La dimension amourense en Arquitectura, George Baid. (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Rovira y Virgili (URV)
Grado Arquitectura - 3º curso
Asignatura Teoría de la Arquitectura
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 13/02/2015
Descargas 2
Subido por

Descripción

Interpretación del fragmento "La dimension amourense en arquitectura", de George Baid, de su libro "El significado de la Arquitectura"

Vista previa del texto

George Baird, “La dimension amoureuse” en arquitectura Javier de Higes, Raquel Mirón, Iwona Ligeza, Anna Ferré Des de la premissa que l’arquitectura funciona com un sistema de comunicació dins de la experiència humana, George Baird fa una anàlisi crítica sobre com l’arquitectura ocupa un lloc dins de la experiència humana, a través de la comparació entre dos edificis característics: gratacel de la CBS de Eero Saarinen i Potteries Thinkbelt de Cederic Price. Així, Baird, entenent l’arquitectura com a comunicació, articula les seves argumentacions respecte aquests edificis utilitzant metodologies lingüístiques de la semiologia, per tal d’ordenar el seu discurs i poder arribar a conclusions sòlides. Igualment, considera que la problemàtica base d’aquests edificis ha estat la pèrdua de fe en la retòrica, que el mateix autor del text intenta recuperar a través de l’estructuralisme lingüístic aplicat a l’arquitectura.
Un punt important del text, és establir les bases dels conceptes de “langue” i “parole”, ambdós conceptes lligats de manera intrínseca a l’experiència humana per simple fet de ser social. Així, s’entén “langue” com l’aspecte col·lectiu i inconscient (com un codi generalitzat), i “parole” com l’aspecte individual i conscient (com un missatge) de qualsevol fenomen social. Són dos conceptes que Baird utilitza per explicar les diferents actituds del edificis descrits, així com la assimilació del concepte de Gesamtkünsler com a “art o disseny total” fent referència a l’edifici de la Saarinen, i el concepte de “acondicionament vital” fent referència a l’edifici de Price.
El primer punt que destaca Baird és la manera que tenen els edificis d’organitzar l’ocupació humana de l’espai, arribant a la conclusió que en els dos casos es pretenen assumir posicions privilegiades poc vinculades a l’experiència dels ocupants. En el cas del Gesamtkünsler es dona per descomptada la pròpia capacitat de l’espai per millorar la vida dels usuaris, i els acaba tractant com a nens víctimes de una determinació portada a l’extrem. I en el cas de “l’acondicionament vital”, no es dona absolutament res per suposat, tractant els usuaris com a objectes víctimes de una indeterminació extrema.
Un segon punt que tracta l’autor és com ambdós projectes s’obliden o obvien l’existència d’un context social, i acaben donant per suposada la pròpia capacitat de manipulació conscient de l’usuari sense utilitzar el context. Així, en el cas del Gesamtkünsler, es pretén portar aquesta dimensió teòricament “universal” de la “langue” col·lectiva a l’extrem, anul·lant la individualitat de l’usuari. I en el cas de “l’acondicionament vital”, es pretén obviar la dimensió col·lectiva de la “langue” portant la “parole” individual a l’extrem, oblidant l’existència del context social. No podem percebre sense un context.
Un tercer punt important dins la comparació d’aquests edificis és la total convicció en l’absoluta transparència perceptiva d’aquests, que acaben posant de relleu una aversió per la ambigüitat i una incapacitat de mantenir un plantejament irònic dels mateixos. El Gesamtkünsler suposa que a través d’aquesta transparència en la simplicitat, l’usuari serà capaç de percebre una realitat definitiva, universal i fins i tot metafísica, i en voler ser tan immediat i simple, no es pot permetre deixar cap detall “no-simplificat”.
En el cas de “l’acondicionament vital”, es proposa un pragmatisme basat en l’afirmació de la mateixa transparència perceptiva, donant per suposada la capacitat de l’usuari d’articular l’espai, així, en voler revelar-se a sí mateix en l'experiència humana, no busca raons per preocupar-se de la mateixa. Però com res pot tenir un significat intrínsec o estable, cal reconèixer la impossibilitat de que l’arquitectura pugui ser “transparent” a nivell perceptiu. No hi ha encara cap criteri per decidir a priori com medir la estimació dels usuaris en front de la realitat.
Una conseqüència important de les premisses anteriors, és que al no tractar amb un context social, els usuaris es veuen obligats a evocar personalment ambients alternatius que formen part de la seva experiència o del seu imaginari particular. Així, aquests edificis consideren els seus ocupants com incontrolablement ambigus, i aquests acaben sent incapaços de concebre o imaginar qualsevol possibilitat alternativa de l’ambient. D’aquesta manera, arribem a un empobriment cultural de la societat. Ni l’un ni l’altre són capaços de donar solució al problema de la percepció de l’espai arquitectònic, no són capaços d’augmentar la consciencia ambiental dels ocupants. Així, traicionen en igual mesura la concepció de la posició de l’arquitectura en l'experiència humana, com a conseqüència de la pèrdua de fe en la retòrica.
En contraposició a les metodologies de treball dels edificis anteriors, Baird postula que la arquitectura o la teoria de la arquitectura es pot ajudar de mètodes de la lingüística o semiologia, des de un punt de vista estructuralista. Es posiciona en contra del funcionalisme, conseqüència de la modernitat, al·ludint a la seva incapacitat per explicar o generar qualsevol fenomen social. Així, considera que tant l’edifici de Saarinen com el de Price són dues cares de la mateixa moneda, ja que han partit de les mateixes teories filosòfiques funcionalistes.
Però G. Baird no es queda només en la crítica, sinó que proposa una solució o una petita entrada sobre com resoldre els problemes esmentats anteriorment, a través de els teories de Edwind Panofsky sobre la “convicció de la dignitat humana”. Així, treballant des de l’acceptació dels valors humans (racionalitat i llibertat) i també de les seves limitacions (falabilitat i debilitat) Baird creu que es pot projectar una arquitectura adequada, des de la mateixa experiència humana. En el cas de l’edifici de Saarinen o Gesamtkünsler, ens trobaríem davant de una posició determinista, que nega els valors humans i es basa només en les seves limitacions, projectant “per sobre” de la experiència humana. I en el cas de l’edifici de Price o “acondicionament vital”, ens trobem una posició que es basa en la negació de les limitacions humanes, projectant “per fora” de la mateixa experiència humana. És per això que George Baird creu que la manera de projectar arquitectura és des de dins de la experiència humana, no per sobre ni per fora d’aquesta, entenent les seves capacitats o valors, però també reconeixent les seves limitacions.
...