Presidència Nixon i fi de la Guerra de Vietnam (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Arribada de Nixon a la presidència dels EUA Després de la derrota de 1960, Nixon (republicà) torna a presentar-se a les de 1968. La seva victòria va ser afavorida per la crisi dels demòcrates, amb un Johnson desgastat per la contestació i la guerra.
Els EUA que voten a Nixon són un país amb més d’una preocupació: la Guerra del Vietnam és un malson, la contestació dels joves alarma els conservadors i hi ha senyals de ralentització econòmica i augment de la inflació. El missatge de Nixon, que intenta recuperar la confiança de la població, és clau de la victòria republicana.
Trets característics de la presidència de Nixon Nixon és un president molt diferent dels anteriors presidents demòcrates. Fonamentals van ser el seu pragmatisme i la seva manca d’idealisme: més que construir el futur, es tracta de resoldre els problemes actuals, vol resultats immediats. Al costat del pragmatisme, Nixon mostra també un gran cinisme, disposat a tot perquè guanyin les seves idees. Hàbil i sense escrúpols, va tenir grans victòries i també grans derrotes. Discutit i odiat, especialment pel final de la seva presidència, va ser un dels presidents més influents dels EUA al segle XX.
Política interior i la ‘Majoria Silenciosa’ Nixon hi està poc interessat, va destacar per les lleis de protecció ambiental, contra les drogues i pel gran èxit per l’arribada a la Lluna. En general, Nixon no modifica radicalment els postulats dels predecessors, mantenint les estructures del Welfare State i els ajuts als més pobres. A més, la societat nord-americana evoluciona cap a models més liberals sota la seva presidència (1973: despenalització avortament).
Un canvi important, tot i així, deriva de la crida de Nixon als valors més tradicionals dels nordamericans: Nixon es dirigeix a la ‘Silent Majority’ que veuen preocupats la contestació i el radicalisme. Són els primers senyals de successiu gir conservador de finals dels anys 70.
Les dificultats econòmiques Les principals preocupacions de Nixon van ser l’augment de la inflació i el dèficit de pressupost, causat per les despeses militars. Nixon intenta lluitar contra aquests problemes congelant sous i preus i abandonant la convertibilitat directa entre or i dòlar.
Els resultats (tot i els inicis) no són decisius, i abandonar el ‘Patró Or’ marca un canvi important en les polítiques econòmiques occidentals. Sobretot durant els darrers anys de Nixon, hi ha evidents senyals de dificultats econòmiques i de ‘fi d’una època’: declivi de la productivitat, desacceleració econòmica general i augment de l’atur.
Es deixa de creure en el creixement indefinit.
Política exterior: Kissinger i la ‘Realpolitik’ És la principal preocupació de Nixon i on obté els majors èxits. Fonamental va ser el paper del Conseller de Seguretat Nacional Kissinger, pragmàtic, hàbil i cínic.
La Realpolitik (nom amb que es defineix la política exterior dels EUA de Nixon) és una concepció que posa els interessos abans de tot, que abandona idealisme o moralisme tot pels resultats. L’altra clau va ser la Doctrina Nixon: els EUA són els protectors del món lliure, però no intervenen directament. Aquesta doctrina té molta importància en la ‘Vietnamització’ de la Guerra de Vietnam.
Això no vol dir renunciar als interessos estratègics bàsics dels EUA (Amèrica Llatina) però obre una nova etapa en les relacions diplomàtiques mundials.
Convergència d’interessos entre EUA i URSS A finals dels 60, el clima és favorable a un apropament entre EUA i URSS. La URSS vol seguretat i vol acabar amb el seu aïllament i sobretot vol que els EUA garantissin el seu control sobre els països del bloc comunista. Els EUA volen seguretat i estan disposats a abandonar els principis d’una ‘creuada anticomunista’.
Un apropament serveix per a reduir els perills de guerra nuclear, per enfortir-los en les respectives àrees d’influència i per a reduir les tensions internes (Contestació, Vietnam, dificultats als països de l’Est).
En el fons EUA i URSS no renuncien a les seves polítiques, però busquen una forma de conviure amb l’enemic. Aquest mètode congela en certa manera la Guerra Freda, però els principis ideals i morals no es consideren importants.
Nixon i Mao Un pas fonamental és l’apropament entre EUA i Xina, que entre 1971 i 1972 normalitzen relacions. Aprofitant l’enfrontament entre URSS i Xina, Kissinger i Nixon preparen l’acció: un equip americà de ping pong és convidat a Xina (inici de 1971); Kissinger viatja en secret a Pequin; i el juliol de 1971 s’anuncia la visita de Nixon a Xina pel febrer següent.
Els motius de l’apropament són molts: tots dos tenen la URSS com a enemic comú, tots dos volen acabar amb la Guerra del Vietnam i tots dos volien estabilitzar la seva situació interna amb un èxit diplomàtic. Les conseqüències són l’admissió de Pequin a la ONU i la sortida de Taiwan, i el restabliment de relacions diplomàtiques. Això obliga a la URSS a buscar una ‘Distensió’ amb els EUA, per no quedar-se encara més enrere.
La Distensió Després del viatge de Nixon a Xina, els temps són madurs per una nova etapa entre URSS i EUA. El 5/1972 Nixon viatja a Moscou, iniciant la Distensió. Aquesta fase es caracteritza per relacions molt més fluides i per un augment dels intercanvis comercials i científics. La Distensió va ser fonamental per tancar el conflicte de Vietnam.
El punt més important, però, va ser la reducció dels arsenals estratègics després d’anys d’escalada nuclear. El 1972 es signen els acords de SALT 1 i ABMT.
Els acords d’Helsinki El resultat més important de la Distensió van ser els acords d’Helsinki, al final de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa. La conferència, a la qual participen tots els països europeus més EUA i Canadà, va ser convocada per la URSS, que busca i obté el reconeixement de la intangibilitat de les fronteres europees.
És el definitiu reconeixement de l’estatus quo post-1945 i de les annexions de la URSS. Sembla un triomf diplomàtic soviètic.
Els acords, però, representen un ‘boomerang’ per la URSS, ja que tots els països es comprometen a respectar els drets humans. Molts opositors utilitzen aquesta arma per a denunciar les accions soviètiques, i es formen ONGs per vigilar-les.
El Watergate Els dos darrers anys de la presidència Nixon van ser marcats per l’escàndol de Watergate, que va marcar el final de la seva carrera política i la seva dimissió (primera i única de la història dels EUA).
Més enllà de la successió dels esdeveniments, hem de recordar que tot va començar amb escoltes il·legals del partit de Nixon contra el Partit Demòcrata i que Nixon va mentir sobre l’assumpte i sobre les cintes privades, intentant amagar-ho tot. Tot això, en el fons, deriva de la concepció de la presidència que tenia Nixon, o sigui d’un ofici que està fora dels límits legals habituals. En la revelació de l’escàndol la premsa va jugar un paper destacat (especialment el Washington Post).
Finalment, el 8/8/1974 Nixon va dimitir, deixant el càrrec al vicepresident Ford. El mateix Ford, pocs mesos després, va indultar Nixon.
Balanç sobre Nixon POSITIVES: - Va demostrar una gran capacitat política.
- Va normalitzar les relacions amb Xina i URSS per a construir un món més pacífic i més segur.
- Va acabar amb la guerra de Vietnam.
- Va estendre la cobertura sanitària.
- Comença la reducció dels arsenals nuclears.
- Intenta lluitar contra el declivi econòmic.
- Promou lleis de protecció ambiental.
NEGATIVES: - Utilitza els seus poders sense control.
- És cínic i manipulador.
- Intenta amagar els fets del Watergate.
- Renuncia als principis morals.
- Enderroca el govern de Xile.
- Pacta amb governs dictatorials en nom del manteniment del ‘status quo’.
- Implica a Cambodja i Laos en la Guerra de Vietnam.
...