Tema 1. Fonts històriques d'època medieval i moderna (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Fuentes Históricas
Año del apunte 2012
Páginas 5
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

FONTS HISTÒRIQUES (ÈPOCA MEDIEVAL I MODERNA) Introducció El documents catalans, des del segle XIII al XVIII tenen, en essència, un caràcter semblant. Catalunya, institucionalment, es manté en una línia similar des del segle XII al XVII. Hi ha una continuïtat històrica que causà que l'estructura de la documentació d'aquestes èpoques sigui la mateixa.
Quan s'estudien fonts històriques d'època medieval i moderna, cal tenir en compte certs determinants que condicionen la nostra recerca. En primer lloc, que l'estudi d'aquests materials suposa realitzar recerques sobre un període preestadístic, de manera que ens hem de servir de documents que no busquen informar directament sobre dades concretes. Per això, el que fem es extrapolar informacions diverses i només podem aconseguir aproximacions, conjetures subjectes a un alt grau d'error. En segon lloc, cal entendre que aquestes fonts mai van ésser pensades per ser estudiades amb posterioritat. Cal llegir les fonts des d'un punt de vista crític, coneixent-ne l'origen, el destinatari, els motius de la seva redacció, la finalitat i la cronologia. Els millors documents seran sempre els que ens aportin més dades. D'altra banda, és necessari tenir present que una font mai parla per sí mateixa: cal interpretar-la, fer hipòtesis sobre el que s'hi troba. Hem de saber si la font és suficientment pertinent (mitjançant lectures sobre el tema, veient allò que ja s'ha utilitzat...), i per això és essencial establir un objecte d'estudi ben definit. Hem d'utilitzar eines auxiliars que estiguin al nostre abast, com les idiomàtiques, tenint sempre en compte que els codis lingüístics són variables.
També cal ser conscients que durant l'Antic Règim Europeu hi havia un cert "caos institucional", la qual cosa dificulta confiar que un document sigui de la institució que marca. Per últim, cal dir que moltes de les fonts de Catalunya s'han perdut o destruït.
Per tots aquests motius, entenem que la història és una ciència oberta, sense propostes definitives, i que sovint es veuen influenciades per l'època en la qual s'estudien, així com per les persones que les tracten.
Documents polítics i institucionals La documentació político-institucional és generada per institucions o persones determinades, amb un caràcter general que afecta a tota la comunitat. Són les lleis, els memorials, els informes, les correspondències...
En origen, és un tipus de documentació complementaria que segueix una seqüència documental: un document és resposta d'un altre i així de forma successiva. El problema és que a vegades no podem seguir la seqüència sencera.
A Catalunya, trobem dos tipus d'institucions: les de la monarquia i les del país.
Les institucions reials A Catalunya el rei disposava d'unes atribucions limitades, ja que no ostentava la monarquia per gràcia divina. La sobirania l'hi era delegada per la comunitat política. El sistema és fonamentava en el pactisme. Així, per exemple, el rei tenia atribucions en la justícia i la defensa comunitària, però la capacitat legislativa l'havia d'exercir a través de les Corts. Tanmateix, a partir del segle XV, és també present la figura del virrei, el lloctinent general del rei. Substitueix al rei quan aquest s'absenta, però no se li deleguen totes les seves funcions (com el nomenament de càrrecs, el poder de convocació de les Corts, etc.).
La Reial Cancelleria, l'organisme administratiu dels reis de la Corona d'Aragó, que fou creada al segle XIII, era la que emetia tota la documentació política del rei. L'estudi dels documents d'aquesta institució resulta fonamental.
Després, però, hi hauria altres institucions com, per exemple, el Consell d'Argó amb Ferran II, que s'encarregava de depurar les informacions que arribaven al rei.
Les fonts de la Reial Cancelleria presenten pocs registres a partir de Carles II i s'han treballat relativament poc. Els documents del Consell d'Aragó també són consultables, tot i que no estan tan ben digitalitzats, però amb l'afegitó que solen ser fonts resumides, ja que la institució, com hem dit, filtrava les cartes del rei. A partir del seguiment de totes aquestes correspondències podem extreure tot un debat polític.
Al marge d'aquestes institucions, en tenim d'altres, com la Reial Audiència, formada també a partir de Ferran el Catòlic, el 1483. Era una evolució del tribunal del rei que es caracteritzava per una doble dimensió: tenia la funció de 1     tribunal reial de justícia i d'assessoria del virrei. Durant el segle XVII fou l' instrument del poder totalitari del rei i, en el XVIII també es va adjudicar el paper del Govern de Catalunya (per això per a aquest període resulta una font primordial). Tanmateix, el que ens ha arribat sobre això és ben poc, i no s'ha estudiat gaire. Les fonts bàsiques d'aquesta institució eren les cartes acordades amb altres institucions, les consultes i les comunes (deliberacions als tribunals).
Per sota de tot això, tenim altres institucions territorials de la monarquia, com les vegueries, que tenien atribucions en l'ordre públic i l'administració de la justícia, però de les quals tampoc es conserven molts documents, i els batlles, amb una jurisdicció d'àmbit purament local.
Les institucions del país Aquestes institucions ja no eren del rei. Les tres més importants eren la Diputació del General, la Cort General i el Municipi.
La Diputació del General o Generalitat, nascuda el 1359, era un organisme tributari depenent de les Corts, permanent, amb ingressos propis, sense dependència cap al rei i amb presència en tot el territori. Amb el temps, va anar ampliant les seves atribucions, autoatorgant-se la representativitat del país i realitzant altres funcions. Per la Generalitat acabaven passant tots els temes importants. Les fonts més importants que aporta són les deliberacions dels diputats, les correspondències i els dietaris de la institució.
La Cort General s'origina al segle XI i té tres estaments: l'eclesiàstic, el reial (municipis) i el militar (la noblesa). A aquests braços cal afegir la figura del rei. Aquesta institució recollia els processos de cada braç, els acords comuns dels tres i els processos protonotaris (versió de la monarquia sobre les Corts i els acords entre els braços). Són fonts que cal treballar amb cautela si no es vol arribar a conclusions errònies. Podem trobar fins i tot termes que ara no sabem ben bé el que signifiquen. Molts processos de Corts no estan estudiats i queda encara gran quantitat d'informació per investigar, sempre cautelosament.
Les fonts municipals no són homogènies perquè cada municipi és diferent i té unes competències concretes, marcades pel procés de la Reconquesta i la repoblació, els privilegis que els hi atorgui el senyor, la tradició i el dret. El municipi ha d'assegurar la manutenció dels seus habitants i per això necessita cobrar diners a partir dels privilegis que té atorgats. Els documents que ens aporten són, essencialment, deliberacions dels seus membres i els llibres de clavari (sobre comptabilitat). Tanmateix, segons les atribucions que tingui el municipi, podrem trobar diferents documents. Per això, al treballar aquestes fonts, cal saber sempre la importància de cada localitat.
Per últim, cal parlar de la publicística política, que neix gràcies a la impremta en l'edat moderna. Amb el temps, va adquirint importància. És una font que cal llegir amb cautela, ja que és molt tendenciosa.
Fonts demogràfiques i econòmiques Com ja hem dit, l'estudi d'èpoques preestadístiques només pot proporcionar xifres aproximades. Al comptar el número d'habitants, per exemple, es feia amb motius fiscals i amb mitjans poc efectius. Així, a Catalunya, tenim els fogatges, que ens informen sobre focs, habitants i densitat de manera poc fiable, perquè es basen en el recompte de focs (cases) i no de persones i, a més, la xifra resultant mai resulta real perquè, en ser una font fiscal, sempre hi havia frau.
És només a partir del segle XVIII quan es comença a donar més importància al recompte de la població, fins que el 1717 es fa el primer cens català. El cens ja no és un fogatge, està més treballat i afina més en conèixer la gent que viu en el territori i la seua riquesa. Tampoc és ja una font fiscal i, per tant, no està manipulada. Permet fer treballs més acurats. A partir del seu estudi podem construir piràmides poblacionals, veure diferencies socials, fer recomptes de població i extreure conclusions respecte el desenvolupament econòmic. També podem trobar-nos amb les talles, llistes de veïns que feia el municipi per repartir despeses de forma proporcional a les riqueses de cadascú. Resulten 2     força fiables perquè, tot i la seva finalitat fiscal, era el municipi, en el seu propi interés, qui les feia. A més a més, es posaven els noms per ordre de riqueses. Són fonts útils de les quals, no obstant això, ens han arribat poques.
Les fonts més útils per a l'estudi demogràfic són els registres parroquials (de baptisme, compliment pasqual, casament, defuncions...) que es troben als arxius diocesans. Aquestes fonts, però, no es generalitzen fins el segle XVI, quan s'obliga a tota parròquia a tenir registres sobre l'administració dels fidels. Els llibres de baptisme a vegades ens permeten, per exemple, reconstruir matrimonis i saber qui eren, així com establir els intervals intergenèsics, entre d'altres. Brinden gran quantitat d'informació. Els llibres de compliment Pasqual apunten que la gent confessa i combrega un cop a l'any, i els matrimonials han permès fer estudis diversos, com els del mercat matrimonial. Els de defuncions, per la seva banda, permeten veure noms, oficis i edats dels difunts i, a vegades, fins i tot, les causes de la mort. Tot plegat resulta un bon compendi de recursos per l'estudi demogràfic. L'anàlisi d'aquests llibres ens permet reconstruir les famílies i la seva evolució.
En relació a la demografia, també podem trobar alguns tipus de fonts notarials, com els testaments i els capítols matrimonials, amb l'avantatge que s'han conservat molt bé. Es troben als arxius de protocols en perfecte estat, perquè no eren documents comprometedors que impulsessin la seva destrucció. A més, els catalans han fet gran ús dels testaments. Aquests documents tenien una estructura pròpia que es repetia constantment: invocació, identificació del testador, motiu del testament (en la majoria de casos), designació dels marmessors, part dispositiva, deixes, successió del patrimoni i revocació de qualsevol testament anterior. Amb tot això es pot establir el nivell de vida del testador (sobretot a partir de les deixes), s'extreuen conclusions sobre el nivell de vida dels diferents sectors socials i informacions sobre vincles socials i de les poblacions. D'altra banda, tenim també els inventaris post-mortem (els primers són del segle XV), una excel·lent font d'informació. Són inventaris detallats, fets pel notari i els marmessors, de tots els béns que es troben en una casa a la mort del testador, els quals ens permeten conèixer de forma acurada el nivell de vida del difunt. La part negativa és que en tenim pocs. Els capítols matrimonials estableixen les condicions que regulen el matrimoni entre els cònjuges. Són útils quan disposem de moltes per a comparar. Per últim, com a font notarial, també tenim els capbreus, que indiquen la confessió del vassall respecte les seves obligacions econòmiques amb el senyor, el qual així assegurava el cobrament dels seus drets. Aquest control s'actualitzava cada cert temps. Aquests documents acaben sent fons molt riques: informen sobre les terres que es tenen i els seus cultius, sobre el propi pagès i el tipus de relació que té amb les terres. Permet fer recomptes de població i estudis d'arqueologia ambiental, entre d'altres coses. Malauradament, poques persones els han utilitzat encara.
Altres fonts notarials Les fonts notarials resulten útils, tot i que són molt diferents de les actuals: es caracteritzen per una multiplicitat de cobradors, no permeten saber la previsió d'ingressos i despeses, la moneda té un valor intrínsec variable (per la qual cosa utilitzem el cereal com a unitat comptable d'aquestes èpoques) i l'estructura de gestió dels impostos es basa en l'arrendament del cobrament d'impostos que va subhastant la Generalitat (de manera que no tenim el que es cobra realment, sinó el preu d'arrendament). Així, tenim a les mans una documentació mentidera que pocs s'atreveixen a utilitzar, i menys pels estudis d'economia.
D'entre les diverses fonts d'aquesta classe destaca el cadastre, un impost personal d'acord amb el nivell de riquesa de cadascú, en part semblant als que es cobren ara. Hi havia cadastres reials (afectava els béns immobles), industrials (carregava sobre el comerç, la indústria, les professions liberals...) i personals (gravava els ingressos pel treball). De cadastres se'n conserven pocs i no resulten fiables a l'hora de traçar evolucions econòmiques (perquè al final s'imposà una quantia anual fixa), tot i que sí per l'estudi de moments puntuals, sent fàcils de treballar i aportant bons resultats.
De les fonts fiscals sobre fronteres s'han conservat poques. Només disposem de les marítimes, ja que eren més regulars i a partir del segle XVIII ens arriben motes. Tanmateix estan molt poc explotades.
3     Fonts eclesiàstiques Durant l'Àntic Règim, l'Església esdevenia un element fonamental, tant en l'aspecte social, com en el polític i econòmic. Tanmateix, perdé força en el segle XVII, per la reforma protestant. Però amb la seva supremacia, l'Església jugava un important paper econòmic, polític i religiós, i controlava la vida social, de manera que ha generat gran quantitat d'informació que, a més a més, és molt diversa i abasta tots els nivells, des de fonts papals fins a arxius episcopals.
De fonts episcopals destaquen tres: els capítols catedralicis (fonts capitulars sobre el nomenament de canonges, aspectes econòmics d'aquests, etc.), els arxius de senyories (en referència als ingressos del bisbat com a senyor feudal) i la documentació de mensa (aborda qüestions referides a l'ordenació i el govern de la diòcesi). Tanmateix, a partir del segle XIV, es comença a deixar acte de les visites pastorals, és a dir, de les visites que es fan a les parròquies per a controlar les seves activitats i els possibles abusos. En general, les fonts eclesiàstiques constitueixen documents que fan referència a la vida interna de la parròquia, i per això trobem fonts diverses com els registres sobre baptisme, comunió, matrimonis i defuncions, documents de les confraries, actes de reunions, llistes de membres i activitats realitzades, llibres de comunitat, documents sobre hospitals i documents notarials i del rector.
Fonts artístiques L'estudi d'aquesta classe de fonts és recent, però, per exemple, en el cas de l'escultura o la pintura, resulten molt útils per l'estudi de la simbologia del poder. No obstant això, són fonts problemàtiques, en el sentit que la valoració que d'elles se'n fa no és sempre la correcta. Per entendre una imatge cal identificar primer el seu missatge, tenint en compte qüestions de modes o gustos i el context de l'obra, l'autor i els receptors. Tanmateix, cal identificar les diferents visions que s'han tingut sobre l'obra en cada moment històric i tenir en compte que el que ens interessa als historiadors no és jutjar les obres, sinó saber el què representen i la manera com ho fan. La imatge, a partir d'aquests preceptes, resulta interessant per als estudis sobre quotidianitat (es representen coses de l'època) i història política, especialment sobre propagandística política i per estudiar la relació de la imatge que es formen els ciutadans respecte dels seus governants.
La literatura és un cas diferent, però encara més problemàtic. Fins al segle XX no era una font històrica, perquè per naturalesa explica fantasies. Amb l'auge de la historiografia social, cultural i de les mentalitats, així com de la microhistòria, es van buscar nous recursos d'informació. La literatura, en aquest sentit, resultava una font d'interès substancial, ja que expressa els valors, situacions i pensaments de la societat. Rere el que s'escriu s'amaga la mentalitat col·lectiva de cada època. És per tot això que no interessa veure què s'explica, sinó el que reflexa de la societat que l'envolta. Mai hem de fer lectures literals.
A banda d'aquestes primeres fonts artístiques en podem trobar moltes més. Mirant amb més concreció trobem, per exemple, els capitells romànics, una bona font d'informació, la qual cal que sigui extreta a partir d'un enteniment històric, moral, al·legòric i anagògic. Trobar la lectura correcta, però, és complicat, i encara més amb el temps.
Tanmateix tenim l'arquitectura, una font més pròpia de l'època moderna, amb els palaus reials com a element clau, ja que eren l'escenografia del poder: del rei i de tota la jerarquia que l'envolta. A més, són obres que representen el poder de la monarquia.
4     La visió de l’altre i la visió personal: els llibres de viatges, dietaris i memòries.
En època moderna es pren consciència de la individualitat i, conseqüentment, de la intimitat. Aquesta idea s'aplica també a l'escriptura i la lectura, i acabarà derivant en un fet fonamental: les ganes d'escriure dels individus. Alhora, el món sembla eixamplar-se amb els descobriments i les conquestes de nous territoris. Així s'escampa la curiositat. Es vol descobrir aquest altre món i apareix la figura del viatger. Aquests factors porten a la redacció de documents ben diferents del que hem anat veient fins ara: els llibres de viatges, els dietaris i les memòries. Són fonts autobiogràfiques que es treballen des de fa relativament poc, lligades, com la literatura, a la història de les mentalitats i la microhistòria.
Tanmateix plantegen alguns problemes, perquè no tot el que en elles es diu és veritat i estan plenes d'impressions personals, prejudicis, etc.
En primer lloc trobem les memòries. Aquests documents són relats de persones que han viscut un passat que consideren important i l'expliquen. El que ens interessa d'això és, fonamentalment, la posició subjectiva de l'autor respecte els esdeveniments que narra.
Després tenim els diaris, registres personals d'allò que interessa a l'autor dintre de la seva vida quotidiana. L'autor parla de temes familiars, laborals, eclesiàstics, etc., però també informa sobre les notícies que l'hi arriben de fora, de guerres i, en general, de tot allò destacable que succeeix al seu voltant.
Finalment cal parlar dels llibres de viatges, escrits per uns viatgers que ja no es desplacen per motius pràctics, sinó que ho fan per veure més enllà, per saber i satisfer les noves curiositats d'un món que s'eixampla, és a dir, per motius de satisfacció personal o de formació. A partir del segle XV, amb el Renaixement i l'humanisme, sorgeix una nova elit que comparteix aquesta cultura i el llatí, que comença a viatjar i, de la mà de la difusió de l'impremta, a escriure sobre això. La idea que viatjar era enriquidor i propi de gent culta va portar a una mena d'esnobisme. Tothom qui tenia recursos volia viatjar. Al final, tots aquests grups acabaven escrivint sobre els seus viatges. La intenció era sempre publicar-los i s'adreçaven a un públic concret: aquells qui no podien viatjar però tenien ganes de fer-ho, o bé aquells que estaven a punt d'emprendre un viatge i volien informar-se abans sobre el lloc. Els llibres de viatges són alhora diaris personals i llibres científics, d'aventures, d'història o de geografia, entre d'altres. El seu èxit venia donat, sobretot, pel nivell d'exotisme que contenien. Les cultures i històries més peculiars eren les més atraients. En l'època, aquests llibres serviren per encaixar la nova mentalitat d'un món en creixement constant en el si de la societat i per mostrar la extrema superioritat europea respecte de la resta de països. Alhora ajudaven a fer arrelar els tòpics nacionals. Foren realment un gènere força popular, en especial durant el segle XVIII. Però per tots aquests motius, quan els estudiem hem de ser cautelosos. Eren llibres de pretensions enciclopèdiques, a vegades contenien errors i estaven fornits d'impressions. A més a més, donat el seu èxit, van aparèixer els llibres de viatges falsos, els quals ara es barregen amb els de veritat. No obstant això, els autèntics llibres de viatges representen una rica font d'informació sobre aspectes ben diversos (natura, història, geografia, filosofia...), sempre, però, que tinguem les dades suficients sobre l'autor (per tal d'entendre la seva cultura i els seus possibles prejudicis) i sapiguem l'origen de les dades. També cal contrastar-los entre ells i amb altres fonts. Mai es poden estudiar de forma individual. A la fi, acaben resultant llibres més útils per als estudis de nivells més anecdòtics i de la història de les mentalitats i la cultura, tot i que a vegades també pot ésser útil per la història econòmica i política.
E-fonts: recursos informàtics A mitjans dels anys 90 es comença a usar Internet com a mitjà de consulta. A partir d'iniciatives universitàries i del professorat, es comencen a penjar documents transcrits. Actualment hi ha problemes amb els drets d'autor i molts dels documents de la xarxa corren risc. Tanmateix, molts d'ells no estan subjectes a aquests drets. Algunes pàgines web sobre història i fonts resulten especialment interessants i completes, com la de Pau Halsall, la Biblioteca Virtual de Miquel de Cervantes i algunes revistes electròniques, com raco.cat o dialnet. Navegar per la xarxa pot suposar molts avantatges per a la recerca històrica.
5     ...