Tema 8. Els deltes i els estuaris (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 4º curso
Asignatura Geografia del Litoral
Año del apunte 2011
Páginas 11
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Els deltes i els estuaris Dr. Francesc Romagosa Les grans desembocadures fluvials les podem dividir en deltes i en estuaris. Els estuaris correspondrien a les desembocadures on hi ha incursió d’aigua marina (degut a l’acció de les marees: en llatí aestus significa marea) i els sediments són redistribuïts per les ones i els corrents litorals. En canvi, als deltes els sediments s'acumulen i tendeixen a progradar, tot formant extenses planes al·luvials. Per tant, al mar Mediterrani, un mar sense marees sensibles, no trobarem estuaris a les desembocadures dels grans rius, sinó deltes.
Formació i evolució dels deltes Els deltes són formes d’acumulació de sediments o al·luvions que donen lloc a extenses protuberàncies costaneres en el lloc de contacte entre el riu i el mar. Es caracteritzen pel seu pendent escàs i perquè es produeixen allí on els rius aporten tal quantitat de sediments que ni les ones ni els corrents litorals són capaços de transportar-los totalment.
En algunes petites desembocadures no es formen deltes, només petits cons de dejecció al·luvial. Fins i tot, hi ha autors, com Eulàlia Sanjaume, que no estan d'acord en anomenar deltes les desembocadures de la Tordera o d'altres rius poc cabalosos i parlen de cons al·luvials.
Els deltes són formes costaneres azonals: les trobem a tots els climes i latituds. S’originen per l’aportació de sediments a la desembocadura, a la zona de contacte amb el mar. La deposició de materials es deu a la reducció de velocitat que experimenta el corrent del riu en penetrar al mar. Si la “lluita” entre la dinàmica fluvial i la marina és favorable a la primera, el riu anirà guanyant terreny al mar, hi haurà progradació, i s’anirà gestant el delta.
De fet, les principals causes per les quals es formen els deltes són (Figura 4.1): - La feblesa de les marees (com és el cas del mar Mediterrani).
- L’erosió continental (el transport al·luvial dels rius, en funció de la seva competència: a major competència, major capacitat de transport de sediments).
- L’alimentació marina (per l’acció de l’onatge i les marees).
D'aquests tres motius n'hi pot haver un de dominant, o diversos que actuen de manera conjunta. En el mapamundi dels principals deltes veiem el motiu principal de formació de cada delta. Veiem, per exemple, com en àrees on les marees són importants, si l'erosió continental és molt forta, també es poden formar grans deltes. Al mar Mediterrani hi trobem molts deltes. Això és degut a l'absència de marees, al clima estacionalment contrastat que és un factor important d'erosió, especialment amb els aiguats de la tardor, i el relleu jove i fort, que dóna capacitat erosiva als cursos d'aigua. El fet que l'onatge sigui feble fa que hi hagi poca aportació de sediments marins cap a la costa. Per tant, els deltes mediterranis estan alimentats principalment per sediments terrígens, no marins com succeeix en d'altres mars o oceans.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 1 Figura 4.1. Causes generadores de deltes al món Font: Pinot (1996, inèdit).
Una altra classificació dels deltes és la que ofereix la Figura 4.2 basada en la influència de les accions fluvials, de l’onatge i de la marea sobre cada delta.
El procés de formació dels deltes actuals, generalment ha estat el següent: en un primer estadi, la transgressió marina va tendir a ocupar la vall baixa del riu, tot formant una ria.
En la mesura que el nivell del mar es va estabilitzar els sediments van anar reblint aquesta ria i van anar formant un estuari, una àrea de transició entre aigües marines i aigües fluvials. Finalment, les aportacions sedimentàries fluvials han aconseguit progradar respecte la línia de la costa prèvia, tot creant un delta progradant (Figura 4.3).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 2 Figura 4.2. Influència de les accions fluvials, d’onatge i de marea sobre els deltes Font: De Pedraza (1996).
Efectivament, una vegada hi ha hagut l’estabilització del nivell del mar i es donen les condicions per a l’acumulació de sediments emergits comença el procés de formació del delta. El llit del riu es pot dividir i subdividir en diferents canals de distribució. El/s canal/s de distribució del riu van avançant mar endins, tot progradant, podent anar canviant de direcció o creant nous canals de distribució, que a la llarga van gestant tota la plana deltaica i el delta en definitiva. Els onatges i els corrents litorals s'encarregaran d'anar donant la forma externa del delta, tot redistribuint i erosionant els materials.
L’exemple de la Figura 4.4 seria semblant al cas del delta del Llobregat (en què la dinàmica marina s’ha encarregat de suavitzar el seu perfil, arrodonint-lo). Aquest mateix exemple és representatiu d’un delta simple. Un delta complex, en canvi, es diferencia Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 3 del simple en el fet que presenta diversos canals de distribució operatius, així com formes molt heterogènies (Figura 4.5).
Figura 4.3. De la ria a l’estuari, de l’estuari al delta Font: Pinot (1996, inèdit).
Figura 4.4. Etapes de la formació d’un delta simple Font: Strahler i Strahler (1989).
Les parts que conformen el delta són: la plana deltaica (part superior del delta formada pels sediments consolidats, amb pendent molt feble), el front de delta (la part frontal per on prograda el delta i està en contacte amb el mar) i el prodelta (la part submergida, que és la base del delta, formada per les aportacions pretèrites de sediments). En alguns casos es pot parlar de marge deltaic en els sectors de transició entre la plana deltaica consolidada i el front de delta, on sovint s’hi poden trobar zones humides (Figura 4.6).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 4 Figura 4.5. Evolució morfològica del delta del Mahakam (Borneo) A: 5000 anys BP; B: 4000 anys BP; C: 3000 anys BP; D: actualment Font: Paskoff (1994).
Figura 4.6. Parts que conformen el delta del Niger 1: Plana deltaica; 2: Marge deltaic (a: maresma i manglar; b: cordons litorals); 3: Front de delta; 4: Prodelta.
Font: Paskoff (1994).
Tots els deltes actuals tenen la mateixa edat: s’han format a partir de la darrera transgressió marina (flandriana), quan el nivell del mar va pujar més de 100 metres des de fa uns 18.000 anys fins fa uns 3000 o 4000 anys, que va ser quan el nivell marí es va estabilitzar i es van donar les condicions per una acumulació de sediments més o menys estable. Això no obstant, els deltes actuals es troben situats per sobre dels antics deltes que els havien precedit durant el Quaternari i que havien acumulat importants gruixos de sediments durant centenars de milers d’anys, sediments que ara es troben dipositats a les parts profundes del delta i prodelta: en el cas del delta del Llobregat, per exemple, s’han identificat sediments quaternaris d’una potència de 600 metres, mentre que només els 60 metres superiors són els que corresponen a les aportacions produïdes des de la darrera transgressió.
La subsidència (enfonsament) natural dels deltes pel propi assentament dels sediments i per determinades accions antròpiques (extraccions d’aigua del freàtic, construcció, etc.), més l’elevació del nivell del mar estan posant en perill actualment molts deltes del planeta.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 5 Morfologia dels deltes Els deltes mostren una gran diversitat de formes, degut a la configuració de la línia de costa, a les aportacions fluvials i a la dinàmica marina. A banda dels deltes simples i els complexos, les principals formes deltaiques, entre d’altres, són: - El delta arquejat, és un delta amb diferents canals de distribució que s’escampen de forma radial (la forma semblant a la lletra grega delta és la que va donar nom als deltes). El millor exemple seria el delta del Nil (Figura 4.7).
- El delta digitat, com el del Mississippi, es deu a què cadascun dels diversos canals de distribució va avançant mar endins en direccions diferents (Figura 4.8).
- El delta lobulat, com el del Roina o el del Danubi, s’ha format per la conjunció de diferents lòbuls que conformen diversos subdeltes més o menys arrodonits (Figures 4.9 i 4.10).
- El delta triangular o en cúspide, com el del Tíber o el de la Tordera, es deu a l’acció del fort onatge que distribueix en ambdues direccions els sediments transportats pel riu (Figura 4.11).
- El delta arrodonit, com el del Llobregat, apareix quan hi ha una gran activitat dels corrents litorals que en suavitzen i arrodoneixen la forma externa.
- El delta frontal de badia, encara que alguns autors discrepen en el fet de tractar aquestes formacions com a autèntics deltes quan per ells serien més aviat planes al·luvials, són planes deltaiques al·luvials que han anat omplint una badia, com és el cas de la plana empordanesa (rius Ter, Fluvià i Muga), la plana del Rosselló (rius Tec i Tet), l’horta valenciana (rius Túria i Xúquer), etc.
- Finalment, un delta-estuari seria la forma que es produeix en un estuari que està en procés de transformació cap a un delta. Els trobem als litorals afectats per marees (per exemple, la costa atlàntica europea, amb el Guadalquivir, el Tajo, el Sena, la Gironda, el Tàmesis, etc.) (Figura 4.12). De fet, tots els estuaris han estat prèviament ries (desembocadura fluvial negada amb la darrera transgressió marina) i en un futur, amb la consolidació del seu rebliment per sediments, esdevindran indefectiblement deltes.
Figura 4.7. El delta del Nil Font: Strahler i Strahler (1989).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 6 Figura 4.8. El delta del Mississippi Font: Strahler i Strahler (1989).
Figura 4.9. El delta del Roina 1: Cordó litoral de l’època romana; 2: línia de la costa el 1710; 3: braç de riu abandonat; 4: costa en regressió; 5: llacuna Font: Paskoff (1994).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 7 Figura 4.10. El delta del Danubi 1: espai no deltaic; 2: estanys; 3: llacunes; 4: cordó litoral; 5: línia de la costa d’un antic subdelta I: subdelta Saint Georges I; II: subdelta Sulina; III: subdelta Sinoe; IV: subdelta Saint Georges II; V: subdelta Chilia Font: Paskoff (1994).
Figura 4.11. El delta del Tíber Font: Strahler i Strahler (1989).
Figura 4.12. L’estuari del Sena Font: Strahler i Strahler (1989).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 8 El cas del delta de l’Ebre Aquest delta, d’una superfície d’uns 320 km2 i una penetració mar endins d’uns 30 km, ha evolucionat, segons el geòleg A. Canicio, a partir de diferents lòbuls i diferents canals de distribució que han anat canviant de direcció al llarg de la història. De fet, el delta tal com el coneixem avui és de formació molt recent ja que la gran plana deltaica actual es forma al llarg dels darrers 4.000 anys aproximadament (Figura 4.13).
El ritme de progradació del lòbul més recent, que era d’uns 10 metres per any a principis del segle XX, es va veure frenat a mitjan segle XX quan degut a la regularització del riu i de tota la conca de l’Ebre amb la construcció d’embassaments, els sediments que abans arribaven al delta van passar a quedar retinguts al fons dels embassaments de manera que ara només arriba menys d’un 5% dels sediments que arribarien de forma natural.
Algunes zones del delta ara es troben en regressió i afectades com més va més sovint per episodis d’inundació. La manca d’aportacions de sediments afegida a la pròpia subsidència del delta i a l’augment previst del nivell del mar associat al canvi climàtic són aspectes que poden contribuir durant les properes dècades a la consolidació de la regressió deltaica i fins i tot a la desaparició sota les aigües d’àmplies zones actualment emergides.
El delta actual està ocupat en la major part de la seva extensió per l’ús agrícola, en concret el conreu de l’arròs, que es va introduir a mitjan segle XIX sobre els erms i les maresmes que dominaven el paisatge deltaic de forma natural. Actualment, els espais naturals han quedat confinats a l’estricta franja litoral: llacunes més o menys extenses (com per exemple, l’Encanyissada i la Tancada, fruit del tancament per cordons litorals sorrencs d’antigues badies marines), sectors inundables de maresmes, platges i sistemes dunars, així com curioses fletxes litorals (com el Fangar al nord i la punta de la Banya o dels Alfacs al sud).
Figura 4.13. Evolució del delta de l’Ebre els darrers 4000 anys Font: A. Canicio.
El cas del delta del Llobregat El delta del Llobregat es caracteritza per la seva horitzontalitat extrema (0,1%, només interrompuda per les dunes costaneres). El delta és limitat per un seguit de relleus força elevats (massís de Garraf, massís de l’Ordal, serra de Collserola i Montjuïc) i té una superfície total de 97 km2, repartida entre els municipis de Barcelona, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Viladecans, Gavà i Castelldefels, amb 23 km de costa, Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 9 18 dels quals corresponien fins el 2004 a l’hemidelta sud i els 5 restants a l’hemidelta nord. A partir d’aquella data, amb la modificació artificial de la desembocadura dos quilòmetres al sud per l’engrandiment del port de Barcelona aquesta relació d’hemideltes va passar a ser de 16 i 7 km respectivament.
L’evolució superficial del delta ha estat condicionada per dos fenòmens: l’avanç constant de la línia de costa per l’aport de sediments i la formació de barres litorals, i la contínua variació del curs del Llobregat que ha anat eixamplant la plana deltaica i ha deixat com a testimonis del seu pas llacunes litorals allargassades com el Remolar o la Ricarda (Figura 4.14). Ara bé, la progradació del delta s’atura a mitjan segle XIX i des d’aleshores s’observa un procés de retrocés generalitzat, atribuïble a causes diverses, però principalment a la regularització de les aigües de la conca fluvial i a l’engradiment del port de Barcelona.
Figura 4.14. Evolució del delta del Llobregat Font: Ajuntament del Prat de Llobregat.
Quant a la transformació humana del delta, aquesta ha estat molt recent des d’un punt de vista històric, ja que durant molts segles el delta del Llobregat ha estat caracteritzat per ser una terra inhòspita i pràcticament despoblada. El procés de transformació del delta es pot sintetitzar en quatre etapes diferenciades: - Etapa de predomini de la dinàmica natural: El fet de ser una zona fàcilment inundable, plena d’aiguamolls, considerada un focus d’insalubritat per les infeccions i malalties que les aigües estancades ajudaven a propagar, explicaria la repulsió a l’ocupació humana. Les pastures extensives van ser l’única activitat econòmica a la zona fins l’edat mitjana.
- Etapa colonitzadora: A partir del segle XV hi ha constància de roturacions d’algunes terres i de l’inici de la dessecació d’algunes maresmes per a ésser convertides en terres de conreu. És una agricultura tradicional, de secà i poc productiva, que anirà guanyant extensió amb el pas del temps. No serà, però, fins el segle XIX quan s’iniciarà la primera gran transformació del paisatge del delta: la construcció dels grans canals de reg que sorgeixen del riu (Canal de la Infanta, 1819; Canal de la Dreta, 1855) permetrà la implantació de l’agricultura de regadiu amb el consegüent desenvolupament econòmic i social. Es desenvolupa una agricultura intensiva d’horta que esdevindrà el principal proveïdor de la ciutat de Barcelona. La superfície conreada anirà guanyant terreny en detriment dels erms i les maresmes. Amb l’entrada del segle XX es procedirà a la fixació de les dunes litorals mitjançant una extensa pineda litoral: les dunes mòbils són una amenaça pels fèrtils camps de conreu.
- Etapa industrial: Al llarg del segle XX esdevindran nous canvis al delta. L’arribada de la societat industrial es produirà sobretot a mitjan segle. La ciutat de Barcelona es troba en plena expansió i el delta, pla i gran, és al costat mateix de la ciutat.
Començaran a implantar-se polígons industrials sense cap planificació ni ordenació prèvia, i el ciment anirà cobrint les terres del delta. Serà el moment de la creació de Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 10 l’aeroport del Prat, de l’expansió del port de Barcelona, de la creació de la Zona Franca, etc., al mateix temps que les ciutats del delta i del seu entorn tindran espectaculars creixements demogràfics i urbanístics per l’arribada massiva de nova població.
- Etapa logística: És la consolidació de l’etapa anterior. A les darreres dècades del segle XX, el delta és vist, des d’una òptica barcelonina, com un espai buit on ubicar-hi les infraestructures que necessita la metròpoli. Els espais lliures (agrícoles i naturals) aniran perdent pes en detriment de nous creixements del port, l’aeroport, infraestructures de comunicació, polígons industrials, polígons de serveis, segones residències a la franja litoral de Castelldefels-Gavà, etc. Es produeix una degradació imparable del paisatge i de l’estat del medi ambient (contaminació de les aigües superficials i subterrànies, contaminació atmosfèrica i acústica, etc.) del delta.
L’aprovació, el 1994, del Pla Director d’Infraestructures del Delta del Llobregat (conegut com a “Pla Delta”) significa l’impuls de la nova etapa logística del delta, amb la creació de la tercera pista de l’aeroport i una nova terminal, l’ampliació del port de Barcelona, la creació de la zona d’activitats logístiques associada al port i la construcció de noves infraestructures viàries i ferroviàries que connecten port i aeroport amb Barcelona i la resta del país. El pla també contempla la construcció d’una macrodepuradora així com el desviament del riu Llobregat (Figura 4.15). Totes aquestes actuacions generen molta més pressió sobre els pocs espais lliures que encara resten al delta: els aiguamolls litorals que van ser protegits (unes 500 ha) el 1987 sota la figura de Reserves Naturals de la Ricarda – Ca l’Arana i del Remolar – Filipines, i els espais agraris que, com a resposta a les amenaces que patien, també es van protegir el 1998 amb la figura de Parc Agrari del Baix Llobregat. La situació actual del delta és, doncs, la d’un espai que es troba a prop del col·lapse territorial.
Alguns autors parlen d’un “delta d’asfalt”, també podríem dir d’un delta que ja no és delta, degut a la seva elevada transformació i rigidificació.
Figura 4.15. Ordenació del delta del Llobregat segons el “Pla Delta” Font: Ajuntament del Prat de Llobregat.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 4 Els deltes i els estuaris 11 ...