Tema 2. LA TELEVISIÓ D'AUTOR (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Història de la televisió
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 23/06/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Professor: Sergi Sánchez

Vista previa del texto

TEMA 2. LA TELEVISIÓ D’AUTOR Roberto Rossellini El 1963 el cinema només té èxit en tant que és un espectacle, i per tant Rossellini veu com els seus últims films són un fracàs. Aquesta decepció el porta a fer un canvi de rumb en la seva trajectòria, el que el transporta cap a la televisió.
Tria la televisió perquè és el millor mitjà per arribar a un major nombre de persones, el que li permet fer funcionar, teòricament, el seu projecte de televisió didàctica, i, en segon lloc, perquè li permetia treballar amb un pressupost més reduït, el que li permet invertir poc temps en rodatge i muntatge i, a canvi, dedicar més temps a en preproducció (documentació i recull d’informació sobre personatges que vol retractar) El seu projecte sobre la televisió didàctica es basa en entendre la televisió com un instrument de transmissió de coneixement, com si la seva obra fos una enciclopèdia a través de la qual es divulguen grans troballes de la humanitat i el pensament de grans filòsofs, un instrument que s’erigirà com a complement al sistema educatiu, com si la televisió fos una aula d’una escola.
Volia fer 25 obres a l’any durant 5 anys (en total 125) però en realitat va fer només 9 en 12 anys, ja que les seves produccions no van tenir massa audiència.
Sèries Estan principalment dedicades a l’evolució humana o aspectes científics importants narrats de forma seriada, com si fossin ficcions documentals. [La Edad del Hierro, La Lucha del Hombre (1967-1969 o Los Hechos de los Apóstoles(1968)]  Telefilms biogràfics La presa del poder de Lluis XIV (1965) Està finançada per la televisió pública francesa, la ORTF, mentre que la RAI1 no té cap mena de participació.
Bàsicament és com si algú fos dins la mateixa cort de Lluis XIV, com si haguessin fet un documental sobre el que estava succeint. Rossellini adopta, doncs, el paper de documentalista, creant una recreació filmada amb esperit documental distanciat.
Creu que, per tal que l’espectador pugui captar realment els detalls i pugui aprendre sobre com era la vida en aquella època, els fets han d’estar presentats objectivament. Per tal, hi ha d’haver un distanciament tant de la càmera (tot és molt frontal i teatral) com dels actors (són actors no professionals que relaten el text desdramatitzadament i que, molts cops, només són seleccionats perquè s’assemblen als personatges que representen).
En tot el telefilm Rossellini retracta l’entorn del monarca i deixa de fora el poble, no per cap motiu revolucionari, sinó perquè senzillament no té cap paper en l’esfera d’influència de Lluis 1 La televisió pública italiana XIV. Així, es treuen tots els moments climàtics de l’obra, com per exemple la mort d’un cardenal, molt important històricament, que succeeix tant ràpid que l’espectador quasi ni entén que ha passat2.
Per altra banda, quan per exemple es treu tota la parafernàlia ens mostra la visió humanista de Rossellini, ja que per primer cop es representa una gran figura històrica no com un Déu, sinó com una persona normal sota la disfressa en la que vivia immers.
Finalment, veiem com és habitual que es retractin períodes convulsos marcats per moments de canvi. Quan, per exemple, es representa un gran pensador, aquest intentes canviar les formes de pensar de la societat, que és precisament el que Rossellini vol fer.
 Sócrates Està rodada a Espanya, en una coproducció entre la RAI, TVE i la ORTF. És un dels telefilms que demostra que a Itàlia s’estaven cansant del director. En aquell moment, un dels executius de la RAI, Angelo Romanò, el director de producció pròpia de la institució, no confiava en que el creador pogués portar a bon terme el projecte per a la televisió italiana. Per aquest motiu es crea una comissió de control de continguts per vigilar com Rossellini tenia plantejat enfocar la biografia de Sócrates.
Hi ha, a diferència de Lluis XIV, un gran treball sobre la interpretació dels actors i els diàlegs, ja que hi ha més dinamisme. Aquest fet succeeix Rossellini es va enfrontar a recrear la vida d’un filòsof sense documentar, és a dir, que va transmetre el seu pensament de manera oral.
Per aquest motiu, la paraula és el centre neuràlgic del film, on la paraula serveix per comunicar-se de manera bàsica i on, per tant, els mètodes desdramatitzats no funcionaven.
Amb Sòcrates, Rossellini es va mantenir leal als seus ideals (la voluntat de canvi i ensenyar) malgrat que tothom hi estava en contra.
 Cartesius (1973) Aproximació de Descartes. La recerca de la veritat com a objectiu essencial del pensament humà.
Cada una de les obres de Rosselini revela una part del seu projecte didàctic, i la recerca de la veritat és un d’ells, per tal que la població comencés la seva pròpia recerca de la realitat, sent la televisió catalitzadra.
Jean Renoir Una de les seves etapes està fortament lligada a la televisió, i la seva primera obra en aquest camp és:  El testament del Doctor Cordelieri (1959) Renoir s’apropa a la televisió a partir de les teories de Marcel l’Herbier, que l’any 1954 va teoritzar sobre els valors afegits del llenguatge televisiu. Defensava que la televisió tenia un llenguatge propi que no estava present al cinema però, en part, sí al teatre. Estem parlant, per exemple, de la llibertat interpretativa dels actors (ja no han de repetir preses i es roda amb 2 Això és deu a que el que interessen no són els fets històrics en si, per això ja hi ha llibres de text, sinó els detalls que no es relaten als mateixos.
continuïtat), gràcies a la televisió en directe i el multicàmera. Així, el realment important era el treball amb els actors, i això interessava especialment a Renoir, ja que si ell volia arribar a la veritat, la televisió li permetia uns mecanismes que s’allunyaven de la manipulació cinematogràfica del muntatge. Per exemple, fixem-nos en la sinèrgia entre televisió i teatre a la transformació del personatge, que ho fa d’esquenes, com ho faria al teatre convencional.
En aquesta adaptació lliure del Doctor Jekyll y Mister Hyde, Renoir presenta la missió de la seva pel·lícula a la televisió pública quan aquesta només tenia 8 o 9 anys, i ja aleshores mostra el making off, el que seria un primer intent de meta televisió. A més, la seva presencia legitima la producció televisiva i el canal. Parla, però, en present, com si el testament fos la recreació d’un fet real que acaba de succeir com si fos una ficció documental, com si Doctor Jekyll fos una noticia real.
L’elecció de la història no és pas casual, ja que seguint amb les teories de Herbier, es vol representar la dualitat entre cinema (Jekyll) i televisió (Hyde), ja que el cinema porta la televisió al seu interior, i quan s’allibera de la seva tradició sorgeix una disciplina més lliure i que permet reinventar el llenguatge audiovisual. Jekyll ha d’acceptar que Hyde existeix i que aquest és profitós per ell.
 Le petit theatre de Jean Renoir (1969) És la seva última producció per televisió, derivada de la seva incapacitat als anys 60 d’aixecar un projecte cinematogràfic, ja que no trobava ni finançament ni subvencions.
Aquesta obra tanca la seva trajectòria cíclicament, ja que comença i acaba amb els contes dels germans Andersen. Ens vol representar la dualitat entre classes, separades per un vidre, una pantalla o a cada costat hi ha un espectacle i, per tant, aquesta pantalla es converteix en un doble espectador on cadascú s’hi sent emmirallat i els fa enfrontar-se amb les seves pròpies misèries (qui explota i qui és explotat), amb l’agreujant que l’explotat és més culte i digne que els explotadors, que ens vol dir com enganyen les aparences.
Jean-Luc Godard Godard té diferents etapes que ja vam estudiar a Història del Cinema II, l’etapa Nouvelle Vague (1959-1964), l’etapa política (1966-1972) i l’etapa anys-video (1970-) Quan Godard descobreix el vídeo, sumat al accident de moto que pateix i la crisi del cinema militant (crisi tant política com ideològica) se’n adona que ha de tornar a començar experimentant amb aquest nou mitjà, una eina que ningú havia investigat encara les seves opcions estètiques.
 Número dos (1975) Segona primera pel·lícula, resurrecció del cinema que no ha respòs de manera adequada a la revolució del 68. Així, amb el vídeo podrà experimentar.
Paral·lelament produeix dues sèries televisives no ficcionades, Six Foux Deux (1976) i France Tours Détour Deux Elefants (1978), finançat per l’ORTF i que serialitza un assaig sobre la imatge i aspectes fonamentals de la condició humana.
Són dues produccions per la televisió pública francesa que tenen el mateix objectiu que Rossellini: que la televisió li permeti difondre el seu missatge sobre la imatge, sent la televisió un aula i ell un professor, amb la variació que Godard la utilitza com a mitjà d’interrogació, plantejant unes preguntes que l’espectador haurà de respondre posteriorment.
El congelat i la càmera lenta s’usen amb intenció de descomposar el temps per tal que les imatges quotidianes semblin estrany (distanciament). El que es cerca és trobar la veritat sobre la vida a partir d’imatges dels orígens (per això s’agafa la figur del nen). La televisió, doncs, és un mitjà d’experimentació.
La televisió pública va emetre aquestes obres, però mai més va comptar amb Godard. Ell mateix va decidir descartar aquest mitjà i va retornar al cinema, intentant, però, fer un cinema més accessible al gran públic.
Jacques Tati Comença a fer cinema a finals dels 40, tot i que només va fer 5 films. El seu últim és un telefilm encàrrec de la televisió pública sueca, i és el primer i darrer cop que treballarà per la televisió.
 Parade (1972) Després del fracàs de Playtime (extremadament cara i experimental), veu en la televisió una manera de simplificar la posada en escena, tornant a la espontaneïtat dels espectacles en directe i, a la vegada, li permet experimentar amb el mitjà, amb el públic i amb l’audiència.
El final espontani on els nens juguen i la càmera grava, és possible gràcies a que el vídeo no tenia un temps de durada tan marcat com el cinema, és a dir, unes hores determinades de duració. A la vegada, és una metàfora de com la televisió està a la seva audiència i, així doncs, cal ser nens i jugar amb ella, aprofitar-nos-en, donant-li una dimensió ingènua al concepte de laboratori experimental.
La televisió pública va voler estrenar-la al cinema i vendre-la posteriorment, i es converteix en una mostra de com Tati innova en cada pel·lícula, ja que Parade és la primera pel·lícula en vídeo estrenada en cinema.
Lars Von Trier  The Kingdom (1994) Mini-sèrie per a la televisió pública danesa, que transcorre en un hospital embruixat habitat per fantasmes. Si Von Trier decideix realitzar aquesta producció, és gràcies al recent estrena de Twin Peaks (1990), que va canviar el panorama de la ficció televisiva, i ell va considerar que era el moment d’experimentar amb aquest nou mitjà. També és un contingut que es profetitza el que serà Dogma95, ja que avança moltes de les troballes estètiques d’aquest manifest.
Von Trier ridiculitza els personatges, els desplaça a un gènere al qual no pertanyen, però també a ell mateix als crèdits del final, a l’estil de les soap operes.
Formalment, està gravada en 16mm, el que li dóna molt gra.
...