HISTÒRIA DE ROMA (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Història Antiga
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

HISTÒRIA DE ROMA Consideracions generals L’embrió de l’imperi que acabarà sent Roma és la Península Itàlica. La ciutat s’estendrà ràpid i Roma conquerirà tot el Mediterrani amb poc més de tres segles. Transformarà el sistema polític a la seva mida i destruirà cultures senceres, fins a construir-se com una unitat vasta que ocuparà tot el Mediterrani. Cal destacar el paper fonamental i actiu que sempre tindrà la guerra.
Cronologia: a) Monarquia: c. 753 a.C – 509 a.C (contemporània al món de les polis gregues  800-500 a.C, època de Clístenes i la democràcia grega atenesa) *21 d’abril del 753 a.C, dia en què el romans creien que s’havia fundat la ciutat de Roma / any que es creu de la fundació de la república 509 a.C  la democràcia considerada com el sistema que portà a l’esplendor de Roma.
b) República: c. 509 a.C – 31 a.C c) Imperi: 31 a.C –476 d.C (moment de l’expansió territorial romana que acabarà amb Ròmul August –l’últim emperador de l’imperi romà) Ubicació: Dins del Mediterrani Península Itàlica (la península central del Mediterrani). Roma sempre mirarà primer cap a l’oest (costa mar Tirreni) i és per això que començarà l’expansió per la Península Ibèrica. *Cartago (colònia fenícia) es convertirà en la seva gran enemiga i rival i s’encetaran les conegudes Guerres Púniques entre romans i cartaginesos que no acabaran fins la victòria romana, que marcarà una gran avanç per a l’expansió que estaven duent a terme.
Dins la Península Itàlica Abans que Roma es configurés com a ciutat, l’indret ja tenia una posició estratègica: - Pas del riu Tiber que posteriorment atorgarà a Roma la possibilitat de controlar el pas de la ruta comercial etrusca per la Campània. A més a més, és molt important destacar el pas de la via Salaria (relacionada amb la sal) que feia de connexió entre la costa tirrenià i l’adriàtica.
- Topografia marcada pels turons que donen lloc a un semicercle. Era una zona d’aiguamolls i la ocupació es feia damunt dels turons.
Importància mite de fundació:  Roma no és una colònia grega, però segueix l’esquema de fundació colonial grega. (Tit Livi, important historiògraf romà de l’època imperial, ens dóna l’estadi final d’una estructura llegendària que va anar canviant i ampliant-se amb el pas dels segles.) 1 Construcció dels orígens de Roma en base a les figures d’Enees (jove guerrer), Anquises (el pare del jove) i Iulus (fill d’Enees): Troia es crema per la conquesta grega (1250 a.C, Edat Bronze) i Enees, príncep troià, es prepara per abandonar la ciutat amb l’objectiu de fundar una nova Troia. Navega per tot el Mediterrani fins a arribar a Itàlia. S’emporta el seu pare en braços  imatge de la virtut ideal de la masculinitat grega i de la que serà la pietat romana: el respecte i la protecció del pare com un deure molt important (és un crim matar al pare).
El problema és que Enees no es podria considerar el fundador de la ciutat de Roma el 753 a.C.
A la versió final, la de Ròmul, es va seguir mantenint la relació de Roma i la història d’Enees ja que la influència homèrica en el Mediterrani era molt important i això era donar a la història de Roma un gran prestigi. Es va fer que el fill d’Enees, Iulus, fundés una ciutat en el Laci anomenada Alba Longa i es converteix en rei de la ciutat. Quan mor, el segueix una dinastia de reis fins el rei Numitor (estratègia narrativa) que ja permet enllaçar Enees amb la història de Ròmul.
Versió i tradició local: Ròmul i el 753 a.C com a data de la fundació. Numitor, rei d’Alba Longa, és destronat pel seu germà Amuli. Numitor té una filla (no barons), Rea Silvia, i perquè ella no tingui fills que el puguin desbancar la converteix en vestal (funció primordial: vigilar el foc de la deessa Vesta / totes provinents de famílies bones / vivien en el fòrum romà al costat del temple i no podien casar-se ni tenir relacions sexuals durant 40 anys quan morien com a vestals). Rea Silvia trenca la castedat a causa de la intervenció del déu Mart que sedueix o viola la noia i ella dóna la llum als bessons Ròmul i Rem. Amuli ordena que els bessons siguin deixats al riu Tiber dins d’un cistell perquè s’exposin a la mort, però el propi riu (que és un Déu també) els deixa encallats en un arbre a prop del Palatí i, és llavors, quan la lloba els salva i els dóna llet i un pastor recupera els nens, se’ls emporta a casa, els cria i els educa. Anys més tard, el pastor els explica els seus orígens. Els bessons van a Alba Longa, maten a Amuli i treuen el seu avi tancat durant molts anys. Ròmul i Rem decideixen fundar una ciutat allà on se’ls va trobar la lloba i es van salvar (el Palatí) i ho consulten als déus. Interpreten el vol de les aus de manera diferent en relació a com fundar la ciutat). Això els porta a l’enfrontament i Ròmul mata a Rem i es converteix en el primer rei de Roma i en el fundador de la ciutat.
Tit Livi explica com Ròmul funda la ciutat de Roma: “Rómulo con el arado tirado por un toro y una vaca, trazó un surco alrededor de los límites de Roma. En el interior construyeron una muralla. Donde tenía que existir una puerta, sacaba el arado de la tierra y dejaba un espacio.
Entonces empezaron a construir la ciudad, el 21 de abril y ese día los romanos lo consideran sagrado, el aniversario de su ciudad.” 2 Explica Tit Livi també que un problema al qual s’enfronta la nova ciutat de Roma és que no hi havia dones i narra la història del rapte de les sabines com a solució de Ròmul per aconseguir dones que enfurisma als marits sabins i fa que Roma entri en guerra de seguida amb els veïns. Ròmul utilitza el matrimoni com a motor de la creació de la societat.
 Destaca la violència contra les dones com a forma de construir una societat (violació Rea Silvia, casament dones sabines...) EL LACI: QUÈ ENS DIU L’ARQUEOLOGIA SOBRE LA ROMA ARCAICA? Cultura lacial (des de 1000 a.C): primera ocupació permanent de Roma: - S’ha trobat a terra del Palatí la forma d’una cabanya  tipus de lloc on viure feta de fusta. Primers assentaments a la zona de Roma: agrupacions de cabanyes.
- Estructura social simple, basada en les relacions de parentesc i amb una economia agrícola i ramadera (blat, civada, pèsols..) - Els assentaments es troben a dalt del turons (al principi autònoms entre sí). Era ja Roma? No ho sabem, però hi ha constància que quan Roma ja era Roma celebrava el festival del “Septimontium” (els set turons de Roma). Alguns autors han apuntat que la relació primera entre els assentaments hagués estat de caire religiós.
- Se sap que, per allà el segle el VII a.C, els romans dessequen de forma artificial els aiguamolls.
LA ROMA D’ÈPOCA MONÀRQUICA Des dels assentaments del 1000 a.C fins, aproximadament, el 675 a.C  Roma ja s’havia convertit en una ciutat de veritat. El més probable és que Roma creixés com a conseqüència del creixement gradual dels assentaments prehistòrics i que el 21 d’abril del 753 a.C passés algun fet extraordinari. L’evidència arqueològica ens indica que tenia les característiques semblants a les de les ciutats gregues: - A finals de S.VII a.C, va emergir un centre urbà unificat.
- Veritable ciutat amb ràpids progressos en arquitectura, vies, tractament aigües residuals i tècniques d’aprovisionament d’aigua  la Cloaca Màxima i la Muralla Serviana.
3 - Apareixen els primers edificis públics (exemple: la casa del senat, primer gran temple turó del Capitoli dedicat a Minerva (Atenea), Júpiter (Zeus) i Juno (Hera) –la tríade capitolina dels romans.
- Una de les innovacions del període fou l’adopció de l’alfabet (S.VI a.C) dels grecs que va donar lloc a l’alfabet llatí.
LA ROMA DE L’ÈPOCA REPÚBLICANA (c. 509-31 a.C) L’estructura social simple dels primers assentaments evoluciona i la Roma del segle VI a.C. ja té una estructura social complexa.
A principis de la República, els patricis formaven un grup de famílies terratinents que governaven l’estat romà. La pertinença a aquesta classe social era hereditària i el matrimoni amb les famílies de plebeus estava prohibida. Són ells els que s’encarregaran de reorganitzar l’Estat.
Societat fortament dividida en patricis (privilegiats) i plebeus (no privilegiats):  La riquesa i el govern de l’estat romà (forma de prestigi social) s’hereta de generació en generació a mans dels patricis. Quan moria el membre d’una família patrícia se celebrava un gran funeral públic (on hi assistien gran part dels ciutadans romans). *Al cap de la família o al mort se li erigia una escultura amb algun bust / retrat de membres importants de la família que podien haver viscut molt anys abans  estatus d’una família lligat al llegat dels avantpassats.
*Noblesa romana, casta tancada, portaven togues  La plebs, en canvi, eren els ciutadans romans que no pertanyien a les famílies patrícies. Estaven exclosos dels sacerdocis, les magistratures i el Senat. *Alguns d’ells (un sector) eren grans propietaris de terra o rics per exercir altres activitats econòmiques, la majoria, però, eren camperols, mercaders i artesans. CONDICIÓ DE CLIENTS.
 Esclaus i esclaves sense cap dret: es va plantejar que portessin una roba especial per tal d’identificar-los. Un dels senadors va convèncer als altres que no ho fessin ja que seria un perill pels romans que els esclaus sabessin quants eren. *Destacar que també hi havia els lliberts (esclaus alliberats).
Vestimenta com a detonant o marcador de la posició social: - General romà: cuirassa (membre aristocràcia, general i ciutadà) - Ciutadà romà: túnica i a sobre una toga = esclau – no diferència - Ciutadà romà que a més és cònsol o pretor (havien d’estar a l’exèrcit 17 anys): túnica i a sobre una toga + sandàlies vermelles + franges taronges túnica + anell - Ciutadana: dona casada – cabell recollit i faldilla blanca 4 Gran importància de l’exèrcit en la Roma republicana  servei militar base per accedir a les magistratures.
- Es requerien 10 anys de servei militar, a partir dels 17 anys, per tal que qualsevol noble que volgués accedir a una magistratura. *Les guerres constants durant la República van desenvolupar un potent ethos militarista entre l’aristocràcia romana.
- Des del començament de la República, l’exèrcit va ser el centre de la vida dels romans.
- L’exèrcit era primordialment una organització dirigida al combat, el seu principal propòsit era derrotar els enemics. Els seus instruments per aquest fi incloïen les armes i l’equip militar, així com les tàctiques que es basaven en l’entrenament, la disciplina i l’experiència.
- Els exèrcits són part de la societat que posa límits a la seva forma i funcionament. I la guerra sempre ha estat suficientment important com per influir en el desenvolupament de la societat i la política.
*En el fòrum de Roma hi havia un temple dedicat a un déu local que es deia Jano. Quan era representat de forma humana, tenia dues cares. Es el déu de les portes i dels inicis. Les portes del temple de Jano només es tancaven quan tots els soldats eren a la ciutat  connexió simbòlica entre la ciutat i l’exèrcit.
- Estaven formats per legions (unitat militar bàsica de l’exèrcit romà) – infanteria pesada.
- A l’inici de la República només hi havia 2 legions.
- A l’igual que els hoplites grecs, els legionaris romans eren ciutadans que es podien comprar l’armament. *Les classes altes contribuïen amb la cavalleria (gran prestigi).
- Les armes del legionari eren l’espasa curta i una llança anomenada pilum. Portava una armadura de bandes de metall i un casc al cap. L’element central de l’equip era un escut rectangular gran que protegia el seu cos.
- Implicava formes de defensa col·lectives  formació tortuga (rectangular) - Formar part de l’exèrcit era un deure i un honor de la ciutadania romana.
- A finals de segle II a.C, l’exèrcit es va convertir en una força professional que utilitzava molts soldats procedents de classes baixes. D’aquesta manera s’assegurava una mena de lloc de treball als ciutadans romans sense recursos.
(Se’ls pagava l’armament i un sou – exèrcit professional).
- Cada legió tenia 6 tributs militars que eren membres joves de les famílies senatorials que començaven la seva carrera militar i política. Els generals també pertanyien a la noblesa.
Les carreres polítiques i militars van anar sempre molt unides.
- Van desenvolupar una armada de guerra. Objectiu principal vèncer Cartago (inici guerres púniques), però amb aquesta van aconseguir que realment el mar mediterrani fos seu i que es guanyés el nom de “mare Nostrum”.
- L’exèrcit romà era una part integral de l’economia romana. Va ser l’instrument essencial de la construcció de l’imperi, va permetre l’expansió de l’economia, protegia les rutes 5 comercials i consumia grans quantitats d’aliments i metalls. Requeria també recursos monetaris regulars.
La religió de la guerra En el Camp de Mart se celebraven els rituals de guerra que marcaven l’inici i la fi de l’estació d’operacions militars.
Es creia que per poder participar en la guerra i matar enemics s’havia de posseir el FUROR. Un soldat no podia entrar a Roma amb armes, s’havien de purificar del furor un cop tornaven de la lluita. Havien de deixar tot allò que acompanyava un soldat a la batalla per tal de ser de nou un simple ciutadà.
Se celebraven els triomfs en la guerra. El “triumphator” portava la cara coberta de color vermell (color dels déus) i dalt d’un carro tirat per dos cavalls blancs, volent representar un ésser pràcticament diví. L’objectiu d’aquesta cerimònia era celebrar les victòries militars. La cerimònia del triomf (si era concedida pel senat) constituïa el màxim gallardó que podia atorgarse a un general romà. El general podia recórrer els carrers de Roma amb armes (excepció) durant la processó triomfal que era encapçalada per membres de la legió que mostraven el botí aconseguit al poble. A mesura que l’imperi s’estenia i els exèrcits viatjaven a terres més llunyanes, el botí era més gran i incloïa objectes d’art, animals exòtics i gent de diferents tribus  reconstrucció llunyania i exotisme.
El triomfador era el general (responsable de l’exèrcit i de la victòria) / en el cas grec, era el conjunt dels soldats  molt paradoxal ja que a Roma, en aquella època, era molt mal vist això de donar tot al poder en la figura d’una sola persona. Quan un general havia obtingut una victòria se li atorgava el títol d’”imperator”, referint-se a general victoriós.
 Importància del Sacramentum (el jurament sagrat dels legionaris): els soldats, després del sacramentum, estaven sotmesos a la autoritat del seu general. Havien de repetir el jurament en el cas que el general es morís o fos substituït  tendència romana de crear formes de subordinació. En aquesta línia, destacar la clientela en el món romà: a l’Antiga Roma, un client era un plebeu (cliens) que estava lligat a un patró benefactor (patronus). El patró assistia al client amb protecció i patrimoni; el client li donava el seu vot, respecte i serveis. No només individus: famílies, ciutats i, a més a més, regions senceres lligades als nobles romans per llaços de clientela.
(“feudalisme” romà, tot fent un anacronisme).
El sistema polític de la República romana (molt similar al d’Atenes) – 509 – 31 a.C  La República Romana tenia una constitució no escrita que controlava el sistema polític. La constitució establia una sèrie d’institucions i magistratures. Un tret força notable del sistema romà era la sèrie elaborada de precaucions contra l’acumulació de poder executiu en una sola persona.
6  Arran dels conflictes creixents entre patricis i plebeus  concessions per a la plebs: la magistratura del tribú de la plebs (defensa els plebeus de l’abús de poder del patriciat) i l’assemblea. Gradualment, el sector més ric dels plebeus es va anar aliant amb els patricis i va iniciar-ne casaments  creació d’una nova aristocràcia: la “nobilitas”.
1. Magistratures: *el plebeus no hi podien accedir (excepte a la del tribú de la plebs)  Cursus honorum: s’iniciava després d’haver fet el servei militar i s’anava accedint mica en mica a les magistratures superiors. Destacar que, totes elles, eren magistratures que ocupaven més d’una persona alhora i de forma temporal.
De més a menys importància: a) Cònsols: 1 any de mandat, eren els “caps de l’estat” romà i els encarregats de presidir les sessions del Senat, de presentar les lleis i els caps suprems de l’exèrcit.
2 cònsols (s’alternaven el poder que compartien).
b) Pretors: 1 any de mandat, eren els magistrats encarregats de presidir els tribunal de Roma. Hi havia diversos pretors i caua un solia tenir al seu càrrec un tribunal específic. Poder judicial i dirigents dels plens.
c) Edils: administradors a nivell municipal (gestionar els mercats, les obres i vies públiques, organitzar jocs...). Els nostres regidors.
d) Qüestors: administradors del tresor públic sota la tutela del senat i encarregats de cobrar impostos.
e) Tribús de la plebs: defensa i protecció dels abusos dels magistrats i del senat. De caràcter especial de relació amb la plebs. Tenien el poder de convocar l’assemblea de la plebs davant la qual podien proposar lleis que obligaven al conjunt del poble romà.
*Sorgit de la revelació dels plebeus entorn una aristocràcia (patricis) que acapara el poder.
*Exemple: Graco (133 a.C.)  amb la reforma de Tiberi Graco es van iniciar els conflictes interns dins la ciutat de Roma i la mateixa oligarquia.
Extraordinàries: f) Dictador: magistratura excepcional en temps de crisis. Tenia una duració de 6 mesos. Títol que en un principi no tenia connotacions negatives (les adquiria al final de la República).
*Símbols de poder dels magistrats  La silla curul: cadira en la qual s’asseien els magistrats superiors.
 Les fasces: simbolitzaven el poder de castigar i fer obeir. *Els alts magistrats anaven precedits per homes que portaven fasces.
7 *Privilegis dels magistrats: els magistrats tenien una sèrie de drets:  Dret a veto (obstaculitzar acords de la mateixa magistratura o una d’inferior), en excepció del tribú de la plebs que ningú el podia vetar, però ell podia vetar tots els magistrats superiors menys el dictador)  Imperium: autoritat, drets i prerrogatives que corresponien al magistrat. Poder de manar.
 Auspicium: capacitat de plantejar preguntes als déus i consultar els auspicis. .
 Honores: toga praetexta, orlada de púrpura, cadira de marfil, posició especial en teatres i espectacles, acompanyament de lictors i portadors de les fasces.
2. Senat (ex-magistrats) – “Senatus Populusque Romanus”. Certa estratificació i intervenció. Es va originar com una institució consultiva de la monarquia, formada exclusivament per patricis i va adquirir més prerrogatives en la República, estenent les seves competències a temes religiosos, conflictes entre magistrats, crims com la pena capital, qüestions militars i financeres i tractats internacionals. Era l’òrgan més poderós del govern republicà – prenien decisions – exemple: distribució territorial.
+votacions per desplaçament a la Curia Hostilia 3. Assemblea: els oradors intentaven guanyar-se el recolzament popular en les votacions per tirar endavant les lleis dels magistrats. La pròpia aristocràcia respecta aquesta capacitat assembleària en certa mesura.
.........
Graco (133 a.C.)  amb la reforma de Tiberi Graco es van iniciar els conflictes interns dins la ciutat de Roma i la mateixa oligarquia. Van aparèixer una sèrie de personatges dels quals tenim bastanta informació i biografia (Sula, Mari, Cèsar, Octavi..) implicats en la lluita. Que portarà la transformació política de la República a l’Imperi (31 a.C). El sentat es va oposar a la reforma de Tiberi perquè molts dels grans propietaris eren senadors. A més a més, Tiberi va trencar el costum de consultar les noves lleis amb el Senat abans de presentar-les davant l’assemblea de la plebs.
*”Dignitas” = dignitat – el senat no respecte la dignitat d’un home romà (Graco).  Testimoni conflicte directe entre les parts de la mateixa aristocràcia.
Conseqüències del creixement de l’Imperi Romà: - Des del 250 a.C. al 31 a.C., Roma va aconseguir nivells de poder i influència sense precedents en la història del Mediterrani antic (que van afectar al desenvolupament social, econòmic i polític de Roma).
- Plutarc descriu Tiberi que veu un país despoblat ple de camperols sense terres  culpa als rics que les han anat acumulant (tema entorn al qual gira tota la pel·lícula).
8 - S’animava els camperols sense terra i diners a enrolar-se a l’exèrcit (convertint-lo en una professió per aquells que no tenien res) i els ocupaven en llargues i llunyanes campanyes militars.
- Afluència de cereals procedents de les províncies (tributs que arribaven a Roma).
- Augment de l’esclavitud arran de les guerres (ex: la Segona Guerra Púnica) i les conquestes (ex: la Galia).  A finals de la República, alguns autors creuen que hi podrien haver un 3.000.000 d’esclaus de persones esclaves en una població d’uns 7.500.000 d’habitants.
- Conseqüències en el camp: disminució de la petita i mitjana propietat (petits i mitjans camperols) davant la vil·la treballada per la mà d’obra esclava (motor del mercat).  Èxode rural cap a les ciutats, especialment Roma.
 “Ager publica” – la terra pública: propietat comunal, col·lectiva d’ús comú. La distribució de terra que proposa Graco és de la pública, mentre que els grans propietaris acumulaven una gran quantitat de terres (privades). Els grans terratinents expulsen els petits i mitjans camperols de les terres comunals. La reforma proposada era moderada, però va provocar una oposició ferotge de les classes acomodades.
- La violència política es va convertir en un tret dominant del paisatge urbà a Roma després de la mort de Tiberi. Es devia a diverses causes (socials, religioses, econòmiques, culturals). En qualsevol cas, però, la violència va ser devastadora.
- Faccions en la República: a) Els optimates “els millors homes” que creien el la supremacia del Senat. Era el sector més conservador de la noblesa romana (facció més conservadora).
b) Els populares que basaven la seva influència en l’assemblea de la plebs.
*Les dues faccions estaven formats per membres de la classe senatorial que lluitaven pel poder.  INICI DE LA LLUITA PEL PODER ENTRE ELS MEMBRES DE L’ARISTOCRÀCIA.
La romanització (218 a.C): procés d’assimilació cultural (tradicions, llengua, religió, organització política i social...) per part dels pobles indígenes, prèviament conquerits pels romans. L’inici d’aquesta trobada cultura començava, principalment, amb el conflicte militar.
Què significava en la pràctica la conquesta romana per als indígenes?  Mort i destrucció inicials (operacions militars ràpides i fugaces, generalment) Flavio Josefo va ser testimoni del que va succeir abans i després dels combats: “Se veía lo que había sido un próspero país ahora devastado; sus contingentes militares destruidos; los hombres huían o se habían convertido en cautivos…las ciudades y sus fortificaciones, tomadas por un ejército.
Por todas partes se veía sangre, con gentes que suplicaban por sus vidas, mientras los templos ardían, las paredes de las casas eran derribadas con sus ocupantes dentro. La desolación y la miseria eran completas, 9 y los ríos no fluían a través de campos cultivados, ni proporcionando agua a animales y hombres, sino a través de un paisaje que ardía”.
Moltes persones eren convertides en captives de guerra, en esclaus. Davant la sort de no morir en combat, tenien una mort social (sense família ni arrels, com un mer objecte).
Tendència a l’exhibició romana  arcs i columnes relacionats amb les cerimònies de triomf.
 Impostos: explotació directa  Imposició gradual d’una nova cultura material: ciutats, arquitectura monumental, viles, noves tècniques i formes  Desaparició gradual de les llengües i les cultures indígenes Mitjans per la romanització: a) L’exèrcit i els campaments romans  instrument de domini, ocupa militarment els territoris (instal·lació dels castra), tractant-se del primer element de contacte amb el poble indígena (arribaven a establir contactes durables amb aquest: dones, fills..).
Les legions controlaven el territori mitjançant els campaments. Els soldats marxaven de dia i, quan localitzaven un lloc adequat, construïen un campament que funcionava com una petita ciutat portàtil. L’exèrcit havia de traslladar-se des de Roma o una província ja romanitzada, fins la nova província per assegurar-se que se seguien les normes establertes i la cultura romana s’havia adaptat (a la força o no).
A més a més, els exèrcits romans adoptaven a soldats indígenes – unitats auxilia (contenien el mateix número de soldats que les legions romanes i proporcionaven tropes especialitzades, com els arquers).
*Destacar que una província era la unitat bàsica més gran de les possessions romanes fora de la Península Itàlica. L’imperi del poble romà estava dividit en províncies. És per allà el 197 a.C.
quan apareixen les primeres províncies romanes. Així s’asseguraven un bon control, una bona administració (recollida de tributs), govern i explotació (Hispània acabarà dividida en: Tarraconensis, Baetica i Lusitania).
El governador (homes de rang senatorial) tenia tres funcions essencials:  era responsable dels impostos (assegurar-se que es paguessin) i la gestió financera de la província  era el principal jutge del territori  enviava les tropes aquarterades en la província (poder militar) b) Xarxes de comunicació: objectiu estratègic, econòmic, comercial i polític.
Es construeix amb la finalitat de ser molt perdurable ja que és necessari pel desplaçament de l’exèrcit, les notícies, la rapidesa de reacció de les tropes i pel comerç. La componen ponts, carreteres, aqüeductes, ports fars, xarxes d’eliminació d’aigües residuals i les vies en sí.
10 Sabem que el seu sistema de vies s’estenia de Gran Bretanya a Mesopotàmia i des del Danubi a Hispània i el Nord d’Àfrica. En total els romans van construir 80.000 vies. En molts casos eren construïdes pel propi exèrcit per permetre una ràpida mobilització sobre el terreny. Exemple: Via Augusta (Cadis – Roma).
A més a més, es van encarregar d’escampar tota mena de monuments commemoratius (arcs de Triomf, columnes) per ressaltar el seu poder com a imperi.
CLARA TRANSFORMACIÓ DEL PAISATGE. Exemples: - Processos de centuriació – procés de parcel·lació: divisió dels camps de l’exterior de les ciutats en forma reticulada que es repartien i es donaven a aquells veterans que es quedaven al lloc de batalla.
- L’imperi romà estava controlat per una sèrie de ciutats provincials. Cada ciutat provincial dominava els camps i territoris del voltant. Funcionaven com un centre de govern local. Tenien una organització per magistratures a nivell local, cosa que facilitava la recol·lecció d’impostos.
- Les vil·les de les zones rurals  grans propietats treballades per esclaus que duien a terme una producció agrícola a gran escala.
c) Foment de la vida urbana: Les pròpies fonts romanes parlen de la resistència de les poblacions indígenes. Però el que sabem és que l’administració provincial es basava en la relació estreta del govern romà amb les elis locals que es convertien en responsables de mantenir la pau i la recol·lecció d’impostos. Es convertien en ciutadans romans, fet que els proporcionava la protecció de la llei i la possibilitat d’accedir a posicions de poder en l’administració i, a la llarga, la pertinença a la classe dominant de l’imperi. Els romans concedien la ciutadania a gent que no havia nascut a Roma, fet que els servia de mecanisme per anar atraient a les elits locals romanitzades. Es va arribar a atorgar la ciutadania a tothom.
DEVALUACIÓ CONCEPTE DE CIUTADANIA.
ORGANITZACIÓ SOCIAL I POLÍTICA PERMEABLE.
Variacions de la romanització en funció de les regions: - Les elits hispanes durant l’impero compartien els valors socials, polítics i culturals de Roma i, probablement, es veien a sí mateixos com a romans.
- En zones rurals allunyades de les ciutats, es van mantenir supervivències dels cultes natius, fins i tot fins al final de l’imperi (moment en què apareix una nova cultura lligada a una nova estructura de poder: la cultura imperial romana).
Sí que hi va haver un component d’hibridació (sorgit de la barreja de la barreja de les diferents cultures).
11 ...