INTRODUCCIÓ (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 3
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

22.09.2015 INTRODUCCIÓ Avaluació: 50% examen, 40% treball i 10% intervencions Treball: espai interlineal d’1.5, mida caràcter de 12, títol representatiu. Es valorarà la correcció + exposició lògica de les idees + aportacions personals.
Recomanació: Antoine Compagnon (1950), El demonio de la teoria (Literatura y sentido común), Barcelona: Acantilado, 2015 à aproximació a la història de la crítica literària contemporània. Marca punts forts i febles i aposta per un camí de sortida.
S’aproxima al fenomen literari a través de certs aspectes de la literatura: 1) Què és la literatura? (i què no és la literatura?) 2) L’autor (i la finalitat de l’obra de l’autor, és a dir, la seva intenció) 3) El món (visió mimètica o antimimètica) 4) El lector (i la recepció que fa el lector de la literatura) 5) L’estil 6) La història de la literatura 7) El valor, l’avaluació estètica de la literatura, amb els criteris que regeixen aquesta avaluació 8) Conclusions.
Compagnon enfoca el fenomen literari des de certs punts de vista, tenint en compte les diverses versions de la literatura contemporània (finals del s.XVIII fins a l’actualitat).
L’entitat central de l’obra és sempre el text (sigui una obra, un fragment...) que nosaltres considerem literari. El primer que es planteja és sobre què és la literatura.
Recordem que les Homilies d’Organyà són considerades el primer text en català. Però, és literatura? Sí i no. La literatura és un concepte objectiu? Què separa escriptura de literatura? És important el context en el qual apareix el text? Dues grans posicions a l’hora d’interpretar un text literari: 1) Els que diuen que ha de parlar exclusivament per ell mateix.
2) Els que afirmen que el text parla per ell mateix, però en gran part és producte d’un context social i cultural determinats.
Marcel Proust (1871-1922), Contra Sainte-Beuve (1908-1910) à Beuve (crític francès del s.XIX) afirmava que l’obra de qualsevol autor no tenia sentit si la persona que la interpretava només coneixia aquesta i no el context de l’obra, així com la vida de l’autor. Proust afirma que el text només pot parlar d’ell mateix, fent abstracció del rerefons de l’autor. Així doncs, no era necessària conèixer l’autobiografia per interpretar un text. Cal un lector estrictament format, però no quedar-nos en la vessant només biogràfica (dilema que encara dura avui en dia).
En resum, generalment, el text ha de parlar per ell mateix, però existeixen certs matisos.
Cal tenir en compte aquells aspectes biogràfics que mantenen una relació directa amb la creació.
29.9.2015 Miquel Costa i Llobera (1854-1922; escola mallorquina, Renaixença), “Dins un jardí senyorial” Paratext: el que envolta el sonet i ens en dóna informació. En aquest cas: autor + llibre d’on s’ha extret (edició del 1907).
Trobem el motiu clàssic del Locus amoenus, d’una forma peculiar, perquè normalment té lloc a un espai tancat, aquí no hi ha límits, hi ha un més enllà ex. mar.
Ens interessa més en concret l’últim tercet. “Solitud obscura” à una mena de sinestèsia. El poeta, en el fons del seu cor (metonímia del seu ésser profund), no es troba en una solitud o una fosca, sinó que les dues coses alhora, no té topants (funciona com una espècie de tortura, i pot donar una pèrdua en la noció del temps, l’espai, l’orientació...). Sovint es troba en aquest estat i l’omple amb la triple majestat: història, art i natura. Tant història com art són fruits de l’home; i la natura és on hi forma part, on l’home lluita per no ser engolida per ella, on a vegades, però no necessàriament, s’hi manifesta la divinitat. Aquestes tres entitats de per sí no il·luminen, sinó que es pretén dir que fan companyia, perquè ens fan més sensibles, receptius, coneixedors... però es continua a la fosca? Sentit ambigu que cal remarcar. La il·luminació, per tant, és hipotètica.
Canvia el paratext: a l’autor s’hi afegeix l’atribut Mn. de mossèn (paraula provinent de Monsenyor, referent a la categoria superior al bisbe). Fins al s.XV-XVI, mossèn també s’aplicava a la categoria dels cavallers (es pot veure en Ausiàs March o Joanot Martorell). Amb aquesta informació, si observem el tercet, entenem que un sacerdot se suposa que està il·luminat, perquè té en el fons del seu cor a la llum, l’esperança i la vida: Déu (la seva missió és precisament acompanyar els feligresos sota la seva cura).
Com és possible que en el tercet últim no hi hagi un esment explícit de la llum divina? Admet que en el seu interior a vegades hi manca la presència de Déu? Està fent més complex el sentit que ha desglossat anteriorment. Recordem que Sainte-Beuve afirmava que la informació sobre l’autor ajudava a entendre les seves produccions ≠ Proust (Contra Sainte-Beuve) deia en canvi que calia prescindir del context històric i biogràfic.
Aquí podem dir que hem de donar preferència al text, però tampoc hem d’oblidar el paratext, el qual ens és il·luminador, fa més complexa la interpretació del poema (no cal que siguem tan radicals com Proust).
Aspecte rellevant sobre el qual en els exercicis no s’ha entrat: spleen, problema del XIX, forma pròpia de viure espiritualitat des de la professió de capellà.
  ...

Tags:
Comprar Previsualizar