Seminari II: Representació, població i territori: Igualtat o desigualtat en el valor del vot? (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Política Espanyola i Catalana
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 12/03/2015
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Representació, població i  territori: Igualtat o desigualtat  en el valor del vot?                   Política espanyola i Catalana ­ Seminari II      ÍNDEX 1.
El sistema electoral 1.1. Elements del sistema electoral.
2.
- El districte electoral - El prorrateig electoral - La fòrmula electoral - La barrera mínima El sistema electoral espanyol 2.1 La talla i el coeficient de representació dels Parlaments   2.2 Districtes electorals 2.3 Barreres mínimes i umbrals d’inclusió 2.4 Causes i conseqüències polítiques  3.
Conflictes amb el sistema electoral i possibles alternatives : 4.
Conclusió 5.
Bibliografia   1.
Els sistemes electorals L’objectiu bàsic de tot sistema electoral és transformar el vot del ciutadà en representació política, en escons. Estretament lligat a el seu propòsit veiem la incidència que té sobre el sistema polític, la influència que té sobre el funcionament d’aquest.
És per això que parlem dels sistemes electorals com a variables independents i dependents alhora.
Això és degut a que d’aquests es deriven conseqüències per el sistema polític o algun dels seus rangs definitoris i alhora el determina, el conserva, modifica o substitueix. És a dir, a l’hora de formular un sistema electoral hi ha motius polítics - pel conflicte de representació territorial o bé individual - però un cop aquest està instaurant genera dinàmiques determinants per al funcionament del sistema.
El sistema electoral té efectes sobre la psicologia de l’electorat així com en les definicions d’estratègies per part de les cúpules dels partits i en general portant el sistema de partits cap a la governabilitat (Pactes, coalicions electorals, candidatures unitàries, etcètera) 1.1 Elements del sistema electoral El districte electoral Es denomina districte al conjunt d’electors a partir dels vots del quals es procedeix a la distribució dels escons que constitueixen l’òrgan col·legiat a elegir. Per aquesta variable és important tenir en compte la seva magnitud, que és el nombre d’escons assignats pels electors d’aquest, que cal distingir del volum de població del districte o la densitat demogràfica.
Aquesta magnitud es representa amb la ​ m​ , i observem diversos tipus de magnituds: uninominal quan hi ha un districte únic (m=1), magnitud baixa (m=2-6), magnitud mitjana (m=7-14) i magnitud alta (m>15).
El districte té un impacte decisiu sobre la eficàcia de las fórmules distributives. Aquest impacte es mesurat per la magnitud (nombre d'escons per districte) o la barrera efectiva (effective treshold) quan s'aplica la fórmula.
Quan la magnitud es baixa i per tant la barrera efectiva puja, hi han dos conseqüències en el sistema electoral: d’una banda la disminució de la proporcionalitat entre els vots obtinguts per cada candidatura i els escons que se li atribueixen i la tendència a la concentració de partits parlamentaris, quelcom que provoca una baixa fragmentació del mapa parlamentari.
  Hi ha sistemes que adjudiquen un nombre fix de partida a tots els districtes o circumscripcions sense atenció a la seva població o electorat i que per tant, quan hi han canvis poblacionals efectuen el denominat redistricting, que consisteix en canviar les delimitacions de les circumscripcions, i no la magnitud del número d’escons de cada un d’ells. D’altra banda en alguns països la llei determina que abans de cada elecció s’ha d’assignar el número d’escons per districte d’acord amb les dades de l’últim cens de població.
Aquells sistemes que no preveuen rectificació a les convocatòries electorals, provoquen una progressiva desviació de la proporcionalitat desitjable entre habitants i escons. Atès que aquest problema difícilment es veu corregit pels poders legislatius i executius - els quals tenen interessos partidistes - en alguns països com Estats Units el poder judicial és qui s’ocupa de dur a terme aquestes modificacions.
Finalment cal comentar que s’ha comprovat que les reformes constitucionals dirigides a augmentar la magnitud de la càmera o parlament a elegir han produït augments de proporcionalitat en la representació.
El prorrateig electoral Consisteix en l’atribució d'escons a cada un dels districtes i afecta a la igualtat de representació segons el lloc de residencia del elector. Quan es sobrerepresenta els electors d’un determinat districte a causa d’un prorrateig desviat parlem de ​ malapportionment​ ;​ es tracta d’un fenomen que es dóna a Espanya des d'un origen per tres efectes combinats: d’una banda per la dimensió relativament reduïda del Congrés dels diputats, per l’elevat nombre de districtes - fruit de la predisposició constitucional de considerar les províncies circumscripció -, i finalment per l'establiment d'un nombre mínim de escons per districte. A més amb el pas del temps aquest desviament s’ha accentuat, un problema que tractarem més endavant.
La fórmula electoral Consisteix en el procediment matemàtic utilitzat per traduir l’agregació de preferències individuals dels electors en distribució d’escons entre candidats o candidatures, per tant es tracta d’un element que dóna forma als sistemes electorals dels diferents Estats.
D’una banda hi ha formules majoritàries que tendeixen a una desproporcionalitat i una deliberada desigualtat del vot afavorint els partits més votats. D’altra banda hi ha les formules proporcionals, que persegueixen un vot igualitari. Tot i això la combinació de la fórmula electoral amb el tipus de   districte pot desvirtuar la finalitat igualitària de les formules proporcionals i pot alterar la barrera mínima.
La barrera mínima S’entén com a barrera mínima el requisit que s’estableix a les diverses candidatures per tenir dret a participar en la distribució d’escons. Es pot expressar segons el percentatge de vots sobre el cens electoral o bé sobre el vots emesos o en xifres absolutes de vots, que pot ser exigida a nivell de circumscripció, regió electoral o estat. Es tracta d’un element fonamentalment desproporcional i que incideix sobre la igualtat de vot, restant valor a les preferències electorals dels partits o candidatures menors i impedint la seva partcipació en el repartiment d’escons. La justificacperdoneuuió a aquesta mesura es crear governs més estables. Per tant contraposa la idea de de representació igualitària i voluntat d’eficiència governamental.
2.
El sistema electoral Espanyol El sistema electoral espanyol va ser definit a la Constitució Espanyola de 1978, en aquesta es considerava la província com a circumscripció electoral per a les Eleccions a les Corts Generals a excepció de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Les Corts Generals tenen un ritme electoral autònom a diferència de les CCAA. El sistema espanyol es un dels Sistemes Electorals proporcionals Europeus amb més desproporcionalitat; 34 districtes (65% del total) estan per sota de la magnitud consideradaadequadaa per obtenir un resultat proporcional a l’aplicació de les corresponents fórmules. El sistema espanyol és un reductor de la pluralitat partidista i concentra la representació parlamentària molt per sobre d’Europa.
A causa de l’organització terriorial de l’Estat Espanyol la gran majoria d’Electors són cridats a les urnes en 3 ocasions: les Eleccions a les Corts Generals (Senat i Congrés), les Eleccions dels Parlaments Autonòmics i les Eleccions Municipals, seguint les dues últimes convocatòries un mateix calendari. Tan sols 4 de les 17 Comunitats Autònomes espanyoles segueixen un ritme parlamentari diferenciat de les eleccions municipals: Andalusia, Catalunya, Galícia i el País Basc.
Aquest fet és degut a que es tracta de les anomenades “Comunitats històriques”, i és per això que s’atorga al president de la Comunitat Autònoma la potestat de dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades. Així es diferencien les CCAA de règim electoral propi i les de règim electoral comú. És un fet significatiu pels efectes polítics que se’n desprenen, el fet que les eleccions autonòmiques gaudeixin d’una data pròpia i un tractament singular fan que en aquestes   Comunitats Autònomes existeixi una sensació major d’autogovern i dóna més valor polític a la mateixa cita electoral.
La primera Comunitat Autònoma a promulgar la seva Llei Electoral fou el País Basc l’any 1983, seguida de Galícia l’any 1985 i sent l’última a promulgar-la La Rioja l’any 1991. Catalunya no té una Llei Electoral pròpia, tan sols es van definir els aspectes generals (nombre de diputats, proporcionalitat bàsica) a la disposició transitòria 4a de l’Estatut d’Autonomia del 1979 aplicant-se a la resta d’aspectes la normativa del Reial Decret 20/1977 sobre les normes electorals.
2.1 La talla i el coeficient de representació dels Parlaments Els dos principals condicionants del funcionament d’un sistema electoral són la talla i el coeficient de representació, sent el primer quantitatiu i el segon un condicionant qualitatiu de la representació.
El nombre de diputats al Parlament (talla) condiciona l’efecte multiplicador en el valor del vot, és important per a la definició de la mida del parlament tant l’extensió territorial com el pes demogràfic. La talla mitjana a les CCAA és de 69 diputats, anat del mínim de 33 a la Rioja al màxim de 135 al Parlament de Catalunya. A nivell estatal el Congrés dels diputats presenta una talla de 350 diputats i el Senat de 266 senadors.
El coeficient de representació resulta de la divisió del nombre de parlamentaris pel nombre d’electors, que a nivell estatal es va definir a la Constitució Espanyola de 1978 amb un resultat de 1 diputat per cada 100.000 electors, ràtio que actualment s’ha vist augmentada pel creixement demogràfic. En l’espai autonòmic existeix una mitjana al voltant dels 26.000 electors per parlamentari, amb un mínim de 6.000 a La Rioja i un màxim de 50.000 electors per representant a Andalusia . Aquest mostra una correlació quasi perfecta amb la talla demogràfica de les CCAA, tenint les menys poblades una ràtio menor d’electors per representant i les de major població ràtios més elevades. Catalunya es troba per sobre de la mitjana amb uns 37.000 electors per parlamentari.
Les principals raons per a al definició de les talles parlamentàries són pressupostàries i funcionals que no territorials o demogràfiques.
2.2 Districtes electorals A l’estat Espanyol totes les circumscripcions són plurinominals, tant a nivell d’eleccions Generals (en que la circumscripció és la província i les dues ciutats autònomes), així com a les eleccions   autonòmiques (amb l’excepció de l’illa de Formentera a Balears), però d’aquestes últimes existeixen 4 tipus diferenciats: 1- Circumscripcions de districte provincial (9; Andalusia, Aragó, Galícia, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Catalunya, País Valencià, Extremadura i el País Basco); 2- Circumscripcions de districte únic (6 CCAA/Ciutats Autònomes uniprovincials; Cantabria, Madrid, Navarra, La Rioja, Ceuta i Melilla) 3- Circumscripcions de districte Insular (2 CCAA Insulars; Balears i Canàries) 4- Circumscripcions de districtes zonals o comarcals (2; Astúries i Múrcia respectivament) Aquesta divisió circumscripcional és important a l’hora de valorar la distorsió per motius territorials que es produeix en l’assignació d’escons. Excloent òbviament aquelles CCAA que tenen circumscripció única i per tant no és possible tal distorsió, l’impacte dels escons “territorials” s’eleva a més del 50% en contraposició del 30% que ens trobem a les Eleccions Legislatives.
2.3 Barreres mínimes i llindars d’inclusió Les barreres mínimes són elements de limitació del pluralisme polític creats amb el fi de propiciar la governabilitat i evitar l’atomització dels parlaments. Al cas espanyol, a nivell d’eleccions a les corts generals s’aplica un llindar mínim del 3% per districte electoral (província) però sense pràcticament efectes reals pels altres elements de distorsió (Llei d’Hondt, districtes…), en canvi, a nivell autonòmic si que juguen un paper efectiu.
Es poden diferenciar 4 tipus diferents de barreres mínimes a nivell autonòmic; 1- Llindar mínim d’un 3% per districte - Andalusia, Aragó, Astúries, Castella i Lleó, Castella - La Manxa, Catalunya i Navarra.
2- Llindar mínim d’un 5% per districte - Balears, Cantàbria, Galícia, La Rioja, Madrid i el Pais Basc.
3- Llindar mínim d’un 5% a nivell regional - Murcia i El Pais Valencià 4- Casos excepcionals: Llindar mínim d’un 3% a nivell regional i d’un 20% per districte - Canàries.
Llindar mínim del 5% a nivell regional i per districte - Extremadura El percentatge mitjà de vots totals a candidatures sense representació a causa del llindar mínim és d’un 2’5% oscil·lant entre el 0% de Balears i el 8’66% de Canàries. Aquestes barreres són més aplicades a nivell autonòmic ja que el context local obre expectatives a més candidatures a nivell   regional, tot i tendir cap a la bipolarització; per falta d’interès polític (que el món autonòmic sigui entès com un apèndix de l’Estat i es reprodueixi el bipartidisme per inèrcia) o per l’efecte psicològic del sistema electoral: el “vot útil”.
2.4 Causes i conseqüències polítiques El Sistema Electoral Espanyol sorgeix de la transició política del Franquisme a la democràcia i és definit a la Constitució Espanyola de 1978. Es cercava un sistema electoral que fes possible governs amb unes majories estables i certa representació dels de les comunitats històriques (Catalunya i Euskadi principalment). La tria de la Província com a districte electoral i el mínim de 2 escons per raons territorials feia que es beneficiés els grans partits per a evitar l’atomització, però també assegurava que els partits regionalistes majoritaris obtinguessin unes taxes de representació importants. A les primeres Eleccions a les Corts Generals es buscava deliberadament una victòria d’UCD ja que es veia com la força que havia de assentar la nova democràcia, i amb caràcter de revisió històrica, era necessari un parlament plurinacional. Aquest fet ha portat a les principals forces regionalistes a tenir en molts casos el paper de frontissa si no existeixen majories absolutes, exercint un paper molt més important que els partits minoritaris de caire estatal.
Avui en dia, en un context de crisi econòmica i de desafecció cap a la política el Sistema Electoral ha sigut assenyalat també com una de les causes d’aquesta desafecció dels ciutadans envers les institucions: es percep el món parlamentari com hermètic i continuista, on el ciutadà no hi té possibilitat d’influència. La subrepresentació dels partits minoritaris a nivell estatal ha donat una sensació de turnisme entre el PP i el PSOE, en que cada partit prenia les seves decisions amb intencions electoralistes i sense buscar el consens, ja que el funcionament parlamentari el fa innecessari.
3.
Conflictes amb el sistema electoral i possibles alternatives Com ja hem vist, la magnitud del districte incideix de manera efectiva en la despropocionalitat vot-escó i en la forta reducció de nombre efectiu de partits polítics. Considerem, epr tant, que el sistema espanyol dóna una proporcionalitat insuficient ja que els grans partits (PP i PSOE) són premiats sempre mentre que partits menors són durament penalitzats en la distribució d’escons.
Els sistema és poc eficient ja que dificulta les majories parlamentàries multicolors que tenen major consistència i estabilitat davant de les coalicions que ha vegades han de ser creades. Alhora si s'incrementa la proporcionalitat pot haver-hi el risc de dificultar la generació de majories definides   de govern; així veiem que una millora en la governabilitat sovint implica un detriment de la proporcionalitat.
Es per això que s’han ideat una sèrie de rectificacions tècnicament possible, degut a les crítiques per la excessiva despropocionalitat del sistema, centrades en les magnituds dels districtes. La primera seria augmentar els escons al Congrés dels diputats, quelcom que no topa amb obstacles constitucionals. Les altres dues mesures que es proposen, en canvi, sí que tenen obstacles constitucionals, una seria l’eliminació de l’assignació d’un mínim fixe d’escons per districte provincial i l’altre fer que les Comunitats Autònomes fossin els districtes, augmentant així la proporcionalitat.
Després de tot aquest anàlisi creiem convenient afegir una sèrie d’alternatives que podrien millor la igualtat en el vot del ciutadà i el sistema electoral espanyol en general.
Pel que fa les alternatives, la primera que plateja Vallés (1998) consisteix en augmentar els escons al Congrés a 399 - evitant així empats i dins el marc de la Constitució de 1978, que marca el màxim en 400 - de manera que es reduís la ràtio d’electors per diputat i aproximar-la a la original de 100.000 electors per parlamentari; conservar la província com a districte, reduir el nombre mínim de escons per districte a un, prorratejar els 347 escons restants entre els districtes restants (districtes provincials) mitjançant la fórmula distributiva del reste major. També seria convenient incrementar la magnitud mitjana dels districtes i proporcinalitzar-la.
Una altra possibilitat seria augmentar els escons al congrés a 399, mantenir l’actual distribució d'escons entre districtes provincials i distribuir els escons addicionals de forma estatal entre les candidatures. Amb el recurs de la combinació de districtes de diferents nivells es poden compensar els partits mitjans però també reforçaria als partits majoritaris.
Finalment també es planteja l’adopció del sistema alemany, que dóna una major proporcionalitat vots-escons ja que la distribució és en un districte estatal. (Reforma constitucional i províncies desiguals) 4.
Conclusions Per tant, i en resum, es podria dir que primerament la creació i delimitació dels districtes pot comportar desigualtats en els vots dels ciutadans de tres maneres diferents. La primera radica en una distribució desproporcionada dels diputats a elegir entre la població dividia en circumscripcions (​ malapportioment​ ). Per tal d’atribuir un mateix valor a tots els vots, la relació   nombre de diputats i nombre d’habitants hauria de ser idèntica en totes les circumscripcions. La segona seria la desigualtat de vot provinent de la fixació artificiosa o arbitrària dels límits d’una circumscripció, no respectant la coherència geogràfica, sociològica o administrativa. Darrera d’aquesta pràctica, anomenada gerrymandering, s’hi amaguen interessos partidistes i una manipulació clara del vot. Finalment, la desigualtat de vot també pot tenir l’origen en la diferència de magnitud de les circumscripcions, és a dir, en la diferència entre la quantitat d’escons que són distribuïts en cadascuna de les demarcacions electorals.
Pel que fa al sistema espanyol veiem que les característiques del seu disseny es deriven de la situació política en que es formulà, però també per la voluntat de posar per davant el factor territori en la típica disjuntiva dels sistemes electorals: representació del territori o representació de les persones. Així doncs, s’observa que els partits nacionals poden obtenir una bona representació en el Congrés, però d’altra banda - a causa d’aquest detriment de la representació de les persones en pro del territori - partits “minoritaris” com seria Izquierda Unida es veuen subrepresentats.
Una altra derivada que s’observa de la dinàmica del sistema electoral espanyol - concretament el prorratig i els escons mínims per circumscripció - és que hi ha províncies que es veuren subrepresentades i altres sobrerepresentades. Així, podem afirmar que realment trobem desigualtat en el vot: el valor del vot d’un ciutadà d’un província amb poc pes demogràfic té més valor efectiu que el d’un que visqui en una província amb més densitat de població.
Malgrat es proposin canvis en el sistema electoral, es difícil implementar aquest ja que el procés és lent i el problema demana una resposta immediata. Alhora el sistema electoral es dependent, tal com ja s’ha comentat, del propi sistema polític, que es troba controlat per forces satisfetes amb el model electoral actual i que per tant no tiraran endavant propostes de reforma ni es plantejaran el simple fet de que aquest sistema sigui prou proporcional o no.
  5.
Bibliografia E. Barrera Buteler, Guillermo ​ Unidad VI Derechos Políticos & Sistemas Electorales. Universidad Nacional de Corboda Universidad ​ Nacional de Córdoba ( Accesible a : http://www.joseperezcorti.com.ar/Archivos/DPPyM/Unidades/U_06_2_Ds_Politicos_y_Sistemas_ Electorales.pdf​ ) Llera, Francisco J. 1997. “Los rendimientos de los sistemas electorales de las Comunidades Autónomas: El predominio del bipartidismo imperfecto,” ​ Revista Española de Investigaciones Sociológicas,​ 82 (1997): 127–157 Pallarés, Francesc. 1981. “La distorsión de la proporcionalidad en el sistema electoral español.
Análisis comparado e hipótesis alternativas”. ​ Revista de Estudios Políticos, 23, 1981. pp. 233-267.
(Accessible a: - http://www.cepc.gob.es/en/publications/journals/electronicjourna ​ ls?IDR=3&IDN=183&IDA=15962​ ) Vallés, J.M. 1998. “El número de representantes y la dimensión de las circunscripciones”, a Montabes, Juan (ed.): ​ El sistema electoral a debate​ : ​ Los rendimientos del sistema electoral​ , Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.
Vallés, Josep Mª​ . ​ 1982. ​ Reforma electoral i coordenades polítiques : els condicionants de la normativa electoral a Espanya i a Catalunya / ​ Estudis Electorals-6​ . Barcelona: Publicacions de la Fundació Jaume Bofill.
Vallès, Josep Mª. y Agustí Bosch. 1997. Sistemas electorales y gobierno representativo. ​ Barcelona: Ed. Ariel, 1997   ...