Tema 7 i 8. L’expansió dels serveis i les característiques de les activitats terciàries. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Economía Sectorial
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 41
Subido por

Descripción

Apunts d'economia sectorial sobre el sector teriàri.

Vista previa del texto

T E M A 7 I 8 . L’ E X PA N S I Ó D E L S S E RV E I S I L E S C A R A C T E R Í S T I Q U E S D E L E S A C T I V I TAT S 3 A .
Les activitats de serveis són molt heterogènies, pel que dificulten molt el seu estudi conjunt, com en el cas industrial.
El sector serveis es caracteritza per una gran existència de determinats mercats molt intervinguts al llarg del temps, com el servei postal, de transport, etc., on la competència no existia o era molt limitada. La política de la UE és establir mercats únics per a tota la unió i molt liberalitzats. Mercats en els que puguin entrar-hi nous venedors i els compradors finals puguin escollir. Això ha portat a grans canvis en els sectors del transport, de les telecomunicacions, etc.
La principal diferència entre els serveis i els bens es basa en la immaterialitat dels serveis. Els serveis han d’operar amb quelcom intangible. Això té conseqüències per les empreses. Una producció immaterial, direm que és una producció que no és susceptible de guardar en stock, i que històricament s’ha donat per suposat com impossible de transportar, pel que el consum de la producció s’havia de fer en el propi lloc de producció. Per tant, no podia existir la competència internacional, pel que la producció de serveis obtingudes a d’altres països no podia fer competència al mercat intern. Aquestes conseqüències, però, degut a la innovació i el progrés tecnològic, s’han anat diluint, fent possible l’obtenció de serveis financers de l’estranger, o fer transaccions on-line. Per tant, ja no tenen aquest pes que tenien en el passat.
Com que no es poden guardar en stock, els cicles temporals de la demanda s’han de transportar a la producció, aquesta s’ha d’adaptar a la demanda. Els banyadors que no es venen a l’hivern es poden guardar i vendre a l’estiu, però la capacitat hotelera que no es ven a l’hivern no es pot guardar per l’estiu. Això dóna una rigidesa al sector, que segurament haurà de tancar durant uns mesos i després no podrà satisfer tota la demanda a l’estiu. La inactivitat d’aquest servei durant un temps fa que la seva amortització sigui més costosa, i la seva gestió es fa més complexa, ja que ha d’anar a uns ritmes que desborden la capacitat empresarial.
Una altra característica dels serveis és que no es poden transportar. En els serveis turístics, aquesta restricció desapareix, ja que l'essència principal del turisme és que el consumidor es desplaça de casa seva al lloc on el servei turístic està. Per això aquest no està protegit de la competència exterior. No obstant, cada cop més, la competència internacional de serveis augmenta, per les facilitats de les noves tecnologies.
És diu també que el caràcter immaterial dels serveis fa que siguin difícils de caracteritzar. També que la capacitat de substitució del treball humà per màquines al món dels serveis és més difícil que a la indústria o l’agricultura. Per tant, si la robotització no pot seguir el mateix ritme als serveis que a la indústria, això explica per què la productivitat dels serveis creix més a poc a poc. Però la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació està alterant també això. En aquests sectors, que són serveis, és on està augmentat la productivitat enormement.
Quan parlem de serveis parlem d’activitats molt heterogènies (sanitat, serveis públics, transport, serveis de manteniment, serveis turístics, etc.). L’estudi dels serveis com a conjunt és relativament nou, i que arriba relativament tard. Fins als anys 70’ no existia una economia dels serveis.
Dintre dels serveis, podem distingir les activitats de serveis que es posen a la venta en el mercat (serveis comercials o destinats a la venda) i els serveis que no estan destinats a la venda o no son comerciables (serveis de les administracions públiques).
Una altra distinció seria els serveis que van dirigits al consumidor final dels serveis de caràcter intermedi. En aquest últim hem de remarcar un augment molt important dels serveis a les empreses (serveis de neteja, de vigilància, de transport, de disseny, de màrqueting…).
Als serveis no comercialitzables és difícil mesurar la productivitat. Aquesta normalment es mesura més pels inputs que consumeix que pels outputs que produeix, ja que aquests outputs no es venen.
A l’economia Espanyola la immaterialitat dels serveis es tradueix en el fet que el comerç exterior de serveis sigui un comerç relativament poc desenvolupat. Els últims anys, les exportacions de serveis representen el 16% del valor de la producció de serveis. Aquesta és una part molt petita, més encara tenint en compte que aquí dins es valora el turisme, que a l’economia espanyola és una part molt important. Això és deu, principalment, a la dificultat de transportar els serveis.
L’expansió dels serveis a les economies modernes A mesura que passa el temps l’economia és, cada cop més, una economia de serveis (tant amb un indicador de producció com de treball). Els indicadors seran, d’una banda, el VAB dels serveis sobre el total de l’economia, i de l’altra, el percentatge d’ocupats en el sector serveis com a total dels ocupats a Espanya.
A totes les economies modernes, tant en producció com ocupació, els valors dels serveis no paren d’augmentar. Això ho anomenem terciarització de l’economia. Això tindria per altra banda la pèrdua en el sector de la indústria. Això es pot deure per l’externalització de les indústries dels seus serveis, també necessaris per a la producció.
Primer valorarem si hi ha realment un procés de terciarització i en cas afirmatiu, intentarem explicar que hi ha darrere de tot això.
En valors nominals, l’any 85 els serveis representaven el 59,4% de l’economia. Aquest percentatge és cada cop superior, fins arribar el 2014 al 74,3%. Si mirem els llocs del treball dels serveis en percentatge sobre el total de l’economia Espanyola, veiem que l’any 85 era el 57,7% i el 2014 el 78,2%. Podem classificar l’economia com una economia de serveis. Quan valorem la producció, ho hem de fer en valor real, no nominal, per tant a preus constants, no corrents. Prenent el 2010 com a any base, la participació dels serveis sobre el VAB total de l’economia va ser del 65,6% i el 2014 del 74,2%. Això ens diu el mateix, que la economia està terciaritzada, però que el creixement no és tan gran com indicava la sèrie a preus corrents.
Per explicar la terciarització, hi ha explicacions des del punt de vista de l’oferta i des de la demanda.
Des de la demanda: els consumidors demanden cada cop menys bens i més serveis, en termes relatius. Això ho veiem per què aquesta demanda té una elasticitat-renda superior a la dels bens. Els bens o serveis amb una elasticitat-renda superior són aquells que no són bàsics, que tenen un caràcter més de luxe, més de consum no obligatori. Però, dins d’això, si que trobem uns que ho són però altres que són necessaris (transport residencia-lloc de treball). Els estudis indiquen que no és demostrable que l’elasticitat-renda dels serveis sigui superior a la del bens, és a dir, que quan augmenta la renda no es verifica que el consum de serveis creixi més que el de bens. No obstant, el contrari tampoc sembla assumible. Hi ha un creixement de serveis, per exemple de construcció, en les societats més urbanitzades. O serveis de restaurants en les societats on la dona es troba al mercat laboral.
Una part creixent de la producció és de serveis i una part creixent de la població treballa en el sector serveis. La terciarització, en termes de producció en valors reals, senyala un increment de la participació del 9%, però es pot deure al canvi del perímetre de la indústria, canvis en la organització industrial que faria aparèixer un pes important dels serveis. El canvi en la ocupació, per contra, no.
Aquest augment de més de 20pp s’explica pel creixement inferior de la productivitat dels serveis. Per tant, si suposem que la producció de bens i serveis creix al mateix ritme, com que la productivitat, la mecanització, la substitució de mà d’obra de la indústria és superior, cada cop necessitarem més gent ocupada als serveis en relació als altres sectors. Per això quan mesurem la terciarització, més discutible des del punt de vista de la producció però molt contundent des de l’anàlisi de la ocupació, això és deu al creixement més lent de la productivitat del treball en els serveis. A l’economia espanyola, les taxes anuals promig de creixement de la productivitat durant el període 1985-2014 varen créixer a un 4,8% anual al sector primari i a un 2,1% a la indústria. Als serveis, en canvi, el creixement va ser de gairebé 0. Per tant, suposant que la demanda de tots els sectors creixi al mateix ritme, cada cop fa falta més gent en termes relatius treballant al sector serveis que a la resta de sectors. Això al Joan no li acaba de quadrar, i creu que la demanda si que augmenta amb la urbanització o la incorporació de les dones al mercat laboral.
Per últim, cal considerar la evolució dels preus. Els preus dels serveis han augmentat els últims anys a un ritme més ràpid que els preus industrials i agraris. Això té sentit amb tot el que hem explicat anteriorment, ja que en els serveis hi ha menys capacitat de substitució de treball per capital. Del 1985 al 2014 l’encariment dels preus als serveis va créixer a un ritme anual promig del 3,9%, mentre que a la indústria va ser del 2,8% i al sector primari de l‘1,2%. Per tant, els serveis, amb el pas del temps, es fan relativament més cars que els bens. Això a priori hauria de moderar l’economia, ja que l’encariment dels serveis hauria de reduir el seu consum. Aquest procés ja va ser analitzat/predit fa 50 anys per l’economista Baumols, qui ho ha batejar com “la malaltia de costos dels serveis”. L’encariment dels serveis a Espanya no es deu només al creixement inferior de la productivitat, si no també a l’estructura dels mercats de serveis, on hi ha una manca o limitació de la competència. La introducció d’aquesta hauria de moderar l’increment dels preus.
Al mirar el VAB dels serveis a l’economia, veiem que la part més important (17%) correspon als serveis comercials. També veiem una remarcada importància dels serveis d’atenció turística. Dins la gran diversitat de serveis, hi ha diversos sectors que responen a una mateixa orientació. Aquesta política és la des-regulació i foment de la competència. Aquesta política es refereix al fet de que, històricament, alguns mercats de serveis han estat mercats molt regulats i amb nul·la o escassa competència. Amb aquesta política es busca augmentar la productivitat i l’eficiència de les empreses que operen en aquests mercats, aconseguir reduccions en els preus de venda d’aquests serveis als consumidors degut a l’augment d’aquesta competència i també millores en la qualitat del servei.
Finalment, també es pretén provocar redistribucions de la renda, des dels grups d’interessos que s’aprofitaven de la situació sense competència cap als consumidors.
Després de diversos anys, s’han aconseguit aquests objectius en alguns sectors. No obstant, no tot són avantatges, i no sempre és suficient amb la liberalització per aconseguir la competència. A vegades, per introduir la competència, cal introduir noves regulacions per a que la competència es produeixi. Per exemple, quan un sector parteix d’una situació de monopoli és difícil que hi aparegui competència, ja que la situació entre les noves empreses que entrin i l’empresa que ha tingut el monopoli és molt diferent. A vegades, les polítiques de foment de la competència poden donar lloc a resultats no desitjats, per exemple amb la liberalització dels horaris comercials, que van en detriment del petit comerç.
La introducció de competència ha desintegrat verticalment empreses, i les matèries de transport (ferrocarril) per a que pugui ser operada per diferents empreses pot crear problemes de coordinació de trànsit, que poden ser problemes de seguretat.
...