Tema 3: Aprenentatge no Associatiu: Habituació i Sensibilització (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Processos Psicològics: Aprenentatge i Condicionament
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 04/10/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Tema 3: Aprenentatge no associatiu: Habituació i Sensibilització 1. Concepte d’habituació Consisteix en la disminució de la força d’una resposta reflexa per a la presentació repetida de l’estímul elicitador. Aquesta habituació és un procés d’aprenentatge no associatiu.
Els aprenentatges no tenen lloc de manera lineal, sinó exponencial. Aprenem més al principi, i a mesura que passa el temps ens costa més anar aprenent. La corba teòrica de l’habituació no n’és una excepció, i per aquest motiu tampoc és lineal. La resposta s’habitua molt en els primers assaigs i a mesura que passa el temps cada cop costa més aquesta habituació, però si hi insistim podem aconseguir una habituació màxima.
1.1.
Roth i Church Roth i Church van encarregar-se d’utilitzar l’habituació com a eina per al tractament del Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Van realitzar un experiment concret, on un subjecte presenta una sèrie de pensaments obsessius relacionats amb persones cremades i mortes1, concretament els seus familiars. Degut a aquests pensaments, el subjecte crea una sèrie de conductes que realitza per a poder calmar l’ansietat que li produeix aquests pensaments. Es demana al pacient que gravi una descripció de les imatges que s’imagina, i també se’l demana que escolti durant una hora dues vegades al dia la cinta on havia gravat aquesta descripció sense realitzar al sentir-la les conductes a les que està acostumat per a calmar la seva ansietat.
D’aquesta manera, s’exposa al subjecte a l’estímul elicitador de la seva ansietat, habituant-lo així a aquest i podent reduir progressivament la seva 1 Al Moodle de l’assignatura podem trobar l’article complet de l’experiment de Roth i Church.
ansietat, ja que el subjecte abans al realitzar les conductes reductores de l’ansietat no es permetia habituar-se a aquestes. En el gràfic anterior podem veure com l’ansietat es redueix molt ràpidament els primers dies i seguidament continua reduint-se cada vegada més lentament, com hem comentat en el punt anterior.
1.2.
Altres fenòmens de decrement de resposta L’adaptació sensorial i la fatiga muscular també poden produir decrement en la nostra resposta cap als estímuls, però aquests no són produïts gracies a l’aprenentatge, i són processos perifèrics. En l’adaptació sensorial, es produeix una disminució de la sensibilitat dels receptors sensorials, normalment per la repetició d’aquests en el temps, i en la fatiga muscular trobem un esgotaments dels músculs que han d’efectuar la tasca.
Per exemple, quan estem estudiant amb música de fons i de sobte deixem d’escoltar-la, estem patint un fenomen d’habituació. Podem diferenciar-lo de l’adaptació sensorial ja que si ens concentrem en la música que tenim posada la tornarem a sentir, mentre que si ens fiquem en una aigua freda, per exemple, i al cap d’una estona deixem de sentir el fred, per molt que ens concentrem en aquest no tornarem a patir fred. Això es produeix ja que, com ja hem dit, l’habituació es un fenomen d’aprenentatge mentre que no és el cas de l’adaptació sensorial.
En el cas de la fatiga muscular, podem observar-la quan per exemple elicitem molts cops un reflex patalar i al provocar-lo moltes vegades, aquest cada vegada és més dèbil degut al cansament muscular. Tampoc podem controlar-lo ja que no és aprenentatge.
1.3.
Propietats de l’habituació L’habituació posseeix una sèrie de propietats: - Especificitat estimular: L’habituació és especifica de cada estímul, de manera que a l’aparèixer un estímul que provoca una conducta amb les seves caracteristiaues - - - - - concretes i hi ha una habituació de la resposta reflexa, aquesta només serà davant d’aquest estímul, no d’altres amb diferents característiques. Però, si trobem un estímul semblant a l’elicitador pot haver-hi certa habituació, però aquesta no serà total. Serà més semblant quan més s’assembli a l’estímul inicial.
Generalització: Un cop habituada una resposta reflexa a un estímul concret, aquest fenomen produeix que si es presenten estímuls similars al qual s’hi ha habituat, aquesta habituació en algun grau pot habituar-se també als que hi són semblants, com hem comentat en l’apartat de l’especificitat.
Retenció: En tenim de diferents tipus: o Habituació a curt termini: Té una durada curta, de segons o minuts.
o Habituació a llarg termini: La seva durada és més llarga, pot ser tant d’hores, com dies, setmanes o mesos.
Ambdues no són mútuament excloents.
Recuperació espontània: Quan es presenta una habituació davant d’un estímul elicitador, aquesta pot ser al presentar-se aquest estímul en intervals de temps concrets. Si aquest estímul, en algun moment deixa de presentar-se en aquest interval de temps i es presenta més tard, pot passar que durant aquest temps en què no s’ha presentat l’estímul part de l’habituació obtinguda es perdi, presentant una resposta habituada però no tant com ho era abans. Podem trobar diferents tipus de recuperació espontània: o Recuperació espontània parcial: Al perdre l’habituació a curt termini, la resposta reflexa que obtindrem no serà tan gran com la de l’inici, però continuarem observant certa habituació ja que no perdrem l’habituació a llarg termini.
o Recuperació espontània total: La resposta reflexa, al perdre tant l’habituació a curt com llarg termini, és tan gran com a l’inici. La recuperació es dóna quan ha passat un temps bastant llarg des de que va succeir l’estímul.
Potenciació de l’habituació: Al produir-se una recuperació espontània total, si tornem a presentar l’estímul al qual abans hi era habituat, la resposta s’habituarà amb més facilitat i agilitat que la primera vegada que ens havíem habituat, i aquesta durarà més temps que l’anterior. Com partim de la base del que havíem après en la primera habituació, aquesta pot ser més ràpida.
Deshabituació: Per a què es presenti una deshabituació, es necessita un estímul nou i diferent que trenqui el procés d’habituació. Com més inesperat sigui aquest estímul nou, més resposta reflexa presentarà i per tant més podrà deshabituar-nos de l’estímul anterior. Quan tornem a presentar el primer estímul elicitador, tornarem a obtenir la mateixa resposta reflexa que a l’inici. No ens trobem en un procés de recuperació espontània ja que la resposta reapareix degut a un nou estímul, no a un temps de descans entre els estímuls elicitadors.
1.4.
Variables de l’habituació En l’habituació podem observar dues variables: - Intensitat de l’estímul: Quant més intens és l’estímul elicitador, més difícil i més lenta resultarà l’habituació a aquest, però aquesta serà més duradora.
Freqüència de presentació de l’estímul: Quant més gran sigui la freqüència de presentació d’un estímul elicitador, més fàcil i rapida serà l’habituació a aquest, però serà menys duradora.
Podem observar un esquema amb aquestes dues variables.
2. Concepte de sensibilització La sensibilització és l’augment de la força d’una resposta reflexa per la presentació repetida d’un estímul elicitador.
La sensibilització acostuma a aparèixer davant de: - - Estímuls rellevants, intensos, amenaçadors o aversius.
El més adaptatiu és respondre a aquests estímuls, i cada vegada amb més força.
Alt nivell d’activació del subjecte. Si el nostre nivell d’activació o arousal es troba molt elevat, els estímuls dèbils tenen més possibilitats d’originar un nou procés de sensibilització que si no ens trobem en aquest estat.
2.1.
Propietats i variables de la sensibilització Podem observar les següents variables de la sensibilització: - Baixa especificitat estimular: Al contrari que amb l’habituació, no ens cal una alta especificitat de l’estímul per a poder patir una sensibilització. Quan un estímul provoca un estat de sensibilització en un subjecte, li implica un alt arousal, de manera que en - conseqüència aquest subjecte respondrà més a aquest estímul però també a d’altres de nous.
Generalització Les variables que podem veure són: - Intensitat de l’estímul: Quant més elevada és la intensitat de l’estímul, major efecte tindrà la sensibilització.
Freqüència de presentació de l’estímul: A major freqüència de presentació de l’estímul, major efecte tindrà la sensibilització.
3. Teoria del doble procés Mirarem l’efecte d’habituació i l’efecte de sensibilització. Quan presentem estímuls a nivell intern, es produeixen dos processos: - - Procés d’habituació: Aquesta teoria proposa que quan es presenta repetides vegades un estímul elicitador hi ha una sèrie de canvis en el SNC que causen una tendència a respondre cada vegada menys a l’estímul. Hi ha una reducció en la responsivitat.
D’aquests canvis sorgeix el procés d’habituació: o Sistema estímul – resposta o arc reflex: En l’habituació es produeix un canvi en l’arc reflex, el qual fa que la tendència a respondre disminueixi cada vegada que es presenta l’estímul.
Procés de sensibilització: Trobem un augment en la responsivitat. El procés que l’explica és: o Sistema d’estat o SAR: El sistema d’activació reticular regula el nostre estat d’activació. Aquesta teoria va anticipar l’existència d’aquest sistema d’estat.
Suposaven que havia d’existir algun sistema que es dediqués a regular la intensitat dels reflexos.
En l’efecte final d’ambdós processos observem o bé una habituació o una sensibilització, depenent de la força relativa dels dos processos o la suma d’ambdós.
...

Tags:
Comprar Previsualizar