Tema 4 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 1º curso
Asignatura Introducció a la ciència política
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 10/11/2014
Descargas 26
Subido por

Vista previa del texto

Democràcies liberalrepresentatives “d’audiència” Quasi totes les relacions humanes estan intervingudes pel poder (capacitat que una altra persona faci el que jo vull): persuasió/engany → eines (opinió pública), autoritat → respecte, coacció/violència física, recompenses.
Política romana: el poder el tenia el fort.
- Coacció: potestas (poder físic/violència) i imperium.
- Autoritat: autoritas (poder dels que tenen coneixements).
- Majestas: el poder de la majoria.
- Plutocràcia: convèncer només per diners.
L’objecte principal de la ciència política és estudiar les diferents formes de poder.
DEMOCRÀCIA: liberal, d’audiència, representativa, és un tipus de govern representatiu.
Grècia/Roma (no representatives) → s. XVIII/XIX (representatives).
Els teòrics democràtics antics contraposen República i democràcia, ja que ells entenen democràcia com allò que feien els grecs i els romans (votar directament).
Les democràcies, des del segle XIX, han anat evolucionant a partir d’una tensió, entre dues lògiques: la participativa (Grècia, demòcrates) i la representativa (republicans).
- Lògica participativa: busca la màxima implicació dels ciutadans en les decisions polítiques, ja que la decisió col·lectiva és fruit directe de la voluntat ciutadana.
- Lògica representativa: el rol del ciutadà és el d’escollir i controlar els representants.
En la democràcia moderna, la lògica que s’imposa és la representativa (majestas), tot i que té característiques de les dues lògiques.
Per què triomfa la lògica representativa: la democràcia té el problema de la tirania de la majoria i el problema de la ignorància de la majoria; la separació de poders (legislatiu, judicial i executiu). Per resoldre el problema de la ignorància cal que la majoria no decideixi directament, sinó que escullin representants que decideixin. El govern representatiu es pot entendre com la resposta que es rep quan s’obre el vot a tothom.
Democràcia moderna → representativa.
Manin (1997): “El Gobierno representativo” La democràcia que avui vivim ha passat per tres fases: democràcia parlamentària → democràcia de partits → democràcia d’audiències.
DEMOCRÀCIA PARLAMENTÀRIA Quan s’inicia la democràcia entesa com a república, els republicans senyalaven com a important la lògica representativa. Hi ha varis problemes: en primer lloc si els ciutadans escullen mal ens adonarem que és una dictadura de la majoria, i, en segon lloc, avui en dia la formació es universal, abans no. Les eleccions no només serveixen per escollir un representant, ja que cada 4 anys es poden renovar. A partir d’aquí, no tothom por ser representant, ja que existeix elitisme com a teoria política: no tothom té la capacitat de formar part del govern, hi ha unes elits que ho impedeixen. Necessitem gent que no estigui condicionada, necessitem gent que ens pugui representar (un pobre està condicionat ja que no té diners, un ignorat està condicionat perquè no té coneixements).
Segle XIX: sufragi censatari. Els progressistes del moment, com J. S. Mill, proposen una obertura del sufragi, que pràcticament tothom voti, però que els vots siguin desiguals (el vot d’una persona amb una bona formació té més valor que el vot d’algú ignorant).
El centre de la democràcia és el parlament (sobirania, el poder més elevat), els protagonistes són els representants individuals (no hi ha partits).
DEMOCRÀCIA DE PARTITS Entra en joc la lògica participativa, que cada cop guanya més pes, amb els moviments socials: busquen organitzar els treballadors per defensar els seus interessos, i així sorgeixen els sindicats, grups de treballadors, etc. A més a més, es va ampliant el sufragi. La sobirania parlamentària és substituïda per la sobirania popular.
A la constitució hi trobem contradiccions perquè ha estat escrita al llarg del temps seguint diferents definicions de democràcia.
Els partits esdevenen els protagonistes, formats per representants que tenen els mateixos interessos.
Integrants del partit (partit de masses clàssic): Professionals Militància Simpatitzants Votants Quan les democràcies de partits arriben a la conclusió de reconèixer la funció política que tenen els partits i els sindicats, compleixen una funció tan important que és l’Estat qui ha de pagar per això.
Els partits de masses, a poc a poc, aconseguiran arribar fins el sufragi universal (que les dones puguin votar).
DEMOCRÀCIA D’AUDIÈNCIA L’Estat financia els partits (impostos) ja que aquests han estat reconeguts. Es tracta d’un govern representatiu.
Integrants del partit (partit de masses clàssic): Líders mediàtics Mitjans de comunicació (revolució tecnològica) Votants Les democràcies actuals no es poden concebre sense els mitjans de comunicació (no són un simple accessori).
Apareix un nou tipus de partits que s’anomenen Catch-all party, que volen atrapar-ho tot, partits de centre que no es mouen per ideologies. El partit passa de ser definit pel programa electoral a una cara.
Per entendre aquests partits cal estudiar com funcionen els mitjans de comunicació, hem d’estudiar la irrupció de nous factors actius que porten respostes concretes a problemes concrets (nous moviments socials).
Els votants pressionen els líders mediàtics, perquè aquests compleixin amb el que els votants volen, a través dels mitjans de comunicació.
En els partits d’electors, els líders aconsegueixen el poder a través dels mitjans. El control, llavors, es realitza a través dels mitjans. Aquests partits cobren de l’Estat, a diferència dels mitjans.
PARTIT D’ELECTORS EN UNA DEMOCRÀCIA D’AUDIÈNCIA - No es dirigeixen a un electorat en concret, sinó que es dirigeixen al conjunt de tota la societat.
- Els seus programes polítics no estan gaire definits, són oberts (catch-all party). Cada any van perdent pàgines.
- No disposen d’estructures organitzatives orientades principalment a l’afiliació. Molts partits polítics tenen bases locals però han perdut la influència.
- Les estructures burocràtiques dels partits de masses segueixen funcionant per la selecció de candidats.
- Els partits d’electors acostumen a tenir un o diversos líders mediàtics que són identificats amb claredat davant la societat i que monopolitzen, molts cops, la imatge pública del partit.
Quan parlem de mitjans de comunicació hem de tenir en compte uns vincles que els relacionen amb els partits: - Framing: emmarcar la informació d’una manera que ens porta a unes conclusions determinades, ja que parlar de tot és impossible (quanta més precisió, menys importància informativa → prioritzar). Aquest emmarcament pot ser conscient o inconscient.
- Agenda Setting: influència que tenen els mitjans sobre l’elecció dels temes dels debats públics. És molt important pels partits ja que en alguns temes uns partits estan més ubicats que els altres.
- Agenda Building: intervenció d’actors polítics en l’elecció temàtica dels mitjans de comunicació.
- Priming: la informació prèvia, la pre-exposició d’un tema que acaba condicionant la recepció d’un tema posterior.
- Salience: rellevància que se li dóna a uns temes sobre els altres, o també la definició específica a l’àrea pública.
En les democràcies representatives (governs representatius → democràcies modernes) els mitjans porten a terme les dues funcions principals: la funció de receptivitat de les demandes i la funció de control. Totes dues es podien atribuir als grans partits de masses (cada partit s’identificava amb una classe social diferent), que recollien les preferències de la gent en programes electorals i, com que tenien tants militants i simpatitzants, el control el portava a terme el partit.
Aquests mitjans tenen la seva pròpia lògica. Compleixen aquestes funcions però no són eines polítiques, només. En aquesta lògica hi podem trobar altres tipus de lògica: - Lògica econòmica: els mitjans no deixen de ser empreses que van a la busca de clients. Per tant, allò que transmeten segueix la lògica de vendre.
- Lògica política: els mitjans estan a prop d’un partit polític, per tant, expliquen les coses en favor del partit polític amb qui es relacionen. Cal entendre que quan esperem que els mitjans compleixin les dues funcions anteriors, ho fan però seguint aquests - condicionant.
- Lògica narrativa: elements narratius amb conseqüències polítiques.
Factors: - Lobbies: grups de pressió. No naixen a les democràcies d’audiències, sinó que vénen d’abans.
- ONG: organitzacions independent de l’Estat i les organitzacions polítiques que tenen com a finalitat l’ajuda a tercers, la solidaritat. Per tant, cada dia més cobreixen funcions que podríem atribuir a l’Estat del benestar.
- Grups temàtics: no són organitzacions que promouen determinats objectius concrets i molt especialitzades amb l’edat.
...

Tags: