4. El Romanticisme francès (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Literatura del s. XIX
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 28/10/2014
Descargas 9
Subido por

Descripción

Classe de dilluns 13/10. Part 1.

Vista previa del texto

4. EL ROMANTICISME FRANCÈS “La revolució romàntica es farà al teatre o no es farà”, va dir Victor Hugo. L’autor francès va donar aquesta gran importància al teatre, a diferència dels alemanys i els anglesos, a causa del gran nombre de gent que hi assistia, que tal vegada no era lletrada i no podia arribar a la literatura d’altra manera. Aquells que van impulsar un teatre realment popular van ser els creadors de la Commedia dell’arte.
Victor Hugo, doncs, es planteja com fer un teatre que sigui a la vegada artístic i popular. Cal dir que Schiller, a finals del segle XVIII, havia fet unes obres teatrals que es consideren d’estètica, si no romàntica, neoclàssica.
Una de les seves obres és Die Räuber (1781), centrada en la vida d’uns bandits. Es tracta de personatges fora de l’estatus social elevat, potser demoníacs, malfadats. Aquesta obra en el seu moment va ser extremadament revolucionària, es va estrenar a Weimar. Un altre drama, que en aquest cas va passar a l’òpera, va ser Don Karlos. També va fer una Maria Stuart. Es tractava de trobar la clau per un teatre artístic que no fos de minories.
El primer canvi en teatre que els proto-romàntics francesos havien de fer era modificar les regles del teatre clàssic. Si abans parlàvem de les acadèmies i la seva importància per a una consolidació lingüística, val a dir que aquests també van afavorir la necessitat que hi hagués un teatre sotmès a les regles. No s’ho van inventar, ja que aquesta concepció d’un teatre regulat venia d’Aristòtil. Aquest, amb la Poètica, va parlar de les regles que havien de regir la tragèdia. Naturalment, l’autoritat seva era tan potent que allò que ell va dir sobre literatura també es va aplicar sense discutir.
Aristòtil diu que hi ha d’haver una unitat d’acció, un argument unitari i una unitat de temps, amb la qual el text aristotèlic no és massa clar. Ho va dir metaforitzant-ho, parlant d’una revolució del sol. Els teòrics van discutir què era allò que volia dir. Alguns van dir que l’acció de temps havia de passar en 24 hores, però d’altres ho entenien com 12 hores (des que s’aixecava el sol fins que se n’anava). Aquestes eren les preocupacions dels teòrics francesos del segle XVII.
A aquestes primitives regles se’n van afegir d’altres. Una és la regla del decoro, segons la qual les accions no es poden fer deshonestes, la regla del lloc, etc. Es va enriquir amb una sèrie de formulacions teòriques que de mica en mica van anar asfixiant la producció teatral.
Es va acordar, de totes maneres, que era bo respectar la unitat d’acció. També hi havia el pes del teatre francès del segle XVIII, on destacava Beaumarchais. Va ser qui va escriure Les noces de Fígaro, la qual Mozart va convertir en òpera. Va ser un teatre de gran projecció a França i a Europa.
Victor Hugo es troba amb tot aquest passat darrere. Ell, amb l’escola romàntica, va tenir unes revistes amb les quals van anar estenent la seva teoria. Diuen que es necessita crear un teatre per al món contemporani. Van intuir que aquest havia de ser el teatre històric, ja que d’alguna manera parteixen del concepte que, de la història i dels grans herois històrics, sempre se’n pot treure una lliçó. Per això, la majoria d’obres de teatre tenen un fons històric.
Quan el teatre de Victor Hugo sortí a escena no li va anar gaire bé. El text teòric del dossier, de 1829, és el Préface de Cromwell. Hugo, des del punt de vista teatral, va ser un fracàs. De totes maneres, en el prefaci Hugo analitza alguns punts del teatre, però també de la poesia. Diu que la història de la poesia de la humanitat es divideix en tres grans edats o èpoques: 1) la que correspon als textos primitius (poesia lírica), 2) un temps antics però ja històrics (poesia èpica) i 3) el temps que comença amb el cristianisme, amb profunds canvis en la història de la poesia. A partir d’aquí, és legítim començar a pensar amb noves estètiques.
Per a ell, el cristianisme incorpora la idea que, en la creació, tot està barrejat, de manera que incorpora una nova estètica, de molts diferents ingredients. Hi ha una nova estètica que s’assimila a la naturalesa plural, on trobem el grotesc i el sublim junt. Hi ha una noció estètica molt essencial des del punt de vista de l’estètica nova, le grotesque. Hugo ho defensava com un precepte estètic. Per a ell, aquest era el drama de Shakespeare, ja que el grotesc permetia incorporar elements que escapaven d’una estètica refinada: personatges deformes (com ara Ricard III), el tipus del bufó de cort, etc. És una categoria estètica que s’escapa voluntàriament d’allò que és bell.
Víctor Hugo ho defensa dient que aquest grotesc es troba a la naturalesa, que només cal veure-ho. A partir d’aquí trobem el drama, que no la tragèdia, i per a ell aquest primer serà el gènere per antonomàsia del teatre. El model a seguir era, com hem dit, Shakespeare, d’una novetat estètica total. Recuperen l’estètica exagerada del teatre shakespearià, amb la idea de drama i la barreja de gèneres, ja que trobem elements tràgics i elements que ens fan riure alhora.
El drama ha de ser un mirall de la realitat, ha d’estar inspirat en la realitat i mostrar-la com a tal. Ha d’estar basat en la història i ha de ser drama en vers, com havia estat el teatre de Shakespeare. Tot i que Víctor Hugo defensa aquest teatre en vers, no vol que sigui tot en alexandrí.
Convençut que aquesta temptativa de renovar el teatre havia quedat avortada perquè l’obra no s’havia representat, el 1830 a París es fa l’estrena de Hernani, basada en un bandit espanyol que s’enamora d’una senyora, i els dos acaben morint en la batalla. Aquesta obra comportava un trencament estètic i aquells que eren partidaris de l’estètica clàssica, els quals no estaven d’acord amb la nova estètica, també van assistir-hi. Per exemple, Georges Sand hi va anar. Malgrat el ressò en revistes i diaris, aquesta batalla d’Hernani és perduda per als romàntics.
Destaca, com a auditori, el Théâtre Français, però també trobem l’encara existent Théâtre de la Porte St.
Martin, en un barri no tan elevat, on Victor Hugo preveia fer un teatre més popular. Al primer teatre ell va preveure una altra obra, Le nois s’amuse, que va ser un altre fracàs, però acabarà sent el Rigoletto. En canvi, per al segon escriu una altra obra per a un públic més extens, Lucrèce Borgia, la qual sí que va tenir èxit.
L’any 1843 fa una obra inspirada en els nobles alemanys, Les Burgraves, basant-se en un drama històric.
És un fracàs tan gran que deixarà de fer obres de teatre i va acabar escrivint Les Misérables. Té una història certament accidentada. Com a conseqüència, podem extreure que la revolució romàntica no es va fer en el teatre. No va ser prou incident perquè no va tenir aquell públic que Hugo volia crear.
Evidentment, els francesos van reflexionar sobre la poesia, però no amb la qualitat dels romàntics alemanys i anglesos. En Les Rayons et les Ombres (1840), Victor Hugo contempla, en vers, quina és la funció del poeta. Recordant Blake amb el bard, afirma que la gent l’ha d’escoltar. Charles Baudelaire, a L’albatros, també defineix com és la vida del poeta i qui és: “Les seves ales de gegant l’impedeixen caminar”. El poeta transcendeix, va més enllà, es retorna a la idea de poeta il·luminador. Seguint amb la idea, Hugo parlava del poeta com a porte-flambeau, qui porta una torxa, anant per davant i amb la capacitat de predir el futur.
...