TEMA 3. LA POLÍTICA AMERICANA DE CONTENCIÓ: ELS ESTATS UNITS ENTRE 1945 I 1975 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

Carolina Rúa

Vista previa del texto

TEMA 3. LA POLÍTICA AMERICANA DE CONTENCIÓ: ELS ESTATS UNITS ENTRE 1945 I 1975 3.1.- Beneficiaris de la “Nova Guerra Freda” (NSC – 68) Amb la Guerra de Corea, la despesa militar va créixer espectacularment. Suposa un punt d’inflexió a l’hora de destinar diners al complex militar i industrial. El assessors polítics treballaven a l’administració política i després anaven a treballar per empreses dedicades a l’armament. La despesa augmenta propiciada pel pànic i el terror que sorgeixen lentament.
Aquesta por serà aprofitada pel Partit Republicà, el qual tractarà de perseguir qualsevol element dissident que es pogués relacionar amb el comunisme. Es va fer tota una neteja dins de la classe treballadora de qualsevol element combatiu. Es fa servir la retòrica apocalíptica. Amb tot això, es volia atacar el New Deal de Roosevelt, que proposava una redistribució de la riquesa, tot i que no tenia caire comunista. Pel simple fet de treballar amb el New Deal, es podia considerar que algú era un espia.
En aquest context es duu a terme la Cacera de Bruixes, que era la persecució d’un grup dissident independentment d’una culpabilitat real. No s’atenen a cap mena de proves o evidències i s’oblida la presumpció d’innocència. Aquest període comença a finals de la dècada dels 40 i va durar fins ben entrats els anys 50. Arthur Miller va ser qui va definir la Cacera de Bruixes i va ser molt perseguit, acusat de ser comunista i tenir simpatia per l’URSS. Miller va rodar la pel·lícula de les Bruixes de Salem, on criticava les actuacions del govern dels EEUU. Moltes vegades, aquells que havien de ser jutjats acabaven delatant altres persones del seu voltant a canvi de salvar-se ells mateixos. Així, s’aconseguia legitimar aquesta persecució.
El 1938 va néixer el Comitè d’Activitats Antiamericanes. Es perseguien tan els element de ideologia nazi com de ideologia socialista i comunista. Al principi no era un organisme cruel.
Durant la Segona Guerra Mundial moderarà la seva posició enfront el comunisme, però un cop iniciada la Guerra Freda tornarà a radicalitzar la seva posició. A principis de la dècada del 1950, el senador republicà per Winsconsin Joseph McCarthy estava al capdavant del Comitè. El 9 de febrer de 1950 va afirmar que tenia una llista amb 205 noms de membres del departament d’estat que eren comunistes i homosexuals (mai es va poder afirmar que aquesta llista fos real).
Molta gent no feia cas d’aquest Comité i Truman no tractarà de fer-lo desaparèixer, tot i que no hi estava d’acord.
Aquesta situació va començar a finals dels 40, a l’any 1948. Hi va haver casos com el d’Alger Hiss o el matrimoni Rosenberg. Alger Hiss tenia simpaties amb el socialisme, però no tenia cap relació amb el govern de l’URSS. Se’l va acusar d’espionatge i de passar informació a l’URSS tot introduint un microfilm en una carbassa. Se’l va jutjar i va passar cinc anys a la presó. Un cop va sortir, es va passar tota la seva vida tractant de netejar el seu nom, arribant a demanar ajuda a la KGB. El matrimoni Rosenberg varen ser els únics executats per la Caça de Bruixes. Tant ell com ella eren comunistes, es definien com a tal, però no eren espies. Se’ls acusa d’haver donat informació sobre la construcció de la bomba atòmica. El germà d’ella va ser qui els va denunciar, ja que en un principi se l’havia interrogat a ell.
Això els va servir per tal de refermar-se davant de l’URSS i reivindicar el seu poder. Hollywood es farà un ressò de la Caça de Bruixes i se’n va fer ús pel seu ampli poder propagandístic.
Demanen a actors i directors que vagin a declarar, tot obligant-los a declarar en contra d’un altre company. Havien de refutar o negar si havien format part del Partit Comunista (en aquell moment era legal). A partir dels “chivatazos” es va confeccionar la Llista Negra. Els jutges i els judicis no tenien cap mena de imparcialitat. Els testimonis professionals cobraven per cada persona que delataven. Posteriorment, varen confessar que van delatar moltes persones que no tenien res a veure i que havien dit noms que podien encaixar en el Partit Comunista. La majoria de persones que acabaran a la Llista Negra seran guionistes, directors i, en menor mesura, actors.
Hi ha una doble línia de resposta per part de Hollywood. L’Associació de Productors de Cinema va declarar que mai contractarien conscientment a una persona que es trobés dins la Llista Negra, que fos comunista o que formés part del Partir Comunista. Com a resposta, el Hollywood ten es negarà a declarar i denunciarà al Comitè públicament. Es neguen a fomentar aquesta cadena de despropòsits que afecten als seus companys. Consideren que el Comitè vulnera els Drets dels Ciutadans recollits a la Constitució.
Quan comença la cacera de bruixes, el millor guionista de tot Hollywood acabarà a la presó, ja que no va voler delatar als seus companys. Quan surti de la presó no podrà treballar amb el seu nom, sinó que farà servir un pseudònim. Altres persones del món del cinema també varen fer pressió contra MacArthy com, per exemple, el Comitè per la Primera Esmena (Humphrey Bogart, Frank Sinatra, la dona de Bogart, Henry Fonda...). S’havien apropiat aquest nom perquè creien en la llibertat d’expressió de la Primer Esmena. També parlaven de la Cinquena Esmena, que fa al·lusió al dret de no autoinculpar-te en contra de la teva voluntat.
Roy Cohn era amic de MacArthy i va ser definit per Hobswamn com “el príncep de les tenebres”.
Tots dos tenien molt mala fama, no només en el món de la prensa. Cohn tenia fama de ser molt inflexible i cínic a l’hora de fer els seus interrogatoris i va visitar biblioteques i altres centres per tal de prohibir llibres que no s’havien de llegir (també els varen cremar). Un dels interrogatoris més coneguts de Cohn els va fer a Hallie Flanagan, la directora del Teatre Federal. El Comitè d’Accions Antiamericanes va cridar a declarar a Flanagan per l’obra La revolta dels castors (una obra infantil).
- Balanç de la Cacera de Bruixes a) Moltes persones es varen veure privades del seu passaport. Molts personatges reconeguts varen ser investigats (Bertolt Brecht, Charlie Chapplin, Pete Seeger, Arthur Miller, Orson Welles...). Alguns dels immigrants que havien fugit als EEUU varen haver de tornar-se a exiliar perquè allà també varen patir persecució. Robert Oppenheimer, el pare de la bomba atòmica, també va ser investigar i interrrogat.
b) Es varen prohibir diverses entitats: Centre Cultural Chopin, Societat Fraternal Cervantes, Lliga d’Escriptors Americans...
c) Es varen censurar més de 30.000 llibres com Robin Hood o Espartac.
Al 1953, l’FBI havia investigat a més de sis milions de persones i tenia una llista de 26.000 possibles detencions i més de 200.000 persones van perdre la seva feina. Amb aquest afà de destruir el comunisme i combatre l’enemic el que varen aconseguir va ser destruir les organitzacions col·lectives democràtiques que milloraven les condicions de vida de la gent, com ara els sindicats. Amb l’excusa de la Cacera de Bruixes, perseguiran al moviment obrer, tot retallant els seus drets laborals i civils. Es varen promulgar diverses lleis per tal de retallar les llibertats dels treballadors: a) Llei Taft Harley (1947): Limitar el dret a vaga i eliminar els elements més combatius dels sindicats. Els obrers més d’esquerra van ser allunyats dels sindicats.
b) Llei McCarran (1950): Detenir qualsevol membre del Partit Comunista o una altra organització sota sospita d’espionatge. Molts empresaris ho van aprofitar per fer front a les reivindicacions laborals dels seus treballadors.
Tot i que molts personatges reconeguts es van situar en contra de la Cacera de Bruixes, hi varen haver d’altres que hi estaven a favor: Walt Disney, Ronald Reagan, Elia Kazan, Gary Cooper, Robert Taylor... Elia Kazan prové d’una família d’origen grec i turc. Ell es considerava d’esquerres i moltes de les seves pel·lícules així ho mostraven. Abans del 1952, Kazan havia tingut contactes amb el Partit Comunista i altres partits d’esquerres; fins i tot, va arribar a ser obligat a declarat.
Elia Kazan va acabar denunciant a tots els companys que va poder per tal de salvar la seva carrera. Una de les persones que va denunciar va ser Arthur Miller. Per tal de respondre a Les bruixes de Salem i les seves crítiques, ell produirà la pel·lícula La llei del silenci, on fa apologia al “xivatazo” i el justifica.
Al 1952 es varen celebrar eleccions presidencials, les quals varen ser guanyades per Eisenhower, un republicà moderat al que no li feia gràcia McCarthy. McCarthy es va començar a sobrepassar i va voler purgar l’exèrcit, ja que considerava que hi havia comunistes. Aquest va ser el fet que va fer caure a McCarthy, ja que l’exèrcit als EEUU és intocable. Al 1954 serà expulsat del Senat amb una moció de censura per comportament inadequat. La seva caiguda va ser propiciada pel nou clima internacional del 1953, amb la fi de la Guerra de Corea i la mort d’Stalin. A més a més, també va rebre moltes crítiques per part del món del periodisme, com ara Edward Murrow.
Finalment, també hem de sumar la qüestió de l’exèrcit, que el va acabar d’enfonsar.
McCarthy, com havia guanyat tant poder al llarg dels anys, es va començar a creure que era invencible. A Truman mai li va agradar i a molts sectors del Partit Republicà tampoc. Tot i així, a aquest ja els hi anava bé, ja que es ficava amb molts demòcrates. McCarthy va purgar les llistes de l’exèrcit i unes 40 persones varen ser investigades. A més, va tractar d’extorsionar un cap de l’exèrcit per tal de que destinessin a un amic seu a un altre lloc. Va tractar d’amenaçar-lo, i això va fer perdre la paciència a Eisenhower, qui acabaria presentant la moció de censura. Fins al final de la seva vida, va defensar que el sistema de defensa americà estava plagat de comunistes.
Això el farà caure en la desgràcia.
A la dècada dels 60 tindrà lloc el final simbòlic de la Cacera de Bruixes. La Cacera oficialment va acabar al 1954, però les reticiències, la desconfiança i les idees de la indústria del cinema i de la població nordamericana varen perdurar durant cert temps. Als 60 es va filmar la pel·lícula Espartac, en el que va participar Dalton Trumbo que havia estat condemnat i que havia de signar les seves pel·lícules sota pseudònim. Als crèdits, però, apareixerà el seu nom real, posant fi així a la Cacera de Bruixes i la censura que havien patit els autors perseguits.
3.2 Guatemala Jacobo Arbenz va guanyar les eleccions el 1951. Ell no és comunista, però s’envolta en el seu govern amb gent que sí que ho era. Tots coincideixen en que és necessari fer una reforma per tal de redistribuir la riquesa i millora la condició social de gran part de la població. Es va plantejar una reforma agrària, que pretenia expropiar una gran part de les terres. En aquell moment, la United Fruit Company era una de les companyies més importants del país que exportava fruita arreu del món. Aquesta empresa dictava pràcticament les lleis laborals (molt abusives) i poseïa la major part de les terres i de la xarxa ferroviària. Amb l’arribada d’Arbenz, el govern decideix expropiar les terres de la United Fruit i comprar-les al preu que havia declarat (només un 4% de tota les seves terres). Aquí la CIA comença una de les seves accions encobertes que, en principi, va tenir èxit. (MOLT IMPORTAT: Jacobo Arbenz no tenia cap contacte amb l’URSS).
L’operació es deia PBSUC-CESS i va estar financiada, no només pel govern dels EEUU, sinó també per la pròpia United Fruit Company. Estats Units necessitaven algun mode de justificar un cop d’estat per tal de fer fora a Arbenz. El 17 de juny de 1954, Castillo Armas (el dictador d’EEUU) va atravessar la frontera, però no va obtenir el suport de l’exèrcit. Deu dies després el cop d’estat ja s’havia fet molt fort, igual que als EEUU, on havien fet una publicitat molt negativa d’Arbenz.
Finalment, Jacobo Arbenz es va veure obligat a dimitir.
3.3.- Cuba i la crisi dels míssils A Cuba, els guerrillers es fan amb el poder. Al 1959, Castro entra de manera triomfal a l’Habana.
Als EEUU no els agradarà gens les noves mesures que imposarà Castro, ja que prohibirà el joc i els casinos i expropiarà terres i latifundis per repartir-los a la població. No només no agrada als grans propietaris, sinó que tampoc agrada a les màfies (les quals es beneficiaven dels casinos).
Castro no només té enemics fora de casa, sinó que també els té a casa. Els EEUU respondran amb embargaments, incendis a les plantacions i la reducció de la quota del sucre que els EEUU compraven a Cuba. La reacció de Castro és positiva davant aquest fets: “sin quota, però sin amo”. Durant els últims anys del mandat d’Eisenhower es comença a maquinar un pla (Desembarcament de la Bahía de Cochinos). S’acabarà de dur a terme amb Kennedy, a qui no li feia gens de gràcia. Kennedy va demanar que no es veiessin implicats els EEUU, de manera que es varen haver de disfressar.
El pla pretenia fer desembarcar un equip de cubans anticastristes a la Bahía de Cochinos i apropiar-se d’un territori que els EEUU reconeixerien (així podrien intervenir de manera pública). Kennedy va dir que això seria un error, ja que comptaven amb que la població odiés a Castro, cosa que no era així. Els EEUU donen armes per fer el desembarcament. Així, el 17 d’abril de 1961, 1400 homes desembarquen a Platja Girón que es varen haver d’enfrontar amb 20000 homes cubans. L’operació va ser un complet desastre, ja que al finals els EEUU no varen donar suport a la revolta1. Els Kennedy no volen que Castro continuï en el poder i per això varen idear plans de sabotegi i fins i tot d’assassinat cap a Castro. Res del que va planejar la CIA va funcionar.
1 Tres dies abans els EEUU havien d’atacar els aeròdroms per tal de debilitar les forces aèries cubanes. Ho varen fer tan malament que alguns avions americans es van estavellar i varen matar sis civils. Això va ser un escàndol pels EEUU. Per això, Kennedy es va negar a donar suport al revoltats.
Tot i el mal començament de les relacions entre EEUU i Cuba, alguns personatges del sector castrista varen tractar de negociar amb els EEUU. El propi Guevara va contactar amb assessors de la Casa Blanca (17 d’agost de 1961) per tal de donar peu a una bona convivència (fins i tot els va proposar de pagar-los indemnitzacions per les expropiacions). Els EEUU varen donar un rotund no, cosa que propiciaria que Cuba s’apropés a l’URSS. En un principi, Castro no era un home de Moscou; després s’hi haurà d’apropar per evitar que els EEUU els ataqui. Als EEUU s’adonen d’aquest nou pacte i envien avions U2 per tal d’espiar el que estava succeint a Cuba.
El que captaran aquests avions seran imatges que demostraran que Cuba s’està armant gràcies a l’URSS. Aquí comença la crisi dels míssils.
La crisi dels míssils va ocupar des del 16 fins al 28 d’octubre de 1962. Des de feia molt de temps hi havia míssils a Turquia apuntant cap a l’URSS i aquesta va respondre als EEUU amb la mateixa mesura. Quan els EEUU s’adonen de tot això, estableixen el bloqueig sobre l’illa de Cuba, de manera que ja no podien entrar vaixells soviètics (molts duien les peces que faltaven per acabar de muntar les armes nuclears). Trobant-se davant d’una imminent Tercera Guerra Mundial, els EEUU demanen a l’URSS que retirin els míssils de Cuba a canvi de no envair Cuba. La URSS, a més, demanarà que es retirin les armes de Turquia. Aquest serà el pacte, però no es deixarà que s’expliqui a l’opinió pública que ambdós han cedit. Els polítics respiraven tranquils perquè havien evitat la Tercera Guerra Mundial, però l’exèrcit ho havia interpretat com una rendició.
3.4.- J.F.Kennedy i la Great Society Kennedy es presentava com un jove que dominava la retòrica. Era carismàtic, ben format, que representava aire fresc en comparació amb Eisenhower. No era tan trencador ni tan d’esquerres com el volien mostrar. Era una persona malalta, que prenia molts medicaments. Necessitava calmants pel dolor i per dormir. Aquests medicaments l’adormien i, per això, també havia de prendre fàrmacs. Que fos un malalt crònic no implicava que no estigués lúcid. Tota la seva imatge (home esportista, guapo, jove, renovador...) era un autèntic frau.
JFK va guanyar a Nixon pels pèls. Controlava les càmeres i sabia com mostrar-se (sempre anava acompanyat de càmeres). Tenia tota l’oposició en contra d’ell, però no era tan d’esquerres com l’han volgut mostrar. Kennedy està molt més centrat en els aspectes exteriors que no pas pels aspectes interiors. No considerava importants els drets civils, els salaris, la lluita obrera... No era un racista convençut, però no tenia tanta sensibilitat per la causa dels afroamericans. Tots els esforços que va destinar a la carrera espacial els podria haver dedicat a fer reformes socials interiors que eren necessàries. JFK es va fer amb el vot del 70% del vot del conjunt afroamericà i amb 2 milions de vots de nous votants i de dones.
El paper de la dona en aquests anys és controvertit. El canvi de la situació de les dones començarà amb la Segona Guerra Mundial: les dones es posaran al capdavant de les fàbriques.
Això era inèdit, ja que no havien sortit gairebé de casa. Quan acaba la guerra les obliguen a abandonar les fàbriques i a tornar a casa. Moltes dones tornen a casa sense problema, però d’altres es varen negar. A partir de la dècada dels 50 i dels 60, començarà la segona onada2 feminista, tot reivindicant lloc en el món laboral i el dret a un salari igual que al dels homes.
Demanaven igualtat de condicions en els aspectes laborals i estudiantils, tot reclamant l’accés als estudis universitaris. També es demana el dret a l’avortament.
2 La primera estava orientada a aconseguir el dret de vot. Això ja estava aconseguit.
Interessa molt parlar del seu successor. Kennedy és assassinat a Dallas el 21 de novembre de 1963. Lyndon Johnson va ser el següent president i era el vicepresident. També era demòcrata, però era molt diferent a JFK. Johnson s’inspirarà en algunes de les seves idees, però canviarà les seves prioritats. Johnson es fixarà més en els aspectes interiors que no pas en els exteriors. Va posar en marxar el pla de la Great Society, un pla ja iniciat amb Kennedy, però al qual no se li havia fet gaire cas. Amb la Great Society, Johnson pretenia fer front a la pobresa i la discriminació.
o o o Va iniciar un projecte de “seguretat social” semblant al que va introduir Roosevelt.
Medicare: ajuda sanitària per majors de 65 anys i assistència sanitària per urgències.
Medicaid: ajudes puntuals pels pobres molts pobres.
Això només eren mínims i afectaven a una ínfima part de la població. Tot i així, els resultats varen ser espectaculars, arribant a reduir la pobresa extrema d’un 22% a un 12%. Quan acabi el mandat de Kennedy, Johnson es tronarà a presentar les eleccions i guanyarà per àmplia majoria. La seva gran creu va ser Vietnam.
3.5.- Moviment pels drets civils Als EEUU la segregació era extrema i el racisme estava molt estès. La segregació arribava a tots els aspectes de la vida: teatres, hotels, escoles, transport públic... Aquest racisme arriba després de la Guerra Civil, moment en que el Nord guanya i s’aboleix l’esclavitud. L’esclavitud desapareix, però el racisme continua vigent. Després de la Guerra Civil es promouen les lleis Jim Crow (18761965), que obeïa al lema de “separats però iguals”. La discriminació, però, era molt més acusada al Sud que no pas al Nord.
o o Els negres tenien menys drets laborals, pitjors feines i les escoles per negres rebien menys diners que les coles per a blancs.
Hi havia segregació als espais públics (hospitals, escoles, barris...).
A aquesta situació també cal sumar el Ku Klux Klan, que havia torturat i perseguit negres sense que les autoritats penessin aquesta mena d’actuacions. Els negres intentaven fer protestes pacífiques, sense molestar els cossos policials. El canvi respecte als negres va venir donat per la Segona Guerra Mundial, ja que molts negres varen anar a lluitar al front, “per la llibertat”. El moment fonamental és l’any 1954, quan el Tribunal Suprem rep una sèrie de denúncies que feien al·lusió a que les escoles negres rebien molt menys diners. Els jutges del Tribunal Suprem varen haver de dictaminar que no era constitucional la segregació a les escoles. Aquí, hauria d’haver acabat la segregació racial. El fet més important seria el de Rosa Parks, qui es va negar a cedir el seu seient a un blanc a l’autobús. Seria l’espurna que iniciaria la lluita pels drets civils.
Es va dur a terme a Montgomery un boicot a l’empresa d’autobusos, ja que els negres es negaven a agafar l’autobús. El boicot va durar un any i mig i va provocar que ja no hi hagués segregació als autobusos. Tot i així, quedaria encara molt de camí per recórrer per arribar a la plena igualtat entre negres i blancs.
La figura més destacada en la lluita pels drets dels negres va ser Martin Luther King, molt influenciat per Gandhi, especialment en l’aspecte de desobediència civil pacífica. Es va donar a conèixer amb el boicot a l’empresa d’autobusos de Rosa Parks i va liderar la famosa Marxa sobre Washington (28 agost de 1963) on donaria el seu famós discurs “I have a dream”. En el moviment pels drets civils no només participen negres, sinó que també hi havia blancs. Al 1964, al juny, varen ser assassinats tres defensors dels drets civils a Mississipi. Això va desfermar un gran moviment d’indignació que va afavorir que al juliol del 1964 s’aprovés la Civil Rights Acts, que derrocava totes aquelles discriminacions que segregaven negres i blancs. Al 1965 s’aprovaria la Voting Rights Acts, que facilitava l’accés al vot dels negres (fins aleshores havia estat molt limitat).
Luther King va ser molt crític amb la Guerra de Vietnam i, juntament amb el fet que era d’esquerres, va comportar que fos investigat i empresonat per l’FBI. Se li va concedir el premi Nobel de la pau. El 4 d’abril de 1968 va ser assassinat a Memphis, però la seva mort encara no s’ha acabat d’esclarir. Robert Kennedy va donar un discurs sobre la mort de Luther King i després de dos mesos seria assassinat també.
Malcom X i els Black Panthers representaven l’altra cara del moviment dels EEUU, ja que era molt més radical. Es va adherir a Nation of Islam, un moviment que unia islamisme i la lluita en defensa dels negres americans. Acabarà de trencar amb aquesta organització al 1964 (s’ha arribat a pensar que aquesta va ser la que va planificar el seu assassinat). Al principi tenia un discurs racista (negres per sobre dels blancs), però va acabar adoptant el discurs d’esquerres antiimperialista. Després de la seva mort va sorgir una organització que va adoptar el seu discurs: els Black Panthers.
Les Panteres Negres varen reivindicar l’orgull de ser negre i varen lluitar contra la repressió policial. També van demanar educació i sanitats gratuïtes. La seva ideologia era molt d’esquerres, motiu pel qual l’FBI els va considerar enemics públics. Per tal de desacreditar-los, l’FBI s’infiltrarà en l’organització, els desacreditarà públicament i farà córrer mentires i, fins i tot, arribarà a aportar proves falses contra els Panteres Negres en crims i investigacions de robatoris.
Un dels fets més simbòlics del moviment va ser a les olimpíades de 1968, quan Rommie Smith i John Carlos varen fer el gest del “Black Power”. Varen perdre la feina, se’ls va retirar la medalla i varen patir una gran discriminació en tornar als EEUU.
3.6.- La Guerra de Vienam i Nixon Al 1945 tenim un punt de partida per tal de parlar del conflicte. Japó havia ocupat tot el territori de Vietnam i, en aquesta època, s’havia fet molt famosa la guerrilla de Ho Chi Minh. Quan acaba la guerra, qui va voler tornar varen ser el francesos per perpetuar el seu imperi Indoxinès. Es va desencadenar una guerra que va desembocar al 1954 amb la retirada de França del territori vietnamita. Es firmaran els Acords de Ginebra, que separaven Vietnam del Nord (comunista) amb Vietnam del sud, que seria més liberal. Posteriorment, es donaria peu a un referèndum que decidiria si la població volia reunificar Vietnam. El sud no vol aquest referèndum i se’l salta.
El Vietnam del Nord desitjava la unitat nacional i, per això, va començar a fer incursions cap al sud per tal de derrotar a Ngo Dinh Diem, un president molt impopular que acabaria perdent el suport dels EEUU. Al Sud es desencadenarien molts governs, els quals tindrien el suport dels EEUU sense enviar tropes. L’enviament de tropes massiu per part dels EEUU es donaria el 1964 amb l’Incident de Tonkin.
L’incident de Tonkin va legitimar l’ingrés dels EEUU a la guerra. Un vaixell americà navegava pel golf de Tonkin, molt a prop de la frontera de Vietnam del Nord. Els vietnamites varen atacar el vaixell perquè estava molt a prop i els EEUU s’ho varen prendre molt malament. El segon atac es duria a terme el 4 d’agost de 1964, en una nit molt tempestuosa que va alterar els radars dels vaixells dels EEUU. Aquests varen pensar que Vietnam del Nord els atacava i varen retornar l’atac. Johnson va tractar de donar una imatge de força als EEUU en la lluita contra el comunisme i, per això, varen voler entrar a la guerra, pensant que seria molt curta.
Al 1965 varen començar els bombardejos americans amb la operació Rolling Thunder. Pretenien forçar una rendició total, no pas una negociació. Per a això feien servir la tàctica search and destroy, que consistia en debilitar l’enemic causant el major nombre de baixes en les línies enemigues. No importaven ni els civils ni el territori. Varen fer servir l’agent taronja, una arma biològic que feia caure les fulles dels arbres de la selva per tal de veure millor via aèria.
McNamara veia malament la situació i creia que no es podia guanyar. Johnson, per altra banda, insisteix en continuar la guerra i va arribar a destituir a McNamara. Anys després, Johnson va reconèixer que estava equivocat i que era impossible guanyar la guerra. Va dir que tenien les proves suficients per saber-ho, però es van equivocar arran dels informes maquillats de la CIA.
La pròpia societats dels EEUU n’estava en contra i molts dels polítics també.
El 31 de gener de 1968 va tenir lloca festa del TET, una festa típica vietnamita. Aprofitant la festa, una gran ofensiva de Vietnam del nord va atacar amb 80.000 homes l’ambaixada dels EEUU a Saigon (Vietnam dels sud). Es varen causar moltes baixes i això va mostrar que la Guerra de Vietnam era impossible de guanyar. Els periodistes, arran d’aquest fet, també s’adonen que aquesta guerra no es pot guanyar. Això farà que Johnson s’adoni que el govern americà havia perdut el suport de la gran majoria dels nord-americans.
Es començaran les primeres converses de pau a París. Johnson volia arriba a aconseguir la pau i, públicament, el seu oponent republicà Nixon li donava suport. El que farà realment serà parlar amb el líder del sud, Nguyen Van Thieu, per a que no accepti les condicions de la pau, ja que ell quan arribés a la presidència donaria millors condicions al seu poble. Nixon, quan guanyi les eleccions, diu que posarà fi a la guerra, però aquesta va durar 5 anys més, ja que no volia donar una imatge nacional i internacional de derrota. Nixon es volia mostrar com un boig irracional que faria qualsevol cosa per tal de guanyar la guerra. La teoria del boig no funcionarà.
Passem a una nova etapa de la guerra, la Vietnamització (1969 – 1975). El que es farà serà traspassar les competències dels EEUU al govern de Saigon per tal de que aquest es pugui començar a retirar a poc a poc. Els EUA volien reforçar el govern de Saigon per a que pogués anar a derrotar al Vietcong; arribaran a envair Laos, però va ser un fracàs. Es va aconseguir allò contrari: el Vietcong va sortir molt reforçat. Els americans es retiraran el 1973, però la guerra civil continuarà. Al sud, tot i tenir les armes dels Estats Units, el Vietcong aconseguirà entrar a Saigon i prendre el poder al sud. El triomf dels comunistes arribarà el 30 d’abril de 1975.
Tot i que els EEUU eren superiors als vietnamites pel que fa a l’armament i als recursos, els militars eren totalment inexperts, estaven desmoralitzats i espantats. Així, varen proliferar les drogues, els assassinats i les acusacions de racisme dins l’exèrcit nord-americà. Els vietnamites, en canvi, tot i que no tenien unes armes tan avançades com les dels EEUU, tenien una gran convicció ideològica i lluitaven per la seva llibertat. Els americans no sabien res sobre el territori i els vietnamites, mentre que aquests coneixien molt bé el territori i s’aprofitaven d’ell per derrotar als nord-americans.
Quan varen començar a cridar a files a població per tal de fer front a la Guerra de Vietnam, la major part dels homes que hi havia d’anar eren negres. Muhammad Alí, el boxejador, fins i tot, va ser cridat a files i ell s’hi va negar. Hi varen haver moltes revoltes i aldarulls en contra de la Guerra, com la Big Riot de l’estiu del 1967, que estava en contra de que la major part dels allistats eren negres. L’opinió pública es va girant en contra, espacialment perquè els joves que estudiaven de la universitat havien d’anar a lluitar al front. La televisió hi juga un paper molt important.
A la massacre de My Lai, els EEUU varen massacrar 500 civils en una aldea. Varen atacar aquella aldea sense que hi hagués res. Varen matar innocents sense cap motiu. Molts soldats amb càrrec de consciència en varen parlar públicament i varen deixar impactada la població nordamericana. Les imatges també varen pertorbar els americans, ja que mostraven la crueltat i la sang freda dels exèrcits de Vietnam del Sud i dels EEUU.
Des de l’any 1965 trobem una gran quantitat de manifestacions estudiantils. El fet més rellevant són les reclamacions estudiantils de 1968 que sorgeixen arran d’una Convenció demòcrata a Chicago (no tots els membres del Partit demòcrata estaven a favor de Vietnam). La protesta va acabar malament, ja que la manifestació va ser reprimida amb violència policial.
Richard Nixon serà l’encarregat de sortir de la guerra. Va tenir un paper actiu en la Cacera de Bruixes. Ell feia servir com a propaganda el fet que ell havia perseguit a Albert Hese. Just abans de fer-se amb la presidència, de cara al públic deia una cosa (donar suport a Johnson) i d’amagat ell feia altres coses (negociava amb Vietnam del sud per boicotejar a Johnson). Es fa amb la presidència a l’any 1968 i s’adona de que hi ha filtracions d’informes secrets de la Casa Blanca cap als diaris més importants dels EEUU. Va constituir un equip per tal de descobrir qui eren aquells que filtraven informació a la premsa; varen fer servir mètodes totalment il·legals, com ara l’escolta, gravacions secretes, etc.
Es va descobrir el seu frau quan es varen descobrir a cinc persones al Watergate (seu dels demòcrates). Al principi es va pensar que era un simple robatori, però a mesura que es va començar a investigar es va descobrir una estreta relació entre aquelles persones que havien trobat al Watergate i la cúpula de poder de Nixon. Allò que buscaven era informació de cara a la campanya de les pròximes eleccions. Així, Nixon podria preparar la seva resposta de cara a la campanya electoral. Nixon ho va negar, però la relació amb Nixon dels cinc homes estava refutada.
Els republicans acabaran obligant a Nixon a dimitir, tot i que ell no volia. El seu successor serà Gerald Ford, que tindrà un mandat molt curt, ja que acabarà perdent les eleccions. També va fer accions que no varen agradar a la població, com promoure l’indult de Nixon quan va ser jutjat.
A les següents eleccions guanyarà Jimmy Carter, un demòcrata. Era una persona molt religiosa, però alhora era molt senzill. Tenia una imatge de bona persona, proper i d’humil. A nivell exterior, haurà de viure la crisi dels hostatges d’Iran i la crisi econòmica.
...