Tema 2. Aspectes conceptuals i metodològics de l'avaluació psicològica (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Vic (UVIC)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Diagnòstic i Avaluació Psicològica
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 2
Subido por

Descripción

Finalitats de l'AP
Models d'AP: de l'atribut, mèdic, dinàmic, conductual, cognitiu, constructivista.
Polèmiques
Comportaments
Condicions

Vista previa del texto

TEMA 2. ASPECTES CONCEPTUALS I METODOLÒGICS DE L’AVALUACIÓ PSICOLÒGICA - Psicodiagnòstic. Clínica - Tests psicològics. El primer, Rorscharch.
- Avaluació psicològica. S’avalua a l’individu o grup d’individus, amb uns instruments determinats (test, entrevistes, observació...) amb diverses finalitats. Concepte més ampli i global. No només ens interessa la conducta normal, sinó també la conducta positiva de l’individu o els seus punts forts. Avaluem per poder intervenir.
- Valoració psicològica. És la interpretació que fem dels resultats de l’avaluació psicològica, especialment en els àmbits no clínics.
FINALITATS DE L’AP 1) Identificar la conducta central (problema o conflicte) del subjecte. Cal tenir clar què és una conducta normal i què una anormal (allò que no fa una la majoria), però és un concepte molt relliscós.
2) Relacionar aquesta conducta amb variables que la desencadenen, mantenen o modulen, sia antecedents (antecedeixen a la conducta) o conseqüents (allò que la manté) i elaborar hipòtesis de funcionament.
3) Dissenyar un procés d’anàlisi psicològica, amb finalitats descriptives, comprensives, predictives i/o explicatives de conductes intervinents en el model, a fi de validar la consistència del model proposat. Hem de descriure els comportaments que presenta l’individu, entendre’ls per poder fer una predicció de perquè es produeixen. Cada model psicològic té el seu procés.
4) Seleccionar les tècniques de mesura adequades a l’objectiu d’anàlisis i procedir a la seva aplicació.
5) Establir el diagnòstic o presa de decisió diagnòstica, referint-se generalment a un dels sistemes de classificació taxonòmica. DSM-IV, CIE-10 6) Determinar el pronòstic 7) Prevenir, predir, orientar, ajudar a la formació, indicar el tractament.
8) Analitzar l’eficàcia de les accions de consell, de prevenció, de formació i/o de tractaments duts a terme.
9) Comunicar la informació diagnòstica obtinguda i també la derivada del Totes les tasques d’avaluació que acabem d’esmentar queden influïdes per les posicions teòriques interpretatives de la conducta humana.
MODELS D’AVALUACIÓ PSICOLÒGICA Darrera de cada avaluador hi ha una teoria psicològica i el marc teòric de cada psicòleg guiarà cap a una determinada avaluació.
Tots els models es mouen dins un continuum endogen-----exogen.
Per explicar-los utilitzem una terminologia: Comportament, conducta, resposta Variables psicològiques de l’individu, personals Variables de l’organisme, biològiques Variables de l’ambient, situació, estímul C P O A Podem parlar de 6 models que han servit de base a l’avaluació psicològica: Model de l’atribut - La conducta està en funció de variables personals o organísmiques, també anomenades intrapsíquiques o genotípiques (C=f P).
- Aquestes variables no poden ser avaluades directament, sinó que cal fer-ho a través de les seves manifestacions externes o fenotípiques. (Ex.- la timidesa d’un nen (C), pot ser explicada perquè el subjecte és introvertit (P). Així, la timidesa és la manifestació fenotípica, externa d’un constructe genotípic que està a dins de l’individu).
- Una variació d’aquest model és explicar una conducta a través d’una altra conducta (Cy= f Cx). (Ex.- predir el rendiment acadèmic d’un alumne (Cy) a través dels comportaments observats en un test d’intel·ligència (Cx).
- Analitza variables intrapsíquiques que se suposa estan presents en tots els individus (extraversió, intel·ligència).
- Utilitza test i tècniques de recollida d’informació. És a dir, fa ús de procediments tipificats que pretenen portar a conèixer la posició relativa que el subjecte té en referència a un grup normatiu (ex.- nivell d’extraversió, nivell d’intel·ligència).
- S’utilitza bàsicament des de la psicologia diferencial i de la personalitat, en orientació i selecció de personal i en l’àmbit clínic.
Model mèdic - Intenta explicar la conducta anormal a partir de factors endògens o interns.
La conducta és una funció de condicions biològiques (C=f O) o personals (C=f P).
- Implica estudiar en cada subjecte, a partir de les seves manifestacions psicopatològiques com pot ser classificat en algunes de les categories de malaltia mental. Es basa en la classificació d’un subjecte en una categoria diagnòstica procedent d’un sistema de classificació.
- Aquest model és una derivació en la seva versió clínica o de salut del model de l’atribut i intenta fer una predicció clínica.
Model dinàmic - Es diu que el comportament pot ser explicat en funció d’una sèrie de construccions teòriques internes que configuren l’estructura de la personalitat i que juntament amb un conjunt de mecanismes interns inconscients, determinen la conducta (C=f P).
- Es dedica a l’estudi de la personalitat a partir dels constructes teòrics psicodinàmics: estructura del jo, mecanismes de defensa.
- Utilitza tècniques projectives en el seu estudi de la personalitat.
- S’utilitza per l’estudi de la conducta anormal i actua bàsicament en situacions clíniques i de la salut.
Model conductual - Ha sofert variacions de constructe amb els anys. Dels seus inicis on es deia que la conducta era una funció de l’estímul i es descartaven totes les influències organísmiques i internes, s’ha passat a l’actualitat on es postula que el comportament s’explica per transaccions entre la pròpia conducta i variables de la persona i l‘ambient (C= f P x A). (Ex.- el rendiment escolar pot ser el producte de factors personals del nen (baixa intel·ligència, mals hàbits d’estudi, en interacció amb variables de l’ambient (poca estimulació a casa, mestra que reforça poc els èxits).
- Utilitza moltes tècniques d’observació, registre, autoinformes, etc, per tal de veure les relacions funcionals entre l’ambient i la conducta.
- S’ha aplicat a l’àmbit escolar, de les organitzacions, clínic, sent aquest últim on més incidència ha tingut.
Model cognitiu - La conducta és explicada a través d’una sèrie de processos i estructures mentals internes. Podríem dir que la conducta és una funció del món cognitiu de la persona, de la seva forma de percebre el món. Per tant, C= f P. Per exemple, el comportament depressiu d’una persona és explicat per percepcions distorsionades.
- Utilitza tècniques com els autoinformes.
- S’ha aplicat molt en laboratori, amb finalitats investigadores. A nivell aplicat, s’utilitza en àmbits clínics i educatius.
Model constructivista - Es fonamenta en la idea que és el propi subjecte el que crea i construeix activament la seva pròpia realitat. Per tant, el que importa és avaluar les construccions que utilitza per descriure el món, quin és el significat que es dóna a si mateix, als demés i suposa, per tant, una versió internalista en que C= f P.
- Rebutja l’ús del mètode científic i proposa la utilització d’eines que portin a descobrir els constructes que es formula. Per això, la introspecció, l’ús de diaris, les autobiografies han estat utilitzades.
- S’aplica en àmbits clínics, molt lligats a la teràpia i en àmbits escolars.
Com hem vist fins ara, tant conceptualment com de manera aplicada, hi ha variacions entre els diferents models però també hi ha moltes similituds entre ells. En general podem dir que no hi ha cap model suficientment preponderant com per explicar-ho tot com tampoc hi ha cap model que no pugui aportar res als altres. Per tant, caldrà mantenir una postura una mica eclèctica, aprofitant les bondats de cadascun d’ells i sobretot, triar les eines avaluatives de cada model que ens puguin ser més idònies per l’avaluació de cada cas, no oblidant que l’objectiu últim de l’avaluació és l’individu.
Hi ha tres polèmiques que han sorgit tant a l’hora de la construcció de les eines avaluatives com en el moment de l’avaluació: 1) Ideogràfic versus nomotètic: Ideogràfic fa referència a allò individual, mentre que nomotètic es refereix a allò general. L’avaluació psicològica estrictament és ideogràfica perquè es centra en l’estudi d’un individu, però també és nomotètica perquè per interpretar allò individual ens hem de basar en el coneixement general adquirit sobre els principis generals del comportament humà.
2) Quantitatiu versus qualitatiu Els enfocaments qualitatius, representats bàsicament pels models dinàmics i constructivistes, pretenen realitzar una anàlisi global i comprensiva del subjecte a avaluar, donant llibertat d’elecció en quant als mètodes, en quant als escenaris, els moments, etc. Els enfocaments quantitatius, representats pels models d’atribut i mèdics, es plantegen un seguit de normes d’avaluació a tenir en compte, l’ús de mètodes estandaritzats, procediments uniformes de comunicació de resultats. Avui predominen els enfocaments quantitatius perquè s’acosten més a allò científic que vol ser l’avaluació psicològica, però cada individu és particular i la nostra tasca no ha de fonamentar-se en l’aplicació d’unes proves determinades i prou. Cal tenir en compte, també, aspectes més qualitatius en l’avaluació psicològica.
3) Tradicional versus conductual Als enfocaments més tradicionals més propis dels models d’atribut, dinàmic i mèdic, s’hi van oposar els models conductuals que als anys 60 varen agafar molta força, especialment a partir que es va deixar el paradigma estricte de E-R i s’hi va incorporar l’estudi de l’organisme (com a subjecte biològic i psicològic) i el paradigma es va convertir en E-O-R-C. La polèmica encara perdura tot i que actualment l’avaluació conductual ha estat incorporada plenament en l’avaluació psicològica.
En base a tot el que hem dit fins ara, a l’hora de fer una avaluació psicològica d’un subjecte, l’avaluador haurà de tenir en compte el següent conjunt de variables: - El/s comportament/s objecte d’estudi L’avaluació psicològica té per objectiu l’estudi del comportament del subjecte, entenent aquest tant en allò que fa com en allò que pensa, sent o experimenta.
És acceptat per la majoria que la conducta presenta tres modalitats diferents: a) Conducta motora: manifestacions externes que impliquen activitats observables. Per exemple, caminar, mirar, saludar, plorar,etc.
b) Conducta cognitiva: tot allò que pensa o experimenta un subjecte. Per exemple, estar trist o alegre, si pensa que el persegueixen.
c) Conducta psicofisiològica: activitats del sistema nerviós. Per exemple, tassa cardíaca, pressió arterial, activitat cortical, etc.
A partir d’aquí l’avaluador pot estar interessat en avaluar processos molt més complexos com poden ser les estructures internes. Llavors parlem de variables personals.
- Condicions personals Tot i que els models més conductistes no ho tenien en compte, avui tothom està d’acord en que els éssers humans presenten una sèrie de competències, habilitats o atributs psicològics que són estables i que poden ser entesos com disposicions de resposta o repertoris bàsics de conducta. Així, ser més o menys intel·ligent, tenir més o menys autocontrol, ser introvertit, ser més o menys ansiós, seran condicions personals que caldrà estudiar segons el cas.
Per observar tals condicions personals ho haurem de fer a partir de les conductes actuals que presenta el subjecte, a través de test o d’altres tècniques operatives.
- Condicions ambientals anteriors Per explicar-nos la conducta actual, serà convenient moltes vegades que no obviem les condicions ambientals històriques de l’individu, que configuraran la seva història d’aprenentatge. Les pautes educatives rebudes, les experiències viscudes, la historia d’escolarització, etc, poden ser elements determinants que ens ajuden a entendre el comportament actual d’un individu.
- Condicions ambientals actuals També és acceptat que l’ambient actual és una bona font (no la única) explicativa del comportament d’un individu. Per tant, caldrà estudiar els contextos rellevants actuals (familiar, escolar, laboral, interpersonal, etc) i aquelles condicions de l’ambient que poden provocar, mantenir i controlar el comportament objecte d’estudi.
- Condicions biològiques Tot i que l’objecte de la psicologia és el comportament, certes condicions biològiques poden explicar-lo. Per tant, haurem mitjançant informes, informacions de familiars, del propi subjecte, etc indagar sobre aspectes biològics del passat, per veure si poden ser explicatius del comportament actual. Malalties del passat, operacions fetes, etc.
De vegades ens pot interessar conèixer condicions biològiques actuals. Llavors, en la majoria dels casos, haurem de derivar a especialistes perquè ens informin. Per exemple, ens pot interessar saber si un nen és sord per entendre perquè parla malament o perquè no progressa en la lecto-escriptura.
Cal dir que en alguns casos nosaltres estarem facultats per esbrinar aspectes biològics de l’individu. Per exemple, exploracions neuropsicològiques o psicofisiològiques.
Però totes aquestes variables no actuen aïlladament i per separat en el temps sinó que funcionen interactivament.
...