TEMA 15 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fonaments del dret administratiu
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 10/10/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

PROFESOR: JOSÉ ESTEVE PARDO

Vista previa del texto

TEMA 15: LA RESPONSABILITAT PATRIMONIAL DE L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA LA RESPONSABILITAT DE L’ADMINISTRACIÓ I LES SEVES FUNCIONS L’Administració, en l’exercici de les seves competències i el desenvolupament de les seves activitats, pot causar danys a tercers ocasionant-los així un dany patrimonial. La responsabilitat patrimonial que pot exigir-se a l’Administració per a que en virtut d’ella indemnitzi als perjudicats és una de les peces fonamentals del Dret administratiu en la mesura que culmina el sotmetiment de l’Administració a Dret. Tal responsabilitat de l’Administració pot complir les següents tres funcions que cal diferenciar: - Una és la pròpia del règim de responsabilitat civil amb arrel en el Codi Civil i el Dret romà en virtut del qual l’Administració respon pels danys derivats de la seva actuació negligent o culposa o de la dels seus agents. El seu paradigma és, doncs, el de la responsabilitat civil.
- Una altra és la compensació dels sacrificis individuals necessaris per a la realització d’obres i, en general, per a actuacions de l’Administració en benefici de la comunitat; es tracta de procurar la igualtat davant les cargues públiques. El seu paradigma rau en la dinàmica pròpia de l’expropiació forçosa.
- La tercera funció és la d’oferir indemnitzacions a raó de danys injustos per accidents que generen situacions desgraciades que susciten una gran reacció de solidaritat social amb la víctima. El seu paradigma és el principi de solidaritat.
EL RÈGIM DE LA RESPONSABILITAT DE L’ADMINISTRACIÓ. EL MODEL LEGAL DE RESPONSABILITAT OBJECTIVA És en l’afirmació de la responsabilitat en el funcionament normal, això és ajustat a la legalitat i sense incórrer culpa o negligència, dels serveis i l’actuació de l’Administració on rau el component que configura la responsabilitat de l’Administració com a responsabilitat objectiva.
La responsabilitat objectiva pot valorar-se en contrast amb la responsabilitat subjectiva que presenta l’article 1902 CC en parlar del que per culpa o negligència causi un dany a un altre. La responsabilitat subjectiva atén al subjecte causant del dany, de manera que si la seva conducta és culposa o negligent aquest ha de respondre del dany causat, però que si la seva conducta no és culposa o negligent, el dany causat ha de ser suportat per la víctima.
En canvi, la responsabilitat objectiva atén a la víctima del dany, concretament a si aquesta està o no jurídicament obligada a suportar tal dany, de manera que si del Dret aplicable es conclou que la víctima no té l’obligació de suportar tal dany el seu causant haurà de respondre del mateix, independentment de si la seva actuació ha estat culposa o negligent o no i si el funcionament ha estat normal o anormal.
El caràcter objectiu que presenta en el nostre Dret la responsabilitat patrimonial de l’Administració es justifica en la seva connexió amb l’institut expropiatori; si es pateix un dany patrimonial perquè amb ell es realitza un objectiu d’interès públic que, per tant, beneficia a tota la comunitat, s’ha de respondre de tal dany per molt que l’actuació de l’Administració sigui impecable legalment.
REQUISITS MATERIALS LESIÓ. L’ANTIJURIDICITAT DEL DANY La lesió és el dany antijurídic, això és el dany que no s’està jurídicament obligat a suportar.
DANY EFECTIU, AVALUABLE I INDIVIDUALITZABLE EN RELACIÓ A PERSONES I GRUPS La llei 40/2015 en el seu article 32 estableix que el dany al·legat ha de ser en tot cas efectiu, avaluable econòmicament i individualitzable en relació a una o vàries persones.
Dany efectiu Es requereix que es produeixi efectivament un dany, de manera que no basta amb meres expectatives de patir-ne un o estar exposat a un risc que no s’ha materialitzat en lesió.
Dany avaluable econòmicament Dany emergent i lucre cessant El dany emergent és l’efectivament produït, mentre que el lucre cessant són aquells ingressos deixats de guanyar i que s’ha de demostrar que s’haguessin guanyat amb raonable seguretat.
La qüestió dels danys morals Primerament, en basar-se en l’institut expropiatori, la responsabilitat de l’Administració només abastava els béns i drets de caràcter patrimonial, de manera que només dels danys a ells, susceptibles de taxació i valoració econòmica, havia de respondre l’Administració.
Així doncs, dels anomenats danys morals no responia l’Administració, ja que aquests rauen en objectes no susceptibles de taxació i valoració econòmica. Tanmateix, finalment la jurisprudència va admetre els danys morals, que no causen un perjudici econòmic sinó merament psicològic. De totes maneres, en els casos de danys morals no es tracta pròpiament d’una indemnització sinó d’una compensació pal·liativa a la víctima, ja que la primera pretén rescabalar en la seva integritat i exactitud el dany i el dany moral no és quantificable.
Dany individualitzable en relació a una o vàries persones No entren en l’àmbit de la responsabilitat patrimonial de l’Administració els danys genèrics que no repercuteixen de manera efectiva i avaluable sobre una o vàries persones concretes, com ara els danys ambientals; aquests no són individualitzables, és a dir que no es pot determinar el perjudici que produeix el dany a cada persona concreta, a no ser que aquesta disposi d’un quadre clínic ja que aleshores el dany sí que és individualitzable.
LA RELACIÓ DE CAUSALITAT Plantejament La lesió ha de ser conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, d’acord amb l’article 32 llei 40/2015, així que tal lesió ha de ser causada per l’Administració, per aquest funcionament dels seus serveis. Així doncs, ha d’existir una relació de causalitat entre l’actuació (o omissió) de l’Administració i el dany produït com a conseqüència d’ella; per a valorar l’existència de tal relació la jurisprudència manega la teoria de l’equivalència de les condicions i la de l’adequació, consistent en que el risc creat per l’Administració ha de ser adequat per a produir el dany.
Concurrència de causes i agents causals en la producció del dany El principal problema en aquest àmbit és quan concorren varis agents causals en la producció del dany, sent l’Administració tan sols un més d’ells. En aquest sentit, cal diferenciar entre dos supòsits que mereixen un tractament diferent, aquests són quan entre tals agents causals no es troba la pròpia víctima i quan entre tals agents causals sí que es troba la pròpia víctima.
Les principals qüestions que es plantegen en aquests casos són, per una banda, determinar el grau de participació de cadascun dels agents causals en la producció del dany i, per tant, la seva quota de responsabilitat i, per l’altra, saber a qui pot dirigir la seva reclamació la víctima. Respecte aquesta última qüestió, l’opció més favorable a la víctima i més coherent amb el model de responsabilitat objectiva, que atén a aquesta, és la de la responsabilitat no mancomunada sinó solidària, ja que amb ella la víctima no ha d’esperar a que es determini la quota de responsabilitat de cada agent causal, com sí que es requeriria si la responsabilitat fos mancomunada, sinó que pot directament exigir a qualsevol d’ells la totalitat de la indemnització procedent, i després el reclamat ja exercirà les corresponents accions de retorn contra la resta d’agents causals.
La concurrència de vàries Administracions en la causació del dany És freqüent que la producció del dany s’origini en una activitat en la que intervenen vàries Administracions. En els casos en que les Administracions intervinents acordessin l’actuació conjunta i la formalitzessin d’alguna manera en un instrument regulador, per exemple un conveni o un consorci, la llei preveu la responsabilitat solidària, a no ser que en tal instrument regulador es determinés ja la quota de responsabilitat de cada Administració. En canvi, en els casos en que no s’elaborà un instrument regulador, cal determinar la quota de responsabilitat de cada Administració en base a criteris de competència, interès públic i intensitat de la intervenció, tot i que si tal determinació no resulta possible o fàcil, la responsabilitat serà solidària.
Concurrència de la pròpia víctima en la causació del dany En els casos en que en la producció del dany concorre la conducta, ja sigui activa o passiva, de la pròpia víctima, cal distingir entre els següents supòsits: - Casos en que la víctima no adopta les mesures de seguretat i d’autoprotecció exigibles, sobretot si es tracta de riscos coneguts i previsibles.
- Casos en que la víctima realitza una actuació culposa o negligent que contribueix a la producció del dany.
En ambdós casos procedeix una corresponsabilització de l’Administració i la víctima, de tal manera que s’imposa a la primera el pagament d’una indemnització que no cobreix la totalitat del dany sinó només la part del mateix atribuïble a l’Administració, havent així la víctima de suportar la resta perquè, respectivament, podria fàcilment haver previst i evitat el dany i ha actuat culposa o negligentment.
Tanmateix, en els casos en que la producció del dany es degui exclusivament a la víctima i, tot i així, aquesta exigeixi responsabilitat a l’Administració, aquesta òbviament no haurà de respondre de res.
IMPUTACIÓ DEL DANY A UNA ADMINISTRACIÓ Tot i que no apareix així a la llei 40/2015, la jurisprudència exigeix que la lesió sigui imputable a una Administració, és a dir que el dany s’origini en l’activitat pròpia d’aquesta en l’exercici de les seves competències.
ABSÈNCIA DE CAUSES D’EXONERACIÓ Per a que la responsabilitat sigui exigible i, per tant, el dany resulti indemnitzable no basta la concurrència de tots aquests requisits materials, ja que també es requereix que l’Administració no pugui acollir-se a cap causa d’exoneració de les que estableix la llei.
Força major No hi ha responsabilitat de l’Administració si els danys són produïts per causa de força major, això és una causa externa, imprevisible i incontenible com ara catàstrofes naturals, accions bèl·liques o terroristes, greus desordres públics...
Cal destacar que la causa exoneratòria de força major està constitucionalitzada i, per altra banda, que el cas fortuït no constitueix una causa exoneratòria.
Danys imprevisibles i inevitables segons l’estat de la ciència en el moment de produir-se L’actual societat postindustrial està constantment exposada als anomenats riscos del progrés, riscos que deriven del progrés tècnic i del desconeixement científic dels efectes perjudicials que poden tenir nous productes que inicialment es creien segurs i posteriorment, en produir-se danys, es comprova el contrari. La llei 40/2015 exonera l’Administració en aquests casos, quelcom molt criticat per gran part de la doctrina.
LA RECLAMACIÓ DE LA RESPONSABILITAT.
ASPECTES PROCEDIMENTALS CONDICIONS GENERALS La reclamació de responsabilitat a l’Administració ha de plantejar-se en primer lloc per via de recurs administratiu, que pot ser iniciat doncs a instància de part o també d’ofici per part de l’Administració en el termini d’1 any des de la producció del fet o l’acte que pugui motivar la indemnització o des que es manifesta el seu efecte lesiu, a no ser que es tracti de danys morals ja que aleshores el termini comença a computar-se des de la seva curació o des de la determinació de l’abast de les seqüeles. Tals recursos administratius de reclamació són resolts pel Ministre/Conseller/òrgan de l’Administració local competent.
Existeixen les següents tres vies procedimentals per a plantejar la responsabilitat de l’Administració: - La reclamació per part de l’interessat.
- La iniciació i tramitació d’ofici per part de l’Administració.
- La tramitació a través del procediment abreviat: No es tracta realment d’una tercera via procedimental, ja que les úniques vies d’inici del procediment són les dues anteriors, però aquestes poden transformar-se en un determinat moment en un procediment abreviat, que suposa una acceleració en la tramitació del procediment.
LA RECLAMACIÓ PER PART DE L’INTERESSAT La reclamació ha de presentar el mateix contingut que qualsevol sol·licitud d’iniciació d’un procediment administratiu a instància de part (identificació del recorrent, objecte de la sol·licitud, direcció a efectes de notificació...) i també està sotmès a les mateixes condicions de subsanació i millora de la sol·licitud.
A més, en la reclamació s’ha de justificar la concurrència dels requisits materials de la responsabilitat de l’Administració; com a mínim, el Reglament dels Procediments de Responsabilitat estableix que han de constar els següents aspectes: - Lesió produïda.
- Presumpta relació de causalitat entre tal lesió i el funcionament del servei públic en qüestió.
- Avaluació econòmica de la responsabilitat patrimonial, si fos possible.
- Moment en que la lesió efectivament es produí.
- A més, la reclamació pot anar acompanyada de totes les al·legacions, documents i proposicions de prova que el reclamant estimi oportuns.
Si l’òrgan competent admet la reclamació, el procediment s’impulsarà d’ofici en tots els seus tràmits i es podrà acordar l’acumulació de la mateixa a un altre procediment amb el que guardi identitat, tal i com ocorre en els casos en que els danys afecten a vàries persones.
LA INICIACIÓ D’OFICI DEL PROCEDIMENT PER PART DE LA PRÒPIA ADMINISTRACIÓ La pròpia Administració pot iniciar un procediment de responsabilitat quan entengui que concorren tots els requisits per a exigir-la a través d’un acord de l`òrgan competent, que pot ser adoptat per iniciativa del propi òrgan, per compliment d’una ordre d’un superior jeràrquic, per petició raonada d’altres òrgans o per denúncia. Tal acord d’iniciació del procediment s’ha de notificar als particulars presumptament lesionats, que disposaran d’un termini de 7 dies per a aportar totes les al·legacions, documents i proposicions de prova que estimin convenients, tot i que si transcorre tal termini sense que hagin aportat res el procediment continuarà normalment.
INSTRUCCIÓ DELS PROCEDIMENTS Independentment de si ha estat iniciat d’ofici o a instància de part, la instrucció del procediment segueix les mateixes pautes que el procediment administratiu comú. Només cal destacar que, un cop conclòs el tràmit d’audiència, l’òrgan competent demanarà, si així ho exigeix la llei, el dictamen del Consell d’Estat o de l’òrgan consultiu corresponent de la Comunitat Autònoma, al qual remetrà una còpia de les actuacions practicades en el procediment. Concretament, es sol·licitarà que el dictamen es pronunciï sobre l’existència o no de la relació de causalitat i, en el seu cas, sobre la valoració del dany causat i la quantia de la indemnització procedent, especificant els criteris emprats per a calcular-la.
LA DETERMINACIÓ DE LA INDEMNITZACIÓ Hi ha dues maneres de determinació de la indemnització.
ACORD ENTRE L’INTERESSAT I L’ADMINISTRACIÓ Una és per mitjà d’acord entre l’interessat i l’Administració, quan ja s’ha iniciat el procediment de reclamació però abans que es produeixi el seu tràmit d’audiència. Es tracta, doncs, d’un mode de terminació convencional del procediment.
LA FIXACIÓ UNILATERAL PER PART DE L’ADMINISTRACIÓ EN RESOLDRE EL PROCEDIMENT L’altra consisteix en que la pròpia Administració determina la indemnització en concloure el procediment de reclamació, si finalment en aquest es reconeix la responsabilitat de l’Administració. La llei 39/2015 estableix una sèrie de criteris materials per a tal determinació quan indica que la indemnització es calcularà conforme els criteris de valoració establerts en la legislació d’expropiació forçosa, legislació fiscal i altres normes aplicables, ponderant-se les valoracions predominants en el mercat.
Cal destacar que la indemnització ha de satisfer-se íntegrament, ja que en cas de mora es generen interessos, a no ser que l’Administració pacti amb l’interessat poder fer efectiu el pagament de la indemnització per terminis o, fins i tot, substituir tal indemnització per una compensació en espècie.
RESPONSABILITAT DE LES AUTORITATS I PERSONAL AL SERVEI DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES La responsabilitat patrimonial s’exigeix a l’Administració, de manera que és aquesta qui ha de satisfer íntegrament la indemnització procedent al reclamant. Tanmateix, un cop satisfeta tal indemnització, l’Administració pot exigir a les seves autoritats i a la resta de personal al seu servei la responsabilitat en que hagin pogut incórrer per dol, culpa o negligència greu; per a l’exigència de tal responsabilitat s’han de valorar elements com el dany produït, l’existència o no d’intencionalitat, la responsabilitat professional del personal i la seva relació amb la producció del dany.
...

Comprar Previsualizar