Tema 3.6. Ciutat, mercat i comerç - PART II (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 01/06/2014
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

4.  L’EXPANSIÓ  PER  LA  MEDITERRÀNIA       Aquesta   expansió   es   dona   a   partir   precisament   de   la   Batalla   de   Muret,   perduda   l’esperança   occitana,  quan  es  posa  fi  a  la  política  occitana.     Ara  l’expansió  ja  no  pot  ser  cap  al  nord,  sinó  cap  a  Llevant  o  cap  al  sud.     Tractat  de  Tudillén  (1151)     Però  cal  dir  que  aquesta  expansió  cap  al  sud  estava  limitada.  Per  què?  Perquè  al  1151  RB  IV  va   signar  el  tractat  de  Tudillén  amb  Alfons  VII  de  Castella.  Amb  ell,  s’estableix  el  repartiment  de   les  futures  conquestes  d’Al-­‐Andalus  (doc.  5).   Tudillén  (1151):  ¿com  queda  el  repartiment?¿Què  se  queda  cada  un?     Catalunya-­‐Aragó     Castella     • • • Valencia   Denia   Murcia  (excepte  Lorca  i  Vera)   • La  resta     RB  IV  ha  de  pagar  un  preu  molt  alt  per  quedar-­‐se  amb  Aragó,  i  tal  preu  és  aquest.     Tractat  de  Cazorla  (1179)   Això   continua   així   fins   el   1179,   quan   Alfons   I,   el   trobador   o   el   cast,   i   Alfons   VIII   de   Castella   signen   el  tractat   de   Cazorla,   pel   qual   la   corona   d’Aragó   perd  el   dret   sobre   Murcia,   perd   el   dret   sobre  annexionar-­‐se  Murcia.       *Després,   Pere   el   Catòlic   al   1212   va   participar   en   la   batalla   de   Navas   de   Tolosa   que   va   ser   l’enfrontament  amb  els  almogàvers.       Així,  estava  limitada  la  conquesta  al  sud.     1     Expansió  Mediterrània   ¿Com  serà?   • • • • Es  conqueriran:  València,  Mallorca,  Sicilia,  Atenas  i  Neopàtria  i  Sardenya.   No  es  una  expansió  ni  coherent  ni  planificada,  es  fa  sobre  la  marxa   A  vegades  respon  a:     o interessos  econòmics   o altres  a  interessos  familiars-­‐matrimonials   o d’altres  es  resultat  de  relacions  polítiques   o ...     el  que  va  succeint  es  que  es  va  traçant  la  política  expansionista  de  la  conf.  Catalano-­‐ aragonesa  sobre  la  Mediterrànea.     o Conquerir  Mallorca  respon  a  interessos  comercials,  com  cap  a  Orient  o  al  Nord   d’Àfrica.     o A   Sicília   es   segueixen   politiques   matrimonials:   l’hereva   de   Sicília   es   casa   amb   un  de  Catalunya   o A   Sardenya   respondrà   als   pactes   resultants   de   les   lluites   entre   angevins   a   Sicilia  i  els  genovesos  a  Sardenya   o I   els   almogàvers   van   intervenir   a   Grècia,   des   de   Sicilia,   sense   control   de   la   corona.     La  conquesta  de  Mallorca,  1229   Coneixem   bé   el   regnat   de   Jaume   I   per   la   seva   crònica,   el   Llibre   dels   fets,   on   es   narren   els   elements  claus  del  seu  regnat.  La  va  fer  escriure.     La   conquesta   de   Mallorca   comença   el   novembre   de   1228,   quan   Jaume   I   sopava   a   Tarragona   amb  Pere  Martell.  I  aquest  proposà  al  rei  la  necessitat  de  conquerir  Mallorca.  Aleshores  el  rei   es  fa  seva  la  idea,  i  un  mes  després,  el  20  de  desembre  de  1228,  convoca  les  corts  al  Palau  reial   de  BCN,  per  explicar  precisament  la  seva  voluntat  de  conquerir  Mallorca.   Doc.  9  à  Pere  Grony,  a  BCN,  en  una  reunió  de  les  corts  de  finals  del  1228,  respon  parlant  en   nom  ciutat  a  la  proposta  del  rei  Jaume.  Cal  dir  que  Jaume  I  obté  el  suport  de  tots  els  estaments   en  aquesta  empresa  que  volia  dur  a  terme.       Quin  era  l’interés  en  Mallorca?  La  situació  estratègica  de  les  Balears   • ja  que  Mallorca  era  el  1r  obstacle  dels  mercaders  per  navegar  o  comerciar  a  través  de   la  Mediterrània.  De  occident  i  nord  d’Afirca  arribaven  molts  productes  que  arribaven   pels   mariners   i,   per   tant,   aquestes   naus   catalanes   eren   sovint   atacades   per   pirates   o   naus   musulmanes.   Hi   havia   interès   per   mariners   i   mercaders   d’acabar   amb   aquesta   situació   2     Així,  interès  sobretot  comercial.     Cal  dir  que  Mallorca  es  una  empresa  catalana,  no  participen  els  aragonesos,  a  diferencia  de  la   conquesta  de  València.       La   conquesta   es   va   donar   al   1229,   i   van   haver-­‐hi   diverses   campanyes,   que   s’allarguen   fins   el   1232,  quan  ja  tota  l’illa  està  en  mans  dels  catalans.     La   població   autòctona,   els   musulmans,   en   la   seva   majoria,   s’exiliaran   o   seran   convertits   en   esclaus,  i  alguns  també  moriran  en  la  lluita  per  a  defensar  els  seus  territoris.  La  majoria  foren   sotmesos  per  les  armes,  no  hi  va  haver  rendició.   La   repoblació   de   Mallorca   es   va   fer   amb   un   repartiment   que   està   recollit   en   el   llibre   de   repartiment  de  Mallorca  (1232),  i  cal  dir  que  en  aquest  s’estableix  que:   • • La   meitat   de   l’illa   serà   pel   rei.   Aquesta   part   la   repartirà   entre   els   participants   de   la   conquesta:  nobles,  ordres  militars,  mercaders  i  patrons  de  nau,  Pere  Martell...   L’altra  meitat  la  repartirà  entre:   o El  bisbe  de  BCN   o Membres  de  l’alta  noblesa:  comtes  de  Rosselló,  Empúries,  Bearn  i  Guillem  de   Montcada.     El  llibre  diu  la  propietat,  l’extensió  i  a  qui  se  li  aotrga     La  majoria  de  la  població  o  marxà  o  fou  convertida  en  esclava  o  bé  morí  en  la  conquesta.  Per   tant,  es  necessitarà  portar  gent  de  fora  de  l’illa,  catalans  de  terres  gironines  i  Rosselló  sobretot,   que   esdevindran   pagesos   alouers.   Per   tant,   la   repoblació   de   Mallorca   significarà   un   gran   moviment  de  població.     Sabem  els  noms  de  les  persones  que  aniran  a  ocupar  les  alqueries  (equivalent  del  mas).   El   rei   va   aplicar   els   Usatges   de   BCN     a   l’illa,   i   posteriorment,   va   concedir   a   la   ciutat   el   regim   municipal  perquè  s’organitzés.       Després  de  Mallorca,  va  tenir  lloc  la  conquesta  de  Menorca  (1287),  tot  i  que  els  musulmans  de   Menorca  van  signar  un  pacte  de  vassallatge  amb  Jaume  I   I  Eivissa  i  Formentera  son  conquerides  al  1235.       El  regne  de  Mallorca  (1276-­‐1343)   A  la  mort  de  Jaume  I,  al  1276,  reparteix  els  seus  territoris  entre  els  fills:   • Pere  el  Gran:  li  deixa  Catalunya,  Aragó  i  València   3     • Jaume  II  de  Mallorca:  li  deixa  Mallorca  i  Rosselló.       I  així,  a  partir  de  1276  hem  de  parlar  del  regne  de  Mallorca,  que  tindrà  els  seus  propis  reis:   o o o Jaume  II  de  Mallorca  (1276-­‐1311)   Sanç  I  (1311-­‐1324)   Jaume  III  (1324-­‐1343)   I  no  serà  fins  el  regnat  de  Pere  el  Cerimoniós  en  que  el  regne  de  Mallorca,  que  inclou  Rosselló  i   Cerdanya,  en  que  retornaran  a  la  conf.  Catalano-­‐aragonesa.     La  conquesta  de  Valencia   A  diferencia  de  la  conquesta  de  Mallorca,  la  de  Valencia  no  fou  empresa  improvisada,  sinó  que   hi   van   haver   una   sèrie   d’acords   previs   (Tudillén,   Cazorla)   que   van   reservar   aquests   territoris   per  a  l’ampliació  dels  territoris  de  la  corona  aragonesa   Intervenen  tant  catalans  com  aragonesos,  a  diferencia  també  de  Mallorca.   Tres  fases  de  conquesta,  que  es  dona  entre  1229  i  1245:   • • • 1229-­‐1235   à   es   conquerí   la   zona   nord.   Al   principi   la   conquesta   fou   iniciativa   dels   nobles  aragonesos  que  començaren  a  conquerir  territori  Valencià,  i  fins  al  1232  no  es   va  afegir  el  rei  Jaume  I,  quan  amb  ell  s’afegeixen  els  catalans,  aportant  les  seves  naus.   S’arriba  fins    Borriana  en  aquesta  primera  etapa.   1236-­‐1238   à   es   conquereix   la   part   central   fins   el   Xúquer   i   la   ciutat   de   València,   conquesta  principal,  que  capitula  el  9  de  novembre  del  1238.   1239-­‐1245  à  s’arriba  fins  a  Xixona.  El  límit  de  la  conquesta  al  sud  va  portar  friccions   amb   Castella   que   no   foren   resoltes   fins   al   tractat   d’Almirra   (1244),   pel   qual   es   reservaven   les   terres   d’Alacant   per   a   l’expansió   castellana,   per   això   s’atura   a   Xixona.   Intervenen  en  tal  pacte  Jaume  I  i  l’Infant  Alfons,  futur  Alfons  el  Savi.         Repartiment  de  València   La  conquesta  no  respon  a  interessos  de  la  noblesa.   La  ciutat  de  Valencia  capitula  al  1238.  Es  narra  al  llibre  dels  fets  de  Jaume  I.     A  diferencia  del  que  passa  a  Mallorca,  molts  nuclis  de  població  varen  quedar  intactes,  perquè   hi  hagueren  moltes  capitulacions,  a  canvi  de  respectar  la  vida,  les  lleis,  costum  i  religions  dels   costums.     Per  això,  aquí  sí  que  trobem  Mudèjars,  a  diferencia  de  la  Mallorca  totalment  repoblada.   4     Horta  y  Valencia  es  van  repoblar  amb  catalans  (la  costa);  Castelló  amb  tortosins;  l’interior  i  la   zona   de   secà   es   fundaren   grans   latifundis,   repartits   entre   els   ordres   militars   i   els   nobles   aragonesos.     A  mesura  que  s’anava  conquerint,  es  respectava  als  habitants  que  capitulaven.     L’any  1240  el  rei  va  donar  uns  furs  propis,  una  llei  pròpia,  a  València.   També  tenim  llibre  de  repartiments  per  a  València.       Sicília   En   l’expansió   mediterrània,   la   de   Sicília   seguia   unes   causes   diferents   a   la   resta:   responia   a   qüestions  matrimonials  mes  que  a  la  voluntat  de  la  noblesa  o  els  comerciants  per  aconseguir  el   lloc.   1262  à  l’infant  Pere,  futur  Pere  el  Gran  (1276-­‐1285),  es  casa  amb  Constança  Hohenstaufen  de   Sicília,  princesa  de  Sicília  (néta  de  l’emperador  Frederic  II,  nét  del  Barba-­‐roja).  Així,  pertany  a  la   família  imperial  alemanya.   Aleshores  apareixen  els  Anjou,  els  francesos,  que  amenaçaven  l’illa,  molt  ben  situada  al  mig  del   Mediterrani.     L’amenaça   francesa   es   concreta   al   1265,   entre   el   papa,   que   els   protegia,   i   Carles   d’Anjou.   Li   permeté  la  conquesta  de  Nàpols    i  Sicília.  Pactaren  la  conquesta  de  Sicília  i  Nàpols,  perquè  el   papa  era  enemic  de  l’emperador  i  preferia  Sicília  en  mans  dels  francesos  que  dels  alemanys.     Els   angevins   arriben   a   l’illa   i   derroten   i   maten   als   darrers   monarques   de   Sicília,   els   Hohenstaufen.   Això   va   convertir   a   Constança   de   Sicília   en   l’hereva   de   la   casa   de   Sicília.   I   de   retruc,   el   seu   marit   Pere   el   Gran,   va   esdevenir   també   hereu   o   detentor   dels   drets   de   Sicília.   Així,  intenta  defensar  aquests  drets.     Però   per   altra   banda,   la  cort   siciliana   es   traslladarà   a   BCN,   fugint   de   Sicília,  i   també   demanaran   al  rei  Pere  el  Gran  que  intervingui  a  Sicília.   1282:  els  Sicilians  es  revoltaren  en  les  vespres  sicilianes  (1282).  Van  matar  a  tots  els  francesos,   i  aclamaren  a  Pere  II  com  a  rei.   Així,   Constança   i   Pere   són   aclamats   popularment   com   a   reis.   Però   això   no   va   agradar   al  papa,   i   va  crear  un  front  comú  contra  Pere  el  Gran,  format  pel  rei  de  França,  la  casa  d’Anjou,  i  Jaume   II,  el  mateix  rei  de  Mallorca,  el  germà  de  Pere  el  Gran.  La  raó  de  Jaume  II  es  que  Pere  el  Gran  va   obligar  al  germà  a  retre-­‐li  vassallatge  al  1279,  i  per  tant,  es  va  unir  al  bàndol  contrari.   Tot  i  això,  Pere  el  Gran  creà  una  flota  catalano-­‐siciliana  a  la  qual  participaren  nobles  com  Roger   de  Llúria,  i  va  derrotar  successivament  als  angevins.  I  Pere  II  fou  excomunicat  pel  papa.     5     Tot   i   que   militarment   aconsegueix   Pere   el   Gran   l’illa,   busca   una   solució   política   a   aquests   enfrontaments,  i  divideix  per  tal  motiu  els  regnes  entre  els  fills:   • • El  gran,  futur  Alfons  el  Liberal,  li  deixa  Catalunya,  Aragó  i  València   Al  segon,  Jaume,  li  deixa  Sicília.     Aragó  i  Catalunya  ja  no  intervindran  a  Sicília,  quedant  aquesta  a  la  seva  sort.     El  problema:  1291,  mor  Alfons  (1285-­‐1291)  sense  descendència.  El  succeeix  el  germà  Jaume  de   Sicília,  que  passarà  com  a  Jaume  el  Just.   De  fet,  cal  dir  que  en  el  testament  d’Alfons  el  lliberal  deixa  l’illa  de  Sicília  a  Jaume,  però  amb  la   condició  que  més  endavant  passi  al  germà  petit  Frederic.  Reprodueix  el  que  fa  el  pare,  per  a   que  a  la  llarga,  la  illa  quedi  separada  de  la  corona.     Però  la  situació  temporal    que  queda  no  agradà  gaire  als  francesos.  La  solució  definitiva  arriba   amb  el  tractat  d’Anagni  (1295).  Es  decideix:   • • • • • • El   matrimoni   de   Jaume   el   Just   (1291-­‐1327)   amb   Blanca   d’Anjou,   filla   de   Carles   II   d’Anjou.   La  pau  entre  França  i  la  Corona  d’Aragó   Es  restitueix  Mallorca  al  seu  rei  (Jaume  II)   Donació  de  Sicília  al  papa  (Bonifaci  VIII)   Aixecament  de  l’excomunió  del  comte-­‐rei   I  s’arriba  a  un  pacte  secret,  l’acord  pel  qual  els  francesos  no  intervindran  en  la  futura   conquesta   de   Sardenya,   que   es   reserva   la   corona   d’Aragó.   La   corona   d’Aragó   va   obtenir  garanties  de  no  ingerència  davant  una  futura  conquesta  a  Sardenya.   I  queda  en  mans  dels  sicilians  la  solució  de  la  seva  sobirania,  d’escollir  el  rei.  Però  no  volgueren   acceptar   cap   rei   francès,   i   escolliren   a   Frederic,   el   germà   petit   del   rei   Jaume   el   Just.   Això   no   va   agradar  a  francesos,  que  seguiren  atacant,  fins  la  pau  de  Caltabellotta  (1302).   D’aquesta  manera  s’inicià  el  regne  independent  de  Sicília,  tot  i  que  cal  dir  que  retornarà  a  la   corona   rere   la   mort   de   Martí   el   Jove,   fill   de   Martí   l’Humà.   Quan   mor   Martí   el   Jove   deixa   el   seu   regne  al  seu  pare  (1409).     L’expansió  a  l’orient  (sicilians  i  catalans  a  Grècia):  ducats  d’Atenes  i  Neopàtria   L’expansió   aquí   va   anar   en   mans   dels   almogàvers,   mercenaris   d’infanteria   que   primer   lluitaren   a  les  costes  del  nord  d’Àfrica  i  que  intervingueren  després  en  conquesta  de  Sicília.  I  trobarem   entre  ells  catalans  i  sicilians.   Bernat  Desclot  hi  participà,  i  descriu  en  la  seva  crònica  el  moment.     Són  mercenaris  que  rere  la  pau  de  Caltabellota,  ja  no  tenen  ocupació,  i  per  tant,  es  posen  al   servei  de  l’emperador  de  Bizanci,  que  viu  una  situació  dificultosa  amb  els  atacs  turcs.   6     Tenen   ràpides   victòries   i   això   va   fer   que   l’emperador   dones   a   Roger   de   Flor,   el   capità   de   la   companya   mercenària,   unes  terres:  l’anomenà  megaduc  i  el  casà  amb  una  princesa   imperial.   Això  cridà  l’atenció  d’altres  mercenaris  i  la  companyia  s’engrandí,  capitanejades  ara  per  Bernat   de  Rocafort  i  Berenguer  d’Entença.   Aniran   arreu   dels   ducats,   però   finalment   Roger   de   Flor   s’instal·∙la   a   Galipoli,   i   al   1305,   Roger   de   Flor   es   assassinat   i   tots   els   almogàvers   es   van   revoltar   contra   aquells   que   havien   perpetuat   l’assassinat  de  Roger  (1305).   Finalment,   al   1311,   s’instal·∙len   a   Atenes   i   crearan   els   ducats   d’Atenes   i   posteriorment,   el   de   Neopàtria,  i  els  posaran  sota  el  domini  del  rei  de  Sicília  Frederic.   I   de   la   família   reial   siciliana,   passaran   a   la   corona   d’Aragó   arran   matrimoni   de   Pere   el   Cerimoniós  amb  Leonor  de  Sicília,  al  1380.  Així,  passaran  a  ser  vassalls  de  Pere  el  Cerimoniós  i   no  de  Sicília.  Però  el  matrimoni  no  dura  gaire  perquè  els  florentins  s’apoderaran  dels  territoris  i   la  corona  els  perdrà  definitivament  (1391  Atenes  passa  a  mans  de  Florència).     Sardenya   Conquesta  arran  del  tractat  d’Agnani  al  1295,  pel  fet  de  renunciar  a  Sicília,  obtenia  Jaume  el   Just   el   dret   de   conquesta   sobre   Sardenya.   Però   fins   al   1323,   el   rei   Jaume   II,   el   Just,   va   fer   valer   el  seu  dret  sobre  Sardenya.  Fa  llavors  la  conquesta.   Sardenya   era   una   illa   dividida   en   4   dominis,   tres   en   mans   de   pisans   i   genovesos   i   un   quart   pertanyia   a   una   dinastia   local,   la   dels   Arborea,   que   curiosament   estava   emparentada   amb   nobles  catalans.     No   fou   conquesta   fàcil.   Pisa   i   Gènova   eren   potències   molt   fortes,   i   a   més   comptaven   amb   suport   de   partidaris   a   l’illa.   Fou   conquesta   llarga   i   costosa.   Van   haver   de   pactar   amb   els   arborea   per   poder   consolidar   les   conquestes,   van   haver-­‐hi   moltes   rebel·∙lions   en   les   zones   pisanes   i   genoveses,   i   de   fet   la   conquesta   no   es   consolidarà   fins   ben   entrat   el   segle   XV.   Va   haver-­‐hi   molta   dificultat   per   mantenir   el   domini,   i   fins   Alfons   el   Magnànim   al   XV   no   podem   dir   que  sigui  totalment  conquerit.     El   domini   polític   de   Sardenya   significava   la   importació   de   cereals,   corall,   augment   de   les   renderes  reials,  i  també  el  control  de  la  ruta  cap  a  Sicilia,  nord  d’Àfrica  i  Orient.     La  repoblació  de  Sardenya  es  va  fer  al  mateix  ritme  que  s’anava  conquerint.  Cal  dir  que  la  nova   aportació   de   població   va   ser   en   menor   escala   que   a   València   i   Mallorca.   I   coexisteix   el   dret   propi   amb   el   dret   pisà   o   el   català.   Era   un   poti-­‐poti,   on   hi   havia   zones   de   tots   gustos.   Però   la   part  més  repoblada  fou  l’Alguer,  on  encara  hi  ha  gent  que  parla  català.           7     5.  LA  MONARQUIA,  EL  PACTISME  I  LA  PLENITUD  DE  LES  INSTITUCIONS  CATALANES     Historia  Països  catalans  enciclopèdia  catalana  riquer,  vol.  3.,  p.  296  à  esquema  institucions.     El  procés  del  reforçament  reial:  la  monarquia  corporativa  i  composta  catalana   Amb   l’adveniment   del   feudalisme,   la   posició   del   rei   entre   els   nobles   era   de   “primus   inter   pares”.   El   comte   té   una   posició   difícil   que   s’haurà   d’anar   guanyant,   perquè   està   limitada   pel   poder   dels   magnats.   Els   comtes-­‐reis   hauran   d’anar-­‐se   posicionant   com   el   poder   polític   que   havien  estat  abans  de  la  feulaització.   Des   de   la   feudalització   hi   ha   un   procés   en   que   el   rei   s’anirà   guanyant   una   posició   més   clara.   S’anirà  enfortint  la  monarquia.     Ho   veurem   clar   perquè   apareixeran   una   sèrie   d’òrgans   de   govern   relacionats   amb   el   rei   que,   o   bé   es   transformaran   o   bé   seran   creats   de   nou.   Es   produirà   un   canvi   en   les   institucions   de   govern,  i  se’n  crearan  de  noves.     S’està   caminant   cap   a   una   societat   estatal   en   la   qual   el   rei   no   només   és   a   dalt   de   tot   piràmide,   sinó  que  a  partir  sobre  tot  del  XIII,  el  rei  començarà  a  manar.   I   passa   arreu   d’Europa,   en   el   procés   de   les   monarquies   parlamentaries.   De   mica   en   mica   anirem   caminant   cap   a   l’autoritarisme,   tot   i   que   és   cert   que   a   Catalunya   no   s’aconseguí   mai   com  a  Castella,  aquí  només  pactisme.   Aquests  canvis  comencen  a  passar  cap  al  XIII,  però  realment  quan  la   monarquia  pot  començar   a  enfortir-­‐se  es  un  cop  es  produeixen  els  triomfs  militars  dels  reis  en  l’expansió.     Per  exemple:  Jaume  II  el  Just  (que  governa  entre  1291-­‐1327)  va  millorar  l’org.  dels  regnes  de  la   corona,  fixà  les  competències  de  les  corts,  obligà  a  tots  els  súbdits  a  sotmetre`s  a  les  lleis  del   país   (ja   s’ha   produït   la   recuperació   del   dret   romà,   que   donarà   eines   als   sobirans   per   afermar   la   seva  autoritat),  fa  aquestes  mateixes  lleis  lleis  de  tots  el  regne,  i  intenta  usar  la  justícia  per  a   controlar   i   dominar   a   la   noblesa.   I   tot   això   ho   pot   fer     gràcies   a   que   hi   ha   hagut   totes   les   campanyes   victorioses   i   que   el   dret   romà   (el   dret   comú,   que   es   basa   en   que   a   dalt   de   tot   hi   ha   un  sobirà)  s’ha  consolidat  arreu.   La  societat  catalana  no  fou  ni  estat  absolut  monàrquic  ni  estat  independent  democràtic  (poder   no   el   té   el   poble),   però   sí   que   es   una   monarquia   limitada   o   pactada,   perquè   al   costat   del   monarca   sempre   hi   ha   diversos   estaments   que   participen   en   la   direcció   política   de   la   comunitat  directament.  El  rei  veu  que  monarquia  vol  limitar  el  seu  poder  i  la  burgesia  en  canvi   es  recolzarà  amb  ell,  i  ell  amb  ella.   A   la   B.   E.   Mitjana,   Catalunya   era   una   monarquia   corporativa   i   composta,   doncs.   El   rei   era   ajudat   per   una   sèrie   d’institucions.   I   es   serví   del   dret   comú   (romà)   i   dels   juristes   per   tal   de   fonamentar  la  seva  autoritat  sobre  els  estaments.     8     Les  institucions   Institucions   de   les   quals   se   servia   el   rei   per   tractar   de   dirigir   el   regne   (amb   sobirania,   no   obstant,  limitada):  son  càrrecs  vinculats  a  la  corona,  que  podem  trobar  a  tots  els  regnes,  i  que   donen  unitat  a  la  confederació.   Tota   l’administració   catalana   seguí   l’exemple   de   l’administració   siciliana.   Però   sobretot,   el   control   polític,   jurídic   i   fiscal   de   la   monarquia   no   era   total.   Hi   havia   diverses   jurisdiccions:   reial,   eclesiàstica,   senyorial...   i   un   ciutadà   podia   estar   vinculat   a   diverses.   I   hi   ha   immunitats,   viles   d’església,  municipis...  el  paper  del  rei  es  d’unificador  d’aquesta  varietat  de  jurisdiccions,  i  de   totes  les  institucions  generals  per  a  tot  el  regne,  sobretot  de   govern  i  justícia  (el  rei  sempre  es   el  jutge  suprem,  el  jutge  en  última  instància).     On  sí  mana  el  rei  sens  dubte,  es  en  terres  de  reialenc,  en  les  seves  terres  pròpies,  de  la  seva   senyoria.  La  resta  de  territori,  intenta  fer  el  que  pot.  Com  més  reforci  l’autoritat  i  avancem  en   el  temps,  més  podrà  fer.       Delegats  reials:  procuradors  o  lloctinents   El  rei  doncs  governava  personalment  i  delegava  en  procuradors  o  lloctinents  la  seva  autoritat,   per  a  poder  aplicar  les  ordres  reials,  reunir  l’exèrcit  i  administrar  justícia.     El   rei   era   qui   personalment   assumia   les   responsabilitats   de   govern,   sempre   assessorat   per   consellers  i  col·∙laboradors  de  confiança.  El  nombre  de  consellers  i  assessors  augmentarà  amb   el  temps,  així  com  les  seves  atribucions  i  la  complexitat  de  la  burocràcia.   Els  necessitarà  perquè  la  corona  era  molt  gran  i  els  reis  medievals  eren  itinerants,  no  estaven   sempre   a   la   capital.   Per   tant,   per   a   fer-­‐se   present   arreu   dels   territoris   de   la   corona,   necessitaven  ajuda.  I  normalment,  aquests  lloctinents  o  procuradors,  la  responsabilitat  requeia   en   el   primogènit,   si   no,   en   el   germà   del   rei.   Exemple:   reina   Maria,   muller   d’Alfons   el   Magnànim.   El   que   fa   amb   això   el   rei   es   delegar   l’autoritat   reial.   Actuen   tal   i   com   si   fos   el   mateix   rei   en   persona.   Té   gairebé   totes   les   mateixes   atribucions   que   el   rei:   polítiques,   administratives   i   militars.  El  lloctinent  és  el  2n  càrrec  més  important  de  tot  el  regne.  Acostumava  a  recaure  en  el   primogènit,  evitant  també  que  es  revoltés.       Governador  general   En  tots  els  regnes  sempre  tenim  un  governador  general,  que  és  un  oficial  ordinari  (que  sempre   hi   és)   i   permanent   del   rei.   Si   el   rei   se’n   va   el   lloctinent   substitueix   al   rei   a   la   península,   però   Catalunya,  Aragó,  etc.,  tenien  el  seu  governador  general  sempre.     9         La  cúria     Al   costat   del   rei   hi   havia   unes   persones   de   confiança   que   actuaven   com   a   consellers,   però   també   hi   havia   uns   que   es   dedicaven   a   la   cúria   (cort   de   justícia).   Hi   havia   tant   nobles   com   eclesiàstics  com  professionals  del  dret,  a  la  cúria.  Aquest  tribunal  de  justícia  aconsellava  al  rei  i   no  tenia  composició  ni  tasca  fixes,  sinó  que  ajudaven  al  rei  per  a  administrar  justícia.  La  cúria   del  rei  sempre  es  basa  en  el  dret  romà,  en  l’ius  comunis.  La  cúria  acabarà  sent  l’audiència.       La  casa  i  la  cort  reials   A  la  casa  del  rei  també  tenim  majordoms  i  camarlencs.  A  la  cort:  canceller  i  mestre  racional     • • • els  majordoms     o el  majordom  era  el  que  dirigia  la  casa  del  rei,  era  el  cap  de  la  casa  reial.   o Tot  i  que  no  n’hi  ha  un,  es  qui  té  la  ultima  responsabilitat  de  la  casa  del  rei.  I  el   càrrec   ja   ve   d’antic.   Els   més   alts   no   fan   la   feina,   son   consellers,   però   son   els   responsables  de  la  casa.   o Per   sota   el   majordom   estan   els   escuders   (nobles   encara   no   cavallers...),   els   falconers   (que   s’encarreguen   dels   falcons),   els   atzemblers   (bèsties   de   carga),   els  cavallerissos,  els  compradors...   o Els   que   fan   la   feina   bruta   son   els   escuders,   falconers,   compradors,   atzemblers,   els  cavallerissos...   o En  resum,  està  el  majordom  (noble),  que  és  un  magnat,  sota  del  que  estàn  els   majordoms  cavallers  i  sota  aquest,  aquests  subordinats  vistos.   el  camarlenc   o s’encarrega  de  la  cambra  del  rei   o funció  de  custodiar  el  rei  i  el  seu  segell  secret.     o Questions  de  seguretat,  habitatge,  vestuari,  etc.  del  rei.   o I  per  sota  del  camarlenc:   § Cambrer   § Barber   § Allotjadors   § Metges   § Escrivans  secretaris   § Etc.   El  canceller:   o Responsable  de  l’oficina  que  expedeix  i  conserva  tota  la   documentació  del   rei.   S’encarregava  de  l’escrivania  reial,  de  tota  la  documentació  reial.     o El   primer   que   començà   a   org.   la   cancelleria   fou   Jaume   I,   i   donà   forma   així   a   les   atribucions  del  càrrec  de  canceller,  que  apareix  a  principis  del  XIII.  És  un  càrrec   10     • • clau   en   l’administració   del   regne.   És   el   responsable   final   de   la   memòria   del   regne.     o El   càrrec   era   honorífic   i   el   monopolitzava   l’Església.   Però   realment   qui   feia   la   feina  era  el  notari  major.   o El   canceller   presidia   el   consell   del   rei,   dirigia   la   cancelleria   i   examinava   els   notaris   o Va   evolucionant   i   apareix   en   època   de   Jaume   II   el   Just   el   càrrec   de   vice-­‐ canceller.   Jaume   II   té   activitat   de   regular   l’administració   i   diplomàtica   molt   important.   o I  tenim  oficis  subordinats:escrivents,  notaris...   Mestre  racional   o Càrrec  instituït  per  Pere  el  Gran  al  1283   o S’encarregava  de  l’erari  públic  i  del  patrimoni  reial,  dels  diners.   o Tenim  subordinats  a:   § Ofici  de  mestre  racional,  tresorer  i  escrivà  de  ració   o Es  regulat  el  1344  per  les  ordinacions  de  Pere  III  el  Cerimoniós   o Així,  el  mestre  racional  esdevé  un  dels  quatre  responsables.   o També  responsable  de  la  gestió  econòmica  de  tota  la  corona.   o I  d’això  també  dependran  el  batlle  general  de  Catalunya,  els  batlles  locals...   Un  altre  carrac  clau:  batlle  general   o apareix  des  del  segle  XIII.     o Funcions  administratives,  administra  el  patrimoni  reial.     o Jurisdicció  civil  i  criminal.   o S’encarrega   de   tot   allò   també   mercantil:   duanes,   troballes,   naufragis,   fires,   mercats,   cobrament   de   rendes,   molins,   carnisseries...   totes   les   qüestions   relacionades   amb   patrimoni   del   rei.   Cobra   totes   les   duanes,   de   les   aigües...   i   els   ingressos   els   podia   arrendar   (a   final   d’any,   el   mestre   racional   sabia   que   havia   d’arribar   una   certa   quantitat,   responsabilitat   del   batlle,   que   podia   arrendar   aquests   ingressos   en   delegats,   que   havien   de   tornar   una   quantitat   fixa  i  guanyant  fent  pagar  més  a  la  gent).   o Així,   el   batlle   general   tenia   poca   autonomia,   perquè   el   controlava   el   rei   directament  i  venia  després  del  mestre  racional.   o Però   la   figura   del   batlle   la   podem   trobar   arreu,   i   en   tenim   de   locals,   de   senyorials...   perquè   es   responsable   al   final   d’administrar   el   patrimoni   de   qualsevol  senyor,  tenen  funcions  molt  diverses.     o I  pot  jutjar  aquells  que  atempten  contra  els  ingressos  del  patrimoni,  sigui  reial   o  senyorial.   Moltes  d’aquestes  institucions  seran  vàlides  fins  el  decret  de  Nova  Planta.       Càrrecs  militars   De  la  part  de  l’exèrcit,  tindríem:   11     • • • i  tenim  el  senescal  (Cap  de  l’exèrcit  reial,  treballa  també  a  la  casa  reial).  El  títol  passarà   a  ser  hereditari  en  la  família  dels  Montcada.     Conestable   (comte   dels   estables,   responsable   major   de   la   cavalleria).   Atribucions   semblants  a  Senescal   Almirall  (cap  suprem  de  l’armada,  de  les  naus  de  guerra)     Les  corts   Les  corts  catalanes  es  configuraren  de  manera  evolutiva.  Les  corts  deriven  de  les  assemblees   de  pau  i  treva  i  també  de  les  corts  comtals  (enteses  com  org.  col·∙laborador  del  comte).   Quan  hi  hagué    la  crisis  després  de  la  batalla  de  Muret,  seran  aquesta  assemblea  de  pau  i  treva   les  que  s’encarregaran  de  governar  el  país.     • • • • Al   morir   Pere   el   Catòlic,   Jaume  I   tenia  5   anys   i  queda  en  mans  de  Simó  de   Monfort.   No   hi   havia   rei   i   qui   pren   les   rendes   del   país   foren   les   persones   participants   de   les   assemblees  de  pau  i  treva.   Les   assemblees   de   pau   i   treva   el   que   van   fer   fou   dirigir-­‐se   a   Innocenci   III,   papa   de   la   creuada,  per  trobar  sortida  al  conflicte,  i  assegurar  la  continuïtat  de  la  monarquia  en  la   persona  de  Jaume  I.   Es   va   produir   una   minoria   d’edat   i   durant   aquesta,   les   assemblees   es   reuniren   més   vegades   que   mai.   I   això   va   permetre   que   el   país   fos   governable   i   que   s’anessin   afermant  mica  en  mica  les  institucions  del  país.     Així,  en  aquests  primers  moments  del  segle  XIII,  s’aconsegueix  assegurar  el  paper  de  la   monarquia,   fer   funcionar   l’aparell   de   l’Estat   i   impulsar   la   creació   dels   municipis.   Comencem  a  veure  els  paers  (paciarii),  responsables  d’assegurar  la  pau  a  cada  lloc,  són   pacificadors.   Per   tant,   veurem   com   aquestes   assemblees   aniran   fent   aquesta   feina,   molt   important   per   mantenir   la   monarquia   i   ell   govern.   Però   només   regeixen   a   Catalunya.   De   fet,   aquestes   primeres   corts,   quan   acaba   la   confusió   entre   assemblees   de   pau   i   treva   i   començaran   a   anomenar-­‐se   corts,   serà   al     1214.   La   primera   assemblea   que   es   considera   primera   reunió   de   corts  es  la  de  1214  a  Lleida.  I  hi  aniran  eclesiàstics,  nobles  i  ciutadans.     Però  la  data  en  que  estan  ja  ben  assentades:  1283,  en  època  de  Pere  el  Gran.   • • ¿Per  què  es  dona  aquesta  data  de  1283?  Perquè  el  context  farà  que  Pere  el  Gran  no   tingui  més  remei  que  acceptar  que  el  govern  es  faci  tenint  en  comte  les  decisions  de   les   corts,   amb   aquest   equilibri   de   forces.   Té   una   revolta   al   82   a   València,   vespres   sicilianes,   alçament   nobiliari   a   Aragó,   protestes   burgesia   barcelonesa,   es   excomunicat...  per  això  necessita  pactar  amb  les  forces  del  país.     Aleshores  el  1283  reuneix  les  corts,  es  compromet  a  convocar-­‐les  una  vegada  a  l’any,   es   compromet   a   no   promulgar   cap   constitució   general   sense   tenir   l’aprovació   de   les   corts,  i  per  tant,  compartirà  el  poder  legislatiu  amb  les  corts.  Es  compromet  a  governar   amb  un  equilibri  de  forces.   12     • Així,  el  1283  les  corts  seran  una  institució  que  compartiran  el  poder  legislatiu  amb  el   rei.   Les   corts   estaven   formades   per   homes   dels   tres   estaments   o   braços   (representants   noblesa,   clergat  i  ciutats).  No  es  podien  reunir  sense  el  rei.     Funcions:     • • • Legislen  conjuntament  amb  el  rei  (funció  principal)   S’ocupen  de  la  reparació  dels  greuges  (d’esmenar  o  corregir  aquelles  actuacions  del  rei   quan  el  rei  no  actua  d’acord  amb  les  constitucions).  O  de  qualsevol  autoritat  del  regne.   Exercien  doncs  un  control  sobre  l’actuació  del  rei   Votaven   els   tributs   i   contribucions   extraordinàries   per   fer   front   a   les   despeses   de   la   política  reial,  bàsicament  de  les  guerres.   Així,   es   queixaven   al   rei   sobre   actuació,   decidien   qüestions   fiscals   i   proposaven   al   rei   les   polítiques  a  seguir.       Funcionament:   • • • • • Es  feia  una  convocatòria  que  el  rei  feia  arribar   Eren  itinerants   Un   cop   convocades,   es   reunien,   i   el   rei   en   la   primera   sessió   el   rei   presentava   en   un   discurs  les  seves  propostes  (proposició  del  rei).   Després   de   la   sessió   inaugural,   començaven   les   sessions   i   els   debats.   En   aquestes,   tant   podien   reunir-­‐se   els   braços   per   separat,   per   analitzar   propostes   rei   i   presentar   les   seves  reclamacions,  i  s’anaven  retrobant.     Després  s’arribava  a  una  sèrie  d’acords,  i  de  les  corts  s’aprovaven  tres  tipus  de  lleis:   o Constitucions   o Capítols  de  corts   o Actes   I  en  aquests  tres  tipus  de  lleis  es  basa  el  dret  Paccionat,  un  dret  pactat  entre  el  rei  i  els   estaments.  I  aquest  dret  paccionat  està  per  sobre  de  totes  les  altres  lleis.  I  funcionarà   fins  al  decret  de  Nova  Planta.       Constitucions:     • • és  una  norma  que  proposa  o  estableix  el  rei,  però  amb  l’aprovació  dels  estaments  de   les  corts.     Escrita  en  1a  persona  del  rei.     Capítols  de  corts:   13     • • • Proposició  que  fan  els  estaments  al  rei  (tant  d’un  com  dels  tres  alhora).     Es   recomanar   al   rei   que   prengui   una   determinada   resolució.   Es   una   proposta   de   llei   dels  estaments  que  el  rei  disposa   Comença  dient:  “plau  al  senyor  rei  que”,  es  redacta  en  2a  persona.   Actes  de  cort:   • Actes   acordats   o   duts   a   terme   per   les   corts   del   principat   del   regne   de   València   i   del   regne  d’Aragó  (les  corts  podien  ser  corts  d’un  sol  regne,  o  podien  ser  corts  dels  tres).     Diputació  del  general:   • • • • • • • • • • Institució  origen  de  la  Generalitat  de  Catalunya   És   un   organisme   derivat   de   les   corts   que   es   crea   amb   la   funció   de   cobrar   uns   impostos   coneguts  com  a  drets  generals  o  generalitats.   Es   crea   com   una   comissió   temporal,   circumscrita   nomes   en   el   cobrament   d’aquests   tributs,  al  1289,  durant  el  regnat  d’Alfons  el  Liberal.   Però  es  va  constituir  de  manera  permanent  a  les  corts  de  1359  a  època  de  Pere  III  el   Cerimoniós   o Pere   estava   en   guerra   amb   Castella,   en   la   guerra   dels   dos   Peres   (a   Castella   Pedro   el   Cruel).   El   rei   demanava   insistentment   diners,   i   per   això,   es   crea   aquesta   comissió   permanent   de   les   corts,   amb   seu   a   BCN,   per   tal   d’aprovar   els   subsidis  necessaris  per  tal  d’anar  cedint-­‐los  al  rei  i  administrant-­‐los.   Per  tant,  encara  té  funcions  econòmiques,  fins  i  tot  de  caràcter  fiscal.   En  principi  la  formen  12  membres,  4  per  estament.     Al  1362,  però,  es  passarà  a  3  membres  per  estament   i  per  tant,  tenint  la  diputació  9   diputats.   També  hi  havia  oïdors  de  comtes,  que  controlaven  l’administració  dels  diputats   La  durada  del  càrrec  diputat  acabarà  sent  d’uns  3  anys,  i  s’establirà  com  a  norma  que   els  diputats  que  plegaven  són  els  que  acabaven  escollint  els  seus  successors.   Al  principi,  caràcter  econòmic,  però  després  també  polític,  primer   donant  suport  al  rei   (reunint   l’exèrcit...),   però   en   els   moments   en   que   falti   el   rei,   agafaran   les   rendes   del   govern.  Però  també  acabarà  sent  la  defensora  de  les  constitucions  del  país  (quan  el  rei   no  les  respecti  serà  la  diputació  del  general  qui  vetlli  pel  seu  conjunt).     Institucions  municipals   • • Entesa   que   començava   a   haver  entre   rei   i   ciutadans   (burgesia).   Aquesta   bona   entesa   farà  que  al  XIII  tingui  lloc  la  creació  dels  municipis,  dels  governs  locals,  entesos  com  a   entitats  polítiques  independents.  Es  crea  el  Consell  de  Barcelona,  la  Paeria  de  Lleida...     Aquesta  burgesia  s’equipara  a  la  petita  noblesa  per  categoria.  I  es  aquesta  burgesia  la   que  aconseguirà  fer-­‐se  amb  els  governs  municipals  arreu  de  Catalunya.  I  de  retruc,  no   14     • • • • • • • • • • • • només   això,   sinó   que   també   seran   els   qui   monopolitzaran   la   representació   de   les   ciutats  a  les  corts.   La   representativitat   urbana   s’articula   a   través   d’uns   jurats   (=   cònsols   =   consellers   =   paers,  és  el  mateix),  i  estan  assistits  per  un  consell  o  assemblea  més  ampli.  De  fet  el   consell  de  jurats  es  una  reducció  d’aquest  consell  més  gran.   A  dalt  de  tot  estaven  els  representants  del  rei  o  dels  senyors  en  les  viles  senyorials:     o Eren  els  Veguers  o  Batlles.     § El  Veguer  és  el  representant  del  rei  en  el  territori.  Sobretot  té  funcions   de  justícia.   § A  Diferència  del  Batlle,  controla  un  territori  més  ample.   § I  el  batlle  sobretot  es  administrador,  i  controla  d’un  lloc  més  concret  o   de  funció  més  concreta  (Ex:  batlle  dels  molins...).   § Per  tant,  els  veguers  i  els  batlles  representaven  la  jurisdicció  de  veguer  i   rei  a  la  ciutat.   El   municipi   s’entén   com   una   entitat   política,   de   govern.   Però   el   municipi   com   a   comunitat  urbana,  com  un  en   que  existeix  amb  una  mateixa  voluntat  jurídica,  que  el   senyor   la   reconeix   com   a   tal,   apareix   al   segle   XII,   i   es   el   que   es   coneix   com   a   Universitat.   El   municipi   és   una   comunitat   urbana   amb   personalitat   jurídica   al   qual   el   senyor   li   cedeix,   sigui   rei   o   noble,   uns   drets   a   la   universitat.   I   cedeix   els   drets,   no   delega.   Aleshores,   al   XIII,   es   crearan   unes   institucions   de   govern,   l’expressió   dels   interessos   i   les   necessitats   comunes   de   la   comunitat   veïnal.     Però   representaran   més   aviat   els   interessos   i   les   necessitats   de   la   oligarquia   urbana.   Major   part   societat   urbana   de   Catalunya  quedarà  exclosa.  Estarà  en  mans  oligarquia  urbana,  dels  membres  de  la  mà   major,  de  les  capes  altes  de  la  societat  urbana.     El  cas  de  Barcelona:  configuració  del  regim  municipal  es  deu  a  Jaume  I,  que  a  partir  del   1249  fins  el  1274  anirà  perfilant  les  característiques  d’aquest  règim  municipal.   En  un  principi,  aquesta  institució  municipal  la  formen:   o 4  paers  (homes  de  pau)   o 8  consellers   o I  un  consell  més  ampli,  entre  100  i  200   Primer,   poder   limitat   d’aquest   règim   i   bàsicament,   funció   d’assessorar   i   ajudar   el   veguer  a  mantenir  la  pau  a  la  ciutat.  També  tenien  certa  capacitat  fiscal.   1257   es   produeix,   però   un   avalot,   on   els   bàndols   dels   representants   polítics   s’enfrontaren.  Els  paers  foren  destituïts.   I   al   1258,   Jaume   I   dona   un   nou   estatut   municipal.   I   des   d’aleshores   només   hi   van   haver-­‐hi  els  consellers,  sent  200  persones.   Aleshores,   1265   à   el   nombre   de   consellers   passà   a   ser   4,   i   el   consell   es   va   reduir   a   100.  D’aquí  ve  el  Consell  de  Cent.   Podrien  ser  convocats  pel  veguer,  encara  limitats  a  ell   Però   al   1274,   es   torna   a   produir   un   canvi:   i   el   nombre   de   consellers   passa   a   5,   i   el   consell  de  cent  tindrà  més  autonomia.    Així,  configuració  des  del  49  fins  al  74.   15     • • • • • • • Quan   arribi   al   poder   Pere   el   Gran,   el   context   de   revoltes   complicat,   el   Consell   de   la   ciutat   de   BCN   també   s’aixeca.   I   es   quan   Pere,   al   1284,   rere   les   corts   del   83,   ratifica   aquest  règim  municipal  i  a  més  a  més,  atorga  a  la  ciutat  la  “Recognoverunt  proceres”.   Son   les   primeres   paraules   del   privilegi   del   rei:   es   una   compilació   de   normes   sobre   el   govern   de   la   ciutat,   els   impostos,   la   llibertat   de   comerç,   també   defineix   les   funcions   dels  oficials  reials  dins  de  la  ciutat,  hi  ha  qüestions  de  dret  civil...  es  la  normativa  que   cedeix   al   rei   a   la   ciutat   de   BCN,   es   el   reconeixement   pel   rei   dels   seus   privilegis.   S’estableix   l’aportació   d’esponsalici   que   han   d’aportar   les   dones.   Els   homes   han   de   donar  l’escreix  o  augment  (50%  del  dot).   I  arriba  també  el  recognoverunt  fins  els  decret  de  nova  planta.   A   partir   de   1371,   el   consell   de   cent   de   la   ciutat   es   reunirà   ja   al   saló   de   100.   Es   el   moment  en  que  es  comença  i  acaba  de  construir  la  construcció  de  la  casa  de  la  ciutat,   fins   ara   no   havien   tingut   espai   on   reunir-­‐se   (es   reunien   a   espais   com   el   convent   de   predicadors).   Funcions  consellers  un  cop  separats  del  control  del  veguer:   o Eren  molt  amplies   § Competències  en  ordre  públic   § Administració   § Urbanisme   § Questions  judicials   § Militars   § Construcció  de  les  muralles   § Reunió  de  l’host  (l’exèrcit)     El  dia  de  St.  Andreu  era  el  dia  que  s’escollien  els  consellers  cada  any  (30  de  nov.).     El  sistema  d’elecció  finalment  fou:     o una  comissió  de  12  electors  que  sortia  del  consell  de  cent  anterior,  que  triaven   els   5   consellers   i   comunicaven   el   seu   nom   al   rei   i   a   la   resta   de   membres   del   consell  de  cent.   o Un  cop  triats,  juraven  el  càrrec  el  dia  de  Sta  llucia  (13  de  dic.).     o Al  dia  següent  els  consellers  escollien  el  consell  de  cent.  Això  fa  que  el  poder   municipal  quedi  en  mans  d’un  volum  reduït  de  persones.   1325   à   s’estableix   una   assemblea   intermèdia,   perquè   reunir   cada   cop   100   persones   era  complicat.  Es  crea  una  assamblea  intermedia  entre  consell  de  100  i  consellers,  el   trentenari,  format  per  una  quarta  part  del  consell  de  cent.               16     ...