Tema 5. Fonts del dret (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Constitucional II
Año del apunte 2015
Páginas 26
Fecha de subida 07/03/2015
Descargas 2

Vista previa del texto

TEMA 5. FUENTES DEL DERECHO (Tema 1, 2, 3, 3-7, volumen 2→ 1-3) Las Fuentes del derecho son unes categorías normativas que integran un sistema bastante complejo, se intenta dar unes pautes para identificar las categorías normativas y poderlas identificar. Hay una pirámide normativa que se puede referir a distintos sistemas (estatal, comunidades autónomas, unión europea…) que contienen categorías normativas que se aplican en el mismo territorio. Por tanto tenemos varios sistemas de fuentes que se aplican a la vez. Dentro de cada categoría normativa tendremos también fuentes que pueden provenir de distintos órdenes: normas estatales, normas con rango de ley (leyes ordinarias aprobadas por el parlamento y decretos-leyes aprobadas por el gobierno). Las normas se van renovando y aprobando en el tiempo y por tanto deberemos seguir un criterio para ver qué norma prevalece a la anterior.
1. CONCEPTOS BÁSICOS.
El concepto de fuente del derecho es una serie de categorías básicas a través de las que se manifiestan las normas jurídicas. El Código Civil es el que enumera las fuentes del derecho: ley, costumbre y principios generales del derecho, este es codificado en una época en que la Constitución aun no tenía el significado normativo que tiene hoy en día. Nosotros no nos vamos a acoger en la idea civilista del Código Civil sino solamente a aquellas fuentes que tienen reflejo constitucional. Para cada categoría normativa que vamos a ver vamos a conducir un análisis semejante entre ellas, para cada categoría vamos a ver como requisitos:  Cuál es el órgano competente para aprobar esta norma.
 Cuál puede ser su contenido (si hay límites materiales para esta norma).
 Cuál debe ser el procedimiento de su aprobación y qué efectos tendrá esta norma (efecto de primacía, efecto directo, fuerza de ley…).
 Qué órgano es competente para el control de la norma: Tribunal Constitucional, Tribunal de Justicia, Contencioso-administrativo.
La validez es la propiedad de la norma aprobada por el órgano conforme al procedimiento, y en el marco competencial previamente establecido, solamente si la aprobación se produce de esta forma será esta norma considerada válida.
2. PRINCIPOS DE ESTRUCTURA DEL SISTEMA DE FUENTES: El sistema de fuentes es un sistema complejo formado por elementos interactivos que forman una totalidad articulada, dinámica, autorregulada y plural. Este sistema tiene tres dimensiones y por tanto tres principios de estructura: a. DIMENSIÓN VERTICAL→ PRINCIPIO DE JERARQUÍA.
1 Este principio es el tradicional de ordenación de las fuentes, es el principio al que nos hemos referido en la introducción, la idea de que hay una norma fundamental que puede derogar las normas inferiores, dichas normas están sujetas a esta, no pueden contradecirla u ignorarla. Este principio está regulado por el artículo 9.3 CE. A cada tipo normativo se le va a asignar un rango diferente y las normas entre rangos se van a relacionar jerárquicamente se van a relacionar entre si. En caso de conflicto las normas de rango superior prevalecen a las de rango inferior. Por ejemplo: si la constitución regula una materia pero hay una ley que regula la misma materia de una manera incompatible con la otra, según el principio de jerarquía la norma superior prevalece sobre la inferior en virtud de una fuerza activa, que es la capacidad de derogar. Asimismo las normas superiores prevalecen a la norma inferior porque tienen fuerza pasiva, la capacidad de resistir a la derogación. En el ejemplo de la constitución esta prevalece a la ley porque tiene fuerza activa pero también pasiva, porque se resiste a la derogación por la ley, no puede ser derogada por esta.
La ley no puede derogar a la constitución porque le falta fuerza activa, la capacidad de derogar esta norma y al mismo tiempo la constitución tiene la fuerza pasiva de no ser derogada por la ley.
El único tema que hasta el momento no resolvemos con el principio de jerarquía incluso en un ámbito meramente estatal es el de que se tienen normas de mismo rango, normas que regulan una misma materia de manera incompatible pero que están en el mismo rango.
Estas normas no se pueden derogar entre sí por el principio de jerarquía, por este motivo acudimos al criterio cronológico.
b. DIMENSIÓN HORIZONTAL→ PRINCIPIO DE COMPETENCIA.
Este principio nace en los sistemas federales sin embargo su ámbito se ha extendido.
En España, un país formado por comunidades autónomas, hay normas estatales y normas autonómicas (Estatutos de Autonomía). Las contradicciones entre estos dos tipos de normas no se solucionan con el principio de jerarquía sino con el principio de competencia. Hay fuentes del derecho que no caben en la pirámide kelseniana estatal, las cuales no podemos encajar en el principio de jerarquía. A distintos tipos normativos les corresponden distintos contenidos en virtud de tres criterios:  CRITERIO TERRITORIAL. Prevé que determinados entes territoriales puedan regular determinadas materias. Es decir, la Generalitat de Catalunya tiene unas competencias en el ámbito por ejemplo de la sanidad y a partir de ahí puede producir normas, el estado puede producir normas pero deberá ser de otro ámbito material. Si tenemos dos normas que regulan la misma materia debemos ver quién 2 es el órgano competente (siempre será solamente uno) la norma de cuyo órgano no sea competente queda anulada. Lo mismo sucede a nivel supraestatal con la Unión Europea, las comunidades autónomas y los estados serán competentes de determinadas materias, pero si se produce una contradicción no se deberá ver solamente con un criterio jerárquico sino también de competencias, el órgano competente será el que podrá dictar la norma jurídica, sin tener en cuenta cuál es jerárquicamente superior a la otra.
 CRITERIO ORGÁNICO. Una vez hemos establecido si el ente territorial era competente o no debemos ver si el órgano era competente o no lo era. Es decir, ciertas categorías normativas pueden prever que solo pueden ser reguladas por un órgano determinado, si una materia solo puede ser regulada por un órgano, tendríamos que ver para la validez de esta norma qué órgano la ha aprobado.
Podríamos pensar en categorías normativas que están en el mismo rango como por ejemplo la ley y el decreto-ley, ambas tienen fuerza de ley pero deben estar aprobadas por órganos distintos.
 CRITERIO PROCEDIMENTAL. La aprobación de una norma se debe realizar siguiendo un determinado procedimiento (Ejemplo: Ley orgánica, Ley de presupuestos).
El hecho de cumplir con todos los criterios es condición de validez de la norma, si no se siguen estos criterios la norma no es válida. Ahí tampoco juega el criterio de jerarquía, todos estos criterios se deben realizar correctamente.
c. DIMENSIÓN TEMPORAL→ CRITERIO CRONOLÓGICO.
Sirve para ver que norma prevalece y qué norma se deroga en caso de que haya dos normas con el mismo rango pero que regulan la misma materia de forma contradictoria, como este problema no es resuelto por el principio de jerarquía acudimos a este otro principio: el criterio cronológico. El principio es: la ley posterior deroga la anterior, esto se proyecta solo con normas de mismo rango, si tenemos dos leyes que regulan una misma materia y esta regulación resulta incompatible la ley que se aprueba con posterioridad prevalecerá sobre la anterior, la anterior será derogada.
Esta derogación también se puede hacer de manera expresa, es decir, la misma norma nos indica qué partes de la norma anterior no son válidas y qué partes de ella sí lo son. En la derogación tácita tendremos que interpretar nosotros las incompatibilidades y estas serán las que se derogarán.
Estos tres criterios se superponen y se tienen que aplicar de manera cronológica, si se tienen dos normas que se contradicen se tienen que estudiar estos tres principios y si los cumplen, una vez 3 sabemos esto ya normalmente no estamos en conflicto porque si tenemos dos normas que se contradicen y comprobamos que uno es competente y el otro no, una de ambas es inválida. Si se da el caso de que estamos dentro del mismo sistema normativo ahí vamos a aplicar primero el principio de jerarquía, es decir, si ambas leyes cumplen todos los requisitos vamos a ver qué órgano es superior al otro, la norma cuyo órgano sea superior prevalecerá sobre la otra. En caso de que no estemos ante dos sistemas distintos sino dentro de un mismo rango vamos a acudir al criterio cronológico: la norma posterior deroga la anterior.
3. LA CONSTITUCIÓN COMO FUENTE DEL DERECHO.
 LA FUENTE DE LAS FUENTES. La constitución es fuente de las fuentes por su legitimidad democrática (ha sido aprobada por los constituyentes) y es la norma primaria sobre la producción jurídica: establece las potestades normativas de los órganos (procedimientos que han de seguir los órganos para dictar normas, límites materiales que estos órganos tienen en su potestad normativa) y define los tipos de normas que hay y las relaciones entre estas. Es el modo de organizar el poder y fundamentar la validez del ordenamiento, hace depender la titularidad de los órganos que ejercen el poder del Estado de los ciudadanos y garantiza en el ámbito externo de la acción de poder. Es la cúspide de la pirámide normativa y por tanto la debemos tratar como una fuente de derecho en sí. Es una norma jurídica pero tiene unas características bastante especiales si la comparamos con otras normas jurídicas del sistema.
 LA FUENTE DEL DERECHO. Hay ciertas características de la constitución que la distinguen del resto: o Vincula a los poderes públicos y a los ciudadanos (art. 9.1 CE). Pero no todos los preceptos de la constitución vinculan de igual manera a los ciudadanos y a los poderes públicos (ej. Una norma que se dirige al legislador no se dirige al ciudadano).
o Supremacía de la constitución: no como fuente de las fuentes ni como norma primaria sino por su carácter jerárquico superior. Ahí aparece otra vez la fuerza activa y la fuerza pasiva, la constitución tiene fuerza activa que le permite derogar las normas inferiores y una fuerza pasiva que le permite resistir a la derogación por normas inferiores. Las garantías de la supremacía son:  La reforma constitucional: el procedimiento agravado de reforma constitucional es una garantía a la supremacía de la constitución porque dificulta su reforma.
 Control de constitucionalidad: se encarga de la adecuación de las normas inferiores a las superiores.
4 o Eficacia directa de la constitución: es directamente aplicable sin que se requiera un desarrollo legislativo para que lo sea. Esta aplicación también implica que puede ser alegada ante los tribunales sin necesidad de desarrollo legislativo. Podemos pensar ahí sobre todo en los derechos fundamentales, el hecho de que el legislador no haya intervenido en la regulación de estos derechos no implica que no sean aplicables.
o No todos los preceptos constitucionales tienen la misma eficacia: hay una gran diferencia entre los derechos del capítulo II y de los principios rectores del capítulo III (título I): art. 53 CE.
o Plena eficacia derogatoria: la constitución en el apartado tercero de la disposición derogatoria establece que quedan derogada cuantas disposiciones se opongan a lo establecido en la Constitución.
NORMA CONSTITUCIÓN ÓRGANO Poder constituyente: son las cortes generales en su actuación de poder constituyente, ya sea en su creación o en su reforma.
PROCEDIMIENTO La reforma está regulada por los artículos 167 y 168, los cuales indican dos procedimientos de reforma:  167→ Procedimiento ordinario: la mayoría es de 3/5. Usamos  168→ Procedimiento agravado: tiene un referéndum obligatorio al final y requiere una primera aprobación, la disolución de ambas cámaras aprobación y votada una por las segunda nuevas cámaras. La mayoría es de 2/3. Usamos este procedimiento con la reforma total, capítulo relativo a los derechos fundamentales (Art. 14-29), corona y título preliminar.
EFECTO El efecto de la constitución en el sistema jurídico es de supremacía sobre las demás categorías normativas.
CONTROL El Tribunal Constitucional se encarga del control 5 judicial, es decir, de que ninguna norma ignore o contradiga la constitución. Dado que todo puede ser reformado el TC no puede declarar inconstitucional que se ha conseguido mediante la reforma constitucional. Pero sí hay un límite procedimental: que se reforme la constitución siguiendo un procedimiento equivocado (que no cumpla todas las características del 167 y el 168).
4. LOS PRINCIPIOS DE SUJECIÓN DEL ESTADO AL DERECHO.
Estos principios no tienen nada que ver con los principios vistos al inicio de la clase, sino que son aquellos que garantizan la sujeción de los poderes públicos al derecho y esto en garantía de un ámbito de libertad y de autonomía de los ciudadanos. Todos estos principios los encontraremos en el artículo 9.3 CE:  PRINCIPIO DE LEGALIDAD. Sujeción de los poderes públicos a la ley. Aparte de la legalidad en sentido estricto también está la reserva de ley, ciertas materias serán reservadas a la ley.
Al mismo tiempo, en este principio también se encuentra la idea de primacía de la ley: por el hecho de su legitimidad democrática (haber sido aprobada por un parlamento) es una norma que jerárquicamente es superior a todas las normas dictadas por el gobierno (Art. 97) y la administración pública (Art. 103.1) y también a los jueces y magistrados (Art. 117.1 CE).
El parlamento dicta las leyes y por tanto no está sujeto a las leyes, no tendría ningún sentido.
 PRINCPIO DE JERARQUÍA NORMATIVA. Ya ha sido estudiado.
 PRINCIPIO DE SEGURIDAD JURÍDICA. Es un principio que defiende que los ciudadanos deben tener certeza sobre las normas que conforman el ordenamiento jurídico y por tanto, deben de ser previsible la interpretación y aplicación por parte de los poderes públicos. Este está muy conectado con el siguiente principio.
 PRINPICO DE PUBLICIDAD DE LAS NORMAS. Las normas que se dictan deben poder ser conocidas. Hay una serie de instrumentos de publicidad de normas: boletines y diarios oficiales, solo si la norma es conocida podrá exigirse su cumplimiento. Y la entrada en vigor se realiza 20 días después de su publicación en el Boletín Oficial del Estado.
 IRRETROACTIVIDAD DE LAS DISPOSICIONES NORMATIVAS. La irretroactividad normativa se produce cuando las normas se aplican a supuestos de hechos acaecidos después de su 6 entrada en vigor. Una norma no puede regular supuestos de hecho sucedidos con anterioridad a su aprobación. Pero el Código Civil (Art. 2.3 CC) dice que el legislador puede establecer que esto no se produzca de esta forma: el legislador puede dictar una norma irretroactiva pero el límite es que esta irretroactividad no puede contener disposiciones que son sancionadoras o restrictivas de derechos fundamentales.
 PRINCIPIO DE INTERDICCIÓN DE LA ARBITRARIEDAD DE LOS PODERES PÚBLICOS. Es una actuación que tiene que hacerse respectando el interés público, las competencias propias, los procedimientos establecidos y los principios y valores constitucionales y legales.
 PRINCIPIO DE RESPONSABILIDAD. Si un poder público en su actuación actúa en contra del estado de derecho de la constitución y por tanto vulnera derechos de los ciudadanos o de terceros deberá responder por ello, normalmente la responsabilidad es civil: indemnización por los daños causados.
NORMAS PROCEDENTES DEL PARLAMENTO.
LA LLEI: CONCEPTE, TIPOLOGIA I CONTROL.
De manera àmplia parlem de llei com qualsevol norma jurídica, però amb un sentit més estricta la llei és una norma jurídica escrita, és un text o un document normatiu aprovat per el parlament a través d’un procediment legislatiu caracteritzat per la deliberació i la publicitat. La llei és un dels tipus bàsics de font del dret, juntament amb la Constitució i el Reglament.
La llei és una norma primària, el legislador disposa d’una llibertat de configuració àmplia per l’aprovació d’una llei i per regular tot tipus de camps d’activitat i de sectors, els únics límits que té el legislador a l’hora de dictar lleis són:  La Constitució  No pot regular matèries que no siguin la seva competència, com per exemple matèries que són competència dels parlaments autonòmics o que són competència de la Unió Europea.
Respecte el concepte de llei hi ha dos conceptes:  CONCEPTE FORMAL DE LLEI. Disposició normativa aprovada pel parlament independentment del seu contingut, procedeix del parlament per tant, i s’elabora a través d’un procediment públic i contradictori.
o Procedència parlamentària o Dignitat democràtica→ procedeix d’un òrgan escollit democràticament o Aprovada a través d’un procediment inspirat en els principis de deliberació i de publicitat.
7  CONCEPTE MATERIAL DE LLEI. Es tracta d’un concepte que no es basa tan en la forma d’aprovació d’aquesta sinó en la matèria que aquesta regula.
o Generalitat de llei→ una llei és qualsevol acte normatiu que té un caràcter abstracte general, que regula certs àmbits materials... s’identifiquen per certes matèries que farien que l’acte normatiu fos una llei.
o Distinció d’efectes→ o es proposa una definició que atengui a la generalitat de la llei o bé definicions que tinguin a veure amb la matèria, es veu com un exemple de concepte material de llei.
Ens regim per el concepte formal de llei. S’ha intentat atribuir un cert contingut material a la llei en el qual el monarca no podia entrar, però això actualment ja no és necessari. A la pràctica la llei sol tenir un alcanç universal i se sol redactar d’una formulació molt general i abstracta, però això no té a veure amb què hagi de complir requisits propis de la llei, sinó requisits que han de complir totes les lleis.
CRISIS DEL CONCEPTE TRADICIONAL DE LLEI.
Abans de que sorgeixi la constitució hi havia un concepte tradicional de llei relacionat amb:  Permanència→ o Lleis singulars: hi havia lleis que només es dirigien a un col·lectiu particular o a un individu, és a dir, per un supòsit de fet concret. Això ja no és possible, actualment les lleis han de tenir caràcter general.
o Permanència de la llei: la codificació de certes matèries en codis civils o penals contribuïa a la permanència de la llei com a categoria de la llei.
 Supremacia→ la llei no és la norma suprema, en el moment en què apareix la Constitució aquesta passa a ser-ho i per tant la llei deixa de ser-ho. La llei està subordinada a la Constitució i també al dret de la unió europea (tot i que no es tracta de subordinació sinó que simplement la UE té la competència en certes matèries).
 Privilegi jurisdiccional i presumpció de constitucionalitat→ l’ordenament jurídic tal i com el preveu la Constitució hi ha la possibilitat de suspendre una llei autonòmica, aquesta suspensió es fa de forma automàtica. Alhora es té la possibilitat d’inaplicar lleis contradictòries amb el dret de la UE. El privilegi que havia tingut la llei anteriorment en l’àmbit jurisdiccional es veu afectat.
 Caràcter il·limitat→ la llei ja no pot regular tot el que vulgui sinó que les matèries estan limitades, té la capacitat de regular unes certes coses però les altres no. A part, també hi ha altres tipus de normes amb rang de llei, no es tracta de la llei (aprovada pel parlament) com a norma unitària.
Totes aquestes característiques actualment estan en crisi degut a l’aparició de la Constitució, la qual és superior a aquesta.
8 La llei ja no és una norma unitària sinó que n’hi ha diferents tipus: per aquest motiu hi ha una tipologia.
 LLEIS I NORMES AMB RANG DE LLEI. Aquestes normes es poden distingir agrupant-les de tres formes diferents.
o SEGONS EL SISTEMA: podem fer la diferenciació entre lleis estatals i lleis autonòmiques.
o SEGONS L’ÒRGAN: també hi ha normes amb rang de llei aprovades pel govern:  Decrets-llei  Decrets-legislatius o SEGONS EL PROCEDIMENT: hi ha lleis ordinàries, lleis orgàniques, pressupostos generals i Reglaments Parlamentaris.
CONCEPTES RELACIONATS AMB LA LLEI.
Quan parlem de lleis és fonamental distingir entre diferents conceptes relacionats amb la llei, sobretot perquè la seva denominació és bastant similar i pot crear confusió:  RANG DE LLEI. El rang de llei la posició jeràrquica de la llei respecte l’ordenament jurídic, simplement es defineix la posició jeràrquica de la llei. En cas de normes amb rang de llei serà inferior a la Constitució però superior als Reglaments.
 FORÇA DE LLEI. Capacitat innovadora de l’ordenament jurídic, distingim entre la força de llei activa i la força de llei passiva.
o Força de llei activa: capacitat innovadora de l’ordenament jurídic. Poder derogar o modificar totes les normes del mateix rang o inferior.
o Força de llei passiva: capacitat de resistència enfront altres normes amb rang inferior, només poden ser derogades o modificades per altres lleis o normes amb rang de llei.
La relació entre les diverses normes amb rang de llei és regeix per el principi de competència.
 VALOR DE LLEI. Es refereix a la capacitat de ser controlada, només pot ser controlada per el Tribunal Constitucional, quan una norma té valor de llei només pot ser enjudiciada per el TC, amb diferents tipus de control: o Recurs d’inconstitucionalitat: o Qüestió d’inconstitucionalitat: Quan parlem de normes amb valor de llei també inclou els Reglaments Parlamentaris, els quals tenen valor de llei però no tenen rang i força de llei.
 RESERVA DE LLEI. Es parla de reserva de llei quan la regulació primària d’una determinada matèria es reserva per part de la Constitució a un tipus específic de norma anomenada llei. La constitució demana expressament que una certa matèria sigui regulada pel legislador, el qual farà la llei. Això 9 es fa perquè es vol garantir que la regulació la realitzi el legislador com a representant de poble, a través del procediment legislatiu: garantia de pluralisme democràtic i de la participació de minories.
Això es realitza així perquè si una determinada norma ve només aprovada per el govern (poder executiu) no estaríem garantint que en l’aprovació d’aquesta hi intervingui la minoria parlamentària, llavors si passa pel parlament aquesta oposició o minoria parlamentària es veurà involucrada en el procés.
La conseqüència de la reserva de llei és que s’imposa un límit al poder executiu, el qual no hi podrà entrar mitjançant reglaments. Al mateix temps s’imposa un límit al legislador, se li imposen certs límits ja que això significa que no podrà dir que ho vol delegar al govern que ho haurà de regular per reglament. És a dir, quan hi ha una reserva de llei s’obliga al legislador a regular-ho per llei, no pot remetre aquesta matèria a un desenvolupament reglamentari.
El legislador només pot fer això si la llei té una habilitació expressa al govern per el desenvolupament, no s’accepten remissions en blanc, és a dir, les remissions que s’accepten són per l’execució de la llei, no per desenvolupar-la i a la pràctica són habituals les clàusules generals de remissió en les quals es diu que el govern pot regular aquesta matèria només per l’execució, per el desenvolupament de detalls, no per innovar-la.
REFERÈNCIES CONSTITUCIONALS A LA LLEI. MOODLE El legislador pot regular àmpliament les matèries que li són competències però té el límit imposat per la CE.
LLEI ORDINÀRIA I PROCEDIMENT LEGISLATIU ORDINARI.
L’òrgan que dicta la 10 llei ordinària són les Corts Generals, els òrgans que participen en aquesta aprovació són:  PLE. Hi ha d’haver la totalitat dels parlamentaris.
 MESA. Funcions d’organització i administració.
 COMSSIONS PERMANENTS LEGISLATIVES. Reflex del ple.
 PONÈNCIA. Grup reduït de parlamentaris que representen el ple i les reunions són a porta tancada.
El procediment legislatiu ordinari té diferents fases:  INICIATIVA LEGISLATIVA (Art. 87). Els que tenen iniciativa de proposar una llei són el congrés dels diputats (15 diputats o 1 grup parlamentari), el senat (25 senadors o un grup parlamentari), les assemblees autonòmiques (regulació de cada estatut d’autonomia i reglament parlamentari), el govern o consell de ministres, el qual presenta un projecte de llei i finalment també per iniciativa legislativa popular, sempre i quan s’aconsegueixin 500.000 firmes. En cas que no es tracti d’un text presentat pel govern es tractarà d’una proposició de llei.
o PROJECTE DE LLEI (Art. 88 CE)→ és impulsat pel govern i tenen prioritat en la tramitació, és a dir, si es tramita a la vegada un projecte de llei i una proposició de llei aquest primer tindrà prioritat. Quan diem que el govern és qui presenta el projecte de llei ens estem referint a que s’està elaborant un projecte de llei al consell de ministres. Es tracta d’un projecte de llei que regula una certa matèria, el ministre corresponent per aquesta matèria presentarà un avantprojecte de llei al seno del govern. Al consell de ministres es realitzen informes i dictàmens pertinents i es fa una segona lectura.
Llavors al congrés la mesa pot admetre’l a tràmit, la qual cosa no és una presa de consideració (cada càmera vota si vol considerar-lo o no). L’envia a la comissió pertinent i aquest pot obrir el termini de fer esmenes i s’envia el projecte de llei a la comissió a la qual 11 li pertanyi per raó de matèria. Hi ha dos tipus d’esmenes: a la totalitat (tenen a veure amb dubtes sobre el projecte en el seu conjunt, si es realitzen aquestes esmenes, és a dir, si es modifica tot el text, s’obliga a que el projecte de llei sigui enviat al ple i que es realitzi un debat sobre aquesta esmena de totalitat, també es pot relacionar amb la denegació. Ho ha de fer un grup parlamentari sencer) i a l’articulat (són les esmenes tradicionals: de substitució, d’afegiment, de modificació..., les quals es fan a articles del projecte de llei, però no al seu conjunt).
o PROPOSICIÓ DE LLEI (Art. 89 CE)→ es tramiten per el congrés dels diputats, tant si la iniciativa prové del propi congrés, d’una comunitat autònoma o de la iniciativa popular es tramitarà al congrés dels diputats.
Aquesta proposició de llei és qualificada per la mesa del congrés i es publica al Butlletí Oficial del Congrés dels Diputats i és remesa al Govern, per tal que conegui de la mateixa i doni la seva opinió sobre aquesta proposició de llei. Hi ha la possibilitat de que el govern faci un vet pressupostari, pot impedir que la proposició de llei es remeti, per tant, el govern té 30 dies per donar la seva opinió i donar el vet.
El següent pas és la presa en consideració: és un tràmit en el qual el ple de la cambra vota si el pren o no en consideració i després s’envia a admissió, s’obre el termini per realitzar esmenes. Aquí també veiem una diferència amb la tramitació amb el projecte de llei, en aquest cas no hi ha esmenes a la totalitat, el propi congrés ja ha donat el seu vistiplau al conjunt de projecte. Això seria una proposició de llei que emana del congrés dels diputats, tot i que pot provenir també del senat, això seria un supòsit diferent.
Tramitació del Senat→ hi ha d’haver un mínim de senadors necessaris per exercir la iniciativa legislativa (25 senadors o 1 grup parlamentari), una vegada s’hagi realitzat aquesta iniciativa legislativa, el senat dirà que s’ha de publicar al Butlletí Oficial del Senat.
Després es remet al govern i el senat vota la presa en consideració de la proposició de llei del ple. La única diferència és que en el senat hi ha la possibilitat de que es proposin vàries proposicions de llei. Una vegada s’ha aprovat s’envia a la mesa del congrés.
 TRAMITACIÓ COMUNA DEL PROJECTE O PROPOSICIÓ DE LLEI.
o CONGRÉS→ Aquest pas és comú tant per el projecte com per la proposició de llei, que és la tramitació comuna de llei. En la comissió (el ple ja ha decidit i per tant, ja no es pot fer l’esmena a la totalitat) hi ha 15 dies en els quals es realitza una ponència que emetre un informe que serà discutit i es redacta un dictamen, un altre text. Aquest conté la aprovació o la denegació de totes les esmenes que s’han presentat amb anterioritat i serveix perquè el ple pugui decidir sobre aquestes esmenes. Una vegada la comissió ha redactat aquest 12 dictamen s’envia al Ple i llavors aquest té la possibilitat el text tal i com ha sortit de la comissió o bé denegar el text que surt de la comissió (el dictamen) i mantenir el text original. També té la possibilitat de redactar un text de transacció, un text que posa en consens la versió original i la versió de la comissió. És un tercer text però que té una majoria al ple. El text que sigui (algun dels 3) s’aprova i s’envia al Senat.
 SENAT→ al senat es publica el text, va a la comissió, es proposen esmenes les quals van a la ponència, a la comissió i al ple. El senat té la possibilitat d’aprovar el text per majoria absoluta (el qual anirà a sanció, promulgació i publicació), però també el pot vetar per majoria simple. Té la possibilitat de vetar-lo també de vetar-lo sencer, en aquest cas ho haurà de fer per majoria absoluta. Si estem en cas de discrepàncies (hi ha esmenes o vet), el text en comptes d’anar a sanció, promulgació i publicació, el text tornarà al congrés dels diputats. Si el senat interposa el seu vet, el congrés pot superar-lo per majoria absoluta o per majoria simple si han transcorregut dos mesos. Si el senat interposa esmenes, el congrés pot superar-les per majoria simple. Això mostra la superioritat del congrés per sobre del senat.
13  TRAMITACIÓ COMÚ DEL PROJECTE I PROPOSICIÓ DE LLEI.
o SANCIÓ I PROMULGACIÓ. Els dos els fa el rei. Té 15 dies per sancionar-la i llavors l’ha de promulgar, en aquest moment és quan es comproven els requisits constitucionals.
o PUBLICACIÓ. Es publica al BOE i als 20 dies després entra en vigor o bé quan el propi legislador ho digui en la llei (té la possibilitat de posar una data determinada).
PROCEDIMENTS LEGISLATIUS ESPECIALS.
Per aprovar lleis ordinàries també es poden seguir procediments especials.
 PROCEDIMENT DE LECTURA ÚNICA AL PLE. Són les normes en què la simplicitat de la norma ho permeti o bé normes sobre les que ja hi ha un gran consens entre les diferents forces polítiques. En aquest cas la proposició de llei es realitza abans de ser votada en el ple i s’envia a una comissió. En el cas de la lectura única es prescindeix d’aquesta fase, es debat i es vota directament al ple sense fer això d’abans. Això es fa al mateix ple a proposta de la mesa i havent escoltat la Junta de Portaveus.
 TRAMITACIÓ A LA COMISSIÓ. Aquest procediment és genèric, com si les lleis només es debatessin a la comissió. El ple pot arribar a funcions legislatives per tota la elaboració de la llei que es farà 14 només a la comissió, aquesta delegació és revocable, el ple en qualsevol moment pot revocar-ho i votar el projecte o la proposició de llei al ple. Hi ha algunes matèries que queden excloses: reformes constitucionals, matèries de llei orgànica, llei de bases i llei de pressupostos generals.
 PROCEDIMENT D’URGÈNCIA. L’únic que canvia respecte el procediment legislatiu ordinari és que els terminis són menors, en el congrés el termini es redueix a la meitat (15 dies que té per fer algo que ja no recordo passen a ser 7). I en el senat el termini genèric de dos mesos que té per introduir esmenes i votar el text es queda en 20 dies. També s’haurà de comptar amb una decisió de la mesa, ratificada per un mínim de diputats i grups parlamentaris o un mínim de senadors.
LLEI ORDINÀRIA ÒRGAN→ corts generals PROCEDIMENT→ procediment legislatiu ordinari (amb possibilitat especial) EFECTE→ norma amb rang i força de llei CONTROL→ TC LLEIS PROCEDENTS DEL PARLAMENT.
1. LLEI ORGÀNICA.
La llei orgànica desenvolupa els drets i llibertats fonamentals, el dret electoral general (Art. 81 CE), i està realitzada per les Corts Generals. Encara que una llei s’aprovi per majoria absoluta no implica que sigui llei orgànica, només si regula alguna de les matèries anomenades en l’article 81 CE serà llei orgànica.
La justificació de que es necessiti una majoria qualificada és que es vol un consens sobre determinades matèries la regulació de les quals segons el poder constituent s’ha de sotmetre a un acord més ampli per les forces polítiques.
PROCEDIMENT. El procediment d’aprovació d’una llei orgànica és diferent que el d’aprovació d’una llei ordinària:  No és possible delegació legislativa ni a la Comissió, ni al Govern, ni per iniciativa legislativa popular.
Hi ha lleis que s’aproven a la comissió i no al ple, però això no és possible, tampoc es pot fer la delegació al Govern com en el cas dels decrets-legislatius.
 La qualificació com a Llei Orgànica l’acompanya des de la iniciativa. La llei orgànica des del seu inici ha de ser qualificada com a tal, la llei ha de ser tramitada com a llei orgànica i no com a llei ordinària, això és molt important perquè així els membres de la cambra saben que han de seguir els tràmits de llei orgànica i no d’una altra llei.
15  La qualificació com a llei orgànica es pot fer com a llei orgànica o com a parcialment orgànica. És possible que no tots els preceptes de la llei regulin aquestes matèries de llei orgànica, llavors algunes seran tractades com a ordinàries i les altres com a orgàniques.
 Es realitza una votació per majoria absoluta en una votació final sobre el conjunt del text. Això és un requisit que imposa l’article 82.2, és a dir, hi ha d’haver un cert gran de consens al Congrés.
 En aquest tràmit també hi ha una especialitat: anunciar la votació. Això ho diu al reglament del Congrés dels Diputats, els diputats han de saber que tal dia a tal hora es realitzarà la votació final sobre el text de la llei orgànica. S’ha d’anunciar perquè així hi vagin prou diputats, és a dir, si no hi ha un quòrum de diputats llavors no es podrà realitzar la votació, i si no se’ls avisa llavors aquests poden no assistir. Malgrat no es tingui assistència obligatòria s’ha d’avisar perquè es podria no arribar mai al quòrum.
 Si s’arriba a la majoria absoluta es va al senat. Si no s’arriba a la majoria absoluta el projecte de llei orgànica es torna a la Comissió, la qual aprovarà un nou dictamen i es tornarà a votar al Congrés dels Diputats. Si es segueix no arribant a la majoria absoluta s’entén que la iniciativa legislativa està denegada, no queda aprovat i la tramitació finalitza.
 Si hem arribat a la majoria absoluta es va al Senat. Es produeix el mateix procediment que en el procediment legislatiu ordinari. El senat la pot aprovar o bé vetar-la i també la opció de proposar esmenes. En el cas de la llei orgànica la única diferència és que el Congrés en cas d’haver-hi discrepàncies entre Senat i Congrés segueix un procediment diferent que en el procediment legislatiu ordinari. 1 En el cas del Congrés si vol passar per sobre del Senat no pot aprovar-la al cap de dos mesos per majoria simple sinó que ho ha de fer obligatòriament per majoria absoluta. El Congrés pot acceptar les esmenes del senat per majoria simple però una vegada acceptades ha de sotmetre el text a una nova votació per majoria absoluta. És a dir, el congrés accepta les esmenes per majoria simple i després ho ha de fer per majoria absoluta. Si no s’arriba a aquesta majoria s’entenen denegades les esmenes del senat i aprovat el text inicial del Congrés dels Diputats. Per tant, seria d’aquesta forma: RESERVA MATERIAL.
Hi ha una sèrie de matèries les quals només pot regular la Llei Orgànica (Art. 81 CE).
 Desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques: secció 1, capítol 2, Títol 1  Estatuts d’autonomia  Règim electoral general 1 RECORDEM: si al procediment legislatiu ordinari el congrés es volia passar per sobre el senat podia al cap de 2 mesos aprovarla per majoria simple.
16  Altres previstes en la constitució (com per exemple legislativa popular, referèndum...) La llei orgànica no obre la possibilitat de que altres lleis regulin aquesta matèria però tampoc pot regularne ella d’altres que no siguin la seva competència. Això porta a una interpretació molt restrictiva de cada una de les matèries reservades i es justifica pel fet de que s’estan alterant les majories previstes per la Constitució i s’està davant del perill de congelar l’ordenament jurídic, s’estaria sometent a matèries no previstes pel constituent a un procediment més complicat que el de llei ordinària.
La matèria que més problemes causa és la del desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, aquí es fa una interpretació molt estricta que consistiria en limitar el concepte de desenvolupament dels drets i llibertats públiques, es restringeix només dels articles 15 al 29 de la Constitució. A més, només es realitza així si s’està realitzant un desenvolupament directe, però què entenem per desenvolupament directe? Aquí apreciem una debilitació completa del dret en qüestió, no es pot considerar llei orgànica una llei que de manera indirecta alguns preceptes afectin a un dret fonamental. Això no s’entén com desenvolupament directe. Un desenvolupament directe seria per exemple una llei que desenvolupi aquests drets.
DRETS DE LA SECCIÓ PRIMERA, CAPÍTOL SEGON, TÍTOL 1.
 NUCLI INTOCABLE. Dintre d’aquests drets hi ha un límit que no es pot passar, és a dir, hi ha un nucli en el qual ni el legislador orgànic pot entrar.
 RESERVA AL LEGISLADOR ORGÀNIC. També hi ha una reserva de la llei orgànica, és a dir, pot reservar directament el dret fonamental, només ella pot fer això.
 RESERVA PER NORMES AMB RANG DE LLEI. Hi ha una reserva de norma amb rang de llei en el qual no pot entrar el legislador orgànic però sí pot entrar el legislador ordinari. Només el legislador ordinari regularà tot allò que no sigui el desenvolupament directe d’aquests drets fonamentals i llibertats públiques.
 MATÈRIES CONNNEXES. Malgrat tot, s’ha admès la inclusió en la Llei orgànica (LO) de matèries no orgàniques: com a matèries connexes. S’ha admès que una llei orgànica pugui regular matèries no orgàniques, anomenades matèries connexes. Això no és una cosa que hagi regulat la constitució sinó que ho ha fet el tribunal constitucional amb jurisprudència. Les matèries connexes són aquelles matèries que encara que excedeixin de l’àmbit orgànic s’inclouen per raó de connexió temàtica o complement necessari o sistemacitiat. Hi ha matèries que encara que no siguin estrictament orgàniques són un nucli necessari per tal que es pugui entendre la llei. En tot cas, el legislador ha 17 d’establir la naturalesa orgànica o ordinària dels preceptes a les disposicions finals. El fet que determinats drets es qualifiquin com a matèries connexes s’encarrega de controlar-ho el TC.
RELACIONS ENTRE LLEI ORGÀNICA I LLEI ORDINÀRIA.
Les dues normes s’exclouen recíprocament, en teoria no hi pot haver un conflicte entre una llei ordinària i una llei orgànica, però això no vol dir que a la pràctica no passi. Si estem en una projecció d’una de les dues lleis per fora del seu àmbit es provoca un vici a la norma invasora. El vici el té la llei que està envaint l’altra llei. La conseqüència és la declaració d’invalidesa i per tant nul·litat de la norma, això ho farà el TC.
Hi ha dues situacions:  SITUACIÓ LÍCITA. Si és la llei orgànica la que regula lleis ordinàries distingim entre la situació en matèries connexes (acceptat constitucionalment i per tant no es procedeix al a nul·litat).
 SITUACIÓ IL·LÍCITA. Si no són matèries connexes llavors es procedeix a la declaració de nul·litat i per tant inconstitucionalitat de la qualificació. El que és inconstitucional no és la llei, sinó la qualificació de la llei com a orgànica. És a dir, s’anul·la la qualificació d’orgànica però no la llei, es declara la llei com a ordinària i per tant passen a ser modificables per normes amb rang de llei (llei ordinària, decret-llei o decret legislatiu).
3. LA LLEI DE PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT.
Els pressupostos són la relació entre les despeses que com a màxim pot contraure en un exercici l’estat, i els ingressos que previsiblement s’han d’aconseguir. Aquesta matèria està regulada per l’article 134 de la Constitució, encara que formalment sigui una llei la funció d’aprovar la llei de pressupostos generals de les corts generals és una funció específica, no és una funció legislativa pròpiament dit.
18 Aquesta llei és formalment una llei però és singular donat que la Constitució determina un procediment especial i també determina el seu contingut. Té una sèrie de peculiaritats:  COL·LABORACIÓ ENTRE GOVERNI CORTS2.
Correspon al govern la realització de la llei de pressupostos i al Govern el seu examen, la seva esmena i la seva aprovació. Per tant, els que realitzen aquesta llei són dos òrgans: el govern i les corts generals.
 INICATIVA.
Es reserva explícitament al Govern, mentre que per proposar una llei ordinària els subjectes legitimats són el govern, el congrés, el senat, les assemblees autònomes i la iniciativa legislativa popular, en aquest cas només el govern està legitimat per presentar un projecte de llei de pressupostos generals de l’estat. El motiu pel qual només el govern té la iniciativa és que el govern té la direcció política del país i això suposa donar prioritat a algunes despeses i menys prioritat a algunes altres. Ell sap perquè s’ha donar la prioritat a certes coses donat que és qui dirigeix la política. Això no vol dir que les corts no intervinguin, elles poden controlar i esmenar. 3  REQUISISTS FORMALS → TEMPS.
El govern és qui presenta la inciativa com a mínim tres mesos abans de que s’acabin els pressupostos generals de l’any anterior, per tal que quan acabi l’any ja es puguin utilitzar els altres i que les corts tinguin temps d’esmenar-los i aprovar-los.
 LÍMITS EN EL PODER D’ESMENES PER PART DE LES CORTS GENERALS.
 Si suposa un augment de crèdits en algun concepte únicament podran ser admeses a tràmit aquestes esmenes si proposen una baixa d’igual quantitat en una altra 2 DIFERÈNCIA PROJECTE DE LLEI I PROPOSICIÓ DE LLEI: un projecte de la llei és la iniciativa legislativa emanada del govern i la proposició de llei és la emanada de les dues cambres: congrés i senat. Per tant, només hi haurà projectes de llei de pressupostos generals de l’estat perquè només ell en pot fer.
3 EXERCICI ECONÒMIC: un any laboral del govern.
19 despesa dels pressupostos, en una mateixa secció, s’ha de compensar l’alteració. Si en sanitat augmento uns crèdits d’una matèria de la secció de sanitat també hauré de disminuir-los en la mateixa secció.
 Si suposa una minoració dels ingressos (com la baixada dels impostos) es requereix la conformitat del govern per tal de tramitar-ho.
 PROCEDIMENT.
Una vegada aprovada la llei de pressupostos generals de l’estat té vigència anual, la LPG només serà vigent durant l’exercici econòmic corresponent (l’any laboral) a l’aprovació. Si no es presenta una nova o s’aprova una nova llei de pressupostos generals de l’estat llavors hi ha una manera de solucionar-ho: la pròrroga automàtica fins que se n’aprovi una de nova, és a dir, es fa servir la de l’any anterior fins que se n’aprovi una de nova. Això és excepcional, no és habitual. Aquesta pròrroga automàtica acaba quan s’aprova la nova llei de pressupostos generals de l’estat, això no vol dir que s’aprovi automàticament per un any, si al cap d’un mes per exemple s’aprova la nova llei de pressupostos generals de l’estat aquesta nova estarà en vigor fins al final de l’any amb l’aprovació de la següent.
 AFECTACIÓ A LA POTESTAT LEGISLATIVA EN GENERAL.
Una proposició de llei que suposava un augment de crèdits o una disminució dels ingressos pressupostaris requeria la conformitat del govern per la seva aprovació, a això ens referíem quan parlàvem de vet pressupostari anteriorment. Si al tramitar una proposició de llei ordinària inclou un precepte que augmenta les despeses o bé disminueix els ingressos també es necessita la conformitat del govern. Tot això funciona així per preservar el monopoli del govern en l’aprovació dels PGE.
 CONTINGUT.
La llei de pressupostos generals de l’estat s’ha d’ajustar als principis constitucionals materials, és a dir, a allò que segons la Constitució és la seva competència. Hi ha tres tipus de contingut: o CONTINGUT MÍNIM I NECESSARI. Com a mínim la PGE ha de regular la totalitat dels ingressos i les despeses del sector públic estatal. Si la llei no és completa i no regula aquest mínim necessari no és constitucional, no s’ajusta a allò que segons la constitució ha de regular.
o CONTINGUT PROHIBIT. Hi ha matèries en les quals no pot entrar la PGE, bàsicament és la creació de tributs. No pot crear tributs però hi ha pla possibilitat de que es modifiquin impostos amb una llei tributària substantiva que habiliti als PGE modificar-los.
20 o CONTINGUT POSSIBLE. Pot regular aquelles matèries amb relació directa amb els ingressos i les despeses o amb la política econòmica general, que per matèria entren al seu àmbit de regulació. També tots aquells que són el complement necessari per comprendre millor la norma, la llei de pressupostos generals de l’estat. Aquests dos continguts no són ni necessaris ni prohibits. És possible també que reguli matèries que malgrat no entrin en el contingut necessari ni prohibit són lleis d’acompanyament o de mesures, les quals són lleis ordinàries. Aquestes lleis també s’utilitzen per aprovar lleis que no tenen res a veure amb els pressupostos generals de l’estat, són lleis molt llargues que regulen moltes matèries diferents.
4. REGLAMENTS PARLAMENTARIS: CONGRÉS DELS DIPUTATS, SENAT I CORTS GENERALS.
Els òrgans constitucionals poden organitzar-se, tenen autonomia reglamentària. Poden dictar els seus propis reglaments, per tant, cada cambra aprova el seu propi reglament de funcionament. Aquests reglaments són una font especial, no són normes amb rang de llei perquè no intervenen les dues cambres en la seva creació, es deriva directament de la Constitució i té valor de llei, això és una mica discutit per tant és possible que alguns manuals diguin té força de llei i que alguns tinguin rang de llei.
Els reglaments parlamentaris no són el mateix que els reglaments que resulten de l’actuació parlamentària.
El procediment correspon a cada cambra i a més a cada cambra es vota el seu reglament per majoria absoluta, es necessita una altra vegada el consens ampli per determinar el funcionament de l’òrgan legislatiu.
La font addicional que completa els reglaments parlamentaris són les resolucions del president, que o són interpretatives o són supletòries, poden ser o sobre matèries que no són totalment desenvolupades o matèries que simplement no es troben als reglaments. Tot el conjunt (reglament + resolucions president) s’entén com a dret parlamentari.
NORMES GOVERNAMENTALS AMB RANG DE LLEI.
La potestat governamental per aprovar normes amb rang de llei respon a la relació entre govern i parlament. Els tipus previstos en la Constitució són el decret legislatiu i el decret-llei.
EL DECRET-LEGISLATIU.
Per dictar un decret-legislatiu hi ha d’haver una delegació per part de les corts generals, s’entén com a acte dispositiu mitjançant el qual un subjecte, en aquest cas les corts generals, fundant-se en la seva pròpia competència per tal de regular un determinat objecte, atribueix als altres poders necessaris per tal que 21 reguli de manera legítima i eficaç aquesta matèria dintre de certs límits i en funció d’uns criteris establerts en el mateix acte de delegació.
És una norma amb rang de llei aprovada pel Govern, en virtut d’una delegació legislativa per part de les corts (article 8.1 CE). La justificació està en la complexitat tècnica o jurídica d’àmbits materials amplis.
Sempre distingim entre dues normes: la llei de delegació i el decret-legislatiu pròpiament dit.
 LA LLEI DE DELEGACIÓ.
 EL DECRET-LEGISLATIU.
La Constitució preveu dos tipus de delegacions en funció de la matèria que es pretén regular per part del Govern:  LLEI DE BASES. Formulació de textos articulats.
Per fer això s’ha d’aprovar per part de les Corts una llei de bases. Les Corts Generals presenten la llei de bases al Govern i aquest seguint aquesta llei aprova un decret-legislatiu que conté un text articulat.
o LLEI DE BASES. La llei de bases és una llei ordinària en el fons, però té particularitats. Ha de delimitar amb precisió l’objecte i l’alcanç de la llei i també els principis i criteris que han de seguir-se en el seu exercici.
 LLEI ORDINÀRIA. Refundició de textos legals.
Tenim una normativa prèvia, és a dir, diverses lleis. Les corts generals hauran d’aprovar per llei ordinària, freqüentment s’inclou la disposició addicional o final de la llei, i ho presenta al Govern, el qual aprova el decret-legislatiu que contindrà un text refundit.
o TEXTOS ARTICULATS. Reuneix varis textos legals en un de sol, s’ha d’indicar quins són els textos legals que s’uniran i especificar si només s’uniran els textos o si també ha de regularitzar o aclarar o harmonitzar els textos legals abans de refundir-los. Hi ha dos possibilitats per les Corts Generals: dir al govern directament que ell els refundeixi o bé harmonitzar-los abans. A la pràctica sempre es sol acudir a la segona opció, es sol sempre harmonitzar abans els textos i després refundir-los.
Els dos s’aproven amb el decret-legislatiu per part del Govern.
LÍMITS D’AUTORITZACIÓ Hi ha una sèrie de límits al decret-legislatiu, són límits subjectius que imposen les corts generals al Govern.
I també hi ha una sèrie de límits objectius: 22  Comuns: les corts generals han de fer expressa la seva voluntat de delegació al govern, no és possible una delegació explícita o una delegació tàcita, ha de ser expressa. La delegació ha de ser completa, s’ha de referir a una matèria concreta i finalment s’atorga en un termini determinat, és a dir, la llei de delegació té una duració temporal limitada i l’ha de tenir per manament constitucional. Les matèries reservades a la llei orgànica no es poden regular per decret-legislatiu, les han de regular obligatòriament les corts generals.
 Específics: o Bases: l’objecte, l’alcanç i els principis han de quedar clarament exposats. No és possible autoritzar la modificació de la pròpia llei de bases i també queda prohibida la retroactivitat.
o Refundició: àmbit normatiu.
A més, està prohibida la subdelegació, no és possible que el govern una vegada les corts li han delegat expressament que realitzi aquest decret-legislatiu, demani a un altre òrgan que ho realitzi.
Els límits del decret-legislatiu són els següents:  S’ha de complir el termini fixat.
 La delegació s’esgota per l’ús del decret-llei, una vegada el govern aprova el decret-llei s’entén que s’extingeix la delegació per part de les corts generals.
 Es produeix una extralimitació (ultra vires) dels poders del govern quan sobrepassa els mandats de la delegació.
El control està regulat per l’article 82.6 CE. Sense perjudici de la competència dels tribunals, les lleis de delegació podran establir en cada cas fórmules addicionals de control. Hi ha dos tipus de control: el jurisdiccional (exercit per el TC) i el parlamentari. En el cas del control jurisdiccional poden sorgir dos tipus de problemes: la contradicció del decret-legislatiu amb un precepte de la constitució i una contradicció del decret-legislatiu amb la llei de delegació.
El que tribunal competent per enjudiciar la validesa d’un decret-legislatiu provoca problemàtica. L’article 82.6 es refereix a tribunals, però no queda clar perquè a priori el tribunal competent hauria de ser el tribunal constitucional, que és qui s’encarrega del control de validesa de normes amb rang i força de llei.
Però en casos molt específics també poden fer-ho tribunals ordinaris, que miren que no es produeixi extralimitació.
El control parlamentari es realitza específicament per cada llei de delegació, en general es comunica al Congrés el text articular o refundit. I comença el procediment general de control: hi ha un mes per la 23 formulació d’objeccions, dictamen de la comissió corresponent, debat al ple. No és un control que tingui un efecte sobre la vigència del decret-legislatiu.
EL DECRET-LEGISLATIU A LA PRÀCTICA PARLAMENTÀRIA.
Si comparem els dos instruments que la constitució reserva al govern per aprovar lleis (decret-llei i decretlegislatiu), veiem que la regulació constitucional és molt intensa, té molts límits.
EL REGLAMENT I LA POTESTAT REGLAMENTÀRIA DEL GOVERN.
La potestat reglamentària la té el govern i és de dictar disposicions normatives inferiors a les lleis, per tant infralegals. El Govern malgrat no compti amb una legitimitat directa, compta amb una legitimitat indirecta.
És important pels reglaments com a categoria normativa que es tracti de disposicions normatives amb caràcter general, no són actes administratius.
Hi ha una subordinació jeraràquica a la llei i a les normes amb rang de llei. Té un alcanç general i s’han de publicar.
Hi ha la possibilitat de que hi hagi una reserva de llei en alguna matèria que quedi regulada mitjançant reglament. En cas que existeixi una reserva de llei no es pot remetre en blanc mitjançant llei al govern per tal que ell faci els reglaments. L’únic que pot fer el legislador és remetre al govern perquè desenvolupi la llei existent.
El govern és l’únic qui té la potestat originària del president i del Govern, per real decret. Té la possibilitat de delegar en els seus ministres mitjançant ordres ministerials.
Això té molta importància:  Quantitativa: més del 95% de les disposicions normatives procedeixen de la potestat reglamentària del govern.
 Qualitativa: detalla i concreta les línies d’actuació que la llei només estableix en termes generals.
Per la seva relació amb la llei:  Reglaments executius: desenvolupen, completen i complementen les disposicions d’una llei prèvia.
 Reglaments independents: dictats pel govern sense que existeixi una llei prèvia. Hi ha controvèrsia sobre la seva admissibilitat: acceptats sobre la base de la potestat reglamentària reconeguda per la Constitució espanyola i es deneguen sobre la base del principi de legalitat, excepte si són organitzatius.
24  Reglaments de necessitat: dictats en circumstàncies excepcionals (d’excepció, d’alarma, de setge...) amb caràcter temporal limitat.
Hi ha dos tipus de reglament:  Reglaments jurídics: són normatius, innoven en un sector d’activitat amb efectes ad extra, regulen els drets i les obligacions en les relacions entre les administracions públiques i els ciutadans.
 Reglaments d’organització: contenen exclusivament normes aplicables ad intra, regulen la organització administrativa i les relacions de subjecció especial.
I també es poden classificar segons l’origen:  Reglaments estatals: o Govern: real decrets o Ministres: ordres ministerials  Reglaments de les comunitats autònomes: o Govern: decrets o Consellers: ordres  Reglaments d’entitats locals  Reglaments d’òrgans constitucionals El control d’aquest cas ja sí que està fora de la competència del tribunal constitucional i queda dins la legislació ordinària. El que poden fer els tribunals ordinaris que es trobin amb un reglament contrari a la llei és inaplicar-lo. I els tribunals contenciós-administratiu poden declarar la nu·litat com a conseqüència de la interposició d’un recurs contenciós-administratiu i el seu efecte és que serà expulsat de l’ordenament jurídic.
El tribunal constitucional també pot actuar en cas de:  Conflictes de competència  Impugnació pel Govern de nromes autonòmiques.
 Recurs d’empar Relacions entre llei i reglament: subordinació jeràrquica del reglament a la llei, reserva de llei (matèries que el constituent atribueix al parlament) i no existeix reserva de reglament.
25 26 ...