Intervenció Familiar Sistemica I (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Intervenció familiar sistémica
Año del apunte 2016
Páginas 17
Fecha de subida 31/03/2016
Descargas 18
Subido por

Descripción

Apunts de classe la primera part de Intervenció Familiar Sistèmica (Només falta un dia). Al final hi ha un principi de resum de lectures NO ESTÀ ACABAT.

Vista previa del texto

Intervenció familiar sistèmica Guillem Feixas (gfeixas@ub.edu) Victoria Compañ (vcompan@ub.edu) Dámaris Muñoz (damarismunoz@ub.edu) Eliana Ortiz (eliana.ortiz@ub.edu) Avaluació de l’assignatura - 20% practica formal (treball individual o de 3 persones) 30% examen (tipus test d’entre 12 preguntes de 4 opcions) 50% activitats i exercicis Dates - 13 d’octubre – practica formal 1 22 d’octubre – examen Apunts de classe Dimarts 15-09-2015 Objecte d’estudi: el conjunt del sistema. Allò que ocorre en un sistema. No es fan lectures psicopatològiques, es fan lectures en termes de relació.
La definició de família és només una aproximació ja que es pot entendre de moltes maneres. Els lligams de sang o la convivència no son suficient motiu per considerar o deixar de considerar un tipus de família. La família es constitueix per aquells que se senten units per lligams amorosos, d’intimitat i de protecció. Com a mínim, hi ha l’expectativa de que això sigui així.
Llibre: Nunca es tarde para tener una infancia feliz – Ben Furman Activitat 1 Elaborar una possible hipòtesis sobre el següent cas: “La Sara és una estudiant modèlica de medicina a qui només li queden 5 exàmens per llicenciar-se. De sobre, deixa la carrera. Quan els hi diu als seus pares, la seva mare trenca a plorar però el seu pare no sembla gaire trist.“ Dijous 17-09-2015 Entregar activitat CAS SARA I Actualment Model Sistèmic i Teràpia Familiar no van estrictament lligats. Hi ha psicòlegs d’altres àmbits que apliquen la teràpia familiar i a més, psicòlegs del model sistèmic treballen en altres àmbits diferents de la teràpia familiar.
L’origen del model psicoeducatiu, va aparèixer en relació a la esquizofrènia en el paradigma de l’Emoció expressada (EE). En les famílies on es donava més EE, es donen més recaigudes. Quan parlem d’EE ens referim a l’expressió de critiques (pe. ets un inútil, sempre ho fas tot malament… no tracten de corregir el que fa malament, parlen d’una manera global negativa), hostilitat (tant verbal com no verbal), la sobreprotecció, invasió de l’espai personal… En aquest model, s’exclou al pacient, es treballa amb grups de familiars. Els ingredients de la teràpia son sobretot educatius, se’ls fa com una classe, i posteriorment se’ls ensenya la importància que tenen aquestes EE en les recaigudes i s’intenten disminuir.
En alguns dels altres models també es treballa amb famílies o parelles; per exemple, la teràpia Gestalt de vegades treballa amb parelles.
El model sistèmic concep que el símptoma forma part del patró de comunicació del sistema i per tant, forma part del sistema en sí, no del pacient identificat (PI). S’anomena pacient identificat perquè és el pacient que en principi presenta un problema, identificat per ell mateix o altres (família, escola, personal sanitari…) però s’entén que aquesta persona és pacient perquè hi ha hagut un procés psicosocial que ha derivat en un problema per a la persona.
Es tendeix a treballar amb tota la família (encara que no sempre és possible, sempre és preferible) i orientar la intervenció a alterar els patrons d’interacció familiar en els que el sistema cobra el seu sentit. Desapareix el PI i el terapeuta per convertir-se en la família i l’equip (la relació terapèutica és allò que es dona entre els dos sistemes). El preu sol pujar degut a la presencia de més d’un terapeuta, però solen fer-se unes 6-20 sessions de més duració però més espaiades en el temps, al principi poden ser cada 15 dies i després a allargar-se fins a dos mesos.
La proximitat, és més difícil en teràpia familiar: si empatitzes molt amb un membre de la família, pot crear tensions amb un altre. Per tant, el concepte d’empatia és diferent del que s’entén en altres tipus de teràpia.
…  Causalitat circular vs. lineal Pensar de forma circular és un gran repte. Encara que posem un exemple com el de més a baix, segueix havent-hi linealitat. Tendim a donar importància a A més que a B i a aquesta més què a C. Si fossin figures geomètriques, encara trobaríem el problema de que llegim d’esquerra a dreta i de dalt a baix A B C Amb això veiem com el nostre pensament és molt més lineal del que ens pensem. La linealitat del temps fa que la idea de causa efecte sigui molt potent.
Jackson va començar a plantejar la idea de homeòstasis familiar. La família s’estructura per tal de tenir una estabilitat. En la clínica psicoanalítica es diu que els símptomes son la punta de l’iceberg i que quan desapareix aquest símptoma, n’apareixen d’altres. En models conductius es diu que es dona generalització del canvi, és dir que si millorem uns símptomes, millorem a la persona en general. Jackson va observar que el símptoma fa una funció de regulació, si el cures, el sistema es queda sense homeòstasis i n’ha de generar un altre per regular el sistema.
Dimarts 22-09-2015  L’equip de Palo Alto Està format per dos antropòlegs. M. Erickson no forma part de l’equip però hi influeix molt (els parla del paper que pot tenir la hipnosis en alguns dels aspectes que estudien).
Fan un estudi sobre les famílies amb membres esquizofrèniques.
Don Jackson parla de l’homeostasis familiar, la tendència a mantenir l’estructura familiar que hi ha establerta. Morfostasis = tendència a que tot segueixi igual. El sistema funciona com un tot, per tant, si no canviem el funcionament sistèmic de la família, arreglar només un símptoma, pot fer aparèixer un altre símptoma. La família ve amb un pacient identificat i quan intentes marxar d’aquest tema, anar a analitzar la família en general, apareix una resistència, hi ha resistència al canvi per a mantenir la homeòstasis. Jackson arriba a la sistèmica a través de la clínica   El sistema funciona com un tot i hi ha interdependència. Hi ha patrons d’autoregulació.
El símptoma pot formar part dels mecanismes d’autoregulació. És necessari per a mantenir un patró de funcionament.
Jackson funda la primera escola de teràpia familiar sistèmica a l’hospital de veterans de Palo Alto, MRI, que funciona a les tardes al mateix espai on al matí s’hi fa recerca. Així pot posar en funció la seva vocació clínica (psicoterapèutica).
Propietats sistèmiques de la família 1. Sistema obert: la família no és un sistema tancat, es comunica amb l’exterior.
2. Totalitat: hem d’entendre la família com un tot. El tot és més que la suma de les parts. Les relacions no s’entenen entenent les intrapsiques individuals.
3. Límits: el sistema es compon de varis subsistemes, entre els que existeixen límits amb una permeabilitat variable. Per exemple, el pare i la mare formen un subsistema amb uns límits més o menys difosos, clars o rígids per als fills.
4. Jerarquia: tots els elements són necessaris però hi ha certa jerarquia, que pot ser disfuncional.
5. Retroalimentació 6. Equifinalitat: l’estat final pot ser independent de l’estat inicial, és a dir, diversos estats inicials poden donar lloc a un mateix final. Intentem entendre la família com està ara mateix. Això suposa que hi ha possibilitat de canvi, el passat no determina el present, el que el determina són les pautes d’interacció actual. No cal mirar tan bé les causes passades.
7. Tendència a estats constants: els sistemes tendeixen a mantenir-se per a una optimització de recursos, es crea una homeòstasis. Es va des de la redundància (un fet que re-ocorre), a la regla (acaba convertint-se en una regla no escrita) a paràmetres. Són independents de que en siguem conscients o no, de que s’hagin imposat o no… sempre existeixen. Les regles són molt potents. Ens adonem que la regla existeix quan algú la trenca. La finalitat de les regles és mantenir l’estat constant.
La sistèmica és molt bon mètode per sistemes que s’han encarcarat, sistemes impermeables al canvi. En aquestes famílies molts cops apareixen símptomes per a mantenir l’estat constant. D’aquesta manera, no es tracta de pal·liar el símptoma sinó d’aprendre a organitzar el sistema d’una altra manera per a que aquest (la família) no necessiti aquest símptoma.
Quan no hi ha recurrència en el símptoma, la sistèmica no és una bona tècnica. Solen ser problemes que arriben molt directament, amb un origen molt clar, molt puntual (una mort, el diagnòstic d’una malaltia terminal…). Seria una bona tècnica si les conseqüències d’aquest símptoma que ha arribat de cop, han generat certes regles que han portat a la família a organitzar-se d’una forma disfuncional.
La prevenció en sistèmica no té gaire sentit si tenim en compte la equifinalitat. Es pot arribar a una situació disfuncional des de una que ja ho era o des de una que era totalment saludable.
 Interacció diàdica i triàdica Es defineixen les relacions diàdiques de dues maneres - - Complementaries: totes dues parts accepten que un té una posició superior i que l’altre té una posició inferior. Això, per sí mateix, no és negatiu i no vol dir que un sigui intrínsecament superior que l’altre, només és un posicionament en la relació.
Pot estar aplicat en un àmbit o en la relació en general. Els missatges que emet un o altre, són diferents. La posició superior hauria de donar suport, alimentar, aconsellar… i la inferior demanar, preguntar, sol·licitar… No per què sigui complementaria una relació, ha de ser bona o dolenta. La complementarietat pot ser rígida (encorseta a ambdues posicions, així que no hi ha un desenvolupament natural) o no ser-ho. Els canvis de regla venen per qüestionaments en la relació.
Simetria: no es tolera que ningú tingui una posició superior a l’altre. Hi ha una posició d’igualtat. Pot ser col·laborativa però si un dels dos fa un moviment de posicionament superior (ordre, suggeriment…) suposa un estímul inescapable per l’altre part per respondre (“tu no em manes”). Té un perill que és l’escalada simètrica: un es posiciona en un nivell superior i l’altre, al contestar que no mana, es posa per sobre del primer i així de forma constant. Hi ha com una lluita per el rol superior.
Dijous 24-09-2015 FESTA Dimarts 29-09-2015 No classe Dijous 01-10-2015 Entregar activitat triangularització De vegades es donen incongruències entre el missatge digital i l’analògic. De vegades pots dir “simpàtic” amb sarcasme i per tant, es missatges no es corresponen, ja que ho està dient en sentit contrari. Quan es donen aquestes incongruències no està clar si s’accepta el missatge o es dona una escalada simètrica; podem dir que ni s’accepta la posició inferior ni tampoc es simetritza.
Anàlisis d’un vídeo d’una parella Hi ha una situació de conflicte. Ella intenta prendre la iniciativa de parlar, posar-se per sobre d’ell i ell sembla que no ho accepta per què li dona l’esquena i no li contesta.
Però tot i així, quan ella tira la roba, ell va recollint-la; quan ell està agafant menjà de la nevera, ella l’empeny i ell no fa res. Ella es queda dreta i ell assegut a la cuina. L’únic moment en el que ell està content és quan recorda el nom de la pel·lícula abans que ella. Quan ell l’interromp de cop, la talla, és com que s’està posant per sobre d’ell, si ho analitzem analògicament ell està guanyant protagonisme, s’està posant per sobre, però digitalment, sembla que estigui acceptant el seu joc. Cada cop que ell parla, la interromp. És per això que la Marta sembla que no entén que intenta ell. La comunicació és paradògica, ja que el que està preguntant té a veure amb el que ella li està explicant però ho fa tallant-la. A mesura que ell la talla, ella va intentant posar-se més amunt (amb el to de veu, amb l’empenta, amb l’insult…).
El contingut verbal és molt poc important. És molt més important com es diu i sobretot la part analògica.
Podem veure com ella intenta estar up i ell no accepta la seva posició down, a través de la paradoxa, aconsegueix no quedar-se per sota d’ella.
Arriba un moment en el que ell entra en escalada: s’aixeca i li diu que ja no vol parlar més d’aquest tema perquè està cansat. Ella també entra en escalada, cridant-li i dientli que no té raó i al final ell torna a un patró en el que accepta la posició down.
Es dona un conflicte que no es resol per escalada simètrica (perquè es talla molt ràpid) ni amb complementarietat (perquè no hi ha una acceptació total dels dos); aquest conflicte s’anomena simetria inestable.
Amb les simetries inestables, es recluten tercers en coalició en contra de l’altre. Tothom pot ser un tercer reclutat per un o per l’altre, fins i tot un terapeuta.
06-10-2015 Entregar activitat CAS SARA II NO CLASSE 08-10-2015 (no apunts, malalta) 13-10-2015 Pràctica formal: entregar el dia 29 com a tard.
15-10-2015 L’escola de Milà als anys 70-80 la van formar: M. Selvini, G. Prata, G. Cecchin, L. Boscolo.
Eren un grup de psicoanalistes que estudiaven famílies amb membres psicòtics; van veure que amb això no n’hi havia prou. Llavors van contactar amb l’equip de Palo Alto i van començar a idear una metodologia de treball sistèmica. Generen fitxa telefònica i entrevistes basades en les hipòtesis. La base d’aquesta és, des de la neutralitat, posar a proba la hipòtesis circular. Aportaren rigor, riquesa clínica… a la sistèmica.
Van utilitzar tècniques paradoxiques juntament amb la connotació positiva (re-formular en positiu tota la seqüencia de la circularitat). La paradoxa és bastant transversal a totes les escoles de sistèmica.
Quan els americans van veure el que s’estava fent a Milà, es mostren molt interessats i els conviden força sovint.
A principi dels anys 80 els homes van anar per un cantó i els dones per l’altre. La Selvini va formar una nova escola i el seu fill, Mateo Selvini, encara la manté. Detecten una triangulació històrica en la que es genera el que anomenen joc psicòtic. És un model en el que es segueixen unes pautes bastant comunes. Intenten buscar la causa relacional del trastorn.
Els dos homes pel seu cantó fan molts viatges a Estats Units i fan una evolució cap al constructivisme. Treballen amb les etiquetes patològiques com a construccions que es generen en processos relacionals. Treballen amb el procés construït. Per ells la teràpia consisteix en una reconstrucció de la narrativa que quan la teràpia s’acaba, s’intenta que la família s’expliqui a si mateixa sense etiquetes patològiques.
Instauren el terapeuta visitant: un equip pot tenir un cas i llavors a mig tractament ve un terapeuta exterior per a que aporti un nou punt de vista.
Constructivisme     Posició epistemològica: és una reflexió sobre la nostre relació amb la realitat.
La realitat no se’ns revela directament sinó que ha de ser construïda Viure = interpretar els esdeveniments = conèixer Tot coneixement és auto-referencial (vs. Coneixement objectiu) És una posició a la que s’arriba des de diferents disciplines. Aquests parteixen de que és impossible accedir a un coneixement objectiu, és a dir a la realitat independentment de la nostra interpretació, qui som com a persones en el nostre context. Allò que captem de la realitat té a veure amb qui som.
La interpretació és la clau per entendre l’esser humà. Les diferents teories intenten explicar com ho fem per interpretar.
El constructivisme ens redefineix la cognició. Altres psicòlegs l’entenen com a diferent a l’emoció però els constructivistes no; entenen que pràcticament aprenem a interpretar des de que naixem i per tant comencem a aprendre i saber llavors.
El constructivisme NO es:     Un rebuig al avenç del coneixement (ciència).
o El que caracteritza a la ciència no és la veritat absoluta sinó el dubte.
Desenvolupem una metodologia perquè no ens refiem de la veritat i volem contrastar-la. S’entén el coneixement com una cosa evolutiva.
o Va en contra de la veritat en majúscula, del dogmatisme… Un relativisme (“tot val”) o El constructivisme admet que hi ha formes de coneixement que són clarament millors. Que es digui que una afirmació no és veritat, no significa que totes valguin per igual Un idealisme (negació de l’existència de la realitat): la realitat no existeix, només es viu de percepcions Una “escola” de teràpia: alguns models s’hi basen però no és una teràpia com a tal. Ha influït a molts models (cognitius, sistèmics, psicoanàlisis…) Res del que pensem és veritat però és el millor que hem pogut desenvolupar. Per tant, la teràpia el que fa és ajudar a evolucionar un sistema que s’ha encallat, s’ha quedat col·lapsat.
El constructivisme en el model sistèmic    Gir semàntic/constructivista de Bateson: l’ecologia de les idees o L’equilibri entre especies és interdependent, de la mateixa manera, les idees que té una persona són inter-dependentes de les idees del nostre sistema ecològic.
o El creixement d’una idea fa disminuir una altra etc.
o Les idees que tenim se sustenten amb la interacció, amb la pragmàtica.
Tot això sustenta una semàntica. Les idees s’incorporen per interacció.
El missatge de la comunicació La família com sistema de significats (creença, constructes, narratives) La comunicació no és només semàntica, també és pragmàtica.
La teoria de constructes permet una transició molt fàcil entre les idees personals i vivències d’una persona, i les dinàmiques familiars.
Teoria de los constructes personals - Keenney Els processos d’una persona es canalitzen psicològicament per les formes en que anticipa els esdeveniments.
Constructe entès com a “Captació d’un contrast o una diferencia”. Bateson i Kelley arriben a la mateixa conclusió sense conèixer-se. El primer va dir ”La unitat mínima de comunicació i d’informació es la noticia d’una diferencia”.
Els constructes teòrics són com els ingredients d’una teoria. El que interessa són els constructes de la persona a tractar. Perquè tothom té les seves teories. Parla de l’esser humà com un científic.
Va fer una teoria sobre com són els constructes i com condicionen o afecten la forma com es troba la persona.
Activitat a classe sobre constructes Fill Mare “Simpàtiques” – esquerp Pare Per entendre el significat és molt important l’oposat que li donem. Quan un neix no té els constructes, fins en algun moment en el que capta la diferencia, el contrast entre una cosa i una altra (pe. entre preocupar-se i ser poc empàtic). El sistema de constructes està fet de petites diferencies. Aquest sistema és un pon entre el passat i el futur. Podríem predir certes coses, per exemple segons els adjectius i els seus antònims, depenent de com creiem que és algú, ens portarem millor o pitjor amb aquella persona.
Concepte i constructe no són el mateix. Un concepte és una cosa genèrica que pot tenir o no oposats. Si no entenem l’oposat del que diem, no podem entendre el significat complert. Si en una teràpia algú diu “és perquè el Marc és un home”, no podem saber a que es refereix exactament si no entenem l’oposat del que ens està dient; “és un home i no un animal”, “és un home i no una dona”, “és un home i no un nen”.
Els constructes poden ser comuns tant en comunitat com en família etc. Però encara que els comparteixi, hi ha elements individuals que no s’expliquen només pel que es comparteix.
En un sistema de constructes aquests estan interrelacionats. Si una persona té el constructe de “reflexiu” lligat a “llest”, quan conegui algú que segons el seu parer és reflexiu, segurament també pensi que és llest sense haver-ho arribat a comprovar. Hem de tenir en compte que no tots els constructes estan connectats. Si coneixem la interrelació entre constructes d’una persona, entendrem la seva matriu interpretativa.
No és el mateix l’etiqueta verbal que el constructe. La primera intenta representar el constructe i no té perquè fer-ho del tot acuradament.
No tots els constructes tenen el mateix pes. Els constructes nuclears (o Core) son els que ens serveixen per la definició de com som nosaltres. Els fem servir d’una manera implícita, els que sentim, no els que diem que sentim, per a definir-nos a nosaltres; podem verbalitzar-ho o no. Aquests constructes són particularment resistents al canvi, els intentem protegir de la invalidació. Quan interpretem la realitat, la mirem des de un sistema de constructes que té una pesa clau, nuclear, que és el JO.
Anticipació de l'experiència Revisió constructiva del sistema Validació/invali dació de l'anticipacio Implicació en el resultat Enfrentament amb l'esdeveniment 20-10-2015 L’avaluació comença amb la fitxa telefònica. És la primera presa de contacte.
Coneixerem a la família extensa i a la que vindrà. Ens permet començar a fer hipòtesis encara que molt especulatives, sobre el que està passant a la família. L’avaluació s’encamina a partir d’aquí. No sol ser molt llarga, 10-15minuts.
És important tenir en compte si la persona que truca està obligada (tràmit judicial). Per tant, hem de saber qui és el derivant i el motiu pel que el deriva.
Informació relativa a la definició del problema actual. Si truquen perquè fa 7 anys que estan malament, necessitem saber el perquè truquen ara. Hem de tenir en compte que el problema pot estar esbiaixat, només tindrem una visió; un cop a consulta, podem tenir diferents versions del mateix cas.
També ens serveix per a donar informació del centre i de la forma en la que es treballa.
Prendre observacions del tipus: han trucat però ara no poden venir mai, o gairebé no m’han contestat preguntes per telèfon… Prendre nota de qui pren medicació i per a què. Sobre tot del tipus psicofarmacològic.
Amb la informació de la fitxa telefònica, es prepara la pre-sessió. Es preparen les preguntes i el que es farà. L’equip terapèutic decideix qui portarà les sessions i com s’estructuraran. La pre-sessió pot ser molt llarga o curta depenent de qui durà a terme el tractament (si és algú molt expert, la pre-sessió serà curta).
D’aquesta pre-sessió es deriven ja les sessions.
En la sessió inicial és important tornar a recordar que hi ha un mirall unidireccional, que les sessions seran gravades, es treballa en equip i es farà una pausa. Els aspectes referits a les sessions (tipus cada quan es faran) es poden dir aquí o al final de la sessió. Els honoraris se suposa que s’expliquen durant la fitxa telefònica però es poden recordar aquí també. En aquesta sessió també és important preguntar la definició del problema a cadascuna de les persones que ha vingut a teràpia. Fer-ho de forma conjunta ajuda a veure les interaccions (verbals o no) entre els diferents membres. És important al principi fer-ho amb tots perquè així també s’eviten possibles intents d’aliança (“això no li diguis a ningú però…”). També s’ha de preguntar per les solucions intentades (què ha fet la família per superposar-se a les dificultats); així podrem saber si tots veuen igual el problema o no, qui ha intentat posar-hi remei, qui no… Al final de cada sessió es fa la devolució de la sessió, el que hem observat. S’ha de fer en caràcter positiu (“encara que el problema és greu, us heu unit per venir aquí a arreglar-ho”). També es podria fer una devolució a partir de la tercera sessió per fer-ho més esperat, crear expectatives.
Si hi ha dos terapeutes, poden passar dues coses: que un només prengui notes i no intervingui o que un faci de co-terapeuta i també parli. Aquesta segona opció només es pot donar si els dos terapeutes es coneixen molt i saben molt bé com treball l’altre, no cal que tinguin la mateixa visió però si que encaminin la teràpia de la mateixa manera.
En la pausa la família es queda a dintre de la sala sola però s’apaguen les càmeres i es baixa una cortina per sobre del mirall. L’equip de Milà solia utilitzar dues pauses però realment en la pràctica no se sol fer. Això se sol fer més quan els terapeutes que hi ha dintre són estudiants.
Durant les sessions inter-mitges es comença a treballar ja amb la família.
En les sessions finals hi ha el tancament de la sessió. Es sol fer una sessió de prevenció de recaigudes. En aquesta sessió es pregunta en positiu “què cal seguir fent perquè els canvis es mantinguin”, “quins són els indicadors d’alarma en la família?” així poden tenir en compte els recursos i les senyals. Podria donar-se una petita crisis quan s’està acabant (per el procés d’homeòstasis) i cal fer entendre a les persones que poden fer-ho soles i que no necessiten als terapeutes.
El seguiment es sol fer al cap de 6 mesos. Es torna a citar a al família i se’ls pregunta què tal els va. Si sorgeix alguna cosa durant aquest temps, la família pot tornar a contactar.
El seguiment es pot fer telefònicament. Si hi a coses que no s’acaben d’arreglar, podem fer unes sessions de reforç.
22-10-2015 EXAMEN. Al teatre a l’hora de classe. Després hi ha classe.
27-10-2015 Activitat del full. Grups de 3 persones 1. Formular 1 o más hipòtesis CIRCULAR sobre el cas (que necessàriament seran especulatives).
Las hipòtesis deberan encajar con los datos disponibles y generar preguntes que conduzcan a la validación o no de las mismas.
2. Formular un listado de mínimo 6 preguntas para realitzar a la família.
Importante: traer 2 copias de este Trabajo impreses para la pròxima classe no se recogerá ningun Trabajo que esté escrito a mano Extensión: 1-1,5 pagina (doble cara. Nombre i apellidos y niub. No hacer portada.
Un cercle al voltant significa que viu sol Juan se ha casado 3 veces.
Ernesto és el pacient identificat (pel que diu al full). Alguna cosa passa amb ell perquè dona senyals a l’escola. El pare, des d’una visió intrapsiquica creu que el problema és que els pares no tenen comunicació.
Podríem inferir que la Maria no tindrà bona relació amb els psicòlegs perquè la teràpia anterior del Juan va aconseguir que la deixés (anava a teràpia per a decidir-se).
29-10-2015 Resum lectures El modelo sistémico en la intervención familiar 1. Introducción Las bases conceptuales de este modelo son el sistema familiar como un todo, como un organismo estructurado e interdependiente que se comunica con unas pautas de interacción, y en las que el individuo sólo es uno de sus componentes, su valor tiene que ver con la función y posición en el sistema.
Se tiende a trabajar con toda la familia y orientar la intervención al alterar los patrones de interacción familiar en los que el síntoma cobra su sentido. Se suele trabajar en equipo. Acostumbran a darse entre 6 y 20 sesiones que suelen ser más largas pero espaciadas en el tiempo.
1.1. Definición y concepto básico Se inspira en la Teoría General de Sistemas y en las teorías de la complejidad. Se aplica a la familia; esta se entiende como un todo organizado en que cada miembro cumple una función y sus acciones regulan las de los demás.
1.2. Modelo sistémico y terapia familiar Aplicaciones del modelo sistémico a otros tipos de intervención:  Psicoterapia individual: es preciso trabajar sólo con los verdaderos “clientes”, los que verdaderamente están interesados en la terapia. En contraposición, el sistemático no se limita a buscar el bienestar del cliente sino a alterar la interacción familiar.
 Organizaciones: contempla a las organizaciones como un sistema organizado.
 Redes sociales: el sistema forma parte de sistemas más amplios y complejos hasta llegar al sistema social y cultural.
 Institución escolar: el foco para atender el problema se hace en la interacción entre el sistema familiar y el escolar.
 Mediación: facilitar la comunicación y los conflictos entre dos partes a través de un mediador. Ayudar a la pareja a resolver los conflictos y facilitar la comunicación de manera que sea ella misma la que alcance decisiones satisfactorias y variables para ambas partes.
 Modelos conductuales: regular los refuerzos que se administran recíprocamente, principalmente los padres en la educación de los hijos con problemas. Los padres hacen de “co-terapeutas”.
 Modelos psicoeducativos: el término Emoción Expresada (EE) se refiere a las actitudes críticas y hostiles de los miembros familiares, así como su sobreinvolucración. Los pacientes que retornan a sus hogares con índices altos de EE presentan recaídas en los 9 meses siguientes al alta en más de un 50% de los casos. Los programas de tratamiento basados en el paradigma de estrés/vulnerabilidad se definen por su carácter psicoeducativo, pretenden reducir el nivel emocional de la familia. El programa de Goldstein de 6 semanas, se orienta a los acontecimientos que resultaron estresantes para el paciente y a    evitar su re-ocurrencia o mitigar su poder destructor. Los resultados fueron positivos aunque no tan buenos en periodos largos.
Modelos psicodinámicos: terapia familiar con base psicoanalítica, especialmente en adolescentes.
Modelos cognitivos: programas de terapia de pareja.
Modelos experienciales: enfatizan la expresión emocional en la sesión.
1.3. Antecedentes y factores influyentes 1.3.1. El surgimiento de la psicoterapia A la concepción médica de los problemas mentales le sobrevino una visión psicológica, y con ella el nacimiento de la psicoterapia. A finales del siglo XIX, en Francia y Austria, a partir del estudio de los fenómenos hipnóticos, empiezan a formular la naturaleza psicogénica de la neurosis.
1.3.2. El modelo psicoanalítico Freud fue el fundador del primer modelo de la psique humana y de su tratamiento psicológico, el psicoanálisis, qué imperó hasta los años cincuenta.
Es enormemente individual e intrapsíquico. Reconoce a la importancia de la familia como una vivencia fantasmática, no sus relaciones actuales. Los deseos y fantasías y sus mecanismos para regularlos, estructuran la personalidad.
Se basa en la reactivación de los conflictos y fantasías infantiles del paciente en la propia relación con el terapeuta. Su re-vivencia permite analizarlos y resolverlos.
1.3.3. Enfoques socio-culturales y primeras formulaciones interaccionales Alfred Alder, con el enfoque de la psicología individual, aporta una visión mucho más social del ser humano. Le da importancia al sentimiento de comunidad como parte de un desarrollo saludable. El sentimiento de inferioridad se modula por factores familiares.
Su método terapéutico da la posibilidad de participar en las entrevistas a un coterapeuta, como en la aplicación de técnicas similares a algunas de las sistémicas.
Los enfoques culturalistas del psicoanálisis dan más importancia al contexto cultural y a las relaciones personales actuales del sujeto. Las relaciones del cliente siguen siendo analizadas desde su perspectiva sin incluir a nadie más.
F. Fromm-Reichman acuñó el término “madre esquizofregénica” y J. Rosen el de “madre perversa”. Estas son rechazantes y/o sobreprotectoras. Ambos revisaron el concepto de psicosis en el psicoanálisis en base a una etiología en la que se sitúa la causa de la psicosis en una relación madre-hijo. Se pasa de considerar las causas dentro de la psique del individuo a ubicarlas en una relación dual.
Theodore Lidz & Co. estudiaron el entorno familiar de los pacientes esquizofrénicos y manifestaron la importancia del padre. En los años cincuenta se empiezan a observar conjuntamente a las familias y se demuestra la importancia del conflicto conyugal en la patología del hijo esquizofrénico.
John Bowlby fue el creador de la teoría del apego; destaca el papel de la familia en la salud mental. Aun así, el todo le pareció demasiado complejo para estudiarlo en profundidad. En los últimos años, el modelo sistémico, empieza a trazar conexiones entre apego y dinámica familiar.
La tradición psicoanalítica hacía muy difícil tanto la conceptualización teórica como la práctica terapéutica con toda la familia. En esta tradición se cree que los síntomas son indicador de una disfunción del aparato psíquico originada en el pasado, y se cura con el análisis del conflicto en el aquí y ahora de la relación entre terapeuta y cliente y en el insight sobre sus orígenes. El trabajo con la familia es una contaminación y distorsión del vínculo terapeuta-cliente; es una interferencia en el proceso de transferencial.
1.3.4. Factores socio-históricos La Segunda Guerra Mundial dejó Europa devastada y a los Estados Unidos algo mejor.
Luego, la Guerra de Corea, que no ha dejado de estar involucrada en conflictos bélicos.
Esto conllevó a un gran aumento de patología psicológica.
Los tratamientos farmacológicos no se habían desarrollado aún. El único modelo implantado era el psicoanalítico con resultados pobres o tardíos.
La libertad, democracia y derechos humanos eran valores en alza en la sociedad.
Todo ello, generó una gran demanda social y una pobre oferta existente propiciando el surgimiento de nuevos enfoques de la psicoterapia. En la década de los cincuenta surgieron los primeros pasos de los modelos humanista, cognitivo y sistémico.
- - Teoría de los juegos (Von Neumann y Morgenstern, 1944): modelos para predecir el comportamiento de los jugadores en una situación de juego en función de la obtención de máximas ganancias. Estrategias del otro jugador y cómo afectarán a las propias.
Teoría de la información (Shannon y Weaver, 1949): aspectos formales de la comunicación independientemente de su contenido. El enfoque sistémico se conoce a veces como “comunicacional”.
Constituyen una matriz conceptual desde la que se inspiró Bateson y su equipo para la formulación del modelo sistémico.
1.3.5. Factores conceptuales Crisis del positivismo y reduccionismo. Se empieza a luchar por la libertad y la imagen del ser humano dominado por sus instintos inconscientes empieza a ser poco atractiva intelectualmente.
Se consolidan nuevos modelos metateóricos: Teoría General de Sistemas y Cibernética.
Influencia de otras teorías: - La Teoría de los tipos lógicos: resolver el problema de las paradojas lógicas (sólo lo consigue en parte). Dos tipos lógicos, las clases y sus miembros. Para evitar las paradojas no deben mezclarse.
2. Los fundamentos: Bateson y el grupo de Palo Alto 2.1. El surgimiento de la Terapia Familiar No hay creador de la terapia familiar sino qué empieza a practicarse por parte de investigadores y terapeutas en EE.UU. Ejemplos representativos: el grupo de Lidz en Yale, el de Wynne en el NIMH-Nacional Insitute of Mental Health, Ackerman y el equipo de Palo Alto.
Faltaba aún, un nuevo marco conceptual.
2.2.
Gregory Bateson (1904-1980) En 1951 Bateson publicó Comunicación: la matriz social de la psiquiatría. Fueron los cimientos para el proyecto de investigación sobre las pautas de comunicación en la esquizofrenia.
2.3.
El equipo de Palo Alto Al equipo de Palo Alto se debe la aplicación de los conceptos sistémicos a la comprensión de la familia y adopción del modelo sistémico para fundamentar la terapia familiar.
Junto con Don Jackson investigaron hasta 1962. Las características del grupo eran:    2.4.
Interdisciplinar: objeto de estudio es un problema clínico (esquizofrenia) pero su metodología y su concepción teórica es más amplia que la psiquiatría.
Centrado en la investigación: no es un intento de desarrollar una nueva modalidad de psicoterapia.
Interés teórico más allá de la clínica o la psicología: comunicación como patrón de comportamiento de los seres vivos.
Algunas nociones fundacionales El rasgo fundamental de la sistémica es la visión de los problemas y la actividad humana como inter-personal. Se centra en las interacciones actuales entre los miembros. El paciente, objeto de estudio e intervención en los modelos tradicionales, es visto como parte de un sistema complejo su síntoma es explicado en función de la dinámica del sistema en la actualidad. El paciente es identificado por el sistema, pero se estudia toda la unidad familiar.
Patrón interaccional: las acciones de un miembro influyen en la de los demás. La familia es como un sistema cibernético, cada acción es a la vez input y output.
Nueva concepción de la causalidad. Los problemas forman parte de un patrón interaccional. Se emplea la causalidad circular: las consecuencias también influyen en las causas. Una interacción en términos lineales (causa-efecto) se entiende como una particular puntuación, una operación que reduce la complejidad para designar un antecedente causal y una consecuencia.
Los patrones de interacción, caracterizan a una familia como una entidad supraindividual o sistema.
2.5.
Don Jackson (1920-1968) Fue un reconocido psiquiatra. Se unió al grupo de Bateson en 1954. Su práctica clínica lo llevo a lo sistémico. Observó fenómenos clínicos que le hicieron postular la presencia de mecanismos homeostáticos a nivel familiar. El problema es una parte integrante de la vida familiar, un elemento clave para su nivel de equilibrio actual. La resistencia se pone al servicio de mantener dicho equilibrio.
El síntoma está cumpliendo una función en la dinámica del sistema y cuando no existe, el sistema se desequilibrio y sólo se estabiliza con la aparición de un nuevo síntoma (pe.
el marido alcohólico deja el alcohol y su mujer se deprime). La familia es un todo que tiene unos parámetros de funcionamiento, al alejarse de ellos aparecen movimientos correctivo (retroalimentación negativa) para restablecer la homeostasis (equilibrio).
Estos mecanismos homeostáticos son la base de la resistencia al cambio (orientada a mantener el equilibrio).
Bateson le invitó a formar parte de su equipo por la coincidencia de ideas.
En 1958 fundó el Mental Reserch Institute (MRI) qué, a finales de los sesenta y setenta, fue una de las escuelas de terapia sistémica más importantes.
Con Ackerman y Haley, fundó la revista Family Process de gran peso en Terapia Familiar.
2.6.
“Hacia una teoría de la esquizofrenia” Bateson, Jackson, Haley y Weakland publican en 1956 un artículo en la revista Behavioral Science, que fue un hito para el desarrollo del modelo sistémico, tuvo un efecto vitalizador y catalizador. Consiguieron articular una explicación coherente en términos estrictamente comunicacionales, sin conceptos intrapsíquicos. Presentan la sintomatología esquizofrénica como una forma de comunicación natural o congruente con el sistema familiar en el que se desarrolla. El “enfermo” es el sistema, por su carácter disfuncional, y el paciente lo es sólo en la medida en que forma parte del mismo. La comunicación esquizofrénica es un intento desesperado para adaptarse y sobrevivir emocionalmente a un sistema poco funcional.
Doble vínculo: emisión de mensajes incongruentes, mensajes paradójicos. Forma disfuncional de comunicación característica de las familias con esquizofrénicos.
El esquizofrénico no puede distinguir los niveles lógicos, lo literal de lo metafórico.
2.7.
La influencia de Milton Erickson (1904-1980) Fue una de las figuras más influyentes del siglo XX en el campo de la psicoterapia. En la comunicación con esquizofrénicos se dan instrucciones contradictorias a distinto nivel lógico (dentro/fuera del trance hipnótico) como en la inducción al trance.
2.8.
La comunicación y sus niveles El modelo sistémico pone mucho énfasis en la comunicación. Estudia la interacción, lo que ocurre entre las personas, no dentro de ellas. Todo lo que hacemos tiene valor de mensaje, está en relación a otros. La noción de mensaje implica significado.
Primer axioma de la comunicación: es imposible no comunicar.
Bateson concibió la comunicación de dos niveles lógicos: - La clase: tipo de mensaje Sus miembros: contenido del propio mensaje La comunicación es una continua negociación acerca de la posición de cada uno.
El nivel de definición de la relación se transmite de forma analógica (no-verbal, paraverbal y contexto/situación). El contenido o aspecto digital se codifica en función de lo analógico. Debemos saber de qué tipo de mensaje se trata antes de entenderlo.
Toda definición de una relación lleva consigo una definición de sí mismo, como si la persona dijera “así es como me veo en relación con usted”.
Según la Teoría de los Tipos Lógicos, cuando hay una incongruencia entre niveles (un miembro de una clase contradice o niega la clase) se da una paradoja.
- - La paradoja lógica se da por una incongruencia entre el nivel lógico de la clase (sentencias) y el de los miembros (una sentencia concreta), por aseverar algo de la clase (“las sentencias son mentira”).
La paradoja pragmática se basa en la distinción entre el nivel del contenido y el relacional, y consideran al segundo como un orden lógico superior al primero.
Incongruencia entre el mensaje verbal y el no-verbal.
La comunicación paradójica es disfuncional y si se instala como patrón predominante tiene efectos perturbadores.
2.9.
Propiedades sistémicas de la familia Propiedades sistémicas de la familia (según la Teoría General de Sistemas):        La familia como sistema abierto: conjunto de individuos dinámicamente estructurados, cuya totalidad genera normas, en parte independientes de las que rigen el comportamiento individual. Es abierto porqué intercambia información con el medio.
Totalidad: o El cambio en un miembro afecta a otros. Las acciones (significados) están interconectadas mediante pautas de interacción (interdependencia) o Pautas de funcionamiento: no son reducibles a la suma de individuos (nosumatividad) Límites: varios subsistemas con permeabilidad variable Jerarquía Retroalimentación: conducta de cada miembro influye en la de los demás en forma de feedback positivo (favorecedor) o negativo (corrector).
Equifinalidad: el estado final es independiente del inicial Tendencia a estados constantes: o La necesidad de economizar favorece la aportación de redundancias comunicacionales que dan lugar a reglas y parámetros.
o Proceso estocástico: con cada movimiento interaccional, disminuye el número de variedades comunicacionales posibles.
o Los mecanismos que preservan las reglas son homeostáticos, mantienen el equilibrio.
...

Tags:
Comprar Previsualizar