Max Weber (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 2º curso
Asignatura Filosofia Política II
Profesor N.S.M.B.
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

1.2 Weber: ciència i política com a vocació La filosofia prova de donar una resposta a què és la vida humana en la seva totalitat. La pregunta que es fa és: són compatibles la ciència i la política? Hi ha els mateixos interessos d’una banda i de l’altra? La ciència respon a un interès; la política a un altre. Una altra pregunta és: què fa d’una persona bona política i bona científica? Quina és la seva educació? Quina és la seva personalitat, la seva condició? Aquesta serà la temàtica de les dues conferències que pronuncia. Educació i vocació són paraules diferents però que estan molt estretament relacionades. Weber comença parlant sobre què és l’ofici de polític i el de científic; idealment els dos coincideixen, però en realitat també ens hem de preguntar si és bo que els polítics siguin professionals i si és bo que els científics no siguin vocacionals. La vocació és una vivència íntima, és una passió, hi ha una dedicació més gran i més digna que un mateix.
Weber primer analitza les condicions materials d’aquests oficis. Està denunciant la mercantilització de la universitat al principi del text en el context del capitalisme avançat. Les universitats són institucions feudals i això és tant una apreciació històrica com una realitat; són institucions jeràrquiques. Es troben ara en un context que és el capitalisme de massa i passa que molts estudiants arriben a la universitat i aprenen per justificar els diners que s’inverteixen en l’educació.
La universitat s’està convertint en una empresa. El director es torna un empresari, amb la diferència que la inversió, amb sort, la fa l’Estat. L’autor parla als universitaris, joves investigadors i els diu que la universitat, com altres de les nostres institucions polítiques, és un sistema plutocràtic, que vol dir govern dels rics. La universitat pressuposa que qui es dedica a la carrera ja té recursos; no està pensada perquè el fill de l’obrer estudiï. Nosaltres tenim entès de sempre que la universitat és un sistema meritocràtic, on un avança pel seu propi esforç i això és el que Weber diu al jove investigador abans de començar: “cree usted que podrá aguantar una mediocridad tras otra?”, és a dir, que no siguin els mèrits els que fan avançar sinó els contactes? L’investigador respon que sí, perquè la seva vocació és més gran que les circumstàncies i passions de la gent mediocre. Weber respon que hi ha molt poques persones que hagin sortit íntegres d’aquesta lluita.
A continuació se centra en aquesta passió ingènua, la vocació. És un entusiasme, un compromís amb la veritat científica passi el que passi; això és la vivència íntima de la vocació. Aquí és on hem de centrar la nostra atenció; és una espècie d’embriaguesa ridícula però és el que s’ha d’esperar d’un científic, aquesta passió. Només si tenim aquesta passió per la veritat estarem disposats a assumir la dura disciplina que suposa la ciència. En la situació de la nostra modernitat tardana el científic es troba cada vegada més immers en un escenari racionalista.
En aquest món tot és absurd, està desencantat i nosaltres només som una part molt petita; en aquest món disseccionat, fragmentat, l’únic que et pot fer científic és treure l’aliment de la pròpia ànima. El científic reconeix que no hi valor, que no hi ha sentit en el món, però quan hi ha un sentit vocacional el valor ve donat per aquesta vocació. Aquesta és una decisió íntima. Els científics s’han de dedicar únicament a donar respostes, a fer progressar el saber, però el que ha de fer un professor és dedicar-se a la ciència; el que no ha de fer sota cap concepte és dedicar-se a la política, parlar de política a les classes, ja que cadascú tria els seus déus i dimonis que no es troben mai al món real. La política i la ciència són coses d’ordre diferents i cadascú ha de saber quin lloc li toca.
Aquí entra en la distinció entre un polític professional i un polític vocacional. Hi ha molts tipus de polítics. La figura del polític professional, que es guanya la vida fent de polític, és un resultat històric recent, i aquí es troba la diferència: el polític vocacional viu per la política, fa de la política la seva causa, allò que dóna sentit a la seva vida. El polític professional viu de la política, fa de la política el seu ofici, la seva principal font d’ingressos i espera que aquesta sigui permanent. Això és recent.
Max Weber pensa que l’ideal seria tenir polítics que viuen per la política però no de la política, ja que pensa que és un contrasentit perquè qui viu de la política es fa econòmicament dependent dels interessos econòmica. Això seria l’ideal, però això vol dir que la política com a ciència és un sistema plutocràtic, que només s’hi pot dedicar qui és econòmicament independent. Per tant, la política pensada així implica que ni els obrers, ni els caps sindicals ni els empresaris puguin arribar a cap càrrec dirigent, perquè no tenen independència econòmica. El que tenim ara és un tipus mixt: un individu que viu de la política però que alhora també viu per la política.
Què és la política, doncs? La política aspira al poder; si hi ha un concepte que és difícil és el concepte de poder. Aspirem al poder perquè volem influir en l’acció dels altres. El poder és la influència sobre la direcció d’una cosa. El polític vol influir, vol dominar i en les condicions actuals la màxima aspiració del poder es dóna en un lloc concret, l’Estat. Per tant, política, poder i Estat s’impliquen recíprocament; el màxim poder al qual es pot aspirar és la direcció de l’Estat, és a dir, sobre totes les coses.
25/02/2015 Weber tenia la posició que des de la càtedra universitària no s’havia de fer apologia de cap posició política, sinó exposar temàticament els avantatges d’una posició i altres. Les institucions són un resultat històric, un desenvolupament històric i, per tant, una forma d’organització; si la universitat és una institució, està plena de relacions de poder. Algunes són molt òbvies, com les jerarquies administratives. En un món ideal, la distribució del poder vertical es correspondria amb una meritocràcia, és a dir, que cadascú tingués un reconeixement proporcional d’acord només amb els seus mèrits i capacitat, d’acord amb el seu talent. Aquestes serien les condicions ideals i és la idea a nivell normatiu.
Max Weber no vol fer un tipus de teoria així i no vol presentar el món idíl·lic (és sociòleg) sinó mostrar el que passa dins la realitat del món universitari. Això vol dir assenyalar els punts forts de les institucions però també els punts febles: Weber no diu com hauria de ser la organització de la universitat, perquè no fa una teoria normativa, sinó que ofereix una descripció sense maquillatges de com és la realitat de les institucions universitàries, i aquesta és que les universitats s’han fonamentat en estructures plutocràtiques. Ara bé, tot i que fa aquesta descripció també introdueix un element normatiu: la ciència i la política com a vocació.
La vocació és una passió íntima, una crida interior que dóna sentit a la vida. Des de la mirada d’un espectador cínic, l’adhesió interna a aquesta vocació sembla ingènua, ridícula, però per aquell qui pren la decisió això és l’únic que compta.
Viure per alguna cosa (vocació) no és el mateix que viure d’alguna cosa (professionalitat). En condicions ideals, aquests dos termes podrien conviure; però no és possible a causa de les passions.
El ‘viure per’ de la vocació és allò que ens ajuda a no deixar-nos influir ni atemorir per tota la cursa d’obstacles que ens trobarem sigui quina sigui la carrera. Fa que no ens desanimem davant les mediocritats de l’entorn, ja que sentim que és més important que nosaltres. El científic vocacional serveix una causa i aquesta és la veritat i res més que la veritat. L’esperança de l’autor es troba en aquesta figura. Aquest tipus de persona sap que sempre serà un aprenent, és un etern aspirant. És més important estar permanentment enamorat de la recerca que no pas el resultat; fins a cert punt, expressar aquesta vocació en paraules és gairebé impossible. En aquest món desencantat només queda la vocació, aquesta adhesió ingènua.
El científic s’interessa per al veritat; el polític vol el poder, vol tenir influència sobre altres persones o sobre altres conjunts de persones. Això són dues coses completament diferents, però comparteixen el compromís amb la causa, ja que són vocacionals. Weber pensa en un polític que creu servir a alguna cosa més important i més transcendent que ell; un polític que no és un àngel, és a dir, té passions i un polític que, donades les circumstàncies actuals ha de viure de la política i per la política. La política contemporània és molt complexa i, per tant, requereix una dedicació exclusiva. Aquest polític ha de poder conjugar aquestes dues coses: viure de la política i viure per la política tenint vocació de lideratge.
A partir d’un determinat moment històric aquest exercici del poder s’entén en unes determinades coordenades; durant la modernitat, la màxima concentració del poder es dóna a l’Estat, que concentra el poder i la sobirania nacional. El que voldrà el polític vocacional serà manar a l’Estat.
Ara bé, per entendre aquest exercici del poder cal veure quina és l’estructura de l’Estat, quines són les seves particularitats. L’Estat s’havia representat des de la modernitat com un cos polític.
Hobbes, al Leviatan fa una al·legoria d’això: el cos del Leviatan està format per uns individus molt petits; així doncs, el cos polític està format de diversos cossos individuals. Suposa el naixement d’una criatura política autònoma. Aquest macro cos polític emergeix a partir de la suma de potències individuals, és una realitat que està per sobre. L’Estat, per funcionar, necessita que tots els seus elements estiguin ben harmonitzats els uns amb els altres, el que interessa és que el cos es trobi saludable. En el cas de la política, la seva salut és la pau, l’ordre intern. El contrari de la salut seria el desordre, la malaltia, l’anarquia, la guerra civil.
Weber defineix sociològicament l’Estat: l’Estat Modern se serveix d’un mitjà específic per tal d’aconseguir aquesta cohesió i aquest mitjà és la violència. L’Estat és la comunitat humana que dins un territori (element distintiu) reclama amb èxit el monopoli de la violència física legítima. Aquesta definició té vàries implicacions: l’Estat, en virtut de la seva legitimitat pot perseguir amb la força qualsevol altre ús de la força que no hagi estat provocat per ell, per exemple privar de llibertat algú. També pot demanar als seus súbdits, en virtut de la seva autoritat, que defensin amb la força la seva ciutat. La política aspira al poder, quan aquest és màxim és dóna a l’Estat i el seu mitjà específic és la violència; per tant, si algú vol dedicar-se a la política haurà d’assumir que haurà de fer servir sovint la violència.
L’Estat aconsegueix que un grup petit de persones distribueixi el poder i que la resta acatin. Ha de tenir una sèrie de mecanisme per tal que aquest autoritat quedi garantida, que els ciutadans acceptin aquest monopoli de la violència. Té com a mínim tres mecanismes diferents per assegurar la seva autoritat: 1. Autoritat tradicional: la font de l’autoritat és la tradició, el costum. Per exemple les religions que tenen textos fundacionals.
2. Autoritat carismàtica: autoritat del líder o ‘caudillo’. Hi ha una forma d’autoritat que ve d’una adhesió a un líder en virtut de la seva personalitat carismàtica. Seguim el líder per diferents motius, no per submissió cega ni adoctrinament. Obeir és un acte de llibertat i ho fem amb un acte de confiança. Posa exemples de líders, com ara els guerrers, Alexandre, els profetes, Cèsar, Pèricles, etc.
3. Autoritat de la llei: acatem l’autoritat perquè existeix la llei. Creiem, en primer lloc, que la llei l’han fet legisladors competents i, en segon lloc, que es basa en criteris racionals.
Ara bé, l’autoritat sola no serveix perquè l’Estat sigui eficaç; ha de tenir un funcionament que li permeti distribuir el poder. També té una constitució específica que li permet la distribució. L’Estat modern, segons Anderson, té les següents característiques: té un exèrcit i burocràcia permanent, un sistema nacional d’impostos, un dret codificat, un mercat unificat., i un servei de diplomàcia, que regula les relacions entre estats. A Max Weber, de tot això l’interessa la burocràcia, ja que ens trobem en un estat burocràtic, que té un engranatge, un aparell administratiu molt potent.
En la burocràcia apareix un nou tipus de servidor públic, un nou tipus de professional, el funcionari. Com a figura, el funcionari és un tècnic, contraposat al polític. És una persona que domina un camp d’actuació molt petit, molt restringit; és expert en una part molt petita de tot allò que fa un estat. El que Weber reclama és que el funcionari sigui només un tècnic, imparcial; ha de fer allò que li manen sense ira ni prevenció. Només decideix sobre els mitjans de l’acció, sobre els instruments. Qui pren la decisió és l’autoritat, el polític. L’autoritat política imposa i el funcionari disposa, executa la decisió sense entrar a valorar-la. Això serà justament el que Arendt considerarà un problema. Per Weber la burocràcia és l’arquitectura de la societat. Aquesta burocràcia és gairebé autònoma, i això és molt perillós. Un règim de funcionaris pot fer que les institucions econòmiques i polítiques ens acabin atropellant, que passin per davant els individus. No volem una màquina burocràtica que funcioni per si mateixa, de manera impersonal.
A Weber li interessa l’autoritat carismàtica: es necessita algú que decideixi sobre els fins comuns i això ho fa el líder; el tècnic té una visió parcial, el líder, de conjunt. El líder decideix sobre tot, el tècnic només dels instruments; el líder sempre té la màxima responsabilitat, la de decidir sobre el destí comú. Aquell líder que viu per la política es pot identificar a partir de determinats trets de caràcter, que el fan apte per a decidir: primer de tot cal que li agradi manar, influir sobre els altres.
El líder gaudeix de representar els ciutadans i gaudeix de poder participar de la història, d’estar a primera fila.
Aquest sentiment plaent, apassionat, però, ha de conviure amb altres qualitats: D’una banda hi ha aquesta primera qualitat, que és l’entrega, absoluta, incondicionada, diu Weber, al Déu o dimoni al qual s’hagi decidit servir. Ara bé, aquesta entrega ha de ser apassionada, intensa, però alhora ha de ser racional. Ho anomena “romanticisme il·lustrat” (terme de Gerog Simmel), les raons del cap i del cor van acompanyades; no és una entrega cega. En segon lloc, també cal un sentit de responsabilitat i mesura. Aquestes qualitats són necessàries perquè el polític, a vegades, ha de saber distanciar-se internament de les passions i de les coses.
Hi ha, però, un pecat que el polític no es pot permetre i aquest és la vanitat, el constant reconeixement per part dels altres. El polític perd de vista la causa quan el seu ego es troba al mig de l’horitzó. El polític que pensa amb el cap fred, que sent la causa i que fa política en un món que no és d’àngels ha d’afrontar una cosa que és més difícil, un conflicte ètic. La política suposa sovint que hi hagi un conflicte tràgic entre dues ètiques.
Ell segueix aquestes dues ètiques, però a vegades aquests conflictes són irresolubles:  Ètica de la convicció: ens fa actuar d’acord amb els nostres principis més profunds.
Anomena aquesta ètica ‘l’ètica del Sermó de la Muntanya’. Jesús parla des de la muntanya als seus deixeble i els diu que cal tractar a l’altre com un igual. És l’ètica de la pietat, de posar l’altre galta, d’estimar el propi enemic.
 Ètica de la responsabilitat: hi ha un càlcul racional, exigim que es prenguin. Veiem que en polític hi ha moments en els quals posar l’altre galta és un error. L’ètica de la convicció ens demana que no responguem a la força amb la força, però el polític sap que a vegades ha de resistir amb la força el mal perquè sinó serà responsable que al final el mal triomfi.
L’ètica del sermó de la Muntanya diu que no es pot mentir sota cap circumstància; una política d’acord això faria pública tota la informació que té al seu abast, seria absolutament transparent, fins i tot quan aquesta informació perjudica el propi país. Aquí la política entra en conflicte entre la convicció i la responsabilitat. Hi haurà moments en la carrera política en els quals haurà d’emprar mitjans dubtosos i ha de poder conviure amb això, potser hi haurà danys col·laterals. El polític de la convicció vol ser un sant; el polític de la responsabilitat pensa que el mortal és mediocre. Per tant, qui entra en política sap que fa un pacte amb el diable. La política és Faust, qui fa el pacte amb el diable. Qui no vulgui acceptar-ho és políticament parlant un nen que creu encara en contes de fades. Qui entra en política ha de saber que l’activitat política el conduirà sovint a paradoxes ètiques: “Quien busque la salvación de su alma y la redención de las ajenas no la encontrará en los caminos de la política, cuyas metas son distintas y cuyos éxitos sólo pueden ser alcanzados por medio de la fuerza Los genios o los demonios de la política viven en pugna interna con el dios del amor, así se trate del dios cristiano en su evocación eclesiástica; y esa pugna puede convertirse en cualquier momento en insoluble conflicto.” Actuem amb responsabilitat però Weber obre una porta a la convicció: això vol dir que si hi ha un moment en el qual el conflicte es fa insuportable per les pròpies conviccions s’ha de poder fer objecció de consciència. Si hi ha un punt en el qual el sacrilegi és tan gran el polític pot dir “si, però”.
...