Tema 4. La lingüística i el seu domini (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Lenguas y Literaturas Modernas - 1º curso
Asignatura Introducció a la Lingüística
Profesor A.M.F.P.
Año del apunte 2014
Páginas 14
Fecha de subida 29/03/2015
Descargas 8
Subido por

Descripción

Apunts creats a partir de les classes d'Ana Maria Fernández Planas.

Vista previa del texto

TEMA 4. La lingüística i el seu domini 1. La lingüística no és prescriptiva 1.1. Les conseqüències de la fal·làcia clàssica La fal·làcia clàssica (la llengua del passat era millor i la base dels estudis lingüístics ha de ser la llengua escrita) va comportar una preocupació constant per mantenir la llengua el més “pura” possible.
La lingüística moderna rebutja aquests termes tradicionals. El seu {mbit d’estudi és la variada manifestació del llenguatge (l’ús que la gent fa de les seves llengües).
La lingüística és una ciència que estudia el seu llenguatge, però ni la física, ni química, ni matemàtiques han de justificar que són ciències; la lingüística, sí: Es fa una observació rigorosa de les dades empíriques (parla) i, després, una descripció i explicació de les estructures que les organitzen i les lleis que les regulen.
Al lingüista li interessa com es parla, no com cal parlar.
Explicació d’una  perspectiva sincrònica  interna (explicació estructura) gramàtica  externa (factors socials, culturals, dialectals...) normativa  perspectiva diacrònica o històrica La gram{tica és una disciplina lingüística, com la fonètica, la sintaxi, la sem{ntica... No és l’objectiu de la lingüística.
Les lleis o normes de la llengua prescriuen. Si les contravenim, encara entendrem la seva funció i significat.
La gramàtica obliga/prescriu aquests usos normatius. Però, al llarg del temps, aquests usos poden variar (període històric) Les llengües no tenen cap norma o llei que sigui inamovible però el seu estudi no deia de ser científic.
La prescripció es refereix als dominis d’una llengua en espai i temps, que les gram{tiques descriuen normalment. Com a tals dominis d’època poden prescriure, concloure.
Blomfield o Hjemmslev, en general el funcionalisme, se cenyeixen a la descripció i explicació: descriuen l’ús i expliquen les seves prescripcions.
Fonamenten la ciència la descripció i l’explicació? A vegades, la descripció i l’explicació implica també una prescripció (exemple: la pronúncia del so) Els estructuralistes diuen que el fonament és la seva distribucióEl descriptivisme defineix un terme en relació sincrònica amb un altre. Podem descartar el significat o la relació històrica d’una unitat lingüística quan parlem de ciència? Existeix realment una ciència lingüística? En què consisteix? És com les altres ciències? Descripció  explicació  teoria 1.2. Algunes característiques del coneixement científic - El coneixement científic és fàctic - El coneixement científic no es limita als fets observats - La ciència és analítica. Descompon unitats en petites parts - El coneixement científic és verificable (hipòtesis). Formulem hipòtesis i després s’ha de veure si s’accepten o no s’accepten, o no trobar fonaments que la refutin.
- La investigació científica és metòdica - El coneixement científic és sistemàtic. Connexió lògica entre idees 1 - El coneixement científic és general (intenta exposar els universals) - El coneixement científic és legal - La ciència és explicativa - El coneixement científic és predictiu - La ciència és oberta En principi, la lingüística tendeix, com tota ciència, a tenir les característiques descrites.
2. El domini de la lingüística segons diversos criteris 2.1. Lingüística general vs. particular La lingüística general és l’estudi dels constructes teòrics que permeten descriure i explicar les diverses llengües humanes. Ha de proporcionar els medis que permeten analitzar les llengües.
Cada lingüística particular haur{ d’utilitzar aquests medis per a l’an{lisi de la seva llengua.
2.2. Microlingüística vs. macrolingüística Microlingüística (o lingüística interna). Atén a l’estructura interna de les llengües.
Macrolingüística (o lingüística externa). Atén a les relacions de la llengua amb la societat, amb la ment i el cervell, amb la cultura, etc.
2.3. Lingüística sincrònica vs. lingüística diacrònica Segons si es té en compte l’evolució dels sistemes lingüístics al llarg del temps o no.
2.4. Lingüística teòrica vs. lingüística aplicada La lingüística teòrica proposa models teòrics del funcionament del llenguatge i de les llengües.
La lingüística aplicada proposa la translació dels models teòrics a certes pràctiques en les quals intervé la llengua.
3. El lloc de la lingüística en l’àmbit de les ciències Epistemologia  Estudia els fonaments i mètodes del coneixement científic. No basta la descripció o la classificació, s’ha de trobar una raó explicativa.
És possible que la lingüística sigui exacta com les matem{tiques? A quina altra ciència s’assembla? La lingüística parteix de dades concretes que es descriuen, classifiquen, s’observen... Exactament igual que totes les ciències.
Les ciències són un conjunt de sabers est{tics, però també s’inclou tot el procés amb el que s’arriba al coneixement (visió dinàmica) La recerca requereix un mètode. Hi ha 2 mètodes principals: - Inductiu. Exclusivament l’observació d’un gran nombre de dades.
- Hipotètico-deductiu. Combina l’observació de les dades amb la formulació de suposicions sobre el mecanisme que les explica. Passes: observar unes dades, avançar una hipòtesi explicativa, deduir les prediccions que permeten fer aquesta hipòtesi, posar a prova la hipòtesi (és important trobar dades que no la refutin).
La lingüística és una ciència especial pel seu caràcter humanístic. El lingüista pot ser, fins i tot, font de les seves pròpies dades.
2 Una situació que es dóna només en la lingüística: hi ha una coincidència entre l’objecte d’estudi i l’instrument amb què s’aborda aquest estudi.
La lingüística és una disciplina: - empírica, no prescriptiva - explicativa - objectiva - explícita (ús d’un metallenguatge) 4. El caràcter interdisciplinari de la lingüística 4.1. Sociolingüística Comunitat de parlants  grup de persones que comparteixen un conjunt de normes i expectatives en relació a l’ús de la llengua.
La sociolingüística s’ocupa de l’an{lisi de les relacions entre el llenguatge i la societat. Altres disciplines relacionades són l’antropologia, la sociologia i la psicologia social.
4.1.1. Dialectes socials Avui dia l’estudi tendeix a centrar-se en les àrees urbanes.
Classe social  grup de parlants que tenen algun tret comú Bàsicament es divideixen en classe mitjana (alta i baixa) i en classe treballadora (alta i baixa) La classe mitjana és un grup de gent que s’ha dedicat més temps a l’estudi i pot accedir a treballs millor remunerats. La classe treballadora consisteix en tot el contrari.
L’objectiu és veure l’existència d’alguna diferència entre pronúncia, vocabulari, etc., entre dos grups socials.
La classe social és la variable social.
El tret lingüístic és la variable lingüística.
Normalment parlem de freqüències, tendències. No tothom és igual al mateix grup social.
4.1.2. Educació i ocupació Hi ha elements que parlen d’una persona en concret.
Idiolecte  És una mena de dialecte personal. Depèn de l’educació i l’ocupació.
Els que deixen d’estudiar utilitzen formes menys freqüents en relació a la parla dels que segueixen estudiant.
Conseqüència  import{ncia del c{rrec o feina, així com l’estatus socioeconòmic que assolim.
Labov (1972) examina la influència que tenien sobre la parla dos variables socials: lloc de treball i estatus socioeconòmic. Es fixa en diferències de pronunciació entre els venedors de tres grans magatzems: Saks (+), Macy’s (-) i Klein’s (+-) Com més estatus econòmic hi havia, més intensitat en pronunciar la /r/.
A Readin, Trudill (1974) es troba un resultat totalment oposat. Aquesta /r/ funcionava com a marca social.
4.1.3. Marques socials Una marca social és la peculiaritat freqüent (o no) en la parla d’una persona que permet identificar-la com a membre d’un determinat grup social.
La persona en qüestió en pot ser freqüent o no.
Exemple: anglès  drinki[n] o drinki[ŋ],de marca social classe treballadora/mitjana 4.1.4 Estils i canvis d’estils 3 És la característica social de l’ús del llenguatge.
Hi ha el formal (curós) ≠ informal (descuidat) Quan un individu passa d’un estil a un altre, es diu que s’ha produït un canvi d’estil. Tothom ho pot fer.
Labov sempre tornava a demanar “excuse me?” i la segona vegada era més formal.
Quan s’ha de canviar a un estil més formal, els parlants de la classe mitjana tendeixen, més que els altres, a acostar-se a la manera en què parlen les classes superiors.
Si es demana llegir un text, posar{ més atenció a la manera d’expressar-se. Encara més si li demanen que llegeixi en veu alta una llista de mots. És a dir, anirà a un estil molt més formal.
Quan els parlants d’estatus intermig recorren, en un context formal, a una forma de prestigi associada a un grup d’estatus superior, tendeixen a sobreutilitzar-la.
4.1.5. Prestigi Quan el canvi d’estil es produeix per aproximar-se a una forma que és més freqüent en la parla d’aquells a qui es considera que tenen un estatus social superior, parlem de prestigi manifest.
El prestigi encobert es tracta de l’estatus “ocult”, també de car{cter positiu que posseeix un determinat estil de parla i que seria la causa per la qual alguns grups socials no manifesten el canvi d’estil en la mateixa mesura que d’altres.
4.1.6. Ajustament del discurs La nostra capacitat de modificar l’estil de la nostra manera de parlar amb l’objectiu de fer que s’assembli o es diferenciï de l’estil que, al nostre entendre, utilitza el nostre interlocutor.
- Convergència (acostament) - Divergència (separació) 4.1.7. Registre i argot El registre és la manera convencional d’usar la llengua que resulta apropiada en un determinat context situacional, ocupacional o tòpic. Que Déu us beneeixi / El demandante llama el testigo al estrado L’argot és vocabulari tècnic especialitzat, associat a un determinat tipus d’ocupació o a una determinada {rea de coneixement o d’interès (definició de “jerga” en castell{). També, és típic d’individus que no pertanyen a cap grup consolidat d’estatus elevat. Aquest tio és supermegaguai L’argot és un component de la vida social subjecte a les modes. Senyal d’identitat.
Els termes tabú són paraules i expressions que les persones eviten per raons lligades a la religió, per educació o perquè no es consideren acceptables (“tacos”).
Hi ha abordatges teòrics per relació entre llenguatge/societat o llenguatge/cultura (sociolingüística, etnolingüística...) La sociolingüística estableix com a objecte d’estudi les variables socials de sexe, edat, classe social i educació dels membres d’una comunitat lingüística.
Els registres fan referència a més o menys grau de formalitat que presenta el discurs.
Existeixen variants – diatòpiques (geogràfiques) - diastràtiques (socials) - diafàsiques (de registre) 4 El conjunt d’h{bits d’un individu és l’idiolecte.
Els estudiosos de sociologia del llenguatge s’interessen per altres fenòmens socials com el bilingüisme (domini equiparable de 2 llengües) i diglòssia (en situacions de bilingüisme quan una de les llengües s’usa amb diferents fins socials que l’altre) 4.2. Psicolingüística 4.2.1. Concepte La lingüística moderna ha considerat de vegades que és una branca de la psicologia. Sempre hi ha hagut una influència molt considerable de les teories psicològiques sobre els procediments lingüístics. A Amèrica va ser molt influent la teoria conductista; a Europa, la teoria de la Gestalt.
Els temes d’interès són: fonaments biològics del llenguatge, el llenguatge infantil, l’aprenentatge i la conducta verbal, la comprensió i la producció dels enunciats lingüístics, l’emmagatzematge de la informació lingüística, el bilingüisme, les patologies lingüístiques.
4.2.2. Influències de la psicologia en el desenvolupament de la lingüística W. Wundt: fundador de la psicologia científica.
1874: va crear un laboratori de psicolingüística a la Universitat de Leipzig. Cap a 1920 hi ha diferents comentaris derivats de Wundt (Estructuralisme) - Conductista - Gestàtic - Psicoanalític - Conductista. Molt influent a EEUU a principis del segle XX.
Conducta = procés d’estímul – resposta Meta: predicció i contrast de la conducta.
Exemple: Carme a Pere: agafa’m una poma  reacció muda (li dóna)  reacció oral (contesta amb parla) Bloomfield, qui explica l’aprenentatge lingüístic segons els postulats, queda impactat per aquestes coses.
Els conductistes diuen que els nens emeten sons. Quan els sons aconsegueixen l’objectiu (sistema assaig-error), reforcen una conducta que esdevé habitual.
Bloomfield adopta una postura antimentalista.
La lingüística americana estructural va seguir les passes de Bloomfield (Hockett o Harris) En psicolingüística, Skinner (1957) publica un llibre (Conducta verbal) i Chomsky en una ressenya de 1959 va contribuir al començament del fracàs del conductisme. Va fer una crítica brutal.
- La Gestalt, a Europa. Es desenvolupa a Alemanya entre els anys 20-50 del segle XX. Gestalt significa forma, en el sentit d’estructura o totalitat.
Wertheimer (1912): la percepció del tot és diferent a la suma de les seves parts.
Saussure (1916): considera la llengua una totalitat diferent de la suma de les seves parts.
Aquests devien tenir contacte entre ells perquè s’assemblen molt. La Gestalt influeix en l’estructuralisme.
X X X X X X XXX X X XXX * * * * * * *** * * *** La forma de les figures (el tot o la Gestalt) no depèn de les propietats de les parts 5 Wertheimer exposa quatre lleis de percepció: - Llei de la semblança +++ En lingüística, p-b-m ---+++ - Llei de la proximitat x x x x En lingüística, síl·labes xxxx xxxx - Llei de la continuïtat En lingüística, /tᶘ/ Tendim a veure 1-4 - Llei del tancament - Les memòries Magatzem sensorial a curt termini (ASCP). La Informació procedent de l’exterior hi ser{ emmagatzemada per un breu espai de temps.
Memòria a curt termini (MCP). Elements rellevants de la informació emmagatzemada abans és transmesa aquí, amb una transformació pertinent.
Memòria en funcionament (MF). Subdivisió de l’anterior permet manipular la informació amb operacions diverses.
Memòria a llarg termini (MLP). S’hi emmagatzema tot el coneixement de forma permanent.
6 - Comprensió i producció del llenguatge 4.3. Neurolingüística Tracta les relacions entre el llenguatge i el cervell.
La localització del llenguatge en el cervell es va conèixer el 1848 en una construcció del ferrocarril.
La neurolingüística estudia les parts del cervell i també té relació amb diferents patologies amb aquestes parts.
El cervell té un funcionament modular.
A partir d’Ellisi Young (1992) tenim les diferents presumpcions: - Modularitat: Funciona en mòduls autònoms però relacionats entre ells.
- Isomorfisme: Assumeix que ment i cervell tenen cert paral·lelisme.
- Transferència: Les patologies indiquen la part afectada del cervell - Sustractivitat: Un cervell madur després d’una lesió cerebral que tenia la capacitat de generar nous mòduls, la pot perdre del tot o pot fer que es relenteixi.
4.4. Antropologia lingüística 4.4.1. Concepte. El llenguatge en el seu context sociocultural Un objecte de la lingüística és descriure el sistema per a cada llengua i explicar perquè aquests sistemes són com són. Això fa concebre el llenguatge com un sistema autònom, que pot estudiar-se independentment dels parlants i de les seves determinacions històriques, socials i territorials, així com de la seva funció comunicativa.
Però, hi ha altres enfocaments: sociolingüística i antropologia lingüística concebeixen el llenguatge en el seu context social i cultural. El concebeixen com una activitat humana entre altres activitats.
4..4.2. La contribució de l’antropologia lingüística a l’estudi del llenguatge La lingüística antropològica es va desenvolupar com a disciplina a Amèrica del Nord  hi havia una realitat diferent a la coneguda; primera meitat del segle XX.
7 L’estudi de les llengües ameríndies i de la seva problem{tica va obligar a plantejar-se qüestions metodològiques i teòriques noves i a reconsiderar les ja conegudes sota una nova llum.
Sobre la classificació de les llengües Un dels primers objectius: la classificació de les llengües ameríndies. En tractar-se de llengües de tradició oral, per tant, com per a la classificació com per reconstruir eventuals protollengües calia aplicar el mètode comparatiu (=llengües indoeuropees, segle XIX).
El model per fer-ho era el de la lingüística indoeuropea, és a dir, el de la classificació genètica.
Un arbre genealògic expressa les relacions genètiques pures entre un grup de llengües i la seva evolució.
A vegades s’observen trets comuns entre llengües prou divergents per assignar-les a una sola llengua ancestral comú, però prou properes geogràficament com per pensar en contacte lingüístic i cultural entre els parlants: - relacions de continuïtat temporal (genètiques) - relacions de continuïtat espacial (contacte) On pot arribar la influència del contacte geogràfic, fins a quin punt pot arribar o pot modificar aspectes crucials de l’estructura lingüística? Si responem que sí, es posa en entre dit tota la feina del segle XIX.
El conflicte entre el desenvolupament lineal i el contacte va preocupar F. Boas.
El problema està en què, en absència de dades històriques documentals, resulta impossible distingir entre els efectes de la divergència a partir d’un origen comú i els efectes de les influències interlingüístiques en una situació de contacte.
Estudis posteriors han demostrat que la desconfiança de Boas cap a la possibilitat de classificació era desmentida.
Sobre la tipologia estructural - Comparació genètica  determinació de les relacions genètiques, establiment de la tipologia genètica i reconstrucció de la protollengua.
- Comparació analítica  Establiment d’una tipologia basada en les relacions de similitud i dissimilitud estructural. Segle XIX: Schlegel, von Humboldt, Schleicher Segons morfologia  Aïllant (xinès o vietnamita)  Aglutinant (turc o swahili)  Flexiu (indoeuropees – llatí o grec) Segons  incorporant (ameríndies o australianes)  amb infixos (àrab o hebreu) Exemple aïllant (vietnamita) Les arrels són generalment monosil·làbiques. La composició és el recurs fonamental per a la creació...
Exemple aglutinant (Swahili) El procediment per a la creació de mots consisteix a afegir morfemes a l’arrel, cadascun dels quals correspon generalment a un morfema.
Exemple flexiu (llatí) Afegir afixos a l’arrel. Un morfema no té correspondència amb un morfema 8 Exemple incorporant o polisintètica (Mayali) Crea mots amb procediments aglutinants i flexionals.
Exemple amb infixos (àrab) Infixació  podem trobar mostres d’aquests tipus en totes les llengües.
Sapir va elaborar una tipologia alternativa basada no només en la morfologia sinó també en les aportacions nocionals i relacionals dels seus elements.
Sapir va criticar la primera tipologia que amagava prejudicis que justificaven la preeminència dels pobles europeus en l’ordre cultural.
Tota llengua en sí mateixa és apta i complexa pel que necessiten els parlant i té els recursos formals necessaris per adaptar-se a les noves necessitats expressives.
El debat sobre els prejudicis lingüístics va provocar una reflexió sobre les relacions entre el llenguatge i la cultura.
4.4.3. El treball de camp És un pas ineludible en l’estudi d’una llengua de tradició oral (ho hauria de ser en totes les llengües).
Objectius del treball de camp: - Accedir a dades de la manera més natural - Observar els usos de la llengua en el seu context sociocultural.
Comença amb la tria dels informants (edat, grau d’instrucció, contacte fora del poble...). Després, amb l’elicitació de les dades: què demanem a l’informant. Cal recollir dades tant de l’estil de parla habitual com d’estils més formals.
- Gravadores, vídeo (gesticulació) - Transcripció (ortografia, símbols fonètics) Qüestió moral de la relació entre l’observador i els subjectes observats. Sol ser una relació desigual.
4.4.4. Relacions entre llenguatge i cultura Examinar la naturalesa de la relació entre el llenguatge i una altra cosa aliena del llenguatge implica el reconeixement de l’existència prèvia i separada de totes dues coses. No és fàcil. Tampoc ho és separar llenguatge i pensament.
Nivells de realitat en el món físic: - Realitat del món físic en ella mateixa - Realitat del món de l’experiència - Model del món físic que ens proporcionen les teories científiques (Creació de la ment humana) - Món de les relacions humanes i valoracions socioculturals.
El llenguatge es refereix a la realitat que experimentem conscientment, que compartim i donem per suposada.
Però també transcendeix la realitat de la vida quotidiana.
Si de la relació llenguatge-realitat passem a la relació llenguatge-pensament, segons la gramàtica de Port Royal (1660), el llenguatge reflecteix el pensament hum{ universal. D’aquí no podia derivar-se cap connexió entre llenguatge i cultura.
Amb l’adveniment del Romanticisme es va formular una concepció alternativa (von Humboldt): tota llengua és un reflex del pensament col·lectiu del poble que la parla. Aquesta concepció sí permetria abordar de forma específica el problema de la naturalesa de les relacions entre llenguatge i cultura.
9 4.4.5. Separabilitat entre llenguatge i cultura En una època es donava per suposada la relació entre llengua, raça i cultura. Aquesta idea ha estat abandonada per l’antropologia moderna (Boas, Sapir).
Tot i acceptant que la cultura humana és inimaginable sense el llenguatge, no s’ha pogut establir cap correlació entre formes culturals i estructures lingüístiques.
El vocabulari d’una llengua reflecteix el desenvolupament cultural del poble que la parla; però no hi ha cap relació entre l’evolució de les formes culturals i l’evolució lingüística.
4.4.6. La “hipòtesi Sapir-Whorf” Sapir considerava inexplicable la interrelació entre el llenguatge i el pensament.
La mal anomenada “hipòtesi Sapir-Whorf” consistiria en la seva formulació extrema, en la combinació de dos principis: a) el del determinisme lingüístic: Pensament determinat significativament per la llengua que es parla.
b) el de la relativitat lingüística: Diferències estructurals entre llengües provoquen visions del món diferents.
Segons el llenguatge que parlem veiem el món d’una manera o un altre.
El precedent es troba en Von Humboldt: “en cada llengua est{ inscrita en una manera peculiar d’entendre el món” Tota llengua és capaç d’expressar qualsevol pensament o de desenvolupar mecanismes formals i lèxics que permetin expressar-lo. No existeixen llengües més avançades que altres.
El determinisme lingüístic ha estat criticat des de diverses posicions epistemològiques i no és acceptat actualment entre els continuadors de la lingüística antropològica.
4.5. Lingüística computacional Estem interessats en el resultat del processament del llenguatge natural per un ordinador.
Cal distingir llenguatge natural (per exemple, català) de llenguatge artificial (per exemple, bàsic).
S’intenta modelar la capacitat dels humans d’utilitzar el llenguatge.
4.5.1. Reconeixement i síntesi de veu Síntesi de veu consisteix en convertir el text en veu (TTS: Text-to-speech). N’hi ha d’acústica i d’articulatòria.
També de corpus. Cal tenir en compte la coarticulació i els fenòmens prosòdics. Però queda pendent l’expressió de les emocions.
Reconeixement automàtic de parla consisteix en convertir la veu en text. Cal entrenar els reconeixedors. N’hi ha de plantilles acústiques i de trets fonològics. Per a usos comercials cal que superin la dependència del locutor.
4.5.2. Intel·ligència artificial (IA) “La ciencia de hacer que las máquinas hagan cosas que requerirían inteligencia si fueran hechas por personas” (Minsky, 1968).
Abasta una gran quantitat de temes però sempre ha considerat com una de les seves principals àrees de recerca la producció i la comprensió del llenguatge.
4.5.3. Analitzadors 10 Exemple: El niño golpeó la pelota Sistema d’adalt abaix (top down) (det, N, verb) o sistema d’abaix adalt (bottom up) (nom del verb). Un sistema més eficient els combinarà.
Si el funcionament de la m{quina s’ha de semblar en alguna cosa al sistema de comprensió intel·ligent que opera en la ment humana, caldrà algun coneixement de com és el món.
4.5.4. Sistemes de comprensió Per exemple: Eliza. Pacient parla a una màquina i aquesta agafa la paraula clau per després poder formular una pregunta més general.
4.6. Lingüística històrica Tracta dels aspectes generals i diferents tipus del canvi lingüístic i també de les dificultats metodològiques que troba.
4.6.1. Causes del canvi lingüístic Posicions inicials: - El canvi és conseqüència d’un procés de corrupció - El canvi és conseqüència de l’adquisició d’una major perfecció El canvi és continu i connatural al seu funcionament. És inevitable que hi hagi canvi (Coseriu, 1983).
- Canvi és resultat de la discontinuïtat de la transmissió de les llengües - Les llengües s’ajusten a les necessitats comunicatives dels parlants 4.6.2 Què estudia la lingüística històrica? Neix en el segle XIX, i ha estat una disciplina predominantment descriptiva.
Quins canvis hi ha hagut? Com, en quines condicions? En llengües sense escriptura és més difícil estudiar-ho.
Per què s’han produït els canvis? No podem parlar de lleis com les del món físic perquè no és possible determinar que un fet desencadeni un canvi.
Podem predir canvis en una llengua a partir dels que ja han passa abans? No, perquè les llengües són entitats culturals i socials i la seva evolució depèn de les necessitats dels seus usuaris.
Alguns metodòlegs proposen una via metodològica semblant a la de la biologia o de l’economia.
Tot i que un canvi hagi estat introduït i difós per algú, la seva autoria roman anònima en el grup social. La generalització d’un canvi s’ha de buscar en termes socials. Tots els grups socials estan relacionats.
4.6.3. El canvi fònic Bask, Bopp, Grimm... (s.XIX) van establir les bases de l’estudi de l’evolució de les llengües comparant llengües de la família indoeuropea.
A partir de la comparació de sons pertanyents a diferents llengües d’un mateix tronc procuren establir les relacions que es donen entre elles i reconstruir els sons d’una llengua comú oficial.
Va ser el que més van treballar.
4.6.4. L’analogia 11 L’analogia es veu com una relació que s’estableix entre les unitats lingüístiques en funció de la seva semblança.
No es tracta simplement de la influència d’una paraula sobre una altra, és l’existència de relacions associatives entre unes formes i altres el que constitueix la raó del canvi analògic.
Amo/amé partir/patit andó/*andé venir/*venit Els mecanismes analògics no són prou poderosos per explicar un determinat canvi.
ando/anduve canto/*cantuve Les anomenades lleis de l’analogia es poden resumir de fet en pocs principis que reflecteixen com en les llengües es procura compatibilitzar la m{xima eficiència comunicativa amb el menor esforç en l’aprenentatge.
4.6.5. El canvi semàntic Aparentment, el canvi lingüístic més fàcilment reconeixible és el canvi de significat dels elements lèxics (abans que existís la televisió, la paraula plató no existia).
De vegades no canvia el signe lingüístic, sinó la realitat extralingüística Ex; cotxe (cotxe cavalls  motor) Hi pot haver un canvi funcional en el significat lèxic. Ex; Gladium va ser substituïda per spatha que va variar el seu significat.
Hi ha canvis semàntics ocasionals: les metàfores. Ex: perles, en lloc de dents.
Hi ha canvis produïts per les relacions de contigüitat o semblança entre les realitats extralingüístiques.
Exemple; un vi de Xerès  un Xerès.
En els canvis lèxics la intencionalitat és més clarament perceptible que en les altres parcel·les de la llengua. És el cas dels tabús lingüístics i els mecanismes eufemístics per evitar-los.
5. Aplicacions de la lingüística 5.1. Ensenyament de llengües Sobre tot, les teories lingüístiques s’han aplicat a L2.
Mètode clàssic: aprenentatge memorístic de vocabulari i gramàtica, traducció directa i inversa.
S. XX, Mètode directe: No és de la llengua materna, importància de la conversa, no presenta explícitament la gramàtica. De vegades, és més eficaç amb pocs alumnes.
5.2. Lingüística i informàtica - Lingüística computacional (morfologia, sintaxi, semàntica) · Traducció automàtica · Recuperació de la informació · Interfaç home-màquina - Lingüística informàtica - Síntesi i reconeixement (fonètica i fonologia) · La síntesi, prou avançada, és un sistema modular Mòdul 1: Detecció de l’accent M2: Transcripció fonètica del text M3: Separació d’unitats pronunciables M4: Diccionari d’unitat, concatenació i producció · El reconeixement de parla és més complex.
5.3. Aplicacions en sociolingüística 12 Sociolingüística i educació Brestein (1975) va establir 2 conceptes: codi elaborat i codi restringit.
El codi restringit deixa poca autonomia a l’individu. Classes treballadores.
El codi elaborat (Classes elevades) permeten al nen desenvolupar la seva autonomia i gran varietat i complexitat en els continguts. L’educació dins de codis elaborats afavoreix l’abstracció, mínima predicibilitat de continguts sem{ntics i sint{ctics i gran disponibilitat per a l’expressió individual.
Els codis de Brestein són més aviat estils.
Planificació lingüística La societat i els governs estan implicats en resoldre les qüestions que tenen relació amb l’ús d’una llengua tant en les societats unilingües com els plurilingües.
Objectius: - Triar una norma que pugui actuar com a estàndard - Desenvolupar els mecanismes per a la seva difusió escrita - Establir l’ortografia, crear diccionaris i gram{tiques, modernitzar el vocabulari...
- Estudiar com posar-ho en pràctica 5.4. Una aplicació en psicolingüística: la correcció fonètica Una contribució important de la lingüística es produeix en l’{mbit de les patologies del llenguatge, tant de les centrals com de les perifèriques.
Els mètodes de correcció fonètica busquen la pronunciació adequada dels sons alterats en la parla de les persones afectades per alguna de les patologies.
El mètode articulatori consisteix a ensenyar a l’alumne el gest articulatori que ha d’adoptar de forma conscient per a la pronunciació correcta d’un so determinat.
Crítiques al mètode articulatori: - Descuida el factor auditiu - Mètode difícilment viable amb els nens - Oblida el fenomen de la coarticulació - No té en compte els fenòmens de compensació - No té en compte els factors prosòdics - Sobreestima la consciència de la pronúncia.
El mètode d’oposicions fonològiques està basat en les tècniques heurístiques usades en l’establiment del sistema fonològic d’una llengua. Commutació.
El mètode verbo-tonal (Peter Guberina) posa l’èmfasi en quatre procediments diferents en la pronunciació i té en compte els aspectes no verbals que acompanyen la parla: 1. Entonació i ritme 2. Tensió 3. Fonètica combinatòria: coarticulació 4. Pronúncia matitzada 5.5. Retòrica i estilística La retòrica estudia els procediments que se solen aplicar per persuadir els altres.
L’estilística no és un fenomen exclusiu de la literatura, però és en ella on es manifesta amb major intensitat.
13 La retòrica té tres parts: - Inventio - Dispositio: Veure la disposició, ordenar - Elocutio  Estilística. Fer-ho tot de forma bonica, elegant 5.6. Altres aplicacions - Lingüística forense - Fonètica forense Tracta del món judicial i policial. Pot ser perquè hi ha la conversa d’un delicte i la cinta arriba a judici. El jutge demana a la persona si és la seva veu, aquesta diu que no, i el jutge demani que se’l gravi all{ mateix i es comparin ambdues veus de les dues gravacions. També pot ser per notes de suïcidi, per saber si és real o si algú l’ha mort i l’ha deixada all{).
- Traducció i interpretació de textos - Adquisició del llenguatge - Publicitat - Creació d’ortografia per a llengües sense escriptura ...
 ACTIVITATS - La descripció sistemàtica dels fets constitueix la finalitat última de la ciència. FALS - El mètode inductiu és més fiable perquè es basa només en l’observació de les dades reals. FALS - L’erudició (saber moltes coses) no representa el cim de la ciència. FALS - Les hipòtesis no són fiables perquè poden ser massa subjectives. FALS - La millor hipòtesi és aquella que no es pot refutar. FALS - L’avantatge lingüístic sobre les altres ciències socials és que coincideixen l’objecte d’estudi i l’instrument de descripció.
- Els lingüistes no s’ocupen de l’ús correcte de l’idioma. FALS - La lingüística moderna no és una disciplina assagística. FALS - La lingüística moderna només s’ocupa de la llengua actual. FALS - La generalització estadística mai té un poder predictiu - El mètode H-D ofereix generalitzacions provisionals - La necessitat del metallenguatge és una conseqüència de l’explicitat.
- La lingüística és una ciència empírica perquè s’ocupa de les dades.
Crystal, D. (1987): The Cambridge Encyclopedia of Language, Cambridge, CUPress (trad. Cast.: Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge, Madrid, Taurus, 1994).
Escandell, V. (COORD) (2009): El lenguaje humano, Madrid, Ed. Universitaria Ramón Areces, UNED Martínez Cedrán, E. (1995): Bases para el estudio del lenguaje, Barcelona, Octaedro Yule, G. (2006): The Study of Language, Cambridge University Pess (Trad. Cast: El lenguaje, Madrid, Akal, 2007) 14 ...