Novalis (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Història de l'estètica en época moderna i contemporànea
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 22/04/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

NOVALIS Novalis serà molt crític amb Goethe, farà com una recerca infinita, un infinit viatge en el espai i en el temps fins i tot intentant superar aquestes categories. Vol aprendre que és la poesia, quès es l'amor sabent que son dues coses incommensurables. H von Ofterdigen empren un viatge lluny de casa que el porta per exemple a unes mines on ell entra per entendre els secrets ocults de la naturalesa. Amb un miner te una conversa on es reafirma la idea de possessió. El miner diu: "el gaudi que ell pot tenir en la mina es admirar la disposició dels minerals, la singularitat... "La qüestió no es que sigui un mineral preciós sinó que contempla la bellesa de la formació del mineral".
Després arriba a una cova i es troba a Hohenzollern que li presenta els secrets de a historia, el misteriós encadenament del passat amb el devenir. Relaciona historia amb poesia, aquest li diu que amb la poesia popular pot conèixer la historia del seu país. Del que es tracta es de robar aquest encadenament del passat i del present, tracta de buscar també les lleis de la societat de la naturalesa. Però els personatges de Novalis apareixen com una relació amorosa i poètica; i així quan arriba a Hausburg i es troba amb un poeta que és Klingson que té moltes influencies de Goethe.
Dona molta importància a la intuïció intel·lectual i a la imaginació. Amb Goethe predomina més l’acció en canvi amb Novalis predomina més la contemplació. Això ho veiem en el text 243, veiem que hi ha una línea continua entre contemplació, inspiració, revelació... En aquest cas hi ha una il·luminació poètica el poeta es un home aliè al neguit de posseir. Es un home que busca el coneixement, no busca ni l'enriquiment ni el prestigi, sinó conèixer el mon i les altres persones...
Estimar-les. Conèixer la relació del passat i del present. Es fluïdifiquen les fronteres entre lo visible i lo invisible, diu que la poesia es lo real com més poètic més veritable. No es la ciència empírica la que diu la veritat sinó la poesia, perquè te mes sentit. La poesia és una intensificació del sentit i de la vida per tant, és que és veritable. Això ho veiem en el text 235.
En el 98 fa dos reculls diferents "Fe i amor" que parla més de Questions sobre religió i política; valora tot allò que es personal, i per tant quan fa un elogi d'una figura com la reina Luisa la veu com una possible font de llum. Però en realitat, els seus textos sobre la religió s'aparten molt sobre la religió convencional. També escrius fragments visionaris, de idealisme màgic, que ho relaciona amb la filosofia de la naturalesa, és l’època que s'està estudiant el magnetisme. Dos autors d'aquest àmbit son: text 250 Ritter on mostra aquest mon del inconscient, allò que va mes enllà de la consciencia i de la categoria de la raó. En aquest text parla de que el subjecte es pot desdoblar, ell fa tota una miscel·lània de fragments que volien crear un sistema. Una obra de caràcter enciclopèdic en la qual els fenòmens de la natura fossin com ressonàncies dels processos interiors del esser humà.
Busca un coneixement corporal i que sigui suprasensible que no quedin limitats els 5 sentits del cos. En aquestes converses es manifesta a voluntat de rigor i d'assumir les pròpies limitacions del cos que també apareixen en algun d'aquests fragments. Text 240 ens diu que hem de vigilar no deixar-nos emportar per una hipersensibilitat tal i com deia Diderot en la Paradoxa del Comediant.
L'artista ha de afrontar els límits a la caducitat i precarietat i quan cau malalt experimenta això, afronta la pròpia malaltia com una forma de coneixement. Ho tenim en el text 246, qualsevol experiència de la vida pot contribuir al patiment. Hi ha una exaltació de lo emocional.
Text 248: la revelació la podem trobar en el llenguatge, pensar es parlar, una frase revolucionaria, antidealista. El límit és el llenguatge, es el que permet que diem el que diem. D'una banda hi ha el rigor d'afrontar el que és la teva pròpia realitat, d'una altre banda hi ha la idea d'expansió infinita.
Ell també parla d'una poesia feta per relacions de imatges o de sons.
Helderling i Novalis són els dos grans del Romanticisme. Text 209: es idealista perque parteix de la idea de llibertat. Fichte deia que creia que la llibertat s'assoleix en la propia vida interior, en el propi jo i en lo espiritual. Es defensa un autosuficiència de l'esperit que no estigui sotmès al estat ni en submissió. Això vol dir un alliberament del jo, com a llibertat que parteix bàsicament de Fichte. Es presenta el jo com la representació de mi mateix com a esser absolutament lliure, el jo es la llibertat. Hi ha una identificació del be, veritat i bellesa la idea que ho uneix tot és la de la bellesa. En la bellesa tal i com explica Schiller hi ha el que és sensible i el que es racional. També planteja la idea que havíem vist a Jena amb la mitologia que no es diferencia poesia, mitologia i màgia. Hi ha una valoració del a imaginació i en general de l'activitat lliure del esperit. Alguns d'ells participen en una lliga que es diu la lliga del esperit o dels espiritualistes. Els mestres són Schiller i sobretot Fichte, aquest últim es el que tematitza la idea del jo.
Apareix com el defensor de la llibertat perquè ofereix una ètica que s'enfronta amb la teologia.
Fichte es bàsicament kantià, igual que Kant intenta trobar una ètica laic. Per ell lo més important la ètica. I per això ell en el 92, abans del primer programa del idealisme alemany, escriu "Critica de tota revelació" i Kant valora aquest text. Farà una obra que li provocarà el seu cessament com a professor a Jena, "Sobre la causa d'ateisme al mon" per seguir donant classe com a professor "Defensa contra l’acusació d'ateisme" que diu que Déu és l'ordre moral del món.
És converteix en el gran introductor de la filosofia idealista alemanya amb "Principis fonamentals de la doctrina de la ciència". Es planteja quin pot ser el fonament del que hem de partir, hem de parir d'una base no dogmàtica. Hi han dues possibilitats diu Fichte o parteixo del objecte o parteixo del subjecte, del jo. De la cosa en si no puc partir, per tant hem de partir del jo. Del jo que s'autopresenta com a fonament. Aquest es el gran salt metafísic que ell fa. Es l’afirmació d'un jo que ell concebrà com un jo absolut. Text 204.
...