Tema 3. La formació dels nuclis cristians (I) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval España
Año del apunte 2016
Páginas 18
Fecha de subida 28/04/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

Tema 3. LA FORMACIÓ DELS NUCLIS CRISTIANS: la implantació del feudalisme (segles VIII-X) Vessant cristiana en subordinació, conforme el canto musulmà va baixant d'importància el bàndol cristià pujarà en tots els sentits.
3.1. Les formacions embrionàries en el nord peninsular Dins dels segles VIII-IX-X-XI, podrem diferenciar dos grans moments, des del cantó cristià: 1. 718 (batalla i victòria cristiana de Covadonga) fins el 910 en que es constitueix el regne de Lleó, durant aquest període hi ha dos grans nuclis de resistència: • El nucli pirinenc, zona central el comtat d'Aragó. Als pirineus occidentals el regne de Pamplona.
• El nucli cantàbric, al voltant del regne d'Asturies, i començarà d'una manera inncipient l'anomenat comtat de Castella (jugarà un paper de canvi d'òrbita respecta la influència cantàbrica i del regne de Pamplona) 2. De consolidació i formació dels estats 910-1035, el regne d'Asturies es transformarà al regne de Lleó. A la zona pirinenca el que agafarà potència serà l'antic regne de Pamplona en aquest moment anomenat regne de Navarra, incorporarà el domini sobre el comtat de Castella i d'Aragó. L'altre nucli seran els comtats catalans sota el domini del Comte de Barcelona (antiga Marca Hispànica).
3.
La resta de segle XI i XII aquest mapa canviarà radicalment, peruquè el Califat de 1031 es convertirà en regnes taifes. El regne de Navarra al 1035 es fragmentarà en tres grans regnes: 1. El regne de Castella, al 1037 el regne de Lleó s'unirà al de Castella.
2. El Regne de Navarra 3. El regne d'Aragó Al s. XII s'uniran el regne d'Aragó i el comtat de Barcelona (Corona d'Aragó).
L'estat tindrà un fonament econòmic amb el feudalisme, sistema imperant a Europa. A nivel ideològic trobem el fonament en el cristianisme i en l'Església catòlica. La franja cantàbrica es trobarà més tancada que la resta d'Europa, l'influència ideològica provindrà dels cristians de l'alAndalus (mossàrabs). El sector dels Pirineus grans influències de la cultura de l'europa occidental.
Nucli pirinenc: • Aquesta zona va caure en mans musulmanes, establint la marca superior de l'al-Andalus. Al 732 l'expansió musulmana s'atura a Poitiers per Carles Martell. Al 759 recuperen la ciutat de Narbona els pipínedes.
Carlemany al poder, estableix les “marques” (formació de la marca hispànica). La seva primera idea es montar aquesta marca al sector central dels Pirienus (Vall de l'ebre), negocia amb goverandor de Saragosssa i envia l'exèrcit, però es troba amb resistència i es retiren (problemes a la frontera oriental amb els saxons). En la retirada, en la batalla de Roncesvalls (778) els carolingis són derrotats (cançons du Roland). Carlemany renuncia montar la marca allà, ara ho buscarà Lluís el Pietós, rei d'Aquitània (fill de Carlemany) com a general de l'exèrcit la ciutat de Gironia i Barcelona cauran sota poder carolingi (778 i 801). En aquests territoris formaran la Marca Hispànica (territori defensiu). Aquesta marca governada per “comtes” designats per l'emperador (Comtats de Barcelona, Girona, Urgell, Sardenya, Besalú i Osona).
• A mesura que el poder carolingi s'afebleix ens trobem que Guifré I acabarà controlant el comtat i fent que sigui hereditari (considerat creador de la dinastía catalana). Després d'una sèride de descendents, ens trobem a Borrell II que va patir les conseqüències de l'hegemonia d'Almansor (saqueig de Barcelona 985), en aquests cas va sol·licitar el suport dels carolingis que mai van arribar. Amb la pujada de la nova dinastia dels capets, Borrell II va aprofitar per no renovar els lligams de vassallatge (988). Actuaven totalment de forma independent. A nivell legal huarà d'esperar a mitjans s.XIII “tractat de Corbeil”, en que legalment el rei francès renuncia els possibles drets sobre territori català mentre que Jaume I renuncia als territori de la Provença.
Guifré I el Pelós (870-897) Borell II (947-972) Almansor 985 12/04/16 • Pelayo I (718-737) • Alfons I (gendre, 739-757) • Alfons II (net, 791-842) • Ramiro I (nebot, 842-850) • Ordoro I (850-866) • Alfons III (866-910) = Jimena de Pamplona • García I (910-914) Principals reis del nucli cantàbric (Regne d'Asturies), que donarà peu al regne de Lleó amb García I.
Nucli cantàbric Els grans enemics seran els emirs independents. En el 718, data tradicions de l'origen a la batalla de Covadonga .
Abans del 718: al 711 aparició dels musulmans, aquest nucli sempre va quedar fora del domini musulmà. Els musulmans només es van limitar a imposar una serie de tributs, El nucli cantàbric augmentarà la seva demografia gracies als fugitius hispanovisigots dels musulmans (portaran l'idea d'oposar-se al món musulmà).
Cròniques asturianes (v. 883), per un eclesiàstic mossàrab que donen una ideologia que el regne d'Asturies serà l'alliberador del domini musulmà. Conformat per tres cròniques: 1. Crònica d'Albelda, obra que exalta la monarquia d'aquests reis asturians. Barreja d'una història universal de l'època des d'època dels visigots fins al rei de l'època.
2. Crònica d'Alfons III, S'exten des d'època de la monarquia visigòtica (Recesvint) fins al 866.
Exaltació com a continuadors dels visigots.
3. Crònica profètica, recorda la profecia d'Ezequiel. Idea de recuperar la resta de la península sota domini musulmà.
Enllaç dels visigots amb aquest regne d'Asturies.
A inicis del s.VIII hi havia dos grans nuclis de resistència: 1. Primorias, de refugi dels nuclis cristians, el primer que es va impossar (en la zona d'Asturies).
2. Al voltant comunitat actual de cantabria, naixement del riu Ebre i Penyamaia Al voltant del 718/722 el noble visigot anomenat Pelai va vencer a less forces musulmanes dirigides per Alqama, a les montanyes d'Auseva, a la batalla de Covadonga (718). Fet descrit en cróniques cristianes com musulmanes, en les cróniques musulmanes va representar una simple trobada/enfrontament armat, però pels cristians de l'èpcoa va ser una gran victoria, que des d'aquesta manera queda esmentada en les cróniques cristianes. A partir d'aquesta victoria neix el regne d'Asturies i el fenómen de recuperació del territori per part dels cristins anomenat reconquesta.
En època d'Alfons I s'unifiquen tots dos focus de resistència. El regne d'Asturies s'esten des del nord de galicia fins Santander, cal afegir-hi més cap a l'est l'anomenada comarques de les Bardulias, era un territori estratègic, poblat per una població d'ètnia vascona. Durant el regnat d'Alfons I el Católic a part d'unificar aquest territori es veu amb forces d'avançar cap al sud. A partir del 746 les forces del regne d'Asturies comencen a penetrar en aquest territori, fácil d'ocupar-ho i d'estendres.
Aquest territori de la Vall del Duero es una franja, la frontera amb els musulmans, que es atacada constantment.
Alfons II primer organitzador d'aquest regne amb una organització estatal. Situa la seva capital a Oviedo. Instal·la la seva residència regia (lloc in viura i on governarà al 792), en convinencia amb l'Església al 812 també s'instal·la el visbat de Sant Salvador d'Oviedo, fins i tot està datat que al 821 es celebra el primer concili eclesiàstic encapçalat pel rei.
A través de l'arribada de mossàrabs del sud instal·la reliquies d'aquests mossàrabs a l'església de Sant Salvador d'Oviedo.
ELIPAND de TOLEDO ADOPCIONISME (782-799) FÉLIX d'Urgell S'adopta la doctrina de l'adopcionisme. Paraula que defineix per l'Església de Roma una heretgia, creu que Jesús Crist com home és fill de Déu per adopció del Pare. Predicament entre el mon cristià peninsular. En particular en les terres de l'antiga septimània. Forma d'independitzar-se de la forma de pensament dels Carolingis. Transfons política que adoptarà aquesta qüestió teològica.
Alfons I segueix al seu conseller Beato de Liebana, i per lo tant s'enfronta a l'adopcionisme i aquesta enfrontament en contra de l'adopcionisme significa que a nivell polític i diplomàtic s'acosta a l''influència de l'Imperi Carolingi. En els anys 795, 797, 798 signa una serie de tractat diplomàtics a Equisgrà, mitjançant els tractats és reconegut Alfons II com a rei d'Asturies. Porta a terme tot un programa polític seguidores de l'antiga religió i costums dels visigots, fins i tot l'arquitectura artística segueix els cànons de les antigues arquitectures eclesiàstiques del món visigot, ho trobem a les esglésies de Santa Maria del Naranco, Santa Cristiana de Lena i Sant Miquel de Lillo. El gran sant es Sant Miquel arcàngel (adversari de l'àngel caigut, és qui defensarà les forces cristianes davant del món musulmà, perdrà importància perquè apareixerà un altra sant, que serà la figura defensora, que serà Sant Jaume).
Ja en aquell època, en el s.VII ja corria per la península la tradició, la idea de que el crisitianisme havia arribat aquí degut a les predicaciones de l'apóstol Sant Jaume a la hisoània romana. Entre els anys 783-784 a les terres asturianes es dona un culte especial a Sant Jaume, tot això es concretitza als voltants dels anys 818-842, Pelayo va tenir les revelacions en un lloc concret d'Asturies, que li van fer unes senyales lluminoses que li assenyalaven un punt, aquestes senyales lluminosos reben el nom de campus stellae aquí tenim la localització de Santiago de Compostela. Fomentada pel propi rei Alfons II, pel bisbe d'aquell moment Teodomiro, Alfons II tenia bones relacions amb el regne dels francs i va donar a coneixer aquesta troballa. Aconsegueix la protecció de Carlemany i Lleó III dóna la realitat de que aquelles troballes eren el cos de Sant Jaume.
A mitjans del s.IX, es comencen a iniciar aquestes pelegrinacions cap a Santiago de Compostela (el camino de Santiago).
El s.XI apareix una nova orde religiosa, el Cluni, fomenten al camí de Santiago, serà el camí de penetració de les idees en tots els sentits de l'Europa occiedenta. El segle de màxima esplendor del camí de Santiago va ser el s.XIII.
Durant el regnat d'aquesta troballa d'Alfons II es va construir una primitiva església perqué després la gran església (en època d'Alfons III) es van trobar restes de l'època del seu vasavi, es va trobar la tomba del bisbe Teodomir.
Mentre succeixen totes aquestes qüestions, en el sector més oriental del teritori asturià hi havia un territori anomenat les Bardulias, situades més o menys al sud est de cantàbria més terrenys corresponents a les actuals comarques d'Alaba, van formar el que pels musulmans era al-Qila (que vol dir terra de Castells) estem parlant de la Castella Vetula, sinónim de la Castella primitiva. Era el territori més castigat i més sotmes a les aceifes de l'emirat de Córdova, la manera d'accedir en aquesta nuclis antics del cantàbric era a partir de la Vall de l'Ebre i la Rioja, controlada per la familia de muladitas Banu Qasi (852-884), en funció de les forces i les aliances que tingues respecte a Córdova o els nuclis cristians aquestes portes quedaven tancades. La majoria d'ells eren persones procedents del sector de Vizcaya, dels pirineus occidentals, de vascons occidentals, que eren de costums molt poc crisrtianitzades, però pels seus costums que tenien era una població acostumada a treballar la terra, però a la vegada estaven acostumats a defensar les terres amb les armes. Eren uns territoris que no té defense natural, per tant la defensa la trobem en el caràcter guerrer de les persoes. Acostumades a la llibertat, per conseguir un mínim de defenses es construixen una serie de defenses, de castells on els guerrers es refugiaven. En cadascún d'aquests castells es va establir un senyor i al voltant dels castells es va establir una serie d'autoritats comtals i una població de caràcter dispers.
Oficialment sota l'autoritat nominal dels reis d'Asturies.
A mesura que els Banu Qasi perden influència, els comtes dels castells van avançant el seu domini cap el sud, i al voltant del 912 ja han arribat a l'alçada del Duero. De tots aquests comtes acabarà agafant el lideratge el comte Lara, de la ciutat de Burgos, que va ésser repoblada al voltant del 884.
Fernán González a mitjans del s.X es creu que ja controla tota la terra de Castella.
Després d'Alfons II el succeixen el seu fill i net Ramiro I i Ordoni I, època d'hegemonia de l'emirat independent de Còrdova, s'han de moure amb unes retirades i defensives. En època d'Alfons III el Gran, segueix els costums dels seus antecessors, segueix la tradició neogótica, alguns eclesiàstics dels costums mossàrabs l'anomenen sota el títol d'emperador. Durant la seva època torna a imposlar el culte de l'apóstol i sepulcre de Compostela. Col·labora fins i tot cassant-se amb una infanta dels regne de Pamplona amb jimena a l'any 869 per poder-se enfrontar amb els emirs d'al-Andalus, intenta crear una serie d'aliances amb unes sublevacions muladites que durant aquell època s'han sublevat contra l'emirat de Còrdova a les ciutats de Mèrida i Toledo.
En època d'Alfons III la balança es torna a inclinar cap al regne cristià. Controla la gran ciutat de Lleó. Una vegada mort, en època de García I tresllada la seu de la seva cort a Lleó, a partir d'aquest moment, el regne d'Asturies agafarà el nom de Regne Lleó.
Hi ha una sèrie de reis que coincideixen en un moment on la balança es torna a invertir cap als musulmans. Període d'inestabilitat, enfrontaments interns, on el propi califa intervé a favor o en contra d'alguns d'aquests reis de Lleó, fins i tot alguns es refugien a Córdova. Època on els reis de Lleó mantenen l'alianza amb el regne de pamplona, i trobem una monarquia lleonesa afeblida.
El regne de Lleó convina victories i derrotes enfront el món musulmà. Els reis lleonesos són derrotats a la batalla de Valdejunquera el 986, intentan arribar a una sèrie de treves amb el califat de Córdova, les més importants són les de 951 i 966. Aquestes treves eren per no ser atacat per Córdova a canvi de pagar in tribut, es converteixen en tributaris de Córdova.
Al-Hakam II (961-976) accepta els tributs per part dels lleonesos en canvi en la segona època musulmana d'Almansor (976-1002) es du a terme tota una sèrie d'ofensives, va atacar i saqueixar les ciutats de Lleó, Astorga i Santiago. Almanso dominava el control del califat de Córdova, hi ha persones que no estan d'acord amb la política d'Almansor, el dirigent musulmà Galib es passa a les forces cristianes i es mort per Almansor a l'any 981.
Regne de Lleó en inferioritat i de reculada en front del califat de Córdova. Amb la figura d'Alfons V el Noble (999-1028) en aquests anys del regne d'Alfons V coincideix en el temps amb la mort d'Almansor al 1002 (desintegració del món musulmà) a partir d'ara el regne de Lleó prendra la iniciativa dels successors d'Almansor en el califat de Córdova (familia amirí).
19/04/16 Durant el s.IX època de lluita, van apareixer els normands que van atacar les costes del cantàbric i del nord atlàntic del regne d'Asturies. Importancia de l'any 858 van atacar a la ciutat de Santiago.
Batalla de Clavijo (844) es diu que el propi sant Jaume va apareixer sobre un cavall decantant la batalla a favor dels cristians, batalla mitificada. Batalla de Albecda (859) victoria d'una coal·lició del regne de Pamplona i Asturies contra els Banu Qasi.
Tui Astorga Lleó Amaic 854 854 856 869 Oporto Zamora Toro 868 893 900 Alfons III (866-906) Afluent anomenat TORMES del riu Duero. Repoblació de LEDESEM/SALAMANCA/ZAMORA i OSMA 912 García I (910-914) Regnat de Lleó d'Alfons V el Noble (999-1028) coincideix amb l'etapa final del califat de Córdova, aquesta etapa final rep el nom de fitna. Una de les primeres tasques que fa és, la capital (Lleó) la reconstrueix i la converteix en una veritable capital del seu regne. Una de les iniciatives que fa es celebrar un concili, semblant als antic concilis d'època visigótica, assemblea d'eclesiàstics i de nobles. En aquest concili celebrat a l'any 1017 entre altres mesures s'estableixen les funcions, els poders, les atribucions del propi rei i quins són els drets de l'Església, també senyalen les autoritats judicials, quins poders tenen etc.. s'estableixen en el món prefuedal quines seran les condicions dels camperols, dels pagesos i a nivell económic es comencen a concedir furs (es consedeixen una serie de llibertats, on podran exercir una tasca de repoblació), també assenyales les atribucions del consells, dels pobles, dels muncipis i regula la vida económica de mercats i fires de l'època.
Êpoca d'esplandor, perquè durant el mandat d'Alfons V els nobles gallecs i comtes castellans accepten el vassellatge al rei Alfons V i a més a més asegura les fronteres del califat de Córdova, que es convertirà a la mort d'Alfons V en una serie de regnes taifes.
A la mort d'Alfons V li succeis Beremund III i durant el regnat del fill aquella tradicional i habitual alianza entre el regne de Pamplona i el regne de Lleó es va trencar per la problemàtica del territori intermeig, el territori de Castella (que es trobava sota la soberania del regne d'Asturies i després del regne de Lleó), el rei de Pamplona passa a ser senyor de les terres de Castella mitjançant casament, això va provocar disputes amb Lleó, que tradicionalment havia estat sota domini de Lleó.
A l'any 1037 es produí un enfrontament entre Ferran I (rei de Castella) i Beremund III a la batalla de Tomarón. Beremund caurà mort i sortirà derrotat. Ferran I estava casat amb la germana de Beremund, llavors a l'any 1037 també serà rei de Lleó = regne de Castella i Lleó.
REGNE DE CASTELLA 1. Téllez de Lantarón/Cerezo 2. Ansúrez de Manzón Nobles que controlaven extensos territoris 3. Muñoz de Carrión-Saldaña (provincies i castells).
4. Vela y Herméliz d'Alaba 5. Fernàndes Nuñez de Lara (Burgos) Aquests comtes castellans estan practican una certa política de reconeixer a alguns més importants que altres. San Esteban de Gormal (912). Són uns comtes acostumats a lluitar contra les expedicions de càstig aceifes promogudes pel Califat de Córdova i s'acava impossant la familia Fernández Nuñez, un comte d'aquesta familia, Ferrán González, per defensar els propis interessos cassa amb una infanta del regne de Pamplona Sancha Sánchez i es segella una veritable alianza (un canto cantàbric i el prininenc).
Degut a aquestes aliances es veu amb possiblitat d'intervenir en els afers del regne de Lleó, entre el 944-951 (a nivell de Lleó època de guerres civils) Ferrán González intervé i aprofitant la debilitat de Lleó es considera desvinculat del regne de Lleó i actua amb una política independent respecte el regne de Lleó i el Califat de Córdova.
A la mort de Ferrán succeixen tres comtes, fill i net, però en aquest període intermeig d'una forma paulatina l'alianza entre el regne de Castella i el de Pamplona els comtats de castella van caient sota l'órbitra del regne de Pamplona, per lo tant cada cop intervé més en els afers interns del regne de Castella.
García II era menor d'edat i qui regna es Sancho III el Major, amb el recolzament de la propia noblesa castellana per controlar el territori de castella. L'autoritat reial serà figura del cunyat, del regne de Pamplona, perquè compta amb el recolzament de la porpia noblesa castellana. Aquest comtat de castella está sota el control de Sanx III el Major, quan morí el seu patrimoni territorial el distribuira entre els seus fills, per lo tant el seu fill Ferran I en vida del seu pare era qui governava els territoris del comtat de Castella, per lo tant des de l'any 1029 fins el 1935 el comtat de Castella de fet esta sota el rei de Pamplona Sanx III el Major, però esta governat en el dia a dia pel seu fills Ferran I, hereda els territoris de castella amb la titulació de rei (1035) el comtat de castella es converteix per primera vegada en regne de Castella.
REGNE DE PAMPLONA Figura de Sanx III el Major es rei de Pamplona per ascendencia paterna i és comte d'Aragó per part materna. Des de l'any 1010 es va cassar amb la germana del comte de Castella influencia en el sector castellà. També coincideix amb els anys de decadéncia del califat (regnes taifes) això li possibilita fer uns atacas a la taifa de Saragossa. A l'any 1022 ataca la taifa de Saragossa i controla i consolida la població de Loarre enfront de la població d'Osca. Altre fet notable, es que degut a uns drets que té la seva dona incorpora els comtats de Sorarbe i Ribagorssa entre els anys de 1016 i 1019, continua extenense fins a fer gairebé frontera amb els comtats catalans i pràctica una política d'alianza respecte amb el comtat de Barcelona, amb la figura de Berenguer I el Corbat (1017-1035), fan una alianza perquè el seu gran adversari és la taifa de Lleida. (enemic comú). Aconsegueix intervenir l'altre cantó que ens queda, també práctica una política ultra pirinenca en el sector sud occidental del regne de França, alguns d'aquests comtes li presten vassallatge.
Màxima expansió territorial i influéncia.
25/04/16 Sancho Garcés III el Mayor Sanç III el Major v. 1004-1035 El clergat del regne de Lleó reconeix la supremacia i es converteix en certa manera en l'hereu de l'antiga tradició visigótica. Degut a aquesta influència, a que els seus enemics musulmans més preillosos són els de Lleida i... signa una alianza amb els comtats catalans, amb Ramon Berenguer I (1017-1035) per aturar i defensar-se de la potencialitat del regne Taifa de Lleida. Aconsegueix expandir la seva influència per l'altre zona dels Pirineus, una serie de comtes d'aquest territori li presten vassallatge. Enter els anys 1016 i 1019 incorpora els comtats de Sobrarbe i Ribagorça.
Beremund III intenta calma l'hostilitat i concerta el matrimoni el seu fill Ferran amb la germana del rei lleones, Sança a l'any 1032. Aquest matrimoni entre la corona de Pamplona y lleonesa, introdcutor del feudalisme a la península (Sanç III el Major).
A partir del regnat del rei de Pamplona els cluniacencs seran qui controlaran l'església a la PI, l'antic predomini, influencia de l'esglesia d'arrel visigótica anirà sent sustituit pels monjos cluniacencs per la latirugia romana, la del papat i no la dels ritus mossàrabs.
El regne de pamplona sota el seu control està situat de forma estratègica l nord de la penínusla està interessat en aafvorir el camí de Sant Jaume (Santiago), gran part de la ruta també el controla fins arribar a terres del regne de Lleó, a les principals ciutats accepta i dona importància l'establiment de poblacions franques (provinents de França), serà un embrió del futur comerç controlat pels francs.
Principals tasques d'aquest rei, Sanç III el Major.
Les conseqüències de la seva mort són les clàusules testamentaries. Deixarà les clàusules testamentaries seguin el costum de les terres navarreses, seguint el procediment del regulus (les principals terres i patrimonis es deixen al primogèni varó i a la resta de germans coneguts com reguli estan sota el vassallatge del rei i primogeni, els altres també poden rebre alguns dominis sobre diferents territoris sota la dominació del germà gran, García Sánchez III (1035-1054), a més a més també s'esten el regne de Pamplona cap a l'oest ocupant antics territoris de l'antic regne de Castella, que avui dia correspon a l'antiga Castlle Vetula i la zona de Bureba.
Aquelles rivalitats entre el rei lleonés Beremund III (1028-1037) i el regne de Pamplona per les terres frontereres al voltant dels afluents del riu Duero, el Cea i el Pisuerga es tornen a possar en conflicte, i torna a haver aquest problema de supremacia entre Beremund III i Ferran I. Des de l'òpitca de Ferran I acaben tenint un enfrontament amb l'ajut de García de Nájera, i a l'any 1037 derroten i mor Beremund III a la batalla de Tamarón. Beremund III a la seva mort no té descendencia directa, i la seva germana i última descendent del regne de Lleó Sança, fa que Ferran I es consideri regne de Castlla i Lleó a partir de l'any 1037.
Entra a la ciutat de Lleó i els eclesiàstics i els principals nobles mitjançant el cerimonial el reconeixen com a rei de Lleó. En totes aquestes qüestions va intervenir de forma important la seva dona, intent de tencar les ferides obertes entre els dos regnes, degut a la petició de Sança, a la ciutat de Pamplona seràn enterrats tant Beremund III com Sanç III el Major.
Topa amb el seu germà gran, per les terres fronteres d'aquesta castela que fa frontera amb el regne de Navarra, un altre enfrontament al 1054 a la població d'Atapuerca, on derroten als navarresos del seu germà Garcia Sanchez III i maten al rei de Navarra. Es passa al predomini d'un Regne de Castella i Lleó Ferran I recupera els antics territoris castellans que s'havien perdut en el testament del seu pare, entre els anys 1054-1061 els territoris de Castella Vetula i Bureba quedaran sota el seu mandat.
Ferran I de Castella convoca un concili a Coyanza al 1055, amb els principals nobles i eclesiàstics del seu regne i fins i tot alguns del regne de Pamplona. En aquest concili trobem la màxima expressió de Ferran I, arriba a una serie de pactes amb l'església i la propia monarquia, i consegueix ser reconeguda per part de tota la noblesa, es proclamen fidels. Continua l'avenç de republació a terres musulmanes, al nord de Protugal a les ciutts de Lamego (1057) i Viseo (1058). Molts regnes taifes reconeixen la seva autoritat i li concedeixen vassallatge a Ferran I, en especial les taifes de Badajoz, Toledo i Saragossa, en aquell moment són les principals taifes i les frontereres amb els regnes cristians, són les taifes més situades al nord.
Comtats de Sobrarbe i Ribagorça, segons el testament de Sanç III el Major, a Gonzalo I li concedeix aquests territoris entre el 1035-1044, però manté la limitacó de comte. Ramir I (el germà gran, és el de més edat peró no és un fill legitim, fruit d'una relació fora del matrimoni) entre els anys 10351063 se li concedeix el comtat d'Aragó, amb la titulació de Rei d'Aragó jurant fidelitat al seu germà Garcís Sánchez III. Mort de Gonzalo I assassinat per uns parents al 1044 significa que els seus comtats passen sota el domini de Ramir I rei d'Aragó, a partir d'aquest rei, a l'est del regne de Pamplona hi haurà un estat anomenat regne d'Aragó que s'anirà estenent.
El regnat de Sanç III el Major, és important per les conseqüències que té en la formació dels regnes penisnulars, a més de les seves actuacions personals.
Al nord de la península han anat apareixent uns nuclis cristians, amb un segon moment de resitència i un tercer d'expansió cap el sud.
Entre els anys 1031 (fi del califar de Còrdova) i 1035 (testament de Sanç III el Major) les coses es capgiraran, i haurà un gran nou estat consolidat anomenat regne de castlle i Lleó que està situat al voltant de la frontera del riu Duero, amb una gran potencialitat. No li costarà massa, que a l'any 1085 el regne de Castella i Lleó arribarà a la Meseta fins el Tajo.
En el sector oriental (Prininenc), regne de pamplona, d'Aragó i comtats de Barcelona, que seran els tres grans focus d'expansió per aquest sector, però és un sector amb una potencialitat menor que el de Castella, perque està molt més amunt la seva influencia (es troben encara en el sector pirinenc) s'hauran desperar fins el 1118 per arribar a l'Ebre.
A aquesta dinàmica s'ha arribat per tota una sèrie de factors, reconquesta i repoblació, dos fenómens que van intimament lligats, s'ha arribat per una serie de factors: 1. Caràcter geoestratègic, geopolític, a partir d'ara els regnes cristians, el seu antagonista no serà un unic regne musulmà que tindran al front, sino una diversitat de regnes taifes. El problema no és que no sigui un regne unificat, sinó que aquests regnes taifes es trobaran en continues disputes internes, els regnes cristians s'aprofitarn d'aquesta divissió interna fentlos pagar paries paguen als regnes cristians a canvi de mantenir unes aliençes. A mesura que els regnes taifes paguin més contribucions faran que els regnes cristians tinguin més diner i s'enforteixin i els regnes taifes s'aniran afeblint. Tindran or per pagar i tenir millor armamanet enfront de properes batalles contra els regnes taifes = dinàmica favorable al món cristià en front del món musulmà.
2. Factor demogràfic, època de creixement demogràfic per part de l'Europa Occidental.
Persones que necessiten ocupar-se en guerres (sobretot estament nobiliari, per no molestar al rei necessitat de realitzar batalles externes cap el sud).
3. Factos ideològic, el gran aglotinador que va lligar tots els interessos va ser la propia idea de la fe catòlica, aquesta fe, aquesta unitat, va ser impulsada pel propi papat de Roma, per dos grans motius: • Fer desapareixer d'Europa el domini musulmà.
• Aconseguir l'unitat d'autoritat de l'Església catòlica, cristiana peninsular en respecta de l'obediència del papat de Roma. De sempre la península s'havia caracteritzat per tenir idees diferents al dogme i a l'autoritat del Papa, que s'havia plantejat en diferents fenómens. Com p.ex. Durant el baix imperi a finals del s.IV va haver-hi una doctrina pràcticat per Priscilià, doctrina de caràcter esceptic que va tenir molt predicament a la PI i fins i tot al sud de les Gàl·lies, doctrina que s'escapava als designis del papat de Roma.
Durant l'època visigótica la doctrina oficial de les autoritats era l'arrianisme. A finals del .VIII havi hagut la doctrina de l'adopcionisme que també s'apartava de Roma. Tres mostres de que aquesta església cristiana de la peninsula havia fet una vida diferent a la de Roma. Ara els Papes de roma impulsen la reconquesta per fer desapareixer tot aquest moviment d'església mossàrab.
• El camí de Sant Jaume, per part de l'Església i amb la figura de Sanç III el major i els principals regnes de la peninsula, sobretot és un camí de penetració en tots els sentits i en tots els efectes (penetració del món occidental, de l'Europa occidental, de mentalitat, de cultura i sobretot económic) Reconquesta: procès de conquesta dels territoris d'al-Andalus per part dels regnes cristians durant el s.VIII fins a finals del s.XV. Un procès on predominen aspectes dinàstics i ideològics que recauen en un territori.
Repoblació: moviment de població tendent a colonitzar territoris despoblat o de baixa densitat demogràfic a causa de l'expansió musulmana en el s.VIII.
Aquesta repoblació va ser cap a les terres no muntanyoses. Aquesta població procedia dels excedents demogràfics, que procedien de les propies terres cantàbriques i prininenques, cal sumarhi les periodiques migracions dels mossàrabs, ja que les seves condicions a al-Andalus eren pitjos i els regnes cristians anaven millorant emigraven cap a aquests territoris dels regnes cristinas. Tercera suma emigratoria que procedeix de l'europa occidental, que s'estaven expandint per terres peninsulars.
Aquesta repoblació es va fer en el regne de Castella i Lleó, el que va promoure la repoblació va ser la fundació de monestirs que van ser zones que van irradiar la instal·lació de camperols al seu voltant, també la recuperació d'antigues seus episcopals (recuperació de bisbats), la formació de senyorius (nobles asturians i gallecs, que van establir senyorius a les noves terres) i la fundació de petites aldees noves anomenades vicos o loci. Per lo tant hi ha una triple iniciativa; 1. Eclesiàstica 2. Nobiliari 3. Camperola, fomentada per la propia monarquia.
26/04/16 Soberano (Papa/Emperador/Rey) Conde (noble/obispo/abad) optimates magnetes Castellano Infanzón/milites/hidalgo Caballeros villanos/ milites villani Maiores/villani/alodials Maiores encomendados Encomendados de Behetría Minores/iuniores/solariegos/collazos/mezquinos Siervos Cal diferenciar dins de l'extens regne de Castella i Lleó diferentes arees territorials: 1. Zona Gallega, va ser rapidament repoblada, en els primers temps del s.VIII 2. Zona de Galícia i nord de Portugal, sector amb molta població i molta densitat, població de caràcter dispers, que rep el nom de casales. Aquesta repoblació era bàsicament de camperols lliures i en el s.IX s'havia repoblat tota la zona al voltant del riu Miño i al s.X aquesta població havia aribat al nord de Portugal als sectos de Luego i Braga, amb la consecuent creació de dos bibats a les ciutats, que es va impossar el de Braga.
3. Zona lleonesa, repoblació iniciativa dels reis i dels nobles. Al s.X repoblada al voltant del Duero, i els pobladors d'aquesta zona eren majoritariament mossàrabs (emigratns de l'alAndalus), en aquesta zona es va fundar una gran diversitat de moenstirs amb l'idea de que fossin un pol d'atracció de població.
4. Zona castellana, iniciativa privada, familiar, esponatània, sense un patrociandor directa, tot i que comptaven amb la protecció. Aquesta repoblació es va fer quan una familia es situava en aquell territori, cas d'un senyor (tant nobiliaris com eclesiàstics) pel seu propi interés fomentava, estimulava, l'arribada de grups de pobladors que el voltant del senyoriu tinguessin feian i treballesin aquelles terres. Terres ermes fins l'arribada d'aquests pobladors, la primera vegada que es trencava la terra dona el nom de la rompuda. Aquests pobladors disposaven d'unes terres anomenades al·lous, eren petits propietaris. Alou, extensió de terra en que el camperol tenia el domini absolut, no havia de pagar rentes ni serveis al senyor d'aquests territoris, per tant és tot lo contrari al feu (domini del senyor que deixa al camperol perque la treballi a canvi d'un pagament o una part de la collita). Aquest procediment dels alous es coneix sota el nom de presura (dret a l'ús de la terra sense ser objecte de càrregues).
Els únics deures que calen en aquest sistema és la necessitat de construir les anomenades infraestructures, havien de construir cases, habitatges. Moltes vegades altres estructures de càracter defensiu com torres, atalaies o fortaleses. Procediment de defensar-se d'aquestes terres de possibles atacs exteriors a més del treball de la terra. Aquests camperols, vivien agrupats en petits llocs, en aldees, que apropant-se entre elles, el conjunt de totes elles es deia vila, primera organització embrionaria de com funcionar, organitzar aquestes viles, per tant tenim l'anomenat concilium o anomenat concejo, reunió dels petits propietaris, on en comú tractaven els assumptes d'interès col·lectiu, com per exemple quines terres es deixaven en guaret, també es discutia dels recursos col·lectius, l'aprofitament dels boscos i de l'explotació de les aigües. Dins de les activitats de règim comunal especial atenció a l'ús del forn i del molí. Aquestes condicions i repoblació d'aquestes petites poblacions de camperols lliures van ser ben vistos per la monarquia, ja que possibilitava dos solucions: 1. Poblar terres poc habitades.
2. Sistema de defensa de fronteres Per això els reis van concedir les cartes de poblament o de franquicia (furs), on la monarquia donava una serie de garanties, de llibertats i de drets a aquests vilans, i per tant, per moltes de les petites poblacions era una certa garantia d'estatut intern.
5. Població procedent d'Europa, procedia del regne de França. Però aquest grup de població es va establir a les ciutats i sobretot a les principals localitat del camí de Sant Jaume. Per lo tant en aquestes ciutats van conformar uns barris anomenats barris francs que estaven dedicats al comerç i a l'artesania, aquí trobem l'embrió de la frutura petita burgesia que més endavant es dedicarà a les activitats del comerç.
Estructura política i social 1. Regne d'Asturies La màxima autoritat política, militar, judicial i administrativa estava en la figura del rei, exerceix el poder des d'una cort organitzada, que va rebre el nom de palatium, era la cort, l'administració d'aquesta noblesa. Subordinats i al seu servei tenia uns nobles, que reben diferents noms: magnates, proceres, optimates diferents noms per designar als nobles palatins, que estaven dins de la cort i al servei del rei. D'aquesta classe reial hi havia el maiordomus era el cap dels nobles, de l'administració palatina.
Comptava per governar amb el consell i el suport dels principals dignataris de l'època, la noblesa i l'alta jerarquia del clergat. En el seu cerimonial a primera època van seguir el cerimonial de l'antiga monarquia visigótica. Per ser coronats i acceptats per la noblesa rebien per part del principal bisbe i dels nobles la Unció Reial.
Per la llei que es regien eren la dels últims anys de la monarquia visigótica Liber Iudiciorum en terminologia castellana anomenat fuero juzgo. Es consideraven reis per la gràcia de Déu, importància i pes específic que tenia l'Església dins de la monarquia. En aquests segles són territoris perillosos i l'Església vol protegir a aquests pobladors, la primera mesura és l'anoment Pau i Treva de Déu, a nivell d'aplicar-se als primers territoris va ser iniciativa a Catalunya de l'abat Oliba al monestir de Toluges (1027) que va ser confiramada a Narbona perl comte de Barcelona al 1054.
Paui Treva de Déu, treva= hi haurà unes hores dels dies de la setmana on hi haurà pau, es feien pel final de les últimes hores del dissabte tot el diumenge i primeres hores del dilluns, els cristians en aquestes hores no hi havia possiblitat de guerres o conflictes. Pau= territoris de refugi, els resientes eclesiàstics, monacals i el seu voltant (la segrera) era on es podien refugiar les persones i no podien ser persgits. Aquestes mesures es van acabar utilitzant a Castella i Lleó.
Monarquia itinerant, amb una cort móbil, manera d'assegurar i consolidar el territori, expedicions en que durant un temps residien en les ciutats on feien les campenyes (consolidar i assegurar territori).
A partir d'aquí aquest regne era extens, malgrat l'autoritat i les campanyes s'ahvien d'organitzar d'alguna manera, la majoria dels regnes estaven dividits en districtes, al front del districta hi havia un delegat del rei, aquest exerceix la seva autoritat, rep diferents noms comites, potestates i iudices.
Aquests districtes sota l'autoritat estaven formats per les anomenades tierras de realengo terres que disposaven de la jurisdicció i protecció directa del rei. El que va succeïr és que molts d'aquests comtes exerceixen una autoritat més privada distanciant-se de les ordres amanades del rei, i com exercien de jutge moltes vegades les seves sentències era exporpiar les terres dels camperols que passaven a ser del propi domini del comte, procediment paulati i progressiu on el que era una organització de la monarquia és va convertir en una organització personal, on les relacions institucionals es basven en una fidelitat personal envers el rei. Molts dels càrrecs es van transformar en hereditaris, Donant peu a que molts d'aquell alous es converteixin en feus. Feu, el domini del propietari, que al principi era un bé públic concedit a un agent de l'autoritat a canvi de serveis públics. Possible definició del començament, a la llarga és va convertir en un domini o propietat que era lliurat pel senyor al seu vassall en que aquesta propietat lliurada era a canvi de que aquest prestés i fes una serie de serveis dins de les terres del senyor. A més a més d'aquest procès a partir de les Terres de realengo (terres que ja no són del rei) hi ha dos formes de domini: 1. Senyorius abadengos, propietat de l'Església. Per tant els treballadors, estaven lligats a l'autoritat del senyor del territori, per tant trobem un procediment més de feudalització, lligats a aquestes terres i a treballar-les pel senyor de la terra.
2. Senyorius solariegos, propietat i domini dels nobles. Per tant els treballadors, estaven lligats a l'autoritat del senyor del territori, per tant trobem un procediment més de feudalització, lligats a aquestes terres i a treballar-les pel senyor de la terra.
En aquell època de fomentar i propiciar la població van estimular propietats i terres per part d'homes lliures o petits propietaris que rebien el nom de maiores, villani o alodials, treballaven aquella terra i per tant depenien de l'autoritat reial, depenen de la monarquia. Maiores ecnomendados per asegurar millor la seva protecció s'encomanen a nobles o eclesiàstics, forma mixta en que es treblla en aquestes terres on es dona una part de les collites a aquest senyor laíc o eclesiàstic. En el sistema castellà hi ha un sistema anomenat encomenació per behetría on els encomanats són lliures de trencar el seu lligam amb el senyor i encomenar-se a un altre senyor. A sota trobem als minores camperols que treballen en terres alienes, lligats a la terra cedida pel senyor i com no són propietaris tenen un ús de fruit, a canvi de treballars les terres han de pagar uns tributs en espècia o bé prestacions de treballs en les finques senyorials. Segons el territorio aquests minores han estat anomenats d'altres formes com solariegos, iunores, collazos (territori Castellà), Antics comtats de Pamplona, Navarra i Aragó anomenats mezquinos.
Per sota de tot hi havia els anomenats serfs es creu que eren persones captives de les guerres, per tant d'origen musulmà, adscrits i obligats a treballar aquelles terres, no podien fugir, la seva condició era de persones lliures no esclaves, però amb una limitació de moviment ja que no podien fugir de les terres perque estaven adscrits a elles.
Els grups intermigs van ser una noblesa de segon ordre. Sobretot a partir de finals del s.X es va anar constituitn un nou gurp social que als seus principis era d'extracció oberta (ascensor social), la majoria d'ells o eran camperols enriquits o bé eren nobles de persones membres de families nobiliaries que no pertenyien al nucli central de la familia, aquesta noblesa s'anomenava milites amb funcions militars. La major manera de guerrejar era a cavall, per això trobem la idea de cavallers.
Aquesta noblesa de segon nivell, degut als serveis prestats per les lluites contra els musulmans i internes revien terres, per lo tant aquí d'una forma paulatina i progressiva aquests estaments també van adquirir terres i van formar part de la piràmide feudal. A més a més aquestes terres estaven al voltant d'un castell on ells eren l'autoritat del castell, surt una categoria intermiga que són els castlans (senyors del castell i de tot el domini al voltant del castell) es crea uns comtes castlans que van tenir una forta importància en el sector castellà.
Els principals camperols més rics que es van poder pagar l'armament per defensar els seus territoris, aquesta van saltar de categoria i es van convertir en cavallers villans o milites villani. Per tant d'una manera paulatina es va formar aquesta piràmide feudal.
Aquests grups a la llarga es converteixen en hereditaris, per tant ja no serà l'esforç personal el que farà pertanya a una categoria o una altre sinó el teu llinatge, la dinastia.
Economia basada en l'argicultura, centrada a Castella i Lleó en el blat, la cibada, el cègul, la vinya i algunes plantes de les hortalisses. Com font d'alimentació i de força la ramaderia va tenir la seva importància, sobretot era ovina (per alimentació i teixits), la porcina (alimentació) i la bovina (alimentació i força de treball). Economia de caràcter familiar i veinal. Per tant era una economia autosuficient, les propies conjuntures familiars i veinals havien de produir per la seva propia alimentació i subsistència familiar i del senyor (laic o eclesiàstic). Els excedents eren escassos, això vol dir que el règim comercial era pobre, per tant aquell comerç era de caràcter intern amb un règim de permute (trueque) perque la circulació monetaria era pràcticament inexistent (monera analdusí, franca o d'època visigòtica) aquesta moneda més que ser per canvi comptable era una manera de mesura, de comptar aquestes permutes de canvis de productes. No serà fins més endavant que es començarà a comercialitzar a les principals ciutat del camí de Santi Jaume on les principals ciutats es comencen a establir una serie de barris comercials i artesanalas. Els productes artesanals d'aquests barris seràn productes de comerç.
A partir del s.XI el món d'al-Andalus, aquests regnes taifes pagaran uns tributs als regnes cristians (paries), aquests tributs signifiquen una entrada de moneda musulmana, i per lo tant a partir del s.XI el regne de Castella i Lleó comença a tenir or i plata i per tant aquests regnes cristians començaran a encunyar moneda propia. A partir del s.XI començarà a circular la moneda.
Factors que van provocar el món social i econòmic que va provocar que el món es transformes en un món feudal, a partir s.XI a la península es parla de plenitut feudal: 1. L'economia agraria passa a ser explotada amb un règim senyorial, l'economia estarà controlada pels senyors.
2. Marginació d'amplies zones agrícoles dels grans circuits comercials i monetaris.
3. Economia es basa en la terra, i els seus productes ho paguen tot.
4. Subsistència i autosuficiència, necesitat de garanties i protecció de l'economia basada en la terra la troba en la protecció dels senyors.
5. Paulatinament es va produint un aillament, un distanciament dels centres del màxim poder respecta els seus subordinats.
6. Hi ha una descentralització de l'autoritat reial i civil en respecta les comarques, als petits territoris.
7. Acaba concluent en una organització social i política basada en cadenes de fidelitat personal.
...