TEMA 1 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació
Año del apunte 2017
Páginas 11
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1. INTRODUCCIÓ A LA COMUNICACIÓ • • • • • L’àmbit de la comunicació. Comunicació humana El procés de comunicació Tipus de comunicació Comunicació de masses Sistema de comunicació – transformacions 1. L’àmbit de la comunicació L’àmbit de la comunicació no és exclusivament humà (animals, màquines). Quan busquem exemples de comunicació ens surten formes de comunicació humanes, ja que per els humans la comunicació és especialment rellevant, en més d’un sentit. Per els humans comunicar-nos o no és una qüestió de vida o mort social. Si no ens comuniquem no existim socialment. Per tant és una activitat vital. Pels humans les possibilitats i formes de comunicació són molt més amplis i diversos i disposem molt més formes que no pas la comunicació entre animals o màquines. Una de les diferencies entre humans i animals és la part i llenguatge per tant la capacitat de expressar-nos (parlat o escrit), això és el que forma part d’un tipus de comunicació que anomenem verbal. No és el tipus de comunicació que fem més, sinó que és la comunicació no verbal. La comunicació basada en el llenguatge (verbal) i tota la resta és la no verbal. 1.1 La comunicació humana Activitat vital que consisteix a posar en comú o a intercanviar significats mitjançant un codi compartit, amb unes finalitats primordials: influir, arribar a l’entesa o controlar. Sempre ens comuniquem amb alguna finalitat, generalment volem influir i convèncer als altres, però no és un requisit perquè hi hagi comunicació. 1.2 Components de la comunicació humana Per exemple, per poder parlar necessitem un llenguatge (codi), un repertori de signes que poden ser paraules, signes... També necessitem un emissor que genera un missatge i receptor, per un banda, descodificar el missatge i acabem rebem. Un canal per transmetre el missatge, permet que arribi el missatge. El codi ha de ser compartit almenys en cert grau, no cal que tots coneguem exactament el mateix tipus de paraules. D’alguna manera el receptor dóna algun tipus de resposta (feedback). 2. Tipus de comunicació: E/R Hanson, R.E (2014) Mass communication. Living in a media World. Los Angeles: Sage, p.5. Hauríem de fer una diferenciació entre comunicació que es basa en canals naturals per tant una comunicació directa, amb el canal tecnològic tenim una comunicació indirecta. Els mitjans de comunicació sempre tenen un canal indirecte. 2.1 Tipus de comunicació en funció de qui és l’emissor i el receptor. 4 nivells: 1. Nivell 0: Forma de comunicació quantitativament més important, emissor i receptor és el mateix individu, és a dir intrapersonal. Es a la base dels altres tipus de comunicació, és a dir, podem fer altres tipus de comunicació a partir d’aquest, perquè ens comuniquem amb nosaltres mateixos. 2. Nivell 1: Forma de comunicació entre un emissor i receptor individuals diferents. La comunicació interpersonal a l’origen és directa, però es pot donar mediada. 3. Nivell 2: Forma de comunicació que també es practicada, però no en quantitat és la comunicació de grup dins d’una comunitat o organització, per exemple una classe a la universitat. 4. Nivell 3: Forma de comunicació de masses, és impossible que sigui directa. a. Només pot ser indirecta perquè l’emissor no és mai un sol individu. b. L’emissor és institucionalitzat (d’alguna manera la societat el reconeix com a institució especialitzada) i especialitzat a produir i difondre missatges. I el receptor és un gran nombre de persones, és de caràcter públic. c. Difon missatges a tothom en general i a ningú en particular. A més és geogràficament dispers, es troba repartit en el territori per això és imprescindible la tecnologia. d. Heterogeni, molt divers en edat, sexe, nivell de estudis. e. Un receptor anònim en doble sentit, ja que l’emissor no coneix el seus receptors, i els receptors no es coneixen entre ells. f. Sempre és una comunicació mediada. Necessita tecnologia, és a dir, canals tècnics. A mesura que anem pujant la base al vèrtex de la piràmide de comunicació deixem de ser emissors. 3. Canvi de paradigma Nou canvi: digitalització (anys 1990...) - Característiques: Convergència: tecnològica, econòmica, empresarial. Reducció pes/paper de la comunicació de masses. Nou tipus de comunicació: selecció i producció individualitzada, personalitzada, autocomunicació de masses. Es trenca la unidireccionalitat i es multipliquen els emissors possibles. Qualsevol pot ser emissor. Segle XX-XXI Han sortit noves formes de comunicació lligades a la digitalització. No hi ha acord sobre com es diu aquest tipus de comunicació. Hi ha actors que parlen de comunicació individualitzada. També es parla de comunicació personalitzada. Auto-comunicació de masses per indicar que continua havent comunicació de masses però a més a més tots nosaltres podem produir i difondre i ser presents a la xarxa. La comunicació de massa perd pes i guanya pes la bidireccionalitat. Convergència digital i empresarial. 4. Sistema de comunicació Mitjans de comunicació i sistema polític - Com s’organitzen els mc? - Com s’entenen els mc en conjunt i quin paper s’assigna a cadascun? Quines funcions han de tenir els mitjans, tant en conjunt com individualment? Els mitjans de comunicació no son una realitat independent, sinó que sempre son d’una societat. Son indissociables de la societat on es troben. Les societat sabem que també s’organitzen políticament. La comunicació mai no es pot entendre per ella mateixa. Sempre és la comunicació d’una societat concreta. S’ha de situar en un context concret. Parlem de sistema de comunicació per referir-nos al conjunt de xarxes, mitjans i formes de comunicació de que disposa una societat en un període determinat. Tal com va canviant la societat també ho fa el seu sistema de comunicació. Al llarg de la història, els principals canvis que s’han produït en el sistema de comunicació han estat la invenció de l’escriptura (primera gran transformació en el sistema de comunicació humana) i de la impremta. Abans Abans de l’escriptura la comunicació humana es basava únicament en el llenguatge (comunicació verbal oral). També era destacada la comunicació basada en els gestos (comunicació no verbal). L’escriptura neix a Mesopotàmia (3500 a.C). Neix aquí perquè és un lloc on es comença a viure de forma conjunta i, per tant, és necessari portar un registre de qui paga impostos, qui viu amb qui, etc. Dins de l’escriptura, l’invent que permetrà la seva difusió serà l’alfabet. Primer neix l’alfabet consonàntic (neix a Fenícia). Després s’afegeixen les vocals gràcies als grecs. Aquesta nova forma de comunicació és basada en l’escriptura, que surt per donar resposta a unes necessitats noves de comunicació, donarà lloc a nous mitjans de comunicació que no existien anteriorment: correu (correspondència), llibres,... Després La segona gran transformació és la que comporta la invenció de la impremta. Aquesta neix a Europa, específicament al món Germànic, cap a 1450 aproximadament. La comunicació verbal basada en l’escriptura es manté, el que canvia és la comunicació de forma únicament manuscrita (ex. Premsa). Comencem a tenir premsa periòdica setmanal a partir, aproximadament, de 1500. Aquesta sorgeix de la necessitat d’informar dels fets rellevants produïts. La premsa diària no apareix fins a principis del S.XVIII. La primera publicació diària la trobem a Gran Bretanya. Ara El tercer gran canvi es considera l’aparició de la comunicació de masses. Aquesta es produeix a finals del S.XIX als Estats Units en el context de la revolució industrial. Per donar resposta a aquesta necessitat d’informació actual i diària a les grans masses sorgeix la premsa de masses accessible per a tota la societat, fonamentalment diària (abans estava reservada a un públic més concret, posseïdor d’un nivell adquisitiu elevat). La ràdio i el cinema formen part, també de la comunicació de masses. El cinema s’entén durant el S.XX. les primeres emissions de ràdio es produeixen als Estats Units l’any 1920. Pel que fa a les primeres emissions de TV l’inici oficial es considera l’any 1936 (BBC). Per donar resposta a les necessitats d’informació ràpida entre individus separats físicament (interpersonal) sorgiran el que es coneix com a telecomunicacions punt a punt (telecomunicacions tancades). El principal mitjà que sorgeix per donar resposta a aquesta necessitat és el telègraf. Futur? El quart gran canvi va lligat amb la digitalització i la convergència. Aquest gran canvi comença, en general, a partir de la segona meitat del S.XX (anys 60 en endavant). Actualment ens trobem en aquest període. La convergència és una característica d’aquest període, doncs existeix una gran convergència tecnològica, econòmica, empresarial... En aquesta etapa no queda eliminada la comunicació de masses, però si que es ressitua (perd pes). Una de les raons per les que perd pes es deu a que la digitalització presenta noves formes de comunicació amb més possibilitats d’elecció. Alguns autors sostenen que la comunicació de masses es tracta d’una forma de comunicació individualitzada (son formes adaptades a les característiques que ens defineixen com a individus). Segons els nostres gustos, els autors anomenen aquesta nova forma de comunicació com a personalitzada (s’adapta als gustos de cadascú). Manuel Castells defineix aquest quart tipus de comunicació, com un tipus en el que els individus son molt més actius a l’hora d’utilitzar-la mitjançant, per exemple, xarxes socials (auto comunicació). 4.1 SC- teories sociopolítiques Four teories on the press, (tres teories sobre la premsa) 1956- F. Siebert, Th.Peterson i W. Schramm Sistemes polítics de tots tipus: - Autoritària Pels autors la teoria autoritària neix en una època històrica, en el context de l’absolutisme, a França en el segle XVII, però te vigència fins els anys 50. Es caracteritza perquè per sobre de tot hi ha la seguretat de l’estat. Allò que l’absolutisme defensava per sobre de tot és que s’ha de garantir la seguretat de l’estat. És a dir, el poder del líder absolut. Tot és subordina a la seguretat de l’estat i és ell qui pren totes les decisions. L’estat és l’únic que decideix qui té dret a emetre, qui pot ser emissor i crear un diari o emissora de radio. En primer lloc, el que ha decidit és qui té dret a ser emissor és el propi estat. En segona instancia altres que tinguin el permís. Decideix també què passa amb els continguts, per tant, tenen una funció propagandística i es considera legitima la censura. El receptor, era controlat, hi havia límits. Es basat en el control fort per part de l’estat, que a més sempre acaba sent representat en un líder. Seguretat de l’estat à mc al servei de l’estat; control sistema de comunicació: - Subordinació mc i professionals - Falta d’independència mc i professionals a) Qui té dret a difondre: el mateix Estat directament o mitjançant permís b) Continguts: censura, restriccions a la importància de continguts... c) Receptor Vigència: a) Històrica b) Contemporània: societats i tendències. Hi ha d’altres que no és vigent globalment, però en alguns aspectes hi ha tendències autoritàries, per exemple a Espanya la “llei mordaza”. - Liberal L’individu, al centre marc de llibertats: - Llibertat intel·lectual: llibertat de pensament i llibertat d’expressió - Lliure empresa: mercat - Funcions dels mc: informar, entretenir, vendre i vigilar les institucions governants; promoure el debat d’idees. - No censura, no través importància continguts...; llibertat i independència professionals. El centre és l’individu i els seus drets i llibertats. La primera que es va reconèixer no va ser la llibertat d’expressió sinó que va ser la llibertat d’empresa, que cadascú pugui crear si vol un diari. Qui decideix si allò té sentit i funció és el propi mercat, per tant, no es necessita cap permís per part de l’Estat. En aquest sistema democràtic liberal que ens influeix a nosaltres, a la base hi ha la idea que els MC han de fer unes funcions que són imprescindibles perquè hi hagi una democràcia de qualitat: han de ser crítics amb el govern i contrarestar l’activitat del govern, han de donar veu a tothom, és a dir a tots els corrents d’opinió. S’entén que els mitjans de comunicació han de promoure el debat d’idees. No hi pot haver censura en termes polítics. Vigència Societats liberals democràtiques: reconeixement constitucional de les llibertats, límits: altres llibertats o drets fonamentals; conflictes: àmbit judicial. Pràcticament tots els països democràtics, recullen a la constitució el dret a la llibertat d’expressió, d’empresa, la funció de fomentar el pluralisme. Si que hi ha límits, en altres drets, per exemple en la protecció de menors. Els límits de la llibertat d’expressió serien els drets humans (art.18). - Comunista Teoria comunista o teoria soviètica – URRSS, països comunistes Influència històrica: quatre teories sobre la premsa i evolució. La majoria d’autors estan d’acord amb que és una variant del model autoritari. (Xina, Corea del Nord i Cuba). La vigència del model comunista a dia d’avui és pràcticament inexistent. Control absolut de qui pot ser emissor i qui no. També dels continguts que es poden parlar. Restriccions a la importació de continguts les característiques de la teoria autoritària son d’aplicació en aquest context. - Responsabilitat social Practica teoria liberal à contradiccions amb els principis; resposta: TRS 1. Llibertat d’expressió i llibertat d’empresa per tothom vs. Concentració de la propietat i reducció dels pluralisme. S’ha posat de manifest de que la teoria liberal té uns principis à les llibertat, però quan s’organitza un sistema en torn a aquests llibertats tenen unes conseqüències contradictòries, per poder sobreviure i fer negoci les empreses es van fusionant i integrant. 2. Finançament: publicitat. Dependència dels anunciants + cerca audiències ‘rendibles’ el finançament publicitari fa que hi hagi una dependència dels anunciants en un doble sentit. Nomes poden sobreviure els mitjans que tinguin continguts atractius pels anunciants. Es buscaran audiència que siguin rendibles econòmicament. Es dóna en països democràtics que s’han organitzat a partir de la teoria liberal. En els primers països que s’organitzen s’observen contradiccions entre els principis democràtics i el resultat d’organitzar un sistema polític amb aquests: els mitjans de comunicació són privats tot i què s’organitzen en cadenes o conglomerats el que comporta el compartiment de la propietat (multiplicitat). D’aquesta manera, no existiran tants punts de vista diversos. Aquells continguts que no atreguin a una audiència rendible no es publicaran o emetran. Per tant, el finançament per la publicitat comporta una reducció del pluralisme i la creació de noves necessitats. En contrastar totes dues contradiccions, a partir de la II GM, tant a Estats Units com a Europa democràtica (amb un paper fonamental de GB) sorgirà una nova teoria. Aquesta parteix de la liberal però mentre la teoria liberal admet que el mercat és el centre, l’altra entén que els mitjans de comunicació es poden organitzar a partir de la propietat privada però hi afegeix elements afegits, ja que els mitjans de comunicació fan un paper fonamental per a la democràcia que no garanteix el mercat per si mateix. No es pot deixar que el mercat faci el que cregui oportú. Els MC han de ser independents, però els independents (privats o públics) tenen una dimensió de servei públic, tot i ser privats (ja que fa les funcions fonamentals d’una democràcia). De manera que per aquesta teoria els MC poden ser privats, però amb obligacions de cara a la societat. D’altra banda, com els privats no garanteixen per si sols l’exercici d’aquestes funcions, la teoria de la responsabilitat social justifica certa intervenció en els MC (control democràtic, control que és legítim). D’acord amb aquests principis, la teoria de la responsabilitat defensa que en radio i televisió, tenint en compte que arriben a tothom, es justifica (es necessària i legítima) la creació d’organismes públics NO governamentals (independents dels governs) de radio i TV que garanteixen l’exercici de les funcions fonamentals de la democràcia (que informin amb validesa, sense censura...). El seu finançament és independent de l’Estat, cosa que garanteix la independència dels MC al control de l’Estat. License fee: impost finalista (no passa a mans de l’Estat). Per cada emissió pagues un impost. El diner recaptat passa a mans de la BBC, que no té publicitat. Un dels criteris que potencia aquesta teoria és el professionalisme com a valor per garantir la independència. En aquest context, és legitima una certa intervenció dels governs per a intentar limitar o contrarestar els efectes i les pressions del mercat perquè, per exemple, tot no depengui de la publicitat. (No s’accepta publicitat de tabac o alcohol segons la graduació o l’hora. Tampoc s’accepta la publicitat de medicaments que no es venen sense recepta). TRS (post IIGM) 1. MC. Funcions essencials en política (democràcia) i cultura. Amb els principis de la teoria lliberal, s’ha de posar algun mecanisme de corrector. No poden dependre només del mercat, de la mateixa manera de l’empresa que fa ordinadors. 2. Independència mc + obligacions davant de la societat 3. Propietat i control mc:: privada + servei públic - Organismes públics de radiotelevisió - Professionalisme com a valor - Certa intervenció governs per limitar efectes i pressions mercat: límits concentració empresarial, control parlamentari, ajuts econòmics als mitjans. Una empresa privada pot rebre subvencions publiques perquè tingui poca publicitat i així no dependre d’ella. A Europa això va suposar crear models/organismes de radiotelevisió públics independents del govern, model BBC à cànon (quantitat de diners públics, impost finalista que paguen els ciutadans). Els autors volen explicar el paper dels mitjans dins de l’estat organitzat políticament amb un dels sistemes esmentats. Els sistema de comunicació van ser de caràcter estatal, això va funcionar més o menys. A partir dels anys 80, 90 i 2000 vam veure que entràvem a una fase caracteritzada per la digitalització on la comunicació, ja sigui la que sigui, no tenen en compte i no s’adeqüen a l’àmbit estatal. Cada vegada més tenim televisió per satèl·lits, o qualsevol forma d’Internet. Per tant, és més complicat, organitzar els mitjans de comunicació i el control democràtics d’aquests (no de la censura) i de decidir quin és el dret comú i qui l’ha de decidir. Cada vegada te més FEBLESA. Cada vegada serveix menys per explicar el sistema de comunicació dins dels Estats. En aquest nou context, han sortit respostes noves per explicar la relació entre sistema de comunicació i sistema polític a les societats contemporànies. 4.2 Influència i evolució A partir dels anys 90, a mesura que ens endinsem en el gran quart canvi, cada vegada és més difícil correlacionar el paper, cada vegada més important, dels mitjans de comunicació (de masses o digitals). Això és deu a que el sistema de comunicació està organitzat de manera diferent: Dificultats del control democràtic als mitjans - Evolució tecnològica: canals electrònics, més canals amb dimensió internacional (internacionalització). Internet és una tecnologia que ens permetrà l’accés a mitjans globals. Per definició, pot arribar a tot arreu on hi hagi connexió. - Extensió del liberalisme: privatització (pes interessos econòmics, transnacionalització). A finals dels anys 90 es produeix una extensió de la teoria liberal. En l’àmbit de la comunicació comporta donar més pes al mercat, que cada vegada hi hagi més mitjans privats (perquè es creen de nous o perquè existents es privatitzen). Això comporta que cada vegada més les empreses donin més importància als interessos econòmics. - Indefinició del bé comú: qui defineix el que és el bé comú i el bé general de la societat. En aquest context, com es pot fer el dret real d’accés? Tots els grups socials no tenim un accés real als mitjans de comunicació. Una de les formes de garantir aquesta accés real als mitjans és a través dels mitjans públics, que han d’incloure la presència de tots els grups socials a la seva programació. 5. EUA I EUR- Sistemes mediàtics comparats Hallin, D.C., & Mancini, P. (2008) Sistemes mediaticos comparados: tres modelos de relación entre los medios de comunicación y la política. Barcelona: Hacer. [Ed. Original, en anglès, 2004] L’enfocament ja no és a tot el món sinó que es a països democràtics que tenen bastants elements compartits però tradicions històriques diferents. Es planteja la relació entre sistema polític i sistema de comunicació a una sèrie de països. Països democràtics Models ‘actuals’ à desenvolupament històric específic No estàtics, ni homogenis à tendències Pretenen fer una explicació a l’època actual. Subratllen que cadascun dels països respon a tradicions històriques especifiques, per tant tenen el compte el context. Adverteixen que els models siguin una foto fixe d’un model determinat, sinó que són més aviat tendències. Els models que expliquen es tracten de models ideals, si es complissin totes les condicions les característiques del model serien aquestes. 5.1 Models: - Relacions sistema mediàtic i sistema polític - Models o tipus ‘ideals’ - Diferencies, en un mateix sistema polític, entre mitjans, sobretot premsa / televisió - Tendència: convergència dels sistemes europeus amb el liberal (accelerada des d’ants 1980) Un país encara que tingui característiques del model X i pot haver diferencies entre mitjans de comunicació, entre TV i premsa o dins d’un mateix mitja, públic o privat. La tendència que marca és a l’homogeneïtzació, el pes creixent del model liberal. 5.2 Paràmetres de comparació (els criteris per identificar els models) 1. Desenvolupament dels mercats dels mitjans de comunicació, sobretot premsa de gran difusió; en cada país quina tradició ha tingut la premsa escrita en el sentit que com és el primer mitja de comunicació de masses, si la premsa va tenir grans audiències o poques, un mercat de premsa per tant, més gran o petit, i si s’ha donat al principi, tardíament o en una etapa intermèdia. 2. Paral·lelisme polític: vincles entre mc i partits polítics; “fins a quin punt el sistema de mitjans de comunicació reflecteix les principals divisions de la societat”. Si es pot identificar una tendència entre un partit i un mitjà. Entre grups de la societat, polítics, religiosos, etc. i mitjans de comunicació. 3. El desenvolupament de la professionalitat dels periodistes. La professionalitat dels periodistes és un valor o no de l’estat. Si hi ha normes deontològiques... 4. Grau i naturalesa de la intervenció estatal en el sistema de mitjans. Què fa l’estat i que s’entén que ha de fer l’estat en aquest sistema de mitjans. 5.3 Tres models - Liberal (RU, Irlanda, EUA, Canadà) - Democràtic-corporatiu (Nord Europa continental) - Pluralista polaritzat (Sud Europa, mediterrània) Pluralista polaritzat o mediterrani - Premsa èlits i difusió relativament baixa à pes radiotelevisió. No hi ha hagut un gran mercat de premsa. A afectes de públic la radiotelevisió ha tingut molt més pes. - Retard: llibertat de premsa i indústries mèdia. Tant la llibertat de premsa com el desenvolupament dels mitjans de comunicació arriba en retard. - Paral·lelisme polític: alt à Integració dels mc en la política de partits. En general en els països de pluralisme polaritzat, els mitjans de comunicació tenen una integració o alienament dels mitjans en la política de partits. És alt però amb tendència a disminuir amb una excepció, a Espanya. Tendència: disminució a EUR, però creixement a ESP. “(...) ha disminuido en gran parte de EUR en las últimes decadas del siglo xx, es raonable argumentar que ha aumentado en la nueva democràcia espanyola, con el resultado de una divisón de la mauor parte...” “es habitual la instrumentalización de los medios de comunicaicón por parte del Gobierno, por los partidos politicos y por los Industriales vinculados a la policia. La radiotelevisión publica suele seguir los modelos gubernamentales o parlamentarios (...)” (Hallin & Mancini). És a dir, és una utilització en benefici propi. Els governs utilitzen a favor seu els mitjans de comunicació habitualment. Els models governamentals són les radiotelevisions que depenen del govern (nomena a directors). Als països mediterranis han passat a un model parlamentari, depèn del parlament però amb majoria simple. - Professionalització: relativament poc desenvolupava “en general, los sistemes formales de responsabilización brillan por su ausencia en los paises mediterraneos. No hay ninguno que tanga un Consejo de Prensa de ámbito nacional; el único consejo de prensa real en el sur de Europa es el Consell de la Informació de Catalunya (...) [1996] como órgano autoregulador” (Hallin & Mancini, 2008, p. 104). Periodisme orientat en opinió. - Estat, paper important: propietari regulador i font de finançament dels mitjans L’estat pot ser propietari de mitjans de comunicació (RTVE, Radio Televisión de Andalusia, CCMA). També és font de finançament de mitjans públics però també de mitjans privats amb subvencions (transit...) ...”aunque su capacidad para regular de manera efectiva es a menudo limitada”. L’efectivitat és limitada, el resultat es que els tribunals de justícia han tombat el que havien establert. - Radiotelevisió: transició molt rapida ( i ‘descontrolada’) des d’una radiotelevisió controlada per l’Estat a una radiotelevisió privada à desregulació salvatge. Moltes radiotelevisió privades coexisteixen amb el model parlamentari. Model democràtic- corporatiu Coexistència històrica dels mitjans de comunicació comercials i mitjans dependents de grups socials (religiosos, culturals) i polítics organitzats. Paper de l’Estat legalment limitat però relativament actiu (alt). Intervé poc però quan ho fa és útil i efectiu. - Desenvolupament primerenc de la llibertat de premsa i industria periòdics. És va intruir bastant aviat diaris venuts i lectors de premsa. - Premsa: grans tirades. - Paral·lelisme polítics alt; en disminució. - Professionalització neutral i periodisme orientat a la informació. El que hi ha és un periodisme orientat a la informació. Atlàntic nord o liberal Liberal: mecanisme de mercat i MC comercials. Mitjans entesos com a negocis. - Desenvolupament primerenc de la llibertat de premsa; tiratges alts. Hi ha una tradició de grans mercats i de exemplars de diaris venuts. - Domini premsa comercial - Paral·lelisme polític baix. Hi ha més correspondència entre mitjans de comunicació i organització política de la societat. - Professionalització, relativament important. “es más probable que la autonomia periodística se encuentre limitada por presiones Comerciales que por una instrumentalización política (...) Predomina un periodisme orientado hacia la información (...). El papel del Estado es limitado” Tendències Hallim i Mancini consideren que s’està produint “el triomf del model liberal”, que s’estén cap a Europa. Pràcticament a tot arreu la premsa periòdica ja funcionava a partir del model liberal. Hi havia premsa comercial orientada com a negoci i premsa finançada per la publicitat. La radio i la televisió passen a ser privades, concebudes com a negoci. La RTV ha passat de ser una institució política i cultural en la qual les forces del mercat tenien una importància mínima, a ser una indústria en la qual aquestes forces són centrals, fins i tot per les emissores públiques que encara existeixen i que estan obligades a lluitar per mantenir la seva quota d’audiència. Es produeix una Homogeneïtzació dels models: - Americanització dels sistemes mediàtics - Innovació tecnològica com a característica d’aquests sistemes - Globalització, mundialització, doncs els àmbits cada vegada són més grans (a Europa especialment). - Comercialització / Privatització. Lògica de negoci com a lògica predominant en els mitjans de comunicació. Algunes contra tendències à Diferències entre sistemes polítics estatal. ...

Comprar Previsualizar