Tema 2 - Nou model de creixement i convergencia economica 1995 - 1998 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 2º curso
Asignatura Economia espanyola
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 07/04/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

jcarbonell94 TEMA 2: NOU MODEL DE CREIXEMENT I CONVERGÈNCIA ECONÒMICA 1995 – 1998 1. Escenari macroeconòmic 2. Política econòmica 3. Convergència econòmica 4. Situació macroeconòmica inicial (1994) i situació macroeconòmica final (1998) 1. Escenari macroeconòmic: ∆Y 91-94 = 0’9% ∆Y 95-98 = 3’4% Passa a haver-hi un creixement econòmic molt alt, i és un creixement sense desequilibris per primera vegada.
Causes: 1) Disminució del tipus d’interès: molt bèstia, cauen per 2 raons: - Alemanya ja ha controlat la inflació (a partir de 1995), absorbeixen el shock monetari i esta a disposició de abaixar el tipus d’interès.
- La convergència en el tipus d’interès és un dels criteris de MAASTRICHT (criteris a complir per entrar a la Comunitat Econòmica Europea). I es veuen en la obligació de baixar els interessos pel procés d’integració europea.
Magnitud: Alemanya 1995 1998 Total < 8% ≈ 4% - 4 punts percentuals Espanya >12% ≈ 4% - 8 puts percentuals = 800 punts bàsics Conseqüències: Una forta expansió => una recuperació econòmica deguda a un fort augment de la inversió i un fort augment del consum privat.
-  I: ∆I95-98: 7% -  C: ∆C95-98: 3% 2) Reformes del mercat de treball: 1994 i 1997 per evitar la inflació - 1994: es trenca el monopoli del INEM i les empreses de treball temporal poden obrar a Espanya - 1997: es bonifica la contractació indefinida amb bonificacions de la cotització de la seguretat social Amb això s’aconsegueix una moderació salarial amb 2 virtuts: - Reduir les tensions inflacionistes degudes a l’augment de la demanda privada - Mantenir la competitivitat del país i mantenir els mercats 1 jcarbonell94 Conseqüències: Disminució dels costos laborals formats pel salari [(W), (75%)] i les cotitzacions de la Seguretat Social [(CSS), (25%)].
Consum públic: ∆G95-98= 2’3% inferior al ∆Y95-98= 3’4%, en més d’1 punt percentual, el que ens indica que la política fiscal serà restrictiva (es gasta menys del que s’ingressa) perquè la inversió i el consum privat creixen molt.
3) Devaluacions de la pesseta 1992 – 1993 equivalents al 20% van tindre efectes que van perdurar en el temps. L’augment de la competitivitat deguda a les devaluacions es va prolongar fins al 1998, això es degut a: ∆pEsp94 = 4’7% > ∆pUE94 ≈ 2% , al ser la inflació espanyola més elevada que la europea, es va menjant els guanys de les devaluacions, per això els efectes de la devaluació d’uns 20 punts, comença al 1992 i perduren fins al 1998, pel diferencial espanyol respecte l’europeu.
A causa d’això, el comportament de les exportacions netes [(X – M)/ Y] és molt positiu, de manera que la demanda externa NO contribueix negativament al creixement econòmic.
2. Política econòmica: A. Política monetària: expansiva, baixa el tipus d’interès, el que provoca un fort augment de la demanda interior privada.
B. Política fiscal: restrictiva -  Dèficit públic [ ha de ser < 3% del PIB] -  Deute públic [ha de ser < 60%] S’ajusten els desequilibris del deute públic.
Observacions: 1. La política econòmica va estrictament lligada al procés d’integració europea [que ens ha de portar la convergència econòmica per entrar a la Unió Europea Monetària (1/1/99)] 2. 1991 – 1994: Política monetària restrictiva Política fiscal expansiva canvi d’orientació deguts a les 1995 – 1998: Política monetària expansiva circumstancies econòmiques Política fiscal restrictiva La política fiscal i monetària dirigides cap al procés d’integració econòmica europea.
Als dos casos les polítiques son de signes diferents, de manera que una compensa l’altre, això es important perquè: - Totes restrictives: en èpoques de crisi s’enfonsaria el país - Totes expansives: en un boom econòmic, seria negatiu.
2 jcarbonell94 A partir del 1999, hi ha un ERROR i aquesta situació canvia, se suma una política expansiva amb una altre expansiva, i es trenca amb el creixement sense desequilibri. I a partir del 1999 hi ha un desequilibri sense precedents.
3. Convergència econòmica: Procés d’integració econòmica: 1. Zona de lliure comerç: implica l’eliminació de les barreres del comerç aranzelàries i no aranzelàries (sanitàries i tècniques). (Lliure mobilitat de béns) 2. Unió duanera: es una zona de lliure comerç més una tarifa externa comuna, es a dir a més a més d’eliminar els aranzels entre els socis, creen una barrera aranzelària contra tercers països. Espanya hi entra l’01/01/1986 (hi ha un període transitori, per fer-ho gradualment, que acabarà l’01/01/1993) 3. Mercat comú: és una unió duanera més lliure mobilitat de factors de producció (de capital i de persones). Espanya hi assoleix l’01/01/1993, assumeix la unió duanera i el mercat comú alhora.
4. Unió econòmica i monetària: es un mercat comú més una moneda única, el que implica tenir un banc central supranacional (Banc Central Europeu) i una política monetària supranacional. Espanya hi arriba l’01/01/1999. Calen unes condicions per poder-hi entrar (criteris de Maastricht (desembre del 1991 s’acorden les condicions, i es va signar al febrer del 1992 => el nou tractat de la unió europea)) Unió bancaria: es vol afegir a la monetària, vol dir que tots els bancs de l’Eurozona estaran regulat de la mateixa manera.
5. Unió política i fiscal: (el que es volia en un futur// no s’ha complert ni esta a l’agenda) unió econòmica i monetària més una política fiscal (pressupostos públics) d’àmbit supranacional. Problema: impossible que els països fossin capaç de posar-se d’acord en posar un tipus impositiu, l’únic que s’ha harmonitzat ha set l’IVA.
Criteris de Maastricht o de convergència: 1. La inflació no pot superar en més de 1’5 punts percentuals la mitjana d’inflació dels 3 països (candidats) amb menys inflació 2. Dèficit públic no podia ser superior al 3% del PIB 3. Deute públic havia de ser inferior al 60% del PIB 4. Els tipus d’interès no poden superar en més de 2 punts percentuals la mitjana de tipus d’interès dels 3 països amb el tipus d’interès inferior.
5. Estabilitat del tipus de canvi, en els 2 anys anteriors al examen, no has d’haver devaluat.
Si no es compleixen les condicions no es formarà part de la Unió europea, Espanya, el millor alumne, al març del 1992 es va fer el pla de convergència, un pla de compliment dels criteris, però al setembre del 1992 hi haurà la crisi del sistema monetari europeu, que ho altera tot, i 3 jcarbonell94 en aquest contexts s’hauran de pujar els tipus d’interès. No es pot dur a terme, i en conseqüència, la convergència de veritat començarà a partir del 1995, quan Alemanya comença a abaixar tipus d’interès.
El resultat va ser que dels 11 països que van entrar, l’examen va ser al maig del 1998, i l’entrada definitiva va ser l’01/01/1999, en l’examen, 2 van complir els 5 criteris i els altres 9 no, tot i que nomes es van deixar un criteri, però els van deixar entrar tots menys Grècia.
El criteri que va fallar a Espanya va ser el del deute públic.
Valoració dels criteris: - - Es parla d’una convergència econòmica de caràcter nominal, el que vol dir que es una convergència bàsicament en preus:  Preus de bens i serveis : amb el control de la inflació  Preu del diner : amb el tipus d’interès  Preu de la divisa: amb el tipus de canvi  Complement al control de la inflació, equilibri dels comptes públics (2, 3)  El dèficit públic son els ingressos públic – les despeses publiques, si hi ha mes ingrés que despeses (superàvit), si hi ha mes despesa que ingrés (dèficit => s’està injectant diners a l’economia => es tira de la demanda interna => inflació) No hi ha cap criteri de convergència real:  PIB per càpita  Taxa d’atur  Salaris mínims  Esforç en R+D sobre PIB Es deia que primer s’hauria de convergir en els termes nominals, i un cop assolit això, es passaria a convergir en termes reals.
Des del 1999, no nomes no s’ha convergit en termes reals, sinó que hem divergit en termes nominals, hem divergit en tot menys en el tipus de canvi, perquè no es pot.
La prima de risc es la divergència que s’ha tingut respecte Alemanya en tipus d’interès.
El dèficit i el deute públic convergeix, perquè hi ha expansió (pel tipus d’interès) i per la privatització d’empreses publiques. El deute no arriba al 60%, però suficient per aprovar el examen.
El tipus d’interès va ser degut a una política monetària expansiva (més demanda interna).
El tipus de canvi s’aconsegueix per les devaluacions que s’havien fet.
La inflació s’aconsegueix reduir, tot i la política monetària expansiva, degut a: 4 jcarbonell94 - - El dèficit i el deute públic, es redueix, per tant el control del dèficit públic ajudarà a que tot i que la demanda interna privada tires molt, no hi hagués gaire més inflació Reformes del mercat de treball per controlar els costos laborals, gracies a això els preus no han de pujar per mantenir els marges La liberalització de sectors serveis i energètics, (les comunicacions (IBERIA), telecomunicacions (TELEFONICA), serveis financers (ENTRA LA BANCA EXTRANGERA), energia (REPSOL, CEPSA)). Liberalitzant, s’introdueix competència perfecte, de manera que els preus han de baixar fins als costos marginals, i així hi haurà una pressió a la baixa dels preus.
Liberalitzar (competència) ≠ privatitzar (vendre de públic a privat) 4. Situació macroeconòmica inicial (1994) i situació macroeconòmica final (1998) Dèficit públic Taxa d’atur Inflació Dèficit exterior per compte corrent 1994 6’4% 24’1% 4’7% -1’2% 1998 3% 18’7% 1’8% -1’2% Millora Millora (petita) Millora Estabilització (però durant el període hi ha millora important) Es un període de creixement sense desequilibris.
Estem capitalitzant dues dècades prèvies de sacrifici, perquè des del 1978 al 1995, hi ha un tipus d’interès molt elevats, a partir del 1995 va començar a baixar, i es un període daurat que es prolongarà del 1999 al 2007.
5 ...