Música del segle XX: París / Itàlia (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Història de la musica en epoca moderna i contemporanea
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 26/04/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

París Igor Stravinsky Aquesta obra, "La consagració de la primavera (1913)" marca l' inici del segle XX. Va estar concebuda segons un encàrrec i per això sabem que es una obra per ser ballada. Es un ritus paga, una adoració de la terra que parla de la rebuda de la primavera a l'antiguitat russa d'una manera voluptuosa. Es va inaugurar el 29 de maig de 1913 al teatre de les Champs Elysées que va representar un daltabaix. Es divideix en dos actes, la primera part es una adoració de a terra.
Encaixa la música perfectament amb els moviments. Component molt important plàstic. Ballarins formats amb el ballet clàssic però amb la introducció d'alguns elements més moderns (aquesta fluctuació i moviments dels ballarins i el primitivisme). Dividida en 2 actes i 14 escenes.
Part de la "Dansa dels adolescents" Predominantment aquesta obra és rítmica. Treu la funció de l'acord com a instrument i lla posa com un element més. Hi han dissonàncies. L'orquestra té un paper que abans no tenia, plàsticament ho dibuixa tot. Utilitza els instruments d'una manera que no s'havien utilitzat, com per exemple els estridències dels vents o el corn angles que fa referència a l'antiguitat. L'obra comença amb un so de fagot que és totalment nou. No hi ha un protagonisme de la corda, sinó que assoleix un paper de percussió. Transforma totalment la sonoritat de l'orquestra i ens aporta una sonoritat totalment nova.
Pel que fa a la forma és totalment nova, no és presenta un tema i fa variacions sinó que és lliure.
Pel que fa al ritme, s'accentua la sincopa aquests temps que no estem acostumats a donar-li importància; amb el ritme ens crea una impreavisibilitat perquè no sabem que passarà i de cop i volta para; dona la sensació de desordre, impuls... Són compassos complexos que donen més importància al aspecte rítmic. S'utilitza un ritme que aksak, que és diu el ritme coix, recupera aquest ritme tant primitiu de la seva terra.
Melodia: no renuncia a la tradició però si que s'acosta molt i si que s'acosta a un cert atonalisme, hi ha estrats melòdiques que no es constitueixen com si fossin es notes d'un acord sinó amb independència, línies musicals... No és la tonalitat la que regeix tot això. Moltes vegades ens trobem amb onomatopeies i tot, aquest concepte ens dona una sensació més plàstica de l'obra.
No hi han grans salts, s'utilitzen escales de l'àmbit modal i no tonal. L'harmonia no te una funció estructural i no responen a la tonalitat clàssica. S'utilitza per donar brillantor a l'obra per aconseguir una sonoritat com a sonoritat sonal.
Textura: esplèndida orquestració jugant amb papers d'instruments no habituals, desapareix qualsevol so expressiu i melòdic es veu en la funció percutiva que tenen els instruments de corda.
De tant en tant, els instruments de corda permeten el so compacte. Per tot això, es diu que aquesta obra pertany al primitivisme d'Stravinsky, i no només pel tema.
Pel que fa a la dansa de les adolescents, veiem que hi ha un tempo binari, l'element rítmic es el mes important d'aquesta escena. Te un caràcter de dansa ritual, la melodia d'aquesta part es fragmentada amb salts i en a segona secció destaca la trompa i la flauta. La textura hi han passatges homofònics contraposats amb passatges contrapuntístics. Utilització d'acords dissonants. El timbre i la orquestra tenen una influència impressionista, veiem com hi han dues fuetades de la flauta que ens donen aquesta impressió d'impressionista.
Itàlia El futurisme musical Neix perquè els italians havien sigut els protagonistes durant molt de temps de la història de l'art, i els francesos els hi treuen, i volen recuperar-ho. S'alien amb les arts plàstiques futuristes, donen importància a la ciutat, maquina... Marinetti fa saber quin és el seu manifest futurista, que s'adreça primerament a les arts plàstiques i després al àmbit musical.
El soroll ja forma part de la música i ho treballaran especialment. Tendència a les dissonàncies.
S'inventen nous instruments. La música occidental fins aleshores utilitzava tons i semitons, ara utilitzaran els quarts de to i això crea una nova sensibilitat. El músic a partir d'aquests sons i sorolls crearà noves composicions que donaran lloc a emocions sonores. L’orquestra jan o pot funcionar amb els instruments de tota la vida, sinó que s'han d’incorporar nous instruments en l'orquestra tradicional.
...