DEONTOLOGIA - TEMES 1 A 3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Deontologia periodística i llibertat d'expressió
Año del apunte 2016
Páginas 36
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 17
Subido por

Descripción

Prof: Núria Saura

Vista previa del texto

Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza TEMA 1 1.1. MARC INTERNACIONAL DE LES LLIBERTATS INFORMATIVES: ONU I DRETS HUMANS Context històric: El món després de la 2ª Guerra Mundial Segona Guerra Mundial, fets a destacar:  L’1 de setembre de 1939 Hitler envaeix Polònia i, de forma posterior, el 2 de setembre de 1945 es produeix la rendició de Japó, que implica la fi de la guerra.
 Aquesta guerra deixa molts milions de morts a la seva esquena i, amb aquesta, l’ésser humà coneix la barbàrie i l’autodestrucció. La fi guerra, en aquest sentit, suposa la necessitat de reconstruir el món de tal manera que garanteixi la pau.
 Un cop finalitzada la guerra a Europa, s’estableixen estats totalitaris i, per consegüent, l’ésser humà és desproveït de tot els drets.
És evident, per tant, que cal garantir a nivell internacional, els drets de l’ésser humà.
Un Estat que no garanteix els drets als seus ciutadans, pot tractar amb igual menyspreu (“withsimilar disdain”) als altres Estats i els seus pobles.
(N.Rodley 2008) Així doncs, i en aquest sentit, l’any 1945 es produeixen 3 fets clau en el context de creació de l’ONU (Organisme de les Nacions Unides): 1. El 26 de juny de 1945 es celebra la Conferència Dumbarton – Oaks a San Francisco, on s’aprova la Carta de les Nacions Unides amb un total de 50 països representants.
2. El 6 i el 9 agost es produeixen les conegudes explosions a Hiroshima i Nagasaki.
3. El 8 d’agost es du a terme la creació del Tribunal de Nuremberg, encarregat de determinar i sancionar les responsabilitats de dirigents, funcionaris i col·laboradors del règim d'Adolf Hitler en els diferents crims i abusos contra la Humanitat comesos en nom del III Reich alemany.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza De forma posterior, el 24 d’octubre neix oficialment l’ONU.
 Cal recordar què, anteriorment, el 26 de juny s’havia aprovat la Carta de les Nacions Unides on els “pobles de les Nacions Unides”, tal com s’establí al preàmbul d’aquesta, es decidien: o a preservar les generacions venidores de la guerra, que durant la nostra vida ha infligit dues vegades uns sofriments indicibles a la humanitat, o a refermar la fe en els drets fonamentals, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions grans i petites.
Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) De forma prèvia a l’adopció de la DUDH, s’adopta la Convenció contra el Genocidi, i es crea la Comissió de Drets Humans de l’ONU, un òrgan del Comitè Econòmic i Social que redactarà, posteriorment, la DUDH.
La Comissió tindrà 18 membres i un Comitè redactor, presidit per Eleanor Roosevelt, format per 8 més: Austràlia, Xile, França, Líban, Regne Unit, EEUU, URSS.
Els drets abans de la DUDH A nivell internacional no existia un reconeixement de drets com a persona, derivats de la condició humana, sinó només alguns drets per la pertinença a un grup. El que succeïa a una persona en un Estat, per tant, només tenia importància per aquell Estat.
Alguns grups que varen tenir progressivament certs drets a nivell internacional:  Límits en l’esclavitud i el comerç d’esclaus.
o A Espanya i Catalunya s’aboleix el 1837, però va perdurar legalment el tràfic fins el 1880.
o Als EEUU no s’aboleix fins el 1865, fruit d’una llarga lluita contra la segregació racial.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Protecció de les minories i els apàtrides.
o Tractats de Protecció de les Minories: es van adoptar de forma posterior a la Primera Guerra Mundial. Pretenien protegir les persones no nacionals de l’estat on vivien.
 En aquest sentit, la Societat de Nacions (1919), organització internacional antecedent de l’ONU, havia de vetllar per la protecció internacional d’aquestes minories.
o Apàtrides: persones que no tenen pàtria. Els apàtrides tenien grans problemes amb els Estats Totalitaris, pels quals els drets només eren aplicables a aquells que tenien característiques racials, culturals, religiosos o ideològiques del territori on vivien. (ex. Jueus amb els nazis).
 Però després de la guerra apareixen milions de persones que tenen aquest problema: han perdut els drets no només en un Estat, sinó a tot el món. Així, es reconeix l’existència d’un dret a tenir drets, siguin d’on siguin: The right to have rights – H. Arendt  Combatents en conflictes armats.
Sistema Internacional de Drets Humans El sistema de protecció dels Drets Humans, es basa en 2 principis bàsics: 1. Tota persona té, pot i ha de tenir drets, al marge de la seva pertinença a un Estat.
2. L’Estat és el principal responsable de garantir els drets humans.
La Carta de les Nacions Unides. Elements clau  Art.1 propòsits ONU: mantenir pau i seguretat, cooperació en el desenvolupament dels drets humans.
 Art.2.1. Principi d’igualtat sobirana entre els estats.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Art.2.4. Prohibició de l’ús de la força: “empleo o amenaza”. Excepcions: sistema de seguretat col·lectiva i legítima defensa  Art.2.7 de la Carta de Nacions Unides: no s’autoritza a l’ONU a intervenir en aquells assumptes que són jurisdicció interna de l’Estat. Excepció:  Capítol VII de la Carta: Acció col·lectiva autoritzada pel Consell de Seguretat, en cas d’amenaça a la pau, trencament de la pau o agressió.
 Art.55. Carta L’ONU promourà els drets humans: “el respeto universal a los derechos humanos y a las libertades fundamentales de todos, sin hacer distinción por motivos de raza, sexo, idioma o religión y la efectividad de tales derechos y libertades”.
Òrgans principals de l’ONU  Assemblea General, òrgan deliberatiu: 193 Estats membres. D’ella en deriva el Consell de Drets Humans, creat el 2006, amb 47 membres, qui adopta resolucions.
 Consell de Seguretat, tracta decisions a complir; 15 membres i 5 amb dret de vet* (Xina, França, Regne Unit, Rússia i EEUU).
o *països que poden aturar o abolir una llei concreta abans que s’aprovi.
 Consell Econòmic i Social: 54 membres. Integra el Consell de Drets Humans (abans integrava la Comissió).
 Tribunal Internacional de Justícia: on es plantegen controvèrsies entre Estats i opinions consultives que plantegen òrgans que formen part de l’ONU.
Conformada per 15 jutges.
 Secretaria.
L’evolució de la protecció internacional dels drets humans 1. Codificació dels drets humans (1948 – 1966) Codificar significa elaborar normes jurídiques internacionals, recollides en Tractats.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Els Tractats: Un tractat és un acord de voluntats entre subjectes del dret internacional (organitzacions internacionals i els Estats), que genera obligacions jurídiques vinculants.
Segons la Convenció de Viena, “també és un acord internacional celebrat per escrit entre Estats, i regit pel Dret Internacional” (1969).
o Fases d’elaboració d’un Tractat:  Negociació: fase en què els representants dels Estats discuteixen com serà el Tractat.
 Adopció: fase en què s’adopta el text definitiu per acord, votació o consens.
 Autenticació: fase en què els Estats han adoptat el text, el firmen i donen lloc a la creació del Tractat. Aquest, però, no serà plenament obligatori fins que es ratifiqui i entri en vigor.
 Consentiment: Ratificació o adhesió del Tractat; entra en vigor.
 Relació entre la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats: Una Declaració no té el mateix valor jurídic que un Tractat i, per tant, diem que no és vinculant. Això, però, no significa que no tingui valor jurídic. Pot donar lloc a un Tractat posterior, o generar un costum internacional. Mostra el compromís dels Estats respecte a un tema, es deriva una expectativa de compliment.
 Relació entre Tractats i Constitucions: Els Tractats no poden entrar en contradicció amb la Constitució; o es reforma la Constitució, o no es pot adoptar un Tractat que la contradigui. Abans de ratificar el Tractat, el Govern, el Senat o el Congrès dels diputats pot solicitar al TC que faci un control previ de constitucionalitat. Si un Tractat cedeix competències a una organització internacional, cal una autorització per Llei Orgànica. A més, per a les matèries més importants cal una autorització de les Corts Generals per a que l’Estat pugui acceptar un Tractat.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Quan es ratifica un Tractat. En el dret internacional: encara que un Estat hagi ratificat un Tractat, por ser que aquest no entri en vigor fins que un número concret d’Estats no l’hagin ratificat. En el dret intern (sistema espanyol): el Tractat passa a ser ratificat quan és publicat al Boletín Oficial del Estado. A més, Un Estat pot firmar un Tractat, pero no ratificar-lo. Si no s’ha ratificat, per tant, no entra en vigor.
o Els Tractats no obliguen a tots els Estats; només aquells que l’hagin ratificat hi estaran obligats.
o Tanmateix, existeixen les normes de “ius cogens”, normes imperatives de Dret Internacional, que tenen una aplicació universal i, tot i què un Estat no hagi ratificat un Tractat està obligat a respectar aquestes normes.. Les més importants són:  La prohibició de la guerra d’agressió  La prohibició de la tortura  La prohibició dels actes de genocidi 2. Garantia dels drets humans (1966 – 1998)  La garantía dels drets humans 1966 – 1998. El 16 de desembre de 1966 s’aproven dos Tractats molt rellevants sobre els drets humans. Tots dos entren en vigor el 1976: o Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics  El Comitè de Drets Humans és un òrgan de garantia deL Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, desde 1977.
Format per 18 experts independents. No és un òrgan judicial, emet Decisions, no sentències.
o Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals  El Comitè de Drets Econòmics i Socials, és l’òrgan de garantia del Pacte Internacional de Drets Econòmics i Socials.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Va ser creat al 1985, però no és fins el 5 de maig de 2013 quan, gràcies a l’entrada en vigor del Protocol addicional, es reconeix la competència del Comitè per a conèixer comunicacions individuals en cas de violacions dels drets econòmics i socials.
 Format per 18 experts no és un òrgan judicial, sino un òrgan de garantia d’un tractat, no fa sentències, sino decisions.
3. Protecció i promoció dels drets (1998 fins a l’actualitat) 1.2. INTRODUCCIÓ: LES LLIBERTATS INFORMATIVES EN EL CEDH El consell d’Europa El tribunal europeu de drets humans no és una institució europea. Forma part del consell d’Europa, una organització internacional. Es tracta d’un consell que busca la cooperació, la unió entre estats. En aquest sentit, el consell d’Europa es va crear amb l’objectiu de defensar els drets humans, la democràcia i l’Estat de dret.
 Un dels elements característics de l’Estat de dret és la subjecció a la llei, a la legalitat. El poder legislatiu s’encarrega d’elaborar les lleis. El poder legislatiu recau, entre d’altres, al parlament. D’aquesta manera és evident que les lleis s’elaboren democràticament.
El consell està format per un total de 47 estats membres: els 28 estats de la Unió Europea, i altres estats no europeus com Rússia o Turquia. Té, a més tres òrgans bàsics: 1. Assemblea parlamentària 2. Consell de Ministres: format pels ministres d’assumptes exteriors de cada estat membre.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza 3. Tribunal Europeu de Drets Humans: S’encarrega de protegir els drets del Conveni Europeu de Drets Humans. Adopta, per tant, les normes establertes pel Conveni, mai la norma europea.
a. El Conveni Europeu dels Drets Humans.
 Adoptat a Roma el 4 de novembre de 1950. És un Tractat internacional que estableix els drets per a tota persona sota la jurisdicció d’un estat membre del Consell d’Europa. Comprèn persones nacionals, immigrants i refugiades.
 Conveni vinculant que protegeix drets humans, bàsicament drets civils i polítics.
Tribunal Europeu de Drets Humans El CEDH té un òrgan internacional de protecció, el Tribunal Europeu de drets Humans (TEDH). És un Tribunal que no jutja a persones, sinó a Estats. Existeix des de 1953, i des de 1998, les persones poden presentar directament davant el Tribunal una demanda contra el seu Estat, si consideren que una decisió judicial o dels poders públics ha vulnerat els seus drets humans. En aquest cas, el Tribunal Europeu de Drets Humans no examina ni jutja els fets, sinó si l'actuació de l'Estat. En definitiva, examinarà si la sentència en aquest cas vulnera els drets humans del Conveni Europeu de Drets Humans.
El Tribunal Europeu de Drets Humans té la seva seu a Estrasburg. La seu del Consell d'Europa està a Estrasburg.
Quina norma aplica? El Tribunal Europeu de Drets Humans jutja conforme al Conveni de Drets Humans, no conforme al Dret de la Unió Europea, perquè la Unió Europea com a tal no és part del Conveni, encara que els 28 Estats sí que ho siguin. Tampoc aplica el dret nacional dels Estats, encara que té en compte les tradicions jurídiques constitucionals.
Actualment, la Unió Europea no forma part del Conveni Europeu de Drets Humans, però el Tractat de Lisboa (actualment en vigor) preveu que la Unió Europea s'hi adherirà i, llavors, el TEDH haurà de controlar també els actes de la UE.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Qui i com es pot presentar un cas davant el Tribunal Europeu de Drets Humans? El primer responsable de complir els drets humans és l’Estat. Si una sentència es recorreguda diverses vegades, existeix una instància institucional on es pot presentar una demanda en contra del propi estat per no protegir el dret del Conveni de la persona demandant. Sempre presentem una demanda, no un recurs. Hi han uns requisits que s’han de complir per a presentar una demanda:  S’han d’haver esgotat els recursos interns  Han d’haver passat sis mesos des que tens la decisió definitiva  La demanda no ha de ser anònima i ha de deixar clar quin dret s’ha vulnerat  S’ha d’haver patit un perjudici important Com s’estructura el tribunal Ja què el Consell està format per 47 estats membres, el tribunal consta d’un total de 47 jutges.
El Tribunal Europeu s’assabenta de l'assumpte en Sala, o en Gran Sala. Normalment, un assumpte és resolt per la Sala, tret que:  La Sala s'inhibeixi en favor de la Gran Sala, a causa de la naturalesa de l'assumpte que se li planteja.
 O bé, una vegada s'obtingui una sentència de Sala, les parts sol·licitin en un termini de 3 mesos des de la Sentència, la seva remissió a la Gran Sala, en casos excepcionals, perquè dicti una nova sentència sobre aquest tema. La Gran Sala, per tant pot canviar allò jutjat per la Sala. La sentència definitiva es la de la Gran Sala.
Què són les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans? Les sentències del TEDH en principi són vinculants però cada Estat decideix com s’apliquen. El Consell de Ministres del Consell d’Europa vela per tal que es compleixin les sentències.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Les sentències declaren si s'ha vulnerat algun dels drets humans del Conveni, i, pot, si escau, establir una indemnització, o suggerir l'adopció de certes mesures. A Espanya, si es vol revisar una sentència es presenta un recurs de revisió.
Qui té els drets humans del Conveni Europeu de Drets Humans? Els drets humans es reconeixen, no només als nacionals dels Estats membres, sinó a tota persona sota la jurisdicció d'un Estat membre del Consell d'Europa. És a dir, persones que no tinguin la nacionalitat, però estiguin al territori de l'Estat o en el seu àmbit de jurisdicció, també poden acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Quins són els principals drets que afecten l’àmbit de les llibertats informatives? Els principals drets per a l'àmbit de la informació són: el dret a la llibertat d'expressió, que engloba la llibertat d'informació (art.10), el dret a la vida privada i familiar, que engloba el dret a l'honor i la intimitat (art.8), el dret a reunió i associació,(en l'art.11), i la llibertat ideològica (art.9), i la prohibició de l'abús del dret (art.17 CEDH).
LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ: jurisprudència del TEDH La llibertat d’expressió es un dret reconegut pel Conveni a l’article 10. Aquest article reconeix el dret a la llibertat d’expressió per a tothom. Dret sense consideració de fronteres.
Important  No hi pot haver ingerència de les autoritats públiques en la llibertat d’expressió.
 Això no implica que no sigui necessària una llicència, per exemple, per emetre en ràdio.
 L’article 10.1 recull la llibertat de tenir opinions, de difondre informacions i idees i de rebre informació. Dret sense fronteres.
 L’article 10.2 explica quins criteris s’han de complir per determinar quins son els límits de la llibertat d’expressió. L’exercici de les llibertats informatives engloba drets i responsabilitats. Si hi ha una mesura de limitació de la llibertat d’expressió ha d’estar contemplada per la llei. Ha d’haver-hi una provisió legal.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza o Els criteris que s’hauran de complir per tal què un límit sigui admissible han de ser: que la mesura sigui prevista per la llei, que sigui un dels límits que el conveni considera “legítims” i que sigui una mesura necessària en una societat democràtica.
El Codi Penal és una llei. Dins de les lleis, hi ha lleis més difícils d’aprovar que altres (les lleis orgàniques requereixen majoria absoluta del congrés). Tot el que afecti a drets fonamentals ha d’estar regulat per lleis orgàniques.
Elements bàsics de la protecció de la llibertat d’expressió, en el CEDH  La llibertat d’expressió duu a terme una funció social. La llibertat d’expressió és una de les condicions prèvies i bàsiques perquè pugui haver-hi democràcia.
Aquesta idea de funció social està vinculada al TEDH.
 El discurs polític o sobre temes d’interès públic és el més protegit per la llibertat d’expressió, per la seva vàlua per la societat.
 La premsa duu a terme una funció de “watchdog” o gos guardià de la democràcia. La llibertat de premsa és un element essencial per a una democràcia.
 La societat democràtica es caracteritza pel pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura. Per tant, una societat desinformada no podria ser plenament democràtica.
 La llibertat d’expressió comprèn, no només les informacions o idees acollides favorablement o inofensives, sinó també aquelles que fereixen, xoquen o inquieten.
 El polític, atesa la seva funció de representant del poble, té la màxima llibertat d’expressió, però també estarà sotmès a l’escrutini de la societat, i haurà de tolerar un marge de crítica més ampli que un particular.
 Els mitjans i periodistes també en tindran molta ja què són el mitjà per a conèixer què succeeix, mitjà que ens permet crear la nostre pròpia opinió sobre algun aspecte o tema. La llibertat d’expressió no només avarca els continguts, sinó també els mitjans de comunicació. Si limitem internet limitem la llibertat d’expressió.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Límits admissibles de la llibertat d’expressió L’article 10. 2 del CEDH estableix els criteris per a determinar quan un límit a la llibertat d’expressió és admissible d’acord amb el CEDH: La mesura ha d’estar PREVISTA PER LA LLEI (la llei ha de ser prèvia i ha de tenir una qualitat democràtica) A més, la mesura ha d’estar PREVISTA PER UNA DE LES FINALITATS ESTABLERTES A L’ART. 10.2:  per a la seguretat nacional, la integritat territorial o la seguretat pública,  per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció del crim,  la protecció de la salut o de la moral, la protecció de la reputació o dels drets d’altri.
 per impedir la divulgació d’informacions confidencials o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del Poder judicial La mesura, però, ha de ser NECESSÀRIA EN UNA SOCIETAT DEMOCRÀTICA.
Mesura necessària en una societat democràtica El TEDH determina si la mesura es necessària, o no, utilitzant un concepte anomenat necessitat social imperiosa. Això es decideix:  Observant la proporcionalitat de la mesura que s’aplica (indemnització...).
 Si allò dit tenia rellevància social dins la societat.
 La funció social de la llibertat d’expressió.
 L’interès públic del que s’està dient.
 El grau de vulneració dels drets dels demés i la justificació del caràcter prevalent de la llibertat d’expressió.
 Qui ho ha dit? si és un periodista, un polític, un particular  La democràcia, el pluralisme i l’esperit d’obertura propis d’una societat democràtica Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza LÍMITS  Límit: protecció dels drets dels demés La llibertat d’expressió té com a límit admissible la protecció dels drets dels demés, normalment els drets de l’article 8: Vida privada i familiar i honor o reputació.
El dret a la llibertat d’expressió pot entrar en conflicte amb el dret a l’honor o la vida privada, per a resoldre-ho, seguint la filosofia de la funció social de la llibertat d’expressió, tindrem en compte l’interès públic del discurs, la intencionalitat del que s’està dient, si és fer una crítica o una ofensa o lesió innecessària de la intimitat, i l’aportació o no a un debat d’interès general.
Com més greu sigui la injerència en els drets dels demes, més s’haurà de justifcar el caràcter prevalent de la llibertat d’expressió. (Exemple, càmera oculta per fins periodístics) Cal destacar què l’interès públic és diferent de la curiositat pública. L’interès públic pot determinar el caràcter prevalent d’una informació, però la curiositat pública no.
 Límit: el discurs de l’odi El discurs de l’odi o d’incitació a la violència és un límit a la llibertat d’expressió. Cal, però, fer-ne una interpretació estricta, d’acord amb el CEDH, per a evitar restriccions indegudes a la llibertat d’expressió.
 S’hauran de complir els criteris de l’art. 10.2: Ser una mesura prevista per la llei, per a una de les finalitats legítimes (drets dels demés, moral, ordre públic…) i ser una mesura necessària en una societat democràtic.
 Es tindrà en compte la proporcionalitat de la mesura, el to, el context, la persona que fa el discurs, si és un tema d’interès general, la intencionalitat i l’efecte del discurs.
 L’article 17 del Conveni prohibeix l’abús de dret és a dir: utilitzar un dret, en aquest cas la llibertat d’expressió per a destruir drets humans i les llibertats que garanteix el CEDH.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  A vegades, el TEDH entén que per la gravetat d’un discurs no és llibertat d’expressió i aplica l’art.17 CEDH, aleshores no s’admet la demanda i ja no analitza si és un límit admissible segons l’article 10.2 CEDH.
La jurisprudència del TEDH sobre llibertat d’expressió, que comprèn la llibertat d’informació Lingens C. Austria. 8 juliol 1986.
Cas d’un periodista austríac, redactor d’una revista de Viena en què va escriure dos articles fent referència a un possible passat de col·laboració nazi. Acusava un dirigent del partit liberal austríac de col·laboració amb el nazisme. Anteriorment, el polític ja havia estat acusat de pertànyer a les SS.
El periodista va ser condemnat per difamació. Els Tribunals austríacs van considerar que les expressions de l’article com ara “immoral”, “l’oportunisme més detestable”, “desproveït de dignitat”, dirigides contra l’ex canceller, eren difamatòries.
Després d’esgotar els recursos interns, Ligens va plantejar una demanda al TEDH, perquè creia que s’havia vulnerat el seu dret a la llibertat d’expressió, garantit per l’article 10 CEDH. Considerava que aquesta mesura era incompatible amb els principis d’una societat democràtica.
Els límits a la llibertat d’expressió La mesura havia de complir els requisits de l’article 10.2 CEDH, és a dir:  Estar prevista per la llei: article 111 Codi Penal Austríac.
 Perseguir una de les finalitats legítimes segons l’art. 10.2 CEDH: protegir la reputació i els drets aliens.
 Ser una mesura necessària en una societat democràtica. Era una necessitat social imperiosa? Era una mesura restrictiva proporcionada a la finalitat que es perseguia? Hi havia motius suficients per adoptar aquesta mesura? Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Principis generals del TEDH sobre la llibertat d’expressió i la premsa La llibertat d’expressió no només val per les idees o informacions acollides favorablement o considerades ofensives, sinó també per aquelles que xoquen, fereixen o inquieten.
La premsa no ha de traspassar els límits com ara la protecció dels drets aliens, però la seva funció és comunicar sobre les idees o informacions de qüestions de l’arena política o altres sectors d’interès públic La llibertat de premsa i el discurs polític Per al TEDH els límits de la crítica admissible són més amplis respecte a una persona política que respecte a un particular. La persona política, però, també té dret a la reputació, però cal un equilibri amb l’interès en la lliure discussió sobre temes polítics.
La llibertat d’opinió El sr. Lingens va ser condemnat per judicis de valor, no per informar sobre uns fets.
Tanmateix, va ser condemnat perquè no podia provar la veracitat de les seves afirmacions.
El TEDH considera que els fets es poden provar, però no els judicis de valor. Exigir la prova d’uns judicis de valor és irrealitzable va contra la llibertat d’opinió, un element fonamental de la llibertat d’expressió de l’article 10 CEDH.
Per al TEDH, aquesta mesura restrictiva de la llibertat d’expressió no era necessària en una societat democràtica per a la protecció dels drets aliens, era una mesura desproporcionada per a la finalitat perseguida. Hi ha, per tant, violació de l’article 10 del CEDH.
Jersild C. Dinamarca. 23 setembre 1994 Un periodista va fer un documental sobre un grup racista. Van condemnar el periodista per ajudar a difondre i disseminar afirmacions racistes (no ho deia ell, ho deien els entrevistats).
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Principis generals del TEDH sobre la llibertat d’expressió que s’apliquen també a l’audiovisual  Combatre el racisme és de vital importància i cal respectar també la Convenció de Nacions Unides contra la discriminació racial.
 Els principis de la llibertat de premsa també s’apliquen a l’audiovisual, sinó no es podria dur a terme la funció dels mitjans com a “public watchdog” de la democràcia.
 Però per determinar els deures i responsabilitats del periodista, cal tenir en compte el context, i l’audiovisual té sovint un efecte més directe i immediat.
 El TEDH no pretén substituir al periodista en la determinació de quina és la tècnica més idònia que s’ha d’utilitzar.
Valoració del TEDH  El TEDH considera que tant la introducció del presentador com l’actitud del periodista es distanciaven de les declaracions racistes i pretenia mostrar la seva actitud racista i antisocial.
 Les notícies basades en entrevistes són clar per la premsa. Castigar al periodista per difondre les declaracions d’un tercer dificultaria la contribució de la premsa a debatre qüestions d’interès general i en principi, no s’ha de contemplar si no hi ha forts motius.
 La motivació del periodista al fer l’emissió no era racista.
 Els motius no són suficients per a justificar aquesta mesura en una societat democràtica i és desproporcionat per a la finalitat perseguida, protegir al reputació i els drets aliens.
El TEDH considera que hi ha violació de l’article 10 CEDH.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Stedh Goodwin C. Regne Unit Goodwin era periodista fent una estada en practiques en un diari de Lodres. Va rebre una trucada amb informació sobre un dossier confidencial d’una gran empresa, que mostrava que estava en greus dificultats econòmiques. Aquesta informació va ser proporcionada per una font sota promesa de no divulgar la seva identitat.
Els tribunals van imposar, com a mesura cautelar, la prohibició de publicar informació sobre aquesta empresa i varen ordenar a Goodwin que donés la identitat de la seva font en interés de la justicia. El periodista no va voler rebel·lar la seva font, i va assumir les conseqüències d’una sanció per no dir-ho. Entenia que l’ordre de difondre la font vulnerava la seva llibertat d’informació.
Els criteris de l’article 10.2 CEDH Les mesures de sanció estaven previstes per a llei.
Aquesta mesura dictada pels Tribunals perseguia una finalitat legítima, la protecció de drets aliens, en aquest cas de l’empresa.
Però, era una mesura necessària en una societat democràtica? La protecció de les fonts periodístiques Per al TEDH: la protecció de les fonts és una de les pedres angulars de la llibertat de premsa. Si no hi hagués aquesta protecció, seria dissuassori i dificultaria que les fonts ajudessin a la premsa a informar sobre temes d’interès públic.
Atesa la importància de la llibertat de premsa en una societat democràtica, una ordre de divulgació de les fonts només és compatible amb el Conveni si existeix un imperatiu preponderant d’interès públic. Les limitacions a la protecció de les fonts han de ser objecte d’un examen escrupolós.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza El TEDH considera que es va prohibir la publicació de la informació confidencial sobre l’empresa i, en conseqüència, no estava justificada l’ordre afegida de divulgar la identitat de la font.
No és suficient per a justificar la divulgació de la identitat de la font, un interès legítim per part de l’altra part. En aquest cas, la balança es decanta a favor de la llibertat de premsa i l’interès públic capital de protegir les fonts periodístiques.
L’ordre de divulgació no era proporcional a la finalitat perseguida, i no era una mesura necessària en una societat democràtica: hi ha violació del dret a la llibertat d’expressió del periodista, protegit per l’article 10 CEDH.
1.3. EL MARC NORMATIU DE LES LLIBERTATS INFORMATIVES A LA UE Els valors de la UE: Art. 2 TUE  El respecte a la dignitat humana  La llibertat  La democràcia  La igualtat  L’Estat de Dret  El respecte als drets humans, incloent els drets de les persones que pertanyen a minories.
Aquests són els fonaments de la UE i els valors comuns als Estats membres. Per tant, les normes de dret derivat haurien de respectar aquests valors.
Objectius de la UE: Art. 3 TUE  Promoure la pau i el benestar dels pobles.
 Creació d’un espai de llibertat, de seguretat i justícia amb lliure circulació de persones. Lliure circulació de persones, mercaderies, serveis (inclou informació) i capitals.
 Mercat interior: competitivitat, ocupació i economia social de mercat, amb cohesió econòmica i social i combatent l’exclusió social.
 Promoció de la diversitat i la riquesa del patrimoni cultual.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Establiment d’una unió econòmica i monetària, i l’euro.
 Política exterior, promoció de valors de la UE i respecte dels Drets Humans i del Dret Internacional.
Drets fonamentals: Article 6 TUE Després de l’adopció del Tractat de Lisboa l’any 2009, la Carta de Drets Fonamentals té el mateix valor jurídic que els Tractats constitutius, que són el Tractat de la Unió Europea (TUE) i el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE).
La Carta de Drets Fonamentals, així, passa a formar part del Dret primari de la UE, juntament amb el TUE i el TFUE (això no significa ampliar les competències de la UE).
La Carta s’adopta l’any 2000 i es reforma amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa.
El Conveni Europeu de Drets Humans i la Unió Europea La Unió Europea encara NO és membre del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), tot i què els seus 28 estats membres sí que ho són.
Aquesta situació canviarà amb l’adhesió de la UE al Conveni Europeu, que preveu l’article 6.2 TUE. Aleshores els actes de la UE podran ser examinats d’acord amb el CEDH. És una novetat que ha introduït el Tractat de Lisboa.
Caldrà veure com s’adequa el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Tribunal de Justícia de la UE a aquesta adhesió. Ara, els drets del CEDH i els que són fruit de les tradicions constitucionals comuns dels Estats són principis generals del dret de la UE.
La Carta de Drets Fonamentals Estructura PREÀMBUL TÍTOL I DIGNITAT HUMANA TÍTOL II LLIBERTATS TÍTOL III IGUALTAT TÍTOL IV SOLIDARITAT TÍTOL V CIUTADANIA TÍTOL VI SOLIDARITAT TÍTOL VII INTERPRETACIÓ DE LA CARTA DE DRETS FONAMENTALS Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Quan s’aplica la Carta de Drets Fonamentals? L’apliquen les institucions de la UE. Està pensada per l’àmbit de la UE, no pel dret intern de cada estat. Com que cal garantir que les normes de la UE respectin els Drets Humans, les institucions han d’aplicar i respectar la Carta de Drets Fonamentals. Els estats membres, com que han de respectar el dret de la UE, també l’han de respectar.
La normativa i polítiques de la UE també han de respectar la Carta de Drets Fonamentals.
 Les institucions europees apliquen el Conveni Europeu de Drets Humans? NO, perquè la UE no ha signat aquest conveni.
 El Consell d’Europa, en què es diferencia del Consell de la UE? El Consell d’Europa és una altra institució internacional.
El dret a la llibertat d’expressió i d’informació. Art. 11 de la Carta de Drets Fonamentals (de la UE) Art. 11  Tota persona té dret a la llibertat d'expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d'opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees sense que pugui haver-hi ingerència d'autoritats públiques i sense consideració de fronteres.
 Es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme.
La política i normativa europea del sector audiovisual No hi ha una competència específica directa de la UE en l’àmbit audiovisual. Aleshores, trobem la base jurídica de diferents elements del Tractat de Funcionament de la UE, com ara:  Lliure circulació de mercaderies (art. 28, 30, 34 i 35 TFUE)  Lliure circulació de persones, serveis i capitals (art. 45, 62 TFUE)  Lliure competència (101 a 109 TFUE)  Cultura (167 TFUE) i Indústria (173 TFUE) Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Els serveis audiovisuals La Directiva 2010/13/UE de serveis de comunicació audiovisual La Directiva és una norma de dret derivat de la Unió Europea. Estableix els principis comuns sobre un tema en el qual la UE té competència: en aquest cas, els serveis de comunicació audiovisual. Són uns principis i obligacions comuns que han de complir els Estats membres de la Unió Europea.
Després, cada Estat ha d’adoptar una norma nacional que concreti aquests principis comuns: es diu llei de transposició de la Directiva, i s’ha d’adoptar obligatòriament en un termini determinat que estableix cada Directiva.
A Espanya, l’any 2010, s’ha adoptat la Ley General de Comunicación Audiovisual: és la norma de transposició de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual.
Principis de la Directiva: 1. Els serveis audiovisuals són tant serveis culturals com econòmics.
2. Tenen una gran rellevància per la democràcia: a. Per garantir la llibertat de la informació, b. La diversitat d’opinió i el pluralisme c. Per l’educació i la cultura 3. Calen mesures per a un mercat comú de producció i distribució de programes en un marc de competència.
4. S’ha de respectar la seva funció d’interès públic Què són els serveis de comunicació audiovisual? Es tracta d’una activitat econòmica, també feta per empreses de servei públic, realitzada pels mitjans de comunicació de masses que presten programes audiovisuals.
 Audiovisual: comunicació d’imatges en moviment acompanyades de so, o també pel·lícules mudes.
 S’exclou: activitats no econòmiques com llocs web de titularitat privada, distribució de continguts per usuaris privats, la correspondència privada com Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza missatges de correu, llocs web on l’audiovisual és incidental. S’exclou la ràdio i la transmissió d’àudio. Tampoc versions electròniques de diaris i revistes.
Definició de prestadors de serveis de comunicació audiovisual La responsabilitat editorial correspon al prestador d’un servei de comunicació, que té el control efectiu de la programació. La seva finalitat principal és proporcionar programes.
L’objecte d’aquesta comunicació és informar, entretenir o educar al públic en general, a través de xarxes de comunicació electròniques amb aquests programes audiovisuals.
És un servei amb emissió de radiodifusió televisiva o bé un servei d comunicació audiovisual a petició (art. 1 Directiva).
Principi del país d’origen Com que som dins la UE i hi ha una lliure circulació de l’audiovisual, qui controla si una producció catalana s’emet a França o Espanya? Ho controla el país d’origen.
Així doncs, cada Estat ha de controlar i vetllar per tal que els prestadors de serveis audiovisuals que estan sota la seva jurisdicció compleixin el que disposa la Directiva i les normes aplicables en aquell Estat membre als serveis de comunicació audiovisual.
No és necessari un segon control en l’Estat de recepció, d’aquesta manera es garanteix també la lliure circulació de la informació i dels programes audiovisuals.
La llibertat d’establiment del servei de comunicació audiovisual i la jurisdicció d’un Estat membre Existeix la llibertat d’establiment a la UE. Un prestador de serveis de comunicació audiovisual té llibertat d’establir-se a qualsevol Estat membre.
Un servei de comunicació audiovisual es troba sota la jurisdicció d’un Estat membre de la UE, quan està establert en ell:  Té la seu central en aquest Estat membre i allà es prenen les decisions editorials.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Si es prenen en un altre Estat membre, s’entén que serà on treballi una part significativa del seu personal.
 Si treballen en els dos estats, allà on tingui la seu central.
 Si no treballa una part significativa, allà on tingui la seu central (art. 2 Directiva).
La llibertat de recepció En principi, els estats no han de posar obstacles a les comunicacions que reben. Han de garantir la llibertat de recepció: Dins d’un marc de lliure circulació, els Estats receptors de comunicacions audiovisuals que provenen d’un altre Estat membre, han de garantir que es reben lliurement i sense obstacles (art. 3.1. Directiva).
Només poden haver-hi determinades excepcions a aquesta llibertat de recepció, es troben establertes a l’art. 3.2 de la Directiva.
 Excepcions de la llibertat de recepció En la radiodifusió televisiva es podran provisionalment adoptar mesures que limitin la llibertat de recepció: (art. 3.2) o Quan una emissió sigui de forma manifesta, seria i greu una incitació a l’odi per raó de raça, sexe, religió o nacionalitat. (art. 6 Directiva) o quan perjudiqui el desenvolupament físic, mental o moral dels menors (art. 27 Directiva) o Quan en un any s’hagin produït 2 vegades aquestes emissions.
o Quan s’hagi notificat a l’Estat infractor i a la Comissió aquestes mesures.
o Quan no s’hagi arribat a un acord amistós i continuï la infracció.
La Comissió, en un termini de dos mesos, decidirà si aquestes mesures de limitació de la comunicació són compatibles amb el dret de la UE.
Identificació del prestador de serveis de comunicació audiovisual La Directiva indica que sempre s’ha de saber qui esta darrere de la prestació de la comunicació audiovisual. A part, també ha de ser accessible per als espectadors i receptors del servei:  El nom del prestador del servei de comunicació Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  L’adreça  Dades de contacte  Òrgan regulador, en el seu cas (art.5 Directiva) Garanties Els estats membres d’origen han de garantir que els serveis de comunicació audiovisual:  No contenen incitacions a l’odi per motius de raça, sexe, religió o nacionalitat.
 Són gradualment accessibles a persones amb discapacitat audiovisual o auditiva.
 No emeten obres cinematogràfiques al marge dels períodes acordats pels titulars dels drets.
Límits en les comunicacions comercials audiovisuals  S’ha de reconèixer clarament, no s’admet la comunicació comercial encoberta.
 No es poden usar tècniques subliminals.
 S’ha de respectar la dignitat humana.
 No poden incloure o fomentar discriminació per raó de sexe, raça, origen ètnic, nacionalitat, religió o creença, discapacitat, edat o orientació sexual.
 No poden fomentar comportaments nocius per la salut, la seguretat ni el medi ambient.
Límits específics a la publicitat  Es prohibeix la comunicació comercial audiovisual de cigarrets i tabac.
 No es pot fer publicitat de medicaments i tractaments pels quals es necessita recepta.
 No es pot perjudicar als menors, ni incitar-los a la compra aprofitant la seva inexperiència o credulitat.
 S’adoptaran codis de conducta sobre la comunicació comercial inadequada en programes infantils.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza El patrocini i l’emplaçament de producte Els programes patrocinats han de complir requisits:  No es pot influir en el seu contingut ni horari de programació.
 No han d’incitar directament a la venda ni lloguer, amb referències de promoció.
 Els espectadors han d’estar clarament informats de l’existència del patrocinador. (Art. 10 Directiva) Està prohibit com a regla general l’emplaçament de producte (art. 11), tret de pel·lícules, sèries, programes esportius i d’entreteniment, o programes sense pagament, sinó únicament gratuïts. Els requisits a i b també s’apliquen. Els espectadors han de ser clarament informats de l’emplaçament del producte (art. 11 Directiva).
Els drets exclusius i els resums informatius  Drets exclusius: cada Estat d’origen ha de vetllar perquè no es retransmetin en exclusiva esdeveniments de gran importància per la societat, de manera que es privi al públic del seu (o d’un altre estat membre) de la possibilitat de seguir-los en directe o diferit, en la televisió de lliure accés. Cada Estat haurà de fer una llista d’aquests esdeveniments (art. 14).
 Resums informatius: s’ha de garantir l’accés als organismes de radiodifusió televisiva en condicions justes, raonables i no discriminatòries a esdeveniments d’interès públic transmesos en exclusiva, a efectes de l’emissió de breus resums informatius (art. 15).
Promoció de la distribució i producció de programes televisius europeus Els estats membres vetllaran perquè progressivament els organismes de radiodifusió televisiva reservin una proporció majoritària per a obres europees.
Els Estats membres vetllaran perquè els organismes de radiodifusió televisiva reservin el 10% del seu temps en emissió o el 10% del seu pressupost de programació, progressivament, a obres europees de productors independents.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Publicitat per televisió i televenda La publicitat televisiva i la televenda s’han d’identificar i distingir del contingut editorial.
Els Estats membres vetllaran perquè la publicitat televisiva respecti la integritat dels programes. Les pel·lícules i els programes informatius podran ser interrompudes una vegada per cada període de 30 minuts.
La proporció d’anuncis de publicitat televisiva i anuncis de televenda no excedirà el 20% per hora de rellotge.
La publicitat de begudes alcohòliques té límits.
Protecció dels menors Els estats membres d’origen garantiran que les emissions de televisió no inclouen cap programa que pugui perjudicar seriosament als menors, i en particular, programes amb escenes de pornografia o violència gratuïta.
Respecte a altres programes que puguin perjudicar els menors, s’haurà de garantir que l’hora d’emissió o les mesures tècniques que s’adopten no es troben en zona de difusió infantil.
Si s’emeten sense codificar s’haurà d’incloure una senyal d’advertència acústica o visual.
Dret de rèplica. Art. 28 Directiva Qualsevol persona física o jurídica, al marge de la seva nacionalitat que cregui que s’han vulnerat els seus drets i l’honor i la reputació en particular, a conseqüència d’una afirmació errònia en un programa de televisió, ha de disposar d’un dret de rèplica en un termini raonable.
Els drets fonamentals de la UE Com hem vist, existeixen uns drets fonamentals de la UE, i unes mesures que, tot i incidir en la prestació de serveis, atesa la naturalesa dels serveis audiovisuals, tant Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza econòmica com cultural, repercuteixen en drets fonamentals com la llibertat d’informació o d’expressió, que garanteix l’art. 11 de la Carta de Drets Fonamentals, i la necessitat de respecte del pluralisme en els mitjans de comunicació.
1.4. CONFIGURACIÓ CONSTITUCIONAL DE LES LLIBERTATS INFORMATIVES I CONTINGUT DE LES LLIBERTATS INFORMATIVES (INCLÒS TEMA 2) Al llarg del temps han existit diversos mecanismes per mantenir la llibertat d’expressió, especialment en contextos dictatorials. Exemples:  Samizdat: sistema on, individualment i de forma clandestina, es copiaven els llibres i textos que estaven prohibits amb les màquines d’escriure, utilitzant paper carbó. Va ser utilitzat pels dissidents soviètics a la antiga Unió Soviètica per a poder llegar, expressar i difondre idees sobre temes prohibits o rebutjats.
 La vietnamita: màquina manual per imprimir còpies, pàgina per pàgina, durant la dictadura franquista per imprimir premsa clandestina, fulletons sindicalistes, etc.
Un pas definitiu per garantir la llibertat d’expressió va ser l’elaboració de la Constitució Espanyola, l’any 1978. És, per tant, la Constitució vigent en l’actualitat tot i que hem de saber que s’han realitzar petites reformes.
¿Què és l’Estat de Dret? Es caracteritza perquè tota actuació dels poders públics (incloses les institucions i òrgans de l’Estat) han d’estar subjectes a dret. El dret s’ha elaborat de forma democràtica (representants escollits democràticament) i respectant el pluralisme polític i la Constitució. Per tant, es respecten els drets fonamentals i el sistema democràtic social.
Drets fonamentals: origen del concepte El concepte es crea després de la Segona Guerra Mundial, en un moment en que els Estats volen garantitzar uns drets bàsics de les persones enfront als poders polítics i l’Estat.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Concretament, amb la Llei Fonamental de Bonn l’any 1949, que garanteix que els poders públics han de respectar els drets fonamentals, els quals emanen la dignitat humana. Tanmateix, no existeix un concepte únic de drets fonamentals, de manera que cada Estat té el seu. Així, quan una Constitució codifica els drets, rebran en els sistemes constitucionals europeus, el nom de drets fonamentals, no de drets humans.
 En el cas de drets fonamentals en la Constitució, es tracta de drets enfront de l'Estat i enfront dels particulars, que es garanteixen dins del propi Estat, a través de la Constitució.
 En el cas d'un Tractat internacional, es tracta de drets enfront de l'Estat i davant la comunitat d'altres Estats, però que es garanteixen a través d'una organització internacional, un òrgan internacional i/o un acord d'Estats.
 La Unió Europea ha creat l'any 2000, la Carta de Drets Fonamentals, optant per en certa manera, dotar-li d'una similitud amb la protecció dels drets constitucionals. La Carta de Drets Fonamentals, no obstant això és dret de la Unió Europea, i ha de ser respectada per les institucions europees i els Estats quan apliquen el dret de la Unió Europea.
Llibertats informatives i drets fonamentals  Llibertat d’expressió  Llibertat d’informació  Llibertat de creació artística Tots ells són drets fonamentals garantits per la Constitució. Han de ser, per tant, respectats pels poders públics i també pels particulars. Tot i així, no són absoluts, han de tenir límits:  El del dret a l’honor o la intimitat o pròpia imatge d’una persona. La duresa de les expressions no pot menysprear la dignitat.
 Dret de protecció a la joventut i la infància (ex respectar horari infantil).
 La degradació o l’insult. No hi ha requisit de veracitat en els judicis de valor, a diferència de les informacions (es requereix, no obstant, una certa base fàctica).
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza La llibertat d’expressió La llibertat d’expressió serveix per a crear opinió pública quan es fa sense violència i no vulnera la dignitat de la resta. S’ha de protegir a la resta de les opinions difoses, pel que la llibertat d’expressió porta emparellada la correlativa responsabilitat de qui l’exerceix.
Elements constituents de la llibertat d’expressió: la llibertat ideològica El dret a la opinió pública és consubstancial al pluralisme polític i social. En aquest sentit, la llibertat ideològica és un element previ a la llibertat d’expressió donat que sense pluralitat d’ideologies, no existiria la possibilitat de formar criteri propi i, per tant, de poder expressar-lo.
Criteris per a delimitar els límits de la llibertat d’expressió:  La “necessitat” d'una expressió “dura”. La crítica de vegades és innecessària per fonamentar la nostra opinió. Les expressions degradants estan desproveïdes d'interès públic (insult) i converteixen en il·legítima, constitucionalment, la nostra opinió.
 La importància del context. No és el mateix el tracte indigne des de la possibilitat d'una capacitat de reflexió prèvia (article d'opinió), que una afirmació exaltada, en el marc d'una polèmica que pugui portar càrrega d'animositat fora de lloc. El to jocós (animus iocandi) descarta la possibilitat d'ofensa, sempre que no s'afecti la dignitat.
La llibertat d’expressió i la llibertat d’informació La llibertat d'expressió requereix que existeixi llibertat d'informació, ja que és necessari que la societat pugui estar informada i que existeixi una pluralitat d'opinions perquè pugui existir la possibilitat d'expressar una opinió amb llibertat i tenir un criteri propi.
El dret a rebre informació (art. 20.1 d)): plànol actiu (llibertat de comunicar) i plànol passiu (rebre la informació). En el marc de l'Estat democràtic, és necessari poder conèixer els pressupostos ideològics i els parers dels altres per formar un criteri propi.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza La finalitat és contribuir a la formació d'una opinió pública lliure, on existeixi pluralisme, una garantia necessària en una societat democràtica.
El dret a la llibertat d’informació Està íntimament vinculat a la professió periodística; els ciutadans poden exercir puntualment el dret (cartes al director, intervencions a ràdio o televisió, etc.) Dret a la informació veraç L'element exclusiu de la llibertat d'informació: la veracitat informativa.
 Premissa: la veracitat no és la veritat absoluta, doncs en cas contrari no existiria la informació (possibilitat de veure les coses des de punts de vista plurals).
Requisits de l'actitud informativa i veracitat: segons el TC, el que dóna veracitat a la narració d'un fet és que el periodista hagi estat diligent en la seva informació, hagi fet el possible per donar la informació més correcta i hagi tingut una “actitud positiva” cap a la veritat. Veracitat no és exactitud en la informació.
Fets noticiables Un fet és noticiable quan:  Té rellevància pública  És d’interès general  Contribueix a la formació d’opinió pública  El tema tractat afecta als ciutadans Per tant la intenció ha de ser contribuir ala formació d’opinió pública, i no curiositat pública (ex. Quan es refereix a personalitats públiques) Una informació que no tingui rellevància pública no podrà tenir protecció constitucional.
Un fet no és noticiable quan aporta:  Informacions privades sobre persones Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Fets sense rellevància que no afecten a interessos socials  Fets que només contribueixen a la curiositat de la gent.
 Fets els protagonistes dels quals no han donat autorització per la seva publicació.
Criteris d’actitud informativa i veracitat = diligència informativa Actitud positiva a la veritat: no es pot exigir la veritat absoluta, però es tracta de narrar els fets de manera que s’ajustin a la realitat i contrastar-los, verificar-los i modificar-los si s’escau.
Professionalitat: és a dir, guiar-se segons els codis deontològics de la professió, evitant la mentida, que pot ser considerada una intromissió en els drets de personalitat.
Raonabilitat: en un món on la informació va cada cop més ràpid no s’ha de perdre de vista la recerca de la veracitat, que acostuma a alentir el procés informatiu per part dels periodistes.
Diligència informativa Pautes per saber si l’actuació del periodista ha estat diligent:  Pel caràcter de la informació: la diligència arribarà al màxim nivell si la notícia d’interès general afecta als drets de la personalitat (honor, intimitat i imatge)  Per la conducta de l’informador respecte les seves fonts: el periodista ha de contrastar les fonts, tot i que el TC rebaixa l’exigència de comprovació si la font és una institució o organisme públic.
El contingut dels fets i la seva realitat Fets reals: no es pot exigir objectivitat en la seva interpretació, doncs els fets sempre són interpretats de diversa forma. L'única cosa exigible és que els fets que relata l'informador, almenys, responguin a la realitat de la seva pròpia recerca. Per això, el periodista ha d'anar amb compte amb les filtracions interessades i tractar de contextualitzar-les amb els mecanismes anteriorment apuntats.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Informació neutral: Es dóna quan el periodista o el mitjà no participa directament en l’elaboració o cerca de la informació. Per tant, es limita a transmetre declaracions o informacions d’un tercer (ex declaracions de ciutadans testimonis d’algun fet), fet que els treu responsabilitat respecte aquestes. En aquests casos, estem davant d’un reportatge neutral. En aquests casos, el periodista ha de valorar quin grau de veracitat pot tenir la informació.
Llibertat de creació artística Llibertat de producció i creació artística: Comprèn l'àmbit de la producció i la creació de la ficció, a través d'una pluralitat de mitjans, inclòs per exemple, l'expressió a través del propi cos com en el cas de la performance o la dansa.
 És una concreció de la llibertat d'expressió, però també ens permet conèixer, encara que no existeix el requisit de veracitat com en el dret de llibertat d'informació.
Pot tenir límits?  L'àmbit de la llibertat de creació artística és més ampli que el de les altres llibertats informatives i ha d'existir una llibertat del creador.
 Però pot tenir límits com la protecció dels menors, l'honor, la intimitat, o la propietat intel·lectual.
 És un dret necessari en una societat democràtica, clau per al coneixement, el pluralisme, la tolerància i l'obertura de ments.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza TEMA 3. EJERCICIO DE LA PROFESIÓN PERIODÍSTICA La prohibició de la censura  Origen històric i context europeu Des de l'aparició de la impremta (S/XV): l'exercia l'Estat i l'Església catòlica. Amb la llei de Premsa sueca de 1776 i la Constitució de França de 1791, sorgeixen primeres normes que prohibeixen la censura prèvia. Finalment, des de la Constitució de Cadis (1812), totes les constitucions espanyoles van recollir la prohibició de censura prèvia. A nivell europeu: o Constitució francesa 1791, que feia referència a la llibertat de parlar, escriure i publicar pensaments propis sense que aquests siguin sotmesos a censura) Llei de premsa sueca l’any 1776 Constitució de Cadis l’any 1812 o Constitució dels Estats Units de l’any 1791, que estableix que el Congrés no aprovarà cap llei que pugui limitar la llibertat de paraula (amb comptades excepcions com incitació a la violència, per exemple).
 Jurisprudència constitucional El TC espanyol estableix com a censura tot examen previ que realitzen els poders públics; és a dir, s’entén com a censura un control exercit des del poder, que força la modificació del contingut a publicar.
En el cas de la premsa, el concepte adopta matisos diversos, ja que s’acull a l’autoregulació dels mitjans (per exemple mitjançant els codis deontològics). En aquest cas, per tant, no és censura el control intern de la empresa periodística ni el dret de vet dels directors de periòdics, entre altres.
En tots aquests casos parlem de mesures prèvies a la publicació, i no posteriors.
Elements de la censura Trobem diferents tipus de censura:  Censura prèvia: element temporal proscrit constitucionalment.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Censura formal: no és necessari un examen oficial. Estan prohibits tots els tipus de limitació en l’elaboració i difusió de la información.
 La censura és pública.
 Es pot produir de manera no explícita, mitjançant els següents elements o situacions: o Chilling effect o efecto disuasorio: inhibició en l’exercici d’un dret com la llibertat d’expressió per l’amenaça d’una sanció legal.
 Exemple: l’ordre d’identificar una font de la informació genera un chilling effect que afecta l’exercici de la llibertat d’expressió.
o Dipòsit administratiu: és un tipus de censura encoberta, que consisteix en depositar el contingut que es vol publicar a l’Administració abans de la seva publicació per tal que aquesta el revisi.
o Segrest judicial de publicacions: (aplicable només en processos judicials): Es du a terme quan no es permet la publicació d’un contingut, amb la intenció de defensar i no vulnerar els drets de la intimitat, l’honor, etc. de les persones implicades. Són, per tant, mesures que han de estar justificades i només les pot decidir un jutje, en el marc d’un procés judicial.
o Autocensura (no és una mesura legislativa ni judicial): informar o publicar sobre temes molt controvertits por tenir unes conseqüències que causen l’autocensura de molts mitjans respecte aquests temes per temor a les conseqüències. L’autocensura pot variar molt en funció del país i la realitat social en que ens trobem.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza Les persones públiques i les persones privades  Les persones publiques Les persones publiques estan vinculades als fets noticiables, perquè la seva activitat forma part de l’àmbit públic o polític.
Això implica que la seva activitat generi interès general i, per tant, han de soportar amb major intensitat judicis desaprovatoris i crítiques que persones privades.
Un bon exemple seríen els polítics i funcionaris ja què la seca activitat s’emmarca dins de l’àmbit públic i els ciutadans tenen dret a conèixer qui i com administren interessos generals i si porten una vida privada d’acord amb les idees que defensen públicament.
S’estableix que una persona pot ser de notorietat pública:  Per professió (polític, funcionari, artista...). Interessa com realitzen les seves funcions administratives i la seva vida privada sempre que tingui conexió amb l’exercici d’aquestes. La resta NO és d’interès públic.
 Per actituds o posicionaments en esdeveniments públics.
 Per vanitat personal (ex. personatges amb fama en programes de televisió).
Caldrà tenir en compte el grau de projecció pública que han assumit tals grups de persones i la seva acceptació pública de la fama per determinar el nivell d'eficàcia dels drets de la personalitat enfront de la llibertat d'informació.
Tanmateix, hi ha matisos quan entra en joc la vida privada d’aquestes personalitats. En aquest sentit, es diferencia entre la part de la vida privada que contribueix i aporta alguna cosa a l’interès públic i la part de la vida privada que només té com a objectiu satisfer la curiositat i l’entreteniment del públic.
Concepte de doble moral: viola el principi d’imparcialitat, i permet més llibertat de conducta a un subjecte que no pas a un altre. Els personatges públics com polítics l’utilitzen usualment.
Deontologia periodística i llibertat d’expressió Andrea Pérez Bouza  Les persones privades Les persones privades no formen part dels fets noticiables o de transcendència pública.
Però s’hi veuen involucrades, generalment, de manera accidental o involuntària. En aquests casos tenen dret de preservar el dret a l’honor, intimitat o imatge, sempre que no donin el consentiment, per exemple, als mitjans per difondre la informació.
Un fet penal, per exemple, converteix a una persona privada en noticia (no així a les víctimes). Amb la reforma de la Ley de Enjuicimaniento es poden adoptar mesures per protegir el dret a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge dels detinguts i processats.
...

Tags:


Comentario de pursuit en 2016-04-12 17:03:29
te lo has currado tía...a la spera del tema 4!!!!
Comentario de agarcia21 en 2016-04-12 13:24:31
vaya apuntes flipa me regalo supare
Comentario de scoletealvaro en 2016-04-12 07:32:16
¡Estos apuntes son de lo mejor que hay!
Comentario de cjimenezvega en 2016-04-11 22:39:31
estos apuntes son cheveres wey