Apunts Actors: temes 1, 2 i part del 3 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Actors i Institucions Polítiques
Año del apunte 2014
Páginas 29
Fecha de subida 11/03/2015
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1. DEFINICIÓ DE L’OBJECTE D’ESTUDI: LA DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA I ELS PROCESSOS DE DEMOCRATITZACIÓ 1.1. DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA: DEFINICIÓ I IDENTIFICACIÓ En aquest primer tema, ens interessa definir l’objecte d’estudi del curs: la democràcia. Hi ha moltes definicions de democràcia, cadascuna de les quals posa èmfasi en algun tret o característica particular d’aquesta.
1. ​ Democràcia representativa​ : l’aspecte principal és la selecció dels governants mitjançant decisió popular en un procés de competència oberta entre una pluralitat de competidors (els partits o candidats). → selecció basada en eleccions periòdiques i competitives (alguns teòrics: Schumpeter, Dahl, Linz).
2. ​ Democràcia social​ : prioritza la intervenció popular en les decisions socioeconòmiques – i no només polítiques, amb l’objectiu de promoure el ple desenvolupament de les capacitats individuals i garantir la progressiva igualtat de condicions entre la ciutadania, els drets socials (alguns teòrics: Macpherson, idea de propietat comú, crític democràcia lliberal).
3. ​ Democràcia participativa​ : l’aspecte principal és la capacitat dels ciutadans per influir directament sobre el contingut de les decisions polítiques, de tal manera que existeixi correspondència entre les accions del govern i les aspiracions d’aquells que resulten afectats per les mateixes (alguns teòrics: Barber, Pateman).
Per tant, cal ser conscients que existeixen moltes definicions possibles de democràcies en funció de quins aspectes són prioritaris per cada model normatiu. Cal tenir en compte que, en la seva conceptualització de la democràcia, cada teòric/a parteix d’uns determinats valors i actituds -per exemple, la igualtatrespecte a com hauria de funcionar un règim polític (és legítim, cap politòleg/a, ni el més “cientificista” està absent de valors...).
En qualsevol cas, cal consensuar una definició de mínims que ens serveixi per distingir, IDENTIFICAR, les democràcies d’altres règims polítics o democràtics (sistemes dictatorials o autoritaris, etc.). Aquesta definició de mínims és l’anomenada definició procedimental que té una càrrega normativa, però també el valor real de servir com instrument d’anàlisi comparatiu per distingir que és democràcia i que no és democràcia quan comparem entre estats. Posa èmfasi en el procés de presa de decisions. Definició procedimental de democràcia: → Juan Linz​ (1987), ​ La quiebra de las democracias​ . Madrid, ed. Alianza: “Libertad legal para formular y proponer alternativas políticas con derechos concomitantes de libertad de asociación, libertad de expresión y otras libertades básicas de las personas; competencia libre y no violenta entre líderes con una revalidación periódica de su derecho a gobernar; inclusión de todos los cargos políticos efectivos en el proceso democrático, y medidas para la participación de todos los miembros de la comunidad política, cualesquiera que fuesen sus preferencias políticas (Linz 1987: 17)”.
* Crítiques a aquesta definició: 1. Definició de mínims. No parla ni d’aspectes d’una democràcia social ni participativa (en part degut al fet que és molt genèrica, com qualsevol definició).
2. Té una connotació normativa important. Es fonamenta en els aspectes essencials de les democràcies representatives modernes, però en la línia de la tradició pluralista i elitista d’autors com Schumpeter o Sartori: rol principal de les eleccions, competència entre èlits, articulació dels interessos a través dels partits polítics, consulta ciutadana en períodes definits de temps, però la política diària en mans d’una èlit, el govern fa de mitjancer entre els interessos dels diversos grups.
3. Què entén per preferències polítiques? És cert que sempre és deixa participar a tots els membres d’una comunitat independentment de les preferències polítiques? * Avantatges d’una definició procedimental com aquesta: 1. Ofereix característiques bàsiques que poden servir per distingir entre democràcies i aquells règims que no ho són (per tant, té una capacitat classificatòria).
2. Permet definir i operacionalitzar el concepte empíricament (és a dir, ho podem mesurar a través de diferents indicadors). A l’hora d’avaluar la qualitat d’una democràcia és imprescindible disposar d’indicadors que ens permetin comparar la situació d’una societat envers altres.
→ ​ POLIARQUIA de Dahl​ . La paraula “Poliarquia” deriva del grec i vol dir “govern de molts”, i òbviament es distingeix d’altres conceptes com el de monarquia (“el govern d’un”) o l’oligarquia (“governs d’uns pocs”). Aquesta paraula havia estat poc usada històricament, però Dahl la recull ens uns escrits en el 1953, fent-se particularment popular quan publica el llibre “La poliarquia. Participació i oposició”, en el 1971. Utilitza aquesta paraula com a concepte per definir les modernes democràcies representatives amb sufragi universal. A ”On democracy”, 1988, una obra amb una visió més actualitzada del text de 1971, Dahl diu que la poliarquia es caracteritza per l’existència de sis característiques: 1. Representants polítics escollits electoralment.
2. Eleccions lliures, justes i regulars. Els representants polítics són escollits en eleccions competitives sense existència de coerció.
3. Llibertat d’expressió. Ciutadans poden expressar-se lliurament, incloent crítiques al règim, l’ordre socio-econòmic o la ideologia dominant.
4. Tenir accés a fonts alternatives d’informació. Tenen que existir fonts alternatives d’informació que no estiguin controlades ni pel poder governamental ni per altres grups polítics que vulguin controlar l’accés a informació 5. Autonomia associativa. Els ciutadans són lliures de crear associacions o organitzacions independents del govern, incloent partits o sindicats.
6. Ciutadania inclusiva: A cap adult permanentment resident en un Estat i subjecte a la llei, se li pot negar els drets que si que tenen altres ciutadans i, en concret, els cinc anteriors. (Ara bé, què succeeix amb els immigrants residents legalment en un Estat, que paguenimpostos i sense dret a vot? Aquest és un nou debat davant les societats complexes actuals) Segons Dahl, són aquests elements en combinació els que diferencien les poliarquies d’altres règims polítics.
Aquesta definició, al igual que la de Linz, es centra en el pluralisme polític i en els drets polítics i d’associació de la ciutadania. L’observació d’aquestes característiques ens portaria a parlar d’instauració de la democràcia, i l’observació continuada d’aquestes característiques ens permet parlar d’una democràcia consolidada.
En definitiva, definicions procedimentals com les de Linz o Dahl ens serveixen per definir el nostre objecte d’estudi (quins països són democràcies representatives i quins no) i seleccionar els casos quan volem estudiar, per exemple, democràcies.
Òbviament, es pot criticar aquestes definicions de democràcies procedimentals. Pensem en la creixent desafecció política que existeix a Catalunya o l’Estat (veurem el concepte de desafecció en el tema 2) o el moviment dels indignats, etc.
→​ “Posdemocracia” - Crouch qüestiona els règims democràtics actuals per aspectes com l’alt cost de les campanyes electorals, el control informació, poc pes del ciutadà comú i les seves demandes, etc. Segons Crouch, les democràcies actuals han evolucionat a uns sistemes controlats per unes èlits marcades per la lògica del mercat i les grans corporacions.
1.2. COM MESURAR LA DEMOCRÀCIA: DRETS, LLIBERTATS, IRESULTATS ECONÒMICS I SOCIALS De les democràcies representatives contemporànies es poden estudiar diversos aspectes bàsics: com sorgeixen, es creen i es consoliden (o com fallen, si hi ha un procés involucionista, per exemple, conseqüència d’un cop d’Estat). Un cop es consoliden, podem analitzar quin tipus de democràcia es tracta, la seva natura.
Per mesurar la democràcia ho podem fer des de dues visions, que poden ser complementàries, però que no sempre es tenen en compte al mateix temps: a) L’avaluació de la democràcia ​ a partir dels DRETS I LLIBERTATS​ . És a dir, quines democràcies s’apropen més als ideals de la democràcia representativa procedimental que altres. Cada cop existeixen més indicadors de la qualitat de la democràcia utilitzant aspectes procedimentals i que es mesuren, entre altres, per: 1. Competitivitat i alternança en el poder (però no totes les democràcies procedimentals tenen alternança en el govern. Penseu en cas de la Democràcia Cristiana a Itàlia, molts anys en el poder, abans del procés de “Tangentopoli” al principi dels anys 90).
2. Nivells de participació electoral (però atenció, ex. EUA, només un50% vota en les presidencials).
3. Nivells de violència política. Per ex.: Anuaris d’Amnistia Internacional: avaluen casos de tortura en un Estat, l’existència de terrorisme, repressió policial, etc. (CIES) 4. Nivells de llibertat i respecte de drets polítics. Per ex.: l’Index of the Freedom House.
Classifiquen els Estats entre “lliures, parcialment lliures, o no-lliures” en funció de diferents indicadors polítics i de drets civils. Ara bé, es tracta d’una organització creada i finançada als EUA. En el 2012, existien 90 estats lliures d’un total de 195 analitzats.
b) L’avaluació de la democràcia ​ a partir dels RESULTATS ECONÒMICS I SOCIALS​ , (és a dir, l’“output” o resultat que genera un règim polític democràtic a través de les polítiques públiques). Aquí ens allunyem d’ideals procedimentals o centrats en els drets polítics i les llibertats individuals, i ens apropem a resultats i objectius de caire més material, substantiu. Aquí es considera que un Estat serà més democràtic, com més disminueixin les desigualtats econòmiques i socials existents entre els membres de la seva comunitat. En aquest sentit, s’utilitzen variables o indicadors que ajudin a diferenciar els règims en funció dels graus d’eficàcia social i econòmica.
A nivell pràctic s’observa si els règims democràtics: 1. Cobreixen els drets bàsics de la ciutadania en educació, alfabetització, salut, nivells de pobresa, accés a l’habitatge, esperança de vida, mortalitat infantil, etc. Exemple: Índex de Desenvolupament Humà, utilitzat per Nacions Unides des del 1993.
2. Capacitat de resoldre els problemes econòmics i socials de la ciutadania (penseu, per ex., en la crisi econòmica actual, l’atur juvenil, el cas de la manca d’habitatge assequible a l’Estat espanyol).
c)​ Avaluació de la democràcia ​ a partir dels nivells de transparència i foment participació ciutadana.
1.Existeixen mecanismes d’agregació d’interessos que representin a molts ciutadan i scol·lectius: si existeixen associacions de diferent tipus, representació sindical, els moviments socials poden actuar lliurament, etc.
2.Hi ha mecanismes més enllà del vot en eleccions perquè participi la ciutadania: referèndum, ILP (quantitat de firmes necessàries, temps per recollir-les, procés), experiències de democràcia participativa (normalment a nivell local).
3. Nivells de transparència i percepció de la corrupció.
1.3. UNA INTRODUCCIÓ A LA DISCUSSIÓ DE LA GÈNESIS, ORÍGENS, DE LES DEMOCRÀCIES Abans d’analitzar els tipus de democràcies i les seves característiques específiques (que veurem en els propers temes), parlarem dels requisits o factors que faciliten les condicions per l’establiment de la democràcia i la seva consolidació/o fallida. Per això, primer de tot, cal definir el que entenem per PROCÉS DE DEMOCRATITZACIÓ. Aquest és un concepte que es refereix als processos polítics i institucionals a través dels quals els Estats no democràtics es mouen de forma gradual cap a formes d’acció i representació més democràtiques.
Factors que poden afavorir l’aparició i creació d’una democràcia. Els que alguns autors anomenen requisits de la democràcia: 1. Factors socioeconòmics: 1.1.Que existeixin certs nivells de desenvolupament. Té a veure amb les teories de la modernització. El desenvolupament socioeconòmic condiciona els nivells de conflicte social, els nivells educatius i les actituds pro-democràtiques de la ciutadania. La desaparició de la pobresa extrema generalment implica disminució del conflicte (quan hi ha més a repartir és més fàcil arribar a acords).
1.2.Conjuntures econòmiques i socials particular. Més fàcil la instauració en contextos de creixement i poc atur que enmig d’una recessió econòmica. Però en governs no democràtics, conjuntures econòmiques desfavorables poden portar a una mobilització ciutadana envers la democràcia.
2. Factors culturals: L’existència d’una cultura política “democràtica” en les èlits i la ciutadania. Una cultura política democràtica ajuda a mantenir el sistema en moments de crisi política o en el període de transició a la democràcia.
3. Factors polítics: 3.1. Les estratègies de les èlits polítiques condicionades per la posició relativa, segons la classificació de Juan Linz, dels següents quatre tipus d’actors en el període de transició: (1) Durs –(2)Tous o Reformadors(3) Moderats- (4) Radicals.
3.2.Estratègies i mobilització d’altres actors socials, sindicats i moviments socials en el període de de transició.
3.3.Natura i duració del règim anterior (dictaduresmés o menys dures; penseu en el cas dictadura franquista que va tenir diferents períodes).
3.4.Consolidació de la democràcia exigeix que les élits acceptin les regles del joc i que creguin que ésel millor sistema possible.
3.5.Influència del context internacional, o intervenció estrangera: casos a favor de la democràcia (Espanya i la pressió de la Unió Europea), i en contra de la democratització (Xile i la influència dels USA i la CIA en el cop d’Estat de Pinochet contra Salvador Allende el 1973).
4. Moments històrics particulars. Actualment hi ha millors condicions per establir democràcies representatives lliberals. D’una banda, amb la caiguda del comunisme d’Estat (a l’ex-URSS i els antics països del Pacte de Varsòvia) passa a dominar el model de democràcia procedimental. D’altra, les classes més conservadores són menys reticents a la democràcia perquè tenen capacitat de guanyar eleccions en les societats actuals de forma lliure i competitiva.
Cal esmentar que existeix una crisi important en les democràcies avançades del model de democràcia representativa, com es va poder veure amb el moviment dels Indignats recentment. Exemple: la lectura de la Posdemocracia de Crouch.
En general, es defensa que els factors polítics són els que expliquen de forma més determinant els canvis de règim polítics. Abans hi havia hagut un domini d’explicacions més estructurals (condicions socioeconòmiques) que ara estan més en segon pla (era degut a la influència del marxisme en les ciències socials),es dona molta més preponderància als factors polítics. La crisi actual comença a qüestionar aquesta direcció.
Factors polítics → influeixen (però no determinen) la natura dels règims, la seva estabilitat, qualitat, i natura. No obstant, existeix una interacció amb el context social, econòmic i internacional específic.
Per finalitzar, cal tenir en consideració que les regles de joc que s’instauren en el procés de transició d’una democràcia poden tenir un pes molt rellevant en el futur i ser molt difícils de modificar (pensem en la instauració de la Monarquia o l’aprovació de la Constitució en el cas espanyol).
Idees o conceptes principals que heu vist en el TEMA 1: • Existeixen moltes definicions de democràcies en funció dels aspectes principals que destaquen (per ex.: eleccions periòdiques i competitives, igualtat socioeconòmica i política entre la ciutadania, participació directa dels ciutadans en l’esfera pública i la presa de decisions).
• Les definicions procedimentals de democràcia serveixen per aconseguir una definició de mínims i discriminar entre aquells països que són democràtics i els que no des d’una perspectiva de democràcia representativa lliberal. Aquestes són les més utilitzades per la politologia o CCPP contemporània.
• Linz o Dahl (amb La Poliarquia) han elaborat concepcions procedimentals de democràcia.
• Les democràcies es poden mesurar empíricament a traves de l’avaluació del nivells de dretslliberts i/o dels resultats socioeconòmics.
• Els processos de democratització i quins factors poden afavorir l’aparició i creació d’una democràcia.
TEMA 2. EL CONTEXT CULTURAL I SOCIAL DE LES DEMOCRÀCIES CONTEMPORÀNIES En aquest tema veurem el context cultural i social en el qual es produeixen els processos polítics de les democràcies representatives.
Les democràcies són alguna cosa més que un conjunt d’institucions. Estan integrades per la ciutadania i uns actors col·lectius que tenen uns valors, unes creences, unes idees i unes determinades percepcions de la política i del funcionament de la societat. Aquests elements són més subjectius però igual d’importants que els aspectes institucionals de la democràcia.
2. 1. LES CULTURES POLÍTIQUES I LES ACTITUDS La cultura política Podem definir la cultura política com “el conjunt de creences, actituds, valors, ideals, sentiments i avaluacions que predominen entre els ciutadans pel que fa al sistema polític del seu país i al paper que aquests tenen dintre d’aquest sistema” . (temes subjectius de la política) Les primeres investigacions empíriques de la cultura política, que van ser publicades als anys 60, estaven interessades en posar èmfasi en el paper que tenia la cultura política en el desenvolupament i en el manteniment de la democràcia en un Estat. La relació seria la següent: Cultura política (transmesa per individus a travésde la Socialització política) → afecta l’estabilitat del sistema polític → afecta el comportament polític Cal situar aquest interès en un context històric i intel·lectual determinat: (1) la conjuntura política del moment: postguerra europea i preocupació perquè l’experiència alemanya amb el nazisme no es tornés a repetir; el procés de descolonització i naixement de nous països a Àfrica i Àsia; i l’interès per saber quines condicions faciliten una democràcia estable. Per això, la preocupació per l’estabilitat de la democràcia.
(2) el context intel·lectual en les ciències socials: crisi de l’escola formalista-legal, revolució “behaviorista” o conductista que va comportar un gir copernicà en l’estudi de la política. Nou interès, no pels components normatius i institucionals, sinó per l’anàlisi de les actituds i el comportament dels actors. També es produeix una renovació metodològica: l’ús de tècniques estadístiques i de l’enquesta per recollir informació de col·lectivitats.
El primer gran estudi de cultura políticasorgeix amb la publicació del llibre “La cultura cívica” d’Almond i Verba, en el 1963. Aquesta obra é un estudi de cultura política que es va realitzar en el 1959 (el treball de camp) i es va duu a terme en els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i Mèxic. L’estudi, a través d’enquesta, investigava les actituds que tenien els entrevistats de cada país respecte a diferent característiques del sistema polític. Aquí introdueixen la comparació de diferents contextos, que pot implicar diferents pautes actitudinals o de comportament entre la ciutadania. A l’enquesta de “La Cultura Cívica”, Almond i Verba van realitzar diversos tipus de preguntes: - Preguntes cognitives: per verificar el coneixement sobre el sistema polític.
- Preguntes afectives: per recollir les percepcions i actituds cap a les institucions polítiques.
- Preguntes avaluatives: per recollir opinions i valoracions polítiques sobre les institucions polítiques.
Una de les seves tesis principals és que la cultura política d’un país contribueix decisivament a l’estabilitat d’un sistema polític sempre que hi hagi una congruència o una concordança entre les característiques de la cultura política d’aquest país (la població) i les seves institucions polítiques o, en paraules dels autors, de l’estructura política. I a l’inrevés, una manca de congruència entre la cultura i l’estructura política comporta un factor d’inestabilitat important.
Tanmateix, el propòsit principal d’Almond i Verba era analitzar en quina mesura les cultures polítiques dels 5 països analitzats encaixaven amb el tipus de cultura política més apropiada, segons aquests investigadors, per una democràcia estable. Per ells, seria la cultura cívica.
En el seu estudi, a partir dels resultats amb les dades d’enquesta, Almond i Verba afirmen que existeixen tres tipus ideals de cultura política: - una cultura ​ localista o “parroquial”​ , característica per aquells grups d’individus que tenen un vaga referència sobre el sistema polític o que fins i tot ignoren la seva existència. Són ciutadans indiferents, apàtics respecte la política.
-una cultura de ​ súbdit​ , compartida per individus atents a les decisions de les institucions que afecten positivament o negativament a la seva situació o als seus interessos, però poc conscients de la seva capacitat d’influir, són espectadors de la política.
-una cultura ​ participant​ : compartida per individus amb inclinació a introduir les seves demandes en el procés polític, a intervenir i a influir en el govern i sobre les seves decisions. És a dir, individus que participen activament, encara que pot variar el grau d’intensitat d’aquesta participació.
A la pràctica, en cada societat coexisteixen els tres tipus de cultura política, configurant un híbrid en cada lloc. Per Almond i Verba, el millor tipus de cultura política per l’estabilitat de les democràcies és una combinació dels elements de les tres cultures. Aquesta combinació és la cultura cívica.
En una cultura cívica, els ciutadans estan informats i saben de política, tenen un alt sentiment d’eficàcia política interna, però, reconeixen el paper de les elits per prendre les decisions diàries. Les activitats polítiques dels ciutadans existeixen però compensades per la passivitat, el tradicionalisme, i els valors parroquials. Al mateix temps, diuen, les elits serien receptives a la ciutadania.
En les seves conclusions, Almond i Verba consideren que els USA i, en particular, la Gran Bretanya, són els països amb una cultura política que més s’aproxima a la cultura cívica. I, per tant, les que afavoreixen a l’estabilitat de les democràcies representatives lliberals.
La publicació d’aquest llibre adquireix una importància notable, però al mateix temps, crea un debat intel·lectual important sorgint diferents escoles i crítiques. Sovint, el concepte de cultura política s’utilitza com un “concepte paraigua”: és cultura política, qualsevol aspecte no institucional de la política, i no sempre té a veure amb el significat precís de la formulació inicial.
Aquesta noció de cultura cívica ha estat objecte de ​ crítiques​ diverses. Entre altres: 1. Visió elitista de la democràcia. Per ells, el ciutadà cívic no és aquell que participa en la vida pública sinó un personatge “potencialment actiu”, pel qual cal receptar una certa passivitat.
2. Biaix anglosaxó dels resultats. El seu model es defineix partint de la base d’una suposada superioritat de les democràcies angloamericanes. Per ells, en els altres tres països (Alemanya, Itàlia, Mèxic) no existien les bases culturals per l’estabilitat democràtica (degut al període del nazisme i feixista als dos primers estats, i a l’existència de societats ètnicament dividides i autoritarisme a Mèxic). Però la realitat posterior, particularment, a Alemanya o Itàlia, ha demostrat el contrari. També són democràcies representatives, amb els seus límits, però com la resta.
3. Model unidireccional de causalitat. La cultura política afecta les estructures polítiques, quan pot ser al revés. Les institucions i els seus resultats poden influir en les actituds i cultures polítiques dels ciutadans.
4. Critica metodològica: són mostres suficients les de 1000 individus per construir teories de cultures polítiques? Mostres molt petites dels subgrups de cada país. A més, la mostra de la Gran Bretanya estava formada per individus que vivien a Anglaterra, blancs, protestants i residents d’àrees urbans. No era representativa de la societat.
5. No mencionen l’existència de SUBCULTURES: regionals, generacionals, de classe social, de les elits enfront la ciutadania.
6.Haurien hagut de mesurar la cultura política utilitzant altres fonts addicionals i no només enquestes (ells fan el qüestionari i pregunten el que volen saber). Perill que els entrevistats responguin sense tenir una idea realment clara del que estan responent. També hi podria haver un problema de comparació i equivalència, vol dir sempre ho mateix el que es pregunta en cada societat? L’ ideal hauria estat combinar-ho amb altres mètodes (qualitatius i estudis dels països en perspectiva històrica).
6.Les cultures polítiques varien i qualsevol intent de mesurar-les es parcial, respon a aquell moment i lloc determinant. Això és mésaviat un crítica més general als enfocaments culturalistes que al treball d’Almond i Verba.
En qualsevol cas, independentment de les crítiques, la gran aportació del paradigma de la cultura política,de l’estudi de la Cultura Cívica, és que relacionen els aspectes estructurals de la política (institucions) amb els aspectes funcionals o de procés (les actituds i els comportaments). Com? • la cultura política condiciona les decisions i comportaments dels actors polítics • l’estabilitat del sistema institucional es veu afavorida per una cultura política congruent (democràcia) Subcultures polítiques El concepte d’una única cultura política nacional pot ser fortament criticat. De fet, diferents cultures polítiques poden co-existir en un sistema polític. Quan dins d’una societat certs col·lectius d’individus presenten unes pautes culturals pròpies (costums, tradicions i valors característics) que varien respecte les predominants en el conjunt d’aquesta societat s’utilitza el concepte de subcultura política. En societats complexes com les actuals coexisteixen moltes subcultures.
Kavanagh (1972) identifica 4 bases sobre las que es desenvolupen diferentssubcultures polítiques: – Elit versus cultura de masses: en particular, la classe política que genera unes determinades pràctiques i relacions de confiança, així com normes internes de reclutament.
– Divisions culturals dins de les elits: en funció del grau de consens o divergència entre les pròpies elits.
– Subcultures generacionals: diferents generacions són socialitzades sota diverses condicions i valors, per ex., generació del 68; generació de la transició a Espanya.
– Les subcultures que es deriven de l’estructura social: les subcultures poden ser conseqüències de les diferents divisions que existeixen en una societat: de classe, religiosa, ètnica, lingüística. Per ex., classe obrera, cas Estat espanyol i l’existència de CCAA amb identitats nacionals pròpies.
El concepte de capital social En l’actualitat, no s’estudia tant quin impacte té la cultura política en l’estabilitat de la democràcia (interès d’aquell moment històric), sinó quin efecte té sobre el rendiment de les institucions polítiques i la qualitat de la democràcia. Dins de la ciència política (CCPP), les darreres dècades s’ha produït una gran difusió d’un concepte fonamental que fa entendre les relacions entre cultura política, participació i qualitat de la democràcia: el capital social.
Aquest concepte és fa popular arrel de la publicació de ​ Robert Putnam en el 1993 del llibre “​ Making Democracy Work​ ” (“Com fer que la democràcia funcioni”).
Que és el capital social? És un tipus particular de relacions socials, que no es fonamenten en l’autoritat, sinó en l’horizontalitat, la cooperació i la confiança interpersonal entre les individus. L’exemple pràctic d’aquestes relacions són les que es donen en les associacions cíviques. Entre la gent que participa en aquestes associacions sembla augmentar la predisposició a mantenir relacions de confiança entre persones i fomentar la cooperació.
Com es mesura el nivell de capital social? A través de: - la participació en associacions i grups, els vincles socials dels individus - la confiança interpersonal (el grau de confiança de que els altres també cooperaran amb tu).
El llibre de Putnam sosté la tesi que el millor rendiment de les institucions regionals del Nord a Itàlia (envers les del Sud) és degut als diferents nivells de capital social existents entre les regions italianes.
Putnam analitza les institucions durant 20 anys del procés de descentralització i creació d’institucions regionals que es produeix als inicis dels 70 a Itàlia i observa que unes institucions són més eficients que altres.
Per què? Perquè en les regions del Nord d’Itàlia existeix una major cooperació entre els individus, més associacionisme, en definitiva, més capital social, i això té un efecte en el rendiment més eficient de les institucions del Nord i la qualitat de les polítiques públiques. Al Sud, el baix associacionisme i la manca de normes de reciprocitat i de confiança interpersonal són l’inici d’un cercle viciós de desconfiança envers els altres i les institucions, de poca participació i mal funcionament de la democràcia.
La tesi de Putnam està en consonància amb l’estudi d’​ Alexis de Tocqueville sobre la democràcia als USA al segle XIX. Aquest teòric havia observat en el seu llibre “​ La Democràcia a Amèrica​ ” que els ciutadans tendien a associar-se i això produïa una democràcia més “activa”. Ara bé, en un llibre posterior a l’estudi sobre Itàlia de Putnam i centrat en la realitat nord-americana, Putnam destaca que han disminuït els nivells tradicionalment alts d’associacionisme. Per aquest autor, la TV de masses n’és la responsable.
El capital social, per tant, expressa l’existència d’un conjunt de valors compartits que s’aproxima a la noció de cultura política participativa. En l’actualitat, és un dels concepte dins del paradigma de la cultura política més important, doncs intenta donar resposta a com fer que les democràcies millorin en quant la seva qualitat. S’ha observat que els països varien molt en els nivells de capital social.
Crítiques​ a la tesi sobre el capital social de Putnam: - Poc explícit el mecanisme causal entre capital social i rendiment institucions. Alguns explicacions podrien ser: l’associacionisme permet als ciutadans informar-se i articular millor demandes; més confiança amb els altres i les institucions redueixen els costos d’implementar polítiques; relacions horitzontals fa més fàcil posar-se en la situació de l’altre i preocupar-se més dels beneficis d’una comunitat a llarg termini; la tendència a cooperar millora el funcionament de les burocràcies reduint els costos de control de les tasques dels seus membres i augmentant la capacitat de coordinació; o que el capital social pot reduir l’antagonisme entre comunitats enfrontades.
- El capital social pot tenir efectes negatius. Les xarxes poden ser font de desconfiança entre la gent que queda fora d’aquestes.
- La qualitat de la democràcia, el propi rendiment institucional, pot afectar els nivells de capital social.
Les actituds La cultura política s’operacionalitza a través de les actituds. Les ACTITUDS són predisposicions, orientacions, dirigides a diferents objectes polítics interioritzats per l’individu que incideixen en el seu comportament polític.
Es parteix de la premissa de que els individus no responen de forma directa i mecànica als estímuls que reben, sinó que ho fan a través d’esquemes mentals, predisposicions o orientacions. Les actituds ajuden a interpretar un estímul i guien la resposta a aquest estímul.
Segueixen la lògica conductista: estímul > filtre > resposta Exemple polític: es convoquen eleccions > actituds > votar (o no), i a quin partit.
Exemples concrets d’actituds: interès per la política, satisfacció amb feina govern, etc.
Les actituds són adquirides a través dels processos de socialització i relativament estables (si canvien, ho fan forma gradual).
Segons la tipologia clàssica d’​ Almond i Verba​ , hi ha quatre tipus d’actituds, que caracteritzen les orientacions cap els objectes polítics: 1. cognitives: relatives al coneixement dels diferents elements del sistema polític.
2. afectives: relatives als sentiments i emocions dirigides a aquests elements.
3. valoratives: relatives a l’avaluació que l’individu fa d’aquests elements 4. intencionals: relatives a les intencions d’actuar (o d’abstenir-se d’actuar) No són del tot independents entre sí, i es condicionen mútuament. Exemple: M’identifico exclusivament amb Catalunya: (afectiva) > voto a ERC (intencional) Les orientacions i els objectes polítics Seguint el treball d’Almond i Verba, les actituds es dirigeixen sobre quatre tipus d’objecte polítics que es poden classificar en: 1. Orientacions cap el sistema polític en conjunt, el país, el règim polític. Indicadors: actituds que mesuren la legitimitat democràtica d’un govern o orientacions cap a la comunitat política (per ex.
identificació nacional subjectiva).
2. Orientacions cap els processos i estructura d’entrada. Formes d’intervenció política i actors que hi intervenen. Indicadors: confiança en les institucions, en el polítics o en altres actors (sindicats, ONG, empresaris, UE, etc.).
3. Cap als processos i estructura de sortida, els outputs: lleis, polítiques públiques, institucions i actors que intervenen en aquesta fase d’imposició (burocràcia, policia, justícia). Indicadors: confiança en el govern i avaluació del seus resultats, avaluació de la situació econòmica.
4. La visió d’un mateix com a subjecte polític i també dels ciutadans enfront el sistema polític: eficàcia política interna, els deures ciutadans, interès per la política. Indicadors: interès polític, eficàcia política subjectiva.
La combinació dels tipus i objectes de les actituds pot donar peu a la següent classificació d’actituds, coneguda com les dimensions d’orientació política: Sistema polític Inputs Outputs Un mateix com subjecte polític Cognitius Democràtic Socialisme Coneixement de les institucions, candidatures.
Coneixements de les lleis, normes de trànsit, impostos Drets i obligacions com a ciutadà Afectius Patriotisme Identitat nacional Identificació partidista Sentiment envers el pagament d’impostos Interès per la política Valoratius Satisfacció amb el funcionament de la democràcia Valoració l’actuació partit en govern l’oposició.
Valoració del sistema d’impostos Valoració de la situació econòmica Sentiments d’eficàcia política interna (competència d’un mateix per participar / influir política) de del el de a En aquest quadre no es presenta la dimensió intencional, però exemples d’aquesta serien: intenció de vot, potencial per participar en manifestacions...
2. 2. ELS VALORS I LES IDEOLOGIES Els valors Fins ara hem analitzat el concepte de cultura política i, específicament, les actituds. Un altre element important de la cultura política són els valors, que són les posicions dels individus sobre els grans principis morals d’una societat.
Els valors acostumen a donar coherència al pensament polític dels ciutadans, guien les seves actituds i comportament. Per exemple, la posició de cada individu respecte a la igualtat “informa” de moltes de las decisions polítiques de molts d’ells/es (grau d’acord amb un Estat de Benestar generós, etc.) Característiques: - Els valors s’ordenen conforme a les visions individuals del món que t’envolta, però, no obstant, molts d’aquests valors no són construccions individuals: són resultat d’un diàleg en el si d’un grup generacional, familiar, religiós, etc. d’un col·lectiu. D’aquí que podem parlar dels valors dominants de la joventut o dels catalans, etc.
- Els valors i el domini de certs valors sobre altres han estat units a les transformacions històriques. Per exemple, en las societats agràries predominava un quadre de valors constituït pel respecte a la tradició, l’ordre, la jerarquia, la deferència cap a la autoritat i la visió religiosa del mon. El desenvolupament industrial va comportar l’hegemonia de valors de progrés i canvi social, el productivisme, la solidaritat de classes, el materialisme, la llibertat política.
- En les societats industrials avançades, desprès d’anys de prosperitat (relativa), els nous valors són la realització personal, la diferenciació individual en front al grup, l’autonomia en el treball, la llibertat en les formes de relació sexual, una major preocupació per la qualitat de vida i per la preservació del medi ambient, etc.
El politòleg nord-americà Ronald Inglehart ha anomenat aquest canvi de valors ​ canvi cultural i aquest conjunt de nous valors, el ​ postmaterialisme​ . Les tesis d’Inglehart són l’intent més sistemàtic d’explicar el procés de canvi de valors en les societats capitalistes avançades en contextos de: - Prosperitat econòmica i desenvolupament - Socialització de nous valors fora de l’àmbit familiar (majors nivells educatius) - Canvi en la escala de valores (degut a què les necessitats materials estan cobertes) Bàsicament ve a dir que existeix una tendència creixent d’individus postmaterialistes (parla de generacions) que es caracteritzen per cercar la auto-satisfacció més estètica que material, per preocupar-se pel medi ambient, els nous estils de vida, la participació més enllà del vot, millorar el coneixement intel·lectual, reforçar l’autoestima. En termes de comportaments, són partidaris d’una major participació dels ciutadans més enllà del vot i són partidaris d’utilitzar mecanismes no institucionalitzats d’acció política (moviments socials, protesta, consum polític, etc.).
Per contra, hi ha altres individus, els materialistes, que tendeixen a preocupar-se pels valors de seguretat física (ordre, delinqüència, forces militars potents) i subsistència material (que l’economia sigui estable, creixement econòmic i lluita contra la inflació). En termes de comportament polític, són menys participatius.
En les societats avançades existeixen individus de tota mena i mixtes. La tesi d’Inglehart ​ és que les generacions més joves tendeixen progressivament a ser més postmaterialistes que les generacions més grans.
Crítica a les tesis d’Inglehart​ : se li pot criticar que ho planteja com un procés molt determinista, però la situació econòmica pot variar (i per tant, poden canviar les prioritats) i existeixen diferències en quant a la preeminència de valors postmaterialistes entre els països sense explicar les raons.
A favor: l’evidència empírica és que existeix un cert canvi de valors. El concepte materialismepostmaterialisme ajuda a descriure’l, al menys parcialment. Rellevant, també perquè ens ajuda a entendre nous comportaments polítics.
Les ideologies Amb els valors i les actituds, les ideologies ocupen un lloc important en el context cultural de l’acció política. Molts cops, el comportament polític o el discurs d’un partit o líder polític és justifica amb etiquetes com és un “lliberal”, o “un conservador” o és de “dretes”.
Definició d’ideologia política: conjunt compartit de creences i valors sobre l’àmbit polític, amb uns objectius polítics i unes estratègies d’acció política per arribar-hi.
Les ideologies combinen dos elements: ● una interpretació del món: una filosofia simplificada d’acord amb unes determinades necessitats socials ● un projecte polític, que és un moviment orientat a l’acció.
- Tenen una clara dimensió pràctica molt immediata ja que serveixen per assenyalar objectius, per distingir entre amics i adversaris, per mobilitzar suports i vèncer resistències.
- Estan formades pels grans “ismes” (lliberalisme, comunisme, socialisme, etc.) però els ciutadans corrents tendeixen a simplificar-los amb etiquetes més genèriques com ser d’esquerres, de centre, de dreta (a Europa) o lliberal/conservador (als USA). El concepte de lliberal dels USA és parcialment semblant al d’esquerres europeu.
- La manera estàndard de mesurar la ideologia en els estudis de cultura política és a través d’enquestes a partir una pregunta on es demana a l’entrevistat/da que es situï en una escala que va de l’1 a 10, on l’1 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dreta (a vegades s’utilitza una escala del 0 al 10). Aquest indicador s’anomena l’escala d’autoubicació ideològica i és un dels millors factors explicatius del comportament polític.
Tot i així, amb el consens posterior a la postguerra, el final de la Guerra Freda, la caiguda del Mur de Berlín, etc. alguns autors comencen a parlar de fi de les ideologies. Segons aquesta visió, sembla haver un consens bàsic en les democràcies entre l’esquerra i la dreta sobre la necessitat d’intervenció estatal mesurada dins del capitalisme, amb només lleugeres discrepàncies de grau. Això no obstant pot tornar a canviar amb la crisi econòmica actual i la crisi creixent al model de democràcia representativa.
Tanmateix molts partits no eliminen els seus mites fonamentals en el seu discurs (parlen encara de societat socialista, lliure mercat, etc.) però en la seva pràctica política fan polítiques públiques més neutres.
2. 3. LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA La socialització política és el procés genèric a través del qual els i les ciutadanes adquireixen el conjunt d’actituds, valors i ideologies que influeixen en el seu comportament polític.
La socialització s’ha entès en gran part com un instrument de reproducció del sistema de valors i actituds a través de la interiorització de la realitat, la identificació amb els rols atribuïts a cada persona i la transmissió d’una generació a una altra.
Ara bé, encara que un aspecte fonamental de la socialització és la reproducció dels valors dominants, la socialització serveix també com un element dinamitzador del sistema. L’individu no és un receptacle passiu d’informació, la reinterpreta en un procés de construcció de la seva identitat. Tot i que la socialització en els primers anys de vida (fins la joventut) és molt important, també influeix la socialització adulta. Si no fos així seria impossible pensar, per ex., que un canvi de règim generés canvis actitudinals. Per tant, la socialització s’allarga durant tot el cicle vital. Hi ha molts agents de socialització al llarg de la vida. Els estudiats més tradicionalment són la família i l’escola, i cada cop més, els mitjans de comunicació de masses (m.c.m).
A més, certs esdeveniments polítics i socials poden tenir un gran efecte socialitzador rupturista. Per exemple, el cas de viure una dictadura o el període de transició a una democràcia, els joves que van viure les manifestacions massives contra la guerra d’Iraq i les mobilitzacions als instituts i universitat, el moviment 15-M...
- Socialització generacional a Espanya, història contemporània molt “moguda”: generació nascuda a principis del segle XX viu una dictadura militar (1923-1930), II república (1931-1936), guerra civil (19361939), dictadura franquista de postguerra (1939-1960), dictadura franquista d’expansió econòmica (19601975), Transició a la democràcia (1975-1982), Govern del PSOE (1982-1996), Govern del PP (1996- 2004), Govern del PSOE amb ZP (2004-2011), Govern del PP de Rajoy (2011...) En definitiva, diferents experiències, poden marcar diferents generacions...i això tenir un efecte en les seves/vostres actituds o comportaments polítics.
Els Agents de socialització: Qui intervé en el procés de socialització? D’on provenen les influències que porten a cada individu a assumir certes creences i no altres? Com es transmeten aquestes creences? En general, es distingeixen dos grans agents de socialització política: els grups primaris i els grups secundaris.
1. Grups primaris: -​ Família​ : Principal grup primari i per tant un dels principals agents socialitzadors. En els primers anys de vida s’adquireixen una sèrie de coneixements i una visió general del món polític (pautes culturals com les primeres experiències amb l’autoritat i d’autoconfiança, es pot fomentar la curiositat per la política, certes inclinacions ideològiques o partidàries, per ex., el posicionament de la família a la guerra civil, visió del franquisme on a moltes famílies hi havia por a ficar-se en polítics: “no et fiquis en política”, activisme dels pares en la Transició democràtica, implicació dels pares en associacions, etc.).
Aquest és el principal agent socialitzador durant les primeres etapes però la seva importància decreix en etapes posteriors, a partir de l’adolescència, joventut... Existeixen certs aspectes que poden influir en la transmissió de valors, actituds, etc. de pares (o avis) a fills com són: la homogeneïtat interna dels valors/ideologies del medi familiar (pare-mare), el nivell d’instrucció dels pares, la presència del debat polític a la llar, i la visibilitat de la política en l’àmbit familiar.
- ​ Els grups d’iguals (peer group​ s): influeixen tb en la socialització de l’individu. Són els companys d’escola o de divertiment, amics del barri, companys de feina, etc. El seu impacte reforça les pautes rebudes en la família si van en la mateixa direcció. En canvi, si van en direccions oposades, el resultat és incert. La importància dels grups d’iguals es basa en la inclinació a la imitació i en la cerca de l’aprovació d’aquells amb qui es vulgui mantenir una relació satisfactòria. (en el cas del vot, s’ha observat l’orientació predominant de determinats grups laborals cap a un determinant partit). Aquests referents es poden debilitar o reforçar en la mesura que els individus entren en contacte amb altres grups de referència.
2. Grups secundaris Es constitueixen per raons d’objectius comuns, encara que no tots els membres mantinguin relacions “cara a cara”, que serien més pròpies del grups d’iguals. Són els sistemes educatius, esglésies, partits, ONGs, sindicats, m.c.m., etc.
-El sistema educatiu (escola, institut, universitat, encara que aquesta darrera no hi accedeix tothom): ho fa a través del la transmissió de continguts i informació (en es matèries, per ex. estudiar o no la guerra civil i el règim franquista), l’adquisició de coneixement que pot ser útil per a la participació, l’experiència en certes relacions de poder, o la iniciació en algunes formes de participació (protesta, cooperació de grup, assemblees, etc.) i d’autoorganització. A l’escola o l’institut és particularment rellevant el període de secundària.
Aquest influència socialitzadora de l’escola explica les grans lluites pel control del sistema escolar, que històricament va ser una de les qüestions polítiques més importants als inicis i al llarg del segle XX.
Penseu: debat amb l’assignatura de religió a les escoles privades/concertades... Per això molts grups polítics o ideològics creen escoles privades pel seu compte.
El mateix es pot dir de la universitat tot i que aquesta ja està influïda més clarament per altres grups secundaris: els partits, moviments socials, etc. a través de cartells, organitzacions estudiantils, actes, etc.
La universitat pot ser un agent de socialització important, particularment per aquells que abans no havien experimentat experiències participatives (a la universitat s’organitzen accions de protesta, assemblees, eleccions a representants, hi ha sindicats estudiantils, etc.). És molt important la socialització política i la participació estudiantil a la universitat per a la implicació posterior en grups polítics.
A Catalunya, els esplais poden ser agents de socialització per a la futura implicació política.
-Mitjans de comunicació de masses​ : tradicionalment se’ls hi ha donat un paper secundari respecte a la família o l’escola. No obstant, estan adquirint una importància decisiva, especialment en períodes posteriors de socialització (a partir de l’adolescència i joventut). Als USA s’ha estudiat que el primer contacte consistent dels nens amb la política ve de la TV. En general, pels nens/es de les societats capitalistes avançades, la mitjana anual d’hores de consum televisiu és superior a la mitjana anual d’hores escolars. Veuen també programes per adults i per tant, accés a informacions de tota mena, també a la informació política.
Amb la progressiva instauració massiva dels “media” s’observa una menor necessitat dels mecanismes d’intermediació informativa (partits, sindicats, església, etc.). El grau d’informació i complexitat s’incrementa en els lectors de premsa, i és menor en la TV i la ràdio. No obstant, tots ajuden a incrementar el grau d’informació política. Els m.c.m., per tant, no només generen opinió pública, sinó que es constitueixen un dels principals agents de socialització, amb un efecte a llarg termini. Cas Espanya: COPE, Ser; El País, El Mundo, Abc i el rol que tenen establint l’agenda política.
En aquesta apartat, caldria esmentar el paper de les noves tecnologies de la informació (Internet: webs, facebook, fòrums de discussió, blogs, xats, twitter...) i els seus possibles efectes socialitzadors, és menys estudiat però es pensa que poden tenir un impacte elevat (particularment, entre la joventut i grups de mitjana edat, que són els gran usuaris d’Internet).
2.4 LES GRANS LÍNIES DE CONFLICTE O “CLEAVAGES” (CLIVELLES) Algunes subcultures són la derivació de l’estructura social i dels conflictes inherents que existeixen en cada societat. Des d’aquest punt de vista, les subcultures polítiques són expressions culturals de les diverses divisions de classe, religió, lingüístiques, i ètniques que poden existir en una determinada societat. Aquestes grans línies de conflicte les anomenem “cleavages” Exemples de subcultures relacionades amb clivelles: - Divisions de classe expliquen en bona part l’existència de la cultura obrera que tradicionalment, en molts països, ha estat canalitzada per partits obrers, socialistes, comunistes o laboristes, i s’identificava amb uns determinants valors i ideologies.
- Divisions religioses, per ex., expliquen que a Holanda es puguin observar dos subcultures clares: la catòlica i la calvinista-protestant.
- Països com Bèlgica o Suïssa estan dividits en funció de subcultures lingüístiques. El model confederal suís s’explica en bona part per l’existència d’aquestes divisions.
La sociologia política està interessada en les relacions entre el funcionament del sistema polític i la composició de l’estructura social i les clivelles que influeixen en el sistema. En aquest context, és fonamental el treball de ​ Rokkan i Lipset ​ (1967) on es desenvolupa un model explicatiu de l’evolució de les estructures de clivelles en les societats occidentals. Mantenen que els orígens de les principals clivelles es poden trobar en tres processos històrics importants: - les revolucions nacionals i la formació dels Estats-nació → 2 conflictes (conseqüència dels intents d’unes elits centralistes d’apoderar-se un territori nacional aplicant un determinat marc legal, normes comuns, etc.) : 1- xoc entre les formes pre-existents d’autoritat (bàsicament, l’Esglèsia) i el nou Estat-nació en temes com el paper de la religió en l’educació. Els nous súbdits de l’Estat entren en conflicte amb súbdits de l’Esglèsia (​ conflicte de denominació religiosa​ ).
2- diversos conflictes amb comunitats perifèriques que es poden resistir a les tendències centralistes de les elits estatals, o entre unes comunitats enfront les altres (​ conflicte centre- perifèria​ ).
-​ la revolució industrial​ → 2 conflictes: 1- entren en conflicte aquelles formes preindustrials de producció, com era l’agricultura, i l’aparició de la nova burgesia urbana. Divisió entre terratinents rurals versus industrials urbans (​ conflicte rural/urbà​ ).
2- l’industrialització intensiva crea un conflicte entre la classe propietària dels mitjans de producció capitalistes i la classe treballadora (​ conflicte de classe​ ).
- la reforma protestant → conflicte entre catòlics i protestats, una altra modalitat del ​ conflicte de denominació religiosa​ .
Si aquests conflictes no es resolen en el procés d’instauració d’una democràcia, és a dir, en el procés de democratització, els conflictes passaran a adquirir una expressió institucional en la forma de partits polítics. Es creen uns partits polítics per defensar les diferents subcultures, valors i ideologies conseqüència de cada clivella. També es creen altres productes culturals com associacions, diaris i fins i tot, equips de futbol, etc..
En resum, segons Lipset i Rokkan, els conflictes dominants en les democràcies representatives modernes són quatre i responen als processos abans descrits.
Tot i que aquestes clivelles van sorgir en el marc de la revolució industrial i de la creació dels Estats-nació moderns, varien en intensitat i presència en cada Estat o regió del món. Per exemple, el conflicte centre/perifèria és molt important a Bèlgica, Espanya i menys important a la Gran Bretanya, mentre que és un conflicte residual a Portugal. El conflicte de classe té més presència a Europa que als USA o Canadà.
A més, la importància de certs “cleavages” pot variar en el temps. Por exemple, a Espanya el conflicte religiós va ser de molta rellevància en el passat (durant la guerra civil) però, en canvi, durant els primers anys de consolidació de la democràcia (període de govern del PSOE) no va ser tan important. A partir del govern del PP es va començar a “activar” de nou aquest conflicte i ara forma part de l’agenda política (debat darrers anys del paper de la religió en l’educació, manifestacions en defensa de la matèria d’educació, dret a l’avortament, en contra matrimonis homosexuals, rol de la Conferència Episcopal, etc.).
Tots aquests conflictes condicionen lògicament els processos polítics de les democràcies representatives, el seu funcionament i, a vegades, fins i tot, la seva estabilitat. El dilema en la democràcia representativa és com canalitzar aquests conflictes a través de les institucions.
En aquest sentit cal tenir en consideració que els agents i actors polítics i, a vegades fins i tot, les pròpies institucions i el govern, són els grans instigadores de conflictes socials introduint-los en el seu discurs, magnificant-los, etc. Per tant, també pot passar que hi hagin conflictes latents en una societat que no apareguin en els processos polítics davant la manca d’activació dels actors polítics (per ex., el conflicte de classe a España entre 1977 i 1990 va ser poc actiu).
També pot variar molt la forma com es combinen els “cleavages en una societat. Els cleavages es poden combinar (i normalment ho fan) de diferents maneres. Poden haver clivelles que és juxtaposin amb altres disminuint la seva influència.
Per exemple, societats en les quals coexisteixin catòlics rics i pobres, i protestants rics i pobres (“crosscutting cleavages”, Escenari B), però poden haver altres situacions en les que uns cleavages es reforcin amb altres (Escenari A). En aquest darrer cas, diríem que aquesta societat està molt més polaritzada i, per tant, amb més probabilitat d’existència de fort conflicte que en l’Escenari B. Un cas on la població és divideix en dues comunitats que es diferencien clarament en dues clivelles és a Irlanda del Nord (nacional i religiós: identitat irlandesa i catòlics; identitat britànica i protestants).
Idees o conceptes principals del TEMA 2 • Concepte de cultura política i actituds, que vol dir i com es mesura la cultura política • La cultura cívica d’Almond i Verba. Aportacions i crítiques • El concepte de capital social i les tesis de Putnam. Aportacions i crítiques • Els valors i les ideologies • Què són els processos de socialització política, les generacions polítiques, principals agents socialitzadors • Què vol dir el concepte de “cleavage” i quins son els principals cleavages en les democràcies contemporànies • En què consisteix la teoria dels “cleavages” o clivelles de Rokkan i Lipset, i quines repercussions té en la realitat política.
TEMA 3. ELS ACTORS INDIVIDUALS, LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA I ELECTORAL 3.1. LA CIUTADANIA COM ACTOR: L’ACCIÓ POLÍTICA INDIVIDUAL No hi ha una definició precisa de participació. Cada autor té la seva pròpia definició i cada cop hi ha més activitats que es consideren participació política.
El concepte de participació política ha variat en el temps i en els diferents contextos.
Definició de participació política: qualsevol acció dels ciutadans dirigida a influir en el procés polític i en els seus resultats.
La definició anterior implica que la participació política requereix que sigui un comportament observable dut a terme en un àmbit públic o col·lectiu per part d’un ciutadà.
L’acció política individual dels ciutadans és un factor essencial per entendre la qualitat de les democràcies i el seu funcionament per les següents raons: 1. Condiciona la relació governants-governats.
2. Incideix en el tipus d’informació que els hi arriba als governants (quines són les qüestions problemàtiques, efectes polítiques públiques en els ciutadans, etc.).
3. Caracteritza el tipus de control que s’exerceix sobre el poder polític (no és el mateix una societat poc participativa –més “passiva”– que una societat on un grup majoritari de ciutadans participin activament en la vida política) 4. Serveix per expressar les preferències polítiques de la ciutadania (tot i que algunes formes de participació donen una informació molt més limitada, per exemple, el vot).
5. Caracteritza la natura del tipus de delegació del poder i la pròpia natura de la representació política (i, per tant, relacionat amb unes determinades concepcions normatives de democràcia, una societat més participativa, sobre tot, més enllà del vot, estaria més propera a les visions del teòrics defensors d’una democràcia participativa).
6. Influeix en el comportament i estratègies dels principals actors del sistema (com canalitzen el conflicte, com actuen davant d’una manifestació, etc.).
7. Condiciona la natura del debat públic, la seva riquesa i el seu contingut (més participació sovint té a veure amb més deliberació).
Podríem considerar participació política, les següents situacions: -Accions dirigides a influir en la composició de càrrecs representatius del sistema polític (activitats relacionades amb els processos electorals).
-Accions dirigides a influir en les actituds i decisions dels polítics o influir en la presa de decisions públiques ( contacte amb polítics o la participació en processos participatius que s’organitzen des de les institucions polítiques com són els pressupostos participatius, Iniciatives Legislatives Populars, etcètera).
-Accions dirigides a actors del sistema polític i econòmic (boicots a productes, o a empreses o corporacions; compra de productes per causes polítiques, mediambientals....).
-Accions de resposta a decisions ja preses o en desacord davant d’alguna situació (participació en actes de protesta respecte a una acció o política determinada).
-Participació en organitzacions, moviments, o plataformes de naturalesa política (és a dir, que volen aconseguir certs objectius o béns col·lectius que puguin ser considerats ‘polítics’. Partits, sindicats, organitzacions ecologistes, pacifistes, drets humans, grups d’acció local i comunitari, grups feministes, el moviment antiglobalització o en el 15-M, etcètera).
Característiques generals de l’acció política: - Ocupa generalment un lloc secundari en la vida quotidiana, ja que ha de competir amb altres ocupacions.
- És (normalment) intermitent.
- Sembla concentrar-se en una minoria de polítics professionals i activistes (per a la majoria de la població és una acció esporàdica).
3.2. MECANISMES I INTENSITAT DE LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA; FACTORS EXPLICATIUS No només els polítics fan política. Tots nosaltres fem en menor o major grau política. Quan votem, quan assistim a un míting, quan anem a una manifestació, quan enviem un sms amb un missatge polític, etc.
De fet, cada cop hi han més activitats que poden ser considerades participació política, però comparteixen dos aspectes per ser-ho: 1. Estan encaminades a incidir en els processos polítics i, per tant, incideixen en el model de democràcia de cada Estat.
2.En darrer terme, qualsevol acció política dependrà de l’acció individual constituent-se en un element bàsic de l’estudi de la política. És a dir, un dels clàssics objectes d’estudi de la Ciència Política és: per què alguns ciutadans participen o deixen de participar? Aquesta àrea d’investigació és → COMPORTAMENT POLÍTIC, estudia a grans trets dos aspectes: ➢ Quines formes o tipus de participació política caracteritzen cada societat, i el grau d’intensitat de l’acció política (què i com) ➢ Els factors que incideixen en la participació (per què es participa d’una determinada forma) Formes de participació política Des de la Ciència Política s’han considerat diverses classificacions, formes o dimensions de la participació política (per facilitar l’objecte d’estudi, com heu vist, hi ha moltes formes de participar...). La distinció més clàssica entre formes de participació és (Barnes and Kaase 1979, “Political Action”): - Participació convencional: ​ Les formes acceptades per cada comunitat, quasi unànimement, com a legítimes, ajustades a les normes socials i els valors dominants. Les elits polítiques les promouen quan els interessa.
Es poden classificar segons l’etapa del procés polític en què intervenen: - Electorals: votar, donacions a candidats/partits, anar a mítings, ajudar en una campanya electoral.
- Contactar amb autoritats: sol·licitar entrevistes amb autoritats, enviar cartes a les administracions.
- Afiliació política en grups: particularment, en organitzacions més tradicionals com sindicats o partits.
- Participació no convencional: Les formes que no utilitzen els canals de participació institucionalitzats, i que entren en conflicte amb els valors dominants.
Sovint no estan reconegudes legalment: il·legals o “a-l·legals”. Les elits polítiques no acostumen a promoure-les.
El concepte de participació no convencional va aparèixer com a reacció dels primers estudis que es limitaven exclusivament a estudiar les formes de participació convencional. Va ser en anys posteriors de les mobilitzacions estudiantils del Maig del 68, i les pacifistes i anti- nuclears dels anys 60-70 a molts estats occidentals.
Exemples de formes de participació no convencional: Participar en manifestacions, fer vaga, participar en grups o moviments socials alternatius, tancades en edificis, obstrucció d’activitats (trànsit, sentades, ocupacions de locals, boicot d’actes públics o activitats omercials, acampades), pintades de protesta, firmar peticions col·lectives dirigides a les autoritats, objecció fiscal, objecció al servei militar obligatori (insubmissió), etc.
Vist des d’una altra perspectiva, les accions no convencionals es poden ordenar de menys a més extremes en quatre etapes, cadascuna de les quals suposa traspassar una nova frontera.
La participació no convencional està en creixement en un cert detriment de les formes que es consideraven convencionals per l’increment de valors postmaterialistes: 1.
Associada a les noves demandes postmaterialistes (menys relacionades amb la seguretat i subsistència, més cerca d’identitat i auto-expressió) 2.
Associada a un major grau de sofisticació i d’estudis de la gent: és una participació més directa, menys dirigida per les elits.
Això implica: - Menys capacitat de les organitzacions polítiques tradicionals (sindicats, partits) per mobilitzar els ciutadans.
- Ciutadania més sofisticada que prefereix formes de participació més directes i menys dirigides.
- Mitjans de comunicació de masses (MCM) també donen més ressò a determinades formes no convencionals d’acció política més espectaculars. Exemples: accions a monuments i gratacels, protesta-performances, estratègia de pressió de Greenpeace; moviment 15-M.
- Fins als darrers decennis del s.XX, la participació no convencional s’associava a: marginació social, sentiment d’ineficàcia política, insatisfacció i rebuig per la revolució del sistema polític: que en alguns casos extrem spodia ser la base Per contra, les formes convencionals s’associaven al contrari: alta eficàcia política i suport del sistema polític. Actualment (des dels esdeveniments dels 60s i 70s) molts individus en les democràcies avançades segueixen formes no convencionals per motius estratègics - sense rebutjar el sistema: més aviat reformista: temes com medi ambient, consum polític - ni per sentir-se poc eficaços políticament: al contrari - ni ser marginats: principalment classes mitjanes i amb més educació - sense ser imprevisible i espontani: és molt més organitzat En definitiva, molts individus emprenen alhora accions convencionals i no convencionals, cosa que abans no passava i per això alguns autors parlen de NORMALITZACIÓ de la protesta. I es prefereix fer la divisió activitats institucionals versus activitats no institucionals.
Per tant, ser conscients que la distinció entre participació convencional i participació no convencional és històricament relativa i dependrà del context específic de cada cas. És a dir, allò que en un moment es pot considerar una forma de PnoC en un altre context o moment històric es pot ajustar perfectament en les normes socials dominants (com per ex., anar a una manifestació. Pensem en el cas espanyol, les manifestacions contra ETA a partir de l’assassinat del M.A. Blanco (regidor del PP al País Basc) que van ser fomentades per les èlits polítiques com a protesta pels atemptats a càrrecs polítics, i hi va participar un grup molt heterogeni de gent (també persones que tradicionalment només participaven de forma convencional). Altres exemples de normalització de la protesta els trobaríem en les mobilitzacions contra la Llei de Matrimonis Homosexuals o la Llei del dret a l’avortament aprovades durant el govern de Zapatero i on la cúpula de l’Església Catòlica cridava cap a la protesta.
Penseu també amb el que es veu en el documental “Un país dempeus”. El cas del 15-M o la PAH són exemples de moviments que concorden amb la idea de normalització de la protesta. No només participen els de sempre, també gent no activista abans.
Qui participa? L’acció política dels individus varia en funció de la seva intensitat (Milbrath 1977). Aquesntautor troba que en les societats, les pautes de participació entre les poblacions tendeixen a distribuir-se de la següent manera: - Apàtics: indiferents a la política, no participen (30% població en les democràcies) - Espectadors: tenen un interès intermitent i irregular per la política, participació puntual (60%) - Gladiadors: la política constitueix un de les seves principals preocupacions i participen de formes molt diferents (10%) Aquesta classificació té la virtut de resumir en unes poques categories una tendència que sembla encara valida en les societats contemporànies actuals. Un segon aspecte estudiat són els factors explicatius de l’acció política individual. Per què és decideix realitzar una acció o una altra? Per què es decideix participar? 3.2. Factors explicatius de la participació política El comportament política també investiga quins factors que incideixen en la participació i en quines activitats es duen a terme (o no). A la pràctica és dona una combinació de molts ells.
A grans trets, trobem factors que tenen a veure amb les característiques individuals dels ciutadans i altres que van més enllà del individu, són les característiques contextuals.
- Recursos individuals - Actituds polítiques - Factors individuals - Mobilització política - Recursos de grup - Estructura política d’oportunitats - Factors conjunturals - Factors contextuals Comencem per aquells factors que tenen que veure amb les nostres característiques individuals, sigui en termes sociodemogràfics, actitudinals o de la nostra participació en grups o organitzacions.
1) Els RECURSOS INDIVIDUALS influeixen en l’activitat política perquè aquesta és, en part, un reflex del lloc que ocupa l’individu en l’estructura social. Algunes variables que es consideren pel comportament polític com a recursos individuals són: - edat: joves participen menys en activitats convencionals degut a l’efecte del cicle vital, perquè (1) es van adquirint més responsabilitats, obligacions laborals i familiars, etc., (2) l’edat proporciona recursos com coneixements, habilitats, i (3) alhora cristal·litzen les identitats polítiques. Però els joves participen més, en comparació amb grups de més edat, en accions de protesta degut a que són més propers a accions de rebuig al sistema. etc, (no passa amb tothom, però amb l’edat ens tornem menys radicals i anem acceptant més les “regles del joc” del sistema polític).
· - gènere: tradicionalment s’havia observat que les dones participen menys, per (1) la marginació de la dona en l’àmbit més públic (feina, etc.) i (2) la socialització en la política com a rol eminentment masculí. La disminució d’aquestes condicions (increment dels nivells educatius i creixent incorporació en el mercat laboral de les dones) en les societats post-industrials ha fet gairebé desaparèixer aquesta desigualtat. Les diferències tenen a veure més en els temes que els mobilitzen, les formes d’organitzar-se, etc...
- nivell d’estudis: els que en tenen més participen més, perquè els proporciona més coneixement i habilitats útils per la participació (influeix en la percepció d’eficàcia política interna). Esdevé el principal factor explicatiu individual de la participació.
- status professional i social: a més status (en nivell de renda, en l’ocupació, el lloc de treball) més participació perquè és una font de recursos que facilita la satisfacció d’altres necessitats i tenir noves prioritats, l’establiment de xarxes, etc. I molt lligat a nivell educatiu.
Els recursos individuals són més decisius com més exigent (en temps, coneixements, habilitats, etc.) és la forma de participació. Per exemple: vot té – costos que la participació (activa) en un grup polític.
Els recursos són també importants perquè generen actituds i valors favorables a la participació: sentiments d’eficàcia política, d’interès, nivells d’informació política, etc. Per tant, tornem a parlar de les actituds.
2) Les ACTITUDS POLÍTIQUES són influeixen en les raons (motivacions) per les quals un individu corrent farà l’esforç per participar en la política. En aquest sentit, les actituds més determinants en quant a l’efecte en la participació són de tres tipus: 1) d’implicació política: interès per la política, seguiment de la informació política, sentiment d’eficàcia política, que té dues vessants: interna (competència política pròpia) i externa (sensibilitat del sistema polític). Els individus amb més implicació política participen més., 2) de politització: actituds que denoten una implicació afectiva amb la política, posicionament en el temes conflictius de la comunitat. Són les identitats polítiques, i varien en funció dels eixos de conflicte de cada societat.Com més intenses i definides aquestes identitats, més participació.
Indicadors que s’utilitzen per mesurar els nivells de politització de l’individu: a.
la identificacióconvencional (votar). de partit (IDP): a majorIDP, més tendència a participar de forma b.
l’autoubicació ideològica (ubicació en l’eix esquerra-dreta, la ideologia), tradicionalment la gent que s’ubicava més a l’esquerra protestava més. Això està canviant, amb la normalització de la protesta (en parlo abans).
c.
Identitat nacional subjectiva: com sentir-se més o únicament català i participar en l’organització d’una consulta popular per la independència.
3) Actituds de (in)satisfacció amb la realitat política: Una visió positiva, fomenta sobretot la participació política convencional, mentre que una visió més negativa comporta apatia o la participació en accions de protesta i crítica cap el sistema. ¿com es mesura la satisfacció? (a) satisfacció amb funcionament democràcia (b) confiança en les institucions (però la desconfiança pot generar la tendència a la protesta).
(c) confiança en els partits polítics.
En quant a les característiques contextuals (que tenen que veure amb el context que envolta l’individu: des de la família, xarxes d’amics, lloc de treball, mitjans de comunicació de masses, grups i associacions,...i també el propi el sistema polític generant oportunitats o límits a la participació ciutadana) considerem: 1) La gran majoria dels ciutadans no viuen aïlladament, per tant, les xarxes socials i polítiques dels individus, els MCM, etc. tenen un rol imp. La MOBILITZACIÓ per part de diferents actors són estímuls de l’entorn que poden induir a la participació política (això explica, en part, l’existència dels cicles de protesta, és a dir, que existeixen períodes de major mobilització).
La mobilització política és el procés a través del qual les institucions, organitzacions o persones indueixen als ciutadans a participar políticament. Des d’aquesta perspectiva, la mobilització és a través de: - contactes personals: les xarxes socials (família, amics, veïns, feina) poden fer pressió o incentivar per la participació: ser membre d’un moviment perquè hi ha un amic, etc.
- organitzacions: poden promoure la participació, fet que és determinant en la mobilització de grups amb pocs recursos (partits socialistes i la classe obrera, sindicats).
- MCM (mitjans de comunicació): transmeten lespublicitat a les accions polítiques. accions d’altres actors; dóna - Noves tecnologiesde la Informació a través Internet, mòbil: facebook, sms, twitter, forums, emails… - Les pròpies institucions...
A més, el fet de pertànyer a una organització (que també es pot considerar un recurs de grup, particularment si ets membre de grups polítics com sindicats, partits, moviments socials) pot afavorir a la participació per diferents raons: desenvolupa habilitats i coneixements que poden servir per participar; augmenta el nombre de contactes personals (la informació, la influència); l’organització pot portar a terme una mobilització directa; augmenta la confiança interpersonal (capital social), etc.
2) L’ESTRUCTURA D’OPORTUNITATS són característiques del context polític que afecten en la participació alterant les expectatives d’èxit o fracàs de l’acció política, permetin l’accés al sistema polític o no, etc.
- Context institucional: tipus de sistema electoral (proporcional afavoreix la participació electoral?, llistes obertes, etc.), nivells de descentralització territorial (la descentralització política dins del sistema polític podria ser un factor que afavoreixi l’accés al procés de presa de decisions, quan major sigui la proximitat entre el càrrec públic responsable i el ciutadà, més fàcil seria l’accés).
- estratègies de les élites davant la protesta: les estratègies exclusives són repressives eleven el cost de l’acció però poden fomentar la radicalització (França, Alemanya); les estratègies inclusives integren les demandes en el sistema i afavoreixen la moderació. Ex: els països escandinaus, Àustria, Suïssa, Holanda. Aquestes es dirigeixen a la co-optació de les demandes polítiques, és a dir, intenten integrar-les en el sistema de presa de decisions. Les formes més moderades de protesta es donen amb més freqüència en els sistemes institucionals més inclusius, mentre que les formes il·legals, o fins i tot, la violència política, tendeixen a produir-se en sistemes històrics excloents i repressors.
- Conjuntura política: certs fets poden provocar una alta propensió a la mobilització (un atemptat, una guerra, etc.) - Experiències de democràcia participativa: un Estat, regió o municipi que fomenta més participació de la ciutadania, sigui a través d’òrgans estables de participació, com a través de processos participatius, fomenta una estructura d’oportunitats més oberta i facilita la participació de la ciutadania. Hi ha processos i òrgans molt diferents i és important analitzar cada cas en concret. Hi diverses formes de participació promogudes per l’administració en l’àmbit local: 1.
Sistemes estables de participació (reglaments i regulacions, consells i comitès, audiències públiques ordinàries i obligatòries, plans de participació, Defensor del Ciutadà) 2.
Processos participatius (per exemple, Agendes 21, pressupostos participatius, Plans locals de Joventut, Plans estratègics, Plans d’Ordenació Urbanística Municipal, Plans de Desenvolupament Comunitari) 3.
Polítiques públiques globalment participades (per exemple, el nou Pla Nacional de la Joventut de Catalunya 2010-2020 que es va realitzar en l’anterior govern de la Generalitat).
4.
Mecanismes de participació. Són els instruments que permeten que es realitzin i es desenvolupin practiques participatives (referèndums, tallers participatius, consultes ciutadanes, jurats ciutadans, enquestes deliberatives, audiències públiques, fòrums, fòrums virtuals).
Tenir en compte que la participació no sempre és real, és a dir, no només es tracta de crear òrgans o realitzar un procés participatiu, sempre s’ha d’avaluar el nivell i tipus de participació ciutadana que s’ha aconseguit (avaluació de la qualitat de la participació). Per concloure, tingueu en compte que no tots els factors influeixen d’igual manera en tots els tipus de participació. Un problema important que afecta a tot això és el problema de la DESIGUALTAT POLÍTICA que la participació genera (si participen més en una societat, aquells/es amb més nivell educatius, amb més xarxes socials, amb més status, ens trobarem davant d’una societat desigual a l’hora de tractar d’influir en el sistema polític).
Aquest argument l’utilitzen els elitistes de la democràcia (i defensors de la democràcia més representativa) per defensar que la forma de participació més igualitària és el vot (una persona=un vot).
Altres formes de participació són encara molt més desiguals. Com a contrarèplica, dir que el vot tb és desigual, i que és una forma de participació molt pobre en quant a l’expressió de preferències i a la capacitat d’iniciativa.
3.3. COMPORTAMENT ELECTORAL Introducció Quan estudiem el comportament electoral (tant l’opció que escollim, com l’anàlisi de l’abstencionisme) es fa alguna cosa més que contar vots o intentar explicar perquè un partit guanya i un altre perd. S’està analitzant tb el tipus de ciutadà. Què volem dir amb això? Des de la disciplina del comportament electoral tractem de descobrir quins són els mecanismes d’explicació del vot (i de la decisió d’anar a votar). Per ex., si és més important pertànyer a una classe o grup social, l’avaluació de les polítiques dels partits en el govern, les promeses electorals dels partits, o una determinada situació política.
Existeixen quatre models explicatius bàsics del comportament electoral (que veureu més en profunditat durant la carrera): 1.
El model sociològic (la importància dels cleavages i l’estructura social).
2.
El model psico-social (valors, identificació partidista, identificació ideològica).
3.
Vot per “issues” (vot temàtic) i, la seva especialització, el vot econòmic.
4.
Model de competència espacial (racional).
1. El model sociològic Es basa en la idea de que el principal factor explicatiu del comportament electoral és degut a la ubicació de l’individu en la estructura social. La versió europea són les explicacions del vot degut a l l’existència dels “cleavages” (que hem vist en el tema 2). El sistema de partits és resultat dels conflictes i es produeix un alineament (una interrelació) entre subcultures i partits.
Els cleavages influeixen en el comportament electoral perquè: modulen (1) les identitats, (2) els interessos objectius i (3) els valors polítics. Com s’ha relacionat els cleavages i comportament electoral? En quant el cleavage de classe, tradicionalment s’havia observat una forta correlació entre la classe social i el vot: la classe “obrera” tendia a votar a partits socialistes o comunistes.
Actualment hi ha diferències de vot segons la classe, però no tan automàtiques (caiguda del vot de classe a més mobilitat social, millora del nivell de vida i reducció de les desigualtats entre classes, aparició d’una nova classe mitja de difícil classificació: ocupats en el sector serveis (assalariats però vida “burgesa”) i l’aparició dels partits interclassistes.
En el cas del cleavage religiós, afecta al comportament electoral quan hi ha diferències de vot segons denominacions religioses. En alguns països aquest factor és més important per explicar el comportament electoral que en altres (més a Bèlgica, Holanda, Itàlia, països on hi ha un partit demòcrata-cristià fort. La rellevància d’aquest cleavage ha perdut força en certs contextos degut a: (1) procés de secularització, (2) menor implicació de la església en política, (3) menys gent religiosa.
En quant al cleavage centre-periferia s’observen efectes electorals on hi ha tensions entre el centre polític i la perifèria. Cas de Catalunya, important com explicació del vot el lloc de naixement, llengua). A Espanya comporta també l’aparició del PANE (partits d’àmbit no estatal): CiU, ERC, BNG, Coalición Canaria, PNV, etc...
Finalment, el cleavage rural-urbà és característic dels països escandinaus, on hi ha partits d’implantació bàsicament rural o bàsicament urbana. La teoria dels cleavages explica la permanència del comportament electoral, però no els canvis a curt i mig termini. Va funcionar molt bé fins als anys 70, quan els sistemes de partits semblaven congelats. PERÒ a partir dels anys 70 augmenta espectacularment la volatilitat electoral: es produeix un desalineament (erosió dels llaços entre partits i grups socials).
2. El model psico-social Les explicacions psico-socials del vot van ser desenvolupades a la universitat de Michigan, USA (per això tb es coneix com model de l’Escola de Michigan). Argumenten que els ciutadans desenvolupen vinculacions psicològiques, o bé amb els partits, o bé amb certes posicions ideològiques que adquireixen via la socialització, i que influeixen de manera determinant en el seu comportament electoral.
Aquests valors i posicionaments ideològics condicionen el vot perquè els electors processen (filtren) tots els inputs (la informació política que els hi arriba) a través d’aquests valors. Tres molt importants per explicar el vot: (1) identificació de partit, IDP (2) ideologia esquerra-dreta i (3) nivell de nacionalisme (en societats plurals). La intensitat de la IDP influencia fortament el vot (les persones que s’identifiquen més fortament amb un partit, tendeixen a anar a votar més, i votar aquell partit) La IDP és un valor molt estable, el més estable a USA, però val a dir que tant als USA com a Europa, en els darrers temps ha crescut molt la proporció de persones que no tenen IDP.
El vot també seria una manifestació emotiva de la pròpia ideologia: es vota el partit que està d’acord amb la pròpia ideologia, l’expressa i la defensa (no per motius utilitaris).
...