Tema 2 Micro (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Microbiologia
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 17/04/2016
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: LA CÈL·LULA PROCARIOTA Diferències entre cèl·lules procariotes i eucariotes Els procariotes no tenen orgànuls envoltats per membranes i tampoc membrana nuclear. Tenen una membrana plasmàtica semblant a la de eucariotes, el material genètic normalment es troba en una sola molècula, encara que poden haver-hi dos o trobar fragments individuals anomenats plasmidis. Les cèl·lules procariòtiques són més petites que les eucariotes.
La majoria de les bactèries tenen diàmetres que oscil·len en 1 micra. Es divideixen en dos dominis: bacteria i archaea. Els virus són encara més petits.
Formes de les bactèries Es poden observar en el microscopi òptic amb diferents tincions, però la més utilitzada es la gram. Quan utilitzem les tincions podem veure diferents formes: - Cocs: boletes Bacils: pals Espirils: amb curvatures, una a dues.
Espiroquetes: moltes curvatures.
Filamentoses.
La membrana citoplasmàtica La dels procariotes té com a funcions principals ser una barrera, és el lloc on s’ancoren moltes proteïnes amb diverses funcions i a més conserven la energia. La membrana es pot carregar positivament generant un potencial de membrana. Les carregues positives poden ser utilitzades per generar energia en forma d’ATP.
Alguns bacteris fan fosforilació oxidativa i utilitzen la membrana per generar un gradient de protons i generar ATP. Té una doble capa de fosfolípids, algunes proteïnes que s’inserten totalment d’un costat a l’altre i d’altres amb llocs hidrofòbics i hidrofílics.
La majoria dels bacteris que pertanyen al domini bactèria tenen aquest tipus de membrana que te una molècula de glicerol unida a dos àcids grassos i a un grup fosfòric que pot estar unt a sucres, aminoàcids, etc.
Dintre dels procariotes hi ha una diferència important a destacar i es que hi ha dos dominis, el bacterià i el Archaea on el patró universal canvia. Els enllaços no son ester sinó que són èter i s’uneixen a una molècula que no son àcids grassos sinó que son grups isoprè.
Un isoprè és un hidrocarbur amb 2 insaturacions i un radical metil. Un glicerol s’uneix 4 isoprens en el cas de les Archaea. Cada grup d’isoprè té 5 àtoms de carbono.
El glicerol està unit a 4 grups isoprens (total 20C), aquesta estructura s’anomena fità.
Hi ha arqueobacteris que no tenen una doble capa lipídica sinó que hi ha arqueobacteris que tenen monocapes lipídiques que s’anomenen bifitans (té 8 isoprens i no bicapes).
S’ha vist que aquestes monocapes lipídiques son molt resistents al calor i s’han trobat fonamentalment en aquelles bactèries que son hipertermofíliques (bactèries que tenen temperatures òptimes de creixement a uns 70 graus), viuen en habitats extrems.
Arqueobacteris hipertermofílics - Addictes al calor.
Tots tenen temperatures òptimes de creixement per sobre dels 75ºC.
La majoria s’han aïllat en zones escalfades geotèrmicament que contenen sulfur o sofre elemental (sulfatades).
La majoria utilitzen compostos que contenen sofre com a acceptor final d’electrons en la respiració anaeròbia (es pot utilitzar com acceptor final el sofre o el sulfat, però no l’oxigen) o com a donador d’electrons en el metabolisme quimiolitotròfic (s’utilitza energia química per generar ATP i les pedres ens donen els electrons).
Els primers arqueobacteris hipertermofílics es van descobrir al parc nacional de Yellowtone, perquè és una zona molt activa tèrmicament.
Sulfolobus  primer bacteri descrit com aquest tipus i que es va aïllar en aquest parc.
Hàbitat - Zones geotèrmicament escalfades, zones volcàniques terrestres i marines (fumaroles negres).
A 2000 metres de fondària la temperatura d’ebullició és de 350ºC.
A 2600 metres és de 450ºC.
Temperatures òptimes: Pyrodictium 105ºC i Pyrolobus 106ºC.
Pyrodictium i Pyrolobus son bactèries hipertermofíliques que tenen temperatures òptimes de creixement. L’aigua bull a 100 graus, per tant no poden viure a l’aigua perquè el citoplasma no resisteix la temperatura, però si es troben a molta profunditat la pressió disminueix. Aquestes bactèries viuen a molta profunditat.
El magma es pot filtrar per esquerdes de la superfície del fons marí i per tant pot sortir magma i entrar aigua, refreda el magma i es formen les fumeroles temperades (blanques, temperatures normals). En les fumeroles negres no hi ha esquerdes que deixin entrar l’aigua sinó que el magma fa una esquerda molt gran i surt fent que es produeixin unes reaccions dels metalls determinades amb l’aigua freda. El ferro es el principal responsable del color negre, la paret de les fumeroles es troba a una temperatura d’uns 100 graus i en aquestes parets es troben aquestes arqueobacteries que viuen gracies al sulfur d’hidrogen i altres compostos que li donen energia.
Al voltant d’aquestes fumeroles negres es va trobar un tipus de cucs tubícoles, que poden arribar a mesurar fins a 2 metres (i també diferents tipus de mol·luscos). En aquells llocs no arriba la llum, llavors aquests cucs s’alimenten dels bacteris directament que es troben a l’aigua però també s’ha vist que molts d’aquests bacteris es troben con a simbionts d’aquests animals.
Aquests cucs no tenen tub digestiu ni boca, tenen un òrgan que es diu trofosoma i dins d’aquest tenen bactèries que assimilen el sulfur d’hidrogen, l’oxigen i el co2 i construeixen matèria orgànica. El cuc té sang, hemoglobina en unes cèl·lules que transporta oxigen, sulfur d’hidrogen i co2. Amb aquests 3 els bacteris poden obtenir energia gracies a que el sulfur es el donador i oxigen acceptor, cadena d’electrons i obtenció d’energia.
...