Tema 1. El dret romà (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 26

Vista previa del texto

TEMA 1. ROMA: DE CIUTAT-ESTAT A VAST IMPERI BIPARTIT (OCCIDENT I ORIENT)+ APUNTS AULA GLOBAL PRIMER PERÍODE. La formació de la ciutat és un període que acaba durant la República, aquest període és el moment en què es comencen a organitzar algunes institucions: primer amb els pontífexs i després amb els pares de família. La comunitat s’organitza a través d’unitats familiars, es tracta de famílies gentílicies (tots els que estan sota el poder polític del pater familias).
També és un període en què apareix una monarquia i desapareix, acaba l’any 367 a.C. perquè en aquesta ciutat on els pares de família i les grans famílies tenen el poder apareix el problema de creixement que els obligarà a augmentar la població amb gent que ve d’altres llocs, moltes vegades del sud, i que tenen una situació d’inferioritat, com a ciutadans de segona, i que són els plebeus. Apareixerà un problema d’integració d’aquests que causarà un conflicte. Aquest primer període s’acaba quan els plebeus aconsegueixen tenir un cònsol plebeu. L’any 367 al costat dels cònsols apareix un altre magistrat amb imperium, poder polític, també apareix el pretor, que té també imperium i que s’encarrega de la matèria judicial.
SEGON PERÍODE. Plenitud de la república (des de la plenitud de la república és a dir el 367 a.C. fins el 27 a.C. ). la república entra en crisi i s’inicia el Principat. August passa a ser el prínceps que tindrà un nou poder, la autoritas.
El prínceps és una figura autoritària recolzada per la població degut a que a través de les seves victòries i les seves empreses aconsegueix un reconeixement. Per tant, podem distingir dos tipus de poder: el poder de coerció i el poder de consens. El poder de coerció és aquell que té una persona quan té una sèrie de competències determinades amb independència de si agrada als que l’han d’obeir. El poder de consens en canvi s’aconsegueix a través d’una actuació personal raonada, que està justificada i raonable, els destinataris consideren que està justificada i per tant obeeixen voluntàriament.
El principat va durar de l’any 27 a.C. i crea una constitució del principat, la qual influirà en la manera en què es crearà posteriorment el dret. Aquesta època està caracteritzada per l’actuació de la jurisprudència, es té molta preocupació per els temes civils.
TERCER PERÍODE: DOMINAT. Es divideix Roma en dues parts: la part d’Occident (amb capital Roma) i la d’Orient (amb capital Constantinoble). Però al principi no s’intenta dividir l’imperi sinó que es tracta de que actuïn unitàriament. Malgrat tot, acabaran dividint-se quan l’imperi d’Occident destitueix l’emperador de l’imperi i aquesta part cau sota la força del poble germànic.
PRIMERA FASE.
Els romans consideraven que tot el que passava estava vinculat a la religió. Per tant, per entendre el dret hi havia un concepte anomenat “fat”, la força divina. Déu té una força molt gran que dirigeix la vida dels homes. Per tant, per poder complaure els Déus era molt important saber el que els Déus prohibien, el nefast. Entre les accions que podien fer pels romans era molt important saber què era el fast, tot allò que podien fer i que per tant no estaven prohibides per Déu, no eren nefast.
Dintre d’aquest camp de coses permeses apareixerà la noció del ius, l’ajustament de les accions d’un home amb l’altre, ja que l’home no viu solitàriament sinó amb altres homes. Això es produïa a través de la pràctica de la societat i era el que finalment era considerat per tot, aquestes accions ajustades, que creaven el ius, el dret. Amb el temps aquestes accions seran apreses com a vàlides i tothom les realitzarà convertint-se en el ius civile, el dret dels ciutadans. Uns usos i comportaments repetits al llarg del temps que esdevindran costums. Els usos són ajustaments voluntaris, es podia escollir fer-los, però arriba un moment en què aquests comportaments es realitzen tantes vegades que és obligatori complir-los. No es pot escollir. Al final es considera que aquest ius civile és inderogable i etern, el que havia començat sent una construcció subjectiva del dret passa a ser una veritat que no es pot modificar.
Els costums són els mores, tradicions, costums que s’han transmès i que són les mores moiorum. Són els costums dels avantpassats. Aquestes normes regulaven l’estatus (civitates, liberatis i familie).
 Status civitatis: la forma de ser d’una persona enfront la comunitat.
 Status liberatis: regulava el que podia fer una persona que era lliure respecte la que no ho era.
 Status familie: quin lloc ocupa cada individu i els drets que té en funció d’aquesta posició que ocupa.
També definia les potestats, els drets de les persones sobre altres persones. Com per exemple els drets del pater familias sobre els que estan sota la seva tutela. Per poder fer evolucionar l’estatus de les persones hi havia els negocis jurídics, aquests negocis no es podien fer de qualsevol manera, es van establir unes fórmules procedimentals per canviar els estatus. Aquestes fórmules tenien una connotació màgica o religiosa per la qual una persona per exemple esclava podia esdevenir lliura. Els pontífexs són els que concediran l’acció per mitjà d’aquestes fórmules, la qual cosa significa que el poble no pot controlar el costum ni la creació del dret. A més, si no es pronunciaven les paraules màgiques el negoci jurídic no era vàlid i al no ser-ho no tenia conseqüències.
PROCEDIMENT FORMULARI.
Per superar la fase d’autotutela apareix una institució anomenada Monarquia. Aquesta apareix per evitar en la fase d’execució que hi hagués gaire violència. Per tant, aquest període es converteix en l’eix executor del ius civile. D’aquesta manera aquesta primera fase es dividirà en dues fases: la fase in iure (davant del rei) i la fase apud iudicem (davant d’un jutge).
 FASE IN IURE. El rei s’encarrega de mirar si la fórmula és acceptable o no.
 APUD IUDICEM. El rei nomena un jutge perquè comprovi si la primera part de la fórmula és correcta, si els fets es corresponen amb la realitat. Una vegada es comprovava i era verdadera la conseqüència es produïa. Si no era verdadera no hi havia conseqüències. Simplement és com si no hagués passat.
Roma anava creixent en la península Itàlica, aviat va anar rebent població immigrada que venia a Roma i que formava una classe social inferior que eren els plebeus. Aquests se sentien discriminats per els patricis ja que tenien menys drets que ells. A més, els patricis volien que quan vinguessin els enemics els plebeus defensessin Roma. Però en el moment en què aquests es rebel·len van tenir el problema de que els faltava defensa un cop van venir els enemics.
Els plebeus volien tenir el mateix dret, però com no tenien avantpassats comuns no tenien mores moiorum, no tenien costums. I no podien basar-se en els dels patricis perquè no eren els seus costums. A més, com que els cònsols eren patricis i les fórmules eren secretes els enganyaven per sortir-hi guanyant ells.
Els plebeus van amenaçar de fer-se independents i això va obligar finalment als patricis a negociar. Com a negociació es va acabar acordant que es publicarien els principis del dret civil, cosa que dona a lloc a una nova forma de crear el dret. Ara apareixerà la llei. Per tant es tindran 3 formes de creació del dret:  Jurisprudència dels pontífexs  La llei→ Llei de les XII taules  FJKDLSAÑFJDS SEGONA FASE. FASE DE PLENITUD DE LA REPÚBLICA Per primera vegada hi ha un cònsol plebeu. Com que hi ha molta feina degut a les guerres que tenen afegeixen un altre magistrat especialitzat que és el pretor.
Aquest apareix l’any 367 a.C. Les fonts del dret seran ara:  LA LLEI DE LES DOTZE TAULES.
 ASSEMBLEES POPULARS. La República tindrà una institucionalització, hi haurà un mecanisme per donar noves lleis, apareixen les assemblees populars en les quals es podran votar lleis. Però no se’ls dona tot el poder, es vol fer una constitució política de la república i per fer-la es basen en els grecs, en Aristòtil. Això es característica de la democràcia però en realitat no tots podien votar, només els que tenien més diners. S’establia un sistema de votació una mica peculiar, el vot s’aconseguia amb riquesa, les classes més riques tenien més vots i això feia que la decisió dels rics fos decisiva i la dels pobres no tingués influència. No podien fer lleis, només podien votar les lleis proposades pels cònsols. Per tal de crear-se aquestes lleis era necessari el vot afirmatiu. Malgrat tot, sempre s’asseguraven d’obtenir l’aprovació.
o TRIBUS o CÚRIES o CENTÚRIES o ...
 SENAT. Creació del senat (el seu càrrec és vitalici). Aquest és un organisme de molt prestigi amb les següents funcions: o Aconsella els cònsols (de càrrec temporal, el seu mandat durava 1 any). Normalment seguien les seves orientacions ja que tothom volia anar al senat i si no ho feien llavors el senat no els acceptaria quan volguessin entrar.
Les lleis no van ser molt abundants durant la República, només es realitzaven en ocasions d’excepció, en actuacions especials. Si no s’havien de crear el dret civil continuava funcionant a través de l’interpretació dels pontífexs.
Apareix una nova font del dret: el ius honorarium (jurisprudència del magistrat jurisdiccional) realitzada pel pretor.
PRINCPIAT.
Apareix una nova classe, aquella que s’ha enriquit amb les obres públiques que Roma ha hagut d’anar fent amb l’expansió del seu imperi. Això ha generat una classe de nous rics: els equites. Aquests, quan es fan rics, molts tornen a Roma i viuen de renta, tenen molt temps per dedicar-se a l’oci. Alguns es dediquen a estudiar el dret, volen interpretar el ius civile. S’inicia un procés de secularització de la jurisprudència doctrinal, es treu el monopoli de la jurisprudència dels sacerdots. Ara hi haurà per un cantó els equites que comencen a donar respostes.
L’any 304 a.C. hi ha un senyor anomenat Cneu Flavi, que era el secretari d’un pontífex anomenat Api Claudi, el qual era cec. El secretari tenia accés a les fórmules secretes i el va publicar. Això va permetre que els equites estudiessin aquestes fórmules.
Un altre moment important va ser l’any 254 a.C. , en el qual hi ha un pontífex màxim que és plebeu. Aquest es deia Tiberi Coruncani, aquest treballava públicament a part de treballar dintre del temple en secret a una sala. En comptes de fer-ho en secret quan algú necessitava una fórmula li explicava com funcionava i li deia la fórmula. Molta gent anava allà perquè li expliqués el dret i per tant, d’alguna manera podria dir-se que es va convertir en la primera escola de dret.
Les activitats formals que feien els juristes que a partir d’aquell moment seran ja modernistes, intervenen en el negoci jurídic. Però l’activitat dels juristes es sintetitza amb 3 funcions:  CAVERE. és el donar fórmules vàlides per fer negocis jurídics.
 AGERE. és l’actuació que fa el jurista quan hi havia un litigi com a director d’una part. Ell s’encarregava de la direcció d’una part davant del tribunal, mostrava l’esquema d’acció que seria més eficaç, és a dir, dir-li quina acció ha de presentar la part davant del tribunal perquè tot anés bé.
 RESPONDERE. és el fet de respondre dubtes que es poguessin plantejar.
Finalment, hi ha el ius honorarium, la jurisprudència del magistrat jurisdiccional feta pel pretor. Té a veure amb la crisi de les mores maiorum.
Aquelles persones que no són ciutadanes romanes tenien un altre dret romà, el ius gentium que no són de ciutadans romans. Apareix un magistrat especial que apareix al costat del pretor comú: el pretor peregrí.
Crea un nou dret romà en les relacions entre ciutadans romans i ciutadans no romans. Això ho fa a través de les fórmules.
Els militars cada vegada tenen més pes polític i més importància. August modifica això traient del senat les famílies plebeus havent-n’hi només de patrícies. Per tant, es produeix molta distància entre el senat i la realitat social. El principat reconstruirà l’evolució de Roma cap a l’Imperi.
L’any 130 a.C. el pretor urbà rep el procés formulari de pretor peregrí, per tant, ell podrà substituir les antigues accions de llei. A partir d’aquest moment els juristes tindran una importància molt gran perquè ajuden a redactar la fórmula. El pretor és un magistrat a partir de l’any 367a.C., el seu mandat és temporal i dura només 1 any. Aquest a més ha de fer un programa judicial dient el que farà durant l’any, això era l’edicte del pretor, el qual posava les condicions de les fórmules.
El dret romà és un dret en íntima connexió amb la societat de cada moment. A través dels juristes es redacten per trobar una solució que després serveixi per integrar-lo en el ius civile. Li dona validesa i efectivitat. Per tant, aquesta és una manera d’actualitzar el dret en funció de les exigències socials i per part de la societat civil.
A partir de l’any 130 a.C. apareixen les accions honoraries, són les accions in factum:  ACCIONS FICTÍCIES. Si un ciutadà romà és capturat per motius de guerra per exemple perd la seva ciutadania i passa a ser un esclau. Per solucionar això el pretor considera una nova mort, la mort civil. En la qual una persona seguia vivint però civilment moria en el moment en què entrava com a cautiveri. Per tant, el testament ja tenia validesa. Si aquesta persona tornava llavors el testament no tenia efecte, s’esperava a tenir-ne a que la persona realment morís naturalment.
 ACCIONS PER TRANSPOSICIÓ DE PERSONES. En aquestes accions els fills de família no tenien capacitat d’obrar (eren alieni iuris) i per tant no podien fer contractes. Aquesta acció servia per si un alieni iuris contractava un tercer per exemple demanant un préstec sense que aquest sabés que era alieni iuris. Llavors si això es produïa el pretor va fer aquesta acció: l’acció inicial es presentava contra el fill i l’àrbitre en la fase aput iudicem analitzava els fets, però en el moment de la sentència es permetia que es fes una transposició de persona, que el condemnat fos el pare per exemple.
 ACCIONS IN FACTUM. Protegien situacions de fet, les quals en el dret civil no estaven protegits per el dret civil, eren contractes innominats, no protegits per el dret civil.
El prínceps monopolitza les noves fonts de creació del dret: els edictes. Es continuaran votant lleis per les assemblees populars però el prínceps ho farà de forma testimonial, el que vulgui que tingui efectes generals ho farà a través d’un edicte. Per continuar mantenir el poder de fet i de dret va crear noves províncies de l’imperi (Ex. Espanya en tenia tres→ bètica, lucitània i tarraconense). A on hi havia les legions imperials va decidir que depenien de l’administració imperial, les altres s’administraven pel senat.
A tota aquesta administració provincial moltes vegades se li donava instruccions a través de mandats.
També hi havia els rescriptes, en els quals es tornava a escriure en les consultes que els particulars o els funcionaris de l’imperi que tenien un problema en una província dirigien al prínceps perquè li donés una resposta. I finalment hi havia els decreta, la intervenció del prínceps en el procés judicial, el qual abans s’acabava amb la sentència de l’àrbitre, la qual era definitiva. Ara això ja no funciona així, es crea una segona instància: la cúria o oficines del prínceps, que és allà a on es podrà apel·lar les decisions dels jutges de la primera instància, es passa a un procediment anomenat extra ordinem. En el qual hi ha només un jute el qual farà les dues funcions: la funció declarativa i la funció executiva. Per això els juristes amb el principat tindran una nova feina: la feina a la cúria imperial, a les cúries dels governadors. El dret públic comença a tenir més pes que no pas en el dret privat. Per tant, els juristes que treballen per l’emperador deixen de tenir un mèrit privat i passen a ser funcionaris, persones que fan una activitat fungible, és a dir, que poden ser substituïts per un altre. Estan sotmesos a una jerarquia i han de complir amb unes funcions que van lligades al càrrec, no a la persona.
Tot aquest conjunt de normes és el que es coneixerà amb el nom de constitutiones principum: les constitucions del prínceps. Per tant, el prínceps es sobreposa a la constitució republicana, ell té autoritas i és respectat per la comunitat política. El seu govern durarà 40 anys.
La crisis de les institucions republicanes es basa en el fet que les assemblees populars ja no representen tot l’imperi, el senat que ha estat reformat i integrat per les persones que ha elegit el prínceps no gosa complir amb la seva funció anterior, l’únic que fa és fer tot el que diu el prínceps, a partir d’aquest moment es farà servir al senat per publicar lleis més generals pel principat que es coneixen amb el nom de senat consults.
Que se suposa que és la voluntat del senat però en realitat és la del prínceps. Els cònsols passen a ser els titulars de l’imperi (el poder màxim) a ser uns funcionaris subordinats del príncep (fan tot el que ell vol). A partir de l’any 130 d.C. l’edicte ja no podrà modificar-se més, serà l’edicte perpetu, que abans encara que es digués així realment no ho era. El prínceps voldrà acabar amb la creació del dret civil privat romà que se li escapa de les mans fent que discrepin enter ells. Els juristes tenen una patent, un plus, una concessió per la qual el seu dictàmen té el valor de com si respongués el mateix prínceps. Per tant, els juristes ja no voldran respondre pels seus propis coneixements sinó en funció del que vol el prínceps.
Es formen dues masses jurídiques:  IUS GETUS. Dret antic format per la jurisprudència (ius civile i ius honorarium), la llei i l’edicte.
 IUS NOVUM. Format per les constitucions imperials.
Les dues masses jurídiques formen un nou sistema, el qual posarà fi al criteri de discriminació entre els habitants de l’imperi per raó d’status civitatis. Tots els ciutadans passaran a regir-se per aquest ius novum.
ÚLTIM PERÍODE DE L’IMPERI ROMÀ. ANY 284- 286 d.C.
Dioclecià aconsegueix redreçar una crisi que dura 50 anys. En aquest període és important destacar l’emperador Teodoci, el qual divideix l’imperi amb la seva mort entre els dos fills que té: Occident→ Honori i Orient→ Arcadi. Se suposa que ho fa però perquè es coordinin les dues parts, perquè era molt difícil coordinar-ho tot des de Roma. Aquest període s’anomena Dominat perquè el prínceps esdevé Dominus, el prínceps es converteix en el senyor de l’imperi. A més s’afegeix una legitimitat de tipus diví, el monarca té un poder ascendent. S’acaba la transició cap a la monarquia i s’entra a la monarquia en ple, d’origen diví.
Malgrat tot, els pobles romans també estan en crisi degut al cristianisme.
Dioclecià encara es dedica a perseguir els cristians, que anaven en contra de l’imperi segons ell. Però a partir del seu successor, concretament Constantí, la situació canvia. Decideix que si no els pot vèncer és millor que s’uneixi a ells. Això ho fa amb l’edicte de Milà, amb el qual declara el cristianisme una corporació o persona jurídica pública lícita i que per tant pot desenvolupar directament i legalment dins l’imperi. Això provocarà que finalment el cristianisme es converteixi en la religió dels emperadors. Però és una religió tutelada per l’imperi, s’incorporarà dins la cúria imperial com un ministeri més. Per això l’emperador es preocupa molt per la doctrina de la fe, per mantenir la unitat de la fe en l’església, no li interessa que sorgeixin heretgies.
El cristianisme accepta aquesta situació perquè aconsegueix la protecció de l’imperi i a canvi té llibertat, a més la doctrina tampoc s’oposa a això.
Una altra de les característiques del Dominat és que el principi que regula la successió ja no és la elecció sinó la successió. Comença a haver-hi una dinastia imperial, la idea de que Déu ha elegit una sèrie de dinasties que tenen sang blava, sang diferent de la dels altres.
També es produeix la ruralització de l’imperi. Hi ha coses que no poden ser solucionades a través del sistema casuístic per juristes i jurisprudència doctrinal per actualitaar el dret civil simplement s’apliquen les constitucions com a dret objectiu.
També hi ha una sèrie de costums que és el que regula el comportament en les zones rurals, el prínceps dona importància als costums com a dret i que pugui realment existir però simplement no poden derogar les lleis del dret romà.
En aquesta època hi ha una manca de sistema d’aplicació de les constitucions, apareix la necessitat de fer un aplec de les Constitucions. Apareix la noció de Codi (que ve de cosir) això és una nova tecnologia, fins a aquest moment hi havia pergamins però a partir d’ara els codis seran els que realment seran utilitzats. Per tant, s’ha de fer un Codi de les Constitucions Imperials, primer aquesta tasca la faran un juristes, que faran el Codex Gregorià i el Codex Hermogenià. L’any 429 d.C. l’emperador Teodoci Segon fa un projecte ded codificació de totes les constitucions imperials de constantí, ho fa per fer-ne un estudi teòric. Per la pràctica farà un Codi de les Constitucions vigents i el iura, el que quedava del ius horarium, de l’edicta, del ius civile i del ius gentium, tot el que no es passa al nou format s’anirà perdent.
Aquest projecte no es fa, el que es farà és el Codex Teodosià, que recull les Constitucions de Constantí vigents i a més aquesta institució té la facultat d’actualitzar-les, no recull les iura, només les leges. Per evitar que aquests iura que estan vigents es falsifiquin en el moment dels judicis es fa una llei de citacions, la qual servirà per reduir l’abast del dret romà i esporgar el dret romà clàssic, deixar-lo reduït a una mínima part. Aquesta llei de citacions (426 d.C), la qual val per els dos imperis, diu que només es poden citar les obres dels Jursites: Gai, Papinià, Paulus, Ulpianus i Modestinus. També es podran al·legar al tribunal les obres citades per aquests juristes, però si es cita un jurista citat s’ha de provar que és la opinió real d’aquest jurista, això s’ha de fer aportant la obra originària del jurista, cosa que no era fàcil perquè aquestes obres s’anaven perdent.
Aquestes citacions tenien una ponderació: és a dir, hi havia opinions que tenien més pes que altres:  Opinió majoritària  Opinió del grup on està Papinià  Opinió de Papinià per sobre de tothom  I si Papinià no parla sobre aquest tema→ el jutge pot decidir Per tant, es tracta d’un sistema obert, el jutge pot decidir.
ROMANITZACIÓ DE LA PENÍNSULA IBÈRICA. (MAPA MOODLE) 1. CONQUESTA DE LA PENÍNSULA.
No hi ha unitat política, simplement es posen noms que han posat els historiadors agrupant-los per organitzacions culturals. Cada poble tenia la seva organització pròpia. Cal diferenciar entre la part de l’est i sud. La part del sud venia només per fer comerç, com que reben més influència de l’exterior són més oberts i amb cultures amb més coneixements més avançats, són els grecs i els fenicis els que venen.
Roma no només vindrà per explotar el territori sinó també per fer que això sigui part de l’imperi Romà, però aquests ciutadans nous de Roma no seran romans sinó peregrins.
El procés de conquesta i romanització de la Península Ibèrica durarà 700 anys, en els quals la presència política de Roma és real, estem dintre de més o menys territori però sota el poder de Roma. Des del 218 a.C. que es desembarquen les regions romanes a Empúries. Els romans no van venir aquí per casualitaat, sinó perquè lluitaven per conquerir el territori del Mediterrani, se’l disputava amb Cartago.
Hi va haver Guerres Púniques (entre Roma i Cartago), en la primera de les quals es renuncia a travessar l’Ebre, les dues parts, és a dir, els Romans tenen els pobles de l’Ebre cap amunt i Cartago els de baix.
Els Romans no respecten aquest pacte, travessen l’Ebre i conquereixen Segunto. Això dona lloc a la segona guerra púnica, la qual és general. Hi ha tres fases:  FASE DE CONQUESTA MILITAR (90 anys). En aquesta fase lluiten Romans contra Numància, la qual resisteix durant 20 anys. Finalment, el 133 d.C van incorporar la zona groga del mapa, i només quedava la zona de Cantàbria i del Nord de resistència.
 FASE D’EXPANSIÓ PACÍFICA (40 anys). En aquesta fase es creen colònies i municipis. En aquesta època es va fundar Barcelona, sota els auspicis de la família imperial i envoltat per una muralla. La ciutat no era només el nucli urbà, sinó que hi havia un territori que depenia d’aquest nucli. Aquests territoris es repartien entre veterans de guerres cànteres. De totes maneres la colònia barquino no era una gran capital perquè els beneficis públics no eren gaire luxosos, no hi havia circ, teatre, amfiteatre... Era una ciutat suborbial. No només es van crear colònies i municipis (ciutats indígenes que es romanitzaen). Sinó que també hi havia l’establiment dels vincles entre els romans i els pobles dels indígenes, als quals es feien favors per aconseguir la seva obediència i devoció.
CONQUESTA MILITAR AL REDUCTE RESISTENT. L’any XIX abans de crist es va acabar amb tota resistència.
2. ROMANITZACIÓ DE LA SOCIETAT. Va ser progressiva i desigual. Al sud va ser més fàcil i al nord i l’est va ser més difícil. Es va introduir la llengua llatina i es va voler eliminar les llengües que hi havia. Aconseguir que parlessin en llatí va ser difícil, però era més fàcil aconseguir-ho si es dominava l’imperi. Apoc apoc es van anar romanitzant tots els imperis, només van quedar els bascs, els quals no van perdre la seva llengua, l’euskera. Normalment eren llengües sense escriptura, però n’hi havia alguna que sí en tenia.
També s’havia de crear comunitat en funció de l’status liberatis i de la riquesa, es distingirà entre els peregrins, els quals són lliures, però no tenen l’status familie i l’status civitatis, progressivament aniran participant en els altres estatus. També serà un factor la intervenció de l’exèrcit, lluitant per Roma s’aconseguia la ciutadania romana.
També es va produir l’explotació de mines, un dels objectius era extreure les riqueses. I finalment les vies de comunicació, les quals són molt importants per connectar Roma amb el centre.
3. ROMANITZACIÓ JURÍDICA. Hi ha el problema de l’àmbit d’aplicació personal del dret romà. L’estatus civitatis deteminra la forma de l’acció política dels habitants de roma, per tant, la participació política en el màxim nivell està reservada pels ciutadans. Malgrat tot es va fer un segon nivell de participació política que era per les persones no romanes però sí veïnes, les quals es regiran en part pel dret romà i en part pel seu dret propi. Ho faran mitjançant el ius comercii, però no tenien el dret de sufragi (ni actiu ni passiu) i tampoc tenien el ius connubi, el dret familiar, de casar-se els ciutadans romans lícitament. Finalment hi havia els peregrins, els quals no tenien cap tipus de participació política, es regien pels seus drets i institucions pròpies però tenien un tribut, havien de pagar uns diners a Roma. Hi havia per tant pluralitat d’ordenaments jurídics que funcionaven al mateix temps.
La romanització jurídica va posar solució a aquest problema en l’àmbit d’aplicació del dret romà. La solució final serà la territorialització del dret romà, de passar a tenir un àmbit de vigència personal a un ser un dret per tots els habitants de l’imperi. Les conseqüències que té això és la desaparició dels ordenaments jurídics dels peregrins. Les fases d’aquest procés són 3:  INICI DE CONQUESTA - CONCESSIÓ DE LAIETINITAT MENOR A TOTA LA PENÍNSULA. Aquesta concessió suposarà que tothom podrà regir-se pel ius comercii. Això també suposa el reconeixement de que hi ha molts soldats, comerciants... moltes noves generacions que havien tingut totes aquestes concessions individualment, però a serà a caràcter general.
 CONSEQÜÈNCIES DE LA CONCESSIÓ DE LA LLATINITAT. Els ciutadans d’aquestes ciutats peregrines que es configuraven com a municipis llatins seran romans.
 CONCESSIÓ DE CARACALIA.
...