Resum llibre "Estructura social y desigualdad en España" (2013)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura Social
Año del apunte 2013
Páginas 12
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 12
Subido por

Descripción

Resum del llibre "Estructura social y desigualdad en España" de José Saturnino Martínez García.

Vista previa del texto

Estructura  social  i  desigualtat  a  Espanya  –  Resum     Capítol  1:  Diferència  i  desigualtat     ELS  CAMINS  DE  LA  DESIGUALTAT   Les  persones  busquen  el  seu  benestar  amb  els  recursos  amb  els  que  conten.  El  benestar  es  pot   definir  com  l’equilibri  entre  el  temps  que  volen  dedicar  al  oci  i  al  treball.   Una   situació   és   justa   quan   es   dona   per   el   “jo”   i   no   per   les   “circumstàncies”.   Les   circumstàncies   es  classifiquen  en  quatre  vies:   1) A  través  de  les  connexions  socials.  Ex:  riquesa  de  la  família   2) Mitjançant  la  formació  de  creences  i  la  generació  de  certes  habilitats  i  capacitats   3) Dotació  genètica  transmesa  als  fills   4) Mitjançant  la  formació  de  preferències  i  aspiracions   Es   considera   més   injusta   la   via   1   (antigament   era   la   més   legítima),   l’Estat   pot   contribuir   a   la   formació  de  preferències  personals  (via  2)  i  compensar  les  diferències  de  capacitat  individual   (vies  3  i  4)  i  d’origen  socioeconòmic  (via  1).     Ordre  polític  liberal  separa  entre  dues  esferes:  pública  i  privada.  Conflicte  ideològic  en  definir   què  és  públic  i  què  és  privat.   Acceptam   la   desigualtat   basada   en   les   preferències,   ja   que   estam   disposats   a   igualar   en   oportunitats   per   a   que   la   gent   realitzi   la   seva   vocació   professional,   però   no   en   que   totes   les   professions   tenguin   el   mateix   salari.   Però   part   del   debat   ideològic   tracta   de   definir   què   és   preferència  individual  i  què  no  ho  és.       DIFERÈNCIES,  DESIGUALTATS,  ATRIBUTS  I  PREFERÈNCIES   La  diferència  és  el  fet  obvi  de  que  tothom  és  diferent  a  la  resta,  però  la  desigualtat  denota  que   l’accés   als   recursos,   drets   i   oportunitats   no   es   distribueix   equitativament.   Part   de   les   diferències   entre   persones   poden   entendre’s   com   atributs   (per   exemple,   edat,   sexe   o   ètnia),   mentre   que   una   altra   part   es   podria   deure   a   preferències.   Els   gusts   i   preferències   de   cadascun   també   poden   dur   aparellades   desigualtats.   Està   demostrat   que   les   persones,   depenent   del   seu   origen  social  i  el  seu  gènere,  prenen  decisions  diferents  sobre  si  seguir  estudiant  o  no  i  sobre   què  estudiar.  Per  exemple,  els  que  provenen  d’orígens  populars  tendeixen  a  elegir  Humanitats.   Les   dones   elegeixen   titulacions   d’enginyeria   en   menor   mesura.   És   a   dir,   l’elecció   de   les   persones   està   relacionada   amb   als   seus   atributs   i   amb   el   context   social   en   el   que   prenen   les   decisions.   Si   el   fill   de   l’obrer   prefereix   ser   obrer   abans   que   enginyer  industrial,   es   desigualtat   o   diferència?   La   resposta   es   pot   descompondre   en   dos   parts   des   del   punt   de   vista   de   les   desigualtats:   • La  formació  de  les  preferències:  són  possibles  grans  famílies  d’interpretacions:   o Els  gustos  no  són  importants,  ja  que  el  que  conten  són  els  recursos.   o Són   resultat   de   processos   socials,   per   tant   l’autonomia   de   les   persones   és   escassa  en  la  formació  dels  seus  propis  gustos.   o Gary  S.  Becker,  assegura  que  lo  important  no  són  les  preferències,  sinó  que  les   persones   disposam   de   diversos   recursos   no   solament   econòmics,   i   que   per   això  elegim  de  forma  diferent.   o Pierre   Bordieu   elabora   el   concepte   habitus   amb   el   que   fa   referència   al   es   formes  d’obrar,  pensar  i  sentir  relacionades  amb  la  posició  social.   • Les   opcions   vitals   que   impliquen   les   diferents   preferències:   Si   consideram   que   les   preferències   es   formen   de   manera   autònoma   per   cada   individu,   sense   coercions   ni   manipulacions,   podria   dir-­‐se   que   les   diferències   que   deriven   de   les   distintes   preferències   no   generen   desigualtat,   solament   opcions   vitals   diferents   (aquests   consideren   que   la   intervenció   de   l’Estat   per   modificar   les   preferències   de   la   població   no  és  legítima).  Però  estaríem  en  una  situació  de  desigualtat  si  les  persones,  degut  a   aquestes  preferències,  viuen  pitjor  del  que  podrien  viure  amb  altres  gustos  i  que  tals   gustos   han   estat   formats   de   forma   més   o   menys   deliberada   per   certs   agents   de   socialització.       Als   partidaris   de   les   preferències   exògenes   (preferències   formades   per   factors   externs   sense   relació   amb   la   posició   social   o   altres)   els   és   difícil   explicar   per   què   alguns   gustos   apareixen   associats   a   atributs   o   a   la   posició   social.   Qui   opta   per   les   preferències   com   a   una   cosa   endògena  (determinada  per  factors  relacionats  amb  la  posició  social  o  altres)  s’enfronten  a  dos   problemes:   donar   compte   la   varietat   de   gustos   que   trobem   amb   persones   amb   diferents   atributs  i  dir  a  les  persones  que  no  són  lliures  quan  elegeixen  allò  que  senten  com  a  resultat   d’una  decisió  autònoma  té  com  a  conseqüència  qüestionar-­‐los  com  a  individus.   Tal  vegada  el  problema  no  és  el  que  a  la  gent  li  agrada,  sinó  si,  independentment  dels  gustos,   tots   poden   dur   una   vida   digna   i   construïda   a   partir   de   les   decisions   que   són   preses   en   llibertat,   sense  coaccions.     LES  CLASSES  SOCIALS   Per  la   tradició   marxista,  les  classes  socials  s’originen  en  el  xoc  d’interessos  antagònics  de  qui   estan   en   posicions   socials   diferents   en   el   sistema   productiu   degut   a   que   els   capitalistes   posseeixen  els  mitjans  de  producció,  i  els  assalariats  no.  La  predicció  marxista  de  polarització   social   no   es   va   acomplir.   Les   classes   socials   al   marxisme   es   deuen   a   les   relacions   de   producció,   les   regles   del   joc   amb   les   que   s’organitza   col·∙lectivament   la   producció   d’una   societat   (treballadors   lliures,   mercats   lliures   i   propietat   privada   dels   mitjans   de   producció).   Per   tant,   no   hi  ha  res  natural  en  l’existència  de  les  classes  socials  i  és  possible  canviar  les  regles.   La  teoria  neoweberiana  (Max  Weber)  defineix  les  classes  socials  no  tant  pel  seu  antagonisme   en   l’esfera   productiva,   sinó   per   les   oportunitats   vitals   que   es   tenen   gràcies   als   recursos   que   s’aconsegueixen  en  el  mercat.  Els  eixos  entorn  als  quals  s’estructuren  les  classes  socials  tenen   a   veure   amb   dues   dimensions   bàsiques   relacionades   amb   la   pròpia   naturalesa   del   procés   de   treball.   Per   una   banda,   l’eix   de   la   dificultat   intrínseca   de   la   tasca   realitzada,   que   permet   diferenciar  entre  treball  qualificat  i  no  qualificat.  Per  altra,  la  dificultat  en  controlar  el  procés   de   treball.   Per   referir-­‐se   als   directius   d’una   empresa   parla   de   “classe   de   servei”,   però   no   es   refereix   al   sector   de   serveis,   sinó   que   és   el   que   presta   serveis   als   capitalistes.   Els   weberians   parlen   de   grups   d’estatus,   que   serien   els   grups   formats   per   persones   que   comparteixen   cert   prestigi   social   en   funció   de   les   seves   característiques   ètniques,   religioses   o   altres,   i   que   es   manifesta   mitjançant   estils   de   vida   particulars,   com   formes   de   vestir,   oci,   hàbits   alimentaris,   etc.   El   plantejament   funcionalista   sosté   que   les   professions   es   jerarquitzen   segons   una   única   dimensió:  el  seu  prestigi.  El  prestigi  és  la  valoració  social  d’una  professió,  que  depèn  de  varies   característiques,  com  la  rellevància  social,  el  salari,  les  condicions  de  treball  i  d’autonomia,  etc.   Per  mesurar  el  prestigi  o  bé  es  demana  a  les  persones  d’una  societat  com  valoren  les  diferents   professions   i   l’altra   és   elaborar   un   índex   a   partir   dels   seus   principals   atributs.   Aquest   plantejament,   igual   que   el   weberià,   naturalitza   la   desigualtat   entre   professions   com   per   la   importància   funcional   de   les   tasques   com   per   la   seva   dificultat   d’exercici.   Però   per   als   funcionalistes   no   existeixen   les   classes   en   sentit   marxista   o   weberià,   simplement   hi   ha   un   continu  sense  conflicte  en  la  divisió  del  treball  social.  Les  classes  no  serien  més  que  estats  en   aquest  continu  necessari  i  funcional  per  a  l’ordre  social.   En  els  tres  plantejaments  acabam  per  trobar  la  classe  obrera,  les  classes  intermitjes  i  la  classe   alta.       CONCLUSIONS   Exposades   les   vies   socials   que   generen   desigualtat,   ens   hem   detingut   en   la   qüestió   de   les   preferències   en   l’origen   de   les   desigualtats   socials,   ja   que   són   la   seva   forma   més   legítima.   Succeeix   que   certes   preferències   estan   relacionades   amb   certs   atributs   socials:   aquestes   preferències  poden  formar-­‐se  per  processos  biològics  o  econòmics  o  per  processos  socials  de   forma  més  o  menys  deliberada  per  certes  elits.   A  més,  també  s’exposen  la  importància  de  les  classe  socials  per  explicar  la  desigualtat,  ja  que   les  condicions  de  vida  depenen  en  bona  mesura  de  la  inserció  en  la  producció  (marxistes)  o  en   el   mercat   (weberians).   Del   debat   sobre   les   classes   socials   hi   ha   quatre   eixos   importants:   la   propietat  dels  mitjans  de  producció,  qualificació,  jerarquia  i  treball  manual  front  al  no  manual.   El  simple  fet  de  que  hi  hagi  diferència  de  gustos  pot  generar  una  situació  de  desigualtat  en  una   societat   capitalista,   però   no   en   una   comunista.   El   problema   del   liberalisme   és   justificar   moralment   la   necessitat   de   la   propietat   privada   dels   mitjans   de   producció,   que   genera   desigualtat,   mentre   que   el   del   comunisme   és   l’excés   de   confiança   en   les   preferències   individuals  per  organitzar  la  producció,  que  porta  al  caos  productiu.     Capítol  2:  D’un  país  d’espanyols  a  un  país  amb  espanyoles  i  immigrants     Per  comprendre  la  dinàmica  de  la  desigualtat  social  s’han  d’explicar  algunes  transformacions   bàsiques   de   la   societat   espanyola,   ja   que   s’ha   de   distingir   si   els   canvis   en   la   desigualtat   es   deuen   a   variacions   en   les   regles   de   distribució   dels   recursos   o   a   que   es   modifiquen   les   característiques  de  la  població.     DE  MOLTS  NAIXAMENTS  A  MOLT  POCS   Hi   ha   un   buit   de   població   entre   els   60   i   els   70   anys   al   2012,   degut   a   la   disminució   de   naixements   i   augment   de   la   mortalitat   infantil   durant   la   guerra   civil.   També   s’ha   de   destacar   el   considerable  increment  de  la  població,  el  major  en  termes  absoluts  de  la  nostra  història  per  un   període  tan  curt.  Es  deu  al  baby  boom  i  a  la  immigració.  Entre  mitat  dels  anys  seixanta  i  setanta   naixeren   més   persones   a   Espanya   que   en   qualsevol   època   coneguda   de   la   nostra   història.   Això   és   degut   a   que   va   disminuir   la   proporció   de   dones   solteres   i   a   que   moltes   en   edats   distintes   van  decidir  a  donar  a  llum.  A  causa  de  la  bonança  econòmica  d’aquells  anys,  les  persones  van   formar   les   seves   famílies   sent   més   joves   i   avançant   l’edat   en   què   tenien   fills.   Coincidint   amb   aquelles   que   seguien   els   cicles   vitals   propis   de   la   seva   generació.   La   posterior   contracció   de   naixements   a   partir   de   la   segona   meitat   dels   seixanta   està   relacionada   amb   el   progressiu   increment  de  l’escolarització  de  les  dones  i  la  seva  posterior  incorporació  al  mercat  de  treball.   En   els   darrers   anys   s’observa   un   augment   de   la   natalitat,   relacionat   tant   amb   l’arribada   d’estrangeres,   de   major   fecunditat   (de   2,0   a   1,6   fills   per   dona)   que   les   espanyoles   (de   1,2   a   1,3).  S’espera  que  l’indicador  augmenti  en  els  anys  següents.   En   quant   a   la   mortalitat,   mantén   la   tendència   a   la   baixa.   L’increment   de   l’esperança   de   vida   es   manté  més  o  menys  constant  des  de  mitjan  segle  XIX.     MIGRACIONS   Als   anys   70,   l’emigració   era   un   tema   de   debat   polític;   tres   dècades   després   ho   va   ser   la   immigració,  i  des  de  2011,  l’emigració  ha  tornat  al  candeler.   Es  poden  destacar  tres  etapes  en  la  immigració:  La  primera,  fins  el  1985,  en  la  que  tenen  més   pes  els  refugiats  polítics  d’Amèrica  Llatina  i  els  europeus  traslladats  per  les  empreses  dels  seus   països  o  que  passen  la  seva  jubilació  en  zones  costeres.  La  segona,  entre  1986  i  1999,  el  volum   d’immigrants   superà   al   d’emigrants,   i   van   començar   a   arribar   d’Àfrica,   especialment   del   Marroc.  A  partir  del  2000,  la  tercera  etapa  no  solament  augmenta  el  flux,  sinó  que  aquest  fet   s’institucionalitza,  mitjançant  polítiques  públiques  i  organismes  especialitzats  i  passa  a  formar   part  de  l’agenda  mediàtica  i  política.  Es  podria  afegir  una  quarta  que  comença  amb  la  tornada   a  l’emigració  al  2011.   La   població   estrangera   és   més   jove   que   l’espanyola,   concentrada   en   el   grup   d’entre   20   i   40   anys.  El  rejoveniment  que  la  immigració  ha  aportat  possiblement  ha  millorat  la  productivitat,   però  està  limitada  pel  tipus  de  treball  de  baixa  qualificació  que  han  passat  a  ocupar.  L’efecte   de   crida   no   fou   tractar   als   immigrants   com   a   persones,   sinó   com   a   mà   d’obra   disposada   a   acceptar  condicions  de  treball  dures,  que  ja  no  acceptaven  molts  espanyols.   Amb  més  estrangers  la  societat  és  més  diversa  però  també  més  desigual.  Introdueix  una  nova   categoria   d’atributs   que   permeten   classificar   a   les   persones.   S’accepten   treballs   amb   majors   nivells  “d’autoexplotació”  i  si  envien  remeses  al  país  d’origen  augmenten  la  desigualtat  al  país   però  disminueixen  la  desigualtat  entre  països.       TORNA  L’EMIGRACIÓ?   Si  emigren  persones  de  baixa  qualificació,  hauran  de  competir  en  el  país  de  recepció  amb  qui   arriben  de  llocs  amb  nivells  de  vida  amb  encara  condicions  inferiors  a  les  d’Espanya,  per  tant,   lo  poc  que  puguin  estalviar  al  país  de  recepció  seguirà  sent  poc  al  nostre  país,  al  contrari  dels   anys  70.  Per  altra  banda,  si  emigren  persones  d’alta  qualificació,  s’ha  de  tenir  en  compte  que   no  totes  les  professions  tenen  la  mateixa  empleabilitat  a  l’estranger,  a  més  de  que  necessiten   més   domini   del   idioma   del   país   receptor.   També   s’ha   de   tenir   en   compte   el   retorn   dels   immigrants,  ja  que  possiblement  augmenti.     DONES  I  ACTIVITAT  ECONÒMICA   La  proporció  de  població  activa  ha  crescut  per  la  incorporació  de  les  dones  al  mercat  de  treball   i   per   l’arribada   d’immigrants.   Espanya   va   necessitar   tres   segles   per   arribar   a   37   milions   de   persones  actives,  però  solament  ha  necessitat  tres  dècades  per  incrementar  en  10  milions  de   persones.   Encara  que  la  taxa  de  treball  no  ha  augmentat  tant  en  proporció  a  la  taxa  d’activitat.  Això  es   deu   a   que   s’ha   fet   en   un   context   poc   favorable   a   la   integració   laboral   de   les   dones,   degut   a   les   dificultats  per  la  conciliació  entre  vida  laboral  i  familiar.   Els   efectes   de   la   incorporació   de   la   dona   al   mercat   de   treball   sobre   la   desigualtat   poden   ser   ambigus:   per   una   banda,   degut   a   la   propensió   a   l’emparellament   entre   persones   de   posició   social   similar   (homogamia),   podria   augmentar   la   desigualtat   econòmica   entre   famílies.   Per   altra  banda,  les  diferències  salarials  són  menors  que  entre  homes,  en  part  degut  al  “sostre  de   vidre”,  és  a  dir,  a  que  les  dones  estan  menys  presents  en  els  llocs  de  treball  millor  remunerats.       Capítol  3:  Diners  i  treball     No  hi  ha  consens  en  que  la  desigualtat  sigui  un  mal  a  eradicar.  Per  als  liberals,  la  desigualtat   pot   provocar   efectes   socials   i   econòmics   beneficiosos,   en   tant   que   s’incentiva   l’esforç.   Els   conservadors   creuen   que   qualsevol   intent   per   eradicar   la   desigualtat   és   condemnable   en   termes   polítics,   econòmics   i   morals.   Per   als   liberals   igualitaris,   l’augment   de   desigualtat   és   justificable  si  millora  la  situació  de  les  persones  més  desfavorides.     Però  hi  ha  qui  considera  que  la  llibertat  és  un  problema,  ja  que  societats  amb  el  mateix  nivell   de   riquesa,   però   distribuïda   de   forma   distinta,   els   indicadors   de   benestar   són   pitjors   quant   major  és  la  desigualtat  (Wilkinson  i  Pickett).   L’índex   Gini   mesura   la   desigualtat   en   tant   que   0   seria   si   les   riqueses   es   repartissin   equitativament  i  1  seria  si  una  persona  tingués  tota  la  riquesa.   Hi  ha  dos  tipus  d’explicacions  per  explicar  l’augment  de  la  desigualtat  en  determinats  llocs:  qui   sosté  que  es  deu  a  canvis  en  la  dinàmica  de  les  societats,  desencadenats  per  la  globalització  i   per  la  importància  econòmica  de  la  tecnologia,  del  coneixement  i  dels  serveis  i  qui  considera   que  hi  ha  hagut  un  debilitament  del  poder  de  negociació  dels  assalariats  front  el  capital  i  que   per  això  els  assalariats  es  beneficien  en  menor  mesura  de  les  millores  econòmiques.   Experts   com   Williamson   i   la   OCDE   atribueixen   l’augment   de   desigualtat   econòmica   a   tendències   econòmiques,   familiars,   demogràfiques   i   migratòries.   En   quant   a   les   tendències   econòmiques   la   globalització   permet   aprofitar   millor   les   oportunitats   per   imposar-­‐se   comercialment  a  gran  escala,  i  per  tant  que  el  volum  de  benefici  de  les  empreses  sigui  major   (però  els  grans  beneficis  són  per  qui  estan  millor  situats  en  les  empreses).   Hi  ha  qui  considera  que  la  desigualtat  es  deu  a  factors  de  tipus  polític.  Per  una  banda,  tindríem   canvis  en  l’economia  política,  en  el  sentit  de  la  privatització  del  sector  públic  o  la  desregulació   de  certs  àmbits  d’activitat  econòmica.  Per  altra  banda,  canvis  estrictament  polítics:  el  final  de   la  guerra  freda  va  baixar  el  nivell  d’amenaça  del  treball  front  el  capital,  així  doncs  la  alternativa   al  capitalisme  va  perdre  credibilitat.   Aquests  canvis  en  detriment  del  treball  i  a  favor  del  capital  han  donat  més  poder  als  rics,  que   han   pressionat   per   limitar   les   polítiques   redistributives,   generant   un   cercle   viciós.   En   aquest   context,  la  crisi  hauria  estat  causada  per  aquest  augment  de  desigualtat.     ESPANYA,  MÉS  POBRA  I  MÉS  DESIGUAL   La   caiguda   de   PIB   per   càpita   que   pateix   espanya   (6%)   és   la   major   que   ha   patit   després   de   la   de   1945  (7%),  encara  que  estam  caient  des  d’un  nivell  més  alt  de  riquesa  i  és  per  aquest  motiu   que  la  situació  no  és  tan  dramàtica  com  en  èpoques  anteriors.  Per  tant,  els  pobres  d’ara  són   més  rics  que  els  pobres  de  fa  cinc  anys,  però  més  pobres  que  els  de  fa  una  dècada.   En  riquesa  estam  retrocedint  a  nivells  de  fa  una  dècada,  però  en  desigualtat,  en  nivells  de  fa   tres   dècades.   Un   indicador   seria   l’augment   de   les   persones   assistides   per   Càritas,   que   ha   augmentat  al  doble  en  un  any.   Però  no  és  un  fet  ineluctable  que  un  bot  cap  enrere  en  el  PIB  dugui  intrínsec  un  augment  de  la   desigualtat,  i  Islàndia  seria  l’exemple  d’això,  ja  que  ha  perdut  més  PIB  per  càpita  que  Espanya   però  la  desigualtat  s’ha  reduït.   La   hipòtesi   de   per   què   passa   això   a   Espanya   és   que   les   mesures   de   retallades   del   dèficit   públic   s’han  centrat  en  major  mesura  en  retallades  de  la  despesa  que  en  augments  d’imposts,  cosa   que  perjudicarà  a  sectors  més  dèbils  que  depenen  en  major  mesura  de  les  despeses  públiques.   També   s’hauria   de   calibrar   la   importància   de   l’augment   de   l’atur   així   com   la   capacitat   distribuïdora  del  nostre  Estat  del  benestar.       MERCAT  DE  TREBALL  I  CRISI   Una  mostra  de  que  la  nostra  economia  no  és  flexible  i  no  rígida  és  que  entre  el  1987  i  el  2007   el  nombre  d’ocupats  es  va  duplicar,  i  que  en  5  anys  de  crisi  s’han  destruït  tres  milions  de  llocs   de  treball,  tornant  a  la  situació  de  fa  una  dècada.   Els   professionals   per  compte  d’altri  (els  que  necessiten  de  títol  universitari  per  exercir)  són  els   menys   afectats   per   la   crisi.   Això   indica   que   els   requeriments   de   qualificació   a   la   nostra   economia  són  majors  que  en  qualsevol  altra  època.   També  s’observa  una  masculinització  en  la  destrucció  del  treball.  Això  es  deu  a  que  l’atur  s’ha   acarnissat   especialment   en   la   construcció.   L’atur   és   major   en   les   classes   en   les   que   ja   ho   era   al   2007,  però  a  més,  la  crisi  els  ha  afectat  en  major  mesura.  Això  mostra  que,  quan  es  parla  de   l’atur  en  abstracte,  ens  oblidem  de  que  guarda  relació  amb  el  tipus  d’ocupacions  i  que  no  és   fàcil  passar  d’unes  ocupacions  a  altres.     Per   un   costat,   els   plans   com   el   PRODI,   que   va   establir   el   PSOE,   o   el   PREPARA,   del   PP   (2012)   estan  pensats  com  a  subsidi  temporal  després  de  la  finalització  de  la  prestació  per  atur,  però   no  queda  clar  com  evolucionaran  a  mesura  que  el  treball  de  llarga  duració  creixi.  Per  un  altre   costat,   l’atomització   de   les   relacions   laborals   en   la   construcció   (amb   molta   subcontractació   i   autònoms  que  en  realitat  són  assalariats)  ha  fet  impossible  una  acció  col·∙lectiva  reivindicativa   com  la  que  es  va  veure  en  les  drassanes  o  en  les  siderúrgiques  dels  anys  vuitanta.     L’ATUR.  LEGISLACIÓ  COL·∙LECTIVA  O  ESTRUCTURA  PRODUCTIVA?   Ni   tan   sols   quan   la   nostra   economia   creixia   a   un   ritme   intens,   l’atur   va   baixar   del   8%,   el   que   suposa   un   nivell   alt   per   una   economia   que   “va   bé”.   Hi   ha   dues   famílies   d’explicacions   per   explicar  aquesta  anomalia:   -­‐  Una  d’elles  suposa  que  el  volum  de  treball  i  els  salaris  es  fixen  per  la  lliure  negociació  entre   treballadors   i   empresaris,   i   que   la   característica   clau   per   aquest   acord   és   la   productivitat   del   mateix   treballador:   el   salari   hauria   de   ser   un   fidel   reflex   d’aquesta   productivitat.   Qualsevol   element  que  interfereixi  en  aquesta  negociació  crea  prejudicis  econòmics,  amb  una  alta  taxa   d’atur   i/o   un   baix   creixement   econòmic.   El   nostre   problema   de   l’atur   es   deu   a   que   la   legislació   laboral  no  permet  que  els  salaris  es  fixin  adequadament  per  la  productivitat  dels  treballadors   degut  a  la  negociació  col·∙lectiva,  que  se  suposa  que  pot  ser  bona  si  està  molt  centralitzada  o   molt  descentralitzada.  El  problema  és  que  Espanya  no  s’ajusta  a  cap  dels  dos  models.  L’altra   problema  del  nostre  mercat  de  treball  és  la  divisió  entre  treballs  fixes  i  temporals,  degut  a  la   legislació   laboral.   Com   els   outsiders   roten   molt   entre   treballs,   no   adquireixen   experiència   laboral  específica  d’una  determinada  empresa  i,  per  tant,  no  augmenta  ni  la  seva  productivitat   ni   els   seus   salaris.   Les   polítiques   de   mercat   han   de   combinar   aquesta   liberalització   amb   la   millora  de  la  qualificació  dels  treballadors.   -­‐   L’altra   família   d’explicació   sosté   que   l’alt   atur   es   deu   a   l’estructura   productiva.   Consideren   que  el  mercat  de  treball  no  és  solament  la  negociació  entre  dues  parts,  sinó  que  els  assalariats   ocupen   determinats   llocs   de   treball,   pel   que   la   producció   de   cada   persona   variarà   tant   en   funció   de   les   seves   característiques   particulars   com   del   tipus   d’ocupació   que   realitzi.   Des   d’aquest  punt  de  vista  no  es  pot  entendre  el  mercat  de  treball  com  un  espai  en  què  s’arriba  a   acords   sobre   salaris   i   volum   d’ocupació,   que   es   pot   veure   perjudicat   per   una   mala   regulació,   sinó   que   hem   d’atendre   a   les   característiques   concretes   dels   llocs   de   treball,   ja   que   l’atur   es   concentra   en   certes   activitats   productives   que   deixen   de   ser   demanades   pels   consumidors   o   en  sectors  que  deixen  de  ser  rendibles.   L’explicació  que  li  pareix  més  dèbil  és  la  que  sosté  que  el  nostre  problema  es  deu  a  la  legislació   laboral.  Per  una  banda,  aquesta  legislació  és  la  mateixa  a  tota  Espanya  però  la  taxa  d’atur  és   molt   variada   (15%   País   Basc   i   30%   Andalusia)   i   per   altra,   en   quant   a   la   negociació   col·∙lectiva,   el   nostre  model  és  molt  similar  al  francès,  però  la  taxa  d’atur  francesa  al  llarg  del  temps  no  és  tan   alta   com   l’espanyola.   A   més,   donen   per   suposat   que   les   diferencies   entre   contractats   fixes   i   temporals  es  deuen  exclusivament  al  tipus  de  contracte,  i  no  a  que  l’empresari  conta  amb  ells   per   llocs   de   treballs   de   naturalesa   distinta.   Per   això,   encara   sent   el   mateix   contracte   per   a   tots   els   treballadors,   no   tots   ocuparan   el   mateix   lloc   de   treball   i,   aquells   que   se   dediquin   a   ocupacions  de  baixa  qualificació,  seguiran  sent  contractats  per  menys  temps,  per  no  generar   majors  drets  de  indemnització  per  acomiadament.     Capítol  4:  Coses  de  l’edat  o  de  la  posició  social?   L’edat   és   una   característica   biològica   sense   relació   amb   la   posició   social.   Aquesta   evidència   comporta   a   que   de   forma   “natural”   es   prengui   com   a   criteri   determinant   per   definir   grups   socials.     Però  les  afirmacions  del  tipus  “el  problema  dels  joves  és”  tendeixen  a  promoure  polítiques  que   afavoreixen  de  manera  indiscriminada  a  un  grup  d’edat,  obviant  que  no  tots  els  que  pertanyen   a  dit  grup  estan  en  la  mateixa  situació  social  ni  tenen  les  mateixes  oportunitats  al  llarg  del  cicle   vital  (Ex:  política  de  vivenda).     ATUR  JUVENIL  I  EXPERIÈNCIA  LABORAL   Quan  l’INE  publica  la  taxa  d’atur  juvenil,  que  sovint  supera  el  50%,  es  tendeix  a  pensar  que  la   meitat  de  les  persones  entre  18  i  30  anys  que  estan  en  atur,  però  no  és  així:  aquesta  taxa  es   refereix   a   la   població   entre   16   i   24   anys   d’edat.     A   més,   la   taxa   d’atur   es   defineix   com   el   nombre  de  persones  que  busquen  treball  dividit  pel  conjunt  de  persones  que  treballen  o  que   busquen   treball;   per   tant,   els   joves   que   estan   estudiant,   s’exclouen   d’aquest   còmput.   Si   considerem  a  tots  els  joves,  aproximadament  un  de  cada  quatre  està  en  atur  i  molts  pocs  d’ells   són  titulats  superiors.   S’ha   de   tenir   en   compte   una   carència   de   la   joventut:   l’experiència   laboral.   Però   això   genera   un   cercle   viciós,   ja   que   no   es   contracta   als   joves   perquè   no   tenen   experiència   i   com   no   tenen   experiència  no  se’ls  contracta.   Hi  ha  tres  possibilitats  de  sortir  d’aquest  bucle:     1) El  propi  ajustament  d’oferta  i  demanda  comporta  que  els  salaris  dels  joves  siguin  més   baixos,  compensant  així  la  seva  falta  d’experiència.   2) Els  joves  poden  invertir  més  en  formació,  de  forma  que  la  seva  qualificació  equilibri  la   seva   falta   d’experiència,   ja   que   cada   generació   estudia   més   que   l’anterior   per   compensar  la  falta  d’experiència.   3) El  Govern  pot  desenvolupar  polítiques  públiques  amb  el  fi  de  potenciar  la  contractació   dels   joves,   encaminades   a   abaratir   el   cost   de   la   mà   d’obra   juvenil   front   a   la   resta   de   treballadors.   Cada  vegada  que  es  compara  la  taxa  d’atur  juvenil  d’un  país  a  un  altre,  s’hauria  de  fer  atenen  a   quina  és  la  proporció  de  la  taxa  d’atur  juvenil  amb  respecte  a  la  taxa  d’atur  de  la  seva  població.   Si  es  fa  així,  Espanya  està  en  valors  mitjans,  pel  que  l’anomalia  no  és  l’atur  juvenil,  sinó  l’atur   en  general.   La  crisi  d’atur  dels  noranta  era  de  joves  i  de  dones,  mentre  que  ara  és  de  classes  populars.     TREBALL  TEMPORAL:  ¿GENERACIONS  ENFRONTADES  O  INSERCIÓ  LABORAL?   L’excés  de  contractació  temporal  es  considera  un  dels  problemes  del  nostre  mercat  de  treball   per  varies  raons.  Una  d’elles  és  la  gran  rotació  dels  ocupats  entre  llocs  de  treball,  perquè  no   acumulen  el  saber  fer  específic  de  cada  empresa  que  millora  la  productivitat.  Una  altra  raó  és   que   això   exagera   la   incidència   del   cicle   econòmic   sobrer   el   mercat   laboral,   és   a   dir,   quan   l’economia  creix,  es  contracta  molt,  i  quan  es  contreu,  s’acomiada  molt.   Els   joves   suporten   una   alta   temporalitat   a   canvi   de   romandre   més   temps   en   el   domicili   dels   seus  pares,  que  els  poden  mantenir  gràcies  a  la  seva  estabilitat  laboral.     El  fet  que  la  temporalitat  i  l’atur  disminueixin  amb  l’edat  de  forma  tan  remarcada  comporta  a   pensar   que   no   és   adequat   prendre   la   joventut   com   a   categoria   que   ens   informa   sobre   la   possibilitat  d’exclusió  social,  ja  que  aquests  joves  s’integren  quan  són  adults.   La  trajectòria  d’inserció  laboral  és  més  llarga  i  precària  a  Espanya  que  a  altres  països,  motiu  pel   qual  es  tarda  més  en  ser  adult.   En   resum,   la   precarietat   laboral   juvenil   és   un   llarg   camí   cap   a   la   inserció   a   la   vida   adulta,   ni   cap   a  l’exclusió  social  ni  cap  a  un  equilibri  funcional  entre  generacions.     NI  ESTUDIEN  NI  TREBALLEN   L’increment   de   la   renda   per   càpita   i   les   millores   de   l’Estat   de   benestar,   almenys   fins   al   començament  de  la  crisi,  han  fet  que  aquesta  situació,  abans  accessible  per  a  una  petita  elit,   s’hagi  estes  cap  a  amples  capes  de  la  població.   El  volum  de  “nini”s  s’ha  multiplicat  per  dos  des  del  2007,  degut  a  la  destrucció  de  treball.   La  probabilitat  de  ser  “nini”  varia  considerablement  segons  l’origen  social,  fins  i  tot  tenint  en   compte  el  nivell  d’estudis  del  jove.  Està  demostrat  que  el  percentatge  de  “ninis”  varia  segons   el  nivell  d’estudis  del  pare  i  el  nivell  d’estudis  del  jove.  Quan  el  nivell  d’estudis  del  pare  és  baix,   la  probabilitat  de  ser  “nini”  és  major  que  si  el  nivell  d’estudis  del  pare  és  mitjà  o  alt.   Es  tendeix  a  posar  el  focus  d’atenció  d’aquest  problema  juvenil  en  l’edat  en  comptes  de  en  la   desigualtat  de  recursos  de  la  família,  però  és  tergiversar  el  debat,  ja  que  es  presenta  com  una   qüestió   d’edat   el   que   és   una   desigualtat   d’oportunitats   segons   l’origen   social.   Pareix   que   preferim  pensar  que  tenim  problemes  juvenils  en  comptes  de  pensar  que  els  joves,  segons  en   la  família  que  han  nascut,  tenen  oportunitats  molt  diferents.     MILEURISTES,  UNA  FORMA  DE  DESIGUALTAT  SALARIAL   En  l’explicació  d’aquest  fenomen  es  mesclen  factors  demogràfics,  educatius,  d’origen  social,  de   gènere  i  de  mercat  de  treball.  Demogràficament,  hem  de  considerar  la  combinació  entre  baby-­‐ boom  i  expansió  de  la  educació  superior,  doncs  els  nascuts  a  mitjans  dels  anys  seixanta  arriben   a  ser  mig  milió  d’estudiants  universitaris,  mentre  que  els  nascuts  a  meitat  dels  noranta  arriben   al  milió  i  mig.  A  més  s’han  creat  nous  títols  universitaris  que  no  permeten  accedir  a  professions   de  tant  estatus  com  les  carreres  tradicionals.   Altre   element   que   s’ha   de   tenir   en   compte   és   el   major   accés   a   la   universitat   de   dones   i   de   persones   d’orígens   populars,   que   opten   en   major   mesura   per   titulacions   amb   pitjor   inserció   laboral  que  els  homes  de  classe  alta.   En   qüestió   de   gènere,   les   dones   tenen   salaris   menors   que   els   homes.   Per   altra   banda,   la   probabilitat   de   ser   universitari   de   baixos   ingressos   és   major   quant   més   baix   sigui   el   nivell   d’estudis  del  progenitor.   Per   persones   d’ambdós   sexes   d’origen   social   baix   (pare   sense   estudis)   la   probabilitat   de   ser   mileurista   es   alta   i   similar.   Però   si   la   família   és   d’alta   posició   social   (pare   universitari),   la   probabilitat  dels  homes  de  ser  mileurista  és  la  més  baixa,  encara  que  segueix  sent  alta  per  la   dona.   Vist   així,   és   raonable   esperar   que   aquelles   que   provenen   de   famílies   de   classe   alta   s’inclinin   més  per  denunciar  la  desigualtat  de  gènere,  mentre  que  les  de  baix  origen  social,  tenen  més   interès  en  denunciar  la  desigualtat  de  classe.     JUBILACIONS  DESIGUALS   L’esperança   de   vida   varia   considerablement   entre   les   distintes   classes   socials,   ja   que   els   recursos   tant   econòmics   com   culturals   permeten   l’accés   a   una   informació   millor   i   més   oportunitats  per  poder  dur  un  estil  de  vida  saludable.   A  més,  s’ha  de  tenir  en  compte  les  condicions  objectives  del  treball,  ja  que  el  risc  d’accident  i   les  malalties  professionals  més  greus  són  en  les  ocupacions  manuals.   La   salut,   alhora,   pot   ser   motiu   de   dificultats   laborals,   ja   que   pot   perjudicar   el   rendiment   en   els   estudis  i/o  treball.   S’ha   de   pensar   en   la   jubilació   amb   una   lògica   diferent   a   la   de   “estalvi”,   en   tant   que   una   prestació   universal   a   partir   de   certa   edat,   sufragada   amb   imposts   en   comptes   de   amb   cotitzacions  socials.  Tots  els  majors  de  65  anys  tindrien  el  dret  a  cobrar  una  prestació  social  en   igual   quantia,   independentment   de   la   seva   trajectòria   laboral.   Així,   qui   desitgés   seguir   treballant,  podria  fer-­‐ho  i,  per  tant,  sufragar  amb  els  imposts  de  la  seva  activitat  productiva  el   conjunt  de  l’Estat  del  benestar.   Una  reforma  així  no  està  d’entre  les  més  populars  per  fer  front  a  les  tendències  demogràfiques   que   porten   a   un   escenari   amb   poques   persones   en   edat   activa   amb   respecte   al   volum   dels   jubilats.   Les  propostes  reformistes  que  tenen  més  repercussió  solen  estar  orientades  per  dos  criteris:   incrementar  els  diners  que  es  fiquen  a  la  “guardiola”,  augmentant  tant  el  temps  necessari  per   cobrar   la   pensió   com   l’edat   per   poder   disposar   d’ella   i   incentivar   l’estalvi   privat   mitjançant   plans  de  pensions.   Però  aquestes  propostes  es  basen  en  mites  i  perden  part  de  la  seva  credibilitat  en  la  mesura   que  són  elaborades  per  equips  d’investigació  vinculats  a  institucions  financeres.   Esteve   y   Muñoz   de   Bustillo   consideren   que   no   es   té   en   compte   dos   factors   que   compensen   en   part  el  creixement  de  la  població  major  de  65:  el  creixement  de  la  productivitat  i  el  creixement   de  la  taxa  d’atur.  Es  suficient  amb  suposar  un  modest  increment  anual  de  la  productivitat  en   un  1,5  per  cent  amb  una  taxa  d’ocupament  moderadament  creixent.  Per  una  altra  banda,  les   propostes  que  aboguen  per  endurir  l’accés  a  les  pensions  i/o  privatitzar-­‐les  consideren  que  el   nivell  de  despeses  al  qual  duria  pagar  les  pensions  és  intolerable.       LA  INFÀNCIA,  EL  GRUP  MÉS  DÈBIL  I  OBLIDAT   En   el   debat   mediàtic   sobre   la   desigualtat   es   parla   molt   de   joves   o   majors,   però   poc   del   grup   d’edat   en   què   la   incidència   del   risc   de   pobresa   és   major:   els   menors   de   16   anys.   El   25,9   per   cent  viuen  en  famílies  baix  llindar  de  la  pobresa.  Aquesta  no  va  disminuir  durant  els  anys  de   bonança  econòmica  i  som  dels  països  de  la  zona  euro  amb  una  taxa  tan  elevada.   La  pobresa  infantil  és  la  més  perjudicial,  ja  que  créixer  en  una  llar  pobre  influeix  al  llarg  de  tota   la  vida,  ja  que  limita  l’accés  a  l’educació  i  a  la  salut  a  més  de  dificultar  la  integració  laboral.   La  inversió  en  la  millora  de  les  condicions  de  vida  infantils  és  la  més  rendible,  ja  que  millora  les   perspectives   de   les   persones   al   llarg   de   tota   la   seva   vida:   és   mes   efectiu   intervenir   en   la   infància  per  reduir  la  desigualtat  d’oportunitats  que  en  qualsevol  altra  edat.   Ni   els   nens   ni   els   adults   amb   els   que   conviuen,   per   ser   de   classe   baixa,   tenen   la   capacitat   d’influència   que   poden   trobar-­‐se   en   altre   col·∙lectius,   com   joves   i   majors,   per   això   el   tema   de   la   infància  està  menys  present  en  l’agenda  mediàtica  i  política.       Capítol  5:  Molts  sexes  i  gèneres     DE  SEXES  I  GÈNERES   Des  d’un  punt  de  vista  intuïtiu  pareix  que  solament  existeixen  dos  sexes  i  que  la  idea  de  gènere   és   redundant.   Cal   diferenciar   entre   sexe,   com   a   qüestió   biològica,   i   gènere,   com   la   interpretació  social  d’aquesta  realitat  biològica.     Hi   ha   situacions   en   què   no   està   clara   la   diferència   entre   homes   i   dones:   pot   succeir   que   els   gens  que  determinen  el  sexe  (X  i  Y)  es  mesclin  de  tal  forma  que  una  persona  que  genèticament   té  un  sexe  desenvolupi  els  genitals  d’altre  sexe.  Per  altra  banda,  hi  ha  les  persones  intersexuals   (abans  hermafrodites),  amb  ambdós  sexes.  A  més,  cal  considerar  les  diferències  originades  per   les  hormones.  És  possible  trobar  homes  amb  perfil  hormonal  femení,  i  viceversa.   Aquestes   situacions   abasteixen   a   un   percentatge   de   població   quantitativament   petit,   però   el   suficientment   rellevant   com   per   provar   que   és   infundada   la   creença   de   que   solament   existeixen  dos  sexes  biològics.     Qui   no   encaixa   en   aquests   dos   pols   pot   ser   víctima   d’estigmes   socials.   Aquestes   persones   recolzen  les  polítiques  que  busquen  el  canvi  de  preferències  de  la  població.   A  les  qüestions  biològiques  s’han  d’afegir  unes  altres  tres:  la  identitat  sexual,  els  rols  socials  i   les  preferències  sexuals.   Resumint,   es   pot   parlar   de   masculí,   femení   i   altres   situacions   en   biologia.   Ja   es   parla   de   “transgènere”.   Qui   creu   en   que   la   dualitat   és   el   “natural”   nega   l’evidència,   i   el   que   busquen   són  mitjans  polítics  i  socials  per  reduir  tota  la  diversitat  que  no  s’ajusta  a  la  ideologia  de  gènere   heterocentrista.     FEMINISMES   La   lluita   per   l’emancipació   de   les   dones   ha   anat   canviant   durant   la   història.   Es   pot   parlar   de   quatre  corrents  de  pensament  feminista:   ! Liberal:  remarca  la  necessitat  de  la  igualtat  jurídica  i  d’oportunitats  d’homes  i  dones.   ! Socialista:  vincula  la  dominació  patriarcal  a  com  es  configuren  les  relacions  de  gènere   en  el  sistema  d’explotació  capitalista.   ! Radical:   remarquen   que   les   relacions   de   gènere   són   una   construcció   social,   pel   qual   es   proposen  reconstruir-­‐les  de  forma  igualitària.   ! Cultural:   Tendeixen   a   identificar   identitats   essencialistes   de   què   és   masculí   i   què   és   femení,  considerant  que  el  masculí  està  vinculat  a  la  dominació  i  la  violència  i  el  femení   a  l’amor  i  la  vida.  Proposen  el  domini  del  femení  front  el  masculí  i  eviten  el  contacte   amb  el  sexe  masculí.   El  conjunt  de  moviments  tendeixen  a  destacar  algunes  idees:  Els  conceptes  de  masculí  i  femení   no  estan  determinats  per  la  natura,  sinó  a  relacions  socials  de  dominació  dels  homes  per  les   dones.  La  dominació  patriarcal  de  les  dones  per  part  dels  homes  comporta  un  desavantatge  de   partida  de  les  dones  en  molts  terrenys  que  els  han  estat  vetats  tradicionalment,  i  per  tant  està   justificada  la  discriminació  positiva.  Es  neguen  els  mètodes  tradicionals  de  la  ciència  (sobretot   en   el   feminisme   cultural),   com   el   raonament   analític   o   protocols   d’avaluació   científica   de   la   evidència  empírica.         PATRIARCAT  DUR  I  PATRIARCAT  FEBLE   La   nostra   societat   dista   de   ser   igualitària   en   quant   a   gènere,   el   que   no   lleva   que   hagi   hagut   importants   millores   i   que   en   alguns   casos   les   dones   estiguin   millor   que   els   homes   (més   esperança   de   vida,   menys   abandó   escolar,   una   dona   empresonada   per   cada   deu   homes   i   fa   temps  que  han  superat  als  homes  en  accés  a  la  judicatura).   El   feminisme   ha   aconseguit   vèncer   el   “patriarcat   dur”,   és   a   dir,   a   la   discriminació   mitjançant   la   legislació,  però  que  subsisteix  encara  el  “patriarcat  feble”,  que  deixa  de  banda  la  fonamentació   en  la  tradició  i  en  Déu,  però  manté  la  importància  biològica  en  les  diferències  entre  homes  i   dones  recorrent  a  l’evidència  científica  i  afegeix  un  nou  fonament:  la  llibertat  d’elecció,  un  dels   pilars  de  l’ordre  polític  liberal.  Però  aquesta  llibertat  d’elecció  s’exerceix  de  forma  diferent:  el   culte  a  la  bellesa,  les  relacions  amoroses,  la  sexualitat  i  la  cura  d’altres  persones.   L’estàndard   també   passa   factura   als   homes.   Per   exemple,   l’expectativa   de   que   siguin   “valents”   produeix   comportaments   temeraris   amb   resultat   de   mort   en   àmbits   com   la   construcció.   També  s’ha  insistit  en  els  aspectes  afectius,  ja  que  s’espera  que  els  homes  siguin  més  afectius.     Com  s’observa,  la  relació  entre  “llibertat  d’elecció”  i  tractament  desigual  d’expectatives  socials   produeix   decisions   distintes   entre   homes   i   dones.   Això   comporta   a   que   les   persones,   elegint   lliurement,   reprodueixin   diferències   entre   masculí   i   femení,   però,   en   tant   que   aquestes   diferències  estan  relacionades  amb  l’accés  a  recursos  i  poder,  es  transformen  en  desigualtats.     LA  TENSIÓ  ENTRE  VIDA  PERSONAL,  FAMILIAR  I  LABORAL   Des   del   punt   de   vista   polític,   existeix   una   tensió,   entre   ser   sensible   a   les   demandes   socials,   dissenyant  així  polítiques  que  aconsegueixin  el  major  recolzament  possible  i  voler  transformar   el   món   existent.   Una   política   conservadora   estaria   còmoda   amb   les   dones   que   es   mantinguessin   en   un   paper   tradicional   de   treball   domèstic,   mentre   que   una   política   progressista  lluita  per  acabar  amb  els  estereotips  de  gènere.  Però  si  la  política  progressista  no   atén  les  diferents  sensibilitats  per  classe  social,  pot  succeir  que  les  dones  de  classes  populars   prefereixin  recolzar  les  polítiques  conservadores,  ja  que  estan  més  amb  sintonia  amb  els  seus   interessos.   Això   podria   explicar   el   moviment   femení   que   defensa   un   paper   tradicional   de   les   dones.  També  s’ha  de  tenir  en  compte  que  tot  tipus  de  polítiques  de  benestar  que  garantitzin   drets  sense  relació  amb  la  vida  laboral  afavoriran  a  les  dones  de  classes  populars,  que  són  les   que   treballen.   En   tant   que   l’accés   a   les   pensions,   prestacions   socials   o   desgravacions   fiscals   estiguin   vinculats   a   la   participació   laboral,   les   dones   amb   menor   participació   al   mercat   de   treball  es  veuran  més  perjudicades.     SOSTRE  I  PARETS  DE  VIDRE   El   “sostre   de   vidre”   fa   referència   a   l’escassa   participació   de   les   dones   en   llocs   de   treball   de   màxima  responsabilitat.  La  UE  ha  establert  mesures  per  què  hi  hagi  més  dones  en  aquest  llocs,   però  es  fa  a  un  ritme  excessivament  lent.     A   més   del   sostre   de   vidre,   s’ha   de   tenir   en   compte   la   paret   de   vidre,   és   a   dir,   la   segregació   horitzontal   de   les   ocupacions.   Per   exemple,   en   les   professionals   manuals,   tant   qualificades   com   no   qualificades,   la   presència   de   dones   és   molt   escassa.   En   aquesta   crisi,   la   segregació   ocupacional  degut  a  la  paret  de  vidre  ha  jugat  a  favor  de  les  dones,  en  tant  que  el  sector  més   castigat  per  la  crisi,  la  construcció,  està  molt  masculinitzat.  Però  la  destrucció  d’ocupació  està   augmentant  en  els  sectors  feminitzats  (sanitat  i  educació).  Per  aquest  motiu  és  previsible  que   en  aquesta  nova  fase  augmenti  més  l’atur  femení  en  relació  amb  el  masculí.     MERCAT  DE  TREBALL,  GÈNERE  I  CRISI   L’atur   ha   augmentat   menys   en   les   dones   i   els   homes,   degut   al   comportament   sectorial   de   la   crisi,  de  manera  que  ja  no  es  possible  afirmar  que  l’atur  femení  és  major  que  el  masculí  en  tots   els  subgrups  de  la  població.  Encara  així,  unes  altres  característiques  de  la  precarietat  laboral  de   les  dones  no  han  variat,  com  el  menor  salari,  la  duració  de  la  jornada  o  la  duració  del  contracte   de  treball.   ACTITUDS  I  INCENTIUS   Les   diferències   de   rols   i   expectatives   socials   generen   situacions   laborals   molt   diferents   per   homes  i  per  dones.  Si  contra  el  patriarcat  dur  es  lluita  canviant  lleis,  contra  el  patriarcat  feble   es  lluita  amb  el  canvi  d’actituds  i  amb  incentius  que  debilitin   la  associació  de  gènere  amb  rols  i   expectatives   socials.   Encara   queda   molt   per   fer   per   lluitar   contra   la   discriminació   estadística   que   sofreixen   les   dones.   Es   necessari   que   els   permisos   de   paternitat   li   suposin   el   mateix   cost   a   l’empresari   que   els   de   maternitats,   han   de   ser   intransferibles   i   de   la   mateixa   duració.   En   sectors   segregats,   es   pot   pensar   en   compensacions   per   contractar   a   persones   del   sexe   minoritari.   En   un   context   com   l’actual   de   retallades,   una   possibilitat   és   premiar   en   els   concursos   amb   l’Administració   les   empreses   que   presentin   plantilles   més   equilibrades.   Un   altre   espai   en   el   que   es   necessitaria   una   major   igualtat   és   en   l’àmbit   domèstic,   ja   que   si   les   dones   s’han   incorporat   al   treball   en   el   mercat,   els   homes   no   s’han   incorporat   en   la   mateixa   mesura  al  treball  a  la  llar.  També  fa  falta  lluitar  contra  els  estereotips  de  gènere  especialment   en  la  producció  cultural  i  de  consum  orientada  a  menors.     Capítol  6:  Fracàs  escolar:  Classe  social  i  desigualtat  d’oportunitats  educatives     EXPANSIÓ  EDUCATIVA  I  DESIGUALTAT  D’OPORTUNITATS   A  nivell  internacional  un  estudi  va  concloure  en  que  en  els  dos  primers  terços  del  passat  segle,   la  desigualtat  d’oportunitats  educatives  s’havia  mantingut  constant  excepte  en  el  cas  suec,  en   què   el   seu   Estat   de   benestar   i   la   primerenca   introducció   de   l’educació   comprensiva   podria   haver  disminuït  la  desigualtat.   En   els   règims   de   socialisme   real   en   l’Europa   de   l’Est   es   conclou   en   què   no   van   aconseguir   disminuir   la   desigualtat   d’oportunitats   encara   que   formalment   les   classes   socials   s’havien   abolit  i  havia  polítiques  educatives  de  discriminació  positiva  en  l’accés  a  l’educació  a  favor  dels   obrers.     En  el  cas  espanyol  s’aprecia  certa  estabilitat,  encara  que  hi  va  poder  haver  una  disminució  de   la   desigualtat   d’oportunitats   durant   l’època   de   desenvolupament   econòmic,   en   la   generació   escolaritzada   en   els   anys   70,   però   en   conjunt   prima   més   l’estabilitat   de   desigualtat   d’oportunitats.     EVOLUCIÓ  DEL  FRACÀS  ESCOLAR  ADMINISTRATIU   El  fracàs  escolar  administratiu  fa  referència  a  si  s’aconsegueix  o  no  el  títol  educatiu  mínim.  S’ha   de  fer  èmfasi  en  què  aquest  tipus  de  fracàs  és  residual  en  els  països  del  nostre  voltant,  ja  que   en  ells  el  títol  aconseguit  en  la  educació  obligatòria  obri  les  portes  per  seguir  estudiant,  ja  sigui   via  acadèmica  o  via  professional,  mentre  que  a  Espanya  no:  possiblement  sigui  l’únic  país  en   que  per  llei  s’impedeix  cursar  estudis  postobligatoris  de  qualsevol  tipus.   Per   als   nascuts   des   dels   finals   dels   anys   cinquanta   fins   a   finals   dels   setanta   el   fracàs   escolar   administratiu  és  baix,  independentment  del  nivell  d’estudis  de  la  família.  Però  després  puja  per   els   escolaritzats   baix   la   Llei   Orgànica   d’Educació   Secundària   Obligatòria   (LOGSE).   Aquesta   pujada   es   contraria   a   la   idea   de   que   l’expansió   educativa   és   consubstancial   al   desenvolupament   econòmic.   El   model   de   desenvolupament,   intensiu   en   mà   d’obra   poc   qualificada,  va  poder  induir  a  un  major  fracàs  escolar.   Front   la   creença   estesa   de   que   la   LOGSE   és   fàcil   de   superar,   en   realitat   va   augmentar   la   dificultat  per  aconseguir  el  títol  mínim  del  sistema  educatiu  degut  a  que  va  passar  de  8  cursos   obligatoris   a   10   i   va   incorporar   edats   a   les   què   prèviament   es   podia   estudiar   tant   Batxillerat   com  Formació  Professional,  però  va  donar  més  pes  a  la  formació  de  tipus  acadèmic  que  a  la  FP   o  l’artístic.   A  més,  el  nivell  d’exigència  per  cursar  estudis  postobligatoris  és  anormalment  alt  a  Espanya  si   es  compara  amb  el  context  europeu.       FRACÀS  ESCOLAR  I  DESIGUALTAT  D’OPORTUNITATS   L’increment  del  fracàs  escolar  administratiu  no  va  ser  paral·∙lel  a  totes  les  classes  socials,  ja  que   si   es   pren   de   referència   la   classe   obrera,   el   moment   de   menor   desigualtat   d’oportunitats   educatives  és  precisament  la  generació  prèvia  al  desenvolupament  de  la  LOGSE.   La  LOGSE  no  va  afectar  substancialment  a  la  trajectòria  universitària,  però  si  a  la  professional.   Vist   així,   el   dilema   “Universitat   VS   FP”   que   amb   tanta   freqüència   copa   el   debat   educatiu   és   absurd,  ja  que  el  dilema  rellevant  és  “FP  VS  Fracàs  escolar”.  No  es  pot  fer  res  més  que  recolzar   les  reformes  encaminades  a  reintroduir  la  FP  en  l’ensenyança  obligatòria,  significant  així  que   qui  entri  en  aquests  programes  puguin  obtenir  el  títol  de  Graduat  en  ESO  i  prosseguir  estudis   postobligatoris   de   qualsevol   tipus,   en   comptes   de   crear   una   branca   paral·∙lela   per   qui   no   titulen,  com  pretén  la  reforma  proposada  pel  PP  (LOMQE).     GÈNERE,  EXPANSIÓ  EDUCATIVA  I  DESIGUALTAT  D’OPORTUNITATS   El  canvi  de  desigualtat  d’oportunitats  més  rellevant  està  relacionat  amb  el  gènere,  ja  que  les   dones   han   passat   de   més   fracàs   escolar   que   els   homes   a   menys   a   partir   dels   anys   50.   Diversos   estudis  mostren  que  el  nivell  d’intel·∙ligència  dels  homes  i  les  dones  és  similar,  que  les  dones   tendeixen   a   destacar   més   en   capacitats   relacionades   amb   la   llengua   i   ells,   en   capacitats   espacials   i   lògiques,   però   les   diferències   són   petites.   Encara   que   hi   ha   qui   proposa   que   les   diferències  cognitives  i  els  ritmes  d’aprenentatge  són  lo  suficientment  diferents  com  per  que   els   dos   sexes   s’eduquin   per   separat   (educació   diferenciada)   i   per   causes   morals   (educació   segregada).   A   Espanya   els   qui   van   defensar   l’educació   segregada   fa   dècades   defensen   ara   l’educació   diferenciada.     El  motiu  per  el  que  les  dones  presentin  menys  fracàs  escolar  que  els  homes  pot  ser  degut  no   als   aspectes   cognitius,   sinó   es   no   cognitius,   com   ser   més   disciplinades,   ordenades   i   responsables.  El  dubte  està  en  per  què  aquests  valors  femenins  fa  unes  dècades  llastraven  el   desenvolupament   acadèmic   de   les   nenes   i   ara   ho   potencien.   Tal   vegada   es   deu   a   que   la   indisciplina  i  la  falta  de  pulcritud  de  la  subcultura  juvenil  masculina  estan  ara  més  penalitzades   per  les  noves  didàctiques  i/o  a  que  s’ha  feminitzat  més  la  professió  docent.   En   quant   a   l’àmbit   familiar,   també   s’ha   transformat   més   per   les   dones   que   pels   homes.   Les   innovacions   tecnològiques   (rentadora,   rentavaixelles)   van   disminuir   la   responsabilitat   femenina   del   treball,   però   encara   així   persisteix.   És   a   dir,   per   elles   no   estudiar   té   un   cost   addicional  que  no  té  per  ells,  participar  en  les  tasques  de  la  llar.     A   més,   les   dones   tendeixen   a   emparellar-­‐se   amb   homes   amb   un   nivell   d’estudis   similar   o   superior,  i  donat  la  societat  patriarcal  en  què  vivim,  la  posició  social  de  les  famílies  tendeix  a   definir-­‐se   més   per   la   ocupació   de   l’home.   Per   això   invertir   en   educació   no   es   solament   una   forma  de  progressar  laboralment,  sinó  una  forma  d’aconseguir  una  família  de  major  estatus.       IMMIGRACIÓ  I  DESIGUALTAT  D’OPORTUNITATS   La   immigració   produeix   efectes   primaris,   ja   que   un   estudiant   immigrant   enfronta   un   xoc   cultural,   que   pot   incloure   un   idioma   diferent   o   provenir   d’un   país   d’origen   amb   un   sistema   educatiu   distint   i   els   seus   progenitors   no   poden   orientar   adequadament   els   seus   fills   en   qüestions   acadèmiques.   A   Espanya   la   taxa   d’abandonament   escolar   de   qui   provenen   de   països   europeus  és  similar  a  la  dels  nascuts  a  Espanya  (23%),  mentre  que  la  taxa  és  més  alta  d’entre   els  qui  provenen  d’Amèrica  Llatina  (35%)  o  d’Àfrica  (60%).   Les  característiques  dels  sistemes  educatius  dels  països  d’origen  i  de  recepció  interactuen  amb   aquests   efectes   primaris   dels   immigrants,   amplificant   o   reduint   les   diferències   amb   natius.   Alguns   estudis   mostren   que   un   sistema   educatiu   en   el   país   d’origen   amb   major   període   d’escolarització  obligatòria  pot  millorar  el  nivell  educatiu  en  el  país  de  recepció.  O  un  sistema   educatiu   comprensiu   (sense   separar   per   rendiment   l’alumnat)   pot   ajudar   també   els   immigrants.   La   immigració   pot   estar   associada   a   efectes   secundaris,   com   una   restricció   pressupostaria  de  la  família  immigrant,  com  enviar  remeses  de  diners  al  país  d’origen.   ...