Teoria macromagnituds (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teoria i estructura econòmica
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 04/03/2015
Descargas 58
Subido por

Descripción

Sessions 1, 2 i 3 + apunts propis de diversos llibres

Vista previa del texto

Seminaris Relacions i magnituds macroeconòmiques Variables macroeconòmiques Operacions en el mercat de béns i serveis Les relacions econòmiques més bàsiques es generen en torn al mercat de béns i serveis. D’una forma resumida, les relacions que poden establir-se són les següents: § Les empreses elaboren el producte (P).
§ Per a elaborar el producte (P), les empreses han de disposar de la suficient capacitat de producció, que obtenen generant inversió (I).
§ Les famílies compren béns i serveis de tota classe en el mercat. El total de compres es denomina consum privat (C).
§ El sector públic realitza un consum públic quan gasta en béns o serveis com un consumidor més i realitza també inversió pública, que implica incrementar la capacitat general de producció de béns i serveis mitjançant la creació d’infraestructures de tot tipus. La suma d’ambdós és la despesa pública (G).
§ L’economia nacional ven a la resta del món o sector exterior béns i serveis del mercat interior (exportacions, X) o els nacionals compren béns i serveis a l’exterior articles (importacions, M).
Principals comptes nacionals Els afegits macroeconòmics són valors composats que mesuren el resultat de l’activitat de l’economia en el seu conjunt considerada de d’una òptica determinada.
Producte interior brut (PIB) El PIB és la suma dels valors a preus de mercat de tots els béns i serveis finals produïts en l’interior d’una economia, en termes bruts, durant un període de temps.
Definició de PIB: Seminaris a) Es refereix al producte interior, és a dir, als béns i serveis produïts dins de les fronteres d’un país tant pels nacionals com pels estrangers que desenvolupen allà algun tipus d’activitat. Quan en lloc d’això es mesura la producció dels nacionals dins i fora de les fronteres d’un país, es parla doncs de producte nacional.
b) La producció a la que es refereix el PIB es comptabilitza en termes bruts. Es denomina producte brut a aquell en el còmput del qual s’inclouen les amortitzacions del capital. Aquestes són el fons que les empreses van acumulant per repondre el seu capital físic quan acabi la seva vida útil. Quan no es computen les amortitzacions, parlem de producte net. És a dir: Producte net = Producte brut – Amortitzacions c) El PIB mesura la producció a preus de mercat (pm). Això significa que per a mesurar-la es pren el preu final que paguen els compradors pels béns i serveis. L’alternativa seria fer-lo a cost dels factors (cf). En aquest cas, del preu final es dedueix el que forma part del preu de mercat però no constitueix retribució als propietaris dels factors que han contribuït a la producció (els imposts indirectes, Ii) i es suma la retribució afegida que hagin pogut rebre (les subvencions, Sb). És a dir: pm = cf + Ii – Sb El càlcul del PIB pot realitzar-se per tres vies o mètodes: 1. El PIB per la via de l’oferta o del producte. En aquest cas, el PIB és el resultat de sumar els valors que afegeixen a la producció final les diferents branques d’activitat de l’economia.
PIB (oferta) = Valor afegit de l’agricultura + Valor afegit de la indústria + Valor afegit de la construcció + Valor afegit sector serveis 2. El PIB per la via de la despesa. En aquest cas, el PIB és la suma de la despesa final de les unitats institucionals residents en el país mes les aportacions (que són la despesa que els estrangers realitzen en l’economia nacional) menys les importacions (que és la despesa que es realitza fora i que per tant no s’ha de computar en el producte interior).
PIB (despesa) = Consum privat (C) + Inversió (I) + Despesa pública (G) + + Exportacions (X) – Importacions 3. El PIB per la via de la renda. En aquest cas, el PIB s’obté sumant la totalitat de les remuneracions dels factors que s’utilitzen per l’obtenció del producte interior i que es poden dividir en rendes del treball i de la propietat. Dins de les rendes del treball s’inclouen totes les remuneracions pagades pels propietaris Seminaris als seus assalariats i que es desglossen en sous i salaris i cotitzacions socials. I dins de les rendes de la propietat es comptabilitza la retribució dels propietaris dels altres factors, que poden desglossar-se en interessos nets, beneficis (distribuïts com a dividends o reinvertits), rendes de la terra i lloguers.
Com ja sabem que el PIB mesura el producte a preus de mercat, afegirà a aquesta retribució o cost dels factors els imposts indirectes i restarà les subvencions: PIB (renda) = Rendes del treball (Sous i salaris + Cotitzacions socials) + Rendes de la propietat (interessos, beneficis, lloguers, etc.) + Imposts indirectes (Ii) – Subvencions (Sb) Producte Interior Brut (PIB) i Producte Interior Net (PIN) Com hem dit abans, quan el producte interior es considera la inversió bruta estem calculant el Producte Interior Brut (PIB): PIB = C + I + G + X – M Si el que inclou és la inversió neta, és a dir, descomptant de la bruta la despesa en amortitzacions* o depreciació, el que calculem és el Producte Interior Net (PIN): PIN = C + I + G + X – M Per tant, es dedueix que: PIN = PIB – Amortitzacions *¿Què són les amortitzacions? Quan una empresa adquireix un ordinador, mobiliari, un cotxe, etc. aquests béns van perdent valor, ja sigui pel seu ús, pel pas del temps (obsolescència) o per l’aparició de nous models i millores. En Economia, es diu que aquests bens es deprecien. Per a compensar la pèrdua de valor que experimenten els bens de capital, les empreses computen com a cost la amortització, per poder recanviar la maquinària o béns de capital físic gastats en el moment en el què es trobin fora d’ús.
Producte Nacional Brut (PNB) i Producte Interior Brut (PIB) Es defineix el PIB com el valor de tots els béns i serveis finals que es produeixen a una economia durant un període de temps determinat. El terme “interior” fa referència a la producció portada a terme dins de les fronteres del país, amb independència de les nacionalitats dels agents. Però resulta també interessant conèixer el valor del que es produeix per les persones físiques o jurídiques que tenen la condició de residents en el país. En aquest últim cas, parlarem de Producte Nacional Brut.
Si hem calculat el PIB, com calculem el PNB? Sumant al PIB les rendes generades pels residents nacionals fora de les fronteres del país (RRN) i restant les rentes generades pels residents estrangers en el país (RRE): PNB = PIB + RRN – RRE Seminaris Renda Nacional (RN) Quan s’analitza la producció nacional des de l’òptica de les rendes pagades als propietaris dels factors de producció, parlem de Renda Nacional. Recordem que els factors productius s’enquadren en tres grans categories: treball, recursos naturals i capital. Les seves remuneracions respectives són: sous o salaris, rendes i lloguers, i interessos i beneficis.
La Renda Nacional (RN) és altra magnitud que es pot definir, per tant, com la suma de les remuneracions i dels factors productius: RN = Sous i salaris + Rendes i lloguers + Interessos i beneficis De la Renda Nacional (RN) podem deduir la Renda Personal (RP), que és la que efectivament obtenen les persones, i que es calcula restant a la RN els beneficis no distribuïts per les empreses (Bnd), els imposts sobre els beneficis (Tb), així com altres contribucions com les de Seguretat Social, a càrrec de les empreses (Tss), i afegint-li les transferències que les famílies poden obtenir de l’Estat (tf), en forma de beques d’ensenyament o altre tipus d’ajudes. Així doncs: RP = RN – Bnd – Tb – Tss + tf Però, realment, quina és la renda que els hi queda a les famílies per a dedicar al consum o a l’estalvi? És la Renda Personal Disponible (RPD). Una vegada que els individus reben les seves remuneracions, les poden destinar principalment a dos usos, el consum i l’estalvi.
Però han de pensar que no poden gastar tota la seva renda, ja que han de destinar una part a acomplir les obligacions amb l’Estat, els imposts directes (Td). D’aquesta manera, la RPD es defineix com aquella part de la RP de la que efectivament disposen els individus per consumir o per estalviar.
RPD = RP – Td = C + S La renda i la riquesa nacional Per calcular el creixement utilitzant el PIB s’utilitza el concepte de taxa de creixement o de variació. Podem definir la taxa de creixement del PIB com la taxa percentual per any a la que augmenta o disminueix el PIB. Ens mostra, per tant, la variació percentual per any del PIB. En ocasions, s’utilitza el concepte de PIB per càpita, que ens mostra el nivell de vida, ja que es calcula dividint el PIB total entre el nombre d’habitants del país. El seu valor no indica que totes les persones rebin béns i serveis pel mateix import, sinó que indica la quantitat de producció de la que es pot disposar una persona de mitjana.
Es calcularia de la següent manera: Taxa  de  creixement  PIB  d′un  any   =   PIB  de  l′any  –  PIB  any  de  referència  x  100 PIB  any  de  referència Seminaris Renda i riquesa són sinònims? No. La renda està relacionada amb el valor d’allò produït, o la capacitat de produir. És una variable que mesura el flux o corrent de béns produïts en un període de temps, normalment un any. La riquesa es calcula com el valor monetari dels béns i recursos dels que disposa un país en un moment donat o una dada determinada.
La inflació Les variables monetàries s’han de refinar per permetre realitzar comparacions temporals. Per exemple, encara que un país produeixi la mateixa quantitat i qualitat de béns i serveis en dos anys, si els preus augmenten, el valor del PIB augmentarà.
Per aquest motiu, és precís homogeneïtzar aquests valors monetaris i que el PIB es calculi en termes reals per poder realitzar comparacions. El PIB real es refereix a la quantitat efectiva de béns i serveis produïts, eliminant els efectes de la inflació (increment dels preus).
El valor de la producció es computa multiplicant preus per quantitats. Per calcular el valor de la producció d’un any tenim en compte els preus d’aquell any i les quantitats produïdes (obtenim així el valor de la producció a preus corrents, a preus de mercat).
Quan es vol determinar el creixement econòmic experimentat en un període de temps, s’ha de separar el valor de l’increment que correspon a variacions en els preus. Per eliminar la part de creixement derivada de l’augment dels preus hem de valorar les produccions de cada any als mateixos preus. Així doncs, es valora la producció a preus constants, és a dir, a preus d’un any que prenem com a base o referència.
Quan s’elimina aquest efecte de la inflació sobre una magnitud econòmica s’està deflactant, i per deflactar s’utilitzen els índexs de preus; els més coneguts són els Índex de Preus al Consum (IPC) i el deflactor del PIB. La sèrie de l’IPC és una relació de números que expressa com varien els preus al llarg del temps; es refereixen a un any base o de referència pels quals l’índex té un valor de 100. Si l’IPC de l’any que s’estudia és superior a 100, significa que els preus són majors que els de l’any de referència, i si és inferior a 100, els preus han baixat.
Si dividim una magnitud que està en euros corrents d’un any pel IPC d’un any base o de referència i multipliquem per 100, obtenim aquesta magnitud en euros constants o referits a l’any que s’ha pres com a base: PIB  en  euros  constants   =   PIB  en  euros  corrents  x  100 IPC ...