TEMA 9. BRIÒFITS (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 18/10/2014
Descargas 26
Subido por

Descripción

Professora: Concepción Delinares

Vista previa del texto

TEMA 9. BRIÒFITS Es troben dins el regne Plantae, dins el fílum Viridiplantae. D’un sol ancestre es van originar tots els grups que es troben dins el Viridiplantae. En ordre d’aparició: - Cloròfits.
Briòfits (sorgeixen del gènere Chara dels cloròfits).
Pteridòfits.
Espermatòfits.
Els briòfits van ser les primeres plantes en fer el pas per ser terrestres. Una característica clau per poder fer aquest pas va ser convertir-se en plantes amb embrió. Aquest embrió, les primeres fases viu a expenses de la mare.
Dins el grup de les plantes amb embrió tenim els fílums de briòfits, els pteridòfits i els magnoliòfits. D’entre aquests, els briòfits i els pteridòfits continuen sent plantes criptògames perquè es dispersen per espores. En comptes, els magnoliòfits, són plantes fanerògames perquè fan reproducció sexual amb llavor. Els briòfits són l’únic d’aquests tres fílums que encara no tenen regulació hídrica, són poiquilohidres. Tot i això, poden sortir fora de l’aigua a l’exterior per altres mètodes. No tenen arrels, tija i fulles.
Els briòfits inclouen tres subfílums o classes, dels quals no se sap l’ordre d’aparició i antiguitat: - Hepàtiques.
Molses.
Antocerotes.
Qualsevol classificació que se’n va és un arbre monofilètic, però l’ordre depèn del punt de vista, és a dir, dels caràcters que s’estudiïn per fer la classificació.
La primera classificació va mirar la morfologia, fisiologia i bioquímica de cada un dels grups: El segons estudi que es va fer va estudiar les seqüències genètiques mitocondrials i la morfologia de l’esporòfit: El tercer estudi va mirar les seqüències genètiques dels cloroplasts: L’última classificació va sorgir de l’estudi de les seqüències mitocondrials, del cloroplast i nuclears: CARACTERÍSTIQUES GENERALS Els briòfits ocupen una posició intermèdia entre tal·lòfits i cormòfits. Tot i no tenir arrels, tija i fulles, alguns grups tenen una adaptació incipient a la vida terrestre (tenen una mica de control de l’aigua).
Les cèl·lules dels briòfits tenen paret cel·lular de cel·lulosa, sense quitina, i contenen els pigments clorofil·la a i b. La substància de reserva més abundant és el midó intraplastidial.
Els briòfits obtenen nutrients i aigua amb l’absorció que fan tant el rizoide, els caulidis (cauloides), els fil·lidis (fil·loides) o el tal·lus sencer. No tenen teixits conductors, l’aigua es mou per capil·laritat.
Tenen un cicle diplo-haploide amb alternació de generacions heteromòrfica. Predomina el gametòfit, que és el que fa la funció de vegetal: fa l’absorció, capta l’energia, fa la fotosíntesi...
L’esporòfit viu sempre a expenses del gametòfit, i l’única funció que té és produir espores per formar més gametòfits (a vegades pot tenir funció fotosintètica).
Els gametòfits tenen gametangis veritables, òrgans reproductors sexuals: - Gametangis femenins: arquegonis.
Gametangis masculins: anteridis.
La unió dels gàmetes forma l’embrió.
HEPÀTIQUES Comencem per l’estudi del gametòfit: n’hi ha de dos tipus, tal·losos o foliosos. En tots dos casos tenen rizoides. Els tal·losos formen bàsicament una làmina, mentre que els foliosos tenen més diferenciats un rizoide, cauloide i fil·loide.
HEPÀTIQUES TAL·LOSES Hi ha dos grups: 1. Tal·lus sense diferenciació en estrats, per tant és prim. No té porus, per tant sempre s’han de trobar a l’aigua o es moriran per dessecació.
2. Tal·lus diferenciats en estrats, són gruixuts i tenen porus, per la qual cosa es poden separar una mica de l’aigua.
Perquè aquests porus puguin captar l’aigua sempre estaran oberts. Aquests porus són simples, amb una càmera d’aire que sempre està en contacte amb l’atmosfera. Tenen teixits verdaders. Els rizoides unicel·lulars serveixen perquè el tal·lus s’uneixi al sòl. Els rizoides unicel·lulars són cèl·lules molt allargades, que Exemple de hepàtica tal·losa.
poden tenir escates que ajuden a fixar-se al sòl.
HEPÀTIQUES FOLIOSES Els rizoides són pluricel·lulars, i a més apareix un cauloide diferenciat que dóna una disposició a l’individu. El fil·loide són fulles disposades en parelles al voltant del cauloide.
Els fil·loides no són simples làmines fotosintètiques, sinó que són dues làmines (inferior i superior) que formen una petita bossa on es manté emmagatzemada l’aigua. Entre cada una de les parts d’una parella de fil·loides hi ha unes escates, és l’amfigastri.
Exemple d’hepàtica foliosa.
Aquest amfigastri és el rastre o l’inici del que és el tercer fil·loide en les molses.
La visió que podem tenir de les hepàtiques folioses és ventral si veiem l’amfigastri i dorsal si no el veiem.
La reproducció asexual de les hepàtiques es fa per fragmentació o per propàguls. Els propàguls són estructures formades en conceptacles.
La reproducció sexual comença en els gametangis. Aquests són verdaders òrgans sexuals perquè estan protegits per una capa de cèl·lules estèrils. Els gametangis es troben dins uns receptacles amb una forma determinada per cada un dels dos sexes. El receptacle femení s’anomena arquegoniòfor, i té forma de paraigües amb els arquegonis a sota. El receptacle masculí s’anomena anteridiòfor i te forma de copa, amb els anteridis a dins.
La reproducció sexual dels briòfits encara necessita aigua, perquè els espermatozous no es poden moure si no és en medi líquid (on faran servir els flagels). Per això els anteridiòfors tenen forma de copa, perquè quan plogui l’aigua s’hi acumuli i hi hagi aigua quan els espermatozous surtin dels anteridis.
Dins el receptacle femení, l’arquegoniòfor, es formarà l’esporòfit.
L’esporòfit sempre viurà enganxat a aquesta mena de paraigües, a expenses del gametòfit femení. Això és perquè l’esporòfit no té porus (estomes) que li permetin controlar l’intercanvi gasós per fer la fotosíntesi. L’esporòfit és una mena de tub que acaba en una càpsula on es guarden les espores.
El tub és 2n, i la càpsula està plena d’espores n.
MOLSES Els gametòfits només són foliosos, i tenen rizoides pluricel·lulars. Són molses acrocàrpiques si el caulidi (cauloide) es disposa perpendicular al substrat (al terra), en general creixen poc. Les molses pleurocàrpiques creixen paral·lelament al substrat i poden créixer molt, fins arribar a entapissar un bon tros de terra.
Els fil·loides se situen al voltant del cauloide en grups de tres (en les hepàtiques eren parelles més l’amfigastri). S’assemblen molt a les fulles reals.
La reproducció asexual es pot fer per fragmentació o propàguls multicel·lulars.
La reproducció sexual, com en les hepàtiques, també té gametangis verdaders, perquè estan envoltats per una capa de cèl·lules estèrils. L’espermatozou que crea l’anteridi té dos flagels.
L’esporòfit, com passava en les hepàtiques viu a expenses del gametòfit femení i va creixen en els arquegonis. També està format per un filament o peu i una bossa o càpsula. Aquesta càpsula es comença a adaptar al medi terrestres, suportant la sequedat.
Quan l’embrió que es forma en l’arquegoni comença a créixer per formar l’esporòfit, va creixent cap amunt i part de l’arquegoniòfor és arrossegat i queda sobre la càpsula de l’esporòfit. Aquesta part de l’arquegoniòfor s’anomena caliptra.
La càpsula està tancada amb una mena de tap, l’opercle. Hi ha un anell al voltant de la sortida de la càpsula, que es contrau si augmenta la temperatura, i fa sortir disparat l’opercle, llavors les espores poden sortir. Però encara hi ha una altra barrera, unes estructures en forma de dents que s’anomenen peristomes. Si hi ha massa humitat al medi, els peristomes no deixaran sortir les espores, ja que aquestes no es dispersarien bé. Si la temperatura continua alta i la humitat baixa, els peristomes s’obriran i deixaran sortir les espores.
En les molses, els receptacles dels gametangis no tenen forma de paraigües i copa.
Arquegoniòfor a l’esquerra i anteridiòfor a la dreta.
Aquest anteridiòfor també recull l’aigua de la pluja i permet als espermatozous moure’s amb els flagels fins els gametangis femenins, on creixerà l’embrió.
L’esporòfit creixerà cap a dalt, seguint la direcció del cauloide, en el cas de les molses acrocàrpiques. En el cas de les molses pleurocàrpiques, el filament de l’esporòfit creixerà perpendicular al cauloide, juntament amb les ramificacions.
Els gametangis provenen d’un protonema, que pot semblar una alga.
Cicle d’una molsa.
Ex de molsa: Sphagnum. Poden créixer il·limitadament, mentre la base es va morint. Formen zones on l’aigua queda emmagatzemada, les torberes. Els fil·loides tenen cèl·lules amb capacitat per mantenir l’aigua en el seu interior, són els hialocists. Unes altres cèl·lules anomenades clorocists envolten els hialocists i tenen la funció de fer la fotosíntesi. A prop d’aquestes cèl·lules hi ha porus que permeten fer l’intercanvi gasós.
ANTOCEROTES Els gametòfits només poden ser tal·losos. És a dir, creixen paral·lelament al terra i tenen rizoides unicel·lulars. Es consideren el grup més evolucionat en algunes classificacions perquè tenen característiques de plantes terrestres: estomes que permeten l’intercanvi gasós molt semblants als de les plantes vasculars.
Els antocerotes tenen porus en la seva epidermis inferior on viuen cianobacteris en simbiosi, protegits.
La reproducció asexual es fa per fragmentació.
En la reproducció sexual, un altre cop hi ha òrgans sexuals verdaders. En aquest cas els anteridis i els arquegonis se situen directament en el tal·lus, en petits forats que hi ha la làmina en la part superior.
D’aquesta manera, quan arriba aigua, es queda dins aquests forats i els espermatozous després es poden moure.
L’esporòfit no viu totalment a expenses en el gametangi femení, sinó que també té capacitat de fer la fotosíntesi i es pot mantenir a ell mateix. L’esporòfit té un creixement continu i indefinit en direcció perpendicular del terra, de fet, poden semblar herbetes. La seva funció es produir espores.
Esporòfit que surt d’una molsa.
...