BLOC 2 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació social
Año del apunte 2014
Páginas 15
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 BLOC 2: ORGANITZACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.
BASE IDEOLÒGICA, MODEL I RELACIONS DE PODER.
TEMA 3. EL SISTEMA INTERNACIONAL DE LA INFORMACIÓ 1. INTRODUCCIÓ. ESFERA PÚBLICA-ESPAI DE LA COMUNICACIÓ No es tracta d’espais concrets sinó que són conceptes abstractes i contínuament modificables.
Per entendre el concepte d’Espai de la comunicació hem de vincular-lo al d’Esfera pública.
Esfera pública: terme anglosaxó (tradició nord-americana, britànica i nòrdica) − “Espai a través del qual la societat civil discuteix o posa en comú els seus significats i els seus objectius” (Jürgen Habermas) − Es situa en el camp del procés polític i la interacció de les diferents forces que intervenen en la societat civil. Ve de tradició marxista, per tant és una mica idealitzat.
− Com que tenim una societat desigual, hem d’aconseguir que els mitjans construeixin un espai democràtic on tothom pugui participar.
− Cal aconseguir que la societat es vegi totalment representada en els mitjans, no sempre els mateixos tertulians. Les tertúlies no són esfera pública, és un espai de producció d’opinió per la societat.
Espai de la comunicació − Es situa en el camp de les dimensions culturals i simbòliques de la interacció humana.
− Generat pel contacte de la societat i tot l’ecosistema mediàtic que l’alimenta.
− Hi ha espais de comunicació sobreposats, segons l’àmbit de cobertura del mitjà Aquests dos espais abstractes defineixen els ESPAIS D’INTERACCIÓ SOCIAL: − Compartir i posar en comú trets culturals i nacionals que defineixen, identifiquen i enforteixen aquest espai.
2. L’ESPAI TRANSNACIONAL DE LA COMUNICACIÓ Origen: Primera meitat del segle XIX. Va associat al colonialisme europeu i a l’expansió del capitalisme.
− És possible gràcies a les noves tecnologies del transport i la comunicació.
− S’estructura d’acord amb les xarxes internacionals de comerç (rutes dels colonitzadors europeus).
S’articula en funció dels interessos.
Aquests factors determinen que INTERCANVI COMUNICATIU sigui DESIGUAL − Domini d’uns Estats sobre uns altres: control econòmic, polític i cultural.
− Desigualtat geogràfica NORD / SUD *Quan parlem de comunicació, sempre parlem de política, de qui té la capacitat d’enviar el missatge. A causa dels seus orígens, l’espai de comunicació té dos protagonistes absoluts: EUA i Europa, que són els que tenien el poder econòmic, ja que per poder tenir mercat, s’havia de tenir el control de la informació (i viceversa). Per això tot l’espai de comunicació mundial actual és fill del món occidental, desequilibrat i abduït per unes potències que creen el món referencial. En el cas d’Europa, actualment el nostre món referencial està controlat pels EUA. Els nostres codis culturals estan interioritzats per productes americans, però no d’orient. No parlem només de sèries de televisió i pel·lícules, sinó també en l’àmbit de la informació. Tota la informació que ens arriba prové d’agències de capital nord-americanes i europees, i mai es va a cercar la font primària (Ex. Putin= dolent). En conclusió, el mapa mundial es pot contemplar de dues maneres: mitjançant la dinàmica econòmica, o mitjançant la comunicació i la cultura (que depenen de la dinàmica econòmica).
3. ELS AVENÇOS TECNOLÒGICS I COMUNICATIUS A partir de la segona meitat del segle XIX el nou ordre internacional ja està configurat. L’objectiu principal passa a ser satisfer les necessitats fonamentals per al comerç i els intercanvis i construir les institucions econòmiques i polítiques que ho permetin.
Amb quins elements? − Les xarxes de telecomunicacions − Les grans agències de notícies Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 LES XARXES DE TELECOMUNICACIONS • Les xarxes de ferrocarrils: permeten la connexió de mercaderies.
• La instal·lació de cables submarins per les comunicacions intercontinentals: connecten EUA amb Europa.
• L’expansió del telègraf.
− Primer instrument que permetia una difusió massiva d’informació.
− Xarxa finançada per banquers i diaris, perquè els interessa.
Gràcies a aquestes xarxes de telègraf apareixen els primers mitjans de comunicació globals: les agències de notícies.
LES AGÈNCIES DE NOTÍCIES Són empreses dedicades a la recol·lecció i difusió de notícies als seus clients, que normalment són els altres mitjans de comunicació.
L’any 1835 apareix a França l’Agència Havas, considerada la primera agència de notícies.
Posteriorment: • Reuters (Gran Bretanya) • Wolff (Alemanya) • Associated Press (Estats Units) 4. EL CÀRTEL DE LES AGÈNCIES L’any 1869 s’arriba a un acord entre les 3 principals agències europees.
Condicions i acords per repartir-se els territoris d’influència • Havas: països mediterranis i Amèrica del Sud • Reuters: països d’influència britànica • Wolff: Europa de l’est i països nòrdics * Posteriorment s’hi uneix també l’agència americana Associated Press (1875).
S’acorda un intercanvi exclusiu d’informació mitjançant un pacte de col·laboració mutu.
Objectiu: Eliminar tota competència en recopilació i distribució de la informació.
S’allarga fins la II Guerra Mundial.
CONTINUITAT DEL MODEL Un cop acabada la Guerra i al llarg del segle XX, segueix el domini: *EUA ha tret els Alemanys i ara vol dominar.
Agència France Press (AFP) − Agència successora d’Havas.
− Seu a Paris.
Reuters − Seu a Londres.
− Està present en 200 ciutats de 94 països i ofereix informació en 20 idiomes.
Associated Press (AP) − Seu a Nova York − A dia d’avui segueix sent una cooperativa amb diaris i emissores de ràdio i TV.
United Press International (UPI) − Seu a Nova York.
− Fusió d’United Press Associations (1907) i Internacional News Servicié (INS).
TASS − Seu a Moscou.
− Agència successora de Rosta (canvia de nom l’any 1925).
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 Què suposa això? • Oligopoli permanent del control de la circulació de notícies durant 150 anys.
• Els mitjans de comunicació no disposen de recursos propis i han de recórrer a aquestes agències de notícies internacionals. ! Dependència dels mitjans de comunicació.
• Establiment de l’agenda mundial de temes en els que es para atenció.
Solució? Debat sobre el model comunicatiu.
On? Necessitat d’organismes internacionals reguladors.
5. LA UNESCO: EL DEBAT INTERNACIONAL DE LA COMUNICACIÓ Agència de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura − La seva constitució es signa el 16 de novembre de 1945 en una conferència de l’ONU.
− Un any després, aquesta constitució la ratifiquen fins a 20 països RECONSTRUCCIÓ, COMPRENSIÓ INTERNACIONAL, DIFUSIÓ DEL CONEIXEMENT I ASSISTÈNCIA A PAÏSOS SUB-DESENVOLUPATS FINALITATS: − Fomentar el coneixement i la comprensió mútua entre nacions.
− Facilitar la lliure circulació d’idees.
− Impulsar l’educació popular i la difusió de la cultura.
− Ajudar en la conservació i protecció del patrimoni cultural universal − Avui dia hi pertanyen 197 Estats i 7 més en són membres associats.
CONTEXT Hegemonia nord-americana, legitimada per Europa després de la II GM.
Als anys 70 la colonització arriba al seu final. Moltes ex-colònies es converteixen en Estats independents.
Apareixen i es consoliden els mitjans globals i internacionals. Les companyies obtenen ingressos arreu del planeta.
Fluxos de comunicació desiguals: dels països rics cap als pobres.
La Guerra ha dividit el món el tres blocs oposats: EUA (occident), URSS i Moviment dels Països No-Alineats.
Desperta el debat sobre un nou ordre comunicatiu mundial (principis de la dècada dels 70).
Dues posicions enfrontades: Els defensors de la doctrina del Free-flow of Information (lliure flux de la informació) − − − − Format pels EUA i els països afins de l’Europa occidental.
Defensaven la necessitat de no posar barreres ni entrebancs a la lliure circulació de la informació.
Els Estats no han d’intervenir en aquesta circulació informativa.
Teòricament està molt bé però té trampa: odi cap a occident i una convergència cap a la cultura europea i nord-americana. A causa del rerefons de desequilibri econòmic, cultural i informatiu nordsud.
Els defensors del Nou Ordre Mundial de la Informació i la Comunicació (NOMIC) − − Format pel Moviment dels Països No-Alineats (Amèrica Llatina, Àfrica i Europa de l’est).
Es defensa un canvi de l’ordre comunicatiu mundial, emmarcat dins un context de canvi del model econòmic.
Apareix el concepte de polítiques nacionals de comunicació per: • Configurar identitats culturals pròpies.
• Desenvolupar el model econòmic propi.
Calia una normativa internacional en termes de comunicació? Quin havia de ser el paper dels Estats? Amics o enemics de la lliure circulació de la informació? ! La UNESCO encarrega l’INFORME MACBRIDE Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 6. L’INFORME MACBRIDE “Veus múltiples, un sol món” − − − − − − − Document de la UNESCO publicat l’any 1980 per una comissió presidida per l’irlandès guanyador del Premi Nobel de la Pau Sean MacBride.
A la comissió també hi participen, entre d’altres, Hubert Beuce-Mery (fundador de Le Monde), Gabriel García Márquez (escriptor), Leonid Zamiatin (portaveu del Govern soviètic) i Marshall McLuhan (sociòleg canadenc).
És el primer gran diagnòstic i qüestionant de l’estructura del sistema informatiu al món.
Té com a objectiu analitzar els problemes de comunicació en la societat moderna.
Pren com a termes d’estudi els elements que intervenen en la comunicació de masses: la comunicació, les relacions de poder i la democràcia.
Pretenia posar les bases cap a un equilibri mundial en l’àmbit de la informació i la comunicació.
S’analitzaven també els reptes que presentava la concentració empresarial dels mitjans i les indústries editorials i audiovisuals.
CONCLUSIONS • • • S’establia la necessitat de corregir la desigualtat i els desequilibris en termes de comunicació, informació i cultura entre el món influent (ric) i el món irrellevant (pobre).
Exigia pluralisme i diversitat. La llibertat d’informació no podia veure’s reduïda a la llibertat del mercat informatiu, perquè hi havia desigualtats evidents en la circulació de la informació (unidireccionalitat).
En certa manera, donava la raó als defensors del NOMIC.
“Amb l’establiment d’un Nou Ordre Mundial de la Comunicació, cada poble ha d’aprendre dels altres pobles, informant-los, alhora, de la manera de concebre la pròpia condició i de la seva visió sobre els assumptes mundials. Quan això s’aconsegueixi, la humanitat haurà fet un pas decisiu cap a la llibertat, la democràcia i la solidaritat.” Amadou-Mahtar M’Bou (Director Gral. UNESCO) RECOMANACIONS − − − − − − − Fi a la informació en sentit únic.
Remoure obstacles interns i externs per una lliure circulació.
Eliminar desequilibris desigualtats en matèria de comunicació.
Suprimir els efectes negatius dels monopolis i altres tipus de concentració de la propietat (pública o privada).
Pluralitat de les fonts i els canals informatius.
Ajuda als països endarrerits per part dels països desenvolupats.
Respecte per la identitat cultural de cada poble i el dret de cada país a defensar els seus valors socials i culturals.
REACCIONS A L’INFORME • • • • Els EUA i la Gran Bretanya van abandonar la UNESCO l’any 1884. Entenien que les conclusions de l’informe suposaven la introducció de barreres a la lliure circulació de productes culturals. No hi van tornar a reingressar fins els anys 2003 i 1997 respectivament.
És a partir de la presentació d’aquest informe que apareix el concepte de les polítiques nacionals de comunicació.
El document va rebre moltes crítiques, que van portar a la UNESCO a abandonar el debat.
S’acceptava la idea que els fluxos transfronterers d’informació eren una necessitat imposada pel mercat internacional. S’acceptava una mena de “darwinisme” al camp de la comunicació.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 REACCIONS A L’INFORME A CATALUNYA Aquesta idea la recullen, en el seu moment, investigadors catalans com Josep Gifreu, que les incorporen al debat que hi havia durant els anys 80 al voltant de la creació d’un espai català de comunicació.
“En aquell moment, a casa nostra hi havia una certa sensibilització en els medis acadèmics i professionals sobre la centralitat de la informació i dels mitjans de comunicació de masses en els processos d’afirmació nacional i cultural en la nova societat de la informació”. (Josep Gifreu) TEMA 4. SISTEMES DE MITJANS I SISTEMES POLÍTICS 1. QUÈ ÉS UN SISTEMA DE MITJANS? Un conjunt articulat d’elements o actors de caràcter econòmic, polític i social que es relacionen i interactuen constantment entre ells, contribuint així a articular tots els processos de comunicació de masses en un territori determinat. (La societat està en constant contacte amb els mitjans).
S’han estudiat principalment des de dues perspectives: • The 4 Theories of the Press (1956) • Comparing Media Systems (2004) 2. THE FOUR THEORIES OF THE PRESS Fred S. Siebert, Theodore Peterson i Wilbur Schramm, 1956).
Pretenia identificar els diferents models mediàtics existents al món, i analitzar les diferències entre els mitjans de comunicació de cada país i les causes que hi havia darrere.
S’hi defineixen 4 grans categories: • La teoria autoritària.
• La teoria llibertària.
• La teoria de la responsabilitat social.
• La teoria totalitària.
LA TEORIA AUTORITÀRIA − Es desenvolupa a Anglaterra als segles XVI i XVII. La premsa és el primer mitjà de masses.
− La veritat es trobava en mans d’una elit (controlada per monarquies absolutistes) que tenien com a missió guiar a la resta de la societat.
− Els mitjans de comunicació són reconeguts com a instruments vitals de control social.
− Tenen tanta llibertat com els governants estiguin disposats a permetre.
LA TEORIA LLIBERTÀRIA − Es remunta a Anglaterra i les colònies americanes del segle XVII.
− Es basteix sobre la idea que qualsevol persona està preparada per interpretar la vida tal i com vulgui.
− Context de llibertat religiosa, democràcia representativa, comerç i comunicacions en alça, defensa dels principis de la Il·lustració...
− La premsa és un mitjà per aconseguir la veritat i no un òrgan governamental. Cal que funcioni lliure d’influència del poder central.
− Defensen la creació d’un “mercat lliure per a les idees”.
LA TEORIA DE LA RESPONSABILITAT SOCIAL − Apareix a mitjans del segle XX quan agafa importància la tasca dels mitjans de comunicació en temps de postguerra.
− Europa té un trauma extraordinari de la IIGM i el Feixisme, i es planteja com han de ser els mitjans.
− Es demana una informació veraç, objectiva i doni lloc a l’intercanvi d’opinions (informació i interpretació).
− Els mitjans havien de ser els estendards de la llibertat d’expressió.
− Tenien l’obligació de ser socialment responsables: no convocar accions de violència, respectar els drets fonamentals...
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 LA TEORIA TOTALITÀRIA − Es basa en el sistema de mitjans soviètic de l’antiga URSS (després de la I Guerra Mundial).
− Atribueix als mitjans de comunicació un paper agitador, propagandista i educador col·lectiu en la construcció del sistema, en aquest cas del comunisme.
− Subordinació total dels mitjans de comunicació a les ordenances i directrius del partit comunista.
− No s’afavoria la llibertat d’expressió, però els mitjans van protagonitzar un paper clau en el desenvolupament social i cultural del país.
Espanya és un cas diferent perquè tenim uns mitjans heretats directament del franquisme. La primera emissió televisiva es va fer en època franquista.
3. COMPARING MEDIA SYSTEMS • Daniel C. Hallin i Paolo Mancini, 2004.
• Objectiu: Realitzar una síntesi teòrica ben fonamentada i oferir un marc d’investigació comparada de la relació entre els sistemes polítics i els sistemes mediàtics.
• S’analitzaven les semblances i diferències del sistema de comunicació de 18 països de l’Europa occidental i Amèrica del Nord.
• Parteixen de les bases instaurades per The Four Theories of the Press (1956).
“No es pot comprendre el sistema mediàtic sense conèixer la naturalesa de l’Estat, sense estudiar l’estructura del sistema polític de partits i sense estimar la importància de les institucions que configuren la societat civil” • Hi incorporen, però, la idea que el sistema comunicatiu manté una certa autonomia respecte el sistema polític. El sistema comunicatiu d’un país manté una relació directa amb l’evolució històrica i el context social i polític en el que s’insereix.
Analitzen quatre dimensions que, segons afirmen, són les que permeten establir les posteriors comparacions entre models: • La circulació de la premsa i l’estructura dels mercats de comunicació. A menys tiratge de la premsa, més incidència dels mitjans audiovisuals.
• El grau de vinculació o el paral·lelisme polític que hi ha entre els mass media, els partits polítics i altres institucions de la societat civil com ara sindicats i grups religiosos.
• El nivell de professionalisme existent en el món del periodisme. No només la formació sinó que els professionals denunciïn que les fonts no volen sortir, etc.
• La presència i les formes d’intervenció estatal en el camp de la comunicació mediàtica.
Els autors identifiquen tres models bàsics: el model pluralista polaritzat, el model democràtic corporatiu i el model liberal.
EL MODEL PLURALISTA POLARITZAT • Prevalent als països mediterranis del sud d’Europa (França, Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya).
• Sistema mediàtic basat en el pluralisme extern: existència d’un seguit de mitjans de tendència partidista i amb poca pluralitat interna.
• Alt nivell de vinculació o paral·lelisme polític: mitjans entesos com a mecanisme d’influència política o com a eina de promoció comercial. Tothom té assumit que hi ha mitjans privats que són de dretes i d’esquerres (molt basat en el bipartidisme).
Característiques principals: − Integració dels mitjans de comunicació en la política de partits.
− L’Estat té un paper actiu en el sistema mediàtic. Ex. Tancament de canals.
− Dèbil desenvolupament històric dels mitjans de comunicació comercials.
− Nivell de professionalització baix en el món del periodisme: precarietat laboral ! el personal es sent feble i amb poc poder per plantar cara.
− Premsa amb tirada curta orientada principalment a una elit dirigent. Continguts sofisticats i polaritzats.
− Concepció instrumental dels mitjans de comunicació.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 “Els diaris del sud d’Europa estan dirigits a una petita elit, principalment urbana, culta i políticament activa. Els seus continguts són sofisticats i polititzats, i es pot dir que aquests diaris estan implicats en un procés horitzontal de debat i negociació entre diverses faccions de l’elit”.
“La distància entre allò ideal i la realitat és molt superior en països com Itàlia o Espanya, on els periodistes es declaren fidels seguidors del model liberal de neutralitat i objectivitat, malgrat que la pràctica real del periodisme està profundament arrelada a una tradició de premsa d’opinió partidista”.
(Hallin i Mancini, 2004) EL MODEL DEMOCRÀTIC CORPORATIU Model dominant al centre i el nord de l’Europa continental (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Noruega, Holanda, Suècia i Suïssa).
Característiques principals: • Països amb una considerable tradició cultural i fort estat del benestar.
• La premsa manté tirades molt elevades. La gent llegeix. Als països mediterranis fa sol i això crea diferències culturals.
• Coexistència històrica entre els mitjans de comunicació comercials i aquells dependents de grups socials i polítics organitzats.
• L’Estat manté un paper actiu però legalment limitat. Nivell elevat de paral·lelisme polític.
• Professionalisme alt en el món del periodisme.
EL MODEL LIBERAL • Dominant a la zona de l’Atlàntic nord (Gran Bretanya, Irlanda i Amèrica del Nord).
• Països amb una història i un model polític comú que comparteixen també un model de comunicació molt similar.
• Democràcies molt antigues amb un sistema bipartidista molt instaurat.
• Estat del benestar dèbil i molt emparat en el sistema de lliure mercat.
• La única intervenció estatal és la de vetllar pel dinamisme del mercat (1a esmena de la Constitució nord-americana).
Característiques principals: • Es dóna un domini relatiu dels mecanismes de mercat i l’hegemonia de les empreses de comunicació de caràcter comercial.
• Baixa intervenció estatal en el sistema mediàtic.
• Professionalisme alt en el món del periodisme. No depenen gens dels partits polítics. Però que siguin professionals no vol dir que siguin independents.
• Paral·lelisme polític molt limitat.
• Els mitjans = institucions culturals.
• S’ha convertit en un dels paradigmes teòrics més estudiats i un model normatiu per als estudis de comunicació Malgrat els tres models perfectament diferenciats, els autors constaten una tendència a la convergència entre els models. ! Procés d’homogeneïtzació Ex: fusió de canals.
Apareix una cultura mediàtica global propera al model liberal (el model polític que s’ha generalitzat en la majoria de democràcies representatives) Tendències: − Debilitament dels vincles històrics entre mitjans, partits polítics i grups socials.
− Desplaçament cap a estructures purament comercials Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 4. MITJANS DE COMUNICACIÓ I PODER La capacitat d’influència social i política que posseeixen els mitjans de comunicació de masses els fan, sovint, objecte de desig del poder.
De forma freqüent, s’ha pretès utilitzar els mitjans com a eines de propaganda. S’han convertit en institucions ideològiques.
La teoria més arrelada que analitza les relacions de poder i els mitjans de és la dels Filtres de Poder, de Noam Chomsky i Edward Herman (1990).
“Els mitjans de comunicació de masses són institucions ideològiques efectives i poderoses que porten a terme una funció propagandística de suport al sistema mitjançant la seva dependència de les forces del mercat, els supòsits interioritzats i l’autocensura” (Chomsky i Herman, 1990) ELS FILTRES DE PODER (CHOMSKY I HERMAN, 1990) Anàlisi global de les democràcies occidentals i els seus sistemes de mitjans durant els anys 70 i 80.
Afirmen que els mitjans no funcionen com a eines de vigilància al servei de la democràcia, sinó que formen un model de propaganda.
Defensen que les informacions han de passar per 5 filtres a través dels quals es determina què es notícia i, per tant, mereix aparèixer als mitjans.
Les informacions provinents de l’administració o les grans corporacions aconsegueixen superar els filtres més fàcilment. Les informacions dissidents, es queden pel camí.
FILTRES: 1. Magnitud, propietat i orientació dels beneficis dels mitjans de comunicació (PROPIETARI DELS MITJANS): La configuració empresarial dels mitjans de comunicació (oligopoli de les grans corporacions). Els mitjans són més cauts amb les informacions més compromeses dels seus.
2. Publicitat i anunciants: La publicitat és la principal garantia de rendibilitat econòmica dels mitjans de comunicació. Els continguts, doncs, s’adapten a les seves necessitats.
3. El subministrament de la informació (LES FONTS): El model de mitjans funciona, bàsicament, per les informacions generades pels governs i administracions públiques.
Aquesta està meticulosament preparada amb la intenció de “facilitar” la feina als periodistes. Moltes vegades no tenim accés a les fonts per confirmar la notícia.
Aquesta relació entre mitjans i institucions se sustenta en la correcció de les informacions i en la imparcialitat i el rigor que se’ls pressuposa.
4. La influència dels poders (flak): Fa referència a les crítiques (flak) sobre els continguts dels mitjans de comunicació. Aquestes poden ser orquestrades per les elits per censurar informacions contràries als seus interessos. Ex. Infanta Helena TV3 plorant a càmera lenta. Empreses petrolieres es posen d’acord per a desacreditar la comunitat científica que afirma l’adveniment del canvi climàtic.
5. Les opinions anti - : En el seu moment es basava en l’anticomunisme de la societat americana com a mecanisme de control generalitzat (ideologia dominant, tant la nostra com la del mitjà, sobretot en els mitjans de comunicació privats.).
A més a més, afegiríem un sisè filtre: AUTOCENSURA Diverses iniciatives s’han dedicat a combatre els silencis que generen aquests filtres: Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 6. EL SISTEMA MEDIÀTIC CULTURAL TENDÈNCIES: Concentració empresarial − − − − És la creació d’unitats de producció cada cop més grans a partir de l’agregació d’empreses petites o el creixement intern d’una empresa que s’expandeix.
Es generen situacions d’OLIGOPOLI / MONOPOLI Interpretació negativa des del punt de vista del mercat: o Cada cop menys actors però més poderosos àà es redueix la competència.
o Menys pluralisme d’idees i debilitació de la democràcia.
Tot i això, tenir grans empreses és bo per la projecció al mercat internacional (visió positiva).
Les causes que impulsen els processos de concentració són la resta de tendències que hem mencionat (influència mútua): 1. Desregulació: L’Estat deixa d’intervenir en un sector perquè hi hagi més competència i es generi competitivitat. En el mercat capitalista, acaba generant concentració (el peix petit es menja al gran).
2. Globalització: Les fronteres de l’Estat han deixat de ser un límit per als negocis. L’activitat empresarial supera les fronteres estatals i per tant, s’amplia.
3. Convergència: Amb la digitalització, els mitjans es tornen polivalents. La difuminació de les barreres entre canals estimula les fusions entre empreses de sectors diferents (Ex: TV per cable i telefonia).
Tipus de concentració empresarial − − − − Horitzontal: S’uneixen dues o més empreses dins un mateix sector de negoci (Ex: Una empresa editora d’un diari compra una altra editora de diari).
Vertical: S’uneixen dues o més empreses dins d’una mateixa línia de negoci (Ex: Una empresa editora d’un diari compra una planta impressora i una empresa de distribució de premsa).
Diagonal: S’uneixen dues o més empreses de sectors diferents però dins l’àmbit comunicatiu (Ex: Una empresa editora d’un diari compra un canal de televisió o una emissora de ràdio).
Multisectorial: S’uneixen dues o més empreses de sectors i àmbits diferents (Gallina Blanca és accionista de l’Ara). El perill d’aquest tipus és que governa només els rendiments econòmics i no els principis del sector.
DESREGULACIÓ O LIBERALITZACIÓ Procés polític que consisteix en augmentar la competència en un sector i donar més protagonisme al mercat mitjançant un retrocés en la intervenció directa de l’Estat. En un escenari regulat, les empreses grans no poden absorbir o comprar altres empreses més petites perquè tenen impediments legals.
Hi poden intervenir dos processos: − − Liberalització: per passar d’un sistema de monopoli a un règim de competència.
Privatització: que empreses o serveis públics passin a ser privats perquè es regeixin per les lleis del mercat. Els països anglosaxons i nòrdics són els que més s’acosten a aquest model de desregulació.
CONVERGÈNCIA DE MITJANS I FORMATS Tot un conjunt de mitjans i formats audiovisuals que havien de funcionar per separat ara tendeixen a convergir en formats híbrids.
És una conseqüència de la digitalització (polivalència de continguts i formats a través de les xarxes).
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 Definim 3 tipus de convergència: • • • Convergència de xarxes: es redueixen les barreres que impossibilitaven l’emissió de senyals diferents a través d’una mateixa xarxa.
Convergència de terminals: amb les possibilitats que ofereix la transmissió de dades i l’aparició dels smartphones.
Convergència de continguts: amb internet com a paradigma que permet la combinació de suports.
Exemple: mitjans digitals (text, imatge, àudio, vídeo...).
TEMA 5. EL MERCAT DE LA COMUNICACIÓ 1. EL MERCAT DE LA COMUNICACIÓ Tots aquells actors, amb major o menor pes, que intervenen en el procés de comunicació social d’un territori.
1. Els mitjans de comunicació públics.
2. Els mitjans de comunicació privats.
3. Els organismes de control independents. (CAC). Espanya és l’únic país europeu que no té un organisme de control dels seus mitjans.
4. Els actors polítics.
5. Les agències de comunicació corporativa i publicitat.
6. Les empreses i organismes mesuradors d’audiències.
7. Les empreses i organismes anunciants.
8. El tercer sector.
2. FINANÇAMENT DELS MITJANS Deriva de la dimensió empresarial dels mitjans de comunicació.
− Necessitat de fer front a les despeses que genera la producció d’un producte o servei.
− Normalment: ingressos programats de forma descentralitzada.
− Possibles riscos d’inestabilitat: o Dependre d’una única font d’ingrés.
o Una excessiva atomització d’ingressos.
− Diferenciem dos blocs: finançament públic i finançament privat PRINCIPALS FONTS DE FINANÇAMENT PÚBLIC 1. El cànon per la televisió pública − Cànon o impost indirecte que s’aplica a determinats països per finançar la televisió pública.
− Finançament directe del ciutadà a la televisió. Paga “x” diners a l’any per garantir-se una Tv sense dependència de finançament, de qualitat, etc. La televisió és de l’espectador i sap el què paga exactament.
Ex. BBC.
− El paguen totes les famílies que posseeixen un aparell de televisió.
− En molts països, es cobra com un recàrrec de la factura de l’electricitat. En altres com Regne Unit o Noruega, es cobra com un impost per separat.
− S’utilitza a tot Europa, excepte a Portugal i Espanya.
− Font d’ingressos abundant i estable. Proporciona independència respecte el govern, ja que no deriva de pressupostos polítics Les empreses de comunicació poden fer previsió més acurada del pressupost que tindran, la qual cosa aporta molta més seguretat.
Dades del finançament per cànon.
− Alemanya: el cànon suposa el 87% dels ingressos per les TV públiques. 121€ per habitatge/any (2010) − Regne Unit: el cànon suposa el 70% dels ingressos. 145,5 € per habitatge/any (2011) − França: el cànon suposa el 64% dels ingressos per les TV públiques. 120 € per habitatge/any (2009) 2. Assignació directa dels pressupostos: el que destinen els pressupostos de l’any als mitjans.
− − − − Mètode aplicat a l’Estat espanyol des de l’any 1956.
És el principal sistema de finançament dels mitjans públics: Agència EFE, ACN, CCMA, RTVE...
AVANTATGE Ingressos abundants i (fins a dia d’avui) relativament estables.
INCONVENIENTS Dependència política. Qui te la “clau de la caixa” és el govern.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 3. Subvencions de l’administració − − − − − A més a més de l’assignació pressupostària als mitjans públics, els governs també emeten subvencions per a la resta de mitjans.
Són quantitats més modestes destinades a “potenciar” aspectes concrets: llengua, tecnologia...
S’atorguen mitjançant convocatòries públiques (es poden presentar entitats públiques i privades).
No és un model de finançament segur. Dependència total de les convocatòries i criteris de les administracions públiques.
Des de l’any 2013, les úniques subvencions directes que atorga la Generalitat de Catalunya són les subvencions a mitjans en català.
Dotacions: • • • • Any 2012 ->> 5 milions d’€ Any 2013 " 3,2 milions d’€ En total s’han beneficiat d’aquestes ajudes prop de 300 mitjans (televisió, ràdio i premsa escrita) del país.
Única condició: utilitzar el català o l’aranès.
Premsa escrita Premsa digital: Ràdios: La Vanguàrdia: 835.436,20 € Ara.cat: 192.686,72 € RAC 1: 101.022 € El Periódico: 520.865,24 € El Punt Avui: 103.076,74 € RAC 105: 40.830 € El Punt Avui: 481.788,12 € Vilaweb: 99.344,32 € Ràdio Flaixbac: 51.881 € Nació Ditigal: 83.220,04 € Flaix FM: 51. 850 € Ara: 333.867,24 € Diari de Girona (150.630,48 €), Regió 7 (150.456,24 €), Diari Segre (147.595,80 €), El 9 Esportiu (136.480,44 €), Sapiens (109.290,53 €), El Temps (91.077,69 €), E-notícies: 47.004,75 € Racó Català (44.633,61 €), Diari de Girona (39.471,26 €), Regió 7 (26.827,02 €), Europa Press (24.993,64 €), Time Out Time Out Barcelona (79.423,24 (20.974,56 €), El Periódico (19.627,40 €), €)...
Sàpiens (16.050,00 €) 4. Préstecs o ajuts especials Ajuts indirectes: − − No s’atorguen diners de forma directa sinó, per exemple, rebaixes d’impostos com ara l’IVA.
També existeixen rebaixes en les tarifes postals (útil en empreses amb molts subscriptors).
Préstecs especials: − − Préstecs oferts en condicions favorables (interès molt baix o directament inexistent). Millors condicions que a preu de mercat a un banc.
Finançament ràpid i sense retocs estructurals a l’empresa.
• INCONVENIENT: No és una donació sinó un préstec. S’ha de tornar.
5. Publicitat institucional − − − − Tota administració pública també té necessitat de comunicar i anunciar: campanyes de reciclatge, DGT, salut...
Com fer-ho? Contractant espais de publicitat als mitjans de comunicació.
AVANTATGE: Acostumen a ser campanyes amb un pressupost elevat.
INCONVENIENT: Els criteris de selecció dels mitjans i les quantitats poden ser subjectius i per afinitat.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 PRINCIPALS FONTS DE FINANÇAMENT PRIVAT 1. Publicitat i patrocini − − − − Tota aquella cessió d’espai que fa un mitjà de comunicació per encabir-hi informació comercial o d’organismes externs.
En principi, l’espai publicitari està deslligat dels continguts del mitjà.
Avantatges: o Proporciona independència respecte el poder polític.
o Atorga solidesa empresarial i és una font d’ingressos relativament estable.
Inconvenients: o Genera servitud vers els anunciants. Aquests paguen i es pot donar el cas de pressions sobre la línia editorial del mitjà. Depèn de en quin grau depengui el mitjà de la publicitat de l’empresa anunciant. En mitjans forts no passa, però en els febles sí.
o Cal una cartera d’anunciants prou extensa per no generar dependència de cap empresa externa.
o La despesa en publicitat és molt vulnerable a les crisis econòmiques.
2. Venda o comercialització del producte Consisteix en pagar un preu per un producte o servei que ofereix un mitjà de comunicació. Dues maneres: − − Compra d’un producte o servei de forma individual (comprar el diari).
Pagament per subscripció o abonament (subscripció anual a un diari, televisió per satèl·lit...) És la forma de finançament més “pura” i òptima. No genera cap mena de dependència empresarial ni política.
Malgrat tot, no s’escapa dels cicles econòmics...
3. Venda o comercialització d’altres productes externs Tots aquells elements (llibres, pel·lícules, DVDs, estris de cuina…) que els mitjans comercialitzen juntament al seu producte o servei. Utilitzen la seva plataforma per vendre altres productes.
Doble acció: − − Reclam per a comprar aquell mitjà.
Finançament a través de la venda del producte adjunt 4. Endeutament Anar al mercat de capitals (principalment a la banca) a demanar diners.
És un recurs molt habitual per la seva rapidesa i relativa comoditat.
Inconvenients − − Dependència de l’entitat que et concedeix el crèdit (fins i tot des del punt de vista editorial).
És un deute que cal retornar amb interessos.
5. Ampliació de capital − − Increment del capital social d’una entitat. Acció exclusiva dels grans mitjans de comunicació (S.A) Es realitza emetent noves accions o augmentant el valor nominal de les ja existents.
Inconvenient: L’entrada de nous accionistes pot suposar canvis en la direcció i gestió dels mitjans. Així com a la línia editorial.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 3. LA QUANTIFICACIÓ DEL CONSUM LES AUDIÈNCIES I ELS CONSUMS CULTURALS Moltes de les fonts de finançament que hem vist fins ara depenen de l’impacte i el grau de repercussió mediàtica de cada mitjà de comunicació.
Una de les formes més suposadament neutrals i objectives de mesurar aquest impacte és a través les audiències i consums que assoleixen.
Distingim 5 sistemes de mesura: 1.
2.
3.
4.
5.
Mitjançant audímetres o panells d’audiència.
A través d’enquestes o entrevistes personals.
A través de la difusió d’exemplars.
A través de les visites a portals d’internet.
A través dels estudis de preferències.
ORGANITZACIONS MESURADORES DE CONSUM 1. Kantarmedia: audiències a través d’audímetres − − − Multinacional dedicada a la producció d’estadístiques a través d’AUDÍMETRES.
Proporcionen dades diàries d’audiència a la indústria televisiva i el mercat publicitari.
Empresa privada. Anteriorment anomenada Sofres Audiencia de Medios.
Mètode • • • • • Projecció estadística d’una recopilació de dades feta a una part proporcional de les llars de l’Estat espanyol (4.625 habitatges).
S’intenta cobrir tot l’espectre socioeconòmic del país mitjançant el repartiment d’audímetres.
Aparell físic que es connecta a la televisió i ofereix informació exhaustiva del consum que s’hi produeix.
Mostra les preferències d’aproximadament 10.000 persones, que serveixen per representar els gairebé 45 milions que viuen a l’Estat.
És un sistema immediat. Permet conèixer les audiències en un període molt curt de temps (normalment l’endemà).
Conceptes que apareixen lligats a les audiències televisives # # # # # # Audiència potencial Audiència real Nínxol d’audiència Target Share o quota de pantalla Rating o índex d’audiència L’horari televisiu. Un factor determinant en les audiències: − − − − − − − − − Despertador (7:30 – 9:00) Programes informatius i infantils (cap de setmana).
Matí (9:00 – 13:00) Programes interpretatius, tertúlies i telenovel·les.
Accés a sobretaula (13:00 – 15:00) Concursos, sèries, magazines i informatius.
Sobretaula (15:00 – 18:00) Sèries, documentals, pel·lícules. Públic heterogeni.
Tarda (18:00 – 20:00) Sèries, talk shows, desconnexions territorials...
Accés a prime time (20:00 – 21:00) Magazines, concursos, sèries de ficció...
Prime time (21:00 – 24:00) Punt fort d’audiència. Perfil familiar. Es programen els continguts més exitosos de cada canal.
Late night (24:00 – 2:30) Públic jove i adult. Programes transgressors i públics minoritaris.
Matinada (2:30 – 7:30) Repeticions i programes de baix cost per la cadena.
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 2. Les audiències a través de les respostes dels usuaris − − − Resultats obtinguts a través d’estudis sociològics mitjançant enquestes i entrevistes personals.
No són immediates, com en el cas anterior, sinó que es publiquen per onades (normalment 3 cada any).
Històricament hi ha hagut 2 organismes que s’han encarregat d’aquests estudis: o AIMC (Associació per la Investigació dels Mitjans de Comunicació) o FUNDACC (Fundació d’Audiències de la Comunicació i la Cultura) L’ AIMC (Associació per la Investigació dels Mitjans de Comunicació) − − − − Associació espanyola d’àmbit estatal. Encarregada de l’estudi sobre els consums mediàtics i culturals de la societat espanyola.
Organisme encarregat de publicar l’EGM (Estudi General de Mitjans).
Controla: Televisió, ràdio, premsa diària, revistes, suplements, cinema i internet.
Metodologia: Entrevistes personals a les llars de prop de 43.000 persones.
La FUNDACC (Fundació Audències de la Comunicació i la Cultura) − − − Fundació catalana d’àmbit dels territoris de parla catalana. Fundació plural, neutral i independent creada l’any 2005.
Funció: Proporcionar estudis de mercat útils per a la presa de decisions a empreses i institucions vinculades al món de la comunicació.
Organisme encarregat de publicar el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.
Què passa a partir de l’any 2013? − − − − − L’1 de gener de 2013 entra en vigor l’acord entre l’AIMC i la FUNDACC per unificar dades i criteris.
Neix així l’EGM – Baròmetre de Catalunya.
Segueix sent gestionat per les mateixes institucions que fins llavors publicaven l’EGM i el Baròmetre per separat, però ara de forma única i coordinada.
Organisme mesurador d’audiències. NO de difusió.
Es realitza a través d’enquestes (majoritàriament de forma presencial, tot i que també telefòniques).
Es publiquen 3 onades (de forma quadrimestral).
Júlia Marquès Lorente ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ: BLOC 2 3. Els mecanismes de control de premsa: la difusió − − − − Articulats a través de l’OJD (Oficina de Justificació de la difusió).
“L’objectiu de l’organització és obtenir i facilitar informació útil i puntual de la difusió i distribució de les publicacions periòdiques per a l’ús d’anunciants, agències de publicitat, editors i la resta de persones o organismes interessats”.
L’OJD informa de la tirada i la difusió dels diaris i revistes. Els càlculs es fan a través dels exemplars, no dels lectors.
No informa del número total de lectors. Aquesta dada la donen els organismes anteriors.
Consta de 3 estudis diferents: 1. OJD: Control de premsa de pagament. Tiratge i difusió dels mitjans impresos a Espanya.
2. PGD: Control de distribució de la premsa gratuïta. Quantitat d’exemplars que es posen en circulació.
3. OJD Interactiva: Control de difusió de les publicacions a internet. Visites que reben els portals web.
4. El control de les audiències a Internet − − − − Durant els darrers anys: auge d’Internet + presència online dels mitjans.
S’ha fet necessari ampliar el control de la difusió també a la xarxa.
Sistema molt més fiable i veraç: registre de visites i adreces IP.
Ja ho estan aplicant la majoria d’organismes mesuradors d’audiències: OJD Interactiva, Kantarmedia, EGM-Baròmetre... També a nivell internacional: Nielsen, Comscore...
5. Les preferències dels usuaris: el BOP del CEO − − − La darrera manera de conèixer els consums dels usuaris és mitjançant els estudis de preferències.
Ho pregunta el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en el seu Baròmetre d’Opinió Política (BOP).
A més a més d’un estudi de comportament electoral i posicionament polític, també es pregunta sobre hàbits de consum i preferències a l’hora d’escollir mitjans de comunicació.
ASPECTES A TENIR EN COMPTE − − − − Diferències entre control d’audiències (EGM) i control de difusió (OJD).
L’EGM és basa en el record de l’entrevistat sobre el consum del dia anterior. Això fa que el diari Marca sigui líder d’audiències encara que El País es vengui més (el Marca es comparteix més, consum als bars...).
Hi ha certes “trampes” que fan augmentar la difusió, com ara les vendes en bloc (empreses, hotels, universitats, administracions bancàries, administracions públiques...).
També hi entra la distribució gratuïta d’exemplars, per promocionar-se i, a la vegada, augmentar la difusió.
...