INTRODUCCIÓ (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

PRÒXIM ORIENT I EGIPTE Pobles i territoris - Influència del medi en la civilització. Mesopotàmia (grec ‘’entre rius’’): paisatge molt ampli amb més de 80mil m2, naturalesa molt diversa que donarà lloc a realitats històriques ben diferenciades.
- Limitat entre muntanyes al nord i sud, oest desert de Síria i Aràbia, est golf Pèrsic.
- Es pot dividir en tres regions: - Alta Mesopotàmia: (nord) Síria, molt muntanyosa, economia de tipus ramadera, ciutats destacables com Nínive.
- Centre: país de Accad, zona entre rius Èufrates i Tigris, regió molt fèrtil, ciutats com Babilònia, Sippai o Accad (encara no descoberta).
- Baixa Mesopotàmia: (sud) regió molt àmplia i gran: Sumer (sumeris). Zona molt plana i pantanosa, tocant el Golf Pèrsic. Molt fèrtil per això, idònia per a l’agricultura. Ciutats com Eridur, Ur, Uruk, Nippur, Lagash, Umma...
- Zona entre rius, molt important: civilitzacions hidràuliques.
 Èufrates (2800 Km). Neix a Anatòlia, passa per les zones muntanyoses que separen Anatòlia de Síria, travessa aquesta, passant per l’actual Iraq i desemboca finalment en el Golf Pèrsic.
 Tigris (1950Km): molt més regular que l’Èufrates.
- Avui en dia desemboquen allà mateix, en la mateixa boca al Golf, però en l’antiguitat no era així ja que la línia de costa ha retrocedit, el desert ha guanyat terreny. Això es veu, p. ex, en que la ciutat de Eridu es troba enmig del desert, sense cap sentit, ja que abans es trobava al costat del mar.
- Darrers 10mil anys el clima i la vegetació no han variat gaire. El clima segueix essent extrem: calent i sec a l’estiu, i més fred i humit a l’hivern. A la primavera els rius es desbordaven, cosa que provocava la gran fertilitat d’aquesta terra.
- Això va obligar als seus habitants a unificar els seus esforços per controlar l’aigua, aquestes crescudes del riu.
Es transporta l’aigua a través de canals guanyant terreny per l’agricultura.
- A més, la zona era molt rica per la ramaderia.
- No obstant, en concepte de matèries primeres era una terra molt deficitària: no arbres, no canteres, no minerals... cosa que obligarà a haver d’anar a buscar-los fora del país: comerç a llarga distància.
- La inexistència de matèries primeres, per altra banda, influirà entre d’altres per exemple en les construccions.
Així, si Egipte els grans edificis monumentals estan construïts en pedra (mentre les cases en maons), a Mesopotàmia, degut a la carència, utilitzen els maons per tot tipus de construccions.
- El sud és la zona més habitada per qüestions de fertilitat i de conreu. Vida sedentària, agricultura. Mentre que al nord dominarà més la vida transhumant i per conseqüència la ramaderia, menys ciutats, tipus de vida-economia diferent.
Llengües i pobles del Pròxim Orient - Pobles molt diversos = llengües (i cultures) molt diverses.
- Pobles de llengua semita: originaris d’Aràbia, d’un mateix tronc comú. Es poden dividir en dos troncs lingüístics: - Zona més occidental (amorreus, fenicis, hebreus, arameus, eblaïtes, ugarítics).
- Zona més oriental (accadis, assiris, babilonis).
- Pobles de llengua indoeuropea: (es situen normalment a la perifèria de Mesopotàmia) hitites, elamites, iranis, hurrites.
- Pobles de llengua aglutinant (la nostra és flexible): sumeris, protagonistes de la primera part de la història de Mesopotàmia.
- Hi ha altres pobles del Pròxim Orient dels quals no coneixem exactament d’on provenen, la seva ètnia, la seva llengua... ex: gran part dels hurrites, cassites...
- Les excavacions del gran nombre de ciutats de Mesopotàmia han tret a la llum una important quantitat de tabletes d’escriptura cuneïforme:  Inventada possiblement a Uruk c. 3500 aC: necessitat humana d’identificar productes. Els canals han provocat un excés de la producció, que ja no es destina sols per sobreviure, sinó que s’ha creat un excedent, provocant que s’hagi de fer un registre del que estàs guardant. Uruk comença a esdevenir important.
 Fases: Escriptura pictogràfica. Un sol signe per a representar un concepte. Com a sistema d’escriptura és encara molt limitat i simple. A partir d’ella: - Ideogrames. Segona fase, evolució. Però també molt limitats, tampoc permeten representar conceptes abstractes. Sorgeixen: - Fonogrames. Agafen una sèrie de signes i representen com sonen: pots crear tot tipus de paraules.
Codi de la llengua, com sona.
- - S’escriu amb punxó amb forma de cunya (‘’cuneïforme’’) sobre tauletes d’argila, allò que més tenien a la seva terra. Traduïda gràcies a la Roca de Behistun:  Inicialment els descobridors treien tauletes sense saber el seu significat.
 Roca en un penya-segat, de molt difícil excés (cosa que ha permès la seva conservació).
 Inscripció d’inicis del segle V aC, del rei Darios I, rei que va fer la guerra als grecs.
 El mateix text es troba en tres llengües diferents: persa antic, elamita i babiloni.
 L’orientalista Rawlison esbrina el seu significat. Mitjan XIX ja capaços de desxifrar aquests textos.
 munt d’informació nova sobre el Pròxim Orient sortida a la llum.
La dinàmica nòmades/sedentaris - Una convivència complexa i unes relacions ambigües. Punts de referència (organització): - Sedentari = temple-palau.
- Tribu = nòmades.
- Matisació de tòpics: - Els nòmades: ni tan agressius ni tan improductius. Es dediquen a la ramaderia.
- Sedentaris no més antics pel simple fet de ser-ho, com es sol creure.
- Es necessiten mútuament: comerç (pell, carn... nòmada / intercanviada a la ciutat per productes seus: agrícoles i manufacturats). Es complementen, es necessiten. Bescanvi de productes.
- Evident desconfiança i recel entre uns i altres. Nòmades, p. ex: algun poble sedentari esclavitza els nòmades per vendre’ls com esclaus o per lluitar baix el seu mandat en una batalla. Sedentaris: (a més del tòpic d’esser agressius o salvatges) els nòmades viatgen d’aquí a allà, es mouen, i són incontrolables: por al que no es pot controlar.
- Egipte. Trets principals:  Aïllament. Geografia fa que estigui envoltat per fronteres naturals: protegit dels enemics exteriors, gairebé mai envaïts.
 Monarquia teocràtica. Durant la major part de la seva història governat per un sol rei. Faraó = déu.
 Religió politeista. Normalment un déu principal: el més important de la capital del moment. S’articulen generalment en una tríada: pare-mare-fill (Ossiris-Iris-Orus). Déu més important del país és el més important de la tríada de ciutat capital.
 Nil: allò que realment marca la seva existència i defineix Egipte. Aigua, via de transport, provisió d’aliments, fertilitat de la terra, proporciona peix...
- És dels grans rius del món que misteriosament corren de nord a sud a través de 6756 Km. Altre misteri: juliol aigües creixien (a causa de les pluges del Monsó de maig-juny, però ells això no sabien, que provocava la pujada del Nil al juliol). Avui això no passa per la pressa d’Assuan.
- Per tant, terra molt fèrtil: aigües portaven un llim que era molt beneficiós per a la terra i per tant per a l’agricultura.
- Marca tota l’evolució de la civilització egípcia: també civilització hidràulica.
- Egipcis també conscients de la seva gran importància: fins i tot el divinitzaren, Hapy, el déu del Nil (amb pits i sexe masculí, símbols de fertilitat).
- Principal via de comunicació d’Egipte (autopista).
- Vinculat d’alguna manera amb el Nil, dos fenòmens climatològics encara vigents: - Sequedat de l’aire.
- Mancança de pluges.
- En aquest sentit, dues zones ben diferenciades: - Delta.
- Vall del Nil. En la unificació importància la creació de Memfis, en un punt estratègic.
- Diversos noms dels diversos territoris: Kemet (‘’terra negra, pels llimbs), Desheret (‘’terra roja’’=desert), Udja ur (‘’gran verd = mar), país de Uauat (Baixa Núbia), país de Kush (Alta Núbia).
 El Baix Egipte (zona del delta).
 Zona molt àmplia on l’aigua arriba per tot arreu: 2/3 terra conreable d’Egipte.
 Zona més fèrtils de la Terra: agricultura ‘’còmoda’’.
 Petita propietat familiar. No grans senyorius, ni prínceps.
 Per això, més ciutats, més centres d’intercanvi i comerç. Prioritat. No tants centres funeraris.
 L’Alt Egipte (zona de la vall).
 La terra conreable arriba fins on arriben les inundacions anuals.
 Grans construccions de canals. Treball comunal: es necessita una autoritat. Per tant, societat diferent d’alguna manera. ‘’Necessitat’’ de reis.
 Grans necròpolis, luxoses, on són enterrats aquests ‘’protoreis’’.
 Important en la mentalitat dels egipcis.
 800km de llargària, però molt estreta.
 La única zona habitable és fins on arriba la influència del Nil, per tant esforços col·lectius dels seus habitants per canalitzar l’aigua i fer-la arribar als llocs desitjables, guanyant terreny al desert.
 En el moment que hi ha una autoritat forta els canals es treballen i hi ha una prosperitat econòmica i productiva, però si no és forta els treballs de canalització es deixen de banda provocant la minva de la producció agrícola i la gana, i conflictivitat social.
Els recursos naturals d’Egipte - Argila negra del Nil: llim que queda quan es retiren les aigües: maons que serveixen per a la construcció.
- Pedra (que no trobem al Pròxim Orient). Disponibilitat de grans canteres, possibilitat de grans monuments.
- Poca fusta de bona quantitat ni minerals d’importància. Així, per exemple, faran expedicions a continues a Núbia per fer-se amb el seu or, per comprar i importar la fusta del Líban (cedres).
- Agricultura dominada pel conreu del cotó, lli, cereals (blat i ordi), cebes, alls, enciams i fruites.
- Ja d’època predinàstica es documenta la domesticació de braus, vaques... i en l’imperi antic ja comencen a domesticar altres espècies (fins i tot intenten la domesticació d’algunes espècies com les hienes o les gaseles).
- Així, la caça esdevé important i es divideix en major, destinada a desfer-se d’animals considerats perillosos com lleons o hipopòtams (‘’esport’’ per les classes altes), i en menor (aus, peix...), destinat al menjar.
 Així, podem dir que és un país ric en recursos, a diferència del Pròxim Orient.
L’escriptura jeroglífica - Llengua egípcia: tronc lingüístic camito-semític.
- Escriptura: formada durant el període predinàstic (3200-3100aC), segurament al delta segons alguns autors.
Altres creuen que l’escriptura es va formar a l’Alt Egipte i que les mostres més antigues les trobem a les tombes de la ciutat d’Abidos.
- Es creu que té un sentit originari igual que al Pròxim Orient, com una necessitat humana per a registrar assumptes administratius. Però avui en dia s’ha dit que a Egipte pot tenir una motivació diferent: les primeres mostres es troben en ceràmiques que eren ofrenes als déus en el temple. Per tant: - Finalitat pràctica? - Finalitat simbòlica i religiosa? Faraó mort vol que el déu al qual li ha fet una ofrena sàpiga que ha estat ell que li ha fet.
- A partir d’aquí es va creant, com al Pròxim Orient, els pictogrames a partir dels quals es creen ideogrames pictogràfics, que ja poden representar accions, tot i que sigui encara molt limitat.
- Sorgeixen els fonogrames a partir dels quals es poden escriure tot tipus de paraules.
- No obstant, els pictogrames es segueixen utilitzant i fins i tot apareixen al costat dels fonogrames i a vegades els substitueixen.
- No escrivien les vocals, 150 signes (800 signes pictogràfiques), es pot escriure igual de dreta a esquerra i a la inversa, no separen les paraules...
- Jeroglífic: en grec ‘’escriptura sagrada’’: quan els grecs arriben a Egipte observen només la jeroglífica associada a temples i vinculada a motius religiosos: li confereix el caràcter d’escriptura sagrada.
- La seva complexitat els destina només a ser una escriptura sagrada, trobada les parets dels temples...
L’escriptura hieràtica - Forma cursiva de la jeroglífica, més simplificada. Escriptura habitual que utilitzen els escribes.
- Ja l’observem des d’època molt antiga (Imperi Antiga).
L’escriptura demòtica - Forma simplificada de l’antiga escriptura egípcia hieràtica.
- Època més tardana: baixa època s. VIII-VII aC.
- Escriptura més comuna, del poble, del dia a dia (ex: contracte de tipus privat).
- Ostrakons: trossos trencats de ceràmica no llençats, reutilitzats, que servien per escriure-hi, com si s’escrigués en brut (els nens ho empraven pels primers esborranys).
- Suport bàsic? Es diferencia del Pròxim Orient. Malgrat tenir també molta argila a la seva disposició, van fabricar un altre suport a partir d’un material que tenien en abundància: la planta del paper del Nil.
- Sabem que en època predinàstica ja es fabricaven papirs, però encara no era emprat com a suport per escriure, Imperi Antic si.
- Mena de pinzells i tintes fetes amb pigments naturals dissolts en aigua: color negre i vermell sobretot.
Els últims jeroglífics - S’utilitzaren durant tota la seva història, fins i tot quan són baix el domini de Roma.
- Darrera que es coneix: inscripció del temple de Filae (24 d’agost del 394 dC), emperador romà Teodosi I.
- A partir d’aquí el jeroglífic es deixa d’emprar.
- Expedició napoleònica del 1799 a Egipte fa que aquest sigui altre vegada observat per Europa, despertant una gran fascinació cap aquell país exòtic i d’una cultura tan antiga, misteriosa i interessant.
- Es descobreix la famosa Pedra Rosetta: inscripció d’època dels ptolomeus , és a dir, quan Egipte està sota domini grec-macedònic, després de la conquesta d’Alexandre el Gran i la seva mort. Faraó Ptolomeu V. Llengua de la cort grec, tot i que la llengua del poble segueix sent l’egipci: text reproduït en dues llengües i tres tipus d’escriptura: jeroglífica (superior), demòtica (central) i grec (inferior).
 clau per traduir l’escriptura jeroglífica // no tasca fàcil. Jean-François Champollion l’aconsegueix desxifrar el 1822, només 23 anys després de la seva troballa. Posa les bases perquè els seus seguidors puguin seguir desxifrant els textos jeroglífics.
Periodització d’Egipte (cronologia apart) - Predinàstic: anterior a les dinasties, anterior a la unificació.
- Tinita: època de formació. Nom: els faraons provenien de la ciutat de Tinis (-Abidos). Capital a Memfis.
- Els imperis (antic, mitjà i nou) corresponen a l’Egipte unificat, dinasties de faraons fortes. Quan no s’anomenen imperis, Egipte està dominat per guerres civils, sense unificar i dividit.
- Baixa època: major part de l’època està dominat per potències estrangeres, com els perses o els grecs.
- Desintegració de l’Imperi d’Alexandre el Gran, dividit entre els seus generals. Egipte: Ptolomeu: dinastia dels ptolomeus o làgides. Darrer faraó de la dinastia és Cleòpatra, que mor el 30 aC, amb la incorporació a Roma.
Fonts per a l’estudi del Pròxim Orient - Llista Reial Sumèria: permet conèixer la successió de les dinasties del període sumeri-accadi, fins al segle XVIII aC (des del XXIV). Escriptura cuneïforme.
- Hi ha que anar en compte perquè conté diverses errades (ex: alguns reis baixen directament dels cels i regnen durant milers d’anys).
Fonts per a l’estudi d’Egipte - Annals (històries que van d’any en any: any II del rei...) i llistes reials: Llista reial de Sakkara, Llista reial d’Abidos, Llista reial de Karnak, el papir de Turí, la pedra de Palerm la qual ens dona informació sobre les cinc primeres dinasties... Les llistes reials són una successió ‘’ordenada’’ de noms dels diferents reis i dinasties, més simple que els annals: nom del rei i successors.
- Història d’Egipte (Aegyptiaca) de Manetó: escrita al III aC, és una llista de reis dividida en 30 dinasties, per un sacerdot, en els inicis de l’època dels Ptolomeus. Més o menys fiable, escrit en grec. És important que Manetó té una concepció diferent de la història egípcia, ja que els egipcis no veien els seus reis com una successió de dinasties sinó que simplement un rei substituïa un altre quan l’altre moria. No es conserva l’original, la coneixem a través de fonts indirectes posteriors que feren un resum, com per exemple alguns autors cristians que feren una història universal.
- Heròdot (c. 486-425 aC), Històries, llibre II. Entrevistes directes a sacerdots. Però història bastant alterada i allunyada de la realitat no es sap ben per què. Potser sacerdots falta de memòria o burlar-se...
...