TEMA 8. EL NOU CINEMA IRANIÀ (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Història del Cinema II
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 26/07/2014
Descargas 10
Subido por

Descripción

Prof: Xavier Pérez / Alan Salvadó

Vista previa del texto

TEMA 8. EL NOU CINEMA IRANIÀ El cinema modern viurà el seu màxim esplendor als anys 60 finals del 50, i a partir dels 70 la qüestió de la modernitat i del nous cinemes s’anirà perdent (alguns moren, altres s’adapten al cinema més ortodox, o construeixen el seu cinema a partir de la lluita i que, degut el context, tot això s’en và(?)). [Modernitat: 50-60 principis dels 80] Això no vol dir que la modernitat hagi desaparegut, sinó que hi ha sempre un retorn. Bueno, tot s’acaba repetint en definitiva. A partir dels anys 80 es produeix un fenomen en el qual, en cinematografies i països perifèrics i marginals (que s’allunyen d’Europa i d’Estats Units), comença a produir-se un fenomen on recuperen la modernitat en la seva vessant més radical, on els hi importa més la forma que el relat, l’experimentació que no la narració, etc. Un dels països més radicals serà Iran, i Kiarostami serà la seva figura més rellevant, possiblement el cineasta més rellevant dels 90, que porta el cinema fins a uns camins fins ara mai plantejats.
Iran, país colonitzat, tindrà una revolució que servirà per “cambiarlo todo para que todo siga igual”. Foten fora a uns però uns altres entren. A l’Iran dels anys 70 hi ha una total absència de llibertat creativa (censura, control...). La religió i els seus dogmes excessivament estrictes jugaran gran part.
ABBAS KIAROSTAMI Director entre la modernitat i la contemporaneïtat. En el seu cinema, sobretot en el cinema dels anys 80 i principis del 90, es dibuixen moltes de les característiques que ens permeten definir el cinema modern.
Comença a fer cinema per casualitat, a partir de Kanun, una institució de serveis socials que el va fer treballar en el camp audiovisual. Aquesta institució va servir de fet com petit laboratori experimental fora de la censura de l’època. Aquí, doncs, es comencen a fer els seus primers curtmetratges.
El treball amb els nens. El fet que els nens siguin els protagonistes dels seus films anticipa la qüestió de la mirada innocent, la mirada sense prejudicis cap a la realitat. Davant els problemes i les dificultats, la mirada dels nens permet enfrontar-s’hi sense grans complicacions.
La petita història que conté una gran aventura. Petits trajectes i recorreguts tenen en el fons continguts més transcendents, de viatges de formació.
Així, el seu cinema tindrà un punt didàctic, vol que el curtmetratge provoqui un aprenentatge en el nen petit i, conseqüentment, en l’espectador. Molts cops, a través de la dialèctica s’acaba arribant, molt sovint, a les solucions de les seves històries.
- ¿DÓNDE ESTÁ LA CASA DE MI AMIGO? (1987) Un nen petit està a l’escola, sota les ordres d’un professor dèspota. La trama és mínima, el nen s’emporta el quadern del seu amic i li ha de tornar, però s’estira i acaba sent el viatge iniciàtic per portar-lo a casa del seu amic. Al final però, no serà important si arriba a casa l’amic o si li arriba el quadern, sinó el viatge en si, el procés. El camí zig-zagejant és també una firma de Kiorostami, és un dels símbols del viatge iniciàtic i de la vida (quan trobem una dificultat hem de tombar i seguir endavant, sempre en ascensió). El camí està coronat per un arbre, que és el símbol de la resistència i de la lluita.
El microcosmos de l’escola li serveix per representar tots els problemes de la societat. La família també representa els obstacles que la societat posa per assolir uns objectius (la mare li posa obstacles al nen per anar a casa de l’amic) Els personatges són obstinats, i per tant, com que el nen no pot sortir, s’escapa.
- DEBERES (1989) Neix arran del seu fill, que arribava a casa amb terror per fer els deures. Per tant, torna a l’imaginari del nen i de l’escola, i es converteix en un film més aviat documental. Ell, de manera experimental, vol esbrinar que succeeix. Així, de manera distanciada, posa la càmera i deixa que els nens vagin passant fins que la veritat surt a la llum.
Així s’adona que els nens menteixen només per quedar bé davant l’adult. Finalment, la pel·lícula es converteix en una crítica del sistema escolar i del sistema militarista de la societat iraniana.
- CLOSE UP Neix d’un fet real, un impostor que es va fer passar per Makhmalbat. Kiarostami vol fer-ne una pel·lícula amb els mateixos personatges que a la realitat, tant l’impostaor com el propi director. El cinema de Kiarostami es distancia de la part més rosseliniana per fer un cinema més proper a Orson Welles -> Director demiürg. Aquell director que utilitza els personatges com si fos un teatre de titelles, remarcant que és ell el que està manipulant els fils.
Tot és fals i està manipulat; ell està interessat en la realitat, però la mentida és la millor manera de mostrar-la és l’artifici. (L’artifici retracta la realitat) - LA VIDA CONTINUA (1992) Segona de la trilogia KOKER (Donde està la casa de mi amigo) Després de Close UP, succeeix un fet real que canvia tots els plans. Un terratrèmol assola la part d’Iran on es rodà ¿Dónde está la casa de mi amigo? i Kiarostami hi torna per fer-ne una peli. L’home va amb el seu fill a mirar si els nens de dondé està la casa de mi amigo està bien. Quan torna, decideix fer una pel·lícula sobre el director que ha fet “Donde està la casa de mi amigo” i el seu viatge.
Així, uns alteregos els interpreten. És una de les pel·lícules més vitalistes del cinema.
Moralment, és una pel·lícula abjecte, el que ens explica és que, tot i que no té res en contra del cinema espectacle, però potser no es la millor manera. REVISAR - A TRAVÉS DE LOS OLIVOS (1994) Fet real: durant el rodatge de Y la vida continua, dos dels actors amateurs es van conèixer i es van enamorar. Quan el director s’assabenta decideix fer una pel·lícula sobre el rodatge de Y la vida continua.
Així, dins de tota la mentida tot es benefici d’una moral i una ètica.
- EL SABOR DE LAS CEREZAS (1996) Guanya el festival de Cannes i recupera la idea dels diàlegs i els trajectes deambulatoris, el zig zag. Parla de la vida, de l’amor, ...