Anàlisi d'una sentència (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Psicologia Social
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 16/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

David Carmona Florez ANÀLISI D'UNA SENTÈNCIA Nom: David Carmona Florez Grau: Criminologia Assignatura: Psicologia Social Professora: Jenny Cubells Curs: 2016-2017 Psicologia Social David Carmona Florez Psicologia Social 1. Identifica els processos cognitius relatius a la categorització social i l’atribució que apareixen a la sentència.
Primer de tot, definim categorització social i atribucions: • Tal i com diu Tajfel (citat per Scandroglio, López i San José, 2008), la categorització social serveix per encabir a les persones en grups socials. Té una funció instrumental ja que accelera el nostre raonament per donar una resposta més ràpida davant una la interacció amb les persones. Normalment, si no es coneix a la persona, s'interactua amb la gent en funció d'aquests grups socials i no de les seves característiques individuals.
• Segons Langer (citat per Barreiro i Zubieta, 2006), “al realitzar tasques que ens són familiars les persones confiem en "guions" apresos i generals en els quals s'ha emmagatzemat un coneixement detallat de com conduir-nos en determinades situacions, quina seqüència d'accions desenvoluparem i així successivament” (p.
2). Així doncs, només es realitzen atribucions quan algun comportament surt d'allò preestablert com a normal, quan la gent surt del seu paper i sorprèn i als altres actors del teatre de Goffman (Herrera i Soriano, 2004). Aquestes atribucions serveixen per explicar aquests comportaments estranys.
Segons la Sentencia Juzgado de lo Penal Jaén (núm. 81/2002), la Latifa és categoritzada com una dona, d'origen marroquí i no integrada a la societat, embarassada, suposadament maltractada i de poble. Ella és tractada amb tot tipus de prejudicis per la seva pertinença aquests grups socials i no com a una persona, tal i com diu la definició de categorització social de Tajefel ja exposada.
Pel que fa a les atribucions, la mateixa sentència diu que les declaracions de la Latifa són incoherents, que es va mostrar massa tranquil·la als interrogatoris i que durant els judicis es va presentar molt ben vestida. Això, unit a que accedís a pujar a casa de tres nois àrabs, “tot i la por que sembla té als homes” (p. 4), “no concorda amb la por, la desconfiança, l'escassa capacitat d'iniciativa que lamentablement presenta el síndrome de la dona maltractada” (p. 4).
Donat que aquests comportaments no encaixen amb la categoria de dona maltractada, es conclou que la Latifa menteix, tot i dir també que no hi ha proves (ni de la seva versió ni de la seu marit), sense citar a les persones que podrien confirmar la seva versió i sense David Carmona Florez Psicologia Social cercar altres explicacions. Aquest fet es podria explicar amb la Teoria de la Inferència Corresponent de Jones i Davis (citats per Crespo, 1982) ja que a causa de les suposades incoherències de la Latifa se'n busca la causa i s'arriba la conclusió de que és una mentidera.
Respecte al seu marit, se'l categoritza com a home, marroquí i suposat maltractador.
Les atribucions que se li fan són positives. La sentència explica que ell va denunciar la desaparició de la Latifa i que no hi ha “indicis d'animadversió cap a les dones” (p. 5), cosa que no quadra amb la categoria de maltractador, però, d'altra banda, sí encaixa a la categoria de ciutadà normal, tal i com s'expressa el descriure'l com a educat i tranquil. Per aquests motius és absolt.
2. Comenta quins efectes tenen sobre la construcció dels fets que es jutgen i sobre la identitat de las persones que es mencionen a la sentencia.
Les conseqüències d'aquest tractament del cas són l'absolució del acusat sense realitzar una indagació més profunda. La defensa va basar la seva argumentació en un gran ad hominem, atacant constantment la imatge i la credibilitat de la Latifa en comptes d'aportar proves sòlides. És com si, d'alguna manera, es donés per suposat que ella menteix i no es dubtés d'això en cap moment, cosa que Descartes (2010) diu que no s'ha de fer sota cap circumstància si es vol arribar a la veritat.
També s'ha de dir que l'acusació podria haver contraargumentat millor en alguns casos, per exemple en el cas dels tres homes àrabs, ja que, com diu Herreros (2004), en termes de confiança, el fet de compatir la ètnia amb una persona és un signe que ens indueix a confia en ella i per això, tenint en compte que no tenia on anar, no es d'estranyar hagués pujat a casa seva.
A part d'això es pot veure un component masclista i una estretor de mires bastant clara.
Teòricament s'està jutjant al seu marit però la sentència és un atac constant contra la Latifa, es jutja la seva manera de vestir quan, en realitat, hi ha dones que utilitzen les ulleres grans i les polseres per ocultar els hematomes. També és sorprenent que la mare del seu marit la vigilés tant encara que, després de tot, com diu la cita cèlebre de la filòsofa feminista Simone de Beauvoir, “l'opressor no seria tan fort si no tingués còmplices David Carmona Florez Psicologia Social entre els propis oprimits".1 3. Reflexió personal sobre la lectura de l’article: Gestión de identidades en la práctica jurídica de J. Cubells i sobre l’exercici realitzat.
Nietzsche (1990) diu que quan algú intenta explicar la veritat el que està fent és pervertirla ja que aquesta és inabastable i, per tant, el que descriu no és més que la seva percepció d'aquesta veritat.
D'altra banda, del que parla Cubells (2004) no és de percepcions inconscients de la personalitat dels implicats en la pràctica jurídica sinó d'una construcció conscient d'aquesta personalitat feta pels advocats i fiscals amb la intenció de persuadir al jutge o jurat de que la persona en qüestió és culpable o innocent. Estem, llavors, davant d'un sistema centrat en la capacitat argumentativa i persuasiva dels juristes i no centrat en la cerca de la veritat o la justícia. Això deriva, molts cops, en actes poc professionals, com el del cas de la Latifa. Només el fet de que, com explica Jaccoud (citat a Aebi, 2008), la forma en que la tribu dels Inuits anomeni als advocats vulgui dir “el que ens ajuda a mentir” (p. 89) ja ens hauria de fer pensar quina mena sistema judicial tenim.
Rawls (citat a Caballero, 2006) tot i criticar la meritocràcia, defensa les expectatives legítimes dins de la societat. Malgrat els aspectes positius d'ambdós sistemes, qualsevol d'ells, portat al món jurídic, crea una gran problemàtica ja que pel fet que de els juristes cobrin més com més casos guanyin ens porta a donar més pes als seus discursos que a cap altre cosa. Això dona lloc a una mercantilització de la llei, que implica que les persones amb menys recursos tinguin més possibilitats de ser declarades culpables que aquelles que poden pagar a un bon advocat. Aquest fenomen és un dels que dificulta el tractament dels delictes de coll blanc, és a dir, com diu Sutherland (citat a Álvarez Uria, 2000), aquells realitzats per persones amb un alt poder i estatus durant l'exercici del seu càrrec, com per exemple els fraus de valors.
D'altra banda, com explica la Teoria del Etiquetatge de Becker (citat a Agnew i Brezina, 2011) de cara a apel·lacions o a judicis posteriors, la personalitat creada pels juristes pot haver marcat a les persones implicades i provocar que no siguin preses seriosament per, per exemple, creure que menteixen, com en el cas de la Latifa, i això els perjudica encara 1 Al ser una cita cèlebre resulta impossible localitzar l'any o la font, però es pot trobar un resum del seu pensament a: López Partina, T. (2009). Beauvoir, la filosofía existencialista y el feminismo. Investigacions feministas, 0, 99-106.
Recuperat de https://revistas.ucm.es/index.php/INFE/article/viewFile/INFE0909110099A/7785 David Carmona Florez Psicologia Social més.
*(7.549 caràcters sense espais) Bibliografia Aebi, M. (2008). Temas de criminología. Madrid: Dykinson.
Agnew, R., & Brezina, T. (2011). Juvenile Delinquency: Causes and Control. Oxford: Oxford University Press.
Álvarez Uria, F. (2000). El delito de cuello blanco. Nómadas, (1), 1-40. Recuperat de http://www.redalyc.org/pdf/181/18100101.pdf Barreiro, A. i Zubieta, E. (2006). Percepción social y creencia en el mundo justo. Un estudio con estudiantes argentinos. Revista de Psicología, 24 (2), 175-196.
Caballero, J. F. (2006). La Teoría de la Justicia de John Rawls. Vocesy contextos, (2), 122.
Crespo, E. (1982). Los procesos de atribución causal. Estudios de Psicología, (12), 34-45.
Cubells, J. (2004). Gestión de identidades en la práctica jurídica. Atenea Digital, 6, 88-111.
Disponible en http://antalya.uab.es/athenea/num6/cubells.pdf Descartes, R. (2010). El discurso del método. Madrid: FGS.
Herrera, M. i Soriano, R. M. (2004). La teoría de la acción social en Erving Goffman.
Papers, (73), 59-76.
Recuperat de http://www.raco.cat/index.php/papers/article/viewFile/25784/25618 Herreros, F. (2004). ¿Por qué confiar? Formas de creación de confianza social. Revista mexicana de sociología, 66 (4), 605-626.
López Partina, T. (2009). Beauvoir, la filosofía existencialista y el feminismo.
Investigacions feministas, 0, 99-106.
Recuperat https://revistas.ucm.es/index.php/INFE/article/viewFile/INFE0909110099A/7785 Nietzsche, F. (1990). Sobre verdad y mentira en sentido extramoral. Madrid: Tecnos.
de David Carmona Florez Psicologia Social Scandroglio, B., López, J. S. i San José, M. C. (2008). La Teoría de la Identidad Social: una síntesis crítica de sus fundamentos, evidencias y controversias. Psicothema, 20 (1), 80-89. Recuperat de http://www.psicothema.com/pdf/3432.pdf Sentencia Juzgado de lo Penal Jaén, Jaén, núm. 81/2002 (Núm. 2), de 21 febrero.
...

Tags:
Comprar Previsualizar