Tema 3. Organització industrial i competitivitat. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Economía Sectorial
Año del apunte 2016
Páginas 1
Fecha de subida 25/03/2016
Descargas 35
Subido por

Descripción

Apunts sobre competitivitat i política industrial d'economia Sectorial amb el Dr. Joan Trullén, ex-secretari d'industria 2004-2008.

Vista previa del texto

T E M A 3 . O R G A N I T Z A C I Ó I N D U S T R I A L I C O M P E T I T I V I T A T.
El primer gran motiu de pèrdua de pes de la manufactura és l’increment de la productivitat. A més, el creixement de la renda ha portat a un creixement de la demanda de bens manufacturats inferior a la demanda de serveis. Per tant, hi ha una relació entre el creixement de la renda i una substitució entre la demanda de bens manufacturats i serveis. Es pot establir una relació entre el creixement de la renda i l’ocupació del sector secundari en relació al sector serveis.
Hi ha dos grans maneres de produir: a través de la integració vertical de bona part de la cadena de valor de les empreses manufactureres o a través de la separació vertical d’activitats productives.
Per tant, és molt important identificar empreses que tenen una important integració vertical d’empreses on la separació vertical cada vegada és més important. Hi ha empreses cada cop més integrades i d’altres cada cop més especialitzades per fases. El final és igual, però la imputació de valor que suposa estar separat o integrat verticalment és radicalment diferent.
Les empreses, abans de poder realitzar la producció manufacturera, necessiten tota una serie de serveis (aigües amunt) necessaris per a poder realitzar la producció (I+D, administració, seguretat, logística, etc.). I també serveis posteriors a la producció (aigües avall) (venta, post venta, publicitat, logística, etc.). Totes aquestes empreses, que són atribuïbles al sector serveis, les atribuïm a la manufactura, ja que són necessaris per a la producció. La producció manufacturera cada cop se sustenta més en activitats de naturalesa terciari necessaris per a la producció. En els anys 70, el pes relatiu dels serveis previs i posteriors encara no eren molt grans, hi havia un pes important de la manufactura. En els anys 2.000 i endavant, el pes de la manufactura baixa, i el dels serveis puja. Això no és perquè no hi hagi producció manufacturera, si no que aquesta cada cop necessita de més serveis externs, que tendeixen cap a l’especialització productiva.
Abans de la guerra, la producció era majoritàriament artesanal. Això feia que les manufactures tinguessin uns costos (i uns preus) molt elevats (com els cotxes Hispano-suïssa). Anys després, amb la cadena de montatge de Ford, els cotxes perden exclusivitat (es fan tots iguals) però això permet reduir els costos, ja que es produeixen moltíssims a baix cost i es poden vendre a baix preu. Si no es produïa més de X unitats, no sortia a compte produir en cadena, ja que el preu seria massa alt i no es vendrien tants. Per això produïen moltíssimes unitats, per baixar el preu i així poder vendre totes les unitats.
Finalment, es va desenvolupar una última estratègia: la producció flexible. La seva base era la producció artesanal fins a determinades unitats i en cadena a partir d’aquesta.
La especialització fa reduir aquesta corba: cada cop es pot produir a menor cost unitari. Aquesta és la definició de trajectòria.
Antigament, una sola indústria feia tot el procés productiu. Ara, cada cop hi ha més empreses en el procés de producció (teixit, pintura, acabat, distribució, etc.). Llavors, si hi ha un número significatiu d’empreses en cada procés productiu (per evitar monopoli), i aquestes empreses estan concentrades territorialment, pot haver-hi en aquest sector, per la competència, una disminució de productes.
Alguns economistes han defensat que la millor política industrial era la no-política. La indústria és clau per a corregir la balança comercial deficitària per sistema de Catalunya. A més a més, també es clau per l’ocupació. Europa és una potència industrial mundial, al voltant del 20% del PIB és d’origen manufacturer. Tot això són justificacions per a la necessitat d’una política industrial activa.
...