TEMA 3 - EGIPTE I ORIENT (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3. Egipte i el Pròxim Orient fins a finals de l'Edat del Bronze. L’època dels grans imperis - Moment d’equilibri entre les diferents potències de l’Egeu i del Pròxim Orient:  Inicis de la civilització micènica i apogeu de la cultura minoica a Creta.
 Anatòlia: moment de crisi del regne hitita.
 Imperi de Mitanni en l’Alta Mesopotàmia i Síria. Imperi potent.
 Babilònia cassita en la Baixa Mesopotàmia.
 Síria-Palestina: buit de poder que provocarà enfrontaments entre Egipte i Mitanni pel control de diverses ciutats costaneres molt riques pel comerç.
 Costa fenícia: Ugarit.
 Egipte Imperi Nou, ara si plenament militarista-imperialista.
1. L’Imperi Nou Egipci (c. 1539-c. 1080) - Format per les dinasties XVIII (1539-1292 aC), XIX (1292-1191 aC) i XX (1190-1077 aC).
- Nou centralisme i fort poder dels faraons. El territori s’expandeix cap a Síria.
- Enfrontaments primer amb Mitanni i, després de l’aliança amb aquest imperi, posterior enfrontament amb l’Imperi Hitita.
Dinastia XVIII - La capital del regne és Tebes, després de la revolta contra els hicsos, d’on es dirigeixen les expedicions militars per consolidar el territori i enfortir les fronteres.
- Els faraons més coneguts, amb els noms més habituals, són Tutmés o Tutmosis i Amenofis.
- Destaca la reina regent (substitueix germanastre i espòs, Tutmosis II) Hatshepsut (1479-1458 aC), ambiciosa, que es proclama rei (no paraula femenina per rei en egipci), representant-se amb atributs masculins com la barba.
- Durant el seu regnat destaca la potència del culte a Amon i als seus sacerdots i l’expedició comercial al país de Punt (representada en el temple de Deir el-Bahari), no localitzat avui, en busca d’encens i mirra.
- Hi ha tot un seguit de mites historiogràfics sobre la seva figura que cal esborrar:  Fort interès de la reina de no deixa regnar al successor al tron, Tutmosis III, la venjança del qual, després, demostraria que aquesta reina fos intentada esborrar de la història.
 // l’intent d’esborrar (damnatio memoriae) fou posterior, en època dels Ramsès, no es sap ben bé el per què (pot ser per ser dona?).
 Regnat pacífic, només expedicions comercials perquè era una dona.
 // També expedicions militars com qualsevol altre faraó.
- Tutmosis III (1458-1425 aC), fill de Tutmosis II i forjador de l’Imperi asiàtic d’Egipte.
- Du a terme fins a 17 campanyes que li enfronten amb l’Imperi de Mitanni i amb els seus regnes aliats. Les grans riqueses obtingudes, moltes destinades a un de cada més poderós clergat de Amon, faran d’aquest període una època de veritable esplendor.
- De vegades, en els viatges que fa el faraó pel país, pels principats annexionats, reparteix regals i riqueses entre aquests per crear vincles de dependència amb Egipte.
- Per tot, faraó de gran èxit: els regnes dels voltants volen fer pactes amb ell i casar les seves filles.
- Amenhotep II (1425-1400 aC). Segueixen aquests conflictes bèl·lics però no sap dur-los amb mà tant forta com el seu pare, indicis de la ‘’crisi’’ que es veu ja venir...
- Pau amb Mitanni. Per què? Possiblement per el sorgiment d’un enemic comú: els hitites.
- La Pau es consolida amb Tutmosis IV (1400-1390 aC) amb una aliança amb Mitanni.
- Conseqüències de la pau molt beneficioses pels dos imperis: pau i estabilitat en el Pròxim Orient durant prop de 75 anys.
- Mitanni, així, ja no té problemes en el sud i mira cap el nord del seu territori, recuperant la ciutat d’Alepo, conquerida anteriorment pels hitites.
- Època ‘’d’or’’ de Mitanni i Egipte. Període de prosperitat fins la desaparició de l’Imperi de Mitanni, poc després. Egipte recapta grans riqueses en forma de tributs dels seus principats exteriors.
- Amenhotep III (1390-1353 aC): apogeu de l’Imperi Egipci. Proclama la seva sobirania universal, mostra de que ja li no li calen demostracions del seu gran poder.
- En aquest sentit destaca que les peticions de casaments segueixen en alça, i impressiona que siguin només en una direcció: les princeses egípcies no han de buscar marit, sinó que el marit ve a buscar-les.
- A inicis del seu regnat es casa amb la princesa de Mitanni, seguint amb aquest clima d’aliança, però està documentat el seu matrimoni amb la princesa de Babilònia. La reina Tiy fou la muller principal.
- No es preocupa gaire de la guerra ni ostentació del seu poder, cosa que afebleix de mica en mica els llaços d’aliança per la falta de viatges i contactes del faraó- A la fi del seu regnat hi ha 5 potències que s’han de destacar: Egipte, Mitanni (amb frontera comuna a Síria), Babilònia, Assíria i l’Imperi Hitita.
- Culte a Amon molt influent. Per això deixa la capital, Tebes, i passa llargues temporades a Heliòpolis, dedicant grans temples al culte del deu Ra (sol).
- Grans monuments d’un gran refinament que reflecteixen l’esplendor que havia assolit la civilització egípcia.
- Al final del seu regnat, però, tornarà a Tebes, potser com a reconciliació amb el clergat d’Amon, que augmentarà en poder i influència en la política.
- La passivitat del faraó, per altra banda, respecte els afers exteriors, farà que, de mica en mica, es debiliti la seva posició exterior i es recuperin els hitites.
- Amenhotep IV (1353-1336 aC). Adepte del déu Aton, com el seu pare reaccionari al culte total d’Amon, encara que ell encara més ‘’revolucionari’’, ja que abandona el culte a Amon.
- Molt fanàtic a aquesta creença religiosa a Aton, disc solar, creador i essencialment bo.
- Després d’uns inicis més o menys d’enteniment, trenca les seves relacions amb el clergat d’Amon a Tebes i funda una ciutat de nova planta, nova capital: Akhetaton (actual Tell-Amarna) ‘’ciutat de l’horitzó d’Aton’’.
- Fins i tot ell mateix es canvia el seu nom, per les connotacions cap el déu Amon del seu: Akhenaton (‘’Aton està satisfet’’).
- Possiblement el desplaçament de la capital no fou per enteniment religiós amb el clergat sinó també per la influència i poder puixants d’aquest en la política i l’economia.
- Destrucció de la figura i del culte al déu Amon, religió perseguida. Dues faccions en la cort i l’administració: la sacerdotal (partidària d’Amon) i la reial (seguidora fidel del seu rei).
- No obstant, les seves reformes no tenen una veritable implantació social i una vegada mort es restableix el culte a Amon, no es segueix la seva ‘’revolució’’ i s’abandona la ciutat.
- Mort aquest faraó en sorgeix un altre, Semenkhkare, no es sap si fill seu o la pròpia reina vídua, Nefertiti. No obstant, mor aviat, desapareix del mapa.
- Abans ens deixa una història força estranya i misteriosa. Es coneix la existència d’una carta enviada al rei hitita per part d’una reina d’Egipte a petició de casar-se amb un fill seu, per falta d’un marit i sense descendents.
- El rei hitita tarda massa en decidir si enviar o no el seu fill i quan finalment ho fa, segurament els sacerdots fanàtics d’Amon ja coneixen la seva existència. La qüestió és que el príncep mor d’un atemptat de camí d’Egipte, fet que desencadena la guerra posterior.
- Molt possiblement el fill d’aquesta reina, Tutenkhaton, puja al tron als 9 anys i, per influència dels sacerdots d’Amon, canvia al culte a aquest déu i torna a la ciutat de Tebes, canviant-se fins i tot el nom per Tutenkhamon.
- Tot i així, no governa gairebé res i és succeït per Ai, no es sap si el seu pare o el tutor, que també dura poc i és succeït per un general, Horemheb, que inicia una veritable persecució entorn la figura d’Aton.
Dinastia XIX - Quan mor Horemheb, s’acaba escollint un altre general (de cada cop més influents en la vida política) com a faraó: Ramsès I, amb un regnat de curta durada.
- Els reis d’aquesta dinastia, el més cèlebre dels quals és Ramsès II, són militars provinents del Delta Oriental, cosa que explica el seu caràcter propens a les guerres.
- No prohibeixen el culte a Amon, tot i que mantenen les distàncies amb els seus sacerdots, influents en la política, i es defineixen com a seguidors d’Horus i Seth.
- Això causa la creació d’una nova ciutat: Pi-Ramsès, al delta oriental del Nil, a poca distància de la vella capital de Tebes on resideix el clergat d’Amon i punt proper a Síria, designat com a capital per la proximitat i comoditat de les expedicions.
- Ramsès II (1279-1213 aC) s’enfronta al rei hitita Muwatalli, jove ambiciós com ell, pel control de Síria.
- La gran batalla va tenir lloc a Qadesh (c. 1275 aC): cada potència proclama la seva victòria, ja que s’acaba amb un resultat imprecís entre els dos rivals.
- Els dos imperis, tant l’egipci com l’hitita, se’n adonen que són dues grans potències que no poden competir entre elles degut a la seva força.
- Per això, al c. 1258 aC, firmen un tractat de no agressió, del qual es conserven còpies a Egipte i a Hatti en llengua accàdia.
- Suposa l’inici d’un període d’equilibri internacional, amb una època de veritable esplendor.
- Mineptah (1213-1203 aC), el seu fill, venç una coalició de pobles estrangers que ataquen Egipte des de Líbia, suposant la primera invasió dels Pobles del Mar, inicialment mercenaris dels egipcis però que augmenta el seu poder amb el temps.
- També sufoca una revolta a Palestina, un principat seu.
- Les seves victòries són recordades a una estela triomfal erigida a Karnak.
- No obstant, els problemes interiors són de cada vegada més nombrosos i importants. Els faraons d’aquesta època són poc coneguts ja que és un període ‘’fosc’’ del que no en sabem gaire cosa.
Dinastia XX - La majoria dels seus faraons porten el nom de Ramsès (ramèssides). Cap tipus de vincle amb la dinastia XIX.
- Destaca Ramsès III (1187-1157 aC) per un sol fet: rebutja una segona incursió dels Pobles del Mar.
- Els últims Ramèssides (des del IV al XI) tenen regnats molt breus, essent figures fosques, amb tants problemes interiors que es desentenen de l’imperi asiànic.
- Crisi política degut a una gran corrupció administrativa que, juntament amb una crisi econòmica provocada per la sequera i les males collites, porta a una gran especulació i, conseqüentment, a una situació de crisi social.
- L’especulació és agreujada encara més per la gana, que sembla que porta a un creixent vandalisme, amb constants robatoris i saquejos a tombes de faraons. Per això, moltes mòmies foren salvades a mans de sacerdots.
- En aquest context el faraó esdevé pràcticament una figura simbòlica, gairebé sense poder real, tenint el control absolut el sum sacerdot d’Amon, sobretot a la zona de l’Alt Egipte.
- Tant greu era la situació que quan mor l’últim faraó de la dinastia, Ramsès XI, Egipte es torna a disgregar en dos altra vegada, iniciant el Tercer Període Intermedi.
2. El Regne de Mitanni - Producte-resultat de la fusió de dos pobles:  Hurrites: gents asiàniques de procedència confusa, probablement la llunyana Àsia Central.
 Indoaris: indoeuropeus de llengua propera al sànscrit.
- No sabem ni com ni quan van entrar en contacte. Els primers documents ens mostren una societat tan unida i fusionada que sols podem afirmar una llarga convivència.
- Minoria de poder indoària, però el poble parlava la llengua hurrita. No problemes de submissió ètnica.
- Aprofitant la crisi de Síria i de Babilònia pot convertir-se, cap el 1500 aprox., en un regne fort.
- Una possible explicació de la unió seria per defensar-se contra un enemic comú, com seria en aquell moment per exemple Síria.
L’Imperi de Mitanni - Capital encara no descoberta: Wasuganni.
- Període d’esplendor al segle XV aC, amb reis com Shaushtatar, que comença a conquerir territoris al nord de Síria i, arribant a Assíria, conquereix i saqueja la seva capital, Assur. S’enfronta, a més, a Tutmosis III.
- El seu fill, Artamama I, realitza el tractat de pau amb Egipte en temps de Tutmosis IV.
- No obstant, el període de màxima esplendor, de ser la primera potència del Pròxim Orient, dura només un segle i al s. XIV aC comença la crisi.
- Crisi durant el segle XIV aC Mitanni es troba entre l’Imperi Hitita i Assíria.
- Els assiris van guanyant territoris recuperant les riqueses del segle anterior. A això hem de sumar-li una crisi política i dinàstica que provocarà la divisió de l’imperi en dos regnes:  Al Nord sota la influència hitita, governat per Mattiwaza.
 Al Sud, sota la influència assíria.
- Destrucció total de l’Imperi de Mitanni pels assiris al segle XIII aC.
Mitanni: aspectes sociopolítics - Al cim de la societat hi trobem un rei, inicialment escollit però de cada vegada el càrrec es converteix més en hereditari.
- Els guerrers dels carros mitannis, Maryannu (del sànscrit màrya, ‘’jove’’, ‘’guerrer’’), representen la elit de la societat, tot i que això no significa que tots siguin de classe noble, ja que la majoria dels carros eren cedits per l’Estat i obtenien terres com a premi.
- Aquest ús bèl·lic del carro (que alguns consideren el primer ús com a arma de guerra) apareix vinculat a un grup social d’elit, que es convertí en una autèntica ‘’classe feudal’’ al servei de la corona, de la que reberen terres com a compensació.
- Pel que fa el comerç, destaquen les manufactures, molt preuades, especialment valorat el teixit mitanni.
- També són molt valorades les armes que fabricaven els ferrers. Primers coneixements de la fossa del ferro, però encara tècnica molt tosca i primitiva.
- No obstant, el ferro és un producte d’alt valor i els objectes fèrrics es troben sobretot entre els regals valuosos en forma d’objectes petits com ara anells o dagues. Tot i així, el bronze continua com a metall principal.
- La seva situació geogràfica és idònia per regular i controlar les rutes comercials; això fa que s’incrementin moltíssim les riqueses que arriben al regne. Destaca la ruta fonamental costera, la posterior Via Maris romana, que connecta amb ciutats costaneres i molt pròsperes com Ugarit.
- Pel que fa la religió, el seu panteó es veu influenciat per les cultures veïnes, amb quatre substrats culturals diferents: hurrita, indoària, sumèria-accàdia i síria occidental, on es van assentar.
- Els seus dos déus principals són Teshup, déu del cel, i Khepa, deessa del sol i la seva dona.
- Política exterior. Causes de l’èxit i de la supremacia de Mitanni com a potència primera d’Orient durant el segle XV aC: no sols el seu potent exèrcit, sinó també el seu sistema de relacions diplomàtiques i de matrimonis de conveniència amb altres regnes.
- Amb tot això crea al voltant seu una sèrie de petits reialmes (‘’estats coixí’’) que el protegeixen dels atacs dels enemics exteriors, que hauran de passar primer per aquests per atacar Mitanni.
- Imposa un sistema feudal sobre els seus estats vassalls, formant un extens territori que amenaça el comerç egipci.
3. L’Imperi Hitita - Primer gran estat d’origen indoeuropeu que tenim documentat a la història. Tres etapes històriques: 1. Regne Antic (s. XVII-XV aC), cert esplendor.
2. Regne Mig (s. XV-XIV aC), menys esplendorós.
3. Imperi Hitita (s. XIV-XIII aC), època de més esplendor.
- Arribada a Àsia Menor, a la Península d’Anatòlia, de determinats grups de població indoeuropeus (luvites, palaïtes...), entre ells els hitites, entre mitjans del III mil·lenni i inicis del II.
- Els hitites s’assenten al centre de la península, des d’on s’expandiran. Expansió durant el regne antic gràcies a monarques com Hattusilis I (antiga capital a Hattusa), amb les primeres campanyes exteriors, i Mursilis I, amb saquejos importants a Síria i arribant així a Babilònia provocant la fi de l’Imperi Paleobabilònic.
- Telepinu (c. 1525) s’assabenta de l’assassinat de tota la seva família mentre es trobava en les seves campanyes militars als límits del regne. Per això, fa un edicte sobre la successió al tron, proclamant que quan el rei mori el seu successor ha de ser necessàriament el seu fill major baró i, si manca aquest, la seva filla s’haurà de casar perquè el seu marit esdevingui rei.
- Això ens és una mostra de que la monarquia abans era electiva, canviant de rei assassinant-lo i destronant la família reial, i que amb aquest edicte la corona passa a ser hereditària.
- Al Regne Mig es produeix una situació de crisi a causa de les conquestes dels mitannis.
- Això es troba Suppiluliuma I (1380-1346 aC), autèntic creador de l’Imperi i que converteix el regne amb la primera potència del Pròxim Orient durant pràcticament un segle.
- Quan puja al poder el principal enemic fort és Mitanni. per això, primer es dedica a pacificar l’interior del seu país, gairebé tota Anatòlia, però mai venç totalment els gasgas, en el nord.
- Una vegada realitzada la tasca i assegurat de ser prou fort, ataca i destrueix Mitanni, que demana ajuda al faraó d’Egipte, en aquell moment més preocupat del seu idealisme religiós (Akhenaton), enfrontant-se finalment sol als hitites en les anomenades guerres síries, essent àmpliament derrotat Mitanni i provocant la seva crisi.
- Però amb això afavoreix l’expansió d’un altre imperi, l’assiri. Tot i així, afebleix Egipte a Àsia posteriorment, ja que ataca a aquest després de l’assassinat del seu fill i príncep de camí a Egipte per contraure matrimoni.
- Aquesta guerra amb Egipte no dura gaire, ja que els hitites es veuen obligats a retirar-se per patir una epidèmia de pesta entre les seves tropes que fins i tot matarà al mateix Suppiluluima.
- Tot i el seu èxit, hem de dir que la calma regnant a l’imperi creat no era autènticament real, ja que a la seva mort esclaten diverses rebel·lions arreu de l’imperi.
- Cal destacar, així mateix, Hattusilis III (1275-1250 aC), que signa un tractat de pau i d’aliança amb Ramsès II (c. 1258), que suposa el màxim període d’esplendor de l’imperi.
- La seva constitució feble fa que no sigui un rei guerrer, i vist l’empat de forces en la batalla de Qadesh amb els egipcis, el fan firmar la pau.
- És una època de gran prosperitat econòmica i de pau; poc abans de la seva mort totes les terres d’Hatti gaudeixen de pau, però a l’Imperi li quedaven sols 50 anys d’existència.
La societat hitita - Controlada pel món del palau i els seus alts dignataris, en la cim dels quals es trobava la família reial que, juntament amb la resta de privilegiats, sols responia davant el tribunal reial presidit per el rei.
- La gran massa estava formada per súbdits lliures (comerciants, artesans i camperols) i els no lliures, bé esclaus o bé deportats (la situació dels quals era molt més penosa que la dels esclaus).
- Els deportats serien grups de població formats per gents de territoris derrotats pels hitites, que havien estat traslladats a un altre lloc lluny de casa seva per evitar possibles revoltes futures, entre altres.
- Es dedicaven a les tasques inicialment agrícoles a territoris deshabitats anteriorment a causa de la guerra. És a dir, eren repoblacions.
Economia - Les campanyes militars constituïen una bona font d’ingressos (saquejos, tributs...), però la base econòmica principal era agropecuària, és a dir, l’agricultura i la ramaderia (blat, ordi, vinya, olivera... bestiar boví i ovelles, cabres i porcs...).
- Anatòlia era possiblement un territori més ric en boscos que actualment, del que es podria extreure gran quantitat de fusta, important tant en la construcció com per combustible en la metal·lúrgia.
- A diferència d’altres regions d’Orient, constituïa un territori ric en metalls: coure, plom, plata, ferro...
- El comerç encara es feia per bescanvi i era estretament dirigit i controlat pel palau que, no obstant, cedia una certa llibertat a les principals ciutats costaneres, riques gràcies al comerç, com Ugarit, que gaudien de una certa independència (semilliures podríem dir) però havent jurat fidelitat i vassallatge al rei hitita.
- El comerç interior, això si, era molt més controlat.
L’organització política hitita - El rei: senyor de tots els poders de l’Estat; és el summe sacerdot, cap militar i jutge principal. Títols: meu sol, Gran Rei i Labarna, rei llegendari de gran fama.
- Esposa reial porta el títol de Tawananna, té molta importància dins la cort, acompanyant el rei en cerimònies, rituals... i si mor el rei continua sent la reina consort amb moltes funcions.
- El príncep hereu té el títol de Tuhkanti, acompanya la família reial en moltes cerimònies. Ensinistrament continu.
- Panku: consell assessor de nobles durant el Regne Antic, que desapareixerà posteriorment. Assamblea de nobles que esmenta l’edicte de Telepinu.
- Territori dividit en províncies governades per governadors que actuen en nom del rei. Més enllà del territori principal trobem tota una sèrie d’estats vassalls que deuen obediència al rei hitita, aconseguida mitjançant pactes (és a dir, com el cas de Mitanni, actuen com estats coixí, essent la major part de població luvita).
- Si els hitites van permetre la seva existència, a més d’assegurar-se una sèrie protecció a ells mateixos, va ser perquè vivien d’esquenes al mar, i les seves conquestes es dirigiren sobretot a l’interior d’Orient més que al mar.
- El dret hitita té una forta influència babilònia, amb lleis relacionades sobretot amb la família, especialment amb el matrimoni. A través d’aquestes observem una igualtat bastant reconeguda i ampla entre marit i muller.
- Sabem que en cas de divorci d’una parella de lliure i no lliure, els béns (dels quals hem de contar els fills) es repartien meitat i meitat. Si els dos eren lliures no ho sabem exactament, però sorprèn aquest fet tractant-se d’un no lliure.
- En cas de defunció del marit la dona pot heretar béns seus i si no té fills s’ha de casar amb el germà del marit.
Això és conegut com llei del Levirat, pràctica molt estesa a l’antiguitat, que busca no perdre el patrimoni familiar.
- Se’ns explica per exemple a la Bíblia, en el cas d’Onan. L’herència passa directament als fills i no al marit.
- Administració severa de la justícia, amb pena de mort sobre delictes com la violació, l’incest o l’adulteri, tot i que no és una legislació tant dura com podrien ser altres de l’antiguitat. Amb el temps certs delictes deixen de tenir un càstig físic i corporal per passar a prescriure’s a través d’una compensació econòmica.
- La religió hitita consta de nombrosos déus (algunes fonts ens indiquen més de mil). Es tracta d’una mentalitat religiosa bastant oberta, en el sentit de que adopten els déus dels territoris que conquerien.
- Aquesta adopció com a pròpia de diversos déus i religions provocarà una influència enorme de diferents cultures orientals: sumeris, babilonis, assiris, hurrites, luvites...
- Cal destacar el Santuari de Yazilikaya (construït a finals de l’Imperi hitita, al segle XIII aC), prop de l’antiga capital, Hattusa, on podem observar representacions de processons de divinitats que es van aproximant entre sí.
- Les que encapçalen la processó són les divinitats més importants i principals com Teshup, déu de la tempesta, i Arinna-Khepat, deessa del sol.
- Al temple hi trobem una càmera més petita, al costat de la cambra principal, que possiblement estàs relacionada i reservada al culte d’un rei difunt.
4. El final de l’Edat del Bronze i els Pobles del Mar - A finals del segle XIII aC tot l’equilibri d’aquestes potències s’enfonsa, enmig d’una gran crisi que afectà sense excepcions a tots els imperis del moment amb un paper destacable dels coneguts com Pobles del Mar, probablement procedents de l’àrea d’Anatòlia i la mar Egea, tot i que se’n desconeix l’origen exacte.
- Gràcies a l’arqueologia, no obstant, s’han pogut reconstruir una mica els seus moviments, destacant dues incursions a Egipte, les dues fallides, que acabaren amb la posterior dispersió i instal·lació d’aquests pobles en diverses àrees del Mediterrani oriental: 1. Sota Mineptah (1213-1203 aC).
2. Sota Ramsès III (1187-1157 aC).
- Alguns a destacar serien els Peleset, probablement els filisteus que coneixem, dels quals els romans anomenaren la seva terra com Palestina; o els Sherden, trobats a les fonts egípcies, afegits com a mercenaris en les tropes egípcies després de ser derrotats, lluitant en la batalla de Qadesh al costat d’Egipte.
- Conseqüències:  Provoquen la caiguda del regne d’Ugarit.
 Hatti i Karkemish són destruïdes.
 Acaben amb la prosperitat de les ciutats del llevant palestí i de Xipre.
 Egipte perd el control del seu imperi a Àsia, amb moltes problemes interiors.
- Tot i això, moltes vegades, tradicionalment, s’ha volgut culpar als Pobles del Mar com els causants d’aquesta crisi, però, avui en dia, no es consideren els causants principals de la situació ‘’caòtica’’ d’aquell moment, sinó com un mer component més d’ella. Fins i tot es podrien considerar ‘’víctimes’’ d’aquesta crisi, en el sentit que podrien ser gent arruïnada o apurada a l’hora de sobreviure que es dedicaria a la pirateria per saquejar ciutats.
- Amb tot, no sabem què provocà exactament la crisi, però el sistema palacial que havia caracteritzat Orient fins aquell moment, amb el que s’ha conegut com sistema de l’escriba, ja d’un gran grau de complexitat, acabà col·lapsant-se.
...