Tema 2 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fonaments del Dret Administratiu
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 24/10/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

Fonaments del dret administratiu Tema II TEMA 2.- FONTS DEL DRET ADMINISTRATIU 1.- La Constitució com a font suprema del Dret administratiu Els Drets Administratius no tenien massa en compte l’aspecte de l’aplicació directa de la CE en el Dret Administratiu. Hi havia una pràctica molt seguida de que una cosa era el poder polític i la seva articulació i una altra cosa, no estranya ni aliena, però sí diferenciada, era l’Administració Pública i la seva actuació.
Aquest era el pensament clàssic francès seguit a tots els països europeus. Comença a canviar després de la Primera Guerra Mundial perquè s’instaura una nova manera d’articular els poders públics en els països de règim administratiu que fins a aquell moment no havia existit.
Amb la Primera Guerra Mundial s’enfonsa el sistema polític del que era l’Imperi Austro-Hongarès. Llavors, Àustria ha de dotar-se d’una nova Constitució, la qual va ser fruit en gran part, de les idees que havia expressat un jurista austríac, professor de Dret Administratiu que es deia Hans Kelsen.
El sistema de Kelsen va introduir-se en la Constitució i, fins i tot, va arribar a influenciar de forma important la Constitució de la Segona República espanyola.
Tenim a Espanya un ordenament jurídic basat en un sistema democràtic, de tal manera que democràcia i teoria pura del dret van indissolublement unides. Amb l’existència d’una Constitució que articules, a partir d’ella, tot un sistema de fonamentació de l’ordenament jurídic. Tenint en compte que Kelsen deia que ho hi ha cap Constitució que no sigui democràtica, la idea de Constitució va unida a aquest concepte. Kelsen va idear un sistema que es concreta amb la concreta piràmide que porta el seu nom, amb unes estructures que inspiraven el contingut i actuacions de les altres: - Constitució - Lleis - Reglaments - Actes de l’Administració Pública i actes del poder judicial A més de la inspiració, Kelsen deia que quan l’Administració Pública dicta un acte, a més de guardar els reglaments i les lleis, ha d’inspirar-se directament en la Constitució (i no només la immediatament superior), i la seva infracció invalida qualsevol actuació de l’Administració Pública. És més, Kelsen, va idear el sistema del Tribunal Constitucional. Kelsen deia “el control dels actes de l’AP pot ser objecte per part del poder judicial o bé, el sistema”.
Ara bé, aquest sistema administratiu o judicial jugava respecte dels actes de l’AP i respecte als seus reglaments. El control de si les lleis s’ajustaven o no a la CE, Kelsen deia que havia de quedar en mans d’una altra instància diferent del poder judicial i no necessàriament integrada per magistrats del poder judicial exclusivament. Llavors, va idear el sistema del Tribunal Constitucional. Aquest sistema tenia dues missions fonamentals: - L’adequació de les lleis a la Constitució - Ser la última instància d’emparament dels drets i llibertats fonamentals El seu sistema va anar penetrant poc a poc a tots els països europeus amb constitucions de caràcter democràtic (sense democràcia no hi ha Constitució). Fins i tot a partir dels anys 50 es va començar a imposar la idea en el sistema administratiu francès. Deixant a part la CE de la Segona República, quan es promulga la CE s’adopta, en gran part, quasi íntegrament, el sistema de Kelsen, la teoria pura del dret i de la denominada escola positivista, en tant en quant la CE és Dret positiu, el qual no es fa derivar de cap dea de tipus religiós ni extra social.
Les idees de Kelsen en l’actual sistema administratiu a Espanya es concreten en els articles 9 i 103 de la CE.
La comparació del que diuen aquests dos articles ens porta a la conclusió que, tant els ciutadans com els 10 Fonaments del dret administratiu Tema II poders públics (per tant, l’AP inclosa), estan sotmesos a la Constitució Espanyola, a les lleis i als propis reglaments que dicten. En definitiva, al principi de legalitat.
Deixant al marge l’existència del Tribunal Constitucional com a tribunal que controla la constitucionalitat de les lleis, en l’àmbit del Dret Administratiu, les idees de Kelsen es materialitzen en que: - Si la jurisdicció contenciosa-administrativa, quan jutja un assumpte, entén que la llei que té que aplicar és contrària o pot vulnerar la Constitució, pot elevar aquesta qüestió al Tribunal Constitucional.
- Quan la jurisdicció contenciosa-administrativa considera que un reglament que ha d’aplicar no s’ajusta a la CE o les lleis, ella mateixa pot dictar sentència d’anul·lació d’aquest reglament.
- A més de tot això, la jurisdicció contenciosa-administrativa està pensada per defensar els drets i llibertats en quant puguin ser vulnerats per l’Administració Pública, però s’articula en última via, que és el recurs d’emparament davant el TC.
Tot això ha portat a que aquella concepció tant estricta i repetida que el sistema administratiu espanyol era un sistema quasi igual al sistema francès, avui aquesta afirmació és veritat, però necessita matisacions. Una part vital de la submissió de l’Administració a la Constitució i a tota la resta de l’ordenament jurídic no està basada pròpiament en el sistema francès, sinó en el de Hans Kelsen, que és un sistema d’inspiració més germànica.
2.- El reglament: concepte, naturalesa i distinció d’altres figures La llei és font del Dret Administratiu, especialment l’exercici de la potestat reglamentària, és a dir, que l’AP pugui dictar disposicions (reglament) de caràcter general. Hi ha tres fonaments: - Fonament històric: (quan es van anar implantant els règims liberals a Europa i a altres països i, per tant, es assemblees legislatives o parlaments van anar arrancant competències al poder executiu, va haver-hi una part que va continuar quedant en mans del Govern i de l’Administració. Tot i que amb una diferència radical respecte la de que hi havia hagut fins a aquell moment. El poder dispositiu tenia el poder de dictar disposicions de caràcter general però amb submissió a la llei. D’aquesta manera perdia rang normatiu en relació a la llei.
- El fonament lògic: les lleis, siguin del tipus que siguin, no poden preveure-ho tot. Una gran part de les lleis hauria d’estar dedicada a regular com es fa efectiva aquella llei, és a dir, quins són els òrgans administratius que han d’actuar, de quina manera, amb quins terminis i tràmits, documents a presentar, etc. En tot això no poden entrar les lleis, ja que no és missió del poder legislatiu i això portaria a que constantment la llei hagués de ser objecte de modificacions. Quan tenim una llei i l’Administració fa un o diversos reglaments que desenvolupen l’aplicació d’aquella llei estem trobant en el reglament els camins, procediments i maneres en les que s’ha d’actuar per fer complir la llei. La llei senyala grans línies d’actuació i la llei passa al detall.
- El fonament jurídic: començant per la CE i continuant per lleis, s’atribueix a les diferents AP les diferents potestats reglamentàries. Per tant, està dotada d’això en virtut d’una potestat constitucional i/o legal.
Vist això, sempre ens trobem amb la mateixa dificultat per a definir el reglament, que cadascú fa la seva pròpia definició. De totes maneres hi ha unes característiques molt bàsiques: - Caràcter normatiu del reglament: el reglament és una norma, una disposició de caràcter general i el reglament forma part de l’ordenament jurídic - Té un rang inferior a la llei - Aquesta norma la dicta una Administració Pública - L’Administració Pública la dicta en virtut d’una competència que li atorga la Constitució i/o les lleis de l’ordenament jurídic 11 Fonaments del dret administratiu Tema II Hem de pensar que els reglaments que a nosaltres ens interessen són els reglaments administratius, els que provenen de l’Administració Pública. A més a més, aquests reglaments de l’Administració són l’exercici d’una competència separada i diferent de la del poder legislatiu (l’AP és el poder executiu). En el sistema del règim administratiu els reglaments són normes que coexisteixen amb altres normes: les del poder legislatiu.
Malgrat tot, aquestes normes sempre tenen un rang inferior a elles.
Això es reforça del fet que, com es deriva de l’article 106 de la CE, el control de legalitat dels reglaments no correspon al poder legislatiu, sinó de la jurisdicció contenciosa-administrativa.
En el ben entès de que quan el poder legislatiu legisla i aprova lleis, aquelles lleis poden suposar la derogació total o parcial de lleis anteriors, i si hi ha reglaments en vigor d’aquelles lleis que es deroguen, la derogació de la llei anterior comportarà la derogació dels corresponents reglaments. Lògicament, el poder legislatiu prima sobre el poder executiu i la seva potestat reglamentària.
Hem de fer també un esforç per distingir els reglaments d’unes altres figures jurídiques de caràcter normatiu que, en algun moment determinat, ens podrien crear una certa confusió. Després del que hem dit no podem confondre una llei (sigui orgànica o ordinària) amb un reglament de l’Administració, però sí que es podria prestar a una certa confusió amb el Decret llei i amb el Decret legislatiu.
- Amb el Decret llei no pot haver-hi confusió amb la potestat reglamentària, ja que si analitzem l’art.
86 CE veurem que els decret lleis els pot dictar el Govern en determinades circumstàncies d’urgència i necessitat, però d’entrada té rang legal i s’introdueix a l’ordenament jurídic com si es tractés d’una llei. Per tant, cert és que el Govern, quan dicta un decret llei, està exercint una competència pròpia que li atorga la CE, però aquí s’acaba qualsevol semblança amb el reglament. Quan les circumstàncies del seu naixement, el seu rang legal, la seva incorporació a l’ordenament i el control que correspondri al TC, els separen de qualsevol confusió que pugui haver-hi amb la potestat reglamentària.
- Els Decrets legislatius (art. 82 a 85 CE) responen al que es coneix com a legislació delegada. El poder legislatiu fa una expressa delegació a l’executiu per a que legisli sobre una determinada matèria.
Recordem que el Decret legislatiu pot tenir dues grans modalitats, amb llei de bases prèvia o sense llei de bases prèvia, per a la formació d’un text articulat o bé per a fer una refosa de diversos textos legislatius. Els Governs no poden utilitzar la figura del Decret legislatiu al seu arbitri, sinó que necessiten que el poder legislatiu els delegui i els ordeni l’exercici d’aquesta competència. El que passa, i aquí ve la possible confusió amb els reglaments, és pel control. Partint de la base que el Decret legislatiu és una norma amb rang de llei, el control últim li correspondrà al Tribunal Constitucional. Ara bé, hi ha una excepció, i són aquells casos en els que es cregui que el Govern ha ultrapassat o s’ha excedit de la llei de delegació en l’exercici de la seva competència legislativa. El control de si el Decret legislatiu s’ajusta o no s’ajusta a la llei de delegació està atribuït a la jurisdicció contenciosa-administrativa. Llavors, com és possible que una norma legal pugui ser objecte de control per part d’aquesta jurisdicció? El que controla la jurisdicció no és la llei, sinó que hi hagi un desajustament entre la delegació legislativa i l’ús que hagi fet de la mateixa el Govern. Si el que es vol atacar són altres continguts objectius del Decret legislatiu que no tinguin a veure amb l’excés, la qüestió és competència del Tribunal Constitucional. És així perquè els reglaments no són lleis.
En aquests últims anys ha proliferat l’expressió per part del TC de “bloc de constitucionalitat”, ja que es considera que són la base i fonament d’actuació dels poders públics.
Les lleis devenen de les Corts Generals, i per tant, tindran rang de llei orgànica o de llei ordinària. Tenim les lleis que provenen de les Assemblees legislatives autonòmiques (que poden ser ordinàries o orgàniques).
Tot aquest àmbit és el que podríem anomenar constitucional i legal. El fet que els decrets llei i legislatiu siguin executats pel poder executiu no els hi treu el rang legal. Si sortim del poder legislatiu i ens n’anem al poder executiu. Com una competència pròpia d’aquest poder executiu es configura la potestat 12 Fonaments del dret administratiu Tema II reglamentària, no una competència delegada. Amb la qual cosa, el poder executiu per a dictar un reglament no necessita que el poder legislatiu l’autoritzi ni el delegui per a fer-ho.
Aquesta potestat reglamentària es concreta en normes, són disposicions generals, s’incorporen a l’ordenament jurídic. El que passa es que aquestes normes tenen un rang inferior a la llei. La conseqüència és que un reglament no pot contravenir, vulnerar o infringir el que digui una llei prèvia. Com que aquestes normes provenen de l’Administració Pública i no del poder legislatiu, el control últim li correspon a la jurisducció contenciosa-administrativa, és a dir, al poder judicial i mai al poder legislatiu.
La jurisdicció conteciosa-administrativa és un ordre processal del poder judicial i justícia que s’exerceix a instància de part.és algú que estigui capacitat i legitimat segons l’ordenament jurídic el que pot demanar-li a la jurisdicció contenciosa-administrativa que jutgi sobre un acte determinar, però aquesta no pot fer-ho d’ofici. La jurisdicció contenciosa-administrativa és espectadora de l’actuació de l’Administració però no hi pot intervenir si algú no li demana de manera expressa. Per tant, aquí tenim separats els àmbits de les normes legals, de la llei, de la potestat reglamentària i dels reglaments. Això existeix a tots els països que tenen règims derivats del sistema administratiu francès.
3.- El procediment d’elaboració dels reglaments: principals característiques Segons les Administracions Públiques hi ha diferents especialitats, però com que no les podem veure totes el que veurem seran les línies generals que senyala la llei 50/97 Llei de Govern, i, concretament l’article 24 d’aquesta llei: línies generals d’elaboració d’un reglament a l’Administració de l’Estat que es podria traspassar perfectament a les Administració de les CCAA i amb alguna particularitat a l’AP local.
Aquest article ens diu com es crea un reglament.
- Un reglament neix d’una ordre-instrucció que dóna el responsable del ministeri corresponent.
Normalment el ministre veu que s’ha d’elaborar un reglament, per diversos motius.
- Llavors s’ha d’iniciar el període de documentació, traduint-se en el fet que s’anomena una omissió en el ministeri que va recollint informes, opinions, etc. i va formant el text articulat del reglament. A aquest text articular se li han d’adjuntar obligatòriament dos documents: un estudi o memòria econòmica que especifiqui si aquest nou reglament ha de produir algun augment o desviació dels pressupostos públics i un altre que faci referència a la incidència d’aquest projecte de reglament sobre la política de gènere.
- Període d’informació pública, que no sempre és obligatòria, sinó només en aquells supòsits en els que el futur reglament pugui afectar drets o interessos de les persones d’una forma directa. Això significa que quan l’Administració està elaborant, per exemple, un reglament que contempla aspectes organitzatius de la pròpia Administració, no s’ha de posar en informació pública.
- Tota aquesta informació s’ha de remetre, amb caràcter general, al Consell d’Estat (màxim òrgan consultiu de l’administració general de l’Estat). Ha d’analitzar aquest reglament i ha d’emetre un dictamen, que pot tenir diversos continguts: que tot el reglament és conforme al dret, o només una part, o cap. El dictamen és perceptiu però no vinculant, pel qual l’Administració no té perquè seguir el que diu. Com que els dictàmens del Consell d’Estat es publiquen, és fàcil veure si efectivament el Consell d’Estat ha oposat subjeccions al projecte de reglament que li havia enviat el Govern.
- El text definitiu es signat pel President del Govern o pel Ministre que correspongui, ratificant la signatura reial en el seu cas. Per a que el Reglament entri en vigor, s’ha de publicar íntegrament en el BOE. Als 20 dies de la seva publicació, més o menys, entra en vigor. El BOE determina, per tant, el general coneixement i l’entrada en vigor. Un reglament mai pot ser secret.
Per tant, veiem que estem en una regulació una mica semblant a la de les lleis, almenys pel que fa a la seva publicació i entrada en vigor, però referit a una categoria normativa completament diferent, com és el tema de la potestat reglamentària.
13 Fonaments del dret administratiu Tema II 4.- Límits de la potestat reglamentària: matèries reservades, jerarquia normativa i deslegalització de matèries Els reglaments tenen unes limitacions, com a norma de rang inferior que són, ja que mai poden equiparar-se a les lleis. Aquests límits els trobem recollits als articles 51 i 52 de la Llei 30/92.
1. Límit de les matèries reservades: Podem classificar els reglaments en dues grans categories: - Reglaments executius: és un reglament que desenvolupa una llei prèvia. Dóna les pautes per a poder posar en marxa el desenvolupament de la llei.
- Reglaments independents: podem considerar com a reglaments independents aquells reglaments que no desenvolupen una llei prèvia i, per tant, el que fa el Govern és dictar una norma reglamentària sobre una matèria en la qual no hi ha cap llei que la reguli prèviament. Però això es pot fer o no es pot fer? Veiem que en totes aquelles matèries en les que, sigui per via constitucional o legal, s’ha establert una reserva de llei els reglaments que es dictin només podran tenir caràcter de reglament executiu. Un reglament no pot entrar a regular una matèria en la qual existeixi reserva de llei. Això significa que els reglaments independents no poden entrar a regular cap matèria sobre la que hi hagi reserva de llei.
L’Administració només pot dictar reglaments independents quan no hi hagi reserva de llei i, per tant, hi hagi aquest buit legal. Si posteriorment al reglament el poder legislatiu aprova una llei que incideix sobre aquella matèria, el reglament quedaria derogat o s’hauria d’adaptar a la legislació que sorgís del poder legislatiu (o seria nul de ple dret).
2. Principi o límit de la jerarquia normativa Si estem dient sempre que el reglament té un rang inferior a la llei, ja veiem directament que el reglament ha de guardar una jerarquia normativa respecte de la llei. Per tant, en la situació de les normes, els reglaments estaran sempre per sota de la llei. Aquesta es projecta d’una doble manera: - Externa: el reglament és inferior a la llei en rang - Interna: dins dels propis reglaments, de vegades, també pot produir-se una jerarquia normativa.
Llavors ens trobem amb dos reglaments que provenen d’òrgans diferents. Hem d’aplicar amb caràcter preferent aquell que hagi estat aprovat per l’autoritat superior.
3. Límit de deslegalització de matèries Es dedueix dels dos primers límits i no pot anar en contra seva. De vegades, la pròpia llei diu que una determinada matèria pot ser regulada per via reglamentària. Aquesta previsió és molt comuna quan s’aproven lleis sobre organització administrativa o sobre funcionament orgànic de l’administració, en tan en quan es considera que el pas del temps pot alterar les previsions de la llei, i que determinades reformes poden fer-se legislant per via reglamentària.
Quan això passa, la doctrina ha elaborat l’expressió de “deslegalització de matèries”. Si analitzem bé la paraula ens dóna la clau del que estem parlant: si es deslegalitza s’està sortint del nivell legal per a anar a un altre nivell, el nivell reglamentari. Ara bé, la deslegalització de matèries és una tècnica normativa que no pot ser utilitzada sense límits ni al caprici de l’administració.
14 Fonaments del dret administratiu Tema II Una llei pot autoritzar a l’administració a que reguli via reglament algun aspecte de la llei quan no hi hagi reserva de llei. Si sobre aquell punt concret no hi ha reserva de llei i el propi poder legislatiu autoritza al Govern a legislar sobre aquella matèria serà possible la deslegalització.
Exemple: Hi ha moltes lleis sobre l’Administració que tenen caràcter sancionador. Com que una part molt important de les sancions que pugui imposar l’Administració són de caràcter monetari, molts cops la llei ha de fixar els límits màxims i mínims d’aquestes multes. Llavors, hi ha lleis que autoritzen al Govern a que, periòdicament, pugui actualitzar l’import de les multes. Per tant, veiem que la llei diu que la multa anirà de tant a tant, i que el Govern pot actualitzar aquest import d’acord als índex de l’IPC.
4. Principi d’inderrogabilitat singular del reglament Els reglaments, quan han entrat en vigor, són normes que obliguen a tothom. D’acord amb l’article 9 CE obliguen tant als poders públics com als particulars. De tal manera, es conté en l’ordenament jurídic, una prevenció dirigida a l’Administració Pública. Aquesta, no pot deixar d’aplicar un reglament en un cas concret, ni per la via de la omissió, ni per la via de dictar una resolució que, de manera directa o indirecta, doni a entendre que en aquell supòsit concret queda exempt del que diu el reglament.
Per tant, mentre el reglament en vigor l’Administració l’ha de respectar. No pot dictar cap resolució que pugui suposar una exempció de l’aplicació d’aquell reglament.
5.- El control dels reglaments il·legals: recurs directe i impugnació indirecte A partir de que el reglament es publicat (no entra en vigor), què es pot fer contra aquell reglament si algú entén que afecta als seus drets i interessos i que conté alguna il·legalitat per la infracció d’algun d’aquests límits o que és contrari a la Constitució? La única via de control que els queda als particulars és anar a la jurisdicció contenciosa-administrativa. No hi ha possibilitat d’interposar un recurs contra la pròpia Administració Pública.
El temps per a presentar el recurs a la jurisdicció contenciosa-administrativa era de dos mesos, que és un termini molt curt.
El que a la pràctica passa és que els reglaments que es publiquen no s’impugnen, ja que la ciutadania no té temps per a llegir-se cada dia el BOE. L’Administració, llavors, comença a aplicar el reglament que no ha estat impugnat.
L’article 26 de la Llei de la jurisdicció contenciosa-administrativa articula una doble via per impugnar els reglaments que es considerin il·legals: - El recurs directe: un reglament, en el termini dels dos mesos següents a la seva publicació íntegra al BOE pot ser objecte de recurs davant la J.C-A.
- La impugnació indirecta dels reglaments: quan l’Administració dicta una resolució aplicant un reglament i el destinatari d’aquella resolució considera que el reglament que li apliquen és il·legal li queda la possibilitat d’interposar recurs contenciós-administratiu contra aquesta resolució administrativa. En el curs de la tramitació del procés cal argumentar que el reglament que se li aplica el considera il·legal. Llavors, el tribunal que hagi de fallar la qüestió aquella pot dictar sentència en base a que consideri que, efectivament, aquell reglament és il·legal.
Ara bé, si no és el Tribunal Suprem el que hagi fallat, una vegada s’hagi dictat sentència s’haurà de traspassar la qüestió al tribunal competent i aquest, dictarà si considera el reglament il·legal.
o La sentència que dicti la invalidesa del reglament tindrà efectes generals (quedarà fora de l’ordenament).
o Si dicta que és legal, la sentència que s’ha dictat anteriorment dient que aquell reglament és il·legal no sofreix modificacions, en virtut que segons la CE i la LOPJ, els jutges són independents. Per tant, els jutges no es veuen afectats per la seva resolució.
15 Fonaments del dret administratiu Tema II La jurisprudència ha matisat l’abast de la impugnació indirecta del reglament fins a dir que quan s’interposa un recurs conteciós-administratiu i s’invoca la il·legalitat no es poden discutir qüestions de procediment, que només podran discutir-se mitjançant recurs directe. Per tant, el recurs indirecte quedarà limitat a intentar fixar que aquell reglament infringeix algun dels principis que hem nombrat, especialment el de matèries reservades.
6.- Altres fonts del Dret administratiu: el costum, els principis generals del dret i la jurisprudència 1. Costum No hi ha costum administratiu. El dret administratiu és un dret positiu, escrit i documentat, per tant, qualsevol invocació d’un possible costum per part de l’Administració no té cap valor jurídic. No obstant, el costum pot ser font del dret administratiu, i a més, hi ha algunes pràctiques administratives que s’assemblen al costum (i que no ho són) i es poden confondre.
El costum pot ser font del dret administratiu només quan la llei faci una remissió. Ex. la llei ens diu que l’aprofitament dels boscos comunals es regiran pel costum.
No podem confondre el costum amb el precedent administratiu ni amb les bones pràctiques: - Precedent administratiu: quan davant un supòsit concret, l’Administració hagi respost sempre en un determinat sentit. No té valor perquè l’Administració es pot apartar d’aquest precedent i la jurisdicció no s’ha de sentir vinculada per les seves sentències anteriors.
- Les bones pràctiques: regles de conducta de l’Administració que hauria d’observar en les seves relacions amb els particulars. No tenen força normativa, ni equiparació al costum de cap manera. L’únic valor que podrien arribar a tenir és que el particular es sentís lesionat en el principi de confiança legítima respecte de l’Administració i pel tracte que ha rebut d’aquesta. No té un valor definitiu ni contundent que es pugui imposar ni per ella mateixa ni pels tribunals de justícia.
2. Els principis general del dret Hi ha uns principis generals del dret dels que s’ha fet molta aplicació, com per exemple el principi de proporcionalitat, és a dir, que l’actuació de l’Administració no excedeixi de l’estrictament necessari per imposar les seves finalitats.
Tenen el valor que els hi dona l’article 1.4 del Codi Civil, com a principis informadors de l’ordenament jurídic i especialment de la seva aplicació. En virtut d’això trobem molts exemples jurisprudencials d’aplicació d’aquests principis.
3. La jurisprudència En un sentit general, la jurisprudència és la creadora del dret administratiu. L’hem d’entendre en el sentit que la reiteració de sentències judicials sobre una mateixa qüestió crea un cos de doctrina. El que passa és que el Dret Administratiu és tan variable que moltes vegades és molt difícil arribar a fer-se una idea exacta i cabdal i de quina és la doctrina sobre una determinada matèria.
El Tribunal Suprem pot dictar el que se’n diu doctrina legal. La doctrina legal és que el Tribunal Suprem dicti sentència sobre una qüestió i que digui que un determinat article sobre un reglament s’ha d’interpretar d’una manera determinada.
16 Fonaments del dret administratiu Tema II Aquesta sentència s’ha de publicar en el BOE per a que hi hagi un coneixement general. A partir d’aquell moment, qualsevol tribunal inferior o igual al TS haurà de dictar sentència d’acord amb la doctrina legal establerta.
17 ...