Repressió a l'interior de Catalunya (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 4º curso
Asignatura Literatura catalana contemporania
Año del apunte 2017
Páginas 2
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Impartida por Francesc Foguet

Vista previa del texto

Repressió a l’interior de Catalunya: -Repressió física: Va ser de les repressions més sagnants de la història. De 1939 a 1953 es van afusellar més de 3000 persones vinculades a partits anarcosindicalistes o catalanistes. Dos casos molt sonats d’afusellaments: El 1939 va ser afusellat Carles Rahola, escriptor conservador i catòlic, perquè el règim considerava que les seves idees comulgaven amb el catalanisme.
El cas més significatiu va ser l’afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 després de ser detingut per la GESTAPO a França i entregat al règim. Afusellat al Castell de Montjuic, un crim mai reparat per l’estat espanyol.
-Repressió econòmica: Als desafectes del règim se’ls hi confiscava tot el seu patrimoni. Un dels casos més sonats va ser el de Margarida Xirgu. El 1939 va anar a Amèrica on es va convertir en ambaixadora de la república durant la guerra. Li van obrir un expedient i li van confiscar els béns.
L’any 1960 va intentar tornar a Espanya, però una campanya de boicot per part dels mitjans de comunicació ho va impedir. Depuració de funcionaris. Tots els funcionaris de la Generalitat havien de signar un document a favor del règim, sinó ho feien eren expulsats. Un de cada sis professors van ser expulsats. Per exemple, de la UB van expulsar 139 professors, la crème de la crème, i van ser substituïts per funcionaris a favor del règim.
-Repressió cultural: La vida cultural catalana va quedar en la clandestinitat. Van ser un anys d’estancament, sense projecció pública (revistes, diaris). Aquest primers anys 40, la cultura catalana no tenia cap mitjà d’expressió. Si no fos per la voluntat dels escriptors i lectors que van confiar en la cultura i la llengua catalana, ara potser no existiria. Això es el que fa que durant una dictadura no es perdi una llengua i una cultura.
Tres fronts, l’exili, la clandestinitat i les activitats públiques que compartien un mateix objectiu: salvar la llengua, recuperar el prestigi social del català i el contacte amb el públic. Una literatura sense públic està en perill d’extinció.
o Exili. Hi ha dos tipus de gent que se’n van a l’exili: a. Gent que no pertany a classes polítiques ni institucions van a parar a camps de concentració francesos.
b. Gent que van a parar a institucions d’acollida: polítics, escriptors...
Mèxic va ser el país que va acollir més refugiats catalans.
Els exiliats republicans es van instal·lar i van reconstruir les seves vides. Van portar a terme una activitat cultural extraordinària. Casals i centres catalans, que ja existien, es van reactivar i s’organitzaven activitats culturals: revistes, editorials, orfeons, grups de teatre, etc. Era una manera de preservar la llengua en un altre territori i mantenir encesa la flama de la identitat de grup. Aquests grups a l’exili recuperen els Jocs Florals, certamen que premiava obres catalanes.
Participen escriptors de l’interior i els que estaven escampats. A partir de 1946 es feia un any a una ciutat europea i l’any següent a una americana. Era una qüestió de prestigi i internacionalització de la cultura. Aquests exiliats publiquen llibres en català: 500 en 37 anys. A partir del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la majoria d’escriptors cantava victòria perquè pensaven que la dictadura espanyola s’acabaria, però per desgràcia les grans potències europees van donar suport a Franco. Alguns escriptors van morir a l’exili (Pompeu Fabra) i altres pensaven que calia fer feina a Catalunya (Joan Oliver, Pere Calders). Alguns escriptors exiliats feien arribar llibres clandestinament a Catalunya. Rafel Tasis tenia una llibreria a Barcelona i feia de pont d’enllaç entre els escriptors de l’exili i els de l’interior.
Aquesta situació s’acaba l’any 1945, quan finalitza la Segona Guerra Mundial i, per tant, la única dictadura que va quedar en peu va ser la espanyola. La dictadura va haver d’afluixar les seves condicions.
...