Apunts Art i Història Grup B1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Art i Història
Año del apunte 2016
Páginas 28
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: INTRODUCCIÓ ALS ARTÍSTICS I LES SEVES TÈCNIQUES LLENGUATGES Competències de l’historiador de l’art Divisions de la història de l’art donada a entendre per paràmetres històrics que responen a l’estètica del moment (els paràmetres estètics és un tret característic individualista de la història del art).
S’estudien obres a partir de la funció i la forma en que ha anat desenvolupant-se al llarg del temps (com ha estat tractat l’obra al llarg del temps).
Exemples de què el significat d’una obra ha anat canviant al llarg del temps: obelisc a la plaça de Sant Pere del Vaticà, Panteó...
L’historiador de l’art també estudia les premisses del significat de les obres durant el llarg del temps.
Arquitectura Per estudiar-la s’utilitzen materials d’investigació: fotografia (interior, exterior, de detall), plantes, alçats axonometries, maquetes, gravats, pintures, reelaboracions, descripcions, tractats d’arquitectura, imatges en moviment, documents.
Ciutat i urbanisme Materials d’investigació: mapes, plànols, fotos, imatges, etc.
Per la realitat urbana, el millor és la visió i el recorregut “in situ”.
“Neduta”: gènere de les vistes. Neix a Itàlia al segle XV. Documenta punts de vista urbanístics en moments molt concrets. Visió molt realista del lloc que s’està representant.
Exemple: Piazza Navona es practicaven naumàquies al tapar el forat de les fonts. (Gentille Bellini: família Bellini a Venència, explica excel·lentment la Piazza San Marcos amb “La processó de la relíquia de Veracreu (1496), on ens mostra les procuradories de la ciutat en aquell moment, que desprès van ser ampliats. Si es vol estudiar aquella època en aquell moment, s’haurà de consultar aquesta obra.). Sempre però, pot haver disfuncions en l’art amb el que es representa (ja que una obra pot trigar períodes d’anys a fer-se). Hem d’anar en compte en això últim.
Els esquemes per fixar els llocs més importants poden ser les vies de mobilitat, els punts d’interès cultural, els carrers tenyits en un planell i els desenvolupaments urbanístics.
(Exemple: modificació de la ciutat de Roma a partir de les ordres papals.) Les descripcions a nivell urbanístic són útils les novel·les, els llibres de viatges, els diaris, les cartes, les revistes i premsa diària, Internet.
Exemple: Chantelou (1665), Antonio Ponz (1787-1793), Goehte (“Viatge a Itàlia” 1828).
I també les memòries i projectes, d’autors propis, del exèrcit o documents de l’estat i la documentació varia de l’administració pública en són útils.
Arts plàstiques Per estudiar les arts plàstiques s’utilitza la obra mateix (pintura, escultura, dibuix, gravat...) trobada en museus o col·leccions. També models literaris (fragments de literatura en que se’ns descriu la obra), per entendre i veure la obra. També podem utilitzar el text escrit de tractats, crítiques, diccionaris, descripcions, reproduccions de llibres, catàlegs, articles, etc.
Internet també és un bon mètode de recerca d’informació.
Ernst Gondrich escriu el seu llibre de la Història de l’art només tractant obres que ha vist directament.
Els models gràfics com la fot, el gravat i el gravat de traducció o reproducció (que aquest pot donar informació de l’autor de l’obra original), també són vàlids per fer recerca de l’estudi. Una font molt important en l’últim exemple és el compendi de gravats anomenat “The Illustrated Bartsch”.
El text escrit com a recurs de l’historiador de l’art Obra reproduïda: Tractats, històries de l’art, Corpus, crítiques, catàlegs, cartes, monogràfics, etc.
- Els tractats són especialment destacats en el Renaixement.
- Llibres d’història de l’art (local, global, estatal, regional, etc.).
- Corpus: “Corpus Rubenianum” per exemple. Són un conjunt de llibres on queda recollida tota la obra d’un artista, tant de pintura, escultura, gravats, etc. Un Corpus també porta actualitzar tota la bibliografia de l’autor fins al moment (són molt complexos de fer). Cal destacar que també poden haver Corpus de temes, no només d’autors.
Quan es descobreix una nova obra que no conté un corpus del artista o tema en qüestió, aquell corpus es considera desfasat en el temps.
El Corpus és la publicació més actual, sistemàtica i exhaustiva d’un tema o un artista.
Crítiques com a recurs per l’historiador de l’art La premsa diària, revistes de divulgació, revistes especialitzades, ràdios, televisió, etc.
Poden ser de divulgació (com “Descubrir el arte”, Arte y parte”, “Lápiz; Tapiz, Batiz”) o especialitzades (com “Matèria: Revista d’art”, “D’art”, “Locus amoenus”, “Art News”).
Catàlegs De diferents museus, d’obres, exposicions temàtiques, etc.
Cartes i diaris d’artistes De Van Gogh per exemple són molt importants les “Cartes a Theo” de 1853-1890, on li explicava el motiu dels seus quadres i les seves situacions personals, que permetien posar en context la obra amb la vida de l’autor.
Podem destacar també les “Carta a Leopoldo Gutierrez Abacal”, 1908, de Dario de Regoyos i “Un diari”, 1920, de Salvador Dalí.
Van Gogh hauria d’estudiar-se posteriorment i individualment desprès de l’impressionisme. És un postimpressionista (hauríem de fer el mateix amb altres autors que en temes posteriors es veuran que en comú només tenien que varen començar en el món del impressionisme).
Ell va ser un pintor pobre en vida, però té moltíssima obra feta. Les seves cartes al seu germà ens permeten entendre la seva vida. Tracten d’obres seves i d’altres artistes, de les seves relacions personals, de la seva relació amb les tendències del moments (Impressionisme i Puntillisme), sobre els problemes econòmics que patia, etc.
Van Gogh treballava per sucursals artístiques més o menys importants, però mai va poder viure de la seva obra. Era el seu germà, mànager d’artistes, qui el podia mantenir. Gràcies a aquestes cartes, moltes obres no firmades de l’artista va poder ser datades i anomenades, quan abans no se sabien de qui eren.
Vermeer, per exemple, un pintor del Barroc, va ser en part descobert per una carta de Van Gogh dirigida a Émile Bernard.
Estudis monogràfics D’artistes, d’obres, de tècniques artístiques, etc.
Descripcions d’autors sobre obres d’altres autors (exemple de Bellori explicant les obres de Rafael).
Els diccionaris també ens poden donar informació i les novel·les també ens poden donar idees d’un artista en concret (com també els vídeos, les pel·lícules, els DVD...).
TEMA 2-3: PATRIMONI HISTÒRIC, ARTÍSTIC I CULTURAL; MEMÒRIA CULTURAL I POLÍTIQUES D'INTERVENCIÓ Es considera com a patrimoni tot el conjunt d’aquells béns culturals, materials o immaterials que, sense un límit de temps i de lloc, han sigut heretats dels anteriors i s’han reunit i conservat amb la intenció de ser transmesos a les generacions futures.
A partir del concepte de patrimoni familiar o individual; s’entén el patrimoni col·lectiu durant la Revolució Francesa, donant origen al patrimoni de la nació, que estava format exclusivament pels béns del rei, que varen esdevenir béns públics.
La idea ha anat avançant al llarg dels segles, del gaudi personal cap a un bé cultural, creant una identitat col·lectiva de patrimoni.
El terme es va ampliar no només amb obres d’art sinó també elements folklòrics, bibliogràfics, documentals, materials, etc.
S’ha d’analitzar el terme des d’una perspectiva amplia i interdisciplinari que contempli els diferents punts de vista de cadascuna de les ciències que s’han dedicat al seu estudi.
El concepte de patrimoni cultural serà diferents segons si el punt de vista és la antropologia, el dret, la història de l’art o l’educació.
El patrimoni de la humanitat rep ajuda econòmica per conservar i preservar l’obra o el folklore.
El patrimoni cultural és un conjunt de manifestacions sorgits de la producció humana que una societat ha rebut com herència històrica i que tenen una funció referencial per la societat, d’aquí la seva consideració com a béns culturals.
Història del patrimoni Edat Antiga El patrimoni s’entén com una forma de col·leccionisme. S’obtenia el patrimoni a partir de saquejos de guerra, invasions, viatges d’exploració, intercanvis, etc. El patrimoni es podia comparar a un valor socio-econòmic.
S’entén com a exhibició de poder i manament. El que no es podia aconseguir reconegut com a patrimoni, era destruït.
Aquest botí de guerra podria ser desfet per aconseguir els metalls, l’altre podia ser l’intercanvi per aconseguir diners, un altre era la reutilització del material (redecorat) i també podia ser destinat per les sales privades dels palaus. Es mirava més el valor estètic per sobre del econòmic.
Grècia, Roma i Edat Mitjana Durant l’època hel·lenística, amb la dinastia dels Atàlida (nom que designa a la dinastia del rei Àtal de Pèrgam), gràcies a Àtal I, es solia acumular riquesa amb un criteri estètic.
A l’Antiguitat, el patrimoni solia estar fortament vinculada a la riquesa de la classe superior de la jerarquia social.
Els romans van partir amb l’avantatge que van contar amb un gran territori. Ells van intentar recuperar el patrimoni grec, ja que el consideraven part d’una civilització superior. Es dóna al patrimoni un valor estètic i de preservació. També van intentar exhibir públicament aquest últim (Primer intent a Alexandria al Museion.). Per exemple, Juli Cèsar va fer una exposició al capitoli de Roma (encara que ho va fer com a valor propagandístic).
A l’edat mitjana es considera valuós el patrimoni del món clàssic, tot i que ho raonen de forma que l’església va ocupar la funció de recollir aquest patrimoni. Aquí neixen les relíquies. Van aparèixer les cambres de les meravelles on s’acumulaven objectes de tot tipus, fet per les classes privilegiades en llocs remots dels castellà i palaus. Això, evolucionà, en un futur del Renaixement i el Barroc en Gabinets de Curiositats.
Van haver-hi copies dels originals (durant Roma) per preservar patrimoni antic.
Renaixement, Barroc i posteriors (Segles XVI-XVIII) Apareixen els primers grans mecenes (el Papa per exemple). El patrimoni es considera molt més selectiu. Es desenvolupa la figura de salvaguarda d’art. Aquestes mecenes consideraven important tenir galeries pròpies de l’art i tenir artistes treballant per a ell.
Exemple: Mèdici com a gran magnat (Lorenzo de Mèdici deixà a Bottichelli treballar pel Papa per fer la Capella Sixtina).
L’obra d’art pot esdevenir un document per conèixer el passat del món grecollatí. El Renaixement té clar que l’edat mitjana separa el món clàssic.
El Renaixement permet el academicisme, apareixen tertúlies acadèmiques i es on es creen les primeres normatives de protecció de patrimoni. El patrimoni però, encara pertany a les elits socials.
En la il·lustració, el concepte de patrimoni canvià, ja que hi trobem una divisió de la cultura segons la classe social. Es posa en manifest el neoclassicisme i el romanticisme, que faran canviar el concepte de patrimoni que venia del Renaixement. En aquesta època s’innoven museus, encara que inicialment serien llocs on es guardaven grans col·leccions d’un país, època o cultura.
Això s’inicià a partir de la desamortitzacions que es van fer durant la Revolució Francesa.
S’entén que el patrimoni és una forma d’entendre el passat i es possible identificar-se amb ell en els períodes amb més significat històric per l’estat.
A França hi ha una recuperació del Gòtic per exemple. UN altre seria la construcció de la ciutat de Viena a partir de l’eclecticisme arquitectònic (catedrals que representen la perfecció són neogòtiques, les universitats neorenaixentises perquè representen el coneixement, el teatre neobarroc, el parlament neoclassicisme, etc.).
TEMA 4: COL·LECCIONS I COL·LECCIONISME Els artistes senten, igual que les grans famílies, a tenir una col·lecció pròpia, a partir del Renaixement. Això va fer que guanyessin reputació i prestigi (tot tipus d’obres).
En material del col·leccionisme podem destacar Rembrandt (per pagar gestos va haver de vendre part de la seva col·lecció) i Rubens, que al morir es varen descobrir les seves col·leccions.
Rubens va tenir un gran taller de pintura i va servir als arxiducs (ell era el responsable de tractar i cuidar les col·leccions dels arxiducs), viatjant i podent aconseguir obres d’art.
L’obra de “Iconologia” de Cesare Ripa al 1593 sense imatges (1603 il·lustrat), és un llibre on uneix un repertori gran de figures i fer una descripció d’aquestes (inclòs dels 5 sentits).
Gràcies a aquesta iconologia altres autors en el futur varen poder pintar, dissenyar, esculpir, etc. les figures que van ser descrites i que es poguessin reconèixer i interpretar.
Ex: el quadre del sentit de “La Vista” de Rubens i de Velours es basa en la iconologia de Ripa. Ens podem fixar a més a més podem veure els arxiducs i el seu palau al fons.
Aquest tipus de col·leccionisme podríem anomenar-lo d’ostentació, on es mostra la col·lecció oberta i de tot tipus (es fa referències als sentits humans en diferents quadres) i es mostra la grandesa de la col·lecció del arxiduc.
Altres tipus com el col·leccionisme de mercat, on es fan obres de grans col·leccions a encàrrec dels comercials i està orientat a obtenir diners. Un exemple clar seria “La pinacoteca de Cornelis Van der Geest” (1628) de Van Haecht. L’obra s’exposa als arxiducs per vendre les obres a part del quadre. Un altre exemple: “La galeria de Van Sellinck”, situada a Anvers. En totes elles s’exposen obres reals.
La ciutat d’Anvers va permetre el negoci legal d’obres d’art de forma regulada.
Un altre col·leccionisme d’ostentació en tots els aspectes, anomenat col·leccionisme de regal: “La galeria de l’arxiduc Leopoldo Guillermo a Brussel·les” (1647-1651) de David Teniers els Jove. Hi trobem l’arxiduc distingit perquè porta un barret. Aquest arxiduc s’educà junt amb Felip IV, on va veure les grans col·leccions dels antics reis d’Espanya fent que desenvolupés un gust per l’art exquisit. L’autor de l’obra tenia la funció de ostentar i mostrar la perfecció i la grandesa de les possessions de l’arxiduc.
En aquest quadre veiem diferents personatges del món de l’art del moment, lligats a àmbits familiars. El autor es pinta al costat d’una taula amb diferents objectes recordant a les cambres d’art. Aquest quadre on s’exhibeix part de la seva col·lecció, l’emperador es recolza a altres llocs per ostentar l’obra.
Aquest tipus de quadres els regalava als seus familiars i amics per mostrar la seva col·lecció, per demostrar la seva grandesa.
A continuació s’exposa el col·leccionisme erudita o d’erudició amb el referent principal de les obres de Zoffany (“Charles Towley en la seva galeria d’escultures” de 1782 i “La tribuna dels Uffizi” de 1772-1778).
Charles Towley era fill d’una família aristocràtica anglesa. Ell va fer el Gran Tour. Al ser un jove amb possibilitats es podia comprar obres mentre viatjava per Europa. Ell va triar moltes escultures antigues exquisides i va fer construir un palauet, en tornar, on les guardava i on convidava al seu entorn a debatre i a estudiar a qui creies convenient.
El segon quadre és una sala coneguda com a tribuna, creada per Bontalenti i dirigida al primer duc Francesc de Médici. Avui en dia pertany, el quadre, a la col·lecció d’Isabel II ja que aquest quadre el va encarregar la reina Carlota per poder veure aquesta cambra. La diferència amb Teniers és que Zoffany no pinta al 100% la realitat, afegint obres que no es trobaven en aquesta tribuna realment.
Durant el Neoclassicisme, es pretén recuperar el llegat de l’Antiguitat. Varen sorgir grans teories de l’art gràcies per personalitats cèlebres com Winckleman que es decandeix per l’art grec (en el cas de Winckleman) o per l’art romà (Piranesi). Al neoclassicisme es crítica la falta de color a les escultures, doncs es creia equívocament que a l’Antiguitat no estaven policromades.
El Palacio del Buenretiro1 era un palau de Felip IV a les afores de Madrid. En el Salón de Reinos2, es sap que hi havia una iconografia exacta de diverses obres, que ara es poden 1 El palau del Buen Retiro va ser un conjunt arquitectònic palatí de grans dimensions situat a la vila de Madrid, construït per Alonso Carbonel, probablement sota les idees de l'arquitecte italià Giovanni Battista Crescenzi, que va servir de segona residència i lloc d'esbarjo del rei Felip IV de Castella. Es va edificar en el Prado, llavors límit oriental de la ciutat, en una ubicació oposada a on estava la residència oficial dels monarques, el Reial Alcàsser.
El palau no ha arribat a l'actualitat en la seva totalitat víctima de les vicissituds històriques, va ser abandonat progressivament i declarat en ruïna el 1814 després de patir les conseqüències de la presència francesa durant la guerra d'independència espanyola. Avui dia són pocs els vestigis que en resten. Entre ells hi ha l'anomenat edifici del Salón de Reinos, el Casón i els seus jardins, que conformen l'actual parc del Retiro 2 Aquesta estança, acabada vers el 1635, va ser concebuda com símbol del poder i la glòria de Felip IV i els triomfs militars de la monarquia i del valido del rei, el comte-duc d'Olivares. Com a tal, la sala estava decorada amb un excel·lent cicle pictòric dedicat, precisament, a cantar les glòries de la monarquia. De fet, el sostre de la sala estava tenia decoracions daurades i entre cada finestra estaven pintats els escuts dels vint-i-quatre regnes de la monarquia.
trobar en un museu però sense aquest seguit iconogràfic i és un exemple de com cada persona té la seva manera d’interpretar les fonts històriques quan es debat com podien estar organitzades les diferents obres en el saló. Es considera la versió més inequívoca la de Brew i Elliot, que consideren un conjunt de batalles glorioses de la història de la monarquia hispànica ja que la monarquia de Felip IV s’estava enfonsant.
Les coses que estaven en col·leccions han passat, en general, a museus públics.
TEMA 6: PRIMERES REPRESNTACIONS EN RELACIÓ A L’ART ART PREHISTÒRIC Són totes aquelles manifestacions artístiques des del moment que apareix l’home fins a l’aparició de l’escriptura. La Prehistòria és divideix en tres períodes; Paleolític, Neolític i Edat dels metalls.
Dins del Paleolític és divideix en tres parts (inferior, mitjà i superior). És data des del 800.000 aC – 3.500 aC. L’Edat dels metalls és divideix en Època del coure, del bronze i del ferro.
És un art que comença per les zones geogràfiques meridionals d’Espanya (Península Ibèrica), Itàlia, Orient i s’expandeix per Europa fins a Siberià. Hi ha civilitzacions més avançades que altres, les més desenvolupades estaven a Pròxim Orient (és la part de l'Orient que està més a prop d'Europa Occident). La gent era nòmada, s’aconseguia allò necessari per satisfer les seves necessitat més bàsiques al Paleolític. Al Neolític hi ha comunitats sedentàries: ja no es veien obligats a desplaçar-se per assegurar-se la supervivència, i vivien de la ramaderia i de l’agricultura.
L’art prehistòric seria dividit en: art parietal (art que s’expressa sobre una paret rocosa) i l’art mobiliar (s’expressa per peces artístiques de menor mesura i fàcils de moure). La pintura parietal es situa sobretot a la península Ibèrica, Itàlia i el sud de França. A canvi, l’art mobiliar estava expandit per tota Europa.
Hi ha diverses tècniques: la pintura, el gravat, el relleu i la petita escultura de figura humana.
Els grans temes són: els animals, els signes i les figures femenines. Els més freqüents són bisons i cavalls, també mamuts i cabres. Els signes tenen un component dificultós d’interpretar, no se sap que volien representar. Es creien que eren fets quotidians com la caça, mitjà d’habitat per sobreviure. S’han trobat tants i tan variats de signes i pintures que no poden desxifrar. Respecte a les representacions femenines abunden les Venus, figures petites, datades del Paleolític i es tenia que transportar. S’exageraven els pits, La sala que comptava amb un balcó, servia als monarques per mirar el teatre. No obstant això, en convertir-se el Buen Retiro en palau reial, el Salón de Reinos va passar a ser la sala del tron.
Així doncs, d'entre les obres exposades, les més nombroses eren dotze escenes de batalles victorioses per a Espanya, pintades per diferents artistes natges i cadenes. L’home prehistòric creia que la dona tenia el “privilegi” de procrear vida. Les Venus eren considerades deesses de la fecundació i l’agricultura entre altres.
La pintura parietal està feta en cavitats rocoses i no era extensa. A Espanya hi ha dos escoles: la francocantàbrica i la Llevantina (Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica).
A l’escola francocantàbrica hi ha representacions d’animals amb varis pigments, agafaven terra i minerals de varis colors, sang o insectes... i feien una barreja molt compacta i la barrejava amb aigua i resina per liquar-la. Utilitzaven a les roques per emprar el relleu. Hi ha poques pintures que representen figures estàtiques i solitàries, tot el contrari de les coves de Lascaux (sud de França). No es una escola d’un únic color.
A canvi, a l’escola llevantina es veu que en matèria de pintura parietal va des de Barcelona fins a Màlaga. Destaca la figura humana monocromàtica, negra o taronja però no barrejats en una mateixa persona. La pintura parietal, a diferència de la francocantàbrica, estava en llocs de difícil accés com zones rocoses i es creu que eren llocs on es feien rituals. Es representaven escenes quotidianes.
Fins al segle XIX no se’ls donava importància a les restes arqueològiques. Marcelino de Saucuola va descobrir la cova d’Altamira però no se’l va reconèixer ningú durant la seva vida. Des de que Marcelina de Saucuola va descobrir Altamira fins a l’estudi de l’home prehistòric a Altamira, van ocórrer 20 anys.
Dins de l’art prehistòric també hi ha ceràmica que es donà lloc al Neolític, quan ja hi havia agricultura i hi havia excedents que calia preservar. L’home també decora la ceràmica i està molt vinculada amb l’excedent.
També podrem parlar d’arquitectura megalítica (grans blocs de pedra). Estava relacionat amb el culte a la mort. La societat no sabia com era allò després de la mort, varen establir punts culturals i altres merament decoratius. Era freqüent l’ús del menhir, una pedra ampla que s’acabava en forma punta i era clavada a la terra. En cas que hi hagi una filera de menhirs, es diu alineament com el cas de Carnac a França (datades del 4.500 - 2.500 aC, i és considerat el monument prehistòric més extens del món). És una extensió de menhirs que ja no busquen la estètica i són més baixos. En cas que tingui una forma circular a l’alineament, és diuen cromlecs, com el cas de Stonehenge (3.200 aC – 2.100 aC). Un tríglif és una alineació de tres pedres, dos verticals que sostenen una pedra en horitzontal.
Els cromlecs formen part dels monuments culturals diferentment als monuments funeraris. Hi havia diferents tipus com el sepulcre de corredor, que el passadís tenia pedres enormes que anaven formant un passadís suficientment ampli per cobrir de manera transversal. Pel passadís passava el seguici fúnebre. Hi ha cambres mortuòries cobertes per una falsa cúpula. Donava la sensació de que hi havia un monticle però era un monument funerari col·lectiu.
Un altre tipus d’enterrament col·lectiu es el dolmen o passadís cobert. És molt similar a l’anterior i té un gran passadís de pedres enormes que en comptes d’acabar en forma circular era un passadís. La cista era un altre monument de tipus funerari individual, i era un petit forat on s’enterrava el cadàver. També hi ha estàtues-menhirs d’objecte funerari i indicava una representació molt esquematitzada de la figura humana.
L’home prehistòric ofereix culte a la mort mitjançant cromlecs i alineaments. Per funeraris parlem de cistes, estàtues menhirs i el sepulcre corredor i el dolmen.
L’art prehistòric té quatre interpretacions bàsiques: 1. Art per l’art 2. Màgia de la caça i la fertilitat 3. Totemisme 4. Complementarietat sexual 1. Teoria que pressuposa que l’home prehistòric tenia que invertir poc temps a l’alimentació, i com tenia molt temps lliure es dedueix que es manifestava artísticament.
2. La inversió del temps en caçar era molt major. Pensava que si els plasmava pintant en coves tindrien més facilitat al caçar. La fertilitat ve representada per animals i dones encintes.
3. Cada un d’aquests grups prehistòrics adoptava un animal com avantpassat místic de la tribu, per això el reflectien allà on anaven.
4. Home i dona tenen simbologies diferents que els identifiquen i són el que fa diferenciarlos.
EGIPTE El riu Nil fou el eix articulador de l’Antic Egipte i aquest es dividia en dos regions; l’Alt Egipte i el Baix Egipte, regions que seguien independents fins Narmer, el primer gran faraó i fundador de la I Dinastia, els va unificar, donant lloc l’Antic Egipte.
Es va desenvolupar una societat el qual el faraó era el monarca absolut, amo i senyor de totes les terres i descendent dels déus.
És deia que l’arquitecte de la piràmide era enterrat viu junt amb el faraó per no revelar l’estructura de la piràmide.
La cronologia històrica de l’Antic Egipte es divideix en tres períodes: Imperi Antic, Imperi Mitjà i Imperi Nou, entre períodes entremig obscurs. La cronologia és summament extensa protagonitzada per les 31 dinasties egípcies.
Aproximadament el 3000 aC, el faraó Narmer va unificar l’Alt Egipte (sud) i el Baix Egipte (nord). Abans de Narmer hi havia un govern que corresponia en cada regió, i després de Narmer varen governar de manera interrompuda les 31 dinasties de faraons fins al 332 aC, any que Alexandre el Magne va fundar la dinastia macedònica. El 31 aC, Egipte va passar a ser una província romana. La civilització egípcia, igual que Mesopotàmia és basava pels rius Tigris i Eufrates, Egipte es nodria de les crescudes del riu Nil. En cas d’èpoques que el riu Nil no creixia, aprofitaren per construir temples, monuments, etcètera.
Egipte és un país aïllat geogràficament per la naturalesa i les feia inexpugnables pels seus components naturals defensius. Egipte té una riquesa agrícola avançada, el Nil era navegable, i els egipcis eren grans navegants. L’aïllament geogràfic porta a l’auto abastiment cultural, per això no hi ha influencies d’altres tipus d’art. Els egipcis sentien temor pel constant por que desencadenava les grans inundacions o grans vents que sotmetien el país a l’obscuritat, el calor també els preocupava. De manera irònica, homenatjaven als déus amb ofrenes per demanar ajuda i protecció contra les forces meteorològiques.
La societat de l’Antic Egipte estava sotmesa a la màxima autoritat jerarquitzada, el faraó, màxim líder absolutista amb dret a l’eternitat i després venien els sacerdots, coneixedors de l’escriptura, després hi havia una casta aristocràtica amb més poder cada vegada, després els funcionaris i els escriba, i baix de tot, els camperols, artesans i més baix, els esclaus. És molt important el politeisme a l’art. Els faraons es dedicaven a preparar-se la vida en el més enllà.
Els déus de l’Antic Egipte més notables són: Ra (Déu Sol), Osiris (Déu de la resurrecció i de la mort), Horus (Déu dels Déus) i Isis (Deessa suprema de les deesses).
Els egipcis pensaven que el cos es dividia en tres parts: cos, ànima i esperit, Quan arribava la mort, aquests tres parts es separen. Si el cos no es degudament tractat amb la mort és corromprà. L’ànima permetia que el cos es mogués. L’esperit caracteritzava a l’home d’una intel·ligència natural. L’esperit viatjava al Més Enllà, per presentar-se al judici d’Osiris. L’ànima es quedava vagant per la terra i el cos es corrompria. Si l’esperit passava el judici, es baixava de nou a la terra i es tenia que retrobar el cos i l’ànima per ressuscitar, després el faraó en una barca amb els objectes del aixovar funerari per anar al Més Enllà.
El cos doncs es tenia que evitar la descomposició i el buidava dels òrgans. Amb unes eines, a través del nas, li treia el cervell. El cor era substituït per un amulet amb forma d’escarabat. Aquest procés es feia a la Casa dels Morts i a continuació es momificava i la dipositava a la tomba protegir l’ànima i l’esperit. Si l’ànima i l’esperit no reconeixien el cos degut que estigués corromput, els egipcis deixaven una escultura del difunt perquè l’ànima i l’esperit puguin tornar a ajuntar-se. Les classes inferiors no podien ni permetre el procés de la momificació degut que era un privilegi dels faraons i més tard, de les classes altes.
La mastaba era una piràmide tallada, tenia un pou subterrani de gran profunditat perquè no sigui profanada i a un pis superior es guardava el cadàver i l’aixovar funerari.
A continuació ve la piràmide truncada o també una mastaba superposada, però li diem piràmide truncada encara que l’interior era igual que la mastaba. Hi ha una evolució escalonada del faraó Narmer cap a les piràmides. Les piràmides del conjunt funerari de Gizeh estan dedicades a Kheops, Khefren i Micerí (2551 – 2494 aC). Davant de les piràmides dels faraons estaven les piràmides de les esposes dels faraons. En aquesta necròpolis hi havia un temple alt i les residències dels obrers. També hi havia un temple baix a la riba del Nil on era descarregat el sarcòfag del faraó i el transportava al temple alt per les cerimònies mitjançant la rampa que comunicava els dos temples. Les piràmides per dins tenien cambres laberíntiques per tal evitar el saqueig. Tots els túnels i passadissos es trobaven al subsòl.
L’esfinx de Gizeh simbolitza el temple baix de la piràmide de Kheops. Els ulls i la cara estan enfocats al lloc on neix el Sol. Els monuments funeraris canvien a la mesura que passa el temps. S’arriba al hipogeu, que és una tomba excavada a la roca, i són tombes resoltes a través de successives terrasses les quals s’accedeix mitjançant una rampa. Els hipogeus eren individuals com totes les tombes dels faraons. L’hipogeu té una estructura individual, no hi ha temples envoltant.
L’estructura del temple egipci és l’avinguda dromos, avinguda processional, que condueix al temple, té una gran envergadura i està rodejada de grans esfinxs. Al finalitzar l’avinguda, hi havia dos grans obeliscos i portes que fan al·lusió a l’Alt i Baix Egipte.
Una vegada traspassats els pilons arribem a la sala hípetre, després la sala hipòstila però no hi havia tanta llum com a la sala hípetre. Després de la sala hipòstila estava el santuari on hi havia l’estàtua del déu dedicat al temple. El poble només podia arribar fins als pilons, i a partir de la sala hipòstila només podien entrar els sacerdots i el faraó. La sala hípetre entra la llum per la teulada. L’Antic Egipte feia una arquitectura monumental i colossal.
Un speos és un temple excavat a la roca, aprofitant el penya-segat per contribuir la façana com el temple d’Abu Simbel avui dia traslladat pedra a pedra per salvar-lo de les crescudes del riu Nil,, i les figures colossals representen el faraó Ramsès II i els déus Ra, Phat i Amon. El temple de Ramsès II d’Abu Simbel pertany al Imperi Nou, durant la XIX dinastia (coneguda com la dinastia de les ramèssides, pel nom freqüent de Ramsès entre els faraons de la corresponent dinastia). Ramsès I va obtenir victòries militars i amb Ramsès II, va continuar però aquest va voler aprofitar amb les victòries, presentant el faraó a una estàtua monumental, per tal potenciar la figura del monarca a través de l’art.
La estatuària del Imperi Nou representa els mateixos cànons, potencien les figures del faraó en honor seu.
L’escultura egípcia té present les inscripcions jeroglífiques que al·ludeixen el perquè de la construcció del temple i a qui elogiaven.
Retornant al Imperi Antic, hi ha la famosa triada de Micerí, el que té important l’Imperi Antic es la idealització de la representació del faraó, no respon a la realitat, es tracta de que sempre serà representat jove. Es fa un intent de donar un sentit de moviment amb un peu davant, donant així major notorietat al faraó. Qui acompanya al faraó Micerí és la deessa Hathor i una deessa menor. El grup escultòric de Micerí no és exempt, estan recolzats per una paret. El faraó se’l representa de forma estàtica, i d’una proporció bastant colossal, presenta una simetria forta, hieratisme com per exemple Khefren (la seva estàtua era la substitució del cos a la tomba del faraó). A l’Imperi Antic no solament es feien escultures del monarca, sinó també d’altres com per exemple Uher-el-Beled, que era un alcalde de poble i estava a la part mitjana de la estructura jeràrquica social, no esta idealitzat però dóna un pas endavant com un sentit de moviment. L’escriba assentat presenta també el hieratisme i la simetria. Sobre la quarta o quinta dinastia el faró el dóna fet a la immortalitat i els escriba comencen a encarregar escultures perquè fossin recordats.
Els egipcis tenien per costum rasurar-se els cabells i portar perruques. La majoria d’obres no estan atribuïdes a ningú, els artistes no comptaven i per això la majoria ha quedat a l’anonimat.
A l’Imperi Mitjà l’escultura dona importància a la vestimenta de les escultures, vestimentes tenyides al cos i perruques. Un exemple seria l’escultura de la reina Nofret, de la XII Dinastia. Les reines consorts varen adquirir protagonisme i ja no són representades al costat del faraó. Una altra novetat del Imperi Mitjà son les estàtues quadrades com el de Hotep. Els arquitectes varen decantar per aquestes escultures perquè eren més econòmiques i mòbils.
A l’Imperi Nou es dóna un canvi a l’escultura. Amenofis III era parent de la reina Hatxepsut, (aquests dos pertanyien a la XVIII Dinastia), el regnat de la faraona Hatxepsut és caracteritzava pel seu govern a mà de ferro sense envejar a un faraó mascle. Al no veure implicat en conflictes bèl·liques tant Hatxepsut com Amenofis III varen fer grans encàrrecs d’obres d’art. Es comença a abandonar l’idealisme i es veu un naturalisme més accentuat, més acord a la realitat. Es dona escultures colossals. La constatació plàstica es veu fidelment representada al poc agraciat rostre del faraó Amenofis IV.
Amenofis IV va provocar una crisis religiosa, deixant el politeisme i promulgant el culte a un sol déu, Aton, divinitat del cercle solar, i va traslladat la capitalitat del regne al nord, al Baix Egipte, fugint dels poderosos sacerdots de Tebes. Ara es tracta de representar com era el faraó fidelment. Amenofis IV fou espòs de la reina Nefertiti i el seu fill es Tutankamon.
Retornant de nou a l’Imperi Antic, Narmer, qui va unificar l’Alt i Baix Egipte, va fusionar les corones en una sola. La corona de l’Alt Egipte és vermella i la de Baix Egipte és blanca. Les corones hi surten des dels principals relleus. El relleu i la pintura decoren als espais fúnebres, i estan treballats de manera complexa. Al relleu hi destaca sobretot la frontalitat. Les espatlles estan de manera front però el cos està girat i l’ull mira a l’espectador. El faraó es representa a una escala major. En pintura es veu més millor la idea de la frontalitat. La pintura principalment només decorava als temples i murs, i té un desenvolupament tal que adquireix pròpia importància. Representaven al cas funerari elements amb el difunt. Primer dibuixaven en tauletes de pedra i després passava un croquis a la paret i a continuació els pintava. Tenia una policromia molt rica i tenia una gran varietat de temes. Pintaven serfs per que els serveixin a la vida d’ultratomba, endavant hi ha també escenes de caça i guerra i altres més quotidianes.
Els egipcis donaven més importància a la part dreta del cos perquè creien que era la millor, per això realça a la pintura. Les formes pictòriques van també evolucionant, surten del encotillament de la llei de frontalitat. En el que respecta la orfebreria té un gran simbolisme, arriben gran importància els amulets. Quan l’amulet d’un escarabat era introduït al lloc del cor volia dir la veritat al judici al Més Enllà.
Pels egipcis, la orfebreria és una part important del seu art. La orfebreria estava molt dirigida a les classes inferiors. Els tallers d’orfebreria estaven baix el mandat del faraó, aquests tallers produïen orfebreries de gran valor.
“El príncep Rahotep i la seva esposa Nofret" és una escultura que correspon a l’Antic Imperi, en terminis d’orfebreria, es una escultura policromada, i l’ull està perfectament perfilat. Com s’ha dit abans, l’orfebreria va ser un art tant utilitzat que és transforma en amulet, com l’aixovar funerari de Tutankamon, qui fou un dels faraons que és va preocupar per tenir una vida digna, malgrat que va morir als 19 anys. L’aixovar funerari estava elaborat per grans tallers. Al revers de la màscara de Tutankamon hi havia un fragment del Llibre dels Morts, que eren unes normes que explicaven com afrontar al judici d’Osiris. Tutankamon va ser enterrat amb tres màscares.
PRIMITIVISME SEGLE XX I ART CONTEMPORANI A principis del segle XX l’art africà i oceànic no eren reconeguts com tal. La disciplina de la historia de l’art no reconeixia com art les peces artístiques dels pobles “salvatges”.
La majoria de peces que estan a gabinets passen als museus. Els artistes avantguardistes es fixen en aquestes màscares i fetitxes que abans estaven a gabinets d’arts i curiositats.
El ple coneixement de l’art primitiu arriba amb les avantguardes, corrents artístiques que sorgeixen a principis dels segle XX que es coneixen amb el apel·latiu dels “-ismes”.
El fauvisme va estar molt concentrat a França, el futurisme a Itàlia i l’expressionisme a Alemanya. Tots aquests moviments no són excloents, són contemporanis uns a altres. Hi ha un origen de desinterès de la societat al expressionisme, degut que es una corrent artística que denuncia mitjançant la pintura.
Al fauvisme no trobem una ruptura a nivell formal, només trobem el canvi de color a sentiments del artista.
Als artistes però, només els interessaven les formes de l’art primitiu, que no és el mateix que art prehistòric, i no el seu significat en aquelles cultures d’on l’havien extret.
“Doble retrat de S. i L.” (1925), de Karl Schmidt-Rottluff, mostra una inspiració a les màscares africanes que l’artista va veure al museu etnogràfic de Dresden. El quadre representa un rostre esquematitzat, representant en múltiples colors. Emil Nolde, per exemple, va incorporar les influències de les experiències al Pacífic Sud al quadre “Naturalesa morta amb ballarines”, on representa ballarines amb els pits nusos i imitant un ball de tribu primitiva. Fins els moviments rupturistes de les avantguardes es feia un art plaent per la vista, bell, per decorar.
Amb la influència primitivista es va fer un art amb pocs mitjans, material on la idea del quadre arribés fàcilment.
L’art indi, maià, oceànic fou anomenat primitiu doncs eren societats que no coneixien l’escriptura. Paul Gauguin fou un pintor postimpressionista, que va deixar París i se’n va anar a Tahití. Allà va fer pintures que per ell representava la societat com “Ta Matete” (1892), que traduït voldria dir “Avui no anirem al mercat”, que es referia que les prostitutes representades al quadre avui no treballaran. Té una forma curiosa de representar les mans com si estiguessin ballant per reivindicar la importància del ball a aquestes cultures molts reprimides pels evangelitzadors. Paul Gauguin no va ser comprès quan va tornar a París perquè no entenien l’art primitiu. Pau Klee representa a la seva obra artística el que va veure a Nova Guinea i Arizona.
Alberto Giacometti representa a l’escultura també el primitivisme. El gran pintor Pablo Picasso reflexa expressions africanes al rostre de “Les senyoretes del carrer Avinyó” (1907), quadre que inaugura el cubisme.
Un altre exemple, Max Ernst, que va participar del cubisme i va ser el creador del dadaisme. Ell associava elements demoníacs i absurds amb altres eròtics i fabulosos. No interessa ja l’antic sinó la recerca de la bellesa, un nou esquema.
A Henri Matisse se-l ’hi incorpora el fauvisme i s’inspira al nord d’Àfrica, integrant arabescos i faccions de les màscares de Gabón, un art molt simplista però que reflecteix moltes expressions. Jackson Pollock agafava bots de pintura i anava tirant signes, pinzellades arbitràries, el “dripping”, no es una cosa pensada, ell el deia el “actionpainting”. Pollock va estar vivint amb els aborígens del seu país i el traspassà a la seva manera de pintar.
TEMA 6: URBANISME Ciutats-estats gregues Les polis gregues, ciutats-estats, buscaven la independència absoluta del seu territori, considerant estrangers inclòs als veïns de les altres polis. Tot i això, totes elles sabien que compartien entre totes elles algunes característiques culturals i de pensament. Totes sabien que pertanyien a una civilització comuna.
Característiques principals i comunes de les polis 1. Totes tenen una extensió territorial reduïda: hi havia un centre urbà on trobem el centre administratiu, comercial i religiós. També hi ha una zona rural per els pastors i l’agricultura (Atenes i Esparta tenien una zona territorial més extensa però).
2. Independència política: cada polis lliure, mai sotmesa per cap poder superior.
3. Independència econòmica: cada polis havia de produir el suficient per a la seva població.
4. Estructura social: ciutadans i esclaus.
5. Gran esperit cívic: respecte per la llei i participació ciutadana en els actes de la comunitat.
6. Llegenda fundacional i festes/tradicions pròpies.
Estructura de les polis Totes comparteixen: 1. Acròpolis o ciutat alta: fortalesa o ciutadella fortificada que es construïa en una elevació de terreny, lloc on es resguardava la gent de la ciutat baixa en cas de conflicte bèl·lic.
És on es construïen els edificis polítics, religiosos i administratius a excepció d’Atenes, que només tenia el Partenó.
2. Àgora o plaça pública: centre neuràlgic, punt de trobada i articula l’urbanisme grec, es concentren les activitats econòmiques, culturals i públiques. Habitualment es situaven a prop dels ports. L’Àgora d’Atenes estava a l’entrada de l’acròpolis.
3. Muralla defensiva: envoltava la majoria o la totalitat dels barris per defensar la població, encara que Esparta no en va necessitar mai. Generalment en un conflicte bèl·lic, el guanyador sol·licitava llençar les muralles i no les deixava reconstruir.
Ciutat de Milet Va ser la primera de les polis que va reunir les característiques bàsiques.
Creixement orgànic, desprès de ser saquejada pels perses al 494 a.C.
Hipòdam de Milet planteja la retícula urbanística. Que organitzava l’espai (al 450 a.C aquest mateix va dissenyar El Pireu, port d’Atenes). Reconegut per Aristòtil com a pare del urbanisme.
Hi havia una preocupació per la construcció d’un espai al servei del ciutadà i per la relació d’aquests edificis amb l’espai exterior que els rodeja.
La planta de la ciutat de Milet, feta per Hipòdam de Milet l’any 475 a.C.: - Planta reticular: la ciutat presenta un traçat de carrers (simètrics, lògics i racionals) en forma reticular (els carrers es tallen en angle recte).
Política, urbanisme i geometria en una societat igualitària i sense diferències.
La planta reticular ha avançat en el temps fins a èpoques molt actuals. Els carrers en angle recte són els que presenten una organització més útil en una ciutat. Quan Hipòdam dissenyà El Pireu ho va fer igual que la ciutat de Milet.
Atenes, creixement orgànic - Desprès de les guerres mèdiques (448 a.C.) es reconstrueix segons el mateix esquema reticular.
Al marge de l’àgora i de l’acròpolis, podem destacar els teatres atenencs i els gimnasos de la ciutat.
El que es pretenia amb aquesta planta reticular era articular tota la ciutat amb aquest centre neuràlgic.
El Partenó A destacar l’acròpolis atenenca: El Partenó, que actualment no es com era de mides i de funció que tenia en el passat. Actualment està massa deteriorat (igual que molts edificis de la pròpia acròpolis) a causa de varis saquejos i reutilitzacions, la última el engany de Lord Elgyn.
El Partenó buscava bellesa i harmonia. No només amb el Partenó, sinó als seus voltants.
Els arquitectes grecs buscaven la perfecció, sobretot la “exterior”. El Partenó buscava una unificació d’arquitectura i escultura.
Els arquitectes grecs utilitzaven la correcció òptica per mirar de buscar la proporció i les línies rectes per el espectador de la llunyania. N’hi havia 3: abandonament a la frontissa i a l’última escala perquè en distància es vegi recta; totes les columnes, el tambor central està més bombat que la resta, donant una idea de verticalitat absoluta; els espai intercolumnis són més amplis entre les columnes externes que les centrals.
Totes són correccions per fer veure la perfecció exacte del Partenó.
Els temes del Partenó són la Guerra de Troia, el naixement d’Atenes, la gigantomàquia, centaunamàquia, amazonomàquia...
El Partenó neix i commemora la victòria contra els perses, dedicat a Atenea.
Cídas i els seus artesans van dissenyar el programa iconogràfic de tot l’edifici.
Erecteòn Temple de l’acròpolis: columnes en forma de dona per sustentar el sastre. La importància és que el temple no està assentat a una part plana i té diferents nivells.
Propileus Pilars d’entrada a l’antiga acròpolis. Està summament degradat i mutilat.
Teatre grec (ja no ens trobem a l’acròpolis) A la graderia trobem el públic, a la orquestra el cor i a l’escenari l’escena i els actors.
El particular que té aquests tipus de teatres és que els grecs necessitaven un suport natural, una muntanya, per construir la graderia. El més ben conservar és el teatre de Epidauro, on podien cabre-hi 15.000 persones i tenia una magnífica acústica.
Urbanisme Romà S’ha d’entendre els períodes d’influència i d’expansió romana. L’imperi romà va arribar a ocupar tota la Europa del sud i part de les illes britàniques. També hem de dividir l’estudi en els períodes polítics: monarquia, República i Imperi.
En la monarquia trobem, en els tres últims reis, etruscs. La seva particularitat es que van instaurar-se en la zona de la Toscana, que van acabar sent absorbits per Roma. La part d’expansió més important va ser durant l’època de la República, que en el temps, varen dividir el territori en províncies.
La romanització: les províncies Intent d’aconseguir els teus costums, la llengua i numeració, la moneda, la religió i l’art en el territori conquistat. Les principals aportacions va ser la ciutadania i l’explotació agrícola.
Urbanisme A nivell urbanístic, els romans construïen ciutats per dominar el territori i, sobretot la construcció d’una xarxa de carreteres que permetien moure’t per el territori amb certa coherència.
Totes les ciutats romanes tenien el mateix esquema constructiu: agafen la planta reticular i l’apliquen, tenint en compte la figura de l”augur”, que decidirà la mida de la nova ciutat i, sobretot, l’aparició dels dos grans carrers: “cardus” i “decomanus”. Això ho trobem a tot arreu, però si hi ha hagut ampliacions o el terreny no és propici, no sempre es pot visualitzar de la mateixa forma. En un campament romà també es conserva el esquema urbanístic de les ciutats. Exemple: ciutats angleses acabats amb “chester” naixen de les ciutats antigues de l’imperi romà fent campaments.
Entre el “cardus” i el “decomanus”, o al costat, s’hi troba la gran plaça central de la ciutat, el fòrum.
A les ciutats romanes també destaquen totes les construccions públiques de la ciutat i sobretot les muralles.
El fòrum estava rodejat de botigues i edificis públics. És la substitució de l’àgora grega.
Al fòrum es realitzen les activitats més importants de la ciutat en aquell moment. Era un espai rectangular o quadrangular i podia estar porticat.
Dins del fòrum podíem trobar edificis importants, com ara el temple, ben al centre. També podem trobar l’edifici del mercat, a vegades les termes i/o puntualment els arxius de la ciutat. També trobem dins del fòrum la basílica romana, que tenia una funció jurídica.
Un fòrum important podria ser el de Pompeia, ja que, encara que fos de 2a categoria, al estar molt ben conservat és important.
El més important de tots els fòrums però, podria ser el de Trajano (mercat inclòs), que es troba a Roma. Aquest es construeix per rememorar victòries bèl·liques. Tambñe trobem la columna trajana. I el senat.
Arquitectures lúdiques Teatres, amfiteatres, arcs, termes...
A l’imperi, sobretot, l’interessava tenir la població contenta i entretinguda per el benestar de l’imperi: per això construïen moltes obres lúdiques.
- - - - Teatre: generalment es trobava a l’exterior per la seva capacitat. La diferència entre un teatre grec i un romà és la estructura de bovada de canó, suportat per columnes. No necessiten una muntanya per fer un teatre.
Es formava per la “cavea”: com si fos la graderia, i, segons la seva mida, podria haver-hi més de una o dues. La “orchestra” es situava sota unes altres graderies destinades a les autoritats.
La representació està dividida en 2: la “prescenio” i l’”escena”. Per ells l’escena es feia amb la construcció d’un edifici.
Amfiteatre: Generalment era una planta el·líptica. Era el lloc on hi havia lluites de “naumàquies”. El Colisseu és un amfiteatre flavià, diferents als altres amfiteatres. El Colisseu es forma d’”Ienenes”, que increïblement es sustentava gràcies al sistema de contrapessos. Desprès es divideix en diferents pisos anomenats “ordre”.
Circs: La espina divideix en dos el circ, que generalment donava a la forma el·líptica del circ i podia estar decorat amb escultures i/o obeliscs (Piazza Navona era un circ i la escultura es visible): Termes: era un lloc d’oci on va ser un edifici molt popular. Hi va haver una gran evolució en les termes en diferents períodes dels emperadors. L’exponent màxim és el de Diodiciano. El recorregut era anavar movente per diferents aigües, de fresa, a tíbia i a calenta (Termes de Caracalla). Hi cabien a la vegada unes 1500 persones.
Hi havia 3 tipus de vivendes: - Domus o casa unifamiliar, que era de propietat familiar de classe alta.
Insula o casa de pisos. Multifamiliar, propietat de lloguer.
Vil·la. Les urbanes eren d’estiueig i les rústiques de camp per a treballar.
L’”impluvium” era una part oberta de la domus per recollir l’aigua de la pluja.
Exemple de vil·la important la de l’Adriano.
- - Basílica: Edifici polivalent. Podia ser un lloc de mercat, llotja, culte i sobretot funcions de palau de justícia. En la basílica més avançada trobem 3 naus, on la primera era més ample que la resta i a l’extrem d’una trobem un pòdium de magistrats. En el fòrum de Roma hi ha bastantes basíliques.
Ports, magatzems i mercats: Ports importants: Ostia, Portus, dins de la ciutat en el Tiber. Mercats importants i individualitzats: hortalisses, ramat boví, ramat porcí, vins, peix...
Arquitectures de culte S’ha de tenir en compte que de models religiosos tenien dos: un etrusc i una evolució del hel·lenístic grec.
Una diferència important amb els temple grecs és que el temple romà està alçat amb un pòdium i té una planta rectangular. També van construir temples amb estil grec de planta rodona.
El Panteó, inspirat en l’antic Tholos grec, va ser restaurat l’any 80 dC, inicialment construït per Agripa l’any 27 aC, va ser restaurat per Domicià i reconstruït per Adriano.
Era consagrat a divinitats celestes.
Estructures funeràries Mausuleu d’Adriano (Castell de Saint ANGHELLO), Piramide de Cesti...
Monuments commemoratius - - Arcs de triomf per commemorar victòries i per fer que l’exèrcit guanyador passés per sota l’arc. Hi ha hagut diferents evolucions, des de senzills massissos d’una volta (Tito) a més d’una volta i amb molta ostentació com el de Constantí.
Columnes amb relleus i figures al superior: escultures que no només dóna informació de la victòria (Trajano) sinó de la pròpia escultura en si.
Altars com el de August (13-9 a.C). També ens interessa la seva escultura en relleu.
Principals infraestructures - Carreteres i ponts per transportar tropes, comerç i administració ràpidament i coherentment.
Aqüeductes: transport d’aigua per l’ús públic de la ciutat, el cas més excepcional el de Segovia.
Muralles: elements defensiu que definien la ciutat.
Clavegueres: canalització de les aigües, aqüeductes i clavegueres per l’aigua bruta.
La Ciutat Islàmica El món islàmic com el romà té una gran extensió geogràfica. L’Edat Medieval fou l’època d’esplendor de les arts àrabs. Des del punt urbanístic absorbeixen els modes constructius britànics, assiris i cristians. Al món islàmic té molt però l’Islam, la religió es l’eix vertebrador de la cultura, formes de vida, política, etcètera, i té una implantació urbanística molt forta. L’Islam a diferència del cristianisme, té una vinculació directa amb Alà, té un punt igualitària, tots són iguals davant de Déu.
Les ciutats islàmiques responen a la conjunció de factors climàtics i religiosos.
Sol es té en compte la bondat i la dignitat de les persones. Tot home té dignitat pròpia. A les ciutats no es poden fer ostentació de riquesa. Per això predomina la salvaguarda de la intimitat on podia enriquir la casa interiorment. Les ciutats islàmiques aprofiten substrats i materials d’altres ciutats anteriors. Al aprofitar elements d’altres formacions, es veurà un material pobre, eren nòmades i no tenien prevencions en aprofitar els altres materials.
Mantenien el teixit urbanístic però construïen la seva ciutat. Hi havia un gust molt important per la decoració interior.
La casa crea la ciutat: El dret a residència es considerat com un premi de Alà. Aquestes residències les construïen on volien i per això les cases figuraven els carrers. Segons l’home musulmà la vida es vivia a les cases, per això no se-l hi dóna importància als carrers, que són molt estretes. Són ciutats fortificades, hi havia portes dobles d’entrada a les muralles. La residència es doncs on es va portar a terme l’activitat familiar. La residència islàmica com la domus romana tenia un pati inferior a partir del qual es desenvolupa el conjunt de la casa. Les cases es podien pintar en blanc per rebutjar el calor.
L’adarve (carrer sense sortida i amb portes que es tancaven a la nit) era molt auster en decoració a l’exterior. Exteriorment la pobre decoració que hi havia les coronella.
Granada, Còrdova i Toledo tenen una gran herència del món islàmic.
Respecte al mercat, a la ciutat islàmica hi havia el zoco que acollia molts carrers que donaven parades comercials (mercats tradicionals) a l'aire lliure. Es denominava alcaicería al lloc de les ciutats d’al-Àndalus, on s'autoritzava a comerciar productes de luxe mentrestant que al zoco venen tot tipus de productes.
Els palaus varen ser grans residències magnificades interiorment de manera exuberant, el més destacat és l’Alhambra de Granada, que té moltes dependències enjardinades. Dins dels palaus islàmics hi ha sempre espais oberts. Els palaus si que tenen una planimetria planificada.
La mesquita forma part importantíssima de la ciutat. La necessitat de construir una mesquita va ser originada arran de la necessitat d’un lloc de reunió als divendres, realment només es necessita una catifa i apuntar a la Meca. El terme “mesquita” en àrab traduït voldria dir “El lloc on un es postra davant Déu”. A la mesquita es resa col·lectivament.
L’estructura de la planta de la mesquita es la de la casa de Mahoma, a Medina quan va fugir de la Meca.
No hi havia distinció social a la sala d’oracions. Mai varen eliminar els espais oberts.
Tenien un minaret des d’on és cridava per l’hora de l’oració. La medina és la part més antiga de la ciutat islàmica. Els “hammen” (o banys àrabs) eren molt importants, tant com la residència.
Preservava un lloc de retrobada i reunió però no d’oci com el món romà. Era obligatori banyar-se perquè significava netejar el cos de les impureses per anar després a resar lliures de la impuresa i és el pas previ a l’oració.
Urbanisme del renaixement Renaixement artístic: segles XV-XVI a Itàlia, Florència i Roma l’estenen a Europa.
Dos etapes: Quattroccento i Cicueccentto.
El moviment cultural que l’acompanya és l’humanisme.
No s’entén l’art renaixentista sense tenir en compte les ciutats-estats italianes, que la segmentació feudal es va substituint pel mercantilisme, que va fer aparèixer la classe burgesa que va començar a fer mecenes a diferents artistes.
L’urbanisme tingut en compte primerament per fer gran la planta hipodàmica i la creació d’un cardus i un decomanus, però els interessava a nivell teòric i no tant a la pràctica (a Europa es va estendre la Pesta, fent que l’urbanisme del renaixement no tingués necessitat d’ampliar la ciutat. Només volia recuperar l’antiguitat clàssica. Té molta importància a l’arquitectura.).
La particularitat es que no es construeixen ciutats noves ja que no hi ha necessitat al haverhi una baixa demografia. Realment l’urbanisme del renaixement sobretot fa remodelacions i es plasmen a nivell teòric les noves ciutats.
Es retorna a la planta hipodàmica fet per Vitruvi a casa de ser l’únic tractat de l’antiguitat que ha arribat a les nostres mans a nivell urbanístic. Tot i això no es va arribar mai a plasmar a cap ciutat.
Vitruvi s’utilitza com a referent, que va fer un tractat de planificació radiocèntric encerclada per una muralla octogonal. Els artistes del renaixement l’emplenen al ser un dels únics textos que es preservaren a l’antiguitat. Era una ciutat ideal apareguda en l’urbanisme, encabida en una forma geomètrica.
Diferents tractadistes recullen l’obra de Vitruvi, com el cas d’Alberti i/o Filareto.
Aquest últim va dissenyar una ciutat a nivell teòric per a la família Sforza com a reis de la ciutat.
En els diferents tractats d’arquitectura s’explica les mides que han de tenir els diferents edificis, la seva disposició, etc.
Alberti és un altre referent, que solucionava el seu model, que era el problema higiènic.
Ell va promoure la creació de fonts i punts d’aigua públics arreu del municipi.
De Re Adificatoria • La importància d’Alberti és que és el primer en recollir les influències de Vitruvi i servirà d’influència per altres autors. Aparició d’ un urbanisme conscient, tot i que es tracta mes be d’ una filosofia arquitectònica que no idees de disseny urbà (firmitas, utilitas i venustas) • No va incloure ni plans de ciutats ideals ni exemples d’ urbanisme, tot i que va tractar intensament el planejament de ciutat desenvolupat per posteriors teòrics: idea de planta centralitzada amb carrers radials • Caracteritzava la ciutat monumentalment • Hi ha edificis públics i vivendes pels ciutadans principals, per a la classe mitjana i pel poble baix.
• Descriu les arquitectures mortes (amfiteatres, circs, termes) • Urbanització mixta: vivendes i comerços.
• Grans ciutats: carrers rectes i amplis. Ciutats petites: carrers com rius. Jerarquia de carrers: carrers principals amples i rectes, carreres secundaris en forma de corbes.
• Varies places • Edificis baixos que generen pudor a les afores de la ciutat.
• Indica l’amplada i la rectitud que havien de tenir els carrers • Concepte de ciutat harmònica: tots els edificis d’un conjunt urbà tenen dimensions semblants i estan dissenyats per la mateixa persona • La façana i tot el conjunt de l’edifici ha d’estar perfectament il·luminat. Capacitat de rebre sol i llum, a és d’aire pur.
• Reflexió: s’experimenta una gran satisfacció habitant en una zona apartada pròxima a la ciutat on l’home gaudeix de llibertat per fer tot allò que desitja. Nucli o germen dels barris residencials a les afores de les ciutats.
Característiques de l’urbanisme del renaixement – Regularitat: les ciutats evoquen formes que recorden la circumferència (estrella, octògon o circumferència) i els seus carrers son ortogonals o tendeixen al radiocentre. Regularitat en l’ alçada dels edificis.
– Preocupació defensiva: apareixen noves armes d’ artilleria, les muralles han de ser mes consistents per resistir els atacs – Esteticisme: bellesa com element constructiu. Desenvolupament d’ una important arquitectura paisatgística que intentarà combinar i integrar construccions i natura – Higiene: les ciutats que es projectin han de millorar la salubritat urbana – Ordre: leproseries i edificis amb olors nocius, situats a la zona per on surt l’ aire de la ciutat. La ciutat es construeix en octògon per refugiar-se dels vuits vents dominats. Cada barri es dedica a una activitat.
– Carrers: alineacions rectes, ortogonals. No son llocs de trànsit, sinó llocs des d’ on contemplar els edificis. L’ espai urbà es pensa com escenografia per la contemplació dels edificis que es construeixen, respectant la perspectiva i gaudint de l’ estètica.
– Places: per a reunió i contemplació dels edificis. Recorda la funció de l’ antic foro o àgora La perspectiva No només existeix en pintura. La perspectiva és un càlcul matemàtic que permet representar un objecte en 3D.
També apareix en arquitectura, com exemple Brunelleschi a l’Esglèsia de Sant Llorenç (nau central molt més ample que les laterals i més arcs de mig punt) o a les construccions romanes.
La perspectiva en arquitectura actua de forma visual donant una idea comprensible de l’espai i de les dimensions d’un objecte o lloc.
Un exemple clar de visualització de la perspectiva la trobem a la Piazza del Popolo en les vies que la porten a ella, que dóna una sensació de vista de gran part del carrer i amb ells la ciutat, un altre són les vies d’origen romà i medieval reformades pels papes, que amplien la ciutat de Roma i permeten veure gran part de la seva extensió.
Objectius de Miquel Àngel: Piazza del Campidoglio - Millorar i amplificar el Palazzo del Senatorio Arreglar la plaça, treure les vivendes, arreglar i restaurar els palaus.
Construir una nova escalinata d’accés.
Estàtua de Marc Aureli com a eix central i referent de la plaça.
En aquesta etapa del Renaixement urbanístic, acaba amb les grans obres de Sixte V. A Roma hi havia 7 basíliques de peregrinació importants. El Papa va tenir la col·laboració de Fontana per idear unes noves fonts a Roma, que van permetre repoblar barris que havien quedat desenes d’anys abans despoblats. També va traçar una sèrie de carrers que la idea havia de ser que poguessin recórrer les 7 basíliques a peu de forma directa. Va crear una ciutat harmònicament estètica. Es van fer 7 grans vies en que un peregrí podia moure’s per les basíliques en un dia, o almenys era la idea. Aquestes vies integraven dins la ciutat els barris més exclosos i de la perifèria.
Altres ciutats ideals i Utopies • Cataneo:Quattro Primi Libri di Architettura [1554] • G. Maggi:Tractat d’Arquitectura [1564] • Vasari el Jove: Tractat d’Arquitectura [1598] • Vincenzo Scamozzi:Idea della Architettura Universale[1605] • Anònim : Palmanova Totes elles menys Palmanova varen ser fetes a nivell teòric.
Palmanova va ser construïda per un possible avanç de l’imperi otomà o per l’avanç dels austríacs en busca de nous territoris.
La ciutat resulta ser una estralla de 9 punts, totes sent torres de defensa. Hi trobem una plaça central on només hi anaven a parar 6 carrers, que 3 portaven directament a la sortida de la ciutat. Altres 3 carrers et porten a baluards defensius i altres 3, que no tocaven la plaça, es trenquen en el primer anell de defensa de la ciutat (que la conformaven 3).
Hi ha molts models de ciutats utòpiques o ideals (Manolo, Bacon...), resoltes això si amb totes les formacions mètriques i tècniques.
Campanella, per exemple, creà un esquema de ciutat de forma volumètrica en forma de torre ascendent, fent una ciutat com a teatre de la memòria històrica i cultural en si mateix.
Les utopies de Leonardo Leonardo no va crear unes idees irrealitzables ja que al segle XIX va aplicar-se certament el seu model. Va idear una reconstrucció de la ciutat, reduint la població i distribuint la resta en ciutats satèl·lits. Proposava una ciutat amb 30.000 habitants, les ciutats jardí del segle XIX en proposaven 32.000.
A posterior, al segle XVI, Palladio va crear un model de ciutat tenyint-se al que construïa, barrejant mètodes clàssics amb models del renaixement, de forma arbitrària. Per exemple, el teatre Olímpic de Vicenza, que va ser el primer teatre tancat del món.
Les ciutats del príncep Ciutats fetes de forma ideal per a governants de la ciutat. Urbino (Montefeltro), Pienza (Pius II), Ferrara (d’ Este), Milà (Sforza), Florencia (Medicis), Mantua (Gonzaga).
Urbino transformà la ciutat real del seu amo a edevenir una cort de prínceps, fen-t’ho a partir de treballar amb els millors artistes al seu voltant.
De la utopia als nous projectes urbanístics. Transformacions urbanes Tant la Revolució Industrial com els burgesos varen tenir influència pel desenvolupament urbanístic de la ciutat. Va haver-hi un traspàs de població del camp fins a la ciutat, alterant l’equilibri entre camp i ciutat. Amb aquest fenomen va haver-hi també una especulació Inmobiliaria i falta d’allotjament per tal proveir el nombre d’immigrants a la ciutat. Les ciutats industrials varen dotar de suburbis on anirien a viure gent que treballarien a les indústries.
Aquest fenomen també va coincidir amb el moviment obrer, diferenciats i menyspreats pels burgesos, i demanaven una reivindicació social. A finals del segle XVIII i XIX es varen realitzar projectes que solucionarien els problemes de la ciutat: higiene, allotjament, etcètera. En aquests temps també varen crear projectes utòpics. Claude-Nicolas Ledoux, arquitecte i urbanista francès, va planificar una ciutat obrera circular, inspirant pel moviment solar. Un altre projecte utòpic també important es el falansteri de Charles Fourier, que és un tipus d'edifici destinat a acollir i organitzar comunitats fundades sobre els principis de la copropietat i la cogestió.
Al Renaixement no tenien que donar solució a problemes poblacionals però si al segle XIX. Va haver-hi un projecte que va tenir èxit, sent el del baró Haussmann, sota ordres del emperador Napoleó III. Haussmann era senador del districte del Sena. Va remodelar i reubicar edificis i carrers de París per tal embellir-la i dotar-la d’urbanisme avançat del seu temps i això va ser una inspiració per Viena com model urbanístic de referència.
Haussmann va destruir una gran quantitat de carrers per tal traçar uns carrers amplis i amples, edificis que abans estaven acorralats com la catedral de Notre Dame i la Òpera de París, i que varen passar a tenir grans espais. També va traçar grans places les quals hi haurien grans avingudes. És un urbanisme de caràcter despòtic, Haussmann pretenia que en cas d’una revolta popular, l’exèrcit pogués maniobrar amb eficàcia, i a la mateixa vegada, la ciutat tindria més nivell higiènic i lluminositat, i finalment va situar París a la avantguarda urbanística però té un origen obscur. Haussmann va fer un urbanisme especulatiu i despòtic, i va ser un model d’influència per ciutats com Brussel·les i Viena.
El Pla Cerdà La idea de ciutat segons Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876). Cada vegada més l’Ajuntament de Barcelona plantejava varis transformacions urbanes d’acord amb l’època. Hi havia el Pla de Rovira i Trias també del 1859 però finalment se’n va encarregar finalment al Pla Cerdà. La planta reticular de Cerdà es va anomenar Eixample.
Cerdà fou un de les grans personalitats de l’urbanisme. Intentava revertir el fet de poder massificar i augmentar habitants. Va construir una ciutat per gaudi i comoditat del ciutadà, això va poder fer amb els edificis en cada carrer pels cantons. El Pla Cerdà va patir transformacions a partir del pla original, fet que és diferent al pla urbanístic d’Haussmann.
Les etapes de construcció de l’Eixample (1860-90): 1a. etapa 1860-1871, durant els períodes del 1860-65 i 1865-71, 2a. etapa 1871-1885 i 3a. etapa 1885-1890.
Camillo Sitte va viatjar per tota Europa i apunta el millor que veu en cada ciutat, el que li crida l’atenció.
Fins a mitjans segle XIX, a Europa apareixen els historicismes que tracten de recuperar modes i estils constructius del passat. D’aquí apareix una vessant anomenada eclecticisme. Alguns teòrics diuen que l’eclecticisme és un edifici construït amb una analogia d’estils urbanístics, sempre a un mateix edifici.
Altres diuen que es l’exemple de Viena, la Ringstrasse és un petit passeig de circumval·lació, on es un petit radi hi ha varis edificis d’un estil diferent cada un però fets a la mateixa època. Un exemple és l’Església votiva (neogòtica), la Universitat (neorenaixentista), l’Ajuntament (neogòtica) i el Parlament (neogrec). Tot està relacionat, el Barroc pel neobarroc Burgtteattes, perquè és l’època on s’estengui més, neogrec el Parlament perquè es on va néixer la democràcia, neogòtic per l’església i l’ajuntament perquè en aquella època varen propiciar les construccions de palaus i catedrals, i així amb tot.
TEMA 7: LA DIVERSITAT DEL SEGLE XVII. L’ART BARROC L’art de les corts catòliques i l’art de les corts protestants Hi trobem, al segle XVII, un conflicte entre obra catòlica i obra protestant. Les monarquies catòliques segueixen encara les directrius provinents de Roma (trobem el context de la Contrareforma), encara que apareixen estats absolutistes que recullen més poder sobre el rei. En aquests països trobem un art de glorificació de l’Església i la monarquia.
En el cas espanyol, que es troba una dinastia en decadència, no va influir en l’art, que és el segle de més bellesa artística. Parlar d’art Barroc és parlar de la seva continuació en l’art del Rococó, que es va implantar a la dinastia dels Borbons, que va fer ampliar el gust espanyol cap a tot allò “francès”.
A nivell etimològic, el Barroc, ve de la paraula “barrueco”, que vol dir pedra de forma irregular, una irregularitat a la vegada complicada i complexa, que és el que defineix aquest tipus d’art. És un art cridat a expressar un poder determinat, un art integrador (pintura, escultura i arquitectura es movien al uníson per donar un missatge clau al espectador).
En el Barroc trobem tres comitents de l’art: la monarquia, l’església i la burgesia. La càrrega ideològica dependrà de que sigui el comitent.
La Contrareforma busca recuperar el domini de la religió catòlica en el món. La missió de l’art Barroc per sobre de l’estudi individual de cada obra, és la integració de l’art.
“Teatrum sacrum”. Es fa una integració del espectador al missatge. Difícilment es pot separar la pintura de l’arquitectura ja que està pensada, la iconografia, per fer un conjunt.
“Petxina”: no deixar ni un petit lloc per pintar, tot ple (exemple: Església del Gesú, Roma). En la escultura també s’actua igual.
No és inusual comentar la Plaça de Sant Pere al Vaticà, iniciada l’any 1657. L’urbanisme del Barroc s’influeix de l’aplicar del Renaixement (perspectiva, etc.). Aquesta, la del Barroc, però, va a mostrar clarament qui conforma el poder de cada ciutat. La seva importància també recau en el número d’arquitectures i monuments i a les seves places (es dóna a tot Europa, però es va iniciar a Itàlia). No es inusual el tema de les places ja que ens trobem en el marc de les grans processons, que es marquen en un espai delimitat.
Hi ha dos tipus d’urbanisme: l’urbanisme integrador de caràcter general, que genera un simbolisme i una funcionalitat. I un urbanisme d’integrador de caràcter puntual (places tancades que quan es construeixen modifiquen el teixit urbà i al centre hi trobem una figura o monument (Plaza Mayor de Madrid).
La Església de Gesú, de la companyia dels jesuïtes, expressa a nivell general perfectament el poder de la religió catòlic. Hi ha dos etapes constructives a l’Església, una primera amb estil renaixentistes (de forma exterior) i una segona feta a posterior (l’interior) on hi ha el missatge del catolicisme (naus laterals substituïdes per capelles).
La façana de les esglésies és molt important en l’edifici i que haurà de respondre al que rodeja al espai (de forma general). Es troben evolucions a les línies de les façanes, de forma recta renaixentista a les formes de volum de les formes curvilínies.
Ara es busca la centralització del espai (plantes centralitzades amb forma de creu grega, circular o oval). Exemple: esglésies de Bernini. Aquesta centralització es veu dominada per la vercalització de les columnes i del volum de la corba – contra corba. És molt important també la incidència de la llum i foscor.
El Barroc és un art tota la Europa però ningú l’expressa igual.
Tota l’arquitectura Barroca no és només d’esglésies. Els palaus Barrocs exhibeixen el poder de alta estirp, resolt en forma de U o de H.
On criden més la intenció és a l’interior, on la pintura i l’escultura tenen un gran protagonisme. L’exterior és relativament senzill sent com és el moviment artístic. La façana és molt important si l’edifici es situa es un ambient urbà, sent sobretot l’italià.
L’exemple de Versalles, naturalesa racionalitzada, domesticada i salvatge (referida als jardins).
Temàtiques en l’art dels països catòlics En els catòlics trobem pintura i escultura religiosa, pintura mitològica en menys mesura escultures, retrats àulics i papals, al·legories, “vanitas”. En menys importància la natura morta i processos florals.
S’ha de recrear el context històric del Concili de Trento i la Contrareforma. Va ser un Concili celebrat en diverses etapes per assentar les bases de que el protestantisme no avancés i la gent quedes subjugada dins de la religió catòlica. S’utilitza l’art i les seves temàtiques per fer-ho.
Tractats sobre imatges religiosos: “Arte de la pintura” de Francisco Pacheco (1649), apèndix titulat “Adiciones y algunas imágenes” adreçats als pintors. Explica com pintar els sants més importants i els episodis de la vida de Crist.
S’intenta donar una expressió de dolor, de “pietat” als episodis de Crist, d’una forma trista i tràgica.
Es fan moltes escultures amb pintures policromades, s’incita la devoció als fidels exuberantment.
L’art com a instrument per adoptar devoció al seu públic. En el camp de la mitologia es tracten els temes de l’antiguitat clàssica, per exemple Bernini, que els busquen encaixar en contextos catòlics.
Velázquez, pintor sevillà, ràpidament destacà en l’àmbit de pintura, freqüentant el taller de Pacheco. Els seus quadres, àulics sobretot, es venien molt. El compte Duc d’oliveres, quan començà a servir el rei, s’emportà al nostre autor davant del rei per el seu pintor, de Felip IV.
Velázquez , al arribar allà, s’adonà que li faltava molt per aprendre. Va coincidir amb Rubens, on gràcies als seus consells, Velázquez va marxar a Itàlia a aprendre. Allà visita moltíssimes ciutats (llargues estàncies a Roma): Al tornar a Madrid ja comença a fer els seus quadres àulics. Més tard torna a Itàlia a comprar elements decoratius de palau i quan tornà pinta “Les Menines”. L’art en aquell moment, de l’artista, es reconeguda intel·lectualment. Això és important perquè en aquest quadre és el primer cop en que l’artista es presenta indirectament al seu quadre al mateix nivell, o inclòs superior, que els reis del moment. Un altre quadre que expressa molt bé les expressions i la forma de ser d’una persona és el quadre del Papa Inocenci X.
Les “vanitas” es fan seguint una iconografia, en general, pensat per conduir el fidel a la bona vida (Exemple: “In idu oculi” de Juan Valdés Leal, on veiem un esquelet apagant una flama d’un candelabre). El pintor inclou elements de poder, objectes, al quadre per referir-se que tot el món es morirà, una al·legoria a la mort.
Temàtiques en l’art dels països protestants S’ha de tenir en compte el context: estats de religió protestant, societats basades en el comerç, destinataris de l’obre de l’art és la burgesia i la prevalença de la pintura de gènere (retrats, paisatges, escenes d’interior...).
Els principis de la doctrina protestant són: la negació de l’autoritat del Papa de Roma, la salvació de l’ànima depèn de cadascú, la negació del valor d’alguns sagraments i la negació del paper intercessor dels sants i de la Mare de Déu (les seves imatges i relíquies no s’adoren).
Les temàtiques principals són: el retrat burgès (tant individual com de grup), els paisatges, la marina, les vistes de ciutats, les escenes populars, els interiors burgesos, les natures mortes, els rams i conjunts de flors i l’absència de pintura religiosa i mitològica.
Rembrandt, junt amb Rubens, va ser un dels referents de pintura, va fer molts autoretrats.
Frans Halas, “Banquet dels oficials de la milícia cívica”, 1627. Aquesta milícia salvaguardava l’ordre en les ciutats on es trobaven. Finalment van obtenir independència política i econòmica de les ciutats que representaven.
En aquest quadre, tots els autors varen pagar per ser representats en el quadre i, tots ells, estan representats de forma verídica i tots per igual, amb el mateix prestigi, ja que tots varen pagar el mateix.
Els paisatges, per exemple, de Hobbema, es realitzen amb línies de calma i amb tons lluminosos, jugant amb el clarobscur en situacions inestables (Van Goyen, “Vista de Dordrecht”) Vermeer, “La Carta”, 1659, representa interessos burgesos amb representacions normalment femenines. Els quadres incitaven a la gent a fer el bé (en aquesta la dona està a punt de cometre adulteri).
També, en Van Steen, “Festa a la taverna”, 1670, s’expressa i representa la diversió de la gent normal i corrent: caràcter popular.
En últim cas es veu les temàtiques de bodegons, especialment el cas de William Claesz Heda, “Bodegó” (L’esmorzar).
...