Matriu nuclear (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 1º curso
Asignatura biologia cel·lular
Año del apunte 2012
Páginas 5
Fecha de subida 22/02/2015
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

MATRIU NUCLEAR El nucli és una estructura molt ben organitzada.
Hi ha un suborgànul del nucli que són els Cossos de Cajal.
Dins el nucli, en regions concretes del nucli, es formen agregats (molècules, DNA, RNA) per transcriure de forma més eficient. Aquests agregats serà tota una maquinària de producció.
En el nucli interfàsic, quan no veiem el cromosoma perquè no està condensat, ocupa una regió molt concreta del nucli.
No estarien del tot desepiralitzats perquè signo no veuríem que ocupen una regió concreta estarien tots barrejats (quan els tenyíssim en colors tindríem una barrera i s’observen diferents colors en diferents regions.
CROMATINA La cromatina la formen el DNA, que són dues cadenes antiparal·leles, i les proteïnes associades.
Composició. DNA El ribosoma també sintetitza antiparal·lelament del ADN motlle.
Un 10% són regions codificadores que codifiquen per proteïnes i per ARN; i l’altre 90% són regions no transcrites que fan una funció de regulació.
Proteïnes Les proteïnes histones s’associen entre sí. Cada 8 cadenes polipeptídiques d’histones forma el nucli d’un nucleosoma.
El DNA s’enrotlla aproximadament 2 voltes al voltant del nucleosoma i forma una fibra de 10-11 nm aproximadament.
La fibra de cromatina fa uns 30nm de diàmetre.
Estructura de la cromatina Les proteïnes condensives presenten diversos nivells d’empaquetament que s’agrupen sobre elles vàries molècules de cromatina que pugen el nivell d’empaquetament.
S’activa en els processos de condensació la cromatina (en la mitosi).
Centròmer És la regió on s’uneixen els Cada cromosoma té un únic centròmer.
µT del fus mitòtic, al cinetocor.
El DNA centromèric té unes seqüències repetitives, que es troben en el cromosoma.
En l’histona, la subunitat H3 és específica del centròmer i és diferent a les altres H3 de les histones que hi ha a la resta del cromosoma.
Introducció a la senyalització cel·lular Una cèl·lula per respondre a la senyal cal que hi hagin molècules senyalitzadores. Hi ha molècules hidrofíliques (com l’acetilcolina per exemple) i molècules hidrofòbiques.
Necessiten receptors aquestes senyals.
Hi ha receptors de membrana, que els coneixem millor, i receptors intracel·lulars.
Tipus de senyalització És variable.
Hi ha cèl·lules que es comuniquen gràcies a molècules de membrana (Cèl·lula-Cèl·lula).
Altres cèl·lules que es comuniquen per simple contacte.
Hi ha molècules secretades per les cèl·lules i que poden ser reconegudes per altres cèl·lules.
Hi ha diferents tipus de senyalització mitjançant les molècules secretades: - Autòcrina.
Paràcrina.
Endòcrina. Respon a una certa distància.
Les senyals produïdes per una cèl·lula requereixen molècules receptores de membrana. Quan aquestes molècules són activats, activen una cascada que porten la resposta cel·lular. Fins que arriba a la cèl·lula diana i són modificats pel senyal.
Una senyal, per exemple, és el calci, que és un segon missatger. Provoca la contracció muscular. Hi ha altres molècules que funcionen com a 2n missatger: - AMP cíclic.
Diacilglicerol.
Hi ha molècules que en resposta a un senyal permeten a la cèl·lula activar altres molècules per donar lloc a una altra resposta.
La senyalització és selectiva. Només respondran les cèl·lules que tinguin els receptors per a aquella molècula senyalitzadora. La senyalització també és d’intensitat variable.
Depèn del que està passant.
Les senyals actuen sobre cèl·lules que tinguin els receptors adequats.
En dues cèl·lules diferents, la mateixa molècula reconeguda per 2 receptors diferents i provoquen 2 respostes diferents en els diferents teixits.
La resposta és selectiva, però no totes les cèl·lules que tenen receptor respon de la mateixa manera.
Les nostres cèl·lules per mantenir-se vives han d’estar permanentment estimulades. Si es tallen aquests senyals, les cèl·lules entren en apoptosi i es moren.
Si les mateixes cèl·lules han d’entrar en divisió, han de rebre senyals complementàries que permeten a la cèl·lula dividir-se.
Fins i tot, hi ha senyals que permeten a les cèl·lules diferenciar-se.
Les cèl·lules mare dels nostres teixits es van renovant i algunes es diferencien. Aquest procés requereix una sèrie de senyals.
Segons missatgers - Òxid nítric (NO) Quan una cèl·lula endotelial (estan en els vasos sanguinis). Quan l’acetil és reconeguda per receptors, l’arginina allibera òxid nítric i l’òxid nítric (que és hidrofòbic) i pot travessar lliurement i això provoca la relaxació dels vasos sanguinis.
- Ca +2 Proteïnes G que regulen enzims de membrana Receptors que estan acoblats a molècules afectores. Les molècules afectores són les proteïnes G. Aquestes proteïnes G intervenen en dos grans processos: - Via 1.
Hi ha una molècula senyalitzadora que la reconeix un receptor i activen les proteïnes G. Aquestes activen l’adenilat ciclasa que sintetitza AMP cíclic (cAMP). Llavors, es produeix una resposta que actua sobre les proteïnes diana.
Hi ha un receptor que reconeix la senyal i activen les proteïnes G (que té subunitats). Quan s’activen, es separen les subunitats que activen l’adenilat ciclasa i aquest sintetitza AMPc. L’AMPc activen quinases (PKA: proteïnes quinasa depenents d’AMPc) i aquestes inicien un procés en cascada de fosforil·lacions.
Les PKA inhibides al citosol, quan són activades poden passar al nucli pels porus. Les PKA al nucli activen factors de transcripció.
Els gens activats en les cèl·lules determinen la diferenciació de les cèl·lules.
La regulació de la transcripció gènica depèn de factors de transcripció que s’uneixen a regions concretes i provoca la síntesi de proteïnes.
- Via 2.
Hi ha receptors que reconeixen un senyal concret que també activen proteïnes G i aquesta activa la fosfolipasa C que es transforma alliberant 2 molècules: el diacilglicerol i l’onositol-3-fosfat.
Els receptors acoblats a la proteïna G poden activar el procés d’AMPc o el de la fosfolipasa.
La proteïna G s’uneix a la fosfolipasa C. El receptor només s’activa si ha arribat el senyal. Trenca la molècula alliberant 2: l’inositol-3-fosfat i el diacilglicerol (que són segons missatgers).
S’envà al RE i s’envà a canals de Ca+2 regulats per lligand i s’allibera calci.
Hi ha proteïnes PKC (proteïnes quinasa depenen de calci) que s’activen i comencen a fosforil·lar proteïnes diana.
La resposta depèn de cada cèl·lula (dels receptors que tinguin de cada molècula…) A través de les proteïnes G incrementa el Ca+2 o l’AMPc i hi ha diferents respostes.
Receptors amb activitat Tirosina quinasa Hi ha receptors que reconeixen molts dels factors de creixement. Els factors de creixement són una família de molècules que activen la proliferació cel·lular.
Cada tipus de cèl·lula sintetitza un receptor determinat.
Els receptors, que són proteïnes dimèriques, s’uneixen al factor de creixement i quan s’uneixen porten a una cascada.
El receptor ja és una quinasa i això permet autofosforil·lar-se i, per tant, queda actiu i certes molècules s’enllacen als receptors només si estan fosforil·lats.
Si no ha arribat el factor de creixement, els receptors estan inactius i les molècules no es poden enllaçar.
Via Ras/Raf/MAP quinasa El Ras+GTP (que està inactiva) s’activa (recluta a la Raf que només s’enllaça i s’activa si aquesta va unida a GTP) i comença una cascada de molècules que es van activant fins que la ERK entra al nucli i actua fosforil·lant a altres molècules que són factors de transcripció.
Normalment, aquest procés, una vegada rebut el senyal, s’ha de desactivar per no quedar activada.
La Ras hidrolitza el GTP una vegada s’ha unit la Raf i, per tant, torna a estar inactiva.
En el cas dels oncogens, que és una família de gens que s’activen en els tumors, la Ras té una mutació. Aquesta mutació consisteix en el canvi d’un únic nucleòtid (el nº 12) i aquesta mutació fa que les cèl·lules creixin sense control.
Les vies de transmissió de senyals poden convergir i/o divergir Hi ha dues idees generals: - - Diferents vies de senyalització poden convergir sobre una molècula diana.
Les cèl·lules poden tenir més d’un tipus de receptor i més d’un tipus de senyals.
Poden ser divergents. A partir d0una única molècula pot provocar en la cèl·lula diferents reaccions.
Moltes de les vies de senyalització estan creuades i per això ha d’estar molt ben controlat.
...