14 Organografia vegetativa (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botanica farmaceutica
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 30/04/2016
Descargas 7
Subido por

Descripción

Histologia de les plantes superiors

Vista previa del texto

9. Organografia vegetativa Els espermatòfits tenen estructura de corm: arrel, tija i fulles 9.1 Arrel Les arrels són unes estructures que tenen més d’una funció: absorció, fixació al sòl, el transport de líquids (poden passar metres fins que els líquids que absorbeixen les arrels arriben a la tija) i, també, de reserva.
Hi ha una arrel principal i d’aquesta, que és més gruixuda que la resta, en sorgeixen d’altres, arrels secundàries. Un altre tipus d’arrel són les adventícies, que surten en llocs no esperats o també en llocs aeris, com per exemple a les heures.
Segons la forma les arrels poden ser: fasciculades, en les plantes que tenen bulbs, no hi ha una arrel principal; i, l’arrel axonomorfa en què sí que apareix una arrel principal. Com si fos un axó de les neurones de la qual en surten ramificacions.
Wolffia arrhiza és una planta que no té arrels, no està fixada enlloc. És el que s’anomena una planta ariza.
Tipus d’arrels:  Arrels napiformes: arrels principals engruixides que s’especialitzen en emmagatzemar substàncies de reserva: pastanaga.
 Tubercles radicals: són arrels engruixides, carnoses i carregades de nutrients.
 Arrels caulògenes: són les que es formen a les tiges (adventícies). Són aèries, curtes i rígides. Es troben en plantes que s’arrapen a les parets i tiges d’altres plantes. Ex: heura.
 Arrels xucladores: viuen en altres plantes fent de paràsits, no estan preparades per viure a terra.
 Arrels adventícies: poden aparèixer accidentalment per diferenciació del càmbium on la tija toca el sòl.
9.2 Tija Les tiges són més complexes que les arrels. Les seves funcions principals són de sosteniment de la part aèria, són l’enllaç entre totes les parts de la planta, de transport, tots els líquids absorbits per les arrels s’han de transportar fins a les fulles, i, de reserva, a la part interior de la tija hi ha substàncies de reserva.
Hi ha diferents parts. Allà on creix una fulla, s’anomena nus, i entre fulla i fulla hi ha els entrenusos. Un cas especial però, és el cas de les dues primeres fulles que germinen. El primer entrenús s’anomena hipocòtil i el segon epicòtil.
En les angiospermes no hi ha branques principals, hi ha moltes ramificacions a la base de l’arbre. Aquest tipus de ramificació s’anomena simpòdica. Per la seva banda, les gimnospermes tenen ramificació monopòdica: està composta per un eix principal del qual surten branques secundàries. És el creixement típic de les coníferes.
Segons la consistència les tiges poden ser herbàcies, tenen consistència d’herba, o llenyoses, amb consistència de llenya. Si és llenyosa vol dir que té molt de xilema, ha tingut creixement secundari, molt d’esclerènquima...
Depenent de quina mida tenguin les plantes llenyoses es poden classificar en:  Mata: menys d’un metre de gran.
 Arbust: entre un i cinc metres d’alçada.
 Arbre: més de cinc metres.
Una classificació més complexa que la de la mida, la consistència i la ramificació, és segons el desenvolupament que presenten.
 Tiges hipogees: es desenvolupen de manera subterrània, fan la funció de transport per sota del terra. Ex: les patates, són tubercles caulinars, provenen de les tiges, no de les arrels perquè en la patata hi surten fulles quan de les arrels no n’hi poden sortir. Els bulbs de les cebes també són tiges. Aquests bulbs estan formats per una tija envoltada per fulles. Una altra tija hipogea és el rizoma. Els rizomes però creixen horitzontalment, no cap a la superfície, ex: gingebre.
 Tiges epigees: són les tiges que es desenvolupen per l’aire.
o Tija ascendent: les branques van ca amunt.
o Tija decumbent (postrades): tiges no erectes que s’arrosseguen pel terra.
o Tija procumbent: quan neixen són erectes però després cauen al terra.
o Tija estolonífera: en plantes que formen estolons, són aeris però no verticals, és el cas de les maduixeres. Hi ha estoloníferes que poden fer arrels i d’altres que no.
o Tija radicant: són tiges que viuen al terra i van fent arrels a mesura que s’estenen i ocupen més àrea.
o Tija enfiladissa: són aèries que no s’aguanten per elles solen, pengen a altres estructures. N’hi ha molts tipus i cada un té el seu sistema per enganxar-se als seus respectius suports.
o Tija circell: vinya i heura. Poc freqüent en el clima mediterrani però molt comú al medi tropical. Les plantes s’enfilen sobre altres arbres per arribar a la superfície per dispersar les llavors o, directament, competir per la llum.
Tiges segons el tipus de creixement:  Macroblast: mentre tingui recursos creixerà sempre, el seu creixement és il·limitat.
MB.
 Braquiblast: el seu creixement és limitat. Tots els braquiblasts creixen fins a tenir la mateixa mida. BB.
***No totes les plantes tenen els dos tipus de tiges.
On hi ha molta sequedat, les plantes han de cercar mètodes per sobreviure. Un exemple són les figueres de moro (Opuntia ficus-indica). En la figuera de moro les espines són les fulles, són molt petites perquè així hi hagi menys superfície i la evaporació de l’aigua sigui mínima. Produiran la fotosíntesi gràcies al parènquima (MB) que hi ha a les tiges, “fulles transformades en tija”  cladodis.
Per la seva banda, el cas extrem d’una tija transformada sencera en fulla és el fil·locladis, que tenen funció fotosintètica (Ruscus aculeatus). Les tiges s’aplanen i per això, el que sembla el nervi central de la fulla és el centre de la tija. Aquest és el motiu pel qual sembla que els fruits surten d’en mig de les fulles, però en realitat creixen des de la tija.
L’indument és el conjunt de pèls o tricomes que recobreixen la superfície dels diferents òrgans de la planta. Segons el conjunt de l’aspecte de la pilositat en conjunt la planta pot ser:  Glabra: no té pèls. “Calb”.
 Glabrescent: té molts pocs pèls. “Calvet”.
 Pubescent: finament peludes amb fils curts i densos. “Peludet”.
 Tomentós: els pèls són llargs i blancs. El color blanc és la refracció de la llum que produeixen (els pèls són parets cel·lulars de cèl·lules mortes.)  Sedós: llarg i fins com la seda.
9.3 Fulla La fulla és un òrgan de creixement, gairebé sempre, limitat. Presenten simetria bilateral perquè les dues cares no són iguals. Les seves funcions primàries són acumular matèria orgànica i dur a terme la fotosíntesi i l’intercanvi de gasos.
***algunes es poden transformar en espines...
El limbe, la part laminar de la fulla, està especialitzat en la fotosíntesi i l’intercanvi de gasos. S’hi pot diferencia l’anvers, la cara superior, i, l’anvers, la cara inferior. Si la fulla és vertical aquesta distinció anvers-revers no es pot fer. El que sosté el limbe, és a dir, la fulla, és el pecíol.
*** Fulla sèssil: no te pecíol.
Les fulles simples són les que tenen limbe i pecíol en una mateixa part. També tenen estípula que és l’inici de creixement de la fulla.
Les fulles compostes, són “fulles formades per fulles”. Per saber l’inici hem de cercar on hi ha l’estípula. Les peces (fulles) que la formen són folíols i cada pecíol d’aquestes s’anomena: peciòlul. La “branca” principal és el raquis.
9.3.1 Caràcters individuals de la fulla Les fulles reben noms segons a què s’assemblen: L’extrem de la fulla, àpex, també rep nom segons la forma que té. Succeeix el mateix amb la forma de la base.
***Paripinnada nombre parell de fulles; imparipinnada nombre senar de fulles.
Segons els nervis:  Nervadura pennada: hi ha un nervi principal, que recorre tot el limbe fins a l’àpex, del qual surten nervis secundaris.
“Ploma”.
 Nervadura palmada: no hi ha un nervi principal sinó que uns quants nervis semblants surten del pecíol.
 Nervadura paral·lela: tots els nervis neixen de la base de la fulla i la recorren paral·lels.
 Nervadura dicotòmica: uns quants nervis semblants surten de la base en forma de ventall obert.
Segons la textura:  Herbàcia: fines, verdes i toves  Coriàcia: de consistència similar al cuir.
 Crassa: han acumulat molta aigua, tenen aspecte carnós i són més o menys gruixudes.
9.3.2 Caràcters col·lectius de la fulla Segons la disposició en la tija:  Alternades: una fulla cap a un costat de la branca, una fulla cap a l’altra...
 Esparses: no hi ha un ordre en el qual surten les fulles de la branca.
   Oposades: les fulles sempre surten en el mateix lloc de la branca, dues a dues en direccions contràries.
Decussades: surten dues a dues en direcció contrària però entre parell i parell de fulles hi ha hagut un canvi d’orientació de 90 graus.
 Verticil·lades: surten en grups de més de dos des del mateix punt de la planta en direccions diferents, com un verticil.
Fasciculades: les fulles surten del mateix lloc en forma de feix.
  Imbricades: unes damunt les altres.
Basals: estan a terra formant una rosseta.
Peces accessòries de la fulla:  Estípula: l’estructura que hi ha a la base de la fulla, no s’ha de confondre amb el pecíol, que és el que uneix la fulla amb la branca.
 Lígula:  Beina:  Òcrea: membrana que envolta el tall per sobre de la inserció de cada fulla a la tija  Espines: les fulles tenen extrems punxeguts, amb funció de defensa.
 Circell: és una estructura que serveix per enganxar-se a les branques d’altres plantes o altres suports heura.
Segons la durada de les fulles:  Planta perennifòlia: fulla perenne, la fulla no viu sempre però l’arbre sempre té fulla. Les fulles amb el temps moren i cauen al mateix temps que en surten de noves.
 Planta caducifòlia: en algun moment, perd totes les fulles quan arriba l’estació més desfavorable per a la planta, a l’hemisferi nord acostuma a ser a l’inici de l’hivern.
Segons el cicle vital:  Anual: realitzen tot el seu cicle en un període de temps inferior o igual a un any.
 Biennal: viuen dos anys. Durant el primer any acumulen recursos per florir en el segon any  Vivaç: tenen la part aèria anual, canviant any a any, i òrgans subterranis pluriennals, dura diversos anys. Viu i va rebrotant.
 Perenne: tant la part aèria com la subterrànies, viuen tres o més anys.
...