cèl·lula amb la intervenció de filaments intermedis. Els contactes cèl·lula-cèl·lula estan mediats per proteïnes transmembrana relacionades amb les cadherines i que s’uneixen pels extrems. Al costat citoplasmàtic, aquestes cadherines s’uneixen a una placa densa característica de proteïnes intracel·lulars i a la qual s’ancoren els filaments de queratina. Aquests ancoratges estan mediats per la desmoplaquina, que uneix filaments intermedis i els vincula amb altres estructures cel·lulars.
3.4 Hemidesmosomes: són unions cèl·lula-matriu amb la intervenció de filaments intermedis. Són morfològicament iguals als desmosomes. La única diferència és que a l’espai extracel·lular, les cadherines, enlloc d’unir-se amb cadherines de la cèl·lula subjacent, s’uneixen amb la integrina que hi ha a la matriu extracel·lular.
4. Unions comunicants: N’hi ha dos tipus especialment reconeguts: 4.1 Unions GAP: es troben a la majoria de teixits animals. Actuen com una connexió directa entre citoplasmes de cèl·lules adjacents. Proporcionen canals oberts a través de les membranes adjacents permetent la difusió lliure entre cèl·lules veïnes d’ions i molècules petites. Impedeixen però, el pas de proteïnes i àcids nucleics. Acoblen tant l’activitat metabòlica de les cèl·lules com les respostes elèctriques.
També permeten el trànsit d’algunes molècules senyal intracel·lulars coordinant-se així les respostes de les cèl·lules als teixits.
- Les unions Gap són estructures constituïdes per proteïnes transmembrana anomenades connexina. 6 connexines a cada membrana formen un porus cilíndric. Aquests porus s’hauran d’alinear amb els porus similars de la cèl·lula adjacent per poder formar un canal obert entre els dos citoplasmes.
4.2 Plasmodesmes: són connexions citoplasmàtiques entre cèl·lules vegetals. Actuen de forma anàloga a les unions tipus GAP de les cèl·lules animals, però no tenen semblança estructural amb les connexines.
En cada plasmodesma la membrana plasmàtica d’una cèl·lula és contínua amb la de la veïna creant un BIOLOGIA CEL·LULAR Tania Mesa González 1º CURS BIOLOGIA UAB canal obert entre els dos citoplasmes. Una extensió del REL passa a través d’aquest canal deixant un anell de citoplasma circumdant a través del qual els ions i les molècules petites són capaces de passar lliurement.
- Els plasmodesmes poden expandir-se en resposta a estímuls determinats permetent el pas de macromolècules entre les cèl·lules adjacents. D’aquesta manera, tenen un paper fonamental en el desenvolupament vegetal, permetent el pas de factors de transcripció o de RNAs.
5. Transvasació: procés de difusió dels leucòcits a través de les parets dels capil·lars i la seva entrada al teixit circumdant. Comença amb la detecció de la selectina per part del seu receptor, en qual es troba a la superfície cel·lular del teixit. Aquesta P-selectina permet el contacte entre el leucòcit i el detector de leucòcits de la cèl·lula del capil·lar, la PAF. Aquesta unió activarà la integrina de la membrana plasmàtica del leucòcit, activant-se així el leucòcit. Aleshores el leucòcit es desplaçarà rodolant per sobre els receptors ICAM1 i 2 amb unions de la integrina fins arribar a l’escletxa de l’espai extracel·lular, per on es difondrà.
...