Llenguatge i Comunicació I 3.1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Llenguatge i Comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 24
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

UNITAT 1. COGNICIÓ, LLENGUATGE I CULTURA.
1.1. Estructures, funcions i processos.
Per a què serveix el llenguatge? - Funció interactiva.
- Funció semiològica o simbòlica, la qual ens permet simbolitzar els nostres pensaments, aquesta té un interès crucial per la psicologia, atès que una de les preguntes que es fan els psicòlegs és la relació existent entre el llenguatge i el pensament.
Podem trobar dues posicions respecte la relació entre el llenguatge i el pensament: - “language is the dress of thought” Es considera que hi ha pensaments sense llenguatge.
- - Samuel Johnson.
Situacions en què et trobes sense poder explicar o no tenir una paraula per expressar quelcom.
La llengua és el que utilitzem per expressar allò que pensem i sentim.
“change your language and you change your thought” Es considera que sí hi ha interferència del llenguatge sobre el pensament.
- De moltes formes el llenguatge és el reflex de la cultura.
Karl Albrecht.
La postura majoritària la trobem amb Lilala Gleitman “Els sistemes lingüístics són només els mitjans expressius I formals que els parlants conceben per descriure les seves representacions mentals I les seves manipulacions dels referents en el món.” Llavors, el pensament és universal i el llenguatge ve després. La qual proposa una hipòtesi universalista, on el pensament és anterior i independent del llenguatge.
Alguna de les evidències són que: - Els nadons pensen abans de parlar.
- Estudis amb sords, en què els sords pensen (recorden, imaginen, etc.) sense disposar d’un llenguatge.
Sin una lengua… “No puedes expresar tus sentimientos. Tus pensamientos puede que estén allí pero no puedes sacarlos. Y tampoco puedes hacer entrar nuevos pensamientos.” “Dissequem la natura d’acord amb les línies establertes per la nostra llengua materna. [...]; el món se’ns presenta en un flux calidoscòpic d’impressions que les nostres ments han d’organitzar – i això vol dir, en molt bona part, per mitjà dels sistemes lingüístics de les nostres ments” Benjamin Lee Whorf 1 Quan parlem de la relació entre llenguatge i pensament hi ha dos maneres de tractar-ho: - des del desenvolupament (Vigotzky, Piaget).
- des de la comparació entre llengües: La hipòtesi de Sapir-Whorf de Benjamin Lee Whorf deia que el món és un flux continu d’impressions, realitat que s’ha de segmentar i categoritzar (que és el mateix per tots) i que canvia en funció de les llengües. Per tant, el llenguatge és el que determina els processos cognitius no lingüístics.
La diferenciació és un concepte tècnic que fa referència al nombre de paraules en un domini en particular. Per això cada una de les llengües existents segmenten la realitat de forma diferent.
La hipòtesi de Sapir-Whorf proposa que el llenguatge dóna forma als nostres patrons de pensament (Carroll, 2004, pàg. 377) - Determinisme lingüístic. És una hipòtesi molt radical, ve a dir que si jo no tinc una paraula per pensar en una cosa, no puc pensar en aquella cosa. En aquest punt es podrà pensar, raonar d’una determina manera si disposo de paraules per una cosa o fer-ho d’una altra manera si les paraules que disposo són unes altres.
Defensa que: - Disposar d’un llenguatge afecta la nostra cognició.
- El llenguatge determina els processos cognitius no lingüístics.
- El llenguatge crea les categories conceptuals amb les que podem pensar.
- Els processos cognitius que es veuen determinats pel llenguatge són diferents per les diferents llengües.
- Els parlants de diferents llengües es diu que pensen diferent.
(Carroll, 2004, pàg.277) Per tant, la versió forta (determinista) de la hipòtesis Sapir-Whorf defensa que la presència de categories lingüístiques crea les categories cognitives. De la qual cosa, no hi ha evidències.
- Relativisme lingüístic. Però actualment, proposen una versió dèbil (relativista) de la hipòtesis Sapir-Whorf, on trobem que la presència de categories lingüístiques influeix la facilitat amb que diverses operacions cognitives es poden dur a terme.
Aquesta versió dèbil formulada per S. C. Levinson proposa que: “Si hi ha, si més no, alguns aspectes de l’estructura semàntica de la llengua que no són universals Si hi ha, si més no, alguns efectes cognitius d’aquestes propietats semàntiques diferents, Aleshores hi ha d’haver, si més no, alguna variació cognitiva sistemàtica d’acord amb la diferències lingüística” 2 Exemple (els termes pel color). Hi ha UN aspecte de l’estructura semàntica de les llengües que no és universal.
L’home és capaç de discriminar diferents tipus de longitud d’ona superiors a la capacitat que tenen altres animals.
A més, cada llengua segmenta l’espectre cromàtic de manera diferent.
Tot això, és observable en tasques de discriminació. Per exemple. La llengua parlada pels Tarahuma segmenta l’espectre cromàtic diferent al català o a l’anglès, atès que pels colors blau o verd té un mateix concepte. Per tant, si hi ha alguns efectes cognitius d’aquestes propietats semàntiques diferents. Així doncs, els conceptes pels colors podrien diferir. Aleshores hi ha d’haver, alguna variació cognitiva sistemàtica d’acord amb la diferència lingüística.
A B C Els parlants d’una llengua que disposa de termes de color diferenciats pels tons blaus i verd, tendirà a respondre que B és l’estímul que més difereix dels altres dos, que serien clarament blau i clarament verd.
En canvi, segons la hipòtesi relativista, els Tarahumana utilizaran el criteri que té a veure amb la proximitat física, és a dir, una llengua que disposa d’un únic terme pels tres tons, tendirà a respondre que C és l’estímul que més difereix dels altres dos.
Per tant, és una tasca discriminativa en què el llenguatge no té que intervenir.
El relativisme també s’observa en estudis recents mostren diferències en la resolució de tasques no lingüístiques en diferents dominis, com poden ser l’espai, el temps, els objectes o les substàncies.
 Pel que fa a les llengües i l’espai.
En les referències espacials, les llengües divideixen l’espai semàntic de maneres diferents. L’anglès, el finès, l’holandès i l’espanyol fan servir partícules diferents per ubicar una tassa, una poma i un mànec.
3 Existeix un marc de referència relatiu, intrínsec, absolut.
Els parlants de diferents llengües, donen respostes diferents, en tasques de memòria espacial, així com en tasques de configuració espacial, de moviment i de raonament espacial.
 Pel que fa a les llengües i el temps.
En català utilitzem, preferentment, un eix horitzontal per referir-nos al temps. Però, un parlant d’aymara assenyalarà cap endavant en parlar dels seus ancestres. Els xinesos, en canvi, disposen de dos sistemes (un horitzontal i un vertical).
En alguns estudis es mostra que quan el facilitador és congruent amb la metàfora espacial els parlants van més ràpid.
 Pel que fa a les llengües i el gènere.
El gènere importa, atès que la valència dels adjectius dels bilingües anglès-alemany i anglès-espanyol difereixen.
Per tant, podem concloure que sí hi ha evidències sobre el Relativisme lingüístic i, per tant, tots els supòsits de Sthepen C. Levinson són vàlids: “Si hi ha, si més no, alguns aspectes de l’estructura semàntica de la llengua que no són universals Si hi ha, si més no, alguns efectes cognitius d’aquestes propietats semàntiques diferents, Aleshores hi ha d’haver, si més no, alguna variació cognitiva sistemàtica d’acord amb la diferències lingüística” Pensar per parlar o Thinking for speaking consisteix a seleccionar aquelles característiques dels objectes o dels esdeveniments que a) encaixen amb alguna conceptualització de l’esdeveniment i, b) són fàcilment codificables en la llengua que es parla.
Dan I. Slobin Aquest autor estudià les activitats mentals (pensar) que es duen a terme per parlar (llenguatge).
La segona línia de cerca es basa en què passa quan jo penso perquè vull dir alguna cosa, en aquesta línia, el que s’estudia és el procés de mentre estàs pensant per parlar d’una manera o d’una altra. Hi han diferències entre les llengües i aquesta hipòtesi aposta que a força de parlar una llengua confon molt.
S’han fet estudis amb nen de 2 a 9 anys i amb adults, parlants de diferents llengües. Amb els quals s’ha obtingut que els nens anglesos es centren molt mes en el procés que no pas en els resultats, aspecte en què es centra el català.
4 Altres resultats obtinguts varen ser que: Per tant, hi ha evidència sobre “pensar per parlar”.
1. Donar una opinió argumentada sobre la relació que creus que mantenen el llenguatge i el pensament.
2. Enunciar la hipòtesi universalista de les relacions entre llenguatge i pensament.
3. Enunciar la hipòtesis Sapir-Whof de les relacions entre llenguatge i pensament en les seves versions forta (determinisme lingüístic) i dèbil (relativisme lingüístic).
4. Enumerar algunes àrees semàntiques en les que les llengües difereixen.
5. Enumerar i descriure les estructures semàntiques que s’han estudiat des de la perspectiva del relativisme lingüístic.
6. Explicar què és un marc de referència i quants marcs de referència espacial diferents han estat identificats.
7. Descriure alguns dels experiments que s’han dut a terme per aportar evidència en favor de la hipòtesi del relativisme lingüístic.
8. Analitzar la lògica dels experiments basats en la hipòtesi del relativisme lingüístic.
9. Avaluar si un experiment aporta evidencia empírica a favor de la hipòtesi universalista o a favor de la hipòtesis del relativisme lingüístic.
10. Explicar què és la hipòtesi del Pensar per Parlar.
11. Explicar la diferència entre la hipòtesi del Pensar per Parlar i la versió dèbil del relativisme lingüístic 12. Explicar què caracteritza les llengües-v i les llengües-s i posar alguns exemples.
13. Enumerar els resultats dels estudis d’Slobin (entre altres) amb el conte de la granota.
14. Entendre les implicacions del Pensar per Parlar per l’estructura narrativa de les llengües-v vs les llengües-s.
15. Entendre les implicacions de la hipòtesi del Pensar per parla per l’adquisició de segones llengües i per la traducció entre llengües.
5 6 UNITAT 2. COMUNICACIÓ I LLENGUATGE.
El model lineal de la comunicació.
Un model pretén donar una explicació de la realitat. En el model de comunicació tenim diferents aspectes: l’emissor (font de l’emissió) que arriba a un destí (receptor/rs) en què s’envia un missatge (informació), la qual es codifica mitjançant un codi (verbal/no verbal) per un canal determinat (motor/visual/auditiu, etc.), i tot això es dóna en un context determinat.
El model lineal defensa que allò que s’emet ha d’arribar fidedignament al receptor, és a dir, ha de ser una còpia d’allò enviat, per tant, el codificador/transmissor transmuta un missatge en un senyal “codifica”, i un receptor/descodificador la torna a transmutar, però ara a la inversa “descodifica” per recuperar el missatge. Això aconsegueix que la font i l’origen tingui la mateixa informació, per tant, tot el que es comunica està completament codificat.
Aquest model sorgeix del model lineal de la comunicació, els autors originals Shannon i Weaver, els quals eren enginyers. En aquest model tenim: En aquest model hi ha un procés de codificació i descodificació, és a dir, que l’altre em senti però, és diferent que em senti que m’entengui.
Dins el codi humà: 1.
Han “descodificat” apropiadament el senyal l’home i la Penny? Sí, 2.
Han “comprés” el missatge l’home i la Penny? No.
Per tant, a la comunicació humana no consisteix en codifica/descodificar els pensaments en un codi lingüístic i enviar-lo.
Són les 12 i el llit està desfet: allò descodificat en un codi compartit seria el significat lingüístic.
Context: conversa amb el meu fill. Son les 12 i el llit està desfet: m’està renyant i vol que em faci el llit ja! 7 Hi ha un significat pragmàtic a la comunicació humana, en què no tot el que es comunica està completament codificat, per tant, no tot el que es comunica està completament codificat.
En el Codi Morse, contràriament, tot el que es comunica, està necessàriament codificat. Per tant, la comunicació humana no consisteix a “transmutar” pensaments en paraules.
Hi ha una distància entre el que “es diu” (saying) i el que es “comunica” (meaning). Però quan parlem ens oblidem d’aquesta distància i per això es donen els malentesos.
El destinatari ha de reconèixer les intencions de l’emissor per poder comprendre el significat dels enunciats “el que es comunica”. Per tant, allò que s’ha d’entendre és la intenció, què pretén l’emissor.
Si ens imaginem en un context on hi ha una finestra oberta i dic “Tinc fred i vull que l’altre tanqui la finestra” i el que codifico és “ Fa fred aquí no trobes?”, si el receptor ho entén a un cert nivell, atès que hi ha el procés codificador i descodificar, però no ha comprés el significat de l’emissió, perquè no ha estat capaç d’inferir les intencions que tenia el parlant, dirà “Vols que tanqui la finestra?”, si no ho ha entès dirà “Sí, si que en fa”.
Per tant, els significats dels enunciats depenen de les intencions dels enunciats.
El codi lingüístic és ambigu i requereix del context per se interpretat, és a dir, hi ha infradeterminació semàntica.
Cal enriquir el que “es diu” per tal d’entre el que “es comunica”.
Si jo dic: “li vaig dir l’altre dia que ho deixés allà” Cal desambiguar el que “es diu” per entendre el que “es comunica”.
Si jo dic: “vaig perdre la bota” cal que desambiguem per entendre-ho.
Si jo dic: “es va posar les botes” La comunicació humana és una acció intencionada (es feta amb un objectiu) i cal inferir la intenció per comprendre el significat de l’enunciat.
La interpretació del codi lingüístic requereix complementar l’enunciat amb informació contextual.
Les produccions lingüístiques i el context són peces d’evidència per INFERIR el que l’altre “vol dir”.
8 El model inferencial de la comunicació.
Aquest model proposa que la comunicació és un comportament pel que un emissor mitjançant la producció intencionada d’un senyal intenta produir un resultat, i la seva audiència infereix aquest objectiu a partir de la interpretació del senyal en context.
- El que “vull” → Processos OSTENSIUS i Processos INFERENCIALS i Processos codificadors Processos descodificadors El que “es diu” és un comportament.
→ El que “vol” - producció intencionada d’un senyal, que cal distingir-la, de l’obtenció incidental d’informació. En tot acte comunicatiu es pot extreure molta informació. Ara bé, aquesta informació està una mica en reserva, perquè pots ser una cosa o una altra. La comunicació intencionada és diferent que la incidental. La comunicació (intencionada) té a veure amb els processos ostensius, és a dir, és l’emissió intencionada d’un senyal.
- infereix aquest objectiu.
- de la interpretació del senyal en context, atès que la descodificació de la informació, sempre està contextualitzada.
La comunicació és un comportament: a) Intencionat per part de l’emissor.
b) Inferencial per part del receptor.
Les produccions lingüístiques són peces d’evidència per INFERIR el que l’altre “vol dir”.
Sperber i Wilson És això conscient o inconscient? Segons les màximes de comunicació de Murphy: • • • • If communication can fail, it will.
If a message can be understood in different ways, it will be understood in just that way which does the most harm.
There is always somebody who knows better than you what you meant by your message.
The more communication there is, the more difficult it is for Communications to succeed.
9 Senyal Ostensiu Verbal No verbal Senyal no ostensiu Verbal No verbal La pragmàtica és l’estudi de l’ús del llenguatge en contraposició a l’estudi de l’estructura d’aquest.
Sperber i Williams Si la comunicació és un procés ostensiu-inferencial, com ho fem els receptors per recuperar els continguts que no estan directament codificats? I els objectius comunicatius dels emissors quins poden ser? Les primeres publicacions són de l’any 60 i les primeres reflexions en torn al codi les van fer filòsofs. La comunicació humana és una activitat cooperativa (Grice) dirigida a objectius. (Searle i Austin).
Activitat. Als enunciats hi ha un contingut explícit i un d’implícit que s’ha d’inferir.
E: Podríem convidar en Joan a la festa… R: Amb en Pere ja hem complert amb la quota de pesats.
Inferències: La festa és per divertir-se, En Pere ja hi va i és un pesat. En joan també és un pesat, però encara no hi ha un compromís, per tant, no cal convidar-lo.
10 UNITAT 3. COMUNICACIÓ EN CONTEXT (I). Cooperació.
En la unitat anterior, hem dit que el llenguatge és merament un acte de codificació i descodificació, atès que tot el que es comunica es troba codificat, atès que el pes es troba al codi.
Els humans, no codifiquen tot el que comuniquem, per tant, la comunicació humana són processos ostensius (impliquen l’emissió intencionada d’un senyal) i inferencials (des de l’altre extrem s’ha d’inferir que s’ha comunicat en aquella emissió intencionada).
Als enunciats hi ha un contingut explícit i un d’implícit que s’ha d’inferir.
E: Podríem convidar en Joan a la festa… R: Amb en Pere ja hem complert.
Grice diu que la comunicació humana és una activitat comunicativa, mentre que Austin i Searle hi afegeixen que va dirigida a un objecte.
Segons Grice, l’enunciat depèn de les intencions dels parlant. Hi ha un contingut implícit i un d’explícit, el qual s’ha d’inferir. Les implicatures, llavors, són totes les representacions que s’han afegit al contingut explícit en el procés interpretatiu fins a arribar a la conclusió i de les quals es responsabilitza a l’emissor, és tot allò que està en l’enunciat, però de forma implícita (són les conclusions, tot i que hi ha autors que afegeixen que també ho són les premisses). La comunicació és un procés inferencial, ja que s’han de fer tota una sèrie d’inferències per tal d’arribar a la conclusió.
Una “implicatura” són totes les representacions que s’han afegit al contingut explícit en el procés interpretatius fins a arribar a la conclusió i de les quals responsabilitzem a l’emissor.
- Les implicatures convencionals. Tenen a veure amb l’estricte significat de les paraules. van lligades a la paraula, al seu sentit convencional: “compraré pomes O peres” [només portarà una cosa].
a. “Compraré pomes o peres” b. (implicatura només portarà una cosa).
- Les implicatures no convencionals. Depenen de principis morals o estètics i es donen en un acte comunicatiu dialògic. el seu significat depèn del context enunciatiu.
a. Generalitzades.
i. T’has comprat el cotxe? ii. M’he comprat un cotxe.
b. Particulars.
i. Un gin-tònic? ii. Estic a règim. → no gràcies 11 En aquest procés de deixar anar missatges ostensius, s’extreuen conclusions.
Si no tot està codificat, com ho fem els receptors per recuperar el significat que no està directament codificat? H. Paul Grice defensa que l’activitat comunicativa humana ha de ser una activitat cooperativa.
Va proposar que els principis que regulen la interpretació dels enunciats (que es puguin treure les conclusions que en traiem). Es basa en la idea que per tal que el procés comunicatiu arribi a bon port s’espera que els dos interlocutors es comportin racionalment.
Si es comporten de forma cooperativa, es pot extreure el Principi de cooperació: “Fes que la teva contribució a la conversa s’ajusti al què es demana, en el moment en què es demana, d’acord amb l’objectiu o la direcció del intercanvi en què prens part” Si no tot està codificat, com ho fem per arribar al significat de l’enunciat que no està directament codificat? Grice, el que proposa, és que necessàriament, la comunicació humana ha de ser una activitat cooperativa. Proposa el principi de cooperació, que regularia la interpretació dels enunciats i compta amb una sèrie de màximes. Per tal que el procés comunicatiu arribi a bon port, s’espera que els dos interlocutors es comportin racionalment, ja que els dos tenen un objectiu i volen una comunicació òptima. Aquest principi de cooperació, diu el següent: “fes que la teva contribució a la conversa s’ajusti al que es demana, en el moment en què es demana, d’acord amb l’objectiu de l’intercanvi en què es pren part. Aquesta idea la va desenvolupar amb una sèrie de màximes: Desenvolupà el Principi de cooperació juntament amb quatre Màximes. Màximes que ajuden en la interpretació dels enunciats.
- Quantitat (informació). Fa referència a les propietats informatives de l’enunciat. Diu: - Fes la teva intervenció tant informativa com sigui necessari, no la faci ni més ni menys informativa del que calgui.
- Qualititat (veracitat). Fa referència a la propietat de veracitat dels enunciats. Quan fem un intercanvi comunicatiu amb algú, estem donant per suposat que s’està comportant, que és cooperatiu i et diu la veritat.
- Relació (pertinència o (rellevància). Quan algú m’està contestant, realment, vol ser pertinent, està responent a allò que jo li he preguntat.
- Sigues pertinent.
- Manera. Té a veure amb la claredat de la intervenció - Evita les actuacions poc clares - Evita l'ambigüitat - Sigues breu Sigues metòdic.
12 Seguint les màximes de cooperació, les intervencions haurien de ser informatives, sinceres, rellevants i clares, però això no és sempre així. A vegades transgredim les màximes, però és sota el supòsit que l’interlocutor està actuant d’acord amb el principi de cooperació, que la transgressió de les màximes és interpretable. Llavors, la transgressió cooperativa de les màximes és una pista que dispara els processos inferencials necessaris per arribar a la comprensió de l’enunciat. Així, en la comprensió humana, primer es comprèn el significat literal i, quan es veu que aquest no té sentit, que no quadra, es pensa que l’altre està seguint el principi de cooperació i, així, ja es coneix per què transgredeix una determinada màxima.
Això és així perquè les màximes s’han d’entendre com a principis regulatius del discurs i no pas com a normes morals o regles inviolables. Són principis raonables perquè la comunicació funcioni en la vida quotidiana i, en tant que principis, es poden transgredir i, quan es fa, conèixer aquestes transgressions ajuda a entendre al gunes maneres de dir les coses.
Quan nosaltres comencem un intercanvi comunicatiu, tenim implementats aquesta sèrie de principis, els quals, ens ajuden a entendre què és el que l’altre ens està comunicant.
Activitat 1.
1a vinyeta. Es transgredeix la màxima de manera i de quantitat.
2a vinyeta. Màxima de veracitat (regula l’intercanvi comunicatiu).
3a vinyeta. Es transgredeix la màxima de relació (pertinença).
Activitat 2.
E: Voldries venir a la festa que faig avui a les 18 de la tarda? R: Es que avui a les 18 haig d’estar a una conferència.
La màxima de qualitat ens ajuda a interpretar que no pot venir i que la raó és real.
Segons Grice si actuem racionalment cooperarem amb l’altre per tal que l’intercanvi comunicatiu tingut èxit, és a dir, ens ajudarem del principi de cooperació i les màximes, les intervencions haurien de ser sinceres, clares, pertinents, etc.
a. Saps quina hora és? b. No tinc mòbil → no és pertinent.
a. En J. és molt llest.
b. Sí, és un autèntic premi Nobel → No és veraç.
a. A quina hora és el teatre? b. Al vespre → No és informatiu.
13 La comprensió: un acte inferencial. Processament de la pragmàtica.
La part cognitiva de la comprensió consisteix a inferir la implicatura conversacional (la conclusió implícita).
Experiment Noveck (2001) .
1.
2.
3.
4.
Activitat.
si “alguns gossos tenen taques” no “algunes elefants tenen trompa” no “algunes girafes tenen el coll llarg” si “alguns ocells viuen en gàbies” Es vol saber si deriven implicatures conversacionals els nens quan s’enfronten a violacions de la màxima de quantitat? Entenen els nens la pragmàtica? Els indicadors (alguns, tots, ella i ell, ella o ell) són termes lògics que tenen “força informativa” I es poden ordenar en funció de la mateixa en una escala. Són les implicatures escalars.
Tots → la majoria de → molts → alguns En aquesta força informativa, cada terme, introdueix un conjunt que pot ser igual a l’anterior o més gran. Per tant, segons la lògica tots i alguns poden introduir el mateix nombre d’elements; però, si diem “alguns heu aprovat” extraiem que alguns han aprovats i alguns altres han suspès.
Lògica: - força informativa - alguns és compatible amb tots - “alguns i potser tots” Pragmàtica: Implicatura conversacional - alguns exclou tots Noveck (2001) Predir el percentatge de respostes “si hi estic d’acord”, aproximat, per les oracions següents.
● ● Prediccions des de la perspectiva pragmàtica.
Des de la perspectiva lògica, com que el tot és complementa amb alguns Els nens de 8 i 10 anys NO deriven una implicatura conversacional en la comprensió d’enunciats amb termes escalars. La qual cosa vols dir, que els nens quan dius alguns, pot ser tots.
14 Quan els emissors no semblen cooperar...
a. En J, és molt llest.
b. Sí, un autèntic premi Nobel” → Llenguatge indirecte Model inferencial amb dos etapes: - Reconèixer el “significat literal”; comprovat que no respecta el PC (Principi de cooperació). Per tant, descodifico.
- Generar inferències per comprendre “significat del parlant” Intento entendre el que realment m’està dient el parlant.
Dins el llenguatge indirecte, allò més comú, són les peticions (request).
- Em pots passa la sal? - Tens foc? - Vaig bé per arribar a Mundet? El model en dues fases demanaria que en un 1r moment - tens foc? (manera ideomàtica de demanar que em donis foc)- sí, tinc foc ; 2n moment - te’l dono.
Hi ha una evidència una mica contradictòria, en què es veu que som sensibles a la forma literal, atès que quan contestem: sí, processem el significat literal de les peticions: - Em pots dir quina hora és? - Sí; dos quarts de dotze.
Si no fóssim sensibles a la forma literal, contestaríem directament dos quarts de dotze.
Hi ha molta evidència experimental que diu el contrari: Context 1. “Mrs. Norman estaba mirando como sus hijos y el hijo de un vecino jugaban juntos en el jardín. Sus hijos no querían compartir los juguetes con el otro niño. Mrs. Norman le dice a uno de sus hijos: ¿No puedes ser amable con tus amigos? Interpretació figurada: - sé amable con los demás.
Interpretació literal: - ¿No tienes la capacidad para ser amable? Context 2. Ron hablaba con su psicólogo. Le comentaba que tenía muchos problemas para mantener relacions. Ron dijo: “Me vuelvo hostil sin motivo”. El psicólogo le contestó: ¿No puedes ser amable con tus amigos? Interpretació figurada: - Sé amable con los demás.
Interpretació literal: - ¿No tienes la capacidad para ser amable? 15 No triguem més a processar el significat literal de les oracions que el significat indirecte. Aparentment, no fem aquestes dues fases, per tant, no triguem més a entendre el llenguatge indirecte que el literal.
Som sensibles a la part de descodificació però, no em de primer desconfigurar el sentit literal i després el figurat.
La perspectiva psicolingüística.
Per tal de proporcionar la informació necessària, i no més de la necessària, cal avaluar què sap l’oient, quin és el grau de coneixement compartit (coneixement comú). Identifiquen tres fonts de coneixement compartit:  Copresència física: coneixement comú en relació a l’entorn en el qual es dóna l’intercanvi lingüístic.
 Copresència lingüística: prové de la seva participació conjunta en un discurs.
 Pertinença a una comunitat: pertànyer a un mateix grup social permet a l’emissor i al receptor fer inferències sobre la realitat que coneixen.
 Per tal de poder-se comunicar, els dos interlocutors s’han d’anar adaptant: o Han d’avaluar el frau de coneixement que l’altre té d’un determinat aspecte.
o Els experts, si s’adonen que el seu interlocutor és novell, han de proporcionar coneixements, com ara afegir informació addicional.
o Els novells, si s’adonen que parlen amb experts, han d’intentar omplir els buits d’informació, per exemple, fent preguntes.
Com més coneixements compartits tenen, més eficients són les parelles en la resolució de la tasca, necessiten menys torns de conversa i, sobretot, cal donar menys informació sobre un determinat referent.
La comprensió: un acte inferencial. Processament de la pragmàtica: model inferencial de la comunicació de la pragmàtica estàndard.
Hi ha unes implicatures que s’anomenen escalars i són un tipus d’implicatura conversacional generalitzada. Des de la lògica, hi ha alguns, després ve molts, que és igual o més que alguns, després la majoria de i, finalment, tots, de forma que, quan dius molts, tant et pots referir a la majoria de com a tots. Segons la pragmàtica, però, “alguns” és menys que “tots”, ho exclou. Així, des del punt de vista de la lògica i la força informativa, alguns és compatible amb tots, però en canvi, des de la pragmàtica, alguns exclou tots (implicatura conversacional generalitzada). La pragmàtica requereix un temps per desenvolupar-se, es necessita un temps per conèixer com funciona l’intercanvi lingüístic. Així, els nens de 8-10 anys no fan diferències pragmàtiques, sinó que actuen en funció del punt de vista de la lògica.
El model en dues fases diu que primer percebem el significat literal i, llavors, la intenció real del parlant: A: Em pots dir quina hora és? B: Sí, dos quarts de dotze [hi ha una part de la resposta sensible al significat literal].
Segons la investigació, no es triga més a processar el significat literal de les oracions que el significat indirecte (no hi ha diferències estadísticament significatives).
16 UNITAT 4. Actes de parla.
Grice deia que la comunicació humana és una activitat cooperativa, mentre que Austin i Searle defensen que està dirigida a uns objectius.
Què fem amb les paraules? Grice, Austin i Searle són els pares de la pragmàtica actual, d’allò que podem fer amb el llenguatge.
Austin treballava en el camp del positivisme lògic, en el qual s’afirma que els enunciats són cognitivament significatius només si són empíricament verificables. Austin distingeix entre enunciats, ja que no tots es poden verificar empíricament, perquè amb els enunciats ja podem fer coses: o Constatatius: són empíricament verificables i es pot dir que són veritat o no (enunciats afirmatius i descriptius).
o Performatius (o realitzatius): són accions que es fan en anunciar-los (em jugo 20 euros que sí), de forma que només es pot dir si són afortunats o no, si es realitzen amb èxit o no (això depèn del context en què es duen a terme): “Us declaro marit i muller”:  Si aquesta frase es diu a una parella que es casa, és afortunat, ja que crea una nova realitat.
 Si aquesta frase es diu al mig de la classe, és desafortunat, perquè ningú no es casa i, per això, no crearà una nova realitat.
En tot enunciat, Austin hi distingeix tres actes de parla (és una distinció teòrica, ja que a la pràctica, tots es duen a terme alhora): o Acte locutiu: és l’acte físic de parlar, d’emetre una oració determinada.
o Acte il·locutiu: és la força convencional associada a l’enunciat (per exemple, una promesa), és la intencionalitat de l’enunciant. Són accions que s’executen pel simple fet de dir-les (performatiu).
Searle afegeix que, per tal que les circumstàncies siguin apropiades, els actes il·locutius hauran e complir amb unes condicions de felicitat: condició de contingut proposicional (hi ha unes restriccions de contingut), condició preparatòria, condició de sinceritat (honestedat respecte l’acte de parla) i condició essencial (distingeix un acte d’altres actes i és a partir d’aquesta que es poden distingir els cinc actes de parla).
o Acte perlocutiu: són els efectes que l’enunciat provoca en l’oient (s’executen amb èxit quan tenen un efecte en l’interlocutor.
“En informar-me que ploure [acte il·locutiu], m’ha convençut de quedar-me [acte perlocatiu]. Els actes il·locutius són mitjans per als perlocutius, però no al revés.
La frontera entre l’acte perlocatiu i l’il·locutiu, però, no quedava massa clara, de forma que Searle proposa una classificació alternativa dels actes de parla: 17    Acte d’enunciació: és l’acte físic de parlar, d’emetre una oració determinada.
Acte proposicional: acte de fer referència a entitats i predicar alguna cosa sobre elles: “En Joan [entitat] vindrà [predicació]”.
Acte il·locutiu: és l’acte global dut amb una intenció concreta (afirmar, prometre, ordenar...).
Ara bé, no tots els actes il·locutius tenen un contingut proposicional: “La portaaaa!!” [només hi ha una entitat, no es diu exactament que s’ha de tancar la porta]. Pot ser que ni tan sols hi hagi entitat i, altres cops, n’hi ha més d’una. Tampoc no és necessari, en realitat, l’acte enunciatiu, ja que no sempre hi ha parla, a vegades només es fan servir els gestos. L’acte il·locutiu, doncs, es pot dur a terme sense els altres. Searle diu que no tots els actes de parla són iguals i, per això, proposa una sèrie de paràmetres que marquen la força il·locutiva dels actes:  Objectiu il·locutiu: és el propòsit o intenció amb la qual es du a terme l’acte de parla.
Representa la condició d’essencialitat de l’acte de parla. Usant les paraules, només n’hi ha cinc en funció de la direcció d’ajust:  Assertius (representatius): l’objectiu és representar com són les coses, de forma que la direcció d’ajust va de les paraules al món (que el receptor es formi una creença), és a dir, Word-to-World (concloure, resumir, afirmar, informar...).
 Directius: amb les paraules, es vol aconseguir que els altres faixin coses, que el món s’ajusti al que es diu, de forma que és World-to-Word (ordenar, demanar, preguntar...).
 Comissius: l’objectiu és comprometre el parlant amb el curs d’una acció i, per tant, són World-to-Word (prometre, jurar, comprometre, apostar...).
 Expressius: el seu objectiu és expressar sentiments o emocions i, aquests, no tenen direcció d’ajust (agrair, felicitat, queixar-se, renyar).
 Declaratius: es crea una nova realitat per mitjà de la declaració d’aquesta mateixa realitat i van en ambdues direccions. Tenen a veure amb les realitats socials (batejar, declarar, sentenciar...).
 Estat psicològic de l’emissor: és l’estat mental de l’emissor quan està fent un acte de parla i representa la condició de sinceritat d’aquest. Hi ha graus de força, ja que el grau de compromís que manifesta respecte a la informació no és el mateix quan jura, afirma o insinua (de més a menys compromís).
 Contingut proposicional: té a veure amb el fet que, per trametre una força il·locutiva determinada, només certes formes proposicionals són possibles (es relaciona amb la condició de contingut preposicional). La condició de contingut proposicional diu que, per exemple, per tal que una promesa es dugui efectivament a terme, l’he d’enunciar lingüísticament d’una forma determinada, per exemple, s’han d’incloure referències al futur, però no al passat.
 Estat de les coses que es pressuposen: té a veure amb tot allò que es pressuposa o es dóna per sabut en la realització d’un acte de parla, té a veure amb la condició preparatòria. La condició 18 preparatòria diu que, per exemple, per ordenar, l’emissor ha de tenir poder sobre qui ordena, mentre que per disculpar-se, allò sobre el que algú es disculpa ha de ser quelcom negatiu o dolent.
Searle, a més, afegeix que la força il·locutiva es pot transmetre de dues formes: o Actes de parla directes: aquells en els quals l’acte de parla s’executa directament.
o Actes de parla indirectes: aquells en els que l’acte de parla s’executa mitjançant un altre acte de parla.
La psicologia positivista, respecte els actes de parla, diu que la força il·locutiva d'un enunciat es pot transmetre de forma literal per mitjà d'un verb realitzatiu (és explícit) o de forma no literal (no explícit, però també pot ser una ironia). En el primer cas, el verb ja et diu quin acte de parla és, però en el segon no es diu el verb explícitament, sinó que es nega una cosa que no es pot fer (per exemple, en el primer cas es diu et prohibeixi, mentre que en el segon es diu no tens permís). Recuperar l'acte de parla és més fàcil en el primer cas, ja que està explícit en el verb, mentre que en el segon cas no. Els autors es pregunten si és possible que nosaltres activem el verb realitzatiu que hauria d'anar allà i, per tant, així sabríem quin es l'acte de parla. És a dir, quan hi ha un enunciat no literal, pensen que pot ser que nosaltres ho transformem a situació literal. Es fa un experiment (Holtgraves), en què es dóna una seqüència de paraules que s'entén com un recordatori i, una altra, força similar, que és un acte de renyar (en termes pragmàtics no, però en termes lèxics, de les paraules que hi apareixen, les frases són similars). Es presenta la frase i, llavors, es presenta la paraula recordar i la persona ha de dir si és una paraula o no i, quan la frase remet a un acte de parla de recordar, la paraula es llegeix més ràpid que no pas si és l'acte de parla de renyar. Que s'hagi anat més ràpid, significa que s'ha comprès l'acte de parla, no que s'hagin comprès les paraules, ja que aquestes són més o menys les mateixes en ambdós casos (es llegeix més ràpid recordar quan la frase hi remet, que no pas quan no).
Tot i que es diu que el llenguatge és bàsicament esquerra, hi ha lesions a l'hemisferi dret que perjudiquen alguns aspectes del llenguatge, específicament la comprensió (d'ironies, de metàfores...).
No és que la comprensió estigui només localitzada a l'hemisferi dret, sinó que és més depenent d'aquest. El mateix experiment anterior es va fer amb persones amb Parkinson que tenien afectació de l'HD i no hi ha diferències estadísticament significatives entre els dos temps de lectura de la paraula recorda, de forma que no han comprès l'acte de parla i només tenen en compte les paraules, que són similars en ambdós casos, però no el siginifcat que es vol transmetre (acte de parla).
Hi ha una altra forma de transmetre la força il·locutiva dels enunciats, ja que hi ha una manera directa (l'acte de parla s'executa directament) o indirecte (l'acte de parla s'executa per mitjà d'un altre acte de parla). Els actes de parla indirectes són més freqüents que els directes per les peticions (quan demanes quelcom, el 90% de les vegades no ho demanes directament). Això és així per tal que les nostres interaccions amb els altres siguin harmòniques, de forma que té a veure amb les nostres interaccions socials. Això va en contra de Grice, ja que és no actuar cooperativament i racionalment. Aquesta és la teoria de la cortesia, que té moltes versions. Brown i Levinson, van desenvolupar una teoria en què diuen que els actes de parla indirecta es donen per afavorir la cortesia (els enunciats en si mateixos no 19 són cortesos o no cortesos). Goffman parla de que quan entrem en interacció amb els altres, tenim una imatge pública que manifestem i que esperem que els altres reconeguin (varia en cada context en funció de com els altres em reconeixen). Llavors, nosaltres volem preservar la imatge pública, que es debat entre dues forces: positiva i negativa. La imatge positiva és el desig de ser acceptat socialment, de connectar amb els altres i sentir que formes part del grup. En canvi, la imatge negativa, té a veure amb el desig d'independència, de no voler dependre totalment dels altres, que ningú s’interposi en el curs de les nostres accions. Hi ha el debat de la necessitat de sentir-nos acollits pel grup i la necessitat de fer el que volem fer. La cortesia, llavors, es refereix al desig d'afiliació.
Quan interectuem amb els altres, fem coses i les transmetem per mitjà d'un enunciat:  Les peticions o les ordres: són actes de parla directius i, quan demano quelcom, puc estar restringint el desig d'autonomia del receptor, perquè pot voler anar a la seva bola (la imatge negativa es veu amenaçada).
 Les promeses: són comissius i estic amenaçant el meu desig d'autonomia, perquè no puc anar a lo meu (imatge negativa).
 Les manifestacions de desacord: si em manifesto en desacord amb un altre, puc estar amenaçant el seu desig d'afiliació, perquè l'estic allunyant de sentir-se socialment acceptat i de formar part d’un grup (imatge positiva).
Això porta a la idea que, de la valoració que jo faixi de la gravetat de l'amenaça de l'altre, dependrà la formulació de l'enunciat, de manera que, com més amenaçadora és la situació, més cortesia. Segons alguns autors, la gravetat de l'amenaça es computa de forma inconscient pel parlant atenent, principalment, a la jerarquia i a la familiaritat. Hi ha estratègies de cortesia off-record (es produeix una violació a les màximes de Grice i, per exemple, es pot mentir, no ser pertinent, no ser clar...). La cortesia verbal positiva és una estratègia d'aproximació, de mitigar l'amenaça al desig d'afiliació del receptor, mentre que la negativa és quan està orientada a disminuir el desig d'autonomia del receptor.
La comunicació no verbal.
El llenguatge és arbitrari, no hi ha relació entre la paraula i la realitat (les paraules són objectes simbòlics que funcionen gràcies a la convencionalitat). Una senyal no és només un terme lingüístic, sinó que inclou tot allò que és comunicació no verbal.
Hi ha la idea que dominar la comunicació no verbal és dominar un llenguatge i que cada gest és un paraula i tramet un significat, però això no és així, ja que cada gest no té un significat en concret, de la mateixa manera que una paraula es refereix a un objecte de la realitat. Sí que és cert que alguns gestos són simbòlics, n'hi ha alguns que sí que transmeten un significat convencionalment acceptat (això són els emblemes, com ara aixecar el polze). Els emblemes són específics de cada cultura, ja que en altres pot tenir un significat diferent i pot ser que aquests sí que tinguin un significat simbòlic. Però els emblemes no són molts, i la conducta no verbal no és un llenguatge, no tot té un significat concret.
20 Els receptors no podem desxifrar la conducta no verbal amb precisió a partir d'un sol gest i, a més, cada gest aïllat pot tenir múltiples significats (un gest, fet per la mateixa persona, pot no voler dir el mateix avui i demà). Patterson, llavors, diu que el pes de la comunicació no verbal està en patrons que es donen en un context determinat i no en els gestos per separat. És en aquest context en què es pot interpretar un patró o un altre. La comunicació no verbal no és un llenguatge, però comunica molt (no els gestos aïllats, sinó els patrons). La llei del 7-38-55 (Mehrabian), s'aplica només en les comunicacions interpersonals i diu que hi ha un 7% que és el codi verbal, un 38% la prosòdia i, finalment, el 55% depèn del cos (la frase pot ser la mateixa, però les conductes no verbals que l'acompanyen fa que s'entengui d'una o altra forma), de forma que això últim és el que pesa més en l’expressió e quelcom. Les conductes no verbals s'acostumen a dividir en :  Parallenguatge: tot comportament vocal que acompanya l'enunciat i hi ha:  La prosòdia: fa referència al to de veu, volum, velocitat, inflexió, silencis i pauses...
 Els alternants: són totes les partícules que estan en el diàleg i que tenen un paper bastant important de manteniment del canal (ah, mmh, psé...)  Cinèsica: fa referència als moviments que es produeixen en un intercanvi comunicatiu:  D'extremitats, com la postura o el moviment de mans, cames...
 Moviments facials: la mirada és clau en la comunicació, però també les expressions facials. Les expressions facials també són informatives, però quina és la seva funció? o Ekman: pensa que les expressions facials manifesten emocions i, a més, creu que estan determinades de forma innata (així, la comprensió de l'emissió i la recepció d'expressions facials és universal i, per això, va fer estudis interculturals). Diu, també, que estan modulades per unes "regles d'expressió", determinades culturalment i, per exemple, quan t'entreguen un regal, has de somriure, però diu que aquestes són més lentes que l'expressió pròpia i espontània de l'emoció (en aquestes mil·lèsimes de segon fins que surt l’expressió culturalment determinada, diu que es fa el micro-gest). Aquests micro-gestos són els que manifesten l'expressió real de la persona.
o Fridlund, en canvi, diu que les expressions facials manifesten una intenció i emfatitza la utilitat de les expressions facials com a indicadors d'intencions de les intencions futures. Així, no manifesten tant l'emoció, sinó la intenció futura i, així, una cara enfadada és important perquè indica una amenaça, no que l'emissor estigui enfadat. Els dos tenen raó, tot i que té una mica més de pes la de manifestació d'intencions (ser cooperatiu, ser agressiu..., no sempre l'expressió manifesta una emoció).
 Contacte corporal: adreçat a nosaltres mateixos o als altres.
21 Els gestos són essencials:  N'hi ha d'absolutament independents del llenguatge (pantomima), sense llenguatge (per exemple, quan ens intentem fer entendre amb un idioma que no dominem, que ho hem de fer per gestos, ja que no podem fer servir el llenguatge)  Hi ha els emblemes, que poden anar o no acompanyats del llenguatge i són clarament simbòlics.
 Finalment, hi ha tota una gesticulació que acompanya la parla i que és importantíssima.
Són els il·lustradors, que emfatitzen allò que s'està dient. i els reguladors, que regulen la interacció amb l'altre  Proxèmica: és la distància física que mantenim amb els nostres interlocutors i, també amb la nostra orientació respecte els altres. Com animals territorials, hi ha unes distàncies en les quals certs intercanvis socials poden succeir o no: hi ha distància íntima, personal, social i pública.
Aquests espais interpersonals, però, es van negociant subtilment i varien en funció de la situació i de l'interlocutor.
Els patrons generats per diverses conductes no verbals són interpretats o utilitzats en multitud de processos socials:  Els interpretem per fer judicis socials.
 Els utilitzem per influir en els altres.
 Els interpretem en l’expressió de la intimitat (l’atracció inicial i més tard la compenetració).
 Els utilitzem per influir en els altres (persuadir-los, manipular-los, enganyar-los).
22 (Unitat 3. continuació) Les produccions lingüístiques i el context són peces d’evidència per inferir el que l’altre “vol dir”. El context aporta tot allò que és “compartit”.
Segons Clark hi ha dos fonts en base a les quals jo puc generar continguts que consideraré “coneixements compartits” en un acte comunicatiu:   Pertinença a una comunitat.
Experiències personals dels interlocutors.
Quins continguts pressuposem i considerem “coneixements compartits” en base a la pertinença a una comunitat?  Naturalesa humana. Tots els humans disposem dels mateixos sentits. Si algun cosa és audible per mi ho serà per un altre. Tots coneixem les lleis de la natura. Sers animats / inanimats, llei de la gravetat.
 Lexicons (vocabulari, diccionari) comuns. Si compartim idioma, jo dono per suposat que l’altre coneix les convencions del mateix (fonologia, lèxic, sintaxi, semàntica). Actuarà cooperativament; expressarà els objectius il·locutius d’una manera determinada, …  Normes i procediments. Disposarà de coneixement bàsic sobre una sèrie de fets culturals.
Respectarà certes convencions o normes. Sabrà els procediments sancionats per la cultura (script restaurant).
Quins continguts pressuposem i considerem “coneixements compartits” en base a l’experiència personal dels participants?  Percepcions conjuntes. Co-presència física.
 Accions conjuntes. Tot allò que fem unts, incloent-hi la co-presència lingüística.
Ja tenim les dues fonts a partir de les quals es dóna per suposat que hi ha “coneixements compartits” i per tant, que la comunicació és una activitat conjunta (Clark, 1996). Quan parlem, ens estem monitoritzant contínuament en el discurs (processos de control). A vegades, es dóna informació de que s‘està entenent el que s’està dient i que es pot seguir atès que això ja forma part del “coneixement compartit”.
En qualsevol intercanvi comunicatiu busquem confirmació que pels propòsits actuals els nostres “coneixements compartits” són realment “mútuament compartits”.
  Track 1. Els interlocutors atenen a l’acte de la conversa. L’enunciat, allò que creiem que forma part de l’acte comunicatiu, allò que et diuen Track 2. On els interlocutors cerquen activament verificar que els dos (emissor i receptor) comparteixen “common ground”.
23 Els estudis mostren que els interlocutors busquem evidències positives 1. Els parlants s’han d’assegurar que la seva contribució forma part dels “coneixements compartits” han de ser capaços, entre altres coses, de prendre la perspectiva de l’altre.
2. Per assegurar que les atribucions que fem formen part del “coneixement mútuament compartit”, hem de ser capaços de situar-nos a la perspectiva de l’altre → Presa de perspectiva.
Amb la presa de perspectiva parlem de quelcom que tothom té relativament clar, les observacions informals suggereixen que intentem situar-nos en la perspectiva de l’altre en els nostres intercanvis comunicatius. Això es veu en què no parlem igual a un nen de 4 anys que a un d’igual edat. Així com que no parlem igual a la gent gran. El fet que no els parlem com un adult en possessió de totes les seves facultats pot portar a repercussions de maltractament. Per tant, intentem ajustar-nos a la perspectiva de l’altre.
Quan més coneixement compartit amb l’altre, menys cal especificar. Informalment, sabem també que quant més “coneixement compartit” menys cal explicitar.
Kent, Davis i Shapiro (1978) en un estudi, van fer parlar parelles que es coneixien i parelles que no. Van transcriure les converses i les van desordenar. La conversa entre desconeguts és més comprensible que la conversa entre vells amics. Per tant, la conversa entre desconeguts més fàcil d’ordenar que la conversa entre coneguts.
En la mateixa línia, en un altre experiment, de Krauss i Fussell (1989) van fer descriure diferents objectes geomètrics. S’havia de fer una descripció de manera que una persona coneguda pugui identificar-lo, així com a un altre emissor li van dir el mateix. El receptor 1 va rebre la descripció de l’emissor 1 (el seu amic) barrejada amb el missatge de l’emissor 2. El receptor rebia molt millor el missatge quan era el descrit pel seu amic (emissor 1).
Els parlants ajustaran les seves contribucions sen funció del “coneixement compartit”.
En un experiment de Isaacs i Clark (1973) van fer un experiment classificant els participants en experts i novells (expert-expert, novell-novell, novell-expert, expert-novell). El percentatge de vagades que s’anomenaven els edificis de la fotografia eren superiors si els participants eren experts. Si s’és expert no és necessària l’adaptació. En el cas de novell-expert o expert-novell es porta a terme un procés d’adaptació a l’hora de realitzar les descripcions.
Per tant, com que estem construint contínuament el common ground, es veu quan simplifiquem les ses contribucions els parlants d’acord amb el que consideren “coneixement compartit”. Els interlocutors adoptem les nostres intervencions en funció del contingut del “coneixement compartit” que anem construint.
Ara, no som gaire bons prenent la perspectiva de l’altre. Els receptors tendim a adoptar una perspectiva egocèntrica.
El model d’ajust de la perspectiva de Keysar afirmar que la nostra perspectiva incial sempre és egocèntrica, és el procés ràpit i automàtic, però hi ha un procés més lent i costós, que seria adoptar la perspectiva de l’altre després del procés d’ajust.
24 ...