Presidència Carter i crisi dels anys 70 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 2

Vista previa del texto

La crisi dels 70 – La presidència Carter i la fi de la Distensió Un dels fenòmens més importants dels anys 70 van ser les crisis del petroli de 1973 i 1979. El 1973, en resposta al suport occidental a Israel durant la guerra de Yom Kipur, els països de la OPEP decideixen (com a pressió) l’augment dels preus del petroli, la disminució de la producció i l’embargament econòmic.
La decisió provoca una immediata crisi energètica a Occident: el capitalisme occidental, dependent del petroli, és molt vulnerable a la pressió. Molts països (Alemanya, Japó, Itàlia) adopten mesures d’austeritat que afecten profundament els ciutadans.
Si el 1974, amb la fi de l’embargament, la situació sembla millorar, el 1979 (per la revolució a Iran) explota una nova crisi, que torna a provocar pànic a Occident.
La crisi econòmica a Occident Les crisis energètiques són un aspecte de la general crisi econòmica dels 70. Als 70, augmenten atur i inflació i cau la producció, en recessions econòmiques que es resisteixen a les mesures dels governs. La crisi s’acompanya a la ‘stagflació’ (estancament + inflació), i posa en dubte totes les certeses anteriors.
En el fons, això representa la fi de les il·lusions sobre el creixement infinit i, encara més, la fi de la confiança en el sistema (no només econòmic). Amb l’explosió del sistema, es comencen a prendre en consideració noves mesures econòmiques radicalment diferents de les anteriors.
La crisi social i de valors dels 70 La crisi econòmica i els seus efectes són un dels components de la generalitzada crisi social i de valors que explota a Occident als 70. En una situació políticament tensa, al costat de la decepció dels més progressistes per la resistència al canvi del sistema, trobem una creixent desconfiança dels sectors més conservadors respecte els canvis socials que s’han introduït, en una denúncia general de la crisi de valors.
En una pèrdua general de referents s’acaben: els valors més col·lectius (els de la Contestació), el compromís polític, l’auge del progressisme i la voluntat del canvi.
Tornen en canvi a fer-se sentir valors més individuals, en un rebuig del compromís anterior. Aquest rebuig, però, no és un rebuig constructiu.
El moviment punk, expressió del malestar juvenil Una evident expressió del rebuig del compromís anterior és el punk, nascut a Anglaterra el 1976 i convertit en fenomen mundial l’any següent. El punk és un moviment que trenca amb el passat, rebutja el present i denuncia que no hi ha futur (Sex Pistols): ja no es tracta de construir, sinó de destruir. Tot i això, va tenir també vessant més polititzades (com els Clash).
La norma bàsica és trencar amb totes les normes: una agressivitat que es mou entre tendències autodestructives i crítica global al sistema. Expressió màxima del malestar dels joves anglesos dels 70, els Sex Pistols provoquen, escandalitzen i carreguen contra tot.
El retorn de l’entreteniment a la música i el cinema Al costat del punk, fenomen limitat en el temps, tot i la importància, també la resta de la música, i el cinema, són testimonis del canvi de valors, a la segona meitat dels 70.
Després dels anys del compromís, assistim a un retorn de l’entreteniment i dels valors individuals.
A la música, això s’expressa amb l’enorme popularitat de la ‘disco music’ que transforma els costums de la joventut (Donna Summer, Bee Gees, etc). Gran importància i influència de les grans produccions de Hollywood.
L’arribada a la presidència de Jimmy Carter Després de la breu i poc significativa presidència de Ford (que substitueix a Nixon 1974-77), els demòcrates recuperen la Casa Blanca amb Jimmy Carter. Carter obté la victòria gràcies al desgast republicà pel Watergate, i gràcies al suport dels estats del Sud (neix a Georgia).
Quan arriba a la presidència, Carter es troba amb un país en plena crisi: crisi econòmica, crisi política (després del Watergate), crisi de valors i crisi diplomàtica per la derrota a Vietnam i els traumes que comporta als EUA.
Dificultats internes de Carter L’etapa de Carter és marcada pels intents del president de canviar el rumb polític i econòmic dels EUA, basant-se en nous principis i intentant retornar la confiança dels ciutadans. Tot i alguns èxits limitats, Carter no aconsegueix els seus objectius.
En l’economia, Carter s’enfronta a una crisi constant, sobretot al final de seu mandat, amb la crisi energètica de 1979. Les llargues cues a les gasolineres van contribuir a augmentar la crisi de confiança dels americans. A més, els discursos del president per a convèncer els ciutadans de la necessitat d’estalvis energètics va sortir l’efecte oposat al desitjat, contribuint a la desorientació dels americans.
La diplomàcia de Carter A la diplomàcia, l’actuació de Carter es caracteritza per un camí important respecte a passat, sobretot per les preocupacions pacifistes del president. Els EUA comencen a actuar com a intermediaris entre parts en conflicte (Acords de Camp David), i disminueixen el seu suport a les dictadures de dreta sud-americanes.
Tot i així, tampoc en aquest camp les ambicions del president van complir-se: - Molts dels seus consellers, com el de Seguretat Nacional Brzezinski, no han abandonat les visions típiques de la Guerra Freda.
- Molts ciutadans consideren la política exterior de Carter feble i tímida, caracteritzada per la retirada de l’escenari internacional i per la manca de decisió.
La fi de la Distensió entre URSS i EUA La insistència de Carter amb la URSS sobre el tema dels drets humans (establert als Acords d’Helsinki) empitjora constantment la relació dels EUA amb Moscou: Brezhnev no té intenció de respectar els drets humans, ni pensa seriosament que els EUA puguin demanar-ho. A més, el ‘replegament’ diplomàtic dels EUA després de Vietnam és vist per la URSS com una prova de debilitat.
Carter, tot i així, intenta seguir el camí de la Distensió, signant els acords SALT II el 1979. El problema és que per a una eficaç política de distensió, eren més útils el cinisme i la realpolitik de Nixon, que l’idealisme de principis de Carter. A finals dels 70, la distensió ja s’estava morint.
L’intervencionisme soviètic al Tercer Món A l’empitjorar les relacions entre EUA i URSS contribueixen també les intervencions (i cubanes) als països del Tercer Món durant la segona meitat dels 70, vistes per Washington com un nou expansionisme comunista. Per què la URSS es va comprometre en guerres llunyanes i complicades amb el risc d’acabar la Distensió? - Perquè la URSS pensa que els EUA són febles després de Vietnam.
- Perquè Brezhnev ja no creu massa en la Distensió, per la rigidesa americana sobre els drets humans.
- Sobretot per interessos ideològics i no estratègics.
En la visió de Moscou, la URSS tenia l’obligació moral d’ajudar els moviments antiimperialistes, i poc importaven les necessitats estratègiques.
Així, la URSS proporciona tècnics, armament i diners a governs marxistes africans, embolicant-se en escenaris complicats i violents i augmentant la seva crisi econòmica.
La invasió soviètica d’Afganistan El desastre es forja a l’Afganistan, acabant definitivament amb la Distensió. El 1979, per a ajudar el local govern marxista contra les guerrilles, Brezhnev (amb moltes incerteses) decideix enviar l’Exèrcit Roig a Kabul. Els soviètics no van ser capaços de derrotar els guerrillers, que van causar al fins llavors invencible Exèrcit Roig una derrota moral catastròfica.
Al costat de la derrota moral, el ‘Vietnam de la URSS’ va consumir els recursos soviètics. Els EUA reaccionen paralitzant tots els acords polítics (SALT II) i econòmics, imposant un embargament i anunciant el boicot als JJOO de Moscou. Perdut Iran per la revolució de Khomeini, els EUA no poden acceptar la iniciativa soviètica, i ajuden els guerrillers afganesos.
Declivi i derrota de Carter Tot i la seva ràpida resposta al problema d’Afganistan, les accions agressives de la URSS contribueixen a augmentar el desprestigi de Carter vist com president feble incapaç de defensar els interessos dels EUA. El cop definitiu va ser la crisi dels ostatges a Teheran. Sorprès per la revolució de Khomeini i per l’acció iraniana contra l’ambaixada, Carter va ser incapaç de rescatar els ostatges tant diplomàticament com amb operacions secretes.
L’Operació Eagle Claw, projectada amb aquesta finalitat, fracassa estrepitosament amb morts i accidents. El desprestigi dels EUA va suposar un element decisiu en la derrota electoral de Carter al 11-1980.
...