El mecanicisme de Descartes a Newton (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Història de la Ciència
Profesor J.R.
Año del apunte 2014
Páginas 18
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 44
Subido por

Vista previa del texto

Història de la ciència – Tema 5 Tema 5 – El mecanicisme de Descartes a Newton La ciència tal i com la contemplem avui emergeix durant el segle XVII, durant la revolució científica. La filosofia mecànica emergeix i aquells que la construeixen adverteixen que hi ha un adversari que ocupa el terreny: l’escolàstica. La revolució científica té dos grans resultats: 1. Primer resultat: destrucció del cosmos antic i medieval des de Copèrnic a Newton.
2. Segon resultat: construcció de la ciència moderna (que culmina en Newton) que està totalment connectada amb una filosofia natural que acabarà essent la dominant, que és el mecanicisme.
La concepció de Galileu de les qualitats primàries (que estan en l’objecte) i les secundàries (que estan en el subjecte) posaran els fonaments del mecanicisme. La filosofia mecànica es construeix per deixar enrere la filosofia aristotèlica i escolàstica. Durant l’època renaixentista, però, ja s’han construït altres filosofies contra l’escolàstica. La filosofia mecanicista també s’enfronta a elles.
A qui s’enfronten, doncs, els mecanicistes? 1. D’una banda a la filosofia escolàstica, que segueix dominant l’àmbit universitari.
2. D’altra banda, fora de la universitat, a les alternatives construïdes.
En la filosofia mecànica la realitat es redueix a una relació de cossos o partícules en moviment, i aquesta relació resulta indispensable mitjançant les lleis del moviment fixades per l’estàtica i la dinàmica. L’anàlisi de la naturalesa doncs, es farà mitjançant un procés d’abstracció de tots els elements sensibles i qualitatius. Els fenòmens en la seva particularitat i concreció immediata no exerceixen cap tipus de fascinació sobre els defensors de la filosofia mecànica.
És necessari, doncs, que la ciència passi d’allò observable a allò inobservable; és deure de la imaginació concebre el segon com a semblant en alguna manera al primer. La ciència obliga els homes a imaginar.
1. NATURALISME RENAIXENTISTA El renaixement és una època que normalment s’acota entre la mort de Petrarca i la de Galileu (segles XVI-XVII). El Renaixentista creu que està vivint una època nova, diferent de l’Edat Mitjana.
La seva concepció de l’Edat Mitjana és la d’un forat negre, un buit entre l’esplendor de l’antiguitat clàssica i el moment actual. El seu objectiu és fer-los renéixer. Aquesta és la tasca del renaixentista.
Copèrnic, quan anuncia el món, la seva proposta, no intenta convèncer els seus lectors que la seva proposta és nova i diferent, sinó que connecta amb el passat i fa veure que allò que ell ha pensat ja ho havien pensat els antics. I això és el que dóna legitimitat a la seva idea.
JEAN FERNEL Està convençut que l’època és nova.
“Se ha dado la vuelta al mundo, se ha descubierto el más grande continente de la Tierra, se ha inventado la brújula, la imprenta siembra el conocimiento, la pólvora ha revolucionado el arte de la guerra, se han recuperado antiguos manuscritos y se ha restaurado la sabiduría.
Todo atestigua el triunfo de nuestra Edad Nueva.” 1 Història de la ciència – Tema 5 Magallanes. Colon. La impremta ajuda a la reforma protestant, a la seva difusió. La pólvora significa la fi del feudalisme, ja que els castells perden el seu poder. S’han recuperat antics manuscrits: això li permet restaurar la saviesa, de manera que el nou lector veurà com realment són aquests manuscrits.
Jean Fernel és un humanista, perquè cultiva unes disciplines que s’engloben dins l’expressió “estudio humanitatis”: retòrica, gramàtica, poètica (en llatí, però en llatí clàssic).
Els humanistes sorgeixen en les ciutats-estat del nord d’Itàlia. Hi ha un cert desenvolupament de la vida civil i per tant cal ser capaç de, per exemple, dirigir-se a una assemblea i persuadir els conciutadans que les teves idees són les correctes. Consideren que el saber de la universitat és buit, a diferència d’allò que ensenya l’humanista: saber útil. L’humanista no ven progrés, sinó restauració.
En aquest context es construeixen filosofies naturals alternatives a l’aristotèlica: WILLIAM GILBERT L’any 1600 William Gilbert publica un llibre (De magnete) on explica els resultats als quals ha arribat després d’un llarg i detallat anàlisi del magnetisme. Descriu els experiments que porta a terme.
Arriba a la conclusió que la Terra és un gran iman, amb els seus pols magnètics corresponents. És, per tant, un dels pares fundadors de la història de la física experimental. Construeix una nova fisiologia (sinònim de filosofia natural) mitjançant molts arguments i demostracions empíriques.
La Terra és un iman perquè té ànima, i el magnetisme és expressió d’aquesta ànima. El magnetisme organitza, estructura la matèria (que és el que fa l’ànima). La matèria no està morta, hi ha activitat.
El magnetisme és el principi actiu fonamental.
“Aristóteles concede a las esferas y orbes celestes (que él imagina) un alma, porque son capaces de movimiento y acción circular y se mueven en trayectorias definidas. Me pregunto por qué él y sus seguidores condenan al exilio y expulsan del bello orden del glorioso universo el globo de la Tierra junto con sus emanaciones, como si fuera algo tosco y sin alma […].
De esta forma, el mundo de Aristóteles parecería ser una creación monstruosa, en la cual todas las cosas son perfectas, vigorosas, animadas, mientras que sólo la Tierra, esa pequeña fracción desafortunada, es imperfecta, está muerta, es inanimada y está sometida a la corrupción. Por otra parte, Hermes, Zoroastro y Orfeo reconocen un alma universal. Por nuestra parte, consideramos que todo el mundo está animado, y sostenemos que los planetas, las estrellas, y esta gloriosa Tierra, están gobernados desde el comienzo por sus propias y designadas almas y, debido a ello, tienen el impulso de la autopreservación.” Gilbert no és només, doncs, el pare de la física experimental i el magnetisme, sinó que escriu un llibre que s’emmarca dins les noves filosofies naturals contra Aristòtil. És un exponent del que s’anomenarà màgia natural, que es dedica a estudiar les forces presents a la naturalesa i aprendre a controlar-les.
2 Història de la ciència – Tema 5  La màgia natural La materia no está muerta: hay actividad en ella. Gilbert ya no es solo el padre de la física experimental y el magnetismo, sino que se enmarca también en la filosofía naturalista. Es un exponente de la «Magia Natural», que se dedica a estudiar las fuerzas presentes en la naturaleza (que habrá que llegar a controlar por procedimientos prácticos, hay que dar con las claves). El que cultiva la magia natural se considera a sí mismo similar al filósofo natural, pero no está confinada en las universidades, ni apela a las mismas autoridades (Hermes, Zoroastro, Orfeo). Defenderá que hay conexiones en los objetos, que el mago llama simpatías y antipatías. La materia no está muerta, toda ella tiene mentalidad y puede percibir, verbigracia la sangre.
Esta manera del ver el mundo se basa en una concepción muy antigua, «la Gran Cadena del Ser»: Dios ha creado a los distintos seres como una gigantesca cadena, que va de lo más ínfimo hasta Él; se pueden ordenar todos los seres como eslabones de esa cadena. Hay una correspondencia entre la luna y las mareas, entre los metales y los planetas.
¿Por qué tanto auge? En esas ideas hay materiales claramente enfrentados a la filosofía escolástica y, además, el renacentista ha descubierto una colección de tratados: el Corpus Hermeticum.
Hermes, para la época un personaje histórico, es un contemporáneo de Moisés. En la época se cree que hubo algo llamado la Sabiduría Adámica (Adán pudo nombrar a todas las especies porque conocía su esencia) y a lo largo de esas generaciones se va a ir perdiendo. Por eso tiene sentido remontarse; cuanto más antiguo, más verdadero, porque estará más cerca de la verdad, se habrá deteriorado menos. Todo esto llevará a una recuperación y obsesión por el platonismo; Platón habría aprendido de Moisés, y éste era contemporáneo de Hermes. En el siglo XVII un intelectual aplicará todos los criterios del análisis filológico y determinará que el Corpus Hermeticum procedía del siglo II o III de nuestra Era. De antiquísimo nada. A partir de entonces, iría perdiendo autoridad e interés.
Otra idea capital del naturalismo es la analogía entre macrocosmos y microcosmos, universo y hombre. El filósofo natural, el mago, tiene como tarea identificar las acciones que están teniendo lugar en ese tipo de universo, algunas cosas pueden actuar sobre otras; el conocimiento de qué actúa sobre qué y cómo se obtiene de textos cuanto más antiguos mejor (en pos de la sabiduría adámica). Intenta descubrir, el énfasis en su labor está no en las causas que operan, sino en cómo operan. El filósofo natural contempla la naturaleza, el mago interviene en ella. Tiene como auxilio en su labor la Doctrina de las Signaturas; las signaturas son signos que Dios imprimió en los objetos para que fuera reconocible la interacción.
22/04/2014 2. EL MECANICISME CARTESIÀ 2.1 Les matemàtiques com a model Durant tota la meitat del segle XVII, la filosofia i la física de Descartes constituiran el nucli central de la cultura europea. La ciència moderna va néixer amb la revolució conceptual que suposa la matematització de la física, procés en el qual van participar des de Galileu a Leibniz, però en el centre del qual s’hi situa Descartes. La geometria analítica suposa un canvi decisiu davant la tradició antiga, ja que dóna la possibilitat d’un tractament algebraic dels problemes geomètrics.
3 Història de la ciència – Tema 5 Descartes intenta explicar els fenòmens a partir de moviments. Reconstrueix la filosofia natural.
Identifica una sèrie de principis la veritat dels quals suposa una certesa i a partir d’aquí explica la resta de fenòmens. La gran construcció cartesiana és un sistema basat en la raó, que unia ciència de la naturalesa, filosofia natural i religió: oferia un quadre coherent, harmònic i complet del món.
2.2 Les lleis de la naturalesa Per a l’autor no té sentit dir que els cossos són greus. Al voltant de la Terra hi ha un remolí suplementari que és el que provocarà que els cossos pesats terrestres, quan perdin el contacte, caiguin. El remolí que envolta la Terra els empeny, a causa que gira molt de pressa. Segons com sigui el cos que cau en el remolí passa a vegades que és arrossegat cap el centre. Aquest impuls cap a la Terra és el que s’anomena gravetat, que, pensa Descartes, no és una propietat dels cossos. 1  Principi d’inèrcia Descartes formula la seva segona llei de la naturalesa que és una clara formulació del principi d’inèrcia: “tot cos que es mou tendeix a continuar el seu moviment en línia recta” i “tot cos que es mou està determinat a moure’s segons línies rectes i no segons línies circulars”. Amb aquesta afirmació queda destruït definitivament el mite de la perfecció de la circularitat.
 Definició del moviment El moviment, per a l’autor, ja no és un procés, sinó un estat dels cossos, i es troba en el mateix pla ontològic que el repòs. Moviment i matèria (principi del mecanicisme) seran els dos únics ingredients que constituiran el món: totes les formes dels cossos inanimats poden explicar-se sense que sigui necessari atribuir a la seva matèria altres coses que no siguin el moviment, la mida, la forma i la organització de les seves parts.
 Matèria La matèria per a Descartes es redueix a l’extensió, i la seva única diferència amb l’espai ocupat per la matèria és la mobilitat: un cos material és una forma de l’espai que pot ser transportada d’un lloc a un altre sense perdre la seva pròpia identitat. Aquesta quasi identificació de l’espai i la matèria té quatre conseqüències: 1. Identitat de la matèria que constitueix el món.
2. Extensió indefinida del món.
3. Divisibilitat fins l’infinit de la matèria.
4. Impossibilitat del buit. La negació cartesiana del buit és més radical que la d’Aristòtil: l’espai buit és impossible, ja que si existís hi hauria un no-res existent, una realitat contradictòria.
1 L’any 1768, Euler, que està escrivint una obra de divulgació, 120 anys després de Descartes explica l’atracció i repulsió dels imants. Segueix pensant com Descartes, ja que fins que no hi hagi un marc teòric alternatiu l’explicació serà del mateix tipus.
4 Història de la ciència – Tema 5 Per a Descartes la realitat està constituïda de corpuscles, però es distancia notablement de la tradició atomista per dues raons: en primer lloc perquè considera que les partícules que constitueixen el món són infinitament divisibles i en segon lloc perquè no admet l’existència del buit.
2.3 L’Univers segons Descartes  Tres elements: Descartes es planteja no solament el problema de l’actual constitució de l’Univers, sinó també el de la seva formació. Considera que l’Univers procedeix de la matèria-extensió subdividida per Déu en cubs i posats en moviment per ell; d’aquesta manera, els cubs entren en agitació, i es formen els tres elements constituents del món: 1. Primer element (llum): és com un líquid, el més subtil i penetrant; les seves parts no tenen forma ni mida determinades, sinó que canvien de forma a cada instant per adaptar-se a la dels llocs que penetren. El moviment d’aquesta matèria és com un riu que flueix directament del Sol.
2. Segon element (èter): transmet la llum. Les seves partícules són quasi esfèriques i unides. No es poden condensar ni comprimir.
3. Tercer element: les seves partícules s’uneixen i donen lloc a tots els cossos terrestres i opacs. Les seves parts són tan grans i estan tan unides que tenen força per resistir sempre el moviment dels altres cossos.
Descartes mostra el camí de la intel·ligibilitat camí que mai s’ha retrocedit, només avançat. Ha construït una versió de la filosofia mecànica, però no és l’única.
Cuando el mecanicismo emerge y se empiezan a construir las diversas variantes, tienen claro que los adversarios son por un lado la filosofía escolástica, que es la dominante e instalada en las universidades y el naturalismo renacentistas, extramuros de la universidad. El origen de la filosofía mecánica es difícil de describir, lo que sí conocemos son nombres relacionados con su parto, como Descartes. El catálogo de lo existente Descartes (1596-1650) lo reduce a dos substancias, la «res extensa» y la «res cogitans». Esto es todo lo que hay en el universo, dos substancias y además no se debe atribuir a una de ellas lo que le pertenece a la otra. Con esta distinción se puede cerrar el paso y eliminar la alternativa del naturalismo renacentista (que ha proyectado su psique en la naturaleza): la materia es extensión y solo extensión, y no tiene sentido aplicarle propiedades que no le pertenecen a ella sino a lo pensante, como simpatías o antipatías. El sujeto humano es el único lugar donde se dan las dos substancias, todo lo demás es extensión en movimiento. Dedicará toda su carrera a demostrar que todo fenómeno de la naturaleza puede ser – y ha de ser – explicable utilizando materia y movimiento. Además, dado que la esencia de la materia es extensión y la extensión se estudia con la geometría, él cree que ha justificado que la filosofía natural sea geometría.
Las máquinas son conocidas desde la Antigüedad, pero sus máquinas precisaban de esfuerzo humano para funcionar. A partir de la Baja Edad media se descubre el autómata: una máquina que una vez puesta en marcha puede ser moviéndose, por ejemplo el reloj. El mecanicista sugerirá que así es el universo: una máquina.
5 Història de la ciència – Tema 5 Descartes considera, después del salir de la Fleche, que toda esa filosofía que había estudiado era totalmente inútil, se había perdido el tiempo. Lo único que se salva son las matemáticas, han encontrado un camino seguro ¿y cómo lo han hecho? Buscando una serie de enunciados evidentes (evocación a Euclides); él se esforzará en seguir ese modelo y aplicarlo a su tarea: ha examinado sistemáticamente el conocimiento recibido y ha eliminado todo componente del que se pueda tener la más mínima duda, inclusive el mundo externo. Buscaba la proposición cuya verdad se pudiera conocer con certeza, y la ha encontrado en el famoso cogito. Una vez encontrada el proceso ha sido: sujeto pensante, Dios y mundo externo, pero al recuperar el mundo externo, el que existe, no es el mundo tal y como nos lo presentan los sentidos. El mundo demostrable está compuesto por objetos extensos que se mueven, ¡nada más! Descartes, en su Tratado de la Luz, dice así: “Proponiéndome aquí tratar de la luz, quiero advertiros en primer lugar que puede existir alguna diferencia entre el sentimiento que tenemos de ella —es decir, la idea que se forma en nuestra imaginación por la mediación de nuestros ojos— y lo que existe en los objetos que produce en nosotros este sentimiento —es decir, lo que hay en la llama o en el sol que se llama con el nombre de la luz—. Pues, aunque cada cual normalmente se persuada de que las ideas que tenemos en nuestro pensamiento son enteramente semejantes a los objetos de que proceden, no veo ninguna razón que nos asegure que sea así, sino, que, por contra, observo numerosas experiencias que deben hacernos dudar de ello.” Su percepción de la luz no tiene nada en común con el cuerpo que la produce. No está justificada la inferencia si veo una rosa roja, es que hay algo rojo en ello. Se ha redefinido la realidad física. Los escolásticos han proyectado en la naturaleza sus percepciones como los naturalistas habían proyectado su psique.
Los principios de la filosofía y las leyes El Discurso del Método es un texto importante, pero es una introducción a tres tratados científicos: 1. La Geometría, donde introduce nociones cruciales para la geometría analítica, que estudia la relación entre curvas y ecuaciones 2. La Dióptrica, done introduce la ley de defracción y la refracción 3. Y Los meteoros, un análisis del arcoíris Unos años después publica las famosas Meditaciones Metafísicas, donde hay elementos cruciales de su pensamiento. En 1644 publica lo que puede considerarse a todos los efectos una especie de manual cartesiano, Los principios de la filosofía, publicada primero en latín y más tarde en francés (esta última no traducida por él pero sí bajo su supervisión). En Los principios de la filosofía hay algo crucial, sus famosas leyes del movimiento de la naturaleza. La idea que va a introducir aquí llegará a nuestros días, la noción de ley en el sentido moderno la introduce Descartes.
Antes de introducir las leyes habla de algo que él no llama ley pero podría serlo: hablará de cantidad de movimiento, que depende de su tamaño y su velocidad. Dios, cuando creó la materia, introdujo en ella un determinado movimiento y ese movimiento se conserva. Cuando las partes de materia empiezan a interaccionar, la cantidad de materia se redistribuye pero no cambia. El movimiento ni 6 Història de la ciència – Tema 5 se crea ni se destruye, así funciona la maquinaria del mundo. Una vez dicho esto, introduce sus tres famosas «Leyes del Movimiento»: 1. Cada cosa particular permanece en el mismo estado, tanto como puede, y sólo lo cambia colisionando con otras.
En la glosa de esta ley Descartes dice que todo el mundo está de acuerdo en que si un cuerpo es cuadrado, seguirá siéndolo salvo que algo actúe sobre él. ¿Por qué debería ser distinto el movimiento? Si pones un cuerpo en movimiento, no hay ninguna razón para que se detenga.
Reposo y movimiento son estados, como procesos como creía Aristóteles, y como no es un proceso no requiere de ninguna causa para su continuación.
¿Qué cambia los estados? Lo dice literalmente, mediante colisiones y solo mediante ellas; ésa es la única acción permitida en el universo cartesiano, la materia actúa por contacto. Queda totalmente excluida ninguna acción a distancia.
Su ley disuelve el problema que tenía el aristotélico con el proyectil, ya no existe. En Le Monde declara que los antiguos doctos han estado haciendo la pregunta equivocada: el punto de vista del físico es ¿por qué se para?, ¿qué altera su estado? 2. Cada parte de materia en sí mima nunca tiende a moverse a lo largo de líneas curvas, sino a lo largo de líneas rectas.
Para toda la Antigüedad y la Época Medieval el movimiento natural es el circular. En absoluto, el verdadero movimiento natural es el rectilíneo, y cuando algo se está moviendo en círculos debe haber causas para que actúe así.
Esta ley es muy importante. Si aceptas que hay una ecuación entre materia y extensión hay que aceptar que en el universo no hay vacío. Pero si el universo está totalmente lleno la materia debe moverse en circuito. El movimiento circular es el único que se da en su universo, aun no ser el natural.
3. Cuando un cuerpo que se mueve choca con otro, si tiene menos fuerza para continuar en línea recta que este otro para oponerle resistencia Como en el universo solo hay choques, proporciona una ley sobre ellos. Cuando dos cuerpos chocan los dos tienen una cantidad de movimiento, para ver el resultado del choque hay que hacer un balance de las fuerzas y velocidad de cada uno. Esta es una ley problemática.
Ejemplo de la cuerda: el movimiento circular Si circula es porque la cuerda le obliga. Mientras gira, la cuerda está tensa: y es así porque la piedra la tensa. Hay una tendencia en la piedra que la cuerda está frustrando. La tensión de la cuerda es la manifestación de una tendencia de la cuerda. La tendencia a escapar del centro es común en todo movimiento circular.
7 Història de la ciència – Tema 5 El universo cartesiano Dios ha creado la materia, la ha puesto en movimiento, ha establecido unas leyes y de resultas a esas leyes se ha configurado el universo. ¿Cómo es el universo? Una sucesión indefinida de remolinos de los cuales uno es nuestro sistema solar; el centro de ese remolino es el sol, que arrastra los planetas que flotan a su alrededor.
- No hay esferas - Hay un único universo, es decir no hay regiones celestes o terrestres La materia del vórtice está formada por unas esferitas microscópicas que Descartes llama el «segundo elemento». ¿Cómo se han formado? Dios originariamente creó un gran bloque de materia que dividió en cubos microscópicos de. Al girar rozarán uno con otros y liberarán pequeñas esferas. Como las esferas no se pueden empaquetar sin dejar vacío, en el espacio hay otras figuras que llamará «primer elemento». Aún hay un «tercer elemento» que formar los planetas o cuerpos celestes, el éter.
El magnetismo en Descartes Gilbert había establecido el hecho: la Tierra es un imán. Alrededor del imán hay corrientes magnéticas que afectan a los cuerpos que le rodena. Euler, en 1768, ciento veinte años después de los Principios de la Filosofía, en su Cartas a una princesa de Alemania, explica el magnetismo así: los imanes que se atraen, los imanes que se repelen. Aún piensa como Descartes.
Les ha mostrado lo que podríamos llamar el camino de la inteligibilidad, ¿queréis entender el mundo? Así se hace, explicándolo todo en términos de materia y movimiento y nada más. Les ha enseñado también a desconfiar de los sentidos, aunque Copérnico ya había tomado la directa al afirmar el movimiento imperceptible de la Tierra.
PIERRE GASSENDI (1592-1655) Gassendi va ser un mecanicista contemporani de Descartes. Quan aquest va publicar les Meditacions Metafísiques, Gassendi va fer-li diverses objeccions. És atomista, presenta la variant atomista de la filosofia mecànica. Considera que per explicar les accions que afecten els nostres sentits ens veiem obligats a imaginar instruments insensibles. Tot i això, s’ha de concloure que no existeixen.
Coneix bé la filosofia natural d’Aristòtil, ja que no només l’ha estudiat sinó que l’ha ensenyat i ha arribat a conclusions similars a les de Descartes respecte la filosofia aristotèlica: la seva inutilitat. La perspectiva de Gassendi, però, divergeix en algun punt: comparteix la perspectiva renaixentista. Es remuntarà fins a l’atomisme clàssic, i allà justament és on hi trobarà la filosofia natural alternativa.
Gassendi harmonitzarà l’atomisme amb la filosofia cristiana.
Mentre que Descartes pensarà que l’essència de la matèria és extensió, Gassendi considerarà que a la matèria allò que la defineix és la impenetrabilitat. Descartes pensa igual que Aristòtil en la noció de ciència: la ciència és episteme, coneixement necessari. Gassendi no, ell creu que, donat que l’ésser humà no pot arribar a les essències de les coses, la filosofia natural ha d’assolir un coneixement probable, perquè no pot aconseguir un coneixement necessari. La filosofia ha d’estar ben suportada per l’experiència, això és el que la farà probable. No voldrà conèixer l’essència dels fenòmens, sinó la seva descripció.
8 Història de la ciència – Tema 5 FRANCIS BACON (1561-1626): CONTEXT DEL MECANICISME CONTINENTAL Les dues versions del mecanicisme (Descartes i Gassendi) arrelaran a Anglaterra, en un context peculiar: aquest context està fortament marcat per les idees de Francis Bacon. Una d’aquestes idees, per exemple, que encara segueix als nostres dies és la distinció entre ciències pures i ciències aplicades, la idea que la filosofia natural ha de poder intervenir en el nostre món pel benefici propi.
Bacon proposarà un procediment per a descobrir. La filosofia natural ha de descobrir, no contemplar. Proposarà als seus contemporanis un programa de construcció correcta de la filosofia natural. Els anteriors no s’havien pres la molèstia de descobrir com funcionaven els cossos. Les filosofies heretades eren especulacions, el seu coneixement empíric de la naturalesa era mínim.
Bacon serà el primer que pensarà que la filosofia natural correcta no s’ha de construir mirant cap els antics, sinó cap endavant. Cal trencar la dependència amb els antics, cal progressar. Els antics no són un pic en la història de la humanitat. Per a progressar s’han de seguir diversos passos: 1. Cal construir la història natural i experimental. Història, en temps de Bacon, significa el relat d’una investigació realitzada. Aquesta construcció consisteix en recopilar una informació exhaustiva sobre cadascun dels fenòmens naturals, però no només observant, sinó també intervenint. A vegades els fenòmens no són passius, sinó que s’han de provocar.
“Preparamos una historia no sólo de la naturaleza libre y espontánea (es decir, la que discurre y lleva a cabo su obra espontáneamente) como es el caso de la historia de los cielos, de los meteoros, de la tierra y el mar, de los minerales, de las plantas y de los animales, sino sobre todo de la naturaleza encadenada y vejada, es decir, de la naturaleza a la que el arte y el ministerio humanos saca de su curso habitual, oprime y da forma.” 2. Cal aprendre a manejar-los segons els procediments correctes.
“Dos son y pueden ser las vías para la búsqueda y el descubrimiento de la verdad. Una pasa volando de la sensación y de las instancias particulares a los axiomas más generales y a partir de esos principios y de su inmutable verdad juzga y descubre los axiomas intermedios. Esta es la vía actualmente en uso. La otra extrae de la sensación y de las instancias particulares los axiomas mediante un ascenso mesurado y gradual, de forma que sólo al final se llega a los más generales. Esta es la vía verdadera, pero nadie la ha intentado hasta el presente.” El baconià pretendrà sempre entaular contacte amb els dels oficis, ja que són els que diàriament s’enfronten amb la matèria i intenten moldejar-la.
 Idea del projecte col·lectiu: activitat que l’Estat ha d’organitzar i gestionar. L’Estat ha de contribuir en la construcció de la nova filosofia natural. Aquells que estan dedicats a la construcció del coneixement viuen a La Casa de Salomó, finançada per l’Estat. Els que construeixen pròpiament la filosofia natural són els intèrprets de la naturalesa, aquells que dissenyen la tecnologia estan en un nivell inferior. El fi de la Casa de Salomó és el coneixement de les causes i les nocions secretes de les coses i l’ampliació de l’imperi humà de manera que es realitzin totes les coses.
En aquest context, on les idees de Bacon han arrelat serà on arribarà el mecanicisme continental, amb les seves dues variants.
9 Història de la ciència – Tema 5 28/04/2014 ROBERT BOYLE (1627-1691) Boyle va ser un dels que va treballar seguint en termes generals les directrius del programa de Bacon. Serà conscient que Bacon havia estat massa optimista; l’activitat experimental era més complicada del que havia suposat l’altre autor. Els baconians desconfien dels grans sistemes (i la tindran també del sistema de Descartes).
Es va dedicar fonamentalment a dues àrees: la química i la pneumàtica (ciència de les propietats de l’aire). Es va convertir en el gran propagandístic de la filosofia mecànica. Accepta les idees mecanicistes des d’una perspectiva pròpia i ho plasma en l’obra Alguns assajos de fisiologia (1661).
“Tanto los cartesianos como los atomistas explican los mismos fenómenos mediante cuerpos pequeños con distintas figuras y movimientos. Sé que ambas sectas de naturalistas modernos discrepan acerca de la noción de cuerpo en general y consiguientemente acerca de la posibilidad de un verdadero vacío, así como acerca del origen del movimiento, la indefinida divisibilidad de la materia y algunos otros puntos de menor importancia que éstos. Más a la vista de que algunos de éstos parecen constituir ideas más bien metafísicas que fisiológicas, […], a la vista de ello, digo, y de algunas otras consideraciones, en especial por la razón de que ambas partes concuerdan en deducir todos los fenómenos de la naturaleza de la materia y el movimiento local, consideré que a pesar de estas cosas en que discrepan los atomistas y los cartesianos, podría considerarse que coinciden en lo principal, pudiendo una persona de talante conciliador tomar sus hipótesis al respecto como una sola filosofía. La cual, dado que explica las cosas mediante corpúsculos o cuerpos diminutos, puede denominarse (sin gran error) corpuscular.” En aquest text Boyle compara la filosofia tradicional amb les idees mecanicistes. Traça una línea que les separa. Observa que es diferencien en que els mecanicistes expliquen els fenòmens de manera intel·ligible, a diferència dels altres. Les explicacions que proporciona la filosofia tradicional són obscures.
Comencen a separar-se la metafísica i la filosofia natural. Els filòsofs naturals només es preocupen d’una idea metafísica general, que és que els fenòmens s’han de poder explicar a partir de la matèria i el moviment. Corpuscle és un terme mol útil, ja que gràcies a aquest terme pot expressar tot allò que té matèria i moviment.
 Pneumàtica Una mica abans l’escola galineana ha proposat un problema: les bombes aspirants (que eleven l’aigua) només la poden elevar fins a una altura determinada (aprox 10 metres). Quan l’aigua assoleix una alçada major, la màquina deixa de treballar). Per què passa això? Com s’explica? Es començarà a pensar que el que passa és alguna cosa semblant a el que passa en una balança equilibrada: és un equilibri. Una balança està equilibrada quan els pesos són iguals. En aquest cas, els pesos són, d’una banda, el de la columna d’aigua, i de l’altra, l’aire de l’atmosfera. L’aire, doncs, pesa, i equilibra la balança. La bomba aspira l’aire del tub i l’aigua puja. 2 2 L’aristotèlic pensaria que l’aigua puja per evitar que es formi el buit.
10 Història de la ciència – Tema 5 Torricelli pensarà que un tub de 10 metres és molt difícil de manipular, de manera que cal utilitzar un líquid molt més dens, de manera que la longitud de la columna que s’equilibri amb l’aire serà molt menor. Fa un experiment amb mercuri: S’omple un tub d’aproximadament un metre i s’omple de mercuri totalment (sense bombolles d’aire). El tub es tapa i s’inverteix en una cubeta plena també de mercuri. Si té raó, el mercuri baixarà però no totalment. L’aristotèlic pensaria que el mercuri baixaria totalment (ja que és un cos pensant). La hipòtesi de Torricelli és correcte. Torricelli demostra que els elements pesen en el seu lloc i que l’aire té pes (a diferència del que havia afirmat Aristòtil). A partir de l’experiment sorgeien dues preguntes: 1. Per què el mercuri no cau del tot? 2. Què hi ha sobre el mercuri, què queda, si és que queda alguna cosa? L’aristotèlic pensarà que hi ha alguna cosa en la naturalesa anomenada “horror al buit”, s’oposa que es formi el buit.
A Pascal li arriba la idea i considera que l’explicació mecànica es veuria reforçada si es pogués intervenir en la balança. Arriba a la conclusió que si fa l’experiment dalt d’una muntanya la quantitat d’aire canviarà, serà major: ja que hi ha menys aire sobre la “balança”. Arriba a la conclusió que si l’experiment es pogués fer fora de l’atmosfera, el mercuri descendiria totalment, ja que no hi hauria contrapès. Com que un no pot escapar de l’atmosfera, cal reproduir l’experiment en un laboratori.
Aquest experiment arriba a orelles de Boyle, que treballa en aquells moments amb Hooke. Hooke dissenya una màquina amb la qual es pot crear el buit en un recipient. L’anomenarà “la màquina pneumàtica”. Descobreixen que el so requereix un medi per a la seva propagació i que la llum, en canvi, sí que es propaga en el buit. Boyle, però, no entrarà a la discussió de si existeix o no el buit.
La definició del buit que hi ha en l’època és “espai en el qual no hi ha cap substància, és a dir, el nores”. Per Pascal, però, el buit és un espai en el qual no hi ha cap substància que coneguem o que puguem percebre. Boyle, al seu laboratori científic reproduirà un situació inobservable per mitjans naturals.
L’aire té una propietat nova: el ressort. Hi ha dos factors: pes i pressió. El gas es comprimeix molt més que els líquids. A la propietat de compressió l’anomena ressort. Quan un gas està tancat, allò que l’impedeix expandir-se és el recipient. Fora de l’atmosfera no hi ha aire; si no n’hi ha, el mercuri baixarà.
“Del mismo modo que cuando el aire está encerrado en la campana debe mantenerse ahí [...] tan fuertemente comprimido como lo estaba mientras todo el cilindro de la atmósfera que se halla encima descansaba inmediatamente sobre él, dado que el frasco en que se halla recluído le impide liberarse, mediante una expansión de sus partes, de la presión con que se le encerró, de la misma manera, si pudiésemos extraer perfectamente el aire de la campana, ello convendría a nuestro propósito igual que si pudiéramos realizar el experimento fuera de la atmósfera.” El mecanicista parteix del fet que la naturalesa és un conjunt de matèria en moviment que segueix unes lleis, que s’han de descobrir. Els mecanicistes pensen l’Univers com una màquina.
11 Història de la ciència – Tema 5 “Yo considero la forma del mundo como ya dada, como una especie de grande, y si puedo decirlo así, grávido automaton, el cual es una máquina que se compone de diversas máquinas más pequeñas, y considero esta máquina compuesta, junto con las leyes del movimiento libremente establecidas y siempre conservadas por Dios entre sus partes, como un principio complejo, del que surgen el orden permanente y el curso de las cosas corpóreas.” Un filòsof no s’ha de qüestionar l’origen (pensaran els britànics), ja que tot allò que cal saber sobre l’origen es troba en el gènesi.
Per Descartes, el filòsof no s’ha d’ocupar de qüestions relacionades amb la finalitat. Boyle i tots els britànics divergiran amb l’autor en aquesta qüestió: voldran saber quina és la finalitat de la màquina.
No és incompatible preguntar-se “com” amb preguntar-se “per a què”.
L’Univers és una màquina composta per submàquines, però han estat cuidadosament construïdes, no per atzar. És concebible que això sigui producte de l’atzar? (argument del disseny). Aquest argument és el cor de la teologia natural. Per Boyle la filosofia natural i la teologia natural estan estretament relacionades.
“Iniciaré mi discurso confesando que disiento de ambas opiniones opuestas: la de aquellos que, como la mayoría de los doctos, rechazan tomar en consideración causas finales que no sean las que hemos clasificado como “humanas”, y la de aquellos que (según una actitud que comparten con Descartes) rechazan totalmente las causas finales. Y eso porque, si por un lado juzgo erróneo afirmar, en el sentido más estricto, que en el mundo visible todo haya sido hecho para uso del hombre, considero, no obstante, aún más errado negar que al menos algo haya sido hecho para fines que el hombre puede investigar.” ISAAC NEWTON (1642-1727) S’ha matematitzat la naturalesa. És en l’obra de Newton on es porta a terme la solució a un problema de com es mouen els planetes. L’impacte de l’obra de Newton serà enorme.
 1675 Discuteixen una sèrie de fenòmens amb un denominador comú: són molt difícils d’explicar en termes d’un mecanicisme estricte com el que ha proposat Descartes. Per exemple: la cohesió dels cossos. L’expansió també és molt difícil d’explicar només amb termes de matèria i moviment.
També es va ocupar de temes de química: va estudiar el calor de les reaccions exotèrmiques o dels líquids.
No se’l pot inscriure dins el mecanicisme estricte. Hi ha una sèrie de problemes els quals no es poden respondre amb la filosofia cartesiana.
 1687: la gran obra, la llei de la gravitació universal.
Newton proposa la força a distància i els mecanicistes s’horroritzen perquè creuen que els vol portar a un passat que ja es creia superat.
 1706: el segon gran tractat, Òptica 12 Història de la ciència – Tema 5 Al final del tractat hi introdueix qüestions, suggerències. En la qüestió 31 proposa un tractat de filosofia natural.
“¿No poseen las pequeñas partículas de los cuerpos ciertos poderes, virtudes o fuerzas con los que actúan a distancia no sólo sobre la luz, reflejándola, refractándola e inflexionándola, sino también unos sobre otros, para producir una gran parte de los fenómenos de la naturaleza? En efecto, es bien sabido que los cuerpos actúan unos sobre otros por las atracciones de la gravedad, magnetismo y electricidad. Estos ejemplos muestran el talante y curso de la naturaleza, haciendo que no sea improbable la existencia de otras potencias atractivas además de éstas, pues la naturaleza es muy consonante y conforme consigo misma.” El seu objectiu serà descobrir les lleis ocultes a la naturalesa. En el mecanicisme cartesià (i de Boyle) només hi ha matèria i moviment; en la concepció newtoniana hi ha un tercer element: la força. Hi ha un canvi ontològic. Totes aquestes forces tindran una llei matemàtica, i això és el que s’ha de determinar.
5/5/2014  Moviment planetari Descartes procura utilitzar al mínim el concepte de força. La força no depèn de la mida o la velocitat d’un cos. La força, per Descartes és quelcom que tenen els cossos. Per Newton la força no és alguna cosa que els cossos tinguin, sinó quelcom que actua sobre ells des de l’exterior. L’efecte que produeixen és un canvi de moviment.
El problema és generar una expressió matemàtica per a la força centrífuga (l’esforç centrífug).
Aquest esforç és proporcional al quadrat de la velocitat a la qual està girant partit pel radi.
Hooke pensa que l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra és com és perquè en el punt A, segons la segona llei, la Lluna tindria tendència a moure’s al voltant de la òrbita. La compensació de les dues forces fa que l’òrbita sigui com és. La Terra estira la Lluna contínuament. Per a Hooke ja no hi ha un esforç centrífug en el moviment circular: ha d’actuar una força cap el centre, sinó la Lluna s’escaparia.
Newton li contesta que la seva idea (la de Hooke) és nova per a ell. Per Hooke, la força està sempre dirigida al mateix punt i és inversament proporcional al quadrat del radi. Newton acaba concloent que l’òrbita que descriu és el·líptica, responent a Hooke, que tenint tots els components per arribar a la matexa conclusió, no ho va saber fer. Newton acaba de descobrir la raó de perquè les òrbites són el·lipses: hi ha una força en el Sol que té unes determinades característiques, tot i que la idea originària és de Hooke.
Halley va a veure a Newton i en un determinat moment, li pregunta el mateix que Hooke: quina és l’òrbita dels planetes? Newton respon que és una el·lipse. Arrel de la visita de Halley es posa en marxa el procés d’investigació. El resultat de 3 anys d’investigació és la seva gran obra: Principis matemàtics de la filosofia natural (1687). L’obra de Descartes es deia Principis de la filosofia. Newton considera que les matemàtiques no es trobaven en l’obra de Descartes. La filosofia natural es fonamenta a ella mateixa, i la seva diferència amb l’escolàstica és que intenta desvelar els misteris de la naturalesa, intenten arribar a les lleis de la naturalesa, que són matemàtiques.
13 Història de la ciència – Tema 5 “La mecánica racional será la ciencia, que se expresa mediante proposiciones y demostraciones exactas, de los movimientos que resultan de cualesquiera fuerzas y de las fuerzas que se requieren para cualesquiera movimientos. […] El problema básico de la filosofía parece ser el de descubrir las fuerzas de la naturaleza a partir de los fenómenos del movimiento y luego demostrar los demás fenómenos a partir de estas fuerzas. “ Parla de la mecànica racional. Mecànica és un terme que fins la seva època significa mecànica pràctica. Newton parlarà de mecànica racional, és a dir, que parla de les forces i els moviments.
Descobrirà la força de la gravitació universal i la descriurà.
 Leyes del movimiento: 1. Todo cuerpo persevera en su estado de reposo o movimiento uniforme y rectilíneo a no ser en tanto que sea obligado por fuerzas impresas a cambiar su estado.
2. El cambio de movimiento es proporcional a la fuerza motriz impresa y ocurre según la línea recta a lo largo de la cual aquella fuerza se imprime.
3. Con toda acción ocurre siempre una reacción igual y contraria: O sea, las acciones mutuas de dos cuerpos siempre son iguales y dirigidas en sentidos opuestos.
6/5/2014  Moviment inercial El moviment roman en el cos durant el moviment rectilini. La inèrcia és la propietat, però cal introduir una magnitud que la mesuri. En aquest cas, la magnitud corresponent és la massa. Gràcies a aquesta magnitud es podrà distingir entre la massa d’un cos (que no depèn d’on està, és invariable) del pes, que sí que dependrà de les forces atractives que són exercides sobre ell.
La massa depèn de la quantitat de matèria. Per Descartes, la quantitat de matèria és la seva mida; en dos volums iguals hi ha la mateixa quantitat de matèria. Per a Newton, no.
 Llibre I: Tractament abstracte dels cossos posats a prova. Desvelarà com és el sistema del món Newtonià.
 Llibre II: Ha eliminat el mecanisme còsmic de Descartes, el remolí. No és compatible amb les lleis de Kepler i no és dinàmicament viable, no pot ser l’explicació del moviment planetari.
 Llibre III: Introdueix la seva cosmologia. En el sistema solar hi ha sistemes que compleixen les tres lleis de Kepler (Júpiter i Saturn amb els seus respectius satèl·lits). Podem assegurar que en aquests sistemes hi ha força. Senyala que hi ha una força que opera entre Júpiter i els seus satèl·lits, i també una que opera en el Sistema Solar. No té sentit parlar de vàries forces, sinó que és única. Aquesta força còsmica, present en l’Univers, en el Sistema Solar i els subsistemes, és la mateixa que en la Terra produeix la caiguda de cossos pesats. No hi ha cap necessitat, però, que això sigui així: no hi ha res en la naturalesa de les coses que impliqui una relació entre les forces còsmiques i la local.
14 Història de la ciència – Tema 5 Newton en aquest punt introduirà la contrastació lunar (que es coneix modernament així).
Imaginem la Terra amb radi r. A una distància R, la Lluna. A la Terra, la famosa poma de Newton.
La idea fonamental és que si la força amb la qual la Terra actua sobre la Lluna (i no s’escapa) és la mateixa que actua sobre la poma, llavors si es calcula quin efecte tindrà aquesta força sobre la Lluna i sobre la poma, hi ha d’haver una correlació precisa. L’única diferència serà la magnitud de la força, que depèn de la distància.
La distància Terra-Lluna ha estat ja estudiada anteriorment. Newton fa el promig entre les diferents dades i arriba a la conclusió que és de 60 radis terrestres. La força amb la qual la Terra estira la Lluna serà inversament proporcional al radi terrestre. La distància Terra-poma, serà molt menor, i per tant la força major. Les forces acceleren els cossos (Segona Llei de Newton). Quan la Lluna circula, la Terra s’accelera. No cau per la tendència inercial. La poma sí que cau perquè l’acceleració és major.
Resum 1. No és immediat que la força còsmica estigui relacionada amb la local (que fa caure els cossos pesats a la Terra).
2. Si hi ha una relació entre ambdues, llavors hi haurà una correlació entre l’efecte de la força sobre la Lluna, i l’efecte d’aquesta sobre la poma. Aquest afecte és l’acceleració.
3. Calcula la de la Lluna i la de la Poma, i troba una relació. Aquesta relació, un cop fets els càlculs, és que l’acceleració de la lluna és igual a l’acceleració de la poma partit per 3600 (l’acceleració de la poma la treu d’un altre científic i la de la Lluna la calcula a partir dre teoremes que apareixen al llibre I).
No només són importants les conclusions a les quals Newton arriba, sinó que també ho és la seva manera de procedir.
 Llei de la Gravitació Universal Entre qualssevol dues partícules de l’Univers hi ha una força atractiva que és directament proporcional al producte de les dues masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que les separa. Aquesta és la força amb la qual el Sol actua sobre la Terra, els planetes sobre el Sol, els planetes sobre els seus satèl·lits i fins i tot regeix el moviment dels cometes. És la llei que estructura el sistema newtonià.
Amb la llei de la Gravitació Universal, el Sol ja no és ontològicament diferent, però amb molta més massa. És la força que dóna estructura al sistema.
Hi ha, però, un problema d’interès. En primer lloc, el temps no hi apareix. Això implica que, en el buit, la força exercida entre dos cossos, és instantània. Quin és el medi pel qual s’exerceix aquesta força? Per a Descartes, aquesta acció a distància hauria sigut totalment irracional. Hi ha una tensió aparent entre descriure i explicar i intel·ligibilitat. El problema és si a part de descriure, una teoria ha de proporcionar intel·ligibilitat. És un problema filosòfic, no científic.
“Hasta aquí he expuesto los fenómenos de los cielos y de nuestro mar por la fuerza de la gravedad, pero todavía no he asignado causa a la gravedad [...] No he podido todavía deducir a partir de los fenómenos la razón de estas propiedades de la gravedad y yo no 15 Història de la ciència – Tema 5 imagino hipótesis (hipotheses non fingo). Pues, lo que no se deduce de los fenómenos, ha de ser llamado Hipótesis; y las hipótesis, bien metafísicas, bien físicas, o de cualidades ocultas, o mecánicas, no tienen lugar dentro de la Filosofía experimental.” Considera que una complexitat així no pot haver sorgit per atzar. L’Univers és el producte del disseny. Critica a Descartes. Les hipòtesis que s’han d’evitar són les no contrastables, les especulacions s’han d’eliminar. L’alternativa és que la filosofia natural ha de procedir intentant determinar la llei de les forces mitjançant hipòtesis contrastables, i no s’ha d’ocupar del problema de les causes.
Revolució científica: procés que comença amb Copèrnic i culmina amb Newton. Ha destruït el cosmos medieval i ha transformat de forma decisiva la filosofia natural. Ha de ser matemàtica, ha de construir teories contrastables experimentalment. S’han aniquilat les filosofies anteriors, s’han substituït.
Los Principios Matemáticos de la Filosofía Natural El resultado de sus tres años de obsesión es, precisamente, la gran obra: Los principios matemáticos de la Filosofía Natural (1687). El título es deliberado y dedicado a Descartes y sus principios de la filosofía, ¿dónde estaban las matemáticas en su libro? - La filosofía natural es una filosofía autónoma, no requiere de árboles y metafísica A diferencia de los escolásticos, intenta llegar a las leyes naturales que son matemáticas ¿Qué se va a hacer en este libro? En el prefacio habla de una ciencia que llamará « mecánica racional». ¿Por qué racional? Hasta entonces cuando se hablaba de mecánica se hablaba fundamentalmente de la teoría de máquinas; él va a distinguir: va a hablar de la ciencia que estudia el movimiento de los cuerpos y las fuerzas que intervienen en él.
La mecánica racional será la ciencia, que se expresa mediante proposiciones y demostraciones exactas, de los movimientos que resultan de cualesquiera fuerzas y de las fuerzas que se requieren para cualesquiera movimientos […] El problema básico de la filosofía parece ser el de descubrir las fuerzas de la naturaleza a partir de los fenómenos del movimiento y luego demostrar los demás fenómenos a partir de estas fuerzas.
Estructura de la obra Los Principia constan de tres partes o libros a) Libro primero b) Libro segundo c) Libro tercero La Ley de la Gravitación Universal y sus problemas No hay nada en la naturaleza que implique una relación entre una fuerza cósmica y la fuerza local, no obstante Newton va a probar su existencia. Para eso, introducirá lo que se llama la contrastación lunar.
16 Història de la ciència – Tema 5 Si la fuera con la que la tierra actúa sobre la luna es la misma que la que actúa sobre la manzana, entonces si calculo el efecto de la tierra sobre la luna y el de la manzana, tiene que haber una correlación precisa. La única diferencia está en la magnitud de la fuerza, que depende de la distancia. Está contrastando la ley de la gravitación universal. Si es correcta entre la tierra y la luna y la tierra y la manzana opera la misma fuerza con diferente intensidad.
Los astrónomos han dado varios valores a la distancia tierra-luna y coge el promedio: sesenta radios terrestres. La fuerza con que actúa será inversamente proporcional a la distancia tierra-luna; ¿Qué hacen las fuerzas sobre los cuerpos? Los aceleran. Cuando la luna circula, la tierra tira y le produce una aceleración que hace que caiga hacia ella, evitada por la velocidad línea. La manzana sí cae, ¿cómo lo hace? La aceleración de la manzana hacia la Tierra es la aceleración de la gravedad (que Huygens ha medido).
1. No es inmediato que la fuerza cósmica esté relacionada con la fuerza que hace caer los cuerpos en el planeta. No tiene porqué haber conexión.
2. Si la idea es correcta, habrá una correlación entre el efecto tierra-luna y tierra-manzana.
3. Hay una relación expresable matemáticamente. Eso es una contrastación, por eso se llama la contrastación lunar. Este es el paradigma de ciencia, así tiene que proceder.
Ahora firma su famosa ley, la Ley de la Gravitación Universal Entre cualesquiera dos partículas del universo hay una fuerza atractiva que es directamente proporcional al producto de las dos masas e inversamente proporcional al cuadrado que las separa.
Estructura el universo newtoniano entero; todos atraen a todos y simultáneamente. A la fecha de hoy, aún no hay solución exacta para el problema de tres cuerpos o más. El soy ya no es ontológicamente distinto, simplemente tiene mucha más masa.
El problema de la acción a distancia Hay un problema de interés: el tiempo no aparece en la ley. ¿Qué implica eso? Imagina dos partículas en el vacío, que será una caja, - Al principio m está sola, pero Dios mete la mano y mete otra partícula, m1 Instantáneamente m actúa sobre m1 y a la inversa. ¿Cómo sabe m que m1 ha aparecido?, ¿acaso lo nota? Eso implicaría que la materia tiene alma.
HUYGENS verá esto como una vuelta al Renacentismo y la materia que percibe. Es un problema de inteligibilidad; los teoremas son fantásticos y todo funciona, pero el universo no puede ser así. Hay una tensión en la historia entre el describir y la inteligibilidad: Copérnico, Newton… y la física cuántica del siglo XX.
Una teoría científica además de describir una demostración matemática contrastable, ¿ha de darnos inteligibilidad o no? Ese es el problema. Para Huygens hemos perdido la realidad. Newton vacilará, a veces busca mecanismos, otras afirma sin más que la naturaleza es así.
Es un problema insoluble.
Añadió al final de su obra Principia, segunda edición de 1713, un escolio. Es las obras modo geométrico se suele introducir un Escolio General o comentario sobre lo que va a venir o ha venido 17 Història de la ciència – Tema 5 - Vuelve a aparecer el argumento del diseño Se defiende ante sus numerosos detractores. ¿Qué quería decir? Lo que no se debe admitir si queremos que la filosofía natural son las hipótesis no contrastables, la pura especulación. Está hablando de Descartes (‘mecánicas’).
Este es el problema newtoniano: la filosofía natural debe proceder intentando determinar la ley matemática de las fuerzas con hipótesis contrastables y no debe ocuparse del problema de las causas.
Hemos llamado Revolución científica al proceso que empieza en Copérnico y acaba en Newton.
La filosofía natural ha de ser matemática (Galileo), con hipótesis contrastables (Bacon)… todas estas ideas han aniquilado las anteriores. El newtonismo se enfrentará a la física cartesiana medio siglo hasta que se terminará imponiendo, pese al problema de las fuerzas. A finales del XVIII alguien, Colom, medirá la fuerza entre cargas eléctricas y llegar a la Ley, que se parece mucho a la de Newton. Pero Colom, en su memoria, no dedica la más mínima reflexión sobre que la acción que ha medido es también a distancia. Las ideas de Newton ya han calado hasta el fondo y esos problemas pasan a segundo plano.
18 ...