Models policials (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 4º curso
Asignatura Models policials
Año del apunte 2014
Páginas 57
Fecha de subida 05/03/2015
Descargas 12
Subido por

Descripción

Ester Blay, UPF

Vista previa del texto

TEMA 1: Concepte i història de la policia. Els cossos policials a Espanya 1. Estudis criminològics sobre la policia No hi ha gaires estudis criminològics espanyols. Però sí sobre la:  Historiografia (historiadors)  Constitucionalistes, referents a drets fonamentals (donat que és el límit), com la llibertat deambulatoria.
 Administrativistes, especialment les seves naturaleses: militar i civil. O bé competències municipals (cossos de policia local) i la seva organització.
 Policies. Recerca dels propis policies, tant acadèmics com professionals (visió interna de la policia)  Sociòlegs (Diego Torrente)  Criminòlegs, però més recent. Especialment l’ús de perfils racials, la legitimitat de la policia.
Les principals fonts, sobre el que més preocupa de policia és LA REVISTA CATALANA DE SEGURETAT PÚBLICA, la qual reflecteix les preocupacions de l’escola de policia i el seu institut públic (institut públic de seguretat de Catalunya) i APUNTS DE SEGURETAT.
2. Concepte de policia: funció i òrgan Diferenciar la policia com a funció (policing) i la policia com a òrgan (the Police).
Per tant, el primer que hem de fer es distingir aquests dos conceptes: La funció de policia és essencial i necessària per mantenir qualsevol ordre social. Existeix en totes les societats. Contràriament, els cossos policials són una invenció històricament molt recent: sorgeixen entre el s XVIII i s XIX. Per tant durant molt de temps la societat ha viscut sense funcions de vigilància i de policia.
Són només un dels agents que fa funcions de policia.
En RAINER, té un concepte que és el fetitxisme policial perquè som incapaços d’imaginar l’ordre social sense la policia. Per nosaltres la policia separa l’ordre i el caos. Aquest autor posa de manifest que això no és així, ja que històricament la majoria de societats han mantingut el ordre social de forma eficaç sens tenir òrgans de policia.
La funció de policia està relacionada amb el concepte de control social. Per tant tenir policia és una forma de tenir control social, que és 1) tot allò que contribueix a mantenir i reproduir l’ordre social, per tant seria control social l’escola, la família... Aquest concepte és molt ampli, per això estrictament el control social és segons STAN COHEN 2) totes les formes organitzades amb les que una societat respon a comportaments desviats, amenaçants o indesitjables.
1 Per tant, depenent del punt de vista, el control social pot ser un punt negatiu o positiu. Pels sociòlegs conservadors com DURKHEIM el control és positiu i necessari. Des de el punt de vista de la teoria del etiquetament el control és un problema i no una solució. En qualsevol cas, el control social és una característica social, i la funció policial és una forma de exercir control social.
El que caracteritza la funció policia és la creació de sistemes de vigilància amb la amenaça de la imposició d’una sanció. Evidentment això és el que fa la policia. Però no només ho fa la policia, això va relacionat amb la pluralització de les funcions de policia.
El sorgiment dels cossos de policia en societats complexes (SCHWARTZ i MILLER 1964) sorgeix quan l’estat s’organitza i necessita imposar les seves normes pel territori, crea cossos professionals que controla directament per assegurar el compliment de les seves pròpies normes.
CURBET, Jaume 1983: “Los origenes del aparato policial moderno en España”, a José María Rico (comp.) Policia y Sociedad democràtica. Madrid. Alianza, pp. 48-74.
3. Apunt sobre la policia durant el franquisme  Diversitat i jerarquització dels cossos policials: hi havia guàrdia civil, policia armada, vigilants nocturns, policies locals varies... Cossos molt nombrosos i efectius. I el règim jerarquitzava els cossos policials i les seves competències en funció de la seva fidelitat al règim. D’aquesta manera, a dalt de tot del sistema era la guàrdia civil. Era un cos ultramilitaritzat i fidel. I al final hi havia les policies locals/perifèriques que alhora eren més difícils de controlar per part del estat.
 Militarització i control: es reservaven places a ex-militars del bando nacional de la guerra civil, i després militars de carreres. L’exercit ja estava controlat pel règim i per això designaven militars per controlar i ser el cap de cossos locals.
 Indefinició de funcions: relacionades amb el caos. Els tribunals administratius estan plens de conflictes de competència entre cossos policials.
 Ordre públic i afecció al règim: manteniment del ordre públic definit com a manteniment de la afecció al règim, és a dir, la tasca principal de la policia era el control dela dissidència social i política, per tant, delinqüència política. La delinqüència comuna era secundaria.
4. La policia i el règim constitucional La constitució del 78 representa una transformació radical (al menys sobre la llei) pels cossos policials. Ja que la constitució fa: 1) Distingir les forces armades, de les forces i cossos de seguretat, per tant distingir l’exercit de terra, mar i aire, protegint la sobirania del país d’amenaces externes (art. 8 CE) i les forces i cossos de seguretat (art. 104 CE).
2 Per tant separa l’àmbit de l’exercit i de la policia i a més redefineix la funció de la policia (art. 104.1 CE).
2) A partir de 78 és seguretat ciutadana en lloc de ordre públic. A més, el terme de seguretat ciutadana ha estat definida pel TC.
3) 3) Donar autonomia a les CCAA i als EL per crear els seus cossos de policia: A més, hem d’estudiar l’article 149.1.29 CE = Cos nacional de policia i la guàrdia civil.
Article 148.1 i 22 CE = Policia autonòmica i policia local.
La policia i el règim constitucional:  De la policia Armada a la Policia Nacional (dels grisos a la iogurtera). S’encarreguen del ordre públic. Per tant, es suprimeix la policia franquista que la gent temia.
 Modificació del CP i de la Lecrim: suprimeix delictes relacionats amb el règim i la llibertat ideològica i que la Lecrim respecti els drets dels detinguts i dels encausats.
 Dificultats pràctiques d’assegurar el respecte als drets fonamentals a les comissaries. Aquest canvi va suposar temps i pràctica.
 Altres modificacions legislatives (Ley de Policia 1978, de de Protección Jurisdiccional de los derechos de la persona).
En 1978 hi ha un excés d’efectius en comparació amb la mitja europea, una pluralitat de cossos, solapament de competències i poca efectivitat.
Es dona la renovació de les policies locals (ex. Guàrdia Urbana), creació de les policies de barri... Per altra banda la policia ja no seran aforats, sinó que els jutja la jurisdicció ordinària.
Les dificultats depassar de l’ordre públic a la seguretat ciutadana (gaudi dels drets fonamentals). Per tant amplia molt les funcions de la policia: mediambient, prevenció, drets constitucionals...
Amb el sorgiment de les policies autonòmiques se crea el Mossos d’Esquadra al Estatut de Catalunya, com a policia autonòmica de 1983. Hi havia tres possibilitats: crear un cos nou des de 0, un cos nou amb la unificació de les policies locals o bé re fundar el cos català franquista com a policia de la Generalitat de Catalunya.
També és important la assumpció com a pròpies de textos internacionals (especialment el Consell d’Europa) com la Declaració de 1969 respecte del drets dels detinguts. Per tant és vol homologar les policies espanyoles a les altres del mateix context cultural i polític.
Aquest procés de renovació constitucional culmina al 1986 amb al LO de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad.
Les coses que fa són: 1) Crear el Cos Nacional de Policia (en lloc dels grisos franquistes).
3 2) Establir disposicions aplicables a tot els cossos policials. Tant orgàniques com a principis d’actuacions (art. 5 LOFCS). O repartiment de funcions territorials.
3) Obligació de cooperació recíproca i col·laboració entre cossos.
5. Esquema dels sistema policial espanyol: cossos i competències Sistema policial (relació entre els cossos i la estructura de l’estat) i naturalesa civil o militar de la policia.
NIVELL ESTATAL  Cos Nacional de Policia (LO 2/1986), o civil, o urbana (nuclis urbans), o policia integral (funcions generals de policia: seguretat ciutadana i ordre públic, policia administrativa, investigació i policia judicial) excepte amb CCAA amb cos propi, però té algunes funcions a tot el territori hi hagi o no policia autonòmica (ex. DNI, control d’estrangeria).
o Té uns 66.491 efectius.
 Guàrdia Civil (1844) o Militar orgànicament: depèn del Ministeri de Defensa però funcionalment du a terme tasques civils i depèn del Ministeri del Interior o Rural (on no hi ha una comissaria del CNP) llavors exerceix funcions de policia integral o Algunes funcions comunes a tot el territori o 80.415 efectius  Servei de Vigilància Duanera (Departament Adunes i Impostos Especials, Agència tributaria) depenen del ministeri d’hisenda o Funcions especifiques o Policia judicial NIVELL AUTONOMIC  CCAA amb cossos policials propis amb competències integrals: País Basc, Catalunya i Navarra.
 CCAA amb cos policial propi sens competències integrals: Canàries  CCAA amb competències per crear un cos policial propi en el seu Estatut però encara no en tenen: Aragó, Andalusia, Galicia, València. Mentre tenen unitats del CNP sota dependència autonòmica. Balears, Castella i Lleó.
NIVELL LOCAL  Qualsevol municipi amb més de 5.000 habitants, té reconeguda la competència per crear la seva pròpia policia local. Sistema poc efectiu que inverteix en gran recursos.
4 Sistema policial a Catalunya:  Policia de la Generalitat- Mossos d’Esquadra: o Policia integral o 16.654 efectius o Cos d’Agents Rurals: no ens interessa a efectes d’aquesta assignatura  Policies locals o 11.027 efectius  FCSE: o 3.460 efectius CNP o 3.670 efectius de la guàrdia civil o Són tan pocs perquè només exerceixen competències residuals a Catalunya COMPETÈNCIES NIVELL ESTATAL  CNP: a tot el territori espanyol (art. 12.1 LO 2/86) o Expedició de DNI i passaports o Control entrada i sortida territori o Estrangeria, refugi i asil o Joc (Excepte Catalunya, País Basc i Navarra) o Drogues (excepte C, PB i N) o Auxili internacional – interpol o Control seguretat privada (excepte C, PB i N)  A més a més, fa de policia integral a les CCAA sense policia pròpia integra, a les capitals deporvincia, Ceuta i Melilla i Poblacions a l’ordre interna/2103/2005 en relació a l’article 11.1 LO 2/86  Missió: protegir el lliure exercici de drets i llibertats u garantiur la seguretat ciutadana, mitjançant l’exercici de les següents competències: o Mirar pwp  Guàrdia Civil: a tot el territori (art. 12.2 Lo 2/86) o Armes i explosiu o Contraban i frau fiscal o Trànsit i transport interurbà excepte C, PB i N o Costes, comunicacions, aeroports i ports o Protecció de la natura (excepte C, PS N) o Conducció interurbana de presos i detinguts excepte C, PB i N o Excepte a les CC amb policia pròpia, als municipis on nno hi a CNP fa funcions de policia integral NIVELL LOCAL 5 La llei restringeix les competències que pot assumir la policia local, i són competències menors.
SISTEMA POLICIAL A CATALUNYA 6 TEMA 2: Models policials Marc general Les cinc dimensions de la pluralització Vàrem distingir en la classe anterior les funciones policials essencials perquè dits cossos funcionin, dels mateixos cossos policials.
Els actors primers i més visibles que fan funcions policials en les societats contemporànies (últim terç del s.
XX fins l’actualitat) son els cossos policials o agències creades per l’Estat amb un mandat molt específic; garantia de drets i llibertats i protecció de la seguretat ciutadana.
A més a més de la policia, però, hi ha altres funcionaris o treballadors de les administracions públiques que també fan tasques de policia (Ex: director de l’escola amb funció policial per amenaça de sanció, metge que rep evidències de violència per part d’una pacient i que ha d’avisar als mossos d’esquadra o al jutge de vigilància, etc.).
A nivell supraestatal ens trobem una sèrie d’organitzacions (Interpol i Europol) amb funcions de policia, però que no son cossos policials estatals.
A nivell inferior està, per una banda, la seguretat privada. Aquesta ja pot patrullar i vigilar els perímetres dels centres penitenciaris. No tenen poders policials ni son funcionaris de l’estat, però son funcionaris de policia.
Per sota de l’Estat estem també tots nosaltres; la societat o comunitat, que de manera més informal pot fer tasques de policia (Ex: una mare truca a una altre per dir-li que el seu fill fuma porros fora la sortida de l’escola). De manera indirecta o col·laborant en investigacions policials de manera informal.
Quan parlem de models policials NO parlem de tot això, sinó que parlem de filosofies organitzatives relatives només als cossos policials, a com s’han d’organitzar, quines tasques han de fer i a qui han de rendir comptes aquestes agències estatals que tenen especialment encomanada la funció policial.
Models i sistemes; aspectes conceptuals Moltes vegades, els autors utilitzen de manera indistinta la paraula “model” de la paraula “sistema”, mentre que se les hauria de dotar d’un sentit específic i concret: - Els models policials son filosofies o propostes més o menys abstractes sobre com cal organitzar un cos policial, com cal definir quines tasques son pròpiament les d’aquest cos policial i què no li correspon, a la vegada que a qui ha de rendir comptes. També innovacions o modes policials (policia basada en la intel·ligència, anàlisi de dades, etc.) per part de la literatura.
7 - Sistemes policials  Models en acció plasmats en el plànol real. No seran mai tan clars, lògics i endreçats com els models, sinó que la realitat és molt més confosa per sobreposar-se-li influències de sistemes policials. A més, ens referim a la relació entre els cossos policials, la relació territorial del poder polític i la naturalesa civil o militar del cos policial.
Eixos dels models policials Els models policials es defineixen a través de diferents eixos: 1. Establiment de prioritats que ha de perseguir la policia. Qui les defineix; la societat, els polítics...? 2. Poders policials específics que atribuirem a dits cossos policials. Tenen el mateix poder o facultat d’actuació que qualsevol ciutadà pot fer legalment? 3. Relació amb la ciutadania. Ha d’haver-hi un diàleg directe, havent de preocupar-nos pel que pensa la societat sobre el cos policial, o no cal? 4. Exigència de responsabilitat. Davant de qui ha de rendir comptes el cos policial? Òbviament en tot Estat de dret han de rendir comptes judicialment si en alguna de les seves actuacions no respecten la legalitat vigent, però més enllà d’aquest mínim comú, a qui han de satisfer? Al polític o conseller de torn, a la societat en forma de parlament o a sí mateixos i tenen els seus propis criteris d’eficàcia? 5. Legitimació. Què es el que legitima la tasca policial en una societat? Respondre a les demandes de la ciutadania, estar d’acord amb la legalitat vigent...? Depèn de les respostes estarem davant d’un o altre model.
La policia governativa: Els ossos policials com a part del poder executiu Model que sorgeix arran de la Revolució francesa i en el qual la policia és garant de l’ordre polític. És el braç armat del nou Estat lliberal. Part uniformada de l’executiu que té per funció garantir l’ordre polític i que la igualtat dels drets dels ciutadans perduri en tots els estaments. “Forces i cossos de seguretat de l’Estat”, com a frase típica d’aquesta categoria. Per tan, qui estableix les prioritats i tasques de la policia és l’executiu, sigui a nivell estatal (Ministeri de l’Interior), sigui a nivell econòmic (Conselleria d’Interior), o bé a nivell local. És una decisió política, i no estrictament policial.
Com a òrgan de l’Estat i vinculat al poder executiu, les facultats d’actuació dels poders de policia son els propis d’un agent de l’autoritat. Per tan, tindran poders i facultats d’actuació diferents i per sobre de la resta de ciutadans i funcionaris de l’Estat. Totes les actuacions, però, s’han d’ajustar a la Constitució i la resta de l’ordenament jurídic.
La ciutadania serà receptora d’ordres i se li imposarà la normativa. Serà un instrument d’informació, ja que a través de les denúncies i la col·laboració com a testimonis contribueix a que la policia pugui fer la seva feina.
La policia ha de satisfer als mandats que venen de l’executiu, del nivell que sigui, sense contravenir les seves ordres. I en aquest cotext la policia és legítima en tant en quant segueix els mandats i prioritats que dicta l’executiu, a la vegada que els àmbits d’actuació, respectant sempre el context constitucional.
8 El paradigma de policia governativa és la policia napoleònica o model francès. A Espanya el copiem en sentit de policia governativa i en que tenim dos cossos policials centrals, un de naturalesa civil i un de naturalesa militar.
La policia professional El servei policial és una organització professional de tècnics amb un coneixement especialitzat centrat sobre tot en la delinqüència i seguretat en segon lloc. Precisament per això que ho justifica, té cert grau d’independència respecte de l’Estat. Ja no serà el poder polític el que estableixi les prioritats d’aquest cos professional. Qui sap de delinqüència i de la seva gestió, per tan, és la policia, cosa que li dóna policia per establir la seva tasca, la qual es definirà com a investigació criminal i prevenció de la delinqüència. Altres tasques que podríem considerar com a policials correspondran a altres agències de l’Estat (Ex: atenció a les víctimes).
Com a experts, els policies han de tenir certs poders o facultats d’actuació per sobre de la resta de la ciutadania, en tant que aquestes puguin resultar tècnicament necessàries per tal que la policia faci la seva feina. La ciutadania és instrumental i només interessa com a font d’informació, denúncia i col·laboració en les investigacions criminals, essent un receptor passiu. No hem de complaure la ciutadania, sinó que aquesta haurà de respondre i rendir compte d’actuacions que no siguin efectives. Això en un Estat de Dret, però, té certes limitacions, ja que s’han de respectar els drets fonamentals en dur a terme determinat mandat de manera efectiva.
Aquesta és legítima quan és eficaç; quan aconsegueix demostrar que serveix per prevenir la delinqüència i portar davant de la justícia aquelles persones que han comès delictes. Per tan, es justifica a través dels resultats. Això inclourà sempre el respecte als drets fonamentals i a la resta d’ordenament jurídic al trobarnos en un Estat de Dret.
La policia comunitària Model dominant i que tots els polítics duen a terme des dels anys 80 (EEUU i Anglaterra). S’ha exportat des del mon anglosaxó a moltes democràcies i països en transició que necessitaven refundar democràticament els seus cossos policials i tornar a vincular la policia amb la ciutadania per tal de recuperar la seva confiança.
Es presenta com una innovació policial pròpia, però que en realitat és un model de la policia metropolitana de Londres. 8 principis formulats en s. XIX que son els grans principis de la policia comunitària.
D’acord amb aquest model ja no és el braç armat executiu ni una organització especialitzada tècnicament, sinó que emana i rep els seus poders de la ciutadania. L’agent de la policia no és més que un ciutadà amb uniforme. I aquesta és l’idea que vertebra tot el model. Serveix a tots els ciutadans, essent així un servei i no força, i seguint aquells mandats que dóna la ciutadania de manera directa o indirecta (reunions al barri, enquestes de victimització i opinió, etc.). S’adapta el servei policial a aquests inputs localitzats a través d’enquestes, en les que es gasta bastant capital. Els poders son exactament els mateixos que qualsevol altre ciutadà, i no específics i per sobre seu. És un membre de la comunitat que rep un missatge directe de la comunitat per proveir seguretat i rebre preocupacions relacionades. Per tan, la relació amb la ciutadania ha de ser molt més propera i la relació molt més transparent, havent de donar molta informació sobre el que fa per tal de valorar i saber si satisfà o no les nostres necessitats. Tot i així, això no és només tasca de la policia, sinó que nosaltres com a ciutadans també tenim obligacions i responsabilitat per a proveir per la nostre 9 seguretat, havent de col·laborar amb la policia a través de polítiques de seguretat (Ex: partenariats). La ciutadania, d’aquesta manera, estableix les prioritats policials i, a la vegada, actua.
En el context de la policia comunitària, aquesta ha de rendir comptes davant de la ciutadania de manera directa, informal i constant (comunicacions i reunions físiques, procediments per tal de manifestar queixes i inputs virtualment, etc.). S’exigeix un rendiment de comptes davant de la ciutadania i un nivell de transparència considerable.
Aquest es legitima actuant a la voluntat de la ciutadania i essent transparent i responsable rendint comptes davant d’ella.
De la policia professional a la policia comunitària Resum: Als EEUU es passa del model dominant de policia professional al de policia comunitària durant la primera meitat del s. XX. Entra en crisi i la societat vol reinventar-se per a guanyar legitimitat i confiança perduda. I tots hem comprat el producte.
Aquest model de policia professional sorgeix a mitjans del s. XX als EEUU perquè en relació als poders policials hi havia diversos problemes: - Problemes d’eficàcia de la policia; no es veien resultats en termes de prevenció de la delinqüència Problemes molt greus de corrupció policial al país, facilitada per una relació molt estreta entre els poders de policia i els ciutadans Les autoritats locals i municipals feien massa ingerència política en les tasques policials Per això, amb Vollmer i Wilson es defensà i implantà un nou model policial en els EEUU. Segons aquest: - La policia havia de ser una organització professional independent dels polítics, que havia de prestar una serveis a la ciutadania, però que amb ella no havia de tenir molt tracte, i que s’havia de dedicar fonamentalment a la detecció i persecució de la delinqüència (sense importar res més). I a partir d’aquí es redefineix la funció policial.
- Aquesta estructura ha de ser jeràrquica, eliminant al màxim el poder dels policies al carrer (que pot comportar corrupció), a la vegada que ha de permetre un control central.
- El treball ha d’estar dividit i estructurat en unitats especialitzades en els diferents àmbits delictius segons criteris d’especialització científica.
- Nova relació amb la comunitat, que ja no serà un amic amb el que es té relació directe, sinó que tan sols serà un emissor de denúncies, informació, i que col·labora amb les investigacions policials (no ens interessen els seus problemes).
10 - Fe cega en la tecnologia (cotxes i ràdio). Patrulles en cotxe i no a peu, pendents de la central. El policia serà un professional que anirà en cotxe per tal de reaccionar el més ràpìd possible davant les trucades d’emergència. Es cobrirà més territori amb menys recursos humans i amb menys temps. També té efectes dissuasius.
De la policia professional a la policia comunitària Entre els anys 60 i 70, però, aquest model de policia professional entra en crisi política i social de legitimitat, ja que a molts països occidentals va haver-hi una onada important d’augment de la delinqüència, i es va interpretar com una falta d’eficàcia de la policia que la feia il·legítima. A més, els finals d’aquests anys son bastant convulsos pel que fa a lluites feministes i altres, sense esser infreqüent que hi hagin aldarulls i enfrontaments entre determinats col·lectius i la policia per haver-s allunyat aquesta excessivament de la comunitat, especialment pel que fa aquells sectors més desfavorits.
A més, en paral·lel tenim dos experiments que va representar un cop important a les premisses d’efectivitat d’aquest model de policia professional: - Per exemple, el Kansas City Control Experiment. Un patrullatge amb cotxe en 15 zones i 3 grups, mantenint-lo en el primer, eliminant-lo en el segon i atenent a les trucades d’emergència, i doblant-lo en el tercer. Es vol saber si els ciutadans se senten segurs, si estan més o menys satisfets amb més o menys cotxes de patrulla, etc.
S’utilitzen dades de denúncies, trucades, enquestes de victimització, etc és a dir, una base rica de dades. Amb això es eu que els ciutadans no s’adonen de la diferència entre les zones, que això no afecta el nivell de delinqüència de la zona ni la sensació de seguretat dels ciutadans ni la satisfacció d’aquests respecte dels segons. Per tan, el que segons el model de policia professional era la forma protocol·lària d’actuar resultava que no era efectiu per prevenir la delinqüència. Això posa en crisi tot el model policial.
- Per altra banda, el Newark Foot Patrol Experiment busca verificar si les patrulles a peu tenen alguna influència en sensació de seguretat, confiança en la policia i prevenció de la delinqüència. E 4 zones s’elimina el patrullatge a peu, en 4 més s’elimina i en 4 més es dobla. Els resultats deien que els veïns eren molts conscients de si en el seu barri es patrullava o no a peu, els ciutadans de les zones on es patrullava més a peu tendien a pensar que la delinqüència no era un problema massa greu (i viceversa) i se sentien més segurs i satisfets en quant a les forces policials. Per tan, la patrulla a peu feia guanyar legitimitat i confiança a la policia tot i no afectar l’augment o disminució de la delinqüència. Això també posa en qüestió algunes de les premisses del model de policia professional.
Necessitat de posar un model policial nou connectat amb la ciutadania (sobre tot els sectors més desfavorits) per tal de recuperar la legitimitat; la policia comunitària.
11 Criminologia i models policials Sobre policia comunitària hi ha molta informació, essent el model dominant en quant a recerca. Aquest s’ha exportat del món anglosaxó a la resta del món.
Alguns criminòlegs consideren que policia de proximitat o comunitària a Espanya i Catalunya son idees que funcionen més o menys a nivell discursiu, però que no funcionen a la realitat de pràctiques policials (discursos o modes policials). Per tan, tenim moltes investigacions que tracten de veure si és enllà d’EEUU es fa policia comunitària o no i om es fa.
Altres busquen veure si aquest model de policia és efectiu, és a dir, no tant l’impacte en termes de delinqüència, sinó d’impacte ab la ciutadania; si aquest model ens surt a compte en termes de legitimitat. No sabem si és així.
Criminologia i policia comunitària Els criminòlegs subratllen diversos problemes de la policia comunitària: - Diuen que no està clar què és “comunitat”. Dolcifica i ven bé un producte que és més dur.
- Aquesta està bastant fracturada en les societats comunitàries, ja que es formula des d’una visió de consens de la societat, però en questa també hi ha conflicte (us de l’espai públic, polítiques, etc.). Les societats son seu natural de conflicte desigual entre grups amb un poder social desigual.
- A qui escolta la policia de les diferents veus dissonants serà molt important per a la exclusió o no social. I, normalment, escolta als anomenats “representants de la societat”, amb recursos suficients per tal d’articular la seva veu.
- S’entén que és part d’aquelles estratègies de responsabilització i privatització de la societat i els seus problemes socials, que passen de ser responsabilitat de l’Estat, a serho de les comunitats, que s’hauran d’encarregar dels problemes socials.
- Resistències externes. La policia comunitària serveix perquè un discurs securitari tapi altres problemes socials (prostitució, drogues, etc.). Precisament els col·lectius que més la necessiten per ser més desfavorits estan fora del seu àmbit d’actuació al no anar a les reunions, no tenir una veu articulada com els demés sectors socials amb més recursos econòmics, i per veure a la policia com un potencial enemic.
- Dins dels cossos policials, també hi ha resistències internes, fer proximitat moltes vegades no està concebut com a autèntica feina de policia.
12 TEMA 3: Principis d’actuació. La identificació i la detenció policial Els codis ètics de la policia son importants, en primer lloc, perquè ho diu la Llei orgànica de Forces i Cossos de Seguretat (que pretén refundar la policia en un Estat espanyol democràtic, recuperant la seva legitimitat). Aquesta nova llei reflecteix en el seu articulat el Codi de conducta dels funcionaris encarregats de fer complir la llei, i també la Resolució del Consell d’Europa, coneguda popularment com la Declaració sobre la policia. Per tan, el legislador del 86 s’inspira en aquestes dues declaracions, convertint-les així en dret positiu en l’art. 5 de la LO 2/86. I això també ho fa la Llei que regla la policia de la Generalitat o Mossos d’Esquadra (Llei 10/1994). Per tan, han d’inspirar les actuacions de totes i cadascuna de les forces policials, tant a nivell estatal, autonòmic, com local.
Es diu que aquests codis han d’existir i convertir-se en normativa interna, segons els preàmbuls d’aquests codis deontològics, perquè es parteix del reconeixement del paper fonamental o bàsic de la policia a l’hora de garantir els drets dels ciutadans. En un ordre constitucional democràtic la policia té aquest paper fonamental de salvaguarda dels drets cívics. A més, aquestes declaracions internacionals també reconeixen que hi ha una tensió innegable entre el paper de garant de drets fonamentals del policia i les possibilitats reals que té de vulnerar-los o limitar-los legalment. Per tan, es reconeix el potencial de vulneració de drets fonamentals de la policia en les seves actuacions, a la vegada que l’impacte que això pot tenir en els ciutadans.
En tercer lloc, els propis codis ètics o declaracions de policia reconeixen que les legislacions internes formulen de manera molt àmplia i vaga les possibilitats d’actuació policial, a més de les garanties dels ciutadans davant de dites actuacions. Per tan, es veu aquesta carència degut a la vaga legislació existent per aplicar als casos concrets. Un ampli marge de discrecionalitat fa possible aquests codis ètics, però només els tenen els que estan a baix de tot de l’organització policial o patrullers. Degut a aquesta formulació tan amplia, s’han de prendre moltes decisions sobre la base de formulacions legals molt amplies, i precisament el paper que tenen els codis ètics o deontològics és el d’orientar o guiar aquesta presa de decisions.
Per tan, aquests codis ètics son importants perquè: - La policia és fonamental com a garant dels drets fonamentals Reconeix la possibilitat d’abús de la policia d’aquests drets fonamentals La legislació formula de manera molt amplia els límits d’actuació policial Els policies disposen d’un ampli marge de discrecionalitat Per aquests motius, es considera molt necessari disposar d’aquests instruments i aconseguir que la majoria de països s’adhereixin a aquest sistema internacional.
En quant a la Declaració sobre la Policia del Consell d’Europa, té 3 parts: Codi ètic, estatutària (recomanacions comunes sobre el règim d’ingrés als cossos policials, formació, progressió en la darrera professional, etc.) i paper de la policia en la guerra o en situacions excepcionals. El que ens interessa son els 16 articles situats en la part de la ètic.
Pel que fa al Codi Europeu d’Ètica de la policia, és un instrument de 2001 que té 5 parts: objectius que ha de perseguir la policia en termes europeus, bases jurídiques de la policia (principi de legalitat), relació de la policia en el sistema penal (indagació criminal), organització policial i principis ètics.
13 D’aquests tres textos internacionals destaca que son de MÍNIMS, perquè es barreja la decisió política (aconseguir el màxim d’adhesions) amb aquelles amb sentit per dirigir les actuacions policials.
Principis que han de guiar les actuacions policials Aquests estan reflectits en el dret positiu, tant espanyol com català. En el cas espanyol, en la LO 2/1986 (exposició de motius), i en el cas català en la LO 10/1994. En aquesta exposició de motius es reflecteix la importància de la policia en la protecció dels drets fonamentals, a més de la tensió dialèctica o abús entre la funció policial, les actuacions policials i els drets que té la policia per tal de protegir aquests drets fonamentals.
Es troben en l’art. 5 de la LO 2/1986: Adequació a l’ordenament jurídic En primer lloc, cal que tots els agents de policia exerceixin la seva funció d’acord amb l’OJ i el principi de legalitat. Això deriva de la formulació de l’Estat a l’art. 1.1 de la CE com a estat social i democràtic de dret, a la vegada que a l’art. 9 CE.
En segon lloc, els agents de policia han de respectar en l’actuació i el compliment de les seves funcions una absoluta neutralitat política. I això és important perquè depèn de l’executiu (vinculació política), però no està al seu servei i ordres (havent de ser políticament neutral). També imparcial, havent d’actuar així respectar l’art 14 CE, és a dir, sense cap tipus de discriminació per raó de raça, religió o opinió.
En tercer lloc, els agents de policia han d’actuar sempre amb integritat i dignitat. En particular, s’han d’abstenir de qualsevol acte de corrupció.
En quart lloc, la policia s’ha d’organitzar i s’ha de respectar de manera absoluta en les seves actuacions professionals els principis de jerarquia i subordinació. Tenen l’obligació de seguir les ordres dels seus superior jeràrquics, “tot i que en cap cas aquest principi d’obediència deguda empara ordres que comportin l’execució d’actes manifestament il·legals, contraris a la Constitució o que constitueixin un delicte. I això ve reforçat per una sèrie de disposicions del Codi Penal referides a la desobediència. En el context policial, aquesta obligació ha de conviure amb el dret a la llibertat d’expressió dels agents de policia o els seus drets laborals o sindicals, cosa que implica que el TC s’hagi trobat amb conflictes entre aquests drets i aquesta obligació legal de respectar al superior jeràrquic (havent-los de ponderar).
Per últim, la policia ha de col·laborar amb l’Administració de Justícia i ajudar-la amb els termes que estableixi la llei. Es refereix a la policia judicial, que és la referida a la indagació criminal.
Relacions amb la comunitat Aquest segon bloc de principis estableix que la policia, en les seves relacions amb la comunitat, té l’obligació d’impedir qualsevol tipus de pràctica abusiva, arbitraria o discriminatòria que comporti qualsevol classe de violència, sigui física o mental (psicològica).
14 A més, estableix un tipus de policia comunitària, havent d’observar els agents un tracte correcte i esmerat en les seves relacions amb els ciutadans. També procurar auxiliar-los i protegir-los, sempre que siguin requerits a fer-ho, o encara que no se’ls demani, sempre que les circumstancies ho recomanin (havent de fer un judici).
També l’obligació d’actuar amb decisió i sense tardança (puntualment) quan d’aquesta actuació policial en depengui l’evitació d’un dany greu, immediat o irreparable. I a l’hora de dur a terme aquesta actuació, han d’actuar seguint tres principis: - Principi d’oportunitat  És necessària i oportuna l’actuació policial? Principi de congruència  Els mitjans que tinc al meu abast han de ser congruents amb la situació Principi de proporcionalitat  Quan tinc l’instrument decidit.
Aquests s’han de fer en qüestió de segons i seran rellevants davant d’un jutge quan ens estiguem plantejant si una actuació que ha comportat l’ús de la força ha de derivar en responsabilitats penals, hi ha legítima defensa, o bé hi ha un compliment del deure.
Finalment, es recull una disposició sobre la utilització de les armes. L’article diu que només es poden utilitzar en situacions on hi hagi un risc racionalment greu per la vida de la gent, la seva integritat física o la de terceres persones. I sempre respectant els tres principis anterior, a més del principi de mínima lesivitat.
Tractament de detinguts Una de les pràctiques policials relativament freqüents és la detenció policial (encara que excepcional analitzada des de l’òptica dels drets fonamentals, al ser una privació de llibertat no concertada pel jutge), la qual ha de respectar certs principis bàsics.
- - Obligació d’identificar-se com a membres d’un cos policial de seguretat a l’hora d’efectuar una detenció.
Traslladar l’art. 15 CE a la LO 2/86. Obligació dels agents de vetllar per la vida, la integritat física de les persones detingudes i custodiades i respecte pel seu honor i dignitat.
Obligació dels agents de complir i observar escrupolosament els tràmits formals, terminis i requisits establerts per l’art. 17 CE i 520 i ss. de la LEC, per tal de poder parlar d’una detenció policial legal.
Dedicació professional Principi de total dedicació dels agents de policia, que han de dur a terme la seva feina amb total dedicació, i intervenir sempre en defensa de la seguretat ciutadans, estiguin o no de servei. Auxiliar i actuar quan es donin les circumstancies que ho facin necessari. I aquest està reforçar en negatiu pels articles 407-409 CP, que castiguen l’abandonament de destí i l’omissió del deure de perseguir determinats delictes.
15 Secret professional En exercici de les seves funcions tenen accés a dades i informació que afecten la dignitat de les persones, moltes dades personals, etc. Per això, la llei els obliga a guardar un rigorós secret respecte de qualsevol dada o informació de la qual en tinguin coneixement en exercici de les seves funcions. A més, no estan obligat a desvelar les seves fonts d’informació, llevat que l’exercici de les seves funcions o la llei els obligui. Per tan, és imprescindible la discreció. I el CP castiga la infidelitat en la custòdia de documents i violació de secrets, com a negatiu a aquest principi.
Responsabilitat S’estableix responsabilitat personal i directa pels actes il·legals o anti-reglamentaries duts a terme per part dels agents de policia. Això vol dir que dites actuacions poden derivar en responsabilitats disciplinaries, administratives, civils (per danys) i penals. Aplica el principi de non bis in idem, però molts cops falla el fonament relatiu a que les seus disciplinaries tenen una raó de ser diferent, a vegades, que les seus penals.
A més d’aquesta responsabilitat penal i directa, es declara la responsabilitat patrimonial de l’administració per actuacions policials.
Identificació policial La policia fa tasques d’identificació en dos grans àmbits: - - Investigació criminal, concreta, per tal d’investigar el culpable de determinada falta o delicte. Fa tasques d’identificació material (autor) i formal (com es diu, quan ha nascut, on ha nascut, on viu i quines son les seves empremtes digitals).
Seguretat ciutadana. No ens interessa el que diu la LEC sobre identificació, sinó la llei de seguretat ciutadana.
En el marc d’aquestes actuacions de seguretat ciutadana, algunes actuacions no en consideren lesives ni limitatives de drets fonamentals. Això es produeix quan el ciutadà s’identifica voluntàriament.
El que ens interessa, per tan, és el requeriment d’identificació de persones i acompanyament a dependències policials, en els casos en que aquests son limitatius de drets fonamentals.
Es té l’obligació legal d’identificar-se perquè sinó, a més de cometre una infracció administrativa, pot estar cometent una falta penal de desobediència lleu.
Curiosament, en els últims anys la recerca criminològica, es veu que això consumeix molt temps policial i que dóna pocs resultats a l’hora d’identificar a persones que han comès delictes o que porten armes o objectes perillosos. Tot i així, s’entén com a tasca essencial per a la pràctica policial degut a que diuen que ells, amb les identificacions, no busquen fonamentalment practicar una detenció, sinó tan sols ensumar i saber què passa i qui fa què i a on.
A Espanya, les estadístiques sobre identificacions mostren que les dutes a terme per les diferents forces de seguretat son molt freqüents, poc eficaces, a més que la cultura policial és molt reàcia a abandonar-la per tractar-se d’una font d’informació molt valuosa en la pràctica.
16 Ens interessa conèixer, d’una manera molt bàsica, quan la policia pot practicar legítimament aquesta identificació. Quan pot aturar a una persona i demanar-li legítimament que s’identifiqui, a més de a quins casos pot traslladar a la persona per tal d’identificar-la en seu policial en cas que s’hi negui. I això es regula a l’art. 20 de la LO de Seguretat Ciutadana.
Aquesta estableix que els agents de policia de les forces i cossos de seguretat poden requerir que una persona s’identifiqui sempre que estiguin exercint funcions de prevenció o d’investigació. I el coneixement de la identitat de la persona a la qual requerim ha de ser necessari per l’exercici de les seves funcions.
La doctrina entén que és necessària la identificació per a l’exercici de les seves funcions (legitimitat) quan la persona ha comès un delicte o falta pel qual no el podem detenir, però necessitem identificar-la per tal de fer l’atestat policial que s’entregarà al jutge. També quan sigui necessari per tal de prevenir un acte delictiu.
Finalment, es pot requerir identificació quan es produeix una infracció administrativa.
Normalment, es requereix el DNI (Document Nacional d’Identitat), com document a suficient per tal que la policia practiqui tal identificació. Si la persona en qüestió no porta un document suficient per a identificarse, però, l’obligació de la policia és, in situ, intentar aconseguir la identificació, esgotant tots els missatges possibles per a fer-ho (deixar-li trucar perquè algú li porti, trucar ells per tal de verificar la correspondència del número donat, etc.). I això és així perquè més enllà d’aquesta pràctica d’identificació, que ens limita la llibertat ambulatòria, és el nostre trasllat en una comissaria per tal que pugui practicar-se una diligència d’identificació, cosa que ja constitueix una privació de llibertat de l’art. 17 CE. Només es podrà dur a terme per tal d’impedir la comissió de delictes o faltes, o bé per tal de sancionar administrativament. A més, se l’ha de traslladar a una comissaria que tingui els mitjans suficient per tal de poder determinat dita identificació (no qualsevol). I aquest trasllat a comissaria ha de durar el temps mínim imprescindible (tot i que la nostra legislació no ofereix un temps màxim). Tot i així, els ciutadans no tenen l’obligació de declarar sobre res que no estigui referit a la nostra identitat, ja que no se’ls pot preguntar sobre res que no tingui a veure amb la seva identificació personal.
(L’ART. 20.3 LO 1/1992 no cal estudiar-se).
Finalment, en els casos en els que tenim l’obligació d’identificar-nos perquè ens ho exigeix legítimament la policia i no ho fem, podem estar incorrent en una infracció administrativa o sanció penal.
Detenció policial Constitueix una pràctica menys freqüent però més lesiva que la identificació policial. Les estadístiques es refereixen tant a detencions com a imputacions, cosa que fa que no puguem saber xifres exactes. Veiem que les detencions de menors tenen més garanties i requisits que les referides a majors d’edats. També difereixen les estadístiques per sexes i edats.
17 L’art. 17 CE garanteix com a dret fonamental la llibertat ambulatòria de les persones, establint que les privacions de llibertat s’han de dur a terme en els supòsits i només en els supòsits i amb les formes i només amb les formes i terminis que estableix la Constitució i la resta de la legislació.
A més, hem de tenir en compte l’art. 520 LECrim i l’art. 492 de la LECrim (però és un article anacrònic que recull supòsits d’obligació de detenir de la policia que no estan en vigor, i que hem d’oblidar).
L’agent de policia, com a ciutadà, no pot, sinó que té l’obligació de detenir en qualsevol cas de l’art. 490 LECrim: - - Qualsevol persona pot detenir a un altre ciutadà que intenti cometre un delicte en el moment d’intentar cometre’ls. Per tan, també pot/ha de la policia. El delinqüent in fraganti perquè sigui legalment exigible.
Persones fugades d’un establiment on haurien d’estar privades de llibertat.
Els agents de policia només tenen l’obligació de detenir a persones que han estat processades quan hi ha una ordre judicial al respecte.
Persones que encara no hagin estat processades (perquè llavors decidiria el jutge, no el policia), però que han comès o que es creu que han comès delictes, i que estan en llibertat. L’agent de policia ha de creure racionalment que hi ha suficients motius per creure que una persona ha comès un delicte (judici de discrecionalitat), per poder-la detenir de forma legítima.
Resumint, un agent de policia pot detenir sempre que ho pugui fer un citada, i sempre que tingui racionalment suficients motius per entendre que una persona que no ha estat processada ha comès un delicte.
Les garanties de la detenció - - Reserva de llei Forma  Màxim respecte a la dignitat i l’honor de la persona Durada  Màxim 72h abans de posar-se a disposició judicial Supervisió judicial  La policia té l’obligació de comunicar al jutge cada 24h, om a màxim, totes les diligències que puguin ser del seu interès (havent de comunicar-li així totes les persones detingudes a la seva comissaria).
Condicions  Protecció de la dignitat i integritat física de les persones (habeas corpus) I la vulneració d’aquestes garanties pot resultar en sancions disciplinaries i/o penals. És a dir, que pot passar de ser una pràctica excepcional, a ser un delicte.
18 TEMA 4: La cultura policial La cultura policial ha interessat des de la sociologia perquè ajuda a entendre actuacions, decisions, discursos... per tant com a criminòlegs ens interessa la cultura policial per una banda, la judicial per l’altre i les presons. Com el policia entén la seva funció dins de la societat, què és ser policia en un procés d’aprenentatge marcat pels propis companys, sinó entendre també el teu paper respecte la societat. Per això és útil treballar amb quest concepte de cultura policial.
En els anys 60 fins 80, els criminòlegs eren molt crítics amb la cultura professional de la policia, en el sentit que la seva voluntat no era tant entendre aquesta cultura sinó condemnar una cultura que ells d’entrada consideraven autoritària, jeràrquica, conservadora, masclista, racista, anti lliberal.. aquesta actitud venia donada perquè en el món acadèmic hi havia la presumpció de que moltes pràctics policials estaven relacionades amb aquesta cultura o pràctica professional i per això les condemnaven. Però amb la intenció de canviar. En els últims anys, des de els 90 fins a l’actualitat, la voluntat des de el món acadèmic no ha estat condemnar sinó intentar conèixer per comprendre que la cultura policial és la manera que tenen els agents de policia de reacciona, sobreviure, adaptar-se a un entorn professional molt complexa.
EL concepte de cultura policial (CRANK 2004) és un concepte antropològic en el sentit de produccions de un grup social que tenen a veure amb les activitats rutinàries habituals, quotidianes dels grups socials: Forma de donar sentit a les coses incloent:      Idees, coneixements, tècniques Comportament, signes rituals Instruments Estructures socials i organitzatives Productes de l’acció social (ex. un conflicte).
Hem d’especificar que nosaltres estem en la criminologia i el que fem és prendre prestat un concepte de la sociologia de les organitzacions, i és el concepte de cultura de una organització o professió: conjunt d’assumpcions o creences o valors compartits pels membres de la mateixa que funcionen de manera inconscient i que defineixen la visió dels membres de sí mateixos i del mon social. Per tant, els agents són incapaços de veure que comparteixen una cultura i creuen que és el sentit comú. Aquesta cultura ajuda als membres a definir-se a sí mateixos (què és ser policia, què és un bon policia, per a aquí serveix un policia...) però també per saber què es la societat, què vol, quines intencions té... en aquest sentit es diu que la Cultura professional funciona com a procés de filtració o magnificació de segments del món social i el professional, i que el que fa la cultura és dificultar la percepció de la influència de la cultura en què s’està immers (FOSTER 2003) per tant magnifica alguns aspectes socials i minva uns altres. El gran exemple són els perjudicis racials per intentar explicar el racial profiling de la policia que criminalitza un sector de la població però invisibilitza una altra part de la població que potser està cometent delictes.
Això no només passa als policies, a tots els subgrups que compartim una cultura professional. No ens adonem del nostra propi biaix.
19 EVOLUCIO DEL CONCEPTE DE CULTURA POLICIAL En termes estrictes i per distingir cultura i subcultura policial, la cultura serien aquells elements de creences ocupacionals EXCLUSIUS i COMPARTITS pels agents de policia. En canvi, en termes estrictes, la subcultura de la policia seria aquells valors que els agents de policia adopten de la societat general i adapten al context general. Les implicacions pràctiques de la distinció és que si un polític o comandament detecta que hi ha un problema d’ús de perfils racials excessius i descobreix que es deu a un problema subcultura, el que ha de fer és revisar quines són les seves pràctiques alhora de col·locar agents de policia nous (test d’entrada per detectar aquets biaixos racials), si el problema és cultural, serà modificar alguna cosa en la pròpia organització i estructura policial.
Evolució de contingut en relació amb que els criminòlegs deixen de ser crítics amb la policia ja que creien que la cultura policial era singular (única), monolítica (carac. Fixes i iguals independentment del cos policial) i resistent a la pluralitat de cultures policials, per tant una resistència al canvi.
Dels agents de policia com a subjectes passius a generadors de cultura (CHAN 1996, TORRENTE 1997; LOFTUS 2008) per tant, es resistia a qualsevol canvi que s’assimilés a la societat, com incloure dones o minories, que per treballar allà havien de adoptar els valors de la cultura dominant (homes blancs).
El què passa a la actualitat (des de els 90) en primer lloc, els criminòlegs s’adonen que no només els agents de policia comparteixen una cultura, sinó que hi ha estudis dels funcionaris de presons (etnogràfics) amb característiques comunes a la cultura policial, o bé de les forces armades, que també té certs símils i s’adonen que aquesta idea de singularitat diferent de qualsevol altra no es sosté davant les evidències i comencen a qüestionar aquesta singularitat.
La segona cosa que passa és que comencen a sorgir estudis que posen de manifest que diferents serveis policials i cossos policials amb diferents estils de lideratge o contextos polítics i socials presenten característiques culturals diferents, per tant tenim cossos policials amb cultures professionals diferents que qüestionen aquest concepte de cultura monolítica. Ja no hi ha característiques comunes a tots el cossos policials i per altra banda també comencen a sortir recerques empíriques que mostren que agents de policia que desenvolupen diferents tasques també desenvolupen cultures valors i actituds diferents. Com els agents de policia que estan destinats a les unitats d’atenció de víctimes desenvolupen característiques culturals i una forma d’adaptar-se a la seva feina diferents a les característiques culturals que pot desenvolupar un agent antiavalots. I les necessitats funcionals de cada feina són diferents. Per tant és un concepte heterogeni.
La cultura policial com a resposta adaptativa a les pressions de la professió (REINER 2000) els subjectes no són passius, sinó que comencen a sorgir estudis que pensen que la agència i la capacitat de gestionar, prendre decisions pròpies, és important en la constitució de la cultura policial, poden revisar críticament aquests components de la cultura policial, rebutjar alguns elements de la cultura policial i d’acceptar-ne uns altres. Per tantes crea de forma activa pels propis agents i tenen cert marge de llibertat per assumir uns components i rebutjar uns altres. Per tant, ja no és una cultura completament resident al canvi sinó que s’integra i genera a través de la generació de recursos.
Així doncs podem pensar que si no es tracta d’un concepte singular, monolític ni resident podem qüestionari si encara té sentit de seguir parlant en singular de cultura policial. El consens apunta que sí que encara es pot parlar de cultura policial perquè hi ha una sèrie de característiques generals que la majoria d’estudis fets en països del nostre entorn senyalen de forma molt consistent com a elements propis de la cultura policial.
Encara podem parlar de cultura policial perquè els estudis tenen en comú alguna sèrie de característiques 20 que en major o menor mesura o intensitat comparteixen de forma majoritària agents de policia amb cossos diversos i posicions organitzatives diverses.
Com passa en altres àmbits de la criminologia, podem intuir que la majoria d’estudis estan fets en un context anglosaxó. Per tant exportables? En el nostre context hi ha un treball del any 95 del TORRENTE, és una tesis doctoral que requereix de un any d’etnografia amb una policia de Barcelona, que passa i es una font una mica antiga, però és la única que tenim.
L’institut de seguretat publica de Catalunya té un grup de recerca que encara vol participar en projectes de recerca europeu i esta en marxa un procés de 2010 al 16 i produir recerca comparada de 6 països inclòs Catalunya sobre les aspiracions abans d’entrar al cos de ME, percepcions a la escola de policia i els primers 6 anys després de que surten de l’escola. Estudi longitudinal i comparat amb metodologia quali-quantitativa mixta.
El problema es que en Espanya no tenim fonts i no sabem si es exportable. Sembla que les característiques són exportables, sobre tot en el fons la cultura policial, que és una manera que té la policia de adaptar-se a les seves tasques. A més, els mandats que te la policia en les democràcies occidentals son comparativament els mateixos, els reptes socials son els mateixos (crisis econòmica i creixen diversitat) i els policies també tenen en comú que són cridats a actuar en situacions d’emergència i també hi ha un component de perill, per tant el fet que les característiques de la tasca policial siguin les mateixes i que la cultura policial sigui una forma d’adaptar-se a aquesta tasca permet als criminòlegs traslladar conceptes de la cultura policial d’uns països a uns altres. El que si que sembla que hi ha un acord és traslladable i parasitar les recerques europees però també hem de tenir en compte que és un concepte en TRANSICIO (idea de la lectura).
CARACTERÍSTIQUES I ELEMENTS Idea de missió policial. Ser policia és més que una feina; és una identitat, és una missió que es descriu en termes de protegir als dèbils de salvaguardar un estil de vida, un ordre social de manera que el que diuen els criminòlegs és que els policies tendeixen a moralitzar el mandat policial. Aquesta missió no és una càrrega o una feina ni descrit en termes negatius sinó que la descriuen en termes positius perquè és un repte. El que venen a dir els criminòlegs és que aquesta característica no es correspon amb la majoria de tasques que fa la policia tenen componen burocràtic, administratiu i rutinari important. No té res a veure amb fer el bé, protegir a febles.. és una característica prevalent la idea de missió i que són la línia blava molt fina entre l’ordre social i el caos. Vam veure que la policia no es imprescindible, això es fetitxisme policial, que ples seves tasques les poden dur a terme altres cossos. Un element és pensar que són imprescindibles per mantenir l’ordre social. D’acord amb aquesta idea, els policies assumeixen que la seva tasca fonamental és el control de la delinqüència. Aquesta idea de que lluitar contra la delinqüència és l seva missió especial els permet establir una jerarquia de tasques policials en la que lluitar contra el delicte i mantenir el ordre social és el més importat i el menys important son les tasques de proximitat, atenció a les víctimes (que les veuen mes com treball social que autèntiques tasques policials).
Idea de desconfiança perla pressió de efectivitat i la pressió d’enfrontar-se a perills generalment desconeguts. Per una banda els agents investiguen i escrutinen buscant aquesta efectivitat en termes de control del delicte i per altra banda, na part importat el destinen a patrullar pendents d’una radio que els farà anar a un lloc on hi ha un perill amb informació molt limitada. Per tant la desconfiança és una actitud adaptativa funcional. Per necessitats de fer bé la feina. És una forma de racionalitzar el risc. Els policies 21 tenen una disposició bastant escèptica sobre la naturalesa humana i cínica respecte de la societat i les persones, i es projecta tan sobre els delinqüents com sobre les víctimes.
És una racionalització en possibles situacions de perill. Una conseqüència negativa és que pot portar als agents a actuar amb prejudicis sobre com són les persones, quines són problemàtiques etc.
Idea de solidaritat interna i Idea de que la policia es sent menyspreada/aillada per la societat. La solidaritat interna és un valor ressaltat per gairebé totes les investigacions i aquesta solidaritat sorgeix de dues fonts. La primera font de solidaritat sorgeix de la necessitat dels policies en aquest context de enfrontar-se a perills desconeguts que poden comptar de forma incondicional amb la defensa i suport del seus companys ho necessiten saber quan t’enfrontes a un perill, que seran protegits i defensats pels seus companys. La experiència d’enfrontar-te a un perill comú, i necessitar al company genera aquest sentiment de solidaritat.
La contrapartida és la sensació d’aïllament respecte de la resta de la societat.
Aspectes de la professió que faciliten l’aïllament.
La dificultat de tractar amb figures d’autoritat Protecció de l’autonomia professional i hermetisme (TORRENTE: 1997) Tensions. Parlem d’autonomia professional en el sentit que els policies estan molt exposats a la crítica de la premsa, responsables polítics, altres operadors del sistema penal, jutges, fiscals, advocats defensors... és una professió molt explotada i aquest corporativisme és una manera de defensar-se i aïllar-se d’aquesta exposició a la crítica i per tant un altre aspecte negatiu és l’hermetisme i secretisme professional (No publicar dades, no fonts, no investigacions...). per tant, aquesta necessitat de protecció en la pràctica policial i la necessitat de protegir-se de la mirada externa provoquen un sentiment de solidaritat té una contrapartida, la possibilitat molt real d’encobriment i l’altra l’aïllament social que senten els policies. Es una altra manera funcional d’adaptar-se a la realitat social. Ex que puguin canviar de destí, que reballis per torns dificulten relacions externes i vida familiar... aquest aïllament social és funcional per fe bé la feina de policia i han de tenir vincles forts per exercir com a autoritat i permet o facilita certa objectivitat. També hi ha altres estudis que apunten a que no només es deu a característiques de feina policial o a una adaptació funcional sinó que també es veu les dificultats de les persones en general a relacionar-nos amb figures d’autoritat. Per tant hi ha rebuig o dificultat per aproximar-nos a les figures d’autoritat.
Idea de COnservadurisme social i pragmatisme polític. Està associat en que la policia ha de defensar la llei, mantenir l’ordre i imposar lleis = mantenir l’estatus quo. Aquesta defensa de la llei mantenir l’ordre social no vol dir que no puguis simpatitzar amb persones que defensin el desordre social però és disfuncional per ells estar d’acord, per tant es millor no qüestionar l’ordre social. No implica un conservadorisme polític, però sí més pragmàtic, antiburocràtics. La societat produeix més problemes que solucions. Són cridis amb el mal funcionament de les institucions, en el poc civisme social Visió social escèptica i pessimista: la societat i persones generen problemes que ells han de solucionar.
Idea de la importància del perill. Estadísticament la sinistralitat no és molt amplia però hi ha incertesa en referencia al que es poden trobar.
Idea de que el masclisme, sexisme i heterosexualisme. són característiques de la cultura dominant en la policia. Les cultures de les organitzacions tendeixen a adoptar de la cultura general valors i que la cultura policial tendeix a magnificar-los pel seu context.
22 Les dones i homosexuals són percebuts com diferents i fets sentits com diferents pels seus companys. La realitat demogràfica no esta representada als cossos policials. Alhora la majoria se sent amenaçada per les minories dins de la policia. Hi ha transformacions però lentes i desiguals.
Exclusió, dificultats per assolir plena pertinença al grup i reconeixement, per tant pateixen ostracisme que pot dificultar demostrar la seva vàlua professional o la masculinitat o valentia en situacions violentes o de perill.
Les minories assumeixen i reprodueixen els valors i actituds de la majoria.
FORMES DE TRANMISSIÓ DE LA CULTURA POLICIAL  El llenguatge policial o argot policial: llenguatge comú a la organització que s’usa com vehicle per expressar i transmetre un univers simbòlic diferenciat, una cultura i per tant el llenguatge policial expressa, comunica i trasllada elements de la cultura policial.
 Socialització, xerrades i històries de policia: què és la feina de veritat de la policia, es una cosa que no es transmet formalment, sinó informalment a través de la socialització. El que descriuen criminòlegs és que les batalletes son capsules de coneixement i concentren coneixement policial i serveixen per transmetre els idees adequades de com s’ha de comportar un policia i com l’ha de veure la societat.
 L’escola de policia: de l’autonomia a la solidaritat. En la nostra cultura son 9 mesos de convivència tancada durant moltes hores al dia compartint temps i fins i tot pis. En aquesta experiència es produeix la transició de l’autonomia a la solidaritat. De un dia per l’altre deixes de ser un individu per ser membre de un grup al qual has i vols pertànyer. L’escola és una mena d’assaig de la cultura que es trobaran fora, i s’aprèn a ser acceptat pel grup és més important, aconseguir vincles amb el grup perquè és funcional. Si no ets acceptat la teva tasca serà molt difícil.
 El període de pràctiques com l’ordre, jerarquia, autoritat, respecte, disciplina... socialitzen amb elements de la professió per tant a més de coneixements tècnics aprenen coneixements informals. En qualsevol cas, la socialització més important és el primer dia de comissaria.
CULTURA, VALORS I PRÀCTIQUES POLICIALS Debat si la cultura policial ja determina les pràctiques policials.
No hem de buscar característiques individuals de cada agent amb la cultura policial perquè la cultura és una forma d’adaptar-se i sobreviure a tensions que implica la tasca policial. Són persones normals en situacions anormals.
Hi ha una línia directa entre cultura policial, valors actituds, narrativa i comportament? Sembla que no.
Sembla que entre la narrativa i comportament al carrer hi ha elements que medien, lideratge, context legal, qüestions individuals que medien i fan que no hi hagi relació directa entre cultura policial i comportament policial i cada vegada s’observen comportaments que no tenen a veure amb el seu discurs: es possible que 23 un agent de policia parli de mariques però que quan rep una víctima amb agreujant de i discriminació rebi un tracte molt bo.
Xifra negra i cultura/subcultura 24 TEMA 5. Policia de tolerància 0 Introducció a policia i control de protestes 1. Policia de tolerància zero, repàs i una recerca Policia de tolerància 0 Aquesta gràfica ens indica que a partir dels anys 90 el homicidis i el robatoris a NY han disminuit substancialment.
A partir dels anys 90, l’índex de detencions a NY es va doblar.
Aquests dos gràfics suposen una de les grans discusions criminològiques, ja que intenten veure si el model policial de NY està relacionat amb la devallada de delictes greus en la mateixa ciutat. Utilizen la política de la tolerància 0.
Alguns acadèmics i la policia de NY diuen que aquesta devallada està directament relacionada amb la implantació del model de tolerància 0 basada en la teoría de les finestres tancades. Un altre segment dels acadèmics diuen que no es dona aquesta relació directa. Giulani va ser el cap de la policia de NY quan es va 25 implantar aquest tipus de model. Quan Trias va adquirir l’alcaldia de Barcelona es va reunir amb la cúpula de la GU per intentar implementar la tolerància 0 i el model de les finestres tancades.
Les aportacions al debat des de la criminologia són les següents: • Hi ha un conjunt d’articles que qüestionen directament els conceptes que utilitza aquest model de tolerància 0.
• Un altre conjunt d’articles poden en relleu els drets humans i la legitimitat afectats.
• Si te un impacte en termes d’efectivitat per controlar el delicte.
La teoria de les finestres trencades es basa en que hi ha determinats signes de desordre físic que tenen l’efecte d’enviar un missatge a la ciutadania que atrau a persones que cometen actes desviats, el missatge es que ni la policia ni els venis del barri fan control social, ni formal ni informal, i per tant el barri es un lloc òptim per a cometre delictes sense ser detectat.
Si ho traslladem a l’àmbit policial, hem de detenir policialment a persones que cometen infraccions menors, constitutives de desordre (beure al carrer, pidolar, fer graffitis, pixar al carrer...), totes aquestes accions han d’enviar un missatge contundent: aquí no es toleren les activitats desviades, es controla l’espai públic per part de la policia. El que suposa aquesta estratègia en termes de models policials es que la policia ha de parar atenció i ha de ser estricte en com adreça els problemes de desordre, les infraccions lleus relacionades amb la convivència i en la utilització dels espais públics. Fent això, s’evita delinqüència molt més greu. S’ha de ser contundent amb les infraccions de qualitat de vida.
Aportacions conceptuals Hi ha articles científics que parlen de desordre, altres de desorganització social, de incivisme, eficàcia col·lectiva, de control social, de problemes del barri... El problema és que totes aquestes coses són conceptes diferents i tenen indicadors o mesures diferents. El primer que s’apunta és que no hi ha un vocabulari únic i que hi ha un problema greu amb els conceptes amb els que treballa la policia, les polítics, els acadèmics...
No sabem de que estem parlant exactament quan parlem del desodre de les finestres tancades.
Sampson suggereix que desordre als barris i delinqüència són una part del mateix fenòmen, però amb diferents intensitats. Ambdós vindrien causats pel mateix element, l’eficàcia col·lectiva (capacitat dels veins de fer control formal e informal). No és que el desordre causi la delinqüència; el que ve a dir Sampson es que tot aquest conjunt de comportament comparteixen una mateixa naturalesa i una mateixa causa, el que pasa es que uns son mes greus que els altres.
No només utilitzem termes molt diversos per referir-nos al mateix fenòmen, sinó que tampoc tenim cap definició única de “desordre”, sino que els policies i altres grups socials poden tenir diferents significats.
No hi ha coincidència sobre el que s’ha de tractar per cumplir amb la política de les finestres tacades. El propi concepte de desordre és una construcció; no és important el desordre en si, lo que es important ñes la 26 percepció del desordre en si. Si la policia persegueix activitats que no son percebudes per la ciutadania com a desordre, no cumplirien el seu paper.
Aportacions des dels drets humans Els patrullers tidnran mes tendència a fixar-se en les infraccions més lleus, a identificar a més persones, a dur a terme més detencions.. Els estudis poden de manifest que el model policial de tolerància 0 va suposar un increment en l’índex de detencions, en l’índex de indetificacions i escorcollos. Lo important és que tot això es concentrava en determinats barris de NY, no en tots. Hi ha una seleccion d’edad, de genere i ètnica que fa que aquest model recaigui sobre un segment determinat (joves, pobres i negres).
L’índex d’efectivitat d’questes parades i escorcoll només era d’un 6%. Manaven als novatos a patrullar al carrer (als rockies) i aquests patien molt la presió institucional i per això detenien molt e identificaven molt, encara que això no resultés eficaç.
Hi ha un impacte excessiu sobrte la població i a les parades indsicriminades i sens emotivamons penals clares.
Aportacions en relació a l’efectivitat Hi han bastantes publicacions que subrallen una relació causal positiva entre aquestes actuacions i la disminució de la delinqüència. Però hi ha literatura que ens ajuda a relativitzar lo anterio. Hi ha un tendència a la disminució de la delinqûencia abans de la implantació del model de giulani.
No només baixen els homicidis al carrer, sino que també baixen els homicids dins del domicili (maltractament). No hi podria haver una relació causal.
Per una altra banda, en totes les grans ciutat de EEUU es veu aquestaa devallada de la cirminalitat, tot i que les estratègies policials d’aquestes ciutat fossin molt diferents. No es pot dir que hi hagi una relació directa, pero si que pot ser un dels seus múltiples factos.
No tenim una causa única de a delinqüència i tenim bastants dubtes de l’impacte que pot tenir aquest model.
Pero existeix la policia de tolerància 0? La policia ha de prendre la decisió de detenir una persona o no, tot de manera discrecional. Que passa amb la discrecionalitat dels policies en el contex de tolerància 0? Si el missatge que donem als policies es que han de parar atenció a les infraccions menors i reaccionat davant d’aquestes, lo que estem fent es limitar la discrecionalitat de la policia.
Els hi diem que detinguin sempre que sigui possible legalment, han d’actuar en totes les situacions, fins i tot les menors. llavors, els policies apliquen aquesta politica de tolerància 0 o segueixen actuan de manera discrecional? Sousa és un crimonòleg que està d’acord amb aquesta política de tolerància 0, però volia observar si la policia perd o no discrecionalitat i veure si els policies actuaven davant de qualsevol tipus d’infracció o si 27 retenen alguna mesura per mantenir la seva discrecionalitat. Va fer una etnografia, va enviar a un estudiant de doctorant a 40 acompanyaments en patrullatges en 6 districtes policials diferents. Va explicar als agents de policia el seu objectiu i els hi va dir que estaria al cotxe patrullant amb ells i que pendria notes de les seves decisions. El resultat va ser: - 429 activitats policials observades. Algunes d’elles no tenien a veure amb contacte amb persones (tramitar una denuncia, un procediment sancionador, obrir un cotxe perquè trobes un objecte sospitós d’alguna cosa... algunes relacionades amb violancions de la llei penal), mentre que d’altres si qui hi havia contacta amb persones. Lo que intersava eren les actuacions que implicaven contacte amb les persones i que hi hagués un element delictiu.
- 173 activitats que comporten contacte amb un ciutadà sospitós d’haver comès una infracció.
Si el model de tolerància 0 és real, cada vegada que hi hagués la sospita de que s’ha comés un delicte els policies havien de prendre una de les dues mesures formals possibles: detenir a la persona quan es donen les condicions legals per fer-ho, o poden citar judicialment. Per tant, inicien un procediment penal. Si tenim una policia de tolerància 0, la policia hauria d’haver actuat formalment en les 173 ocasions. La realitat ens mostra que només hi ha una actuació formal en el 37% dels supòsits. En la resta de casos (62%) la policia fa una altra cosa, que potser des d’una advertència verbal, una advertència no verbal (una mirada) o ignorar el fet.
Sousa interpreta aquests resultats de la següent manera: el fet de que en la majoria d’actuacions policials on hi hagi un delicte, la policia no actués de manera formal voldrà dir que no apliquen la tolerància 0. S’hauria de dir policia de manteniment de l’ordre, ja que mantenen una discrecionalitat, ja que apliquen el seu sentit comú policial, “aqui no val la pena detenir”.
Sousa apunta que el context és fonamental per explicar quan els policies sancionen o apliquen la seva discrionalitat. El context està format per tres factors: • Factors que afecten a l’agent de policia, si es una persona amb tendència d’aplicar rígidament la normativa, si es tendent al treball social, la seva experiència, si estan apunt d’acabar el torn...
• Percepció de l’agent de factors que afecten al sospitós. Les percepcions sobre el delinqüent, la seva actitud, el seu reconeixement (si ho reconeixes no se ta’plicara la sanció formal), reconeixer l’autoritat de l’agent de de policia... En funció de la vunerabilitat de la persona també es prenen decisions sobre aplicar o no aplicar el dret.
• Percepció de l’agent dels factors que afecten la infracció. Especialment la quantitat i la qualitat de proves de l’acte criminal. Si veuen que no hi ha prous proves i que el procés judicial quedarà en res no fan actuacions formals.
Sousa arriba a les següents conclusions: ➡Hi ha una pressió organitzativa des de dalt per aplicar un model de tolerància 0, i els agents de policia senten que han de parar més atenció als fets incívics. Si abans no es fixaven en aquestes petites infraccions de nivell de vida, ara si que ho fan pero continuen prenen decisions i aplicant la discresionalitat. Per tant, no es pot parlar en la pràctica de policia de tolerància 0, sino que serà una 28 policia de control social i que aquella corva de pujada en el número de detencions a NY no era degut a que es detenien en totes les circumstàncies en que es podia detenir, sino que el que feien els policies era parar atenció a tot un ventall de baixa intensitat que abans no es feien. Com que miren més delictes, hi ha més detencions.
➡Així que els agents es prenen seriosament el mandat de prestar atenció a aquestes infraccions de qualitat de vida, però la resposta no es l’actuació formal en tots els casos, sino que continuen actuant discrecionalment.
Realment mai s’ha posat en pràctica aquest model policial de tolerància 0.
2. Control policial de protestes socials i polítiques: tendències internacionals. Relacionat amb la funció de manteniment de l’ordre públic.
En termes generals es que en EEUU i en països europeus s’ha passat per tres fases diferents: i. Previ als anys 70 hi havia un model de Força intensificada. Estratègies policials dures, la prioritat de la policia era controlar l’ordre públic i veure que no hi ha alteracions dels espais públics i que s’utilitzi pacificament, utilitzant la força que calgui.
ii. Entre els 70 i els 80 hi havia una gestió negociada de l’ordre públic. El punt de partida es la legitimitat dels manifestants d’exercicir el seu dret civil d’expresió i de reunió, i la seva tasca era protegir aquests drets i el seu exercici en l’espai públic, consensuant el seu ús. A última instància es recorria a la força i a les detencions.
iii. El model dominant a EEUU i a alguns països europeus es el de la incapacitació estratègica o selectiva. Això parteix de distingir entre dos tipus de manifestants possibles: 29 • els manifestants convencionals. Són persones de mes edat que tenen demandes concretes dins del sistema, utilitzen formes de protestes legals, no recorren a la desobediència civil i busquen reclamar interessos propis.
• Els manifestants transgressors. Són manifestants mes joves, en general, que utilitzen formes de protesta que sovint de desobediencia civil, poden ocupar espais públics, i la policia no saben que pot passar durant les seves manifestacions, les seves demandes son molt mes abstractes e ideològiques.
Les estratègies policials que s’apliquen amb els manifestants convencionals són de gestió negociada, i buscant el diàleg de que puguin exercicir els seus drets sense danyar a tercers. En canvi, l’estratègia policial per als manifestants transgressors és molt mes dura, seria la incapacitació estratègia o selectiva, que implica una poca toletència per part de la policia de les seves actuacions al carrer, una poca tolerància dels drets d’expressio d’aquestes persones, hi ha poca disposició de dialogar amb els manifestants, implica un recurs estratègic en les detencions (aplicar-les sota una lògica diferent a la seva finalitat, s’aplica per neutralitzar en la mesura del possible els elements conflictius). Es descriu un ús important de la força no letal i l’extensió de sistemes de vigilància dels manifestants transgressors (xarxes socials, agents inflitrats en grups antisistemes, vigilància abans de la manifestació i durant).
També es imporant l’intercanvi d’informacio entre forces de seguretat, mitjans de comunicació i politics sobre aquests manifestants trangressors. També es controla l’espai, s’estableixen zones d’exclusió, que son zones on els manifestants no s’acostaran, i estableixen una zona on serà legitimi manifestarse. Al mig hi haura una mena de terra de ningu, que si es traspasa serà susceptible de ser manifestant transgressor i serà retirat ràpidament. En aquesta zona es on s’abusa de la força policial.
Hi ha indicadors que tant en el cas espanyol com català que ens indiquen que estariem en el model d’incapacitació estratègica.
30 TEMA 6: PLURALITZACIÓ DE LA POLICIA I: PROVISIÓ PRIVADA DE SEGURETAT Concepte i discussions Aquest fenomen de pluralització de la policia o multilateralitzaió de la funció policial ha crescut des dels any 70 de manera imparable. A partir dels anys 70-80, però aquesta ha estat prestada per diferents actors, essent així multilaterals: alguns son tradicionals, estatals però no policials, internacionals, transnacionals (Europol), i altres infraestatals o socials.
Els criminòlegs discuteixen el paper que juga la seguretat privada en la provisió de seguretat: auxiliar, que genera problemes, etc. Com podem mesurar quina es la dimensió de la seguretat privada en un país? Sabem que està creixent, però és difícil mesurar-la.
Un segon conjunt de treballs se centren en la regulació més adequada per aquest sector econòmic: comercial, securitària, etc.
En tercer lloc, com s’ha de relacionar la seguretat pública amb la privada? La seguretat pública ha d’estar subordinada a la privada o la llibertat d’empresa pot arribar fins al punt de compartir tasques de manera igualitària? També es discuteixen els partenariats o formes híbrides en la provisió de seguretats. Diferents agències o sectors (cosses policials, administracions públiques, etc.) col·laboren en la provisió de seguretat.
En darrer lloc, la introducció d’idees de disciplina privada en l’àmbit de la policia: eficiència, trasllat d’idees pròpies del negoci a les administracions públiques, etc.
Les principals dimensiones d ela pluralització La funció policial es presta per determinats actors, i sobre tot ens centrarem en la seguretat privada, com a actor que realitza una funció policial: vigilància i sanció dels cossos de seguretat privada.
La “policia privada” Naturalesa i extensió S’entén que els proveïdors de seguretat privada son organitzacions l’activitat de les quals està centrada en la prevenció de pèrdues econòmiques, danys materials i danys personals fruit d’actes deliberats d’algunes persones (delites, infraccions, actuacions). El que importa és prevenir riscos que puguin comportar dites pèrdues. Els incidents fortuïts, per tan, no ho seran. I aquesta seria la definició general.
Les regulacions dels nostres estats, però, el que fan és definir legalment el que és seguretat privada. Així, d’acord amb aquesta idea, seguretat privada és tan sols allò inclòs en la definició legal. Aquesta és acotada, limitada, i conté una sèrie d’activitats que caben en la definició amplia de seguretat privada, però que legal i formalment no ho son. Depèn de com l’estat defineixi seguretat privada, aquest sector serà més gran o més petit en un país o altre. També variarà la intensitat (més/menys estricte) del control públic sobre aquest sector econòmic: si vinculem la seguretat privada a la seguretat dels ciutadans, etc.
31 Les discussions en termes de seguretat privada, en primer lloc, es basen en quanta seguretat privada hi ha en un país determinat. Això ve motivat per la idea de que es tracta d’un sector creixent, o especialment que en els països més neo-liberals hi ha més policia privada que policia pública. I aquesta seria la idea amagada darrera dels intents de mesurar quanta policia privada tenim vs. publica.
La majoria de països de la UE tenen una ràtio superior de policies molt superior a la nostra. Amb la seguretat privada, en canvi, passa el contrari, ja que sembla que té moltes més probabilitats de creixement comparat amb d’altres estats europeus. Això té varis problemes metodològics: Les definicions legals del que és seguretat pública son diferents, i això distorsiona molt el que és estadística. Computarem una cosa o altre depenent del que l’estat defineixi.
La regulació de la seguretat privada és molt estricte, cosa que fa que una sèrie d’empreses que no compleixen la normativa legal de seguretat privada, fan activitat econòmica de seguretat privada; intrusisme.
Explicant el creixement de la SP No es discuteix el sector d’aquest sector econòmic en els últim 30-40 anys en l’Europa Occidental. Això es fa a través de diversos factors: Augment de la sensació subjectiva d’inseguretat en alguns països occidentals; que la seguretat de les persones aparegués durant molts anys aparegués a les enquestes d’opinió com una de les preocupacions més importants. Tot i així, algun criminòleg ho critica, establint com a principal client de la seguretat privada a l’Estat, i no als ciutadans.
Existeix, per part dels Estats, una estratègia de responsabilització que anima a la ciutadania i, a vegades, la força a proveir-se la seva pròpia seguretat; l’administració pública fomenta que els ciutadans acudeixin a l’empresa privada per tal de proveir la seva seguretat, sense que hagi de satisfer dita necessitat cap forma pública. Hi ha una sèrie de normes estatals que traspassen a l’empresari obligacions per encarregar-se de la seva seguretat; és responsabilitat de la ciutadania, i no de l’Estat.
Canvis socials: nous espais privats. Una part de l’expansió d’aquesta seguretat privada ve explicada per la creació de nous espais estranys, ni del tot públics ni del tot privats, però sobretot de les ciutats occidentals. Cada cop més, els ciutadans gastem més del nostre temps lliure, i si abans estàvem en l’espai públic, ara això els adolescents ja no ho fan, sinó que es traslladen aquests nous espais que ja no son patrimoni de la policia pública, sinó que estan vigilats i controlats per la policia pública. I la creació d’aquests espais relacionats amb les noves societats urbanes post-industrials, també ha estat un factor d’explicació del creixement de la seguretat privada. Els estats occidentals, des dels anys 70, han patit un debilitament i aquest ha estat acompanyat per certes estratègies de devolució a la societat de diverses responsabilitats; entre elles, la de provisió de la pròpia seguretat.
Canvis dels estats: la retirada de l’estat de la provisió de serveis. Es donen canvis més profunds en l’estructura de l’Estat des dels anys 60. L’Estat s’ha retirat com a proveïdor de determinats béns i serveis a la ciutadania. L’Estat s’ha encongit i ha deixat de proveir determinats serveis, com la seguretat pública o part de l’educació pública. I això en benefici d’un sector privat que proveeix aquests serveis. L’Estat deixa de proveir seguretat directament i subcontracta seguretat privada per fer-ho. Per tan, seria una transformació de l’Estat del benestar, aquesta desaparició del monopoli estatal de la seguretat.
Globalització. Bona part de les empreses de seguretat privada son multinacionals que mouen molts diners per a la investigació i perquè aquesta es pugui difondre. I això pot tenir efecte en la política criminal.
32 La regulació de la SP Hi ha models molt intervencionistes, i d’altres que son mínims, en el que no hi ha un control excessiu sobre les empreses del sector econòmic privat ni la formació de les persones que hi pertanyen. Per tan, en els sectors minimalistes en els que preval la idea de sector econòmic.
En el nostre context la seguretat privada es regula en la Llei 5/2014, del 5 d’abril. Aquesta regula algunes competències: sancionar, administrar empreses de seguretat privada, etc. I això està distribuït tant estatal i autonòmicament. També dos decrets i una resolució d’interior per tal d’adaptar la situació a aquesta nova llei, ja que encara no tenim un reglament.
En quant al contingut de la regulació de la llei: Aquesta defineix el sector (i tot el que quedi fora no serà seguretat privada); conjunt d’activitats, serveis, funcions i mesures de seguretat adoptades de forma obligatòria o voluntària, per a persones físiques o jurídiques, públiques o privades, que estan realitzades o que venen prestades per empreses de seguretat privada, detectius o per personal de seguretat privada, per tal de fer front a actes deliberats (delictes, infraccions o riscos incidentals), o per tal de realitzar esbrinaments sobre persones i béns amb la finalitat de garantir la seguretat de les persones, protegir el seu patrimoni i garantir el funcionament de la seva activitat normal. Per tan, només aquests tres personatges fan seguretat privada. S’acota així què és a Espanya seguretat privada. Si es compleixen uns requisits, es gaudeix de la protecció de l’Estat. Protegeix així una condició de mercat estable per als proveïdors de seguretat privada.
Finalitats. En primer lloc, ha de satisfer necessitats de seguretat i informació. En segon lloc, contribueix a garantir la seguretat pública, prevenir delictes i aportar informació sobre els procediments que puguin haver-hi. Per tan, la llei vincula la seguretat privada a la seguretat pública. En tercer lloc, complementar el monopoli de l’Estat, integrant funcionalment els mitjans de la seguretat privada dins els mitjans de la seguretat pública. És a dir, complementar a la policia pública, trencar així el monopoli; es permeten operacions policials conjuntes.
La llei descriu i enumera amb un numerus clausus activitats que son de seguretat privada. Quines son concretament. I aquestes només les poden fer empreses de seguretat privada, detectius i personal de seguretat privada. No les pot fer ningú més legalment, cometent una infracció greu en cas contrari, a més d’intrusisme professional. La llei també diu que aquestes activitats que només pot fer la seguretat privada venen complementades per una sèrie d’activitats que son compatibles amb la seguretat privada, és a dir, que les pot fer qualsevol persona (sense haver d’acreditar-se com a personal de la seguretat privada) a més de les empreses de seguretat privada (alarmes no connectades a centrals, alarmes assistencials que no son de seguretat, panys, estudis de riscs, plans de seguretat o auditories de seguretat que es puguin fer per una empresa, etc.). També activitats excloses lliurement de la llei (protecció del patrimoni i la persona, i totes aquelles que consisteixen en recopilar informació publicada en registres públics o d’internet), i que poden fer totes les persones fora de la seguretat privada.
Establir els principis rectors i principis d’actuació tant del sector de la seguretat privada com del personal; Legalitat (cap actuació contraria a la constitució, lleis i resta d’ordenament jurídic), col·laboració amb les forces i cossos de seguretat (obligació a col·laborar-hi i a auxiliar-les quan ho necessitin), i aquells que han de seguir els professionals en la seva actuació (legalitat també, integritat, dignitat en l’exercici de les seves funcions, correcció en el tacte amb els ciutadans, congruència i proporcionalitat, deure de reserva professional –a no ser que un jutge o la policia els ho demani, només el client ha de tenir la informació a ell referida- i deure de col·laboració amb les forces i cossos de seguretat).
33 D’acord amb aquests principis, és evident que hi ha una relació molt estreta entre la seguretat privada i les forces i cossos de seguretat o seguretat pública. I aquesta relació és definida per la llei com de complementarietat (sense haver-hi ja una subordinació de la seguretat privada respecte de la pública). Això implica un canvi de paradigma, ja que sembla que equilibra els dos sectors. Tot i així, l’articulat de la llei estableix una preeminència de la seguretat pública sobre la privada, fent la privada tan sols una activitat complementaria subordinada, col·laboradora i controlada per la seguretat pública. Sembla que el legislador busca una equiparació o que es tendeix a ella, però no es fa el pas definitiu.
En qualsevol cas, la relació és important, i per tal d’assegurar que funcionalment aquesta va bé i és operativa, la llei assegura l’existència de comissions mixtes de seguretat a nivell estatal i autonòmic amb representants a l’administració del sector de la seguretat privada. Son òrgans consultius, no decisius, però han d’assegurar el bon funcionament de la relació entre la seguretat pública i la seguretat privada.
Només poden fer activitats de seguretat privada: - Personal de seguretat privada 1.
Vigilants de seguretat. Especialitzats en explosius.
2.
Escoltes privats. Només protecció de persones amb càrrecs públics i privats.
3.
Guardes rurals. Especialitat de guardes de caça i guardes de pesca marítims.
4.
Caps de seguretat. Necessiten títol universitari especialitzat en seguretat, i tota empresa de seguretat els necessita.
5.
Directors de seguretat. També tenen títol universitari especialitzat, però estan integrats en empreses on el prioritari no és la seguretat.
6.
Detectius privats. Tasques d’investigació. Obtenen per part de tercers legitimats informació de diversos àmbits, relatiu a determinades persones, quan hi ha un interès legítim.
La Llei atribueix a cadascun competències específiques que tan sols poden efectuar-les ells. I aquests només poden fer aquest numerus clausus d’activitats que fixa la Llei.
3. Serveis amb armes de foc. Inclou tots aquells serveis que necessàriament s’han de prestar amb armes de foc. Per exemple, vigilància i protecció de diners, joies, armes, vaixells mercantils i de pesca en zones de gran risc per a la seguretat, i quan les característiques i les circumstancies ho requereixen, centres penitenciaris i d’internament d’estrangers. A tot això, la Llei té un règim sancionador que estableix com a infracció molt greu prestar un servei amb arma dels que no estan fixats per la Llei.
4. Serveis en coordinació i sota les instruccions de les FCS. A més, la Llei considera que hi ha una sèrie de serveis especialment delicats i importants, que es presten en coordinació de seguretat pública i privada.
Aquesta última seguirà les seves instruccions, indicacions i ordres. Per exemple, la vigilància de parcs comercials i d’oci a l’aire lliure, d’esdeveniments culturals, esportius o d’altres de rellevància social que tinguin lloc en espais públic, etc. S’han de fer conjuntament i sota les instruccions de les FCS.
34 Alguns problemes al voltant de la SP (Torrente, 2006) En la gestió i funcionament de la seguretat privada tenim: Problemes de recursos humans. Escassa permanència de les persones en aquest sector econòmic, que té moltes dificultats per tal de retenir-les. Hi ha molt poca estabilitat laboral, cosa que redunda en poca qualitat del personal.
Poca valoració social; professionalitat, respecte al principi de legalitat i altres principis d’actuació, etc. Això contrasta amb el que pensa el legislador, que parteix de que la seguretat privada és un sector econòmic sòlid i molt apreciat per la societat. Tot i així, precisament el legislador no és el que més contacte té amb la societat.
Alt percentatge de vigilants de seguretat privada armats a Espanya.
Relació entre professionals de la seguretat pública i professionals de la seguretat privada. Torrente diu que hi ha dos tipus de relacions simbiòtiques: 1.
Col·laboració. Avantatges mutus pels dos.
Pel sector privat, l’Estat és el principal client. L’Estat també beneficia la seguretat privada a través d’aquesta relació tan estricta que hem vist, la qual limita la competició i fa que les empreses que ja existeixen competeixen relativament poc entre sí (és un sector estable on és difícil que apareguin nois competidors, a menys que siguin internacionals). A més, seguretat pública i privada tenen àmbits d’actuació diferents, on es necessiten o no s’interposaran mai; els cossos de seguretat privada poden recollir dades que serveixen a la policia en la seva previsió de seguretat, tenen la possibilitat de privatitzar i establir al mercat una sèrie de prestacions i activitats (estalviant així diners per tal de poder-los dedicar a altres coses importants).
2.
Tensió. En primer lloc, perquè el sector que es beneficia d’aquesta protecció legal també es queixa de que els requisits que han de complir les empreses i professionals costen molts diners (formar el professional, habilitar les empreses, etc.). El sector és molt exigent i potser no surt a compte. A nivell personal, els forces i cosses de seguretat es creuen millors professionals que els del sector privat.
Disciplina privada a la policia pública Recurs al personal civil. Quan parlem de privatització de la seguretat, parlem tant de seguretat privada com d’altres elements relacionats amb la privatització. És a dir, que hi ha personal civil subcontractat que exerceix funcions policials, al ser més barat que el personal policial. I això es considera una forma de privatització de la policia.
També hi ha una comercialització o venda de serveis policials, que es venen a empreses privades, de vegades en competència amb empreses privades. Per tan, al seguretat pública entra en el mercat de la seguretat privada.
Micro-gestió de la productivitat. Introducció en els cossos policials de formes de gestió pròpies de l’empresa, que mesures i controlen la productivitat policial en termes quantificables, i en fan plans.
35 CONFERÈNCIA MOSSO D’ESQUADRA Solen parlar d’interlocució, i no fer tantes distincions entre mediació i negociació. Tot i així, intentarà fer-la: Mediació Els Mossos d’Esquadra son més interlocutors.
Tasques de mediació podrien basar-se en dos col·lectius enfrontats i en establir-los canals de comunicació.
Tot i així, els Mossos d’Esquadra no tenen moltes tasques pròpies en aquest àmbit sinó que actuen més com a interlocutors.
Les Oficines de Relacions amb la Comunitat, en canvi, sí que s’ocupen més de temes de mediació. Fan de mediadors amb la comunitat, actuant en conflictes de grups fent aflorar conflictes entre comunitats.
Els Mossos d’Esquadra Intenten parlar amb els líders per eliminar incerteses i establir canals de comunicació per intentar coresponsabilitzar-los de la seguretat del barri. No es crea seguretat, sinó que s’intenta que la societat se la creï ella mateixa.
Els fets que son delictius o infraccions penals seguiran el seu curs. El CP s’ocupa de coses passades que han succeït i que es resoldran en un tribunal de justícia. La policia va per un camí diferent, volent tractar amb la mediació coses futures.
No tracten el problema subjacent (d’això se n’encarregaran els graduats socials, l’ajuntament, etc.), sinó que tan sols es dediquen en la línia que pot travessar el CP. En cas se problemes subjacents, tan sols fan de localitzador i de canal de comunicació amb les entitats que oficialment se n’haurien d’encarregar.
També es fa mediació entre entitats bancaries i grups de clients. S’intenta que les parts es posin d’acord.
Es diu a la gent que està denunciada i se la avisa de que, si no actua, pot haver-hi denúncia penal. En cas de no fer res, se’ls denuncia i tenen un judici pel motiu que sigui. Llavors, aquí fan una mediació entre les parts (que solen voler parlar entre elles). A vegades s’arriba a un acord que beneficia a les dues parts. Si no hi arriben i una de les parts, tot i l’avís i informació, decideix cometre alguna infracció penal, deixarem de tenir una mediació entre les parts i passarem a tenir una negociació o interlocució am la part que ha infringit la llei, dient-li que la policia està aquí per impedir-la.
Negociació Aquestes tasques es duen a terme en aquells grups que de manera habitual realitzen el dret fonamental de reunió i manifestació a la via pública. Aquest exercici no és un problema policial, ja que es tracta d’un dret fonamental; el que importa a la policia és que si es mou molta gent poden haver-hi problemes d’ordre públic deguts a tota aquesta gent moguda, i pel context en sí. Normalment la gent es manifesta i la gent no intervé, però quan això succeeix la policia vol prevenir-ho i establir un canal de comunicació amb el comunicant o organitzador de la manifestació o concentració per tal d’eliminar incerteses. Poden haver-hi escalades de tensió sobtades. Llavors, intenten establir aquest canal de comunicació per informar al comunicador sobre el que hi haurà (furgonetes, etc.).
36 Tot i així, les manifestacions son un cau de rumors que arriben al comunicant, el qual se sol veure sobrepassat per aquestes actuacions i la massa acaba anant sola. D’aquesta manera, la policia que és políticament imparcial no distingeix entre grans masses (per exemple, es prendran les mateixes mesures en un concert de la Lady Gaga que en una manifestació al carrer). Es fa una feina d’informació, per això, si els manifestants no ho comuniquen, la policia pot malpensar en comptes d’eliminar incerteses.
No es pot evitar que algú no dugui a terme aldarulls si és el que vol fer, ara, tot i ser molts pocs casos, es poden evitar aquelles qüestions que puguin sortir per malentesos entre corrents d’opinió i d’altres. La càrrega policial crea un problema més greu que el que ha de solucionar, i per això vol evitar-se.
A més, la llei obliga a avisar als manifestants (al comunicant) quan s’hagi de dur a terme alguna actuació policial. Primer actua la BRIMO (brigada mòbil d’antidisturbis), després la policia i després els bombers, que no actuen si abans no han passat per allà els policies.
En mediació es gestiona bastant l’ordre públic. La gestió de la massa, però i, si s’ha fet bé l’anterior, no porta molta feina. Si hi ha disturbis, la única tasca de mediació és informar. Normalment, la gent s’autoregula. S’ha d’evitar que hi hagi disturbis perquè és injust pel 99% de la manifestació que no participa en els aldarulls i que està “tranquil”. Això genera que gent que no pretenia generar disturbis, al pensar-se que la policia els molesta i els fa corre, acaba implicant-se en els aldarulls mentre corre.
Per això, el canal de comunicació intenta eliminar incerteses entre els comunicador i la policia i, així, si la manifestació segueix bé i sense aldarulls el seu curs, es van retirant efectius.
No és una feina complicada, però tampoc és còmode per la policia, ja que s’ubica al costat del poder, però no es grat per ningú posar-se amb algú, per exemple, que es manifesta perquè li trauran la casa per les retallades (ja que és normal que pugui estar enfadat i excitat en aquell moment). Tothom defensa la seva posició de manera molt clara i la gent no enganya. No és una relació ni violenta ni plàcida, sinó que cadascú defensa la seva posició i intenta fer un discurs sobre la causa subjacent de la protesta.
Parteixen del principi de bona fe, ja que la gent no sol enganyar-los.
37 CLASSE 8: (APUNTS ÚRSULA) Del Tractat de Maastricht 92 al 93 es crea un petita unitat en la investigació de droga. Al 85 els EEMM celebren un conveni creant L’EUROPOL com un òrgan. Formada per estats de la UE, aquesta situació jurídica és la que persisteix fins a l’any 2009. Que sigui fruit dels estats = que cada decisió que es pren els estats ‘de rectificar i captar- és poc operatiu i molt poc àgil i es pren la decisió policial al 1009 de crear EUROPOL no com el fruit d’un conveni entre estats, sinó com una agència (element transnacional) europea, que ja no depèn del pressupostos dels estats, sinó que financerament de la UE, políticament ja no està controlada pels estats, sinó pel parlament europeu i és una agència europea (CEPOL, EUROJUST), per tan té una burocràcia pròpia no dependent dels estats: estructura i burocràcia pròpia per les gestiones.
38 CLASSE 9: TEMA 7. PLURALITZACIÓ DE LA POLICIA: INTERNACIONALITZACIÓ. EL SISTEMA DE SEGURETAT DE CATALUNYA Interior es el Departament que té les competències policials, i depèn: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
Gabinet assessor Secretaria General de interior Serveis Generals Trànsit 012 Institut de Seguretat Pública de Catalunya Direcció General de Prevenció, Extinció d’incendis Direcció General de Protecció Civil Direcció General de la Policia (DGP) a. Decret 415/2011 que regula al competència dels ME (qui fa què).
b. Divisió d’avaluació de serveis: tasca de inspecció i avaluació c. Afers interns : els que col·laboren en les investigacions reservades i qui investiga quan un integrant de mossos d’esquadra o de afers interns fa un il·lícit, sanció penal o administrativa.
Com veiem es INDEPENDENT d. Servei d’assessorament jurídic.
e. Comissaria General de Relacions Institucionals – ARE ADE MEDIACIO. No penja de la prefectura de la policia.
f. Prefectura de la Policia – MOSSOS D’ESQUADRA Són independents i depenen políticament del director general de la direcció de Policia.
10. Direcció General de l’Administració de la Seguretat (DGAS) Estructura ME:  Sala central de comanament  Comissaria superior de Coordinació Territorial: tota la estructura territorial de ME, és a dir, totes les comissaries de Catalunya  Comissaria Superior de Coordinació Central: pengen tots els serveis centrals, com investigació científica de segon nivell (delicte especialment complexa).
 Comissaria Tècnica de Planificació de la Seguretat.
L’àrea de Mediació i Negociació es va crear en el Decret 415/2011 perquè es va constatar que molt fets d’ordre públic havia acabat de forma desastrosa i s’havia utilitzar la força ciutadania crítica, problemes de manegar l’ordre públic... aquesta necessitat no és exclusivament català sinó que és es europea i per això la creació de l’àrea de mediació té a veure amb el projecte GODIAC. Buscava soluciones comunes per controlar l’ordre públic a Europa ja que les tècnics de manifestació en aquell moment eren desconegudes, creatives i representaven un problema per al policia. L’ús era desproporcionat i poc adequant per les i que s’havia de crear unitats de diàleg per observar con funcionaven els unitat de diàleg, recollir bones pràctiques i promoure-les entre altres, els mossos d’esquadra.
39 ELEMENTS RELLEVANTS DEL CONTEXT INTERNACIONALS És la pluralitzaicó cap a amunt. Trobem la internacionalització i el element transnacional de la policia. Són conceptes diferents.
 Internalització: implica que el principal actor continua essent l’estat, per tant és l’estat qui coopera en matèria policial amb altres estats. L’exemple és la INTERPOL.
 Transnacionalització: a més a més del estat hi ha nous actors amb dret propi en la escena internacional. Per exemple, al 2009 la UE crea o refunda EUROPOL com agència de la pròpia Unió (ja no és un conveni, sinó que és una agència amb control parlamentari, pressupost propi). És un element transnacional perquè per prendre els decisions no es necessita l’acord dels estats membres).
Per tant té certa independència operativa.
La funció policial com a funció vinculada a la sobirania de l’estat.
Aquest és l’element de tensió entre el debat, ja que els estats tenen una força centrípeta perquè creuen que la funció policial és una funció central de la seva sobirania (defensar al seguretat). Recordar que la funció és imposar la llei dins de les seves fronteres (=sobirania estatal). Per tant hi ha una gran resistència de cedir competències en matèria policial a una entitat transnacional. Ex. Fa dos segles que tenim un cos policial, i pocs anys que tenim una organització transnacional a causa de la resistència a cedir part de la seva sobirania.
Per altra banda hi ha una força centrífuga que impulsa a les pròpies organitzacions policials a col·laborar entre sí. Per una qüestió funcional de necessitat de fer la seva feina.
De la mateixa manera que la delinqüència creua fronteres, la policia també ho ha de fer. Històricament el joc entre aquetes dues forces de tracció cap a l’estat i la necessitat d’actuar fora de les fronteres ha significat que la majoria de tasca policial internacional és bilateral amb cooperació policial entre al policia de dos o més estats, en general transfrontereres. Tot i així tenim dos exemples de cooperació multilateral en el cas de al Interpol o de organització transnacional en el cas de la EUROPOL.
INTERPOL El desenvolupament de la Interpol.. després de de les Nacions Unides, és la més gran en termes numèrics (190 estats membres). Desenvolupa un paper molt important per facilitar la cooperació entre policies estatals. Si volem saber què és la Interpol sortiríem amb la sensació que és una organització internacional (entre estats). Hi ha un debat de base jurídica sobre aquesta, perquè no queda clar si és una organització entre estats o més bé entre organitzacions policials. Finalment, no cooperen els estats entre sí, sinó els cossos policials dels estats membres que s’han adherit. La Interpol no sorgeix com una organització, sinó que els caps de policia senten la necessitat de cooperar amb col·legues estrangers.
La Interpol sorgeix per facilitar una estructura mínima per cooperar els cossos policials.
Al 1914, es va celebrar a Mònaco un congrés de Policia Criminal. Va reunir 14 representants de policies, judicatures o judicials de diferents països. Es van adonar que necessitaven facilitar la detenció de fugitius i la extradició de persones de diferents països. També l’intercanvi de tècniques de identificació, l’establiment de una base de dades internacionals sobre fets delictius i de persones que han comés aquests fets.
Aquesta era la primera idea funcional promoguda per policies per la cooperació internacional.
40 Al 1923 es crea la Comissió Internacional de Policia Criminal, idea del cap de policia austríaca, que considera que s’ha de facilitar aquesta cooperació internacional. Per fer-ho es crea ràpidament les Oficines Centrals Nacionals i els diferents Cossos dels països membres de la Interpol.
Les policies estatals, tenen una oficina nacional que canalitza tota la informació entre la Interpol i la resta de policia.
Aquesta organització internacional va creixent, però es veu interromput al 1938, perquè els Nazis segresten la organització internacional. Al 1942, la seu es trasllada de Viena a Berlín i molts països es donen de baixa.
Es creu que la Comissió mor.
Al 1996, les policies belgues i franceses revifen la idea. En qualsevol cas, la data clau per la refundació de la Interpol és 1956, en la que es signa el conveni de la Interpol i es crea aquesta organització internacional de policia. Amb els anys és reconeguda perquè sorgeix com a organització de policia per les Nacions Unides, i es reconeix com a organització internacional de ple dret.
El seu funcionament és el següent:  Assemblea General: van els delegats de tots els països membres. I aquesta AG es reuneix un cop a l’any. És l’òrgan de decisió màxim. Decideix les grans estratègies, el finançament. És com l’assemblea parlamentaria. Aquesta AG crea o escull un comitè executiu.
 Comitè executiu: es reuneix més periòdicament. És el govern de la Interpol, mentre que la AG seria com el parlament. El Comitè Executiu és la part de la Governança.
 Secretaria General: porta el dia a dia de la Interpol. És la part més operativa.
 Quartell General: Es troba a Lyon. Té oficines regionals repartides pel món, però està sempre oberta perquè és el servei operatiu la Interpol.
 En cada EM hi ha una Oficina Central Nacional. La nostra està en Madrid. És troben els enllaços.
És part de la direcció general de la Policia i la Guardia Civil. Està integrada en la estructura del cos nacional de policia. Allà hi ha funcionaris de diferents escales, del CNP, especialistes en Dret, idiomes, tractament de dades... i a més dels funcionaris del CNP, també hi ha funcionaris de les comunitats autònomes amb competència: Mossos d’Esquadra, Navarra i País Basc.
Fonamenta la cooperació judicial, i maximitza la efectivitat de les agències estatals policials. Per tant, no es una gran comissaria sinó un conjunt de comissaries per facilitar la feina de les agències membre. El que busca és establir:      Sistemes de comunicació de dades segurs Donar suport a les agències estatals Formació Investigacions i requerques que duguin a terme els policies nacionals No és un cos de policia nacional que pot obrir una investigació, detenir a una persona.... NO TE PODERS POLICIALS, per tant, només fomenta la col·laboració entre cossos internacionals.
L’EUROPOL És una raresa en el panorama policial internacional perquè sorgeix de la iniciativa estatal.
L’origen són les reunions del Grup de Trevi, format per Ministres de Justícia i Ministres d’Interior, a mitjans dels anys 60, perquè hi havia un problema de terrorisme a Europa. No es podia gestionar de forma adequada 41 a través de la Interpol i es necessitava ajuda europea. Per això van suggerir que calien formes de cooperació policials per resoldre el tema de terrorisme.
La primera idea de formalitzar aquest sistema de cooperació policial era crear a nivell Europeu una agència anàloga al Federal Boreau Investigation, dels EEUU. Per tant, aquesta agència dependria de les comunitats europees i havia de ser eficaç per duar a terme aquesta investigació en matèria de terrorisme i de crim internacional.
Es va plasmar al tractat de Maastrich (1992). Poc a poc, al 1993 es crea una petita unitat en la investigació de droga. AL 1985, els Estats Membres celebren un conveni creant la Europol com a Òrgan, format per tots els EM i aquesta situació és la que persisteix fins a l’any 2009.
El problema que sigui un òrgan dels estats implica que cada decisió que es pren, l’han de ratificar els estats.
Això crea un sistema poc operatiu i poc àgil. Per això, es veu la decisió de crear la Europol no com a fruit de un conveni entre estats, sinó com una agència (element transnacional) europea, que ja no depèn dels pressupostos dels estats, sinó que el finançament depèn de la Unió Europea. Políticament tampoc està controlada pels estats, sinó pel Parlament Europeu, com altres agències (CEPOL, EUROJUST). Té burocràcia pròpia perquè no depèn dels estats: estructura i burocràcia pròpia per les gestions.
Al 2009 es dóna la decisió europea, de conveni internacional a una agència en la Decisió 2009/371 JAI.
L’objectiu d’aquesta agència europea, està especificat al article 3 de la Decisió que la refunda.
Tenir en compte que Europol no és un cos de policia, és una agència europea, per tant no té poder per detenir criminals als països, per exemple. És a dir no té poders policials directes. No té aquesta capacitat d’ús de la força, sinó que facilita que cossos policials cooperin entre sí i puguin dur a terme investigació en el context de la UE. En totes les funcions policials no, sinó només aquelles establertes en la Decisió com a àmbits funcionals en els que pot actuar, com: lluitar contra la delinqüència organitzada, el terrorisme i altres formes de delictes greus. Hem d’anar a l’Annex d’aquesta decisió on s’enumeren quins poden ser els altres àmbits de la Europol com: tràfic de persones, de drogues, d’òrgans, blanqueig de capital...
NO TE CAPACITAT EXECUTIVA! Ni vigilàncies, ni seguiment, ni detencions... és sobre tot una organització que es dedica a intercanviar i perfeccionar informació: recopila, analitza, tracta, entre cossos policials, notifica als EM que hi ha afers penals que els hi afecta, dona suport a les policies dels EM... Sí que pot suggerir als Estats que emprenguin investigacions determinades si consideren que hi ha un problema. I finalment, Europol fa informes d’amenaces o altres àmbits delictius. Ofereix pràctiques a graduats a criminòlegs.
INTERNACIONALITZACIÓ: GENERALITATS Des de principis del XIX, és a dir des de el moment en que es creen cossos nacionals, hi ha exemples generalment bilaterals, entre col·laboració entre cossos. Posteriorment, sorgeixen les primeres iniciatives per cooperar policialment creant organitzacions internacionals. Com la Interpol al 1923, i el que hem de recordar és que és una iniciativa POLICIAL i no política o estatal, i per això la majoria d’exemples que trobarem són iniciatives policials, EXCEPTE la Europol, que és el fruit de la cooperació entre ministres de les comunitats europees.
A partir d’aquest anàlisis una sèries de criminòlegs enumeren les condicions perquè es desenvolupi la pluralització cap a dalt, l’àmbit internacional. Aquetes són:  Independència institucional, amb suficient maduresa com a burocràcia, per assolir la independència com a institució. Poden dependre del executiu, però institucionalment han de tenir cert grau d’independència.
42  Cultura professional compartida: els estudis ho demostren: la cultura policial facilita que els policies puguin cooperar entre ells. El exemple és la cooperació en matèria de terrorisme entre la policia francesa i espanyola, mentre que els Ministres de cada país no es posaven d’acord en dir què.
Els policies són més pragmàtics, comparteixen idees de què és delicte i com adreçar-se als problemes. Aquesta cultura professional compartida facilita la entesa entre policies que no pas entre polítics sobre la policia.
 Col·laboració entre agències: la presidència de l’element estatal. Vinculació amb la sobirania estatal – tensió – que impedeix tenir un cos policial més enllà dels estats. Agències sí, cossos policials NO. Perquè els agències són independents i les tasques són més facilitadores que no pas executives.
Iniciatives policials LA PLURALITZACIO DE LA POLICIA: CANVI DE PARADIGMA? Alguns autors diuen que sí que és un nou paradigma. Internacional – seguretat privada. Canvi de policia? Altres diuen que no hi ha un nou paradigma (NEWBURN, JONES):  L’estat mai no ha monopolitzat la provisió de seguretat mitjançant un únic cos de seguretat. Diuen que al s. XX en la estructura del estat era més forta, en termes de benestar i seguretat i no hi havia un monopoli. Els ciutadans sempre han participat, han hagut empreses que venien els serveis, hi havia elements de internacionalització per tant és mentida que hi hagi hagut un monopoli estatal, sempre han hagut més actors que l’estat.
 La pluralització no comporta equiparació: no tots tenen el mateix grau de poder, l’estat continua essent un actor privilegiat. Un exemple són els partenariats de les víctimes de violència de gènere, que qui reté el poder finalment són els cossos de policia. I sí que hi ha diferents actors, però el repartiment de poder entre els actors és molt desigual = complementarietat però sobre tot subordinació operativa en aquelles tasques que es consideren més delicades.
 Continuada importància del sector públic. Tant els criminòlegs com els sociòlegs, veuen que el sector públic pot ser no presta tots els serveis (prestació privatitzada o externalitzada pot ser) però el sector públic reté la capacitat de regular /capacitat regulatòria i de finançament d’aquests actors.
No és un fenomen històricament únic (ZEDNER 2006). Abans del sorgiment de les forces de policia al segle XIX, han existit múltiples actors públics i privats en la provisió de la seguretat, i el que mereix ser explicat es que fins el 1970, hi hagués un domini de una agència específica de la provisió de seguretat que són les agències policials estatals. El que ha passat després del estat del benestar, i la retirada de la prestació de seguretat estatal hem tornat al fenomen previ. Per tant el que s’ha d’explicar és que durant el s. XX fossin les agències estatals qui sí monopolitzessin la provisió de seguretat i que siguin cossos professionals estatals que facin només això.
Algunes diferències entre abans i acara: tecnologia, globalització, desenvolupament de l’Estat. Ara l’estat arriba a tot arreu, i controla aspectes de la vida dels ciutadans que abans no controlava. Aquest tesis de la FCS de anomalies o accidents històrics és la que millor ajuda a entendre la idea de pluralització.
Els cossos de policia com a servei públic: l’excepció històrica? 43 EL SISTEMA DE SEGURETAT PÚBLICA DE CATALUNYA Catalunya legisla per crear principis comuns, òrgans o autoritats que regeixen, instruments de seguretat pública.
Hi ha necessitats de la ciutadania que precisen certa ordenació, i una resposta. En el cas català, la resposta a les necessitats d’ordenació de la seguretat ve donada pel sistema de seguretat pública de Catalunya a través d’una llei (fet estrany comparativament).
El que busca aquesta llei és veure com s’executen les competències assumides estatutàriament en termes de seguretat. I organitzar el funcionament d’aquests actors diversos d’acord amb principis endreçats i canals de comunicació entre aquests actors per exercir les competències en matèria de seguretat. En aquest sentit estableix uns principis d’actuació d’aquests actors: entitats publiques, privades, joc i espectable, bombers, civils... per tant és molt ampli. I diu que han d’actuar d’acord una sèrie de principis:         Prevenció de riscos i d’amenaces.
Adequació del servei públic a les demandes socials: model de policia comunitària.
Proximitat dels ciutadans i la descentralització dels serveis públics Eficàcia de l’acció publica i la eficiència en l’assignació de recursos (ppi d’administració pública) Planificació i avaluació de les actuacions Proporcionalitat en la actuació publica Coresponsabilitat i cooperació Transparència i informació als ciutadans: no necessàriament funciona en la pràctica.
Després d’establir els principis, estableix qui són les autoritats en matèria de seguretat pública:  Govern: òrgan col·legiat superior del sistema de seguretat  Conseller amb competències en matèria de seguretat (conseller d’interior) dirigeix la seguretat a Catalunya, en sentit ampli. És l’últim responsable en les actuacions dels ME. I és qui dona la ordre de carregar o d’actuar.
 Alcalde: en matèria local. Té les mateixes funcions que el Conseller d’interior però en l’àmbit local.
Després de les autoritats parla de cossos policials i altres actors: policia de la generalitat – ME, i per les policies locals (municipals, GU, policies del ajuntaments... però jurídicament són policies locals). Com a màxim una policia local per municipi.
La llei regula set òrgans que han de facilitat la coordinació entre diferents actors del sistema de seguretat i la participació dels ciutadans. Només estudiarem:  Consell de Seguretat de Catalunya: òrgan consultiu i de participació superior en matèria de seguretat.
Es forma per: el Conseller d’Interior, les entitats ciutadanes que puguin estar afectades per un problema de seguretat, representats de l’administració local i la Generalitat i si s’escau de l’estat: fiscalia i judicatura. Òrgan amb participació molt amplia que ha d’analitzar i estudiar al seguretat a Catalunya i fer propostes.
 Comissió de govern per la seguretat: consellers de la generalitat i serveix per traslladar a tot el cos de l’administració pública els decisions en matèria de seguretat  Juntes Locals de Seguretat: han d’existir a tots els municipis amb policia local. Coordina els cossos de policia i els serveis de seguretat a nivell local i perquè participi la ciutadania en el sistema de seguretat a nivell local, per tant és un òrgan de coordinació i de participació local. Alcalde, cap policia local, cap ME, si s’escau CNP o GV del territori, representació ciutadana, fiscalia i judicatura... en qualsevol cas és qui governa la seguretat en termes locals.
44  Escola de Policia Aquests òrgans treballen amb: 1) Plans Generals de Seguretat: la Generalitat cada 2 anys elabora un. I es fa un pla d’actuació pels propers dos anys. Són les línies generals o polítiques que consideren més importants.
2) Plans locals de seguretat als municipis.
TEMA 9. DIVERSITAT POLICIAL Des de un punt de vista intern, dels propis cossos policials, en terme de gènere, minories (els números de persones dins dels cossos policials) i en menys mesura el termes d’orientació sexual.
També la tractarem en relació a l’exterior, és a dir amb la societat.
Overpolicing: sobre vigilància de minories per la policia Underpolicing: deficient atenció policial que reben algunes víctimes També la dimensió interna, i idea de diversitat demogràfica dels cossos policials.
INTRODUCCIÓ Les minories i el gènere és un tema estructural= Desavantatges estructurals i tracte discriminatori de les ME: un consens criminològic de que hi ha una sobrerepresentació en les estadístiques de detinguts, condemnats es i en execució penal de estrangers.
Es discuteix poc, però una de les causes de la sobrerepresentació té a veure en com la policia exerceix la seva feina. La policia és la porta d’entrada del sistema penal i per tant la mirada policial (a qui para atenció, escorcolla o deté) és un element clau per explicar què passa en altres nivells del sistema penal.
Les formes de diversitat que veurem avui són en primer lloc la ètnica, en el nostre país hi ha poca tradició de parlar d’ètnies, es parla més d’estrangeria, però són categories diferents, no obstant en la cultura espanyola es barregen, la diversitat en termes de gènere, de orientació sexual i de minories religioses. Aquests son els principals eixos.
El concepte clau transversal és el concepte de utilització de perfils racials per part de la policia.
Recordar que és un concepte part de la cultura criminològica, de drets humans de la UE i el Consell d’Europa, i que per tant és un concepte important, no només acadèmic sinó també al nivell de polítiques publiques.
DIMENSIÓ EXTERNA Relació dels cossos policials amb la societat. En aquest cas ens centrarem en les minories ètniques.
Els dos conceptes claus són  Overpolicing de persones: excessiva atenció policial a minories o persones/mascles joves minoritari.
Excessiva atenció que es basa en perfils racials en activitats policials, en una sobre representació de 45 les minories a les estadístiques d’aturada identificació i escorcoll (stop and seach), estadístiques de detencions , i de maltractament dins de les comissaries quan existeixen.
Police property es refereix més a la atenció policial que reben determinades persones sota eixos ètnics i classes socials (marginats). Es parla en la literatura anglesa i nord americana. L’overpolicing es refereix a aquests grups de propietat policial.
També la funció de patrullar està entre la inclusió i la exclusió social.
 El underpolicing es refereix a la prestació de un servei policial deficient, en la atenció a les víctimes, el registre estadístic, la elaboració d’atestats i la investigació policial relativa a delictes d’odi o delictes de discriminació en termes racials però també amb altres eixos de discriminació (com amb components homòfobs o misògins, que també té una deficient atenció policial).
Explicacions causals de la literatura criminològica:  Cultura policial: racisme com a component de la cultura policial. L’actitud de la policia respecte de les minories s’explica per aquest element. Però recordar de la recerca de WADINGTON, criminòleg que parava atenció que una cosa eren els discursos policials de bar, vestuari, passadís (discursos informals que els agents de policia tenen per descarregar adrenalina, per riure, per desconnectar) amb un component racista important, però una altra cosa ben diferent són les actuacions policials que no reflecteixen directament amb correlació evident entre discursos racistes i actuacions racistes. Sembla que necessitem un altre element explicatiu més enllà.
 Pomes podrides: causa d’explicació per als policies de regim interior, comanaments policials, criminòlegs fins a 1950 i polítics. Les institucions policials no són racistes, sinó que hi ha alguns pocs individus desviats que sí que son racistes. Hi ha una sèrie de pomes podrides. Per tant el racisme és identificable, sancionable i expulsable perquè son persones determinades i es podria erradicar el racisme en el cos policial. Així doncs, la responsable no seria la pròpia policia, sinó individus en concret que poden ser expulsats de una organització que per definició és sana.
 Racisme institucional: informe McFerson sobre el que treballen criminòlegs i algunes institucions policials. Concepte generat a partir d’aquest informe. Es dona quan una organització no dóna un servei adequat i professional a persones degut al seu color, cultura o al seu origen ètnic. Aquest racisme està reflectit en processos o procediment de treball, en actituds i en comportaments dels membres de la organització. I constitueix discriminació (component jurídic de discriminació) i aquesta discriminació no necessàriament es deu a actituds obertament racistes, sinó que es causat per perjudicis inconscients per ignorància o per estereotips. Per això es situa a les minories en una posició de desavantatge.
Composició demogràfica dels cossos policials: el fet que els cossos policials sigui eminentment blancs, per tant composició demogràfica no representativa de la societat que reflecteix (gènere, llibertat religiosa, ètnia...). Aquesta falta de representativitat explicaria o contribuiria a explicar tant el overpolicing com el underpolicing. Per tant si les FCS fossin representatives podríem donar un servei més representatiu o professional als diferents col·lectius que integren la societat.
 OVERPOLICING El punt de partida en els estudis és constatar que hi ha una sobrepresentació estadístiques en les policials: aturada i escorcoll, detenció, i finalment allà on existeix en les estadístiques policials de les males pràctiques. Per tant és una constant estadística.
46 L’explicació més estesa del perquè de la sobrerepresentació és sempre per referència a la discrecionalitat de policia alhora de fer la seva feina. Hem vist que la discrecionalitat policial és essencial perquè la policia pugui fer la seva feina de forma efectiva, per tant és un component essencial de la funció policial.
Els problemes quan mirem estadístiques sobre detencions parades i detencions té a veure amb l’estatus administratiu de les persones, i no es distingeix entre minories sinó entre nacionals i estrangers i diferent països d’origen. Per això, és difícil de llegir, perquè parlen de nacionalitat no d’origen ètnic, per tant ¿Què passa amb els gitanos? Tenim sospites però no evidències. Respecte de les nacionalitats, no se sap si s’ha de presumir que un anglès és blanc o és negre, si un peruà és identificable racialment... per tant no podem arpar de minories però de estrangers en Espanya.
En països que sí que recullen estadístiques fan una calcificació tripartida entre: blancs, negres i asiàtics. El problema és que són categories molt amplies.
La policia recull la percepció de l’orogen ètnic de la persona que pot ser diferent de la percepció del propi protagonista. Per això, en les ultimes recomanacions el que es fa es que la policia no apunta que creeu que és aquesta persona sinó que li pregunta quin és el seu origen ètnic.
Els estudis que es fan des de la criminologia (tradicionals sobre la representació de la minoria en pràctiques policials) es fan comparant dos percentatges: el % minories ètniques aturades per al policia, i el % de minories ètniques que resideixen en la zona. I comparant aquestes dues dades. I sempre hi ha sobrerepresentació de les persones aturades amb comparació de les residents.
Hi ha persones que creuen que aquesta comparació és inadequada perquè el percentatge de persones que resideixen a la zona és diferent al percentatge de persones DISPONIBLES per ser aturades i escorcollades en la zona. En s hem de fixar quanta gent esta al carrer disponible per ser aturat i escorcollat per la policia.
Quan s’han fet aquestes estudis a mitjans del 2000, el resultat és que desapareix en bona mesura aquesta sobrerepresentació de les minories ètniques. Per tant està disponible la gent no té feina, no té casa... hi ha un component a més de racial de classe social i d’integració social en la població disponible. Aquest element s’ha de tenir en compte per les decisions policials: estabilitat en horaris i zones en les que es practiquen aturades i identificacions. Aquesta decisió d’anar allà a aquella hora és la que pot tenir el component desviat.
Per tant també s’ha d’examinar la decisió policial per determinar quina zona i quin horari.
UNDERPOLICING Deficient per atendre les víctimes, estadístiques, atestats, investigació policial ne delictes amb component d’odi o discriminació.
La crítica més gran que es fa no només des de els estudis criminològics i la societat civil és que la reposta policial al tipus de delicte no es centra tant en l’aplicació del dret (sancionar) com en el mandat del odre i la pau social.
L’aplicació del dret seria fer un atestat per denunciar, i el mantenir l’ordre i la pau són més tasques de mediació, no d’actuació amb contundència. En algun casos, la percepció és que l’autoritat no reacciona i per tant no estan interessades en aquest tipus de delinqüència, ni en la victimització secundaria o continuada.
Per tant potser el mantinent de l’ordre no és la resposta més adequada.
La xifra negra en agressions amb violència arriba per motius racials i delictes d’odi del 73 al 90% dels delictes.
Els policies, neguen o invisibilitzen el caràcter racista o d’odi o de discriminació que pot tenir un delicte.
Les respostes preferides són (a partir del 2000) 47  Inversió de la càrrega de la prova. La policia ha de posar al atestat que hi ha un delicte racial i ha d’admetre que hi ha un componen d’odi si la víctima ho declara així. Llevat que sigui uns fets sense sentit i la víctima no ha de lluitar contra el component discriminatori sinó que s’inverteix la càrrega de la prova.
 Senyalització i la base de dades. Senyalar quan un delicte pot tenir un component de odi. Se senyala en la base de dades i en els atestats policials perquè no es perdi ni en l’elaboració del atestat, ni investigació policial ni fiscalia. L’objectiu d’això és poder aplicar l’art. 22.4 CP.
El punt de partida d’Espanya i Catalunya és l’informe de la Comissió Europea contra el racisme de 2011. Va haver-hi un informe d’aquest organisme europeu sobre la discriminació i racisme en diferents àmbits. Es van fet una sèrie de diagnòstics que detecten problemes i es va fer unes recomanacions sobre la base d’aquests diagnòstics o recomanacions. Bàsicament:  El sistema informàtic del Ministeri del Interior no permetia visibilitzar o recollir quan en un delicte hi podia haver-hi un agreujant per discriminació. Només recollia el tipus penal sense el agreujant.
Era un problema perquè estadísticament no es podia saber quants delictes d’odi hi havia  En el moment de fer els atestats policials eren molt genèrics i no recollien suficients dades que després permetessin a la fiscalia fer una investigació com cal per aplicar tanmateix el 22.4CP.
 Formació policial en diversitat i en no discriminació, que es considerava insuficient. Per saber com Espanya ha reaccionat a aquest informe, hi ha un doc al aula global de desembre de 2013 en el qual es fa una revisió de els recomanacions i es veu la reacció davant d’aquestes recomanacions. I com a mínim, sobre el paper la reacció és bastant activa i bastant positiva.
A nivell de ME ja es venia treballant gràcies a la pressió d’organitzacions de la societat civil relacionades amb el moviment de gays i lesbianes i transsexuals que havien demanat una actitud diferent cap a quests col·lectius, i al 2010 ME té un procediment específic per fets delictius motivats per l’odi o la discriminació. I a partir de 2010 generalitza per odi i discriminació: Com fer la primera intervenció a la víctima, que pregunta, quins elements ficar-se, que fotografiar. Especialitat en les tramitacions de les denúncies i atestats. Ara tots els atestats de odi posen marcat odi, a la fiscalia de delictes de odi i discriminació i estan especialment marcats i van.
 El MI hi ha hagut un canvi en la recollida de la estadística criminal que permet recollir no només el tipus penal sinó a nivell policial l’existència d’aquest agreujant del 22.4 CP per tant estadísticament son delictes visibles. Sobre el paper està molt bé però en la practica haurem d’anar a les memòries de la fiscalia de delictes d’odi per 2010, 2011 i 2012 sobre l’evolució dels delictes d’odi. En general han anat augmentant però tenir en compte la xifra negra de les estadístiques de victimització a Europa.
Reflecteixen com la policia treballa i la voluntat de diferents col·lectius per denunciar aquests fets.
 La fiscalia especialitzada en el context català, diu que els ME es modèlica i plena coordinació. La única tasca pendent a nivell espanyol i català es la creació d’unitats especialitzada a aquest tipus de delicte. ME i ha els GAP (grups d’atenció a la víctima) que van néixer per a la parella però ara també per a la discriminació. També hi ha especialització de delictes criminals i l’anàlisi d’informació´(intel·ligència) sobre delictes d’odi.
48 LA DIMENSIO INTERNA    A) Incorporació de dones als cossos de policia Visibilització de la homosexualitat Incorporació de ètnies Els nivells de diversitat en la policia són més baixos que els nivells de policia.
B) La diversitat interna en els cossos policials disminueix conforme s’avança en els rangs de la policia dels cossos policials.
C) La diversitat policial en termes generals ha augmentat en termes general. Continua essent mes baixa que en el conjunt de la societat però ha experimentat un augment.
A La dimensió sobre la que tenim més dades es el gènere perquè és des de que es va incorporar a la dona en el cossos policials.
Gràfic de dones en el marc europeu.
No hi ha cap cos policial que arribi al 50%. El màxim es Estònia que arriba gaire bé al 40%, a baix de tot esta la GC on la policia dona no arriba al 5%. ME es la 5 amb un 25% = infrarepresentació de les dones als cossos policials.
L’interès de recollir-ho és per una raó simbòlica, ja que en les societats democràtiques es creu que el cos de policia ha de ser representatiu per oferir un millor servei i per raons operatives i d’efectivitat policial.
A França es considera discriminatori recollir aquesta variable i fer-ho estadísticament. Altres països sí que recullen s’aprecien també infrarepresentació de les minories.
A ME es recull des de 2009 i un 3,2% dels ME tenen com a mínim un progenitor com a mínim nascut fora d’Espanya i un 2,3% era nascut fora de la UE.
Anglaterra i Gales si que recullen dades més específicament ètniques, si que tenen percentatges superiors de 4,8 u 6 % en els altres. Però son percentatges molt inferiors en el que les minories ètniques representen en la societat = infrarepresentativitat.
Homosexualitat. No es pregunta perquè no interessa i no és moral. Associacionisme per la visualització de la orientació sexual en els cossos de policia. I reconeixement en les forces policials.
B La diversitat policial disminueix a mesura que anem pujant els rangs jeràrquics. En el cas del gènere i minories ètniques, és el percentatge de dones en diferents punts de la organització jeràrquica a la GC, ME i CNP.
Excepcions: Irlanda i França en el que hi ha alts nivells de policia femenina dins de rangs superiors a causa de polítiques femenines i cultura policial (les dones estan capacitades però tenen un risc alt de patir).
C Augment de diversitat en diversos forces policials europees.
49 L’argument que es dona és que les dones s’han incorporat tard i que per això trigaran més temps en incorporar-se a rangs alts, i que el tems ja equipararà.
Doctoranda UPF: va qüestionar aquesta teoria perquè en mitjana era de 2 anys per passar de un grau a un altre. I va calcular quan les dones s’haurien integrat als cossos dels ME i on s’haurien de trobar en la jerarquia segons la mitjana: fent aquesta estimació de que les dones s’incorporaran de forma natural i s’aniran equiparant, els percentatges que ens hauríem de trobar són (pwp): Per les dones costa més pujar de categoria: 1) les dones aconsegueixen arribar més jove a càrrecs superiors 2) la mitjana educativa de les dones és mes alta en comparació amb els dels ME.
Aquesta realitat es dona en molts altres cossos policials, no nomes a ME.
PARTICULARITAT INCOPORACIO ME Informes: no representatius ni de CNP, GC ni ME.
A Catalunya, durant 2007 i 2008, va haver-hi el que es va anomenar programa de diversificació social del ME. Només va viure 2 anys. Era un programa de beques per a persones per persones socialment diverses a les quals se’ls donava una beca per poder estudiar i preparar-se les oposicions per entrar a la escola de ME.
Aquesta és una acció positiva, amb el suport de institucions internacionals per millorar la diversitat dins de me La rellevància.. legitimitat= simbòlic perquè en una democràcia les FSC han de ser representatives de la societat que serveixen i que la diversitat ètnica és una forma gràfica i visible de buscar aquesta representativitat de la societat. A més a més, també hi ha avantatges practiques en l’augment de diversitat ètniques per al diversitat policial / operatiu:  Major diversitat: millor prestació de serveis per part de la policia. El servei serà més representatiu i adequat equànime de cara a determinats col·lectius perquè se suposa que aquests agents minoritaris no actuaran amb els mateixos estereotips dels seus companys.
 Millora en algunes operacions d’especialitat: falta de traductor d’àrab per distingir entre diferents dialectes en les unitats d’anàlisis de dades i d’investigació de cossos policials. Per tant serien recursos humans amb respostes que cobririen les limitacions actuals.
 Major confiança / cooperació dels col·lectius afectats= (més denúncies, menys xifra fosca i més col·laboració o imputs).
 Tindria les persones més qualificades dels diferents col·lectius, i si hi ha col·lectius que s’autoexclouen o son exclosos hi ha un problema de selecció de les persones més qualificades Problemes vistos per estudis, arrel de experiències i tal de persones de minories que s’han incorporat als cossos policials:  Agents OEM quan s’integren en els cossos policials, en alguns casos són rebutjats del col·lectiu d’origen perquè consideren que s’han passat a l’altra bàndol i són aïllats per entrar en la policia.
 Sovint aquests persones s’incorporen directament en unitats especials sobre delictes específics, generalment terrorisme o delinqüència organitzada. Per tant fa la seva feina tanca amb la informació i aquests persones no són una característica visible dels cossos policials i no s’aconsegueix l’element simbòlic que es busca.
 Els arguments a favors dels beneficis pràctics assumeixen que l’origen ètnic d’una persona es el principal fet que defineix la seva personalitat o identitat. Aquesta assumpció potser és certa però 50 s’hauria de revisar, i tenir en compte com el gènere, classes social o nivell educatiu també siguin elements que considerin la identitat de la persona. En relació a la identitat, abans eren agents de policia primers i després les altres coses i assumien els valors, cultura i formes de fer dels seus companys. Per tant la identitat professional de policia prevalia sobre les altres identitats de les persones. En qualsevol cas, el que posen de manifest els estudis es que no hi ha prou amb la representativitat, no és nomes aconseguir un percentatge sinó que cal transformar culturalment la organització i el col·lectiu ha de representar entre un 15 o 30 % per sota d’això els integrats assumeixen els estereotips de la majoria.
Mesures:  Campanyes publicitàries: dona entra en el cos  Acció positiva: ex. baixar l’alçada de dones  Revisió dels processos de selecció per no tolerar actituds racistes.
Limitacions de les mesures:  Continguts de campanyes que no coincideixen amb percepcions per experiència directa, vicaria, mitjans de comunicació, la opinió de policia és que no acollirà al diversitat ni la seva promoció personal, per tant dissociació entre les companyes publicitaris i el que pensen els col·lectius minoritaris.
 Presumpció errònia de la primarietat de l’OE en la configuració de la seva identitat, per tant el que al identifica.
51 CLASSE 10: CONTINUACIÓ ÚLTIMA SESSIÓ (OEM = Origen ètnic minoritari) La utilització de llenguatge homòfob era constant, però hi havà la necessitat de respectar la pròpia identitat cultural i fer-la valer en el cos cultural. I la tensió entre aquests dos elements és el que provoca estrés bicultural. Per això hi ha una supressió radical del llenguatge obertament sexista, racista i homòfob en les comissaries. Poden ser sancionats formalment per utilitzar expressions discriminatòries. Tot i així, aquestes actitud persisteixen de forma subtil i més difícil de provar en un procediment formal que abans. Els problemes persisteixen, però la seva percepció ha augmentat. Ha augmentat també el número de queixes dels OEM cap als seus companys, alhora que els processos judicials derivats d’actitud discriminatòries entre companys.
En quant al creixement de l’associacionisme en termes d’origen ètnic dins la policia, és a dir, associacions de policies en funció de l’origen ètnic o la pràctica religiosa dels agents de policia. Això transforma unes discriminacions aïllades i individualitzades, en experiències col·lectives de discriminació, cosa que fa que es doni també una transformació cultural molt important en el sentit que la identitat ètnica i la religiosa cobren una importància cabdal (i no com a mer agent de policia). És a dir, “sóc musulmana i, a més a més, sóc policia”. I això ha potenciat aquesta diversitat.
LEGITIMITAT POLICIAL (EN SENTIT EMPÍRIC) En termes normatius, la policia és legítima quan la seva actuació s’ajusta o adapta a regulacions de drets humans, constitucionals i, en general, a l’ordenament jurídic. En sentit empíric, en canvi, la policia és legítima quan la ciutadania creu que ho és, és a dir, que la ciutadania la concedeix creient que els policies estan autoritzats per tal de donar ordres.
La legitimitat de la policia és important perquè és l’element conductor de la majoria de temes tractats (per exemple, quan discutíem sobre models policials i del per què del pas de l’un a l’altre, ordre públic, etc.). Des del punt de vista polític, a més, que la ciutadania considera com a legítima a la policia és una qüestió rellevant per a la salut de les institucions democràtiques del país. També des d’un punt de vista operatiu, ja que la legitimitat que els ciutadans atorguem a la policia està directament relacionada amb la nostra voluntat de cooperar amb la policia; major tendència a denunciar i a cooperar proporcionant informació rellevant de cara a les investigacions penals, policia comunitària, etc.
Tres perspectives: - Factor sociodemogràfics, situacionals i estructurals relacionats amb les actitud públiques de la policia Justícia procedimental i confiança en la policia. La més complexa.
Literatura del capital social i de la confiança pública. Qüestió central en la sociologia contemporània.
52 Primera perspectiva Tòpic que constata que persones en situació d’exclusió social i minories ètniques tenen respecte el sistema penal en general i la policia en concret, una desafecció important. Aquesta es centra en variables demogràfiques (edat gènere, origen ètnic, etc.), tanmateix sembla que no només son rellevants aquestes qüestions estrictament demogràfiques, sinó que hi ha elements situacionals que tenen a veure amb el contacte o experiències prèvies que haguem tingut amb la policia (situacionals). També qüestions estructurals; zona o barri en el que vivim, estil policial que es practica al barri, mitjans de comunicació, etc. I aquestes es combinen per tal d’explicar les actituds públiques respecte la policia.
Els factors rellevants per tal d’explicar l’actitud ciutadana respecte la policia son: Sensació de seguretat personal al barri. Com major és, major satisfacció individual amb la policia.
Percepció de que la delinqüència és un problema greu al barri. Quan ho creuen, menor satisfacció individual amb la policia.
Percepció en el nostra barri sobre si la policia és efectiva controlant la delinqüència, perquè la ciutadania tendeix a atorgar a la policia un rol principal de control del delicte (quan sabem que no és l’únic que fa).
L’existència de policia comunitari al barri (coneguda pels residents del barri), augmenta la satisfacció dels residents. El model policial de proximitat i diàleg genera major satisfacció amb la policia.
Exposició dels ciutadans a males pràctiques policials reflectides als mitjans de comunicació. Quan això passa, els ciutadans estan menys satisfets amb la policia, però només els d’origen ètnic minoritari.
Percepció de que les males pràctiques policials (abusos verbals, ús excessiu de la força, corrupció policial, etc.) son esteses o generalitzades. I això condueix a una pitjor valoració de la policia.
Les experiències personals o contactes que les persones tenen amb la policia (interrogatoris, identificacions, etc.). Relacionats amb una pitjor satisfacció amb la policia. La tendència és que, a més contacte, pitjor valoració. Aquests son importants no només per la persona que els experimenta, sinó també indirecta o vicàriament, per les persones del nostre entorn i que en senten a parlar.
Aquests recullen qüestions no només demogràfiques, sinó també situacionals i estructurals. Tot i així, aquesta perspectiva no té una base teòrica molt sòlida.
Segons perspectiva Molt més complexa i fascinant.
La cultura del control diu que les persones obeïm el dret i tenim comportaments conformistes, no perquè creiem que serem sancionats, sinó per qüestions normatives tendim a obeir el dret i les autoritats perquè creiem que les actuacions son legítimes, és a dir, estan autoritzades i tenen dret a dir-nos com hem d’actuar.
Aquest ésser moral ha generat un canvi de paradigma important en el paradigma criminològic, de la criminologia i en tot el que té a veure amb la conformitat.
El punt de partida és que la policia, per fer bé la seva feina, necessita el suport dels ciutadans, és a dir, que la majoria del temps, la majoria dels ciutadans, obeeixin sense necessitat de ser amenaçats amb una sanció o amb l’ús de la força, les seves ordres. Per tan, a la policia li interessa la qüestió de la conformitat (tant en moments puntuals com a llarg termini) i la referida a l’obediència. I la policia necessita aquesta normativitat.
53 En termes empírics, el gruix d’aquesta conformitat en les trobades policials o contactes voluntaris o involuntaris amb la policia, agregant els resultats de diferents estudis, s’arriba a la dada relativa a que la conformitat està molt generalitzada i arriba aproximadament al 80%.Per tan, en el 20% de les trobades entre un policia i un ciutadà hi ha un element de resistència o disconformitat per part del ciutadà.
Així, el policia ha de ser molt hàbil per tal de vèncer aquesta resistència, ja sigui verbalment o a partir de la força física. Podem veure, d’aquesta manera, que la disconformitat és bastant important, i que els policies han de trobar maneres d’afrontar-la.
A més, la conformitat no s’aconsegueix fàcilment a través de l’ús de la força, sinó que és important que sigui voluntària. És important que la conformitat sigui normativa i que les persones actuem conforme al dret perquè creiem que haguem de fer-ho. Això és important perquè no és viable que la policia estigui a tot arreu tota l’estona controlant que les normes es compleixin; ha de poder actuar pensant que la majoria de les persones son conformistes i que no necessiten l’amenaça d’una sanció o de l’ús de la força per actuar adequant-se al dret. Un segon motiu és que si la desobediència és molt important en un col·lectiu es necessiten molts recursos policials per tal d’assegurar l’obediència.
Finalment, la policia necessita la conformitat i cooperació de la ciutadania per tal de fer la seva feina; sense informació per part d’ells no pot fer la seva feina.
¿DE QUINS FACTORS DEPÈN LA COOPERACIÓ I LA CONFIANÇA EN LA POLICIA? - Model instrumental  Poden ser de dos tipus: 1. Risc de ser detectats, i 2. Risc de ser castigats És a dir, cooperem amb la policia, obeïm el dret, tenim una actitud conformista perquè creiem que la policia és efectiva a l’hora de perseguir delictes, pels quals podem ser detectats i castigats. Certesa de la detecció i del càstig. Això no té massa suport empíric, i quan s’ha intentat testar ha tingut certa validació, però en general la conclusió dels estudis és que la influència de la por a ser detectats i castigats és escassa i, per tan, la idea de cooperació no està vinculada amb aquesta idea d’efectivitat,; la policia necessita altres motius per tal de confirmar-se (model alternatiu).
5. Model (normatiu) alternatiu  Els ciutadans tenim internalitzats una sèrie de valors en els quals la policia es pot basar per fer la seva feina i assegurar-se la nostra cooperació i conformitat I aquí el valor clau és el valor de la legitimitat de la policia. Cooperem amb la policia i ens conformem amb les ordres policials perquè creiem que la policia té dret a dir-nos que ens comportem conforme dret, que seguim l’ordenament jurídic, i que l’ajudem a combatre la delinqüència a través d’un comportament col·laboratiu.
Això és important perquè quan creiem que una autoritat és legítima no qüestionem constantment la voluntat de les seves ordres; es tracta d’una autorització automàtics de les peticions de la policia.
El concepte de legitimitat empíric ve de Max Weber. La legitimitat es la qualitat que tenen certes normes o institucions i que fan que les persones les obeeixen cegament precisament perquè creuen que han de ser obeïdes i no perquè hi hagi una amenaça d’utilitzar la força o d’imposar una sanció en cas de desobediència.
I aquesta idea és fantàstica per la policia i per les institucions públiques degut a que facilita la cooperació voluntària de la ciutadania, cosa que fa que es requereixin molts pocs recursos policials i del sistema penal per tal de fer complir la llei (que poden ser destinats a d’altres funcions). Aquesta voluntarietat no depèn del canvi de circumstancies, sinó que és més estable.
54 Si tot això és així, la qüestió empírica clau que hem de demostrar és “de què depèn que les persones obeïm les ordres de la policia”. És perquè creiem que és legítima o per d’altres factors? Quan això s’ha intentat contestar amb evidències empíriques hi ha hagut dos factors rellevants: Grau en què les persones consideren que les decisions de la policia les afavoreixen. Considerem que el resultat és favorable per a nosaltres, i per això obeïm a la policia Grau en què considerem a la policia com una autoritat legítima. Això és molt important, ja que la policia no pot garantir resultats favorables als ciutadans perquè ha d’aplicar la llei i, quan calgui, ens haurà de sancionar, multar, detenir, identificar... però sí que pot fer alguna cosa per a fomentar que els ciutadans la considerem una autoritat legítima. Sí que pot dur a terme actuacions de tal manera que aquestes fomentin la legitimitat (empírica) de la policia.
Hi ha varies idees principals sobre les quals hi ha evidència empírica: La idea de legitimitat normativa de la llei (considerar que la llei és legítima, tant en contingut com en ser aprovada per una autoritat legítima) té com a resultat en la ciutadania actituds de conformitat. Si tendim a considerar que les lleis son justes tenim empíricament major propensió a obeir aquesta llei. Per tan, hi ha una connexió empírica en aquests factors.
Això també s’ha evidenciat en relació a la policia. La legitimitat de la policia està directament relacionada amb l’obediència al dret. Les persones que tendeixen a creure que la policia és legítima tendeixen a ser més conformistes; cometre menys delictes i obeir més el dret. A més, no s’obeeix només el dret en general, sinó que la gent que creu que la policia és legítima tendeix més a cooperar amb ella; proporciona informació, participa en programes de policia comunitària, etc.
Donem legitimitat a la policia segons dos tipus de respostes: Considerem que la policia és legítima si és efectiva en termes de control de la delinqüència.
La legitimitat no es basa tant en l’efectivitat o resultats de la seva actuació, sinó en la manera com fa la seva feina. És a dir, en la seva justícia procedimental. L’important, per tan, és la justícia dels processos.
Aquesta idea de justícia procedimental que porta a la legitimitat fa que els ciutadans que es relacionin amb aquesta institució la considerin legítima, cosa que propicia una actitud conformista a llarg termini. En termes pràctics, aquesta relació significa que el tracte que les institucions de sistema penal o procediments en els quals aquestes es relacionen amb la ciutadania poden tenir efectes a l’hora de generar conformitat. La transparència, la justícia, la dignitat i d’altres del procediment impacta en l’actitud de les persones conforme el dret (per exemple, en la seva reincidència o no).
En aquest sentit, els autors d’agressions contra les seves parelles tenien un índex de reincidència menor en cas de considerar que el seu tracte amb la policia havia estat just.
Els contactes amb la policia considerats com a justs en el tracte (procediment –no resultat-) tendeixen a fomentar la conformitat o obediència en el tracte policial. Una detenció duta amb respecte als drets de la persona, intimitat... de manera procedimentalment justa (amb explicació dels motius) genera menys resistència que una actuació policial considerada injusta procedimentalment. Trobem, però, excepcions: 55 Parades i identificacions al carrer. Per molt procedimentalment justa i ben valorada que hagi estat, això no portarà a una major legitimitat de la policia a ulls del ciutadà.
Violència domèstica. En general, una víctima que a l’hora de denunciar és tractada justament, això generarà major disposició de la víctima a col·laborar amb la policia en el futur (tornant a denunciar o donant més informació). En el cas de violència domèstica, però, per molt que el tracte procedimental sigui just, això no implica una major cooperació amb la policia en un futur, sinó que això dependrà de més factors Per tan, com la policia es comporta amb els ciutadans és fonamental a l’hora de generar més legitimitat.
Com a elements bàsics en la justícia procedimental tenim: Participació  Les persones se senten més satisfetes en procediments que els permetin explicar la seva situació i el seu punt de vista Això explica perquè la mediació entre els usuaris del sistema penal està més valorada que passar pel jutjat. No és tant si la policia ens imposa la multa o no, sinó si ha escoltat el que li hem dit i ho ha tingut a l’hora d’arribar a aquest resultat.
Neutralitat  Les persones creuen que les persones es prenen de forma més justa que les autoritats utilitzen criteris objectius i no valoracions subjectives a l’hora de prendre les seves decisions. Volen un camp de joc igual per a tothom. I per això és tan important la transparència del funcionament de les institucions.
Tracte respectuós  Consideració d’haver rebut un tracte respectuós amb la pròpia dignitat. La qualitat del tracte personal és molt rellevant en la valoració de la justícia. Més que la resolució dels seus problemes, les persones valoren ser tractades amb justícia i respecte vers els seus drets. Dit tracte ens transmet un missatge d’inclusió (i, en cas contrari, d’exclusió).
Explicacions i justificacions  Les persones tendeixen a creure que els procediments son més justos quan confien en els motius de les persones que prenen les decisions. El nostre judici dependrà de com valorem les explicacions sobre les decisions que pren, i la transparència de les mateixes. Tendeixen a considerar que una decisió és legítima quan els ha estat explicada de manera legítima.
Tercera perspectiva Aquesta es basa en els conceptes de confiança i de capital social.
La confiança dels ciutadans entre sí i amb les institucions és un element clau en el funcionament d’una societat, tenint efectes positius en la seguretat, salut, sistema econòmic i govern. I tot aquest aparell conceptual s’ha aplicat al cas de la policia per tal d’intentar veure quins son els grans factors estructurals i individuals que generen confiança en la policia.
Dins d’aquest paradigma hi ha una tendència segons la qual la confiança social o de les persones entre sí i respecte les institucions la creen les institucions socials i, en particular, les institucions de l’Estat dedicades a aplicar polítiques públiques (el sistema de serveis públics –educació, seguretat..-). Si els serveis públics estan planificats i funcionen de manera que la majoria dels ciutadans els consideren accessibles i útils, aquest funcionament genera confiança entre la ciutadania i de la ciutadania a les institucions.
56 Dins d’aquest ens interessa veure els elements que fan que una societat confiï més en la policia que un altre.
S’apunta a dos elements estructurals: Nivell d’integritat o percepció de corrupció de les institucions públiques d’un país (en general) per part de la ciutadania. Com major és aquesta percepció de corrupció o nivell d’integritat de les institucions de l’Estat, menys confiança es té en la policia.
Inversions en benestar. Com més diners públics ens gastem en institucions d’aplicació del dret, menys confiança en la policia. A més pressupost públic dedicat a la seguretat, menys confiança en la policia (i viceversa). Per tal de fomentar la confiança en la policia, per tan, els estats han de gastar més en el benestar social (Estat del benestar), i no tant en seguretat i l’ordre públic. Son, per tan, variables inversament relacionades; com més alta sigui la inversió en benestar, major serà la confiança en la policia.
Sensació de seguretat. Com més sensació de seguretat tingui la població, major confiança en la policia es tindrà.
En resum, a nivell social, aquests tres apartats serien el que explicarien una major confiança en la policia.
A nivell individual, en canvi: Edat  Com més gran és la persona, més tendeix a confiar en la policia.
Sexe  Les dones confien més que els homes.
Situació laboral  Les persones que fan feines domèstiques sense sou confien més que les assalariades.
Tamany de la ciutat  Les persones que viuen més en poblacions petites confien més que les que viuen en grans metròpolis Inseguretat econòmica i exclusió social  Les persones insegures econòmicament tendeixen a confiar més que aquelles en una situació benestant Victimització i por al delicte  Menor confiança en la policia.
Experiències individuals de corrupció (directes o vicàries)  Per exemple, que t’ofereixin un suborn per tal de solucionar un problema genera una menor confiança en la policia.
57 ...